L'antic cenobi presenta un estat lamentable. L'església ha recuperat la coberta recentment, però la resta de dependències estan encara parcialment enrunades. Sorprèn veure un edifici històric com aquest i "publicitat" amb cartells des de la carretera a la sortida d'Ainsa, en un estat tan important d'abandó i tancat amb pany i clau.

Algunes fonts parlen de que podria tractar-se del monestir més antic de la península. Es creu que es va alçar sobre les runes del  monestir de Asán, fundat pel rei visigot Gesaleico, entre els anys 507 i 511. Per aquells anys vivia a la zona el Sant Beturián  (sant Victorià), un monjo italià que va promoure el monaquisme benedictí pel sud de França. Les seves obres foren considerades per molts com obres d'un sant i així se'l venerava. Fugint d'aquesta "etiqueta", va creuar els Pirineus cap a l'any 522  es va establir a la serra de Guara, on vivia refugiat en una cova. La seva espiritualitat era coneguda i admirada pels habitants de la zona. Era tan gran l'admiració que per ell sentien els monjos de Sant Martí d'Assan, que el van nomenar abat. Sant Victorià acceptà aquest nomenament i va reformar el monestir, adaptant-lo a l'estil benedictí. Va viure en aquest cenobi fins l'any 561, quan va morir. La veneració pel sant, va fer canviar l'advocació del monestir passant a ser conegut com a San Victorián de Asán, on es veneraven les seves relíquies fins que foren traslladades al castell-monestir de Montearagón. Els monarques aragonesos les portaven als camps de batalla per utilitzar-les com a talismà.

De totes maneres alguns estudiosos firmen que el monestir d'Assan podria estar prop de Montearagón i no en les rodalies de L'Ainsa. Els defensors d'aquesta idea sostenen que els monjos van haver d'abandonar el cenobi per la presencia de les tropes musulmanes a la zona i es van refugiar en la Fueba Alta, on els comtes de la Ribagorça exercien la seva protecció i influència durant el segle X. És en aquest moment que es traslladen les despulles del sant i es construeix un temple, que amb els anys es convertirà en un gran monestir.

Del que si tenim constància històrica és de la refundació del monestir de San Victorian, realitzada pel rei Sancho Mayor a principis del segle XI. A partir d'aquell moment va rebre la protecció dels reis aragonesos. En l'any 1071 el rei Sancho Ramírez el posa sota la tutela directa de Roma i procedeix a reformar-lo segons les normes dictades per Cluny.

Diu la tradició que en la primavera de 1137, es van reunir en aquest monestir el rei d'Aragó, Ramiro II el Monjo i el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, per acordar el matrimoni d'aquest amb Petronila, filla del rei aragonès. D'aquesta manera naixia la Corona Catalano-Aragonesa. Aquest acord va ser signat el dia 11 d'agost del mateix any a la ciutat de Barbastre.

A mesura que la frontera amb els musulmans s'allunya del monestir, també disminueix el suport dels monarques i per tant disminueix la influència i el poder del cenobi. En 1571 el Papa Pius V va decidir assignar les seves rendes a la diòcesi de Barbastre, fet que minvà encara més el seu poder.

La desamortització de 1835 va posar punt i final a la vida monàstica i va encetar el capítol de l'abandó i la conseqüent ruïna dels edificis del cenobi.

Des de l'any 2000 s'estan portant a terme diferents campanyes de restauració, la més important va consistir en tornar a cobrir les naus, en aquest cas amb coberta de fusta. També s'ha rehabilitat el seu interior, si bé encara resten molt deteriorades i plenes de males herbes les dependències monacals, que encara es mantenen en peu. Malauradament, aquestes obres no s'estan realitzant amb la celeritat que un monument com aquest es mereix.

L'església actual va ser construïda en  la primera meitat del segle XVIII en el lloc on havia estat el temple romànic. Va jugar un paper important en aquesta transformació la intervenció de Felip V, que després de la Guerra de Successió va donar nombrosos bens al monestir. Dues escultures del monarca i de la seva esposa flanquejaven les portes laterals de l'altar.

El temple romànic tenia una sola nau, envoltada per naus laterals gòtiques. Encara podem observar algun fragment d'aquestes naus.

La torre de campanar va ser aixecada en la segona meitat del segle XVIII. En la part inferior es conserva una porta, amb un arc de mig punt, timpà i llinda. En el timpà es pot veure a un pantocràtor envoltat per una mandorla. Aquesta porta i els fragments de mur que l'envolten, corresponen a les restes més visibles del monestir romànic.