Biografia
d'Ausiàs March Anar al inici de la pàgina
Ausiàs March, fill del també poeta i cavaller Pere March i de Lionor de Ripoll, va
nàixer a Gandia l'any 1397 (un estudi recent de Jaume Chiner permet afirmar que el
poeta va nàixer el 1400 i no el 1397, com sempre s'havia dit ) i va morir el 1459.
Va ser cavaller de la cort d'Alfons el Magnànim i va prendre part a les expedicions del
rei a Nàpols i Sicília, rebent com a recompensa la senyoria de Beniarjó.
Es va casar dues vegades, la primera al 1437 amb Isabel Martorell germana de Joanot
Martorell, enviudà dos anys després i al 1443 es va casar amb Joana Escorna amb la que
va viure entre València i Gandia fins l'any 1454 en que va tornar a enviudar. Ambdues
esposes foren soterrades al monestrir de Sant Jeroni de la Cotalba. De cap d'aquests dos
matrimonis va tindre fills. Però de les seues aventures amoroses nasqueren cinc fills
bastards.
La poesia d'Ausiàs March mostra tres influències : d'una banda, la lírica trobadoresca
provençal, encara que el seu llenguatge ja està lliure de provençalismes, a diferència
dels seus antecessors. D'altra banda la influència de la filosofia aristotèlico-tomista,
de la qual demostra posseir grans coneixements amb freqüents referències als aforismes
escolàstics sobre l'amor i el bé. I finalment, hi ha la influència dels autors
italians, especialment el Dant i Petrarca.
La poesia d'Ausiàs March és plena del conflicte cabdal de la seva vida : el contrast i
la contradicció entre les idees del poeta sobre l'amor i la dona, preses del Dant i de la
filosofia tomista, i la seva vida real, plena de caigudes i de misèries morals. El
resultat és el to desolat i angoixat dels seus poemes.
La seua obra consta de 128 poemes que classifiquem en quatre blocs : Cants d'Amor, Cants
de Mort, Cants Morals, i Cant Espiritual.
Els Cants d'Amor són dedicats a Teresa Bou, personificació de l'ideal femení del poeta.
L'amor per Teresa és purament espiritual, molt a l'estil de Dant ( la primera traducció
al català de "La Divina Comèdia" és d'Andreu Febrer al 1429).
La mort de la dama inspira al poeta el tema dels seus Cants de Mort. Ja Laura i Beatriu
havien estat, des del cel, l'estímul de Petrarca i el Dant. Però la Teresa d'Ausiàs
March és una dona real: el "llir entre cards" no és la "plena de
seny", és una dona que, com tot mortal, ha conegut el pecat. I quina és ara la seua
sort ? I quina responsabilitat hi té el propi poeta ? Aquestes són les preguntes
terribles que l'angoixen.
Les commocions espirituals del poeta, a través de la seva formació cristiana, el duen a
un tipus de poema moral i didàctic : els Cants Morals.
El tema és ara el bé i la virtut com a habitud del bé. Les seves opinions en aquest
terreny coincideixen amb les d'Aristòtil i Sant Tomàs.
I per aquest camí arribem al problema de la salvació eterna. Déu està irat contra les
seues culpes; però Ausiàs March creu en la Gràcia Divina i a l'hora de la mort i
adreça a Déu una pregària patètica i serena : el Cant espiritual .
La poesia d'Ausiàs March va influir d'una manera extraordinària en alguns poetes del
Renaixement a Castella.
BIOGRAFIA
DE ROÍS DE CORELLA Anar al inici de la pàgina
El noble cavaller Joan Roís de Corella, és considerat el darrer en el temps dels nostres
grans escriptors medievals. No tan conegut com Áusiás March o Joanot Martorell, la seua
obra literària és tinguda com una brillant mostra del trànsit entre l'Edat Mitjana i el
Renaixement. Roís de Corella és considerat com a precursor d'unes actituds i una
literatura humanistes.
