Santa Maria d'Alaó

Ens trobem davant d'un dels cenobis més importants de la zona durant l'edat mitjana, que ha aconseguit conservar fins als nostres dies, una nombrosa documentació de la historia i vida del monestir, recopilada en un cartoral. Es tracta de 327 documents que van des del 806 fins l'any 1245. Es creu que els inicis del monestir es remunten a l'època visigòtica, quan estava dedicat a Sant Pere. La primera notícia sobre una construcció religiosa a la zona és del temps del comte Bigó de Tolosa (806-814), que en un precepte cita la cel·la d'Alaó, encomanada al prevere Grisògon. A partir d'aquest moment es va anar incrementant el patrimoni de forma molt notable, estenent el seu domini a banda i banda de la Noguera Pallaresa.

Ben aviat passà formar part del bisbat d'Urgell, moment en que es va canviar la seva advocació per la de Santa Maria, nom amb el que apareix en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell. A finals del segle IX va passar a dependre del recent creat bisbat de Pallars.

Alaó viurà un primer moment d'esplendor sota la batuta de l'abat Frugell (855-874), obtenint diversos privilegis per part dels nobles de la zona, com el de triar l'abat o el d'immunitat. Un segle més tard, amb l'abat Altemir, s'introdueix la regla benedictina. També en aquest moment es crea el bisbat de Roda, per intervenció directa de l'arquebisbe de Narbona, que també estarà al darrera de l'elecció de l'abat Oriolf. És durant el mandat d'aquest, entre els anys 968 i 977, que es viu l'època més brillant del cenobi, tot i que es pateix una important regressió pel que fa a la independència del monestir. Novament els abats tornaran a ser nomenats pel comte de Ribagorça, que a canvi li donaran protecció. Així doncs Unifred I Bernat de Ribagorça va impulsar una renovació de la vida monàstica i la construcció d'una nova església.

El següent segle serà tot el contrari, doncs s'iniciarà una important crisi en el si del monestir. Aquesta situació ve propiciada per la falta d'interès del comtes pel cenobi, en part pels problemes interns del llinatge ribagorçà. Per aquest motiu i coincidint amb el casament de la comtessa Major de Ribagorça i el comte Ramon III de Pallars Jussà, el monjos d'Alaó s'acostaran més al Pallars.

A partir de l'any 1050 el comtat de Ribagorça es governat per membres de la dinastia pamplonesa, que portarà a una nova mentalitat política i de gestió del territori. Els comtes es consideren protectors dels monestirs i guardians de la disciplina monàstica. Per això, en 1068, el rei Sanç Ramírez va lliurar el monestir a la catedral de San Vicente de Roda.

A finals del segle XI, el bisbe Ramon Dalmau de Roda va reorganitzar el cenobi i va establir-hi el model cluniacenc, nomenant abat a Bernat Adelm, monjo de Sant Victorià d'Assan.

Els dos segles posteriors, el XII i el XIII, formaran part d'una nova època d'apogeu del monestir, en gran part per que ens trobem en un moment d'esplendor de l'ordre benedictina, que va permetre una important recuperació espiritual i posteriorment material. Els bisbes de Roda van afavorir el monestir amb la consolidació de les seves possessions i permetent la seva expansió pels territoris fronterers.

Com succeeix habitualment, després d'un moment d'expansió, arriba una època de decadència, que en el cas d'Alaó culminarà amb el nomenament d'abats comendataris.

Alaó va continuar essent un monestir de referència i amb molt pes polític a la zona. Formava part de la Congregació Claustral Tarraconense i Cesaraugustana i per això els seus abats eren convocats a la Província Tarraconense. També formaven part de l'estament eclesiàstic de les Corts d'Aragó i del braç nobiliari a les Corts Catalanes, com a barons de Miralles. El rei Pere III els va nomenar membres del Consell Reial i van formar part de la Diputació General d'Aragó fins a finals del segle XVII.

En 1835 es va produir l'exclaustració del monestir i per tant es va iniciar l'abandó dels edificis, amb el seu conseqüent deteriorament i en la majoria de casos ensorrament i desaparició. L'església es va salvar d'aquesta situació en convertir-se en parròquia de Sopeira l'any 1874.

El temple és una mostra clara de la pervivència de les formes llombardes en ple segle XII. Té planta basilical de tres naus, capçades a l'est per tres absis semicirculars, el central més alt i gran que els laterals.

En la part central de cadascun dels tres absis s'obre una finestra de mig punt i doble esqueixada. En la part inferior de l'absis central veiem una petita finestra en forma d'espitllera, corresponent a la cripta.

Sota la cornisa dels tres absis hi ha un fris escacat, que es recolza en arcs cecs.

Aquesta mateixa decoració recorre els murs laterals del temple.

La nau central està coberta amb una volta de canó, reforçada amb tres arcs torals.

Les naus laterals, en canvi, estan cobertes amb voltes d'aresta.

Les naus estan separades per arcs formers. Aquests arcs es recolzen en pilars quadrats, alguns d'ells a través d'una columna i altres mitjançant una pilastra.

Els arcs formers dels dos darrers trams de la nau no es recolzen en pilars, si no en una columna monolítica. Totes les columnes tenen els seus capitells esculpits amb motius vegetals o zoomòrfics de la primera meitat del segle XIII. La seva factura ens recorda als de les properes esglésies de Roda, Tolba, Lluçars o Montanyana.

Els dos capitells més interessants són els que es corresponen amb les columnes exentes de la part més occidental del temple. En el del costat nord es van representar aus en els angles i llaços en la part central. L'altre capitell presenta unes àligues en els extrems i boles en la part central.

En els arcs formers més propers al presbiteri podem observar que les seves arestes no són regulars, com si s'hagués eliminat alguna estructura. Efectivament en aquest tram de la nau central estava instal·lat el cor, destinat a la comunitat monàstica.

Aquest va ser retirat i actualment es troba als peus de la nau central.

Podem observar una altra particularitat en aquesta zona de la nau central com és el fet de no tenir un arc toral. Per aquest motiu les pilastres adossades al pilar d'aquest punt, no arriben fins a terra si no que estan acabades en una gran mènsula decorada amb tres boles.

Com ja hem comentat, sota la capçalera hi ha una cripta, a la que s'accedeix des de els absis laterals del temple. Es tracta d'una petita cambra, que ressegueix el perímetre del presbiteri de la nau principal i que està coberta per una volta de canó de perfil molt baix. En el tambor absidal s'obre una finestra d'una sola esqueixada. La cripta s'il·lumina i manté visió directa amb la nau principal gràcies a dues fileres de tres finestres obertes en els esglaons que permeten salvar el desnivell entre el presbiteri i la nau.

Alguns estudiosos afirmen que la cripta era en realitat una part de l'església visigoda, prèvia a la construcció d'aquest temple del segle XII i que va ser reconvertida en cripta. Aquesta tesi estaria fonamentada en el fet que junt a la finestra podem veure les restes d'una inscripció amb lletra visigòtica on es consagra el temple als sants Nereu i Basileu.

Per altra banda i ocupant gran part de la volta de la cripta, trobem una altra inscripció, que en aquest cas ens parla de la consagració del temple el 16 de setembre de 1123 a Sant Pere i Sant Pau.

També es poden veure algunes creus de consagració i el que sembla un crismó.

L'abat Benito Latras va morir durant les Corts d'Aragó del 1682. El seu cos va ser traslladat al monestir d'Alaó, on segons la tradició va ser dipositat a la cripta, on es venerava com a sant. Per aquest motiu els caminants que passaven vora el monestir camí del Pas d'Escales o de la Trompeta, que era un congost perillós, llençaven una moneda per la finestra de la cripta per demanar un bon camí al "Cosan" o Cos Sant. Malauradament va ser cremat, junt amb la talla de la Mare de Déu i altres elements litúrgics l'any 1936.

El paviment del temple és encara a base de petits còdols de riu formant figures geomètriques.

En el presbiteri, en canvi, trobem una interessant decoració formada per una sanefa de quadrats vermells, col·locats en diagonal, que envolten tres fileres de cercles fets amb peces vermelles i blanques sobre un fons negre. Alguns estudiosos diuen que són margarides...

Al seu costat hi ha un altre plafó, que en aquest cas té un peix de color negre i sis cercles del mateix color, en una clara al·lusió a l'escena bíblica dels pans i els peixos.

Als peus del temple, en les naus laterals, una pica baptismal i una pica d'olis.

També es conserven dues belles piques beneiteres.

S'accedeix al temple per una porta oberta en el mur sud, en l'espai corresponent al quart tram de la nau. És de senzilla factura, formada per dos arcs de mig punt en gradació, envoltats per un fris escacat, i amb una arquivolta recolzada en dues columnes entre tots dos.

En la part central del fris escacat hi ha un crismó esculpit.

Malauradament, els capitells de l'arquivolta estan molt erosionats i no s'identifiquen els motius amb que van ser esculpits. El del costat dret és el que millor ha superat el pas dels temps.

En el costat nord del temple s'obre una altra porta, cegada fins no fa masses anys, i que comunicava amb el claustre i les dependències monacals. Aquesta porta és de factura encara més senzilla, formada per dos arcs de mig punt en gradació.

Durant l'any 2007 es va excavar l'espai conegut popularment com "l'hort del capellà", on sota grans quantitats de runa van aflorar els murs perimetrals del claustre i altres dependències monacals.

Per l'existència d'algunes bases trobades in-situ s'ha deduït que cadascuna de les galeries estaven formades per arqueries amb columnes i capitells simples.

En el mur nord es conserven algunes mènsules on es recolzava la coberta del claustre, probablement de fusta.

També en aquest mur va aparèixer una làpida funerària en nom del "venerable Unifred".

En el costat est del claustre i formant part de l'actual sagristia, podem resseguir el perfil de quatre arcs que formaven part de sala capitular. Hi ha un arc de majors dimensions, que era l'antic accés. Estava flanquejar per dues parelles d'arcs, a mode de finestral. En el costat nord s'ha perdut el segon arc.