No es pot determinar amb certesa ni quan ni on va
nàixer, els historiadors situen la data entre 1433 i 1443, i el lloc a la ciutat de
Gandia. Segons la documentació descoberta per Lluís Cerveró, Joan Roís de Corella va
ser el fill primogènit d'Ausiàs Roís de Corella i de la seua muller Aldonça, una
família de la noblesa gandiana, llunyanament emparentada amb els comtes de Cocentaina. El
cognom Roís de de Corella, segons els genealogistes, procediria d'una família navarresa
establerta al regne de València durant el segle XIII.
L'any 1450, en morir Ausiàs de Corella, pare del nostre escriptor, aquest menor d'edat
encara, va quedar baix la tutoria de la seua mare i en companyia d'una germana menuda,
Dalfina. En la seua joventut Roís de Corella no escollirà l'aventura cavalleresca ni la
carrera de les armes, com pertocava a un noble del seu temps. Ben al contrari, és va
dedicar per complet la seua vida a d'altres aventures, més cortesanes i aristocràtiques,
com l'amor, la literatura i els sermons. "Criat en los braços de Sancta
Teologia", com ell mateix escriu a la seua correspondència amb el príncep Carles de
Viana, serà entre les acaballes de 1468 i els primers mesos de 1471, que va rebre el
títol de mestre en Teologia.
En aquests anys d'estudiant, suposadament, començaren els seus amors amb Isabel
Martínez; amors que acabaran donant dos fills, Joan i Estefania. I que no seran els
únics embolics passionals de la seua vida. Una sèrie de noms femenins, escampats en
lletres, narracions mitològiques o tragèdies com la de Caldesa, permeten de sospitar una
intensa experiència amorosa. El mateix Roís de Corella ho escriu: "no fiant en la
pobrea del meu poc e despoblat entendre mas en l'experiència que tinc, havent moltes
vagades sofert lo mal que de present a vós tan fort turmenta: navegant en lo tempestuós
mar d'amor deshonesta he sovint encorregut naufraigs en vàlida fortuna batent los esculls
ab la proa de mos volers de continu endreçats a dones ingrates".
En morir el nostre escriptor, el 6 d'octubre del 1497, en edat que oscil·lava entre els
cinquanta quatre i els seixanta-quatre anys, deixava hereva universal dels seus béns la
seua germana Dalfina, casada amb Lluís Figuerola. Uns pocs dies més tard, tanmateix,
Dalfina Roís de Corella feia donació de l'herència rebuda a favor d'Isabel Martínez de
Vera, l'amistançada del clergue Corella, amant seua i mare dels seus fills.
Home sensible i enamoradís -com coincideixen els seus estudiosos a descriure'l-, l'amor,
la literatura i la religió conformaran la vida de Joan Roís de Corella, omplint-la de
planys, tragèdies i balades.
L'obra: Entre 1458, que va ser escrita la Tragèdia de Caldesa, i la mort
de Roís de Corella l'any 1497, hi ha una vida de dedicació constant a la paraula, és a
dir, a la literatura. Així, podria insinuar-se que, per a Corella, que va amar la vida,
la vida va ser escriure. L'amor i la literatura seran la passió i l'art predilectes. De
la seua pròpia experiència, dels seus amors tempestuosos, dels seus coneixements
religiosos, de les lectures dels llatins, de tot, en va extraure l'expressió literària
personal, la paraula bellament escrita, fóra en poesia o en prosa. Epistolaris,
parlaments, sermons, poemes d'amor, vides de sants, narracions mitològiques, textos
religiosos com la traducció del Cartoixà i del Psalteri, entre tots aquests gèneres i
estils conformaran una obra literària, consistent i variada, que fan de Corella un dels
grans escriptors de la segona part del segle XV, i un entre els més innovadors.
En la València cosmopolita del seu temps (amb nobles cavallers i menestrals enriquits,
amb clergues i notaris, amb jueus i moriscos), literàriament vinculada encara l'Edat
Mitjana, Joan Roís de Corella aporta un inicial humanisme, amb influències franceses i
italianes, que suposava una novetat, tant a nivell de conducta com d'estil. No oblidem que
Roís de Corella fou un escriptor mundà i aristocràtic, i que la seua era una literatura
adreçada a l'alta societat del seu temps. Les dames de València, especialment, el
llegien amb gran admiració, com sabem pel Somni de Joan Joan.
De l'obra literária del nostre escriptor, la crítica n'acostuma a fer dos apartats:
l'obra religiosa, per una banda, i la profana, per una altra. Seguint aquesta
classificació, la part més apreciada és l'obra profana, i encara, dins aquesta, el
major atractiu el trobaríem entre els escrits biogràfics, especialment els poemes d'amor
i la Tragédia de Caldesa.
L'embafosa i afectada expressió, la tortuosa sintaxi i el sentimentalisme continu són
trets caracterísitics de la poesia corellana.
Biografia
de Joanot Martorell Anar al inici de la pàgina
Joanot Martorell és una figura típica de la mitjana
noblesa valenciana del segle XV, lluitava amb altres cavallers per qüestions d'honor,
recorria algunes de les més importants corts europees i era admirat i respectat pel seu
mestratge en l'exercici de les armes i de la prosa. Les aventures de Joanot Martorell es
confonen amb la ficció cavalleresca del Tirant..
Sembla que el cavaller i escriptor Joanot Martorell és l'autor principal del Tirant lo
Blanc, sabem que pertanyia a la noblesa gandiana de l'època, igual que Ausiàs March o
Joan Rois de Corella.
Es mantingué solter tota la vida i no es coneix cap descendència il·legítima. Son
pare, Francesc Martorell, noble cavaller establert a Gandia, fou cambrer del rei Martí
l'Humà i jurat de València.
Del matrimoni entre Francesc Martorell i Damiata de Monpalau van nàixer set fills:
Galceran, Joanot, Jofre, Jaume, Isabel, Aldonça i Damiata. Joanot va nàixer entre 1413 o
1414 molt possiblement a Gandia, que era la residència natural de la seua família.
De Galceran Martorell, el germà major, ens han arribat testimonis de baralles
cavalleresques amb Ausiàs March, cunyat seu, per unes disputes matrimonials entre aquest
i Isabel Martorell. Damiata Martorell, per altra banda, serà el motiu de la disputa entre
Joanot Martorell i un cosí seu, Joan de Monpalau, acusat, segons ens narren les lletres
de batalla, de "robador de la honor de la dita ma germana". A causa d'aquest
afer, Joanot Martorell viatjarà a Anglaterra tot buscant un jutge que vulga presidir
aquest enfrontament d'honor. Aquest viatge i d'altres a Anglaterra, Portugal i Nàpols
serviran d'inspiració dels escenaris on Tirant lo Blanc durà a terme les seues
aventures, entre reals i meravelloses.
Joanot Martorell personifica, en el seus personatges literaris, els conflictes i disputes
que va tindre amb nobles cavallers del seu temps (com Jaume Ripoll, Felip Boyl o Gonçalbo
d'Híjar).
Així, fins al 1468, que Joanot Martorell va morir, hi ha tota una vida on la literatura i
l'experiència personal s'entremesclen per acabar oferint una obra narrativa excepcional
dins la literatura medieval europea, la qual ha fet escriure elogis a molts crítics i
novel·listes importants.
Poema d'Ausiàs March Anar al inici de la pàgina
Veles e vents han mos desigs
complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets:
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran.
E en lo perill no em caureu de l'esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
Jo tem la mort per no ser-vos absent,
per què amor per mort es anul.lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del mon delit,
car, nos vivint, no creu se pusca fer:
après ma mort, d'amar perdau poder
e sia tots en ira convertit.
E jo, forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vos no veer.
Oh Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,
cap prop d'aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de l'avenidor!
Jo son aquell pus extrem amador
apres d'aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d'amor jo só dispost,
mas, per mon fat, fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.
Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m'aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d'un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.
Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pijor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.
RESUM DEL TIRANT LO BLANC Anar al inici de la pàgina
Primera part : Tirant a
Anglaterra
Desprès de la dedicatòria del llibre al rei de Portugal. L'autor comença parlant-nos
del Gran Comte de Varoic, un prestigiós cavaller que va decidir encomanar-se a Deu, i
refugiant-se a la muntanya va viure com un ermità.
Però en lluitar el rei d'Anglaterra contra el rei de Canària; el monarca anglès va
demanar ajuda a l'ermità i quan va acabar la victoriosa batalla el rei va celebrar festes
al seu regne.
Tirant lo Blanc camí d'Anglaterra, per acudir a les festes de les noces del rei i rebre
l'ordre de cavalleria, es va quedar adormit sobre el seu cavall i es va trobar amb
l'ermità. Aquest li explicà molts secrets sobre l'orde de cavalleria, li regalà un
llibre i li demanà que en tornar li contara tots els detalls de les festes del rei. I
així ho va fer. Tirant i els cavallers que l'acompanyaven, en tornar d'Anglaterra,
passaren a veure l'ermità i Diafebus, el cosí de Tirant, li va contar tot allò que va
ocórrer: les cerimònies, els incidents, com Tirant va ser el millor cavaller i va rebre
l'ordre de cavalleria... Desprès tornaren a Bretanya.
Segona part: Tirant a
Sicília i a l' illa de Rodes
Un dia van arribar dos cavallers demanant ajuda perquè l'illa de Rodes estava sent
assetjada pels genovesos i necessitaven ajuda. Tirant va comprar una nau i se'n va anar
amb l'infant Felip, fill del rei de França, cap a l'illa de Rodes. Abans d'arribar es van
aturar a Sicília on Felip es va enamorar de la Infanta del regne, Ricomana. El rei els va
voler casar i Tirant va ajudar Felip a passar les proves que la infanta li havia posat.
Amb ajuda del rei de Sicília Tirant i Felip va anar a Rodes i derrotaren els genovesos
mitjançant una estratagema de Tirant. Tornaren a Sicília victoriosos i aleshores
l'infant Felip i Ricomana es casaren.
Tercera part: Tirant a
l'Imperi grec
En derrotar els genovesos Tirant se'n va anar cap a Constatinoble per ajudar l'Emperador a
combatre els moros i el Gran Turc. Una vegada allí Tirant es va enamorar de Carmesina, la
filla de l'Emperador, i va declarar-li el seu amor. Però el cavaller se n'havia d'anar a
lluitar contra els moros i els turcs, als quals derrotà en nombroses ocasions.
Entre batalla i batalla, es celebraven festes a la cort de l'Emperador. En una d'elles
Estefania, donzella de Carmesina, es va casar amb Diafebus.
La Viuda Reposada, una altra donzella de la princesa, que estava enamorada de Tirant li va
parlar a Carmesina malament del seu estimat aconseguint que la princesa no volguera saber
res més d'ell. Plaerdemavida, en veure Tirant malament va fer que Carmesina i el seu
cavaller passaren una nit tot sols perquè feren les paus. Després d'aquesta nit Tirant
es va trencar una cama botant des d'una finestra i no va poder anar a la guerra.
L'Emperadriu enganyava el seu marit passant moltes nits amb Hipòlit, un jove cavaller de
la Cort.
Quarta part: Tirant al Nord
d'Àfrica
Tirant damunt d'una galera va aparèixer a Àfrica i va ser apressat pel Cabdillo que a la
vegada el va deixar anar per la seva virtut de cavalleria. En aquestes terres va
evangelitzar molts moros. Després va tornar a l'Imperi Grec.
Cinquena part: Tirant torna
a l'Imperi Grec
És el desenllaç de la història. Al regne de Constantinoble, una altra vegada, tenien
problemes amb els moros i Tirant els ajuda a combatre'ls. Després de guanyar es va casar
amb Carmesina; però va emmalaltir molt greument i va morir. L'Emperador també va morir i
Carmesina veient tot això es va suïcidar. L'Emperadriu es va casar amb Hipòlit.
UN CAPÍTOL DEL TIRANT LO BLANC
Capítol XXIX
Com Tirant manifestà son nom e son llinatge a l'ermità.
- Pare reverent, puix a la
santedat vostra plau tant saber mon nom, jo só molt content dir-lo-us. A mi dien Tirant
lo Blanc, per ço com mon pare fon senyor de la Marca de Tirània, la qual per la mar
confronta ab Anglaterra, e ma mare fon filla del duc de Bretanya e ha nom Blanca; e per
ço volgueren que jo fos nomenat Tirant lo Blanc. Fama és per tots los regnes de
cristians com lo sereníssim rei d'Anglaterra ha manadda celebrar cort general en la
ciutat de Londres e ha contractat matrimoni ab la filla del rei de França, qui és la
més bellíssima donzella que sia en tota la cristiandat e té moltes singularitats que
les altres no tenen; entre les altres ne puc recitar una: trobant-me jo en la cort del rei
de França lo dia de Sant Miquel passat, en la ciutat de París, perquè aquell dia era
estat fermat lo matrimoni, lo Rei feia gran festa, e lo Rei e la Reina e la Infanta
menjaven en una taula los tres, e verdaderament vos puc dir, senyor, que, com la Infanta
bevia vi vermell, que la sua blancor és tan extrema que per la gola li veia passar lo vi,
e tots quants hi eren n'estaven admirats. Aprés se diu que lo Rei se vol fer cavaller e
aprés farà a tots los altres cavallers qui volran rebre l'orde de la cavalleria. E jo he
demanat a reis d'armes e a herauts per què lo Rei no s'era fet cavaller en lo temps de la
guerra que tenia ab los moros. Han-me respost que per ço com en totes les batalles que
havia hagudes ab los moros era estat vençut fins que venc aquell famós cavaller vencedor
de batalles, lo comte Guillem de Varoic, qui prestament destruí tots los moros e li posà
tot lo regne en repòs. E més, dien que lo jorn de Sant Joan serà la Reina en la ciutat
de Londres e s'hi faran de grans festes qui duraran un any e un dia, e per causa d'açò
som partits de Bretanya trenta gentilhòmens de nom e d'armes, dispostos per a rebre
l'orde de cavalleria. E venint jo per lo camí, fon sort que per cansament de mon rossí
fui un poc restat atràs per lo gran treball que he sostengut de les grans jornades que he
fetes per ço com partí pus tard que negú dels altres; adormí'm anant pensant, e lo meu
rossí ha lleixat lo camí real e ha'm portat davant la reverència vostra.
Com l'ermità oí parlar al gentilhom que anava per rebre l'orde de cavalleria,
recordant-li l'orde quina cosa és e tot ço que pertany a cavaller, llançà un gran
sospir e entrà en gran pensament, essent en record de la grandíssima honor en què
cavalleria l'havia llongament mantengut. Veent Tirant lo pensament en què l'ermità
estava, dix les següents paraules.
LA
TRAGÈDIA DE CALDESA de Roís
de Corella Anar al inici de la pàgina
RAONANT UN CAS AFORTUNAT QUE AB UNA
DAMA LI ESDEVENC
A tan alt Grau l'extrem de ma dolor ateny, que de present me dolc en algun temps sia ver
ma tristor finar puga; en acó passe los infernats, que l'ésser trist me delita, e só
content ma dolor eternament coldre. E, si a ma dolorida pensa alguna hora la mort se
presenta, refuse acceptar, per lo del it que la pérdua de ma vida em porta. ¿Com, doncs,
serà causa de tanta dolor escriure's puga? ¿Quin paper soferrà ésser tint de lletgea
de tant crim? ¿Consentrà l'aire que veu se conforme, per a que tanta culpa clarament sia
llesta? Obra's l'infern, esperits immundes sobrïxca; tornen los elements en la confusió
primera; mostren-se clar dels damnats les penes, perquè lo món, en terror convertit,
alegria no celebre. Estiguen los rius segurs e los monts cuitats córreguen; bullint la
mar, los peixos a la riba llance; repose lo sol davall l'habitable terra, e nunca jamés
en nostra vista los seus daurats cabells estenga; no es compten pus de l'any los dotze
mesos, e sola una nit l'esdevenidor temps comprenga.
Mas, ¿per què vull ab llarguea de paraules encarir crim de tant sobreabundant lletgea,
la qual, planament raonada, feredat de tan espantable meravella ab si porta, que és
impossible los oints, sens gran alteració, les orelles a tan profanes paraules abandonen?
En la part del món a la qual encara de present de la gentil filía d'Agenor propi nom Ii
resta, en la feroce bel·licosa província d' Espanya, en lo delitós ameníssim regne de
València, dins los murs de la sua major ciutat, regnant aquell que a l'animós troià ha
succeït en egual ànimo, rei don Joan, una ínclita donzella, en bellea sens par, en
avisament passant totes les altres, ab gràcia e singularitat tan extrema que seria foll
qui en sa presència alguna altra lloàs en estima de tanta vàlua, delliberà, aprés que
en son servir molt temps de mon adolorit viure despés tenia, los meus cansats pensaments
ensems ab ma persona, en lo desitjat estrado de la sua falda descansassen.
Llarga història seria tenyir lo paper de les enamorades raons que entre nosaltres, ab
mostra d'extrema benvolença, passaven: fengia la bella senyora tant contentament de mos
passats servirs e presents paraules, que lo seu ésser en mi transpostava: tot lo que a sa
volentat, persona e viure s'esguardava abandonadament deixà en discreció de ma
coneixenca. Mas, perquè de mi sols no fos ver paraís en aquest món haver atés, aprés
poc espai de tan reposat estament, tocant a la porta de la casa, dix l'avisada senyora
que, per aquella hora, esperava una persona, ab la qual sens tarda desempatxant de molta
necessitat breus faenes, a mi tornaria, perquè ab més repòs tot aquell jorn algú no
tingués poder partir dos persones, a les quals extrema benvolença en tan alta e delitosa
concòrdia acordava.
Ab esperança de tan discretes noves, romanguí jo sol en la cambra, la porta de la qual
ella no s'oblidà, ab fel tancadura, segellar. No sé si fretura de finestra feia la casa
tenebrosa, que a mi paregué, dos hores aprés migjorn, la nit ab ses escures ales ocupava
la terra, o si Apol·lo amagava la sua lluminosa cara, estimant cosa no raonable aquesta
casa fos per ell il·luminada a l'hora que tan deshonest crim se cometia.
Així passí la major part d'aquest egipcíac dia, sol, e acompanyat de molts e dubtosos
pensaments. Locos, carregat per feixuga càrrega de mortals enuigs, llançant sobre el
llit, esperava la fi de tan enutjosa tarda; però, ma pensa tribulada no consentint la mia
persona estar segura, fón-me forçat, passejant, seguir la varietat de mos trists e
sol·lícits pensaments. Dreçant los ulls a una poca finestra que en lo pati de la casa
responia, viu un home que, ab continença d'esperar algun altre, suaus passos passejava,
donant resposta, als qui de la bella senyora demanaven, que en faenes secretes e de gran
importància ocupada estava.
O piadosos oints! Transportant vostres misericordes penses en mi, diga cascú si semblant
dolor a la mia jamés ha sofert, e ab adolorit pensament mirau la tristor que a tal hora
ma trista pensa combatia, esperant quina seria la fi que de tan dolorós principi
esdevendria. Mas, ¿per què detinc lo temps, cercant paraules a tanta pena conformes,
puix és impossible tan gran tristor raonar se puga? A la fi, restant del dia tan poc que
els cavalls de Febo dellà les colones d'Hèrcules en l'occident calcigaven, los meus
plorosos ulls mereixqueren veure la tan estimada donzella, que partint-se d'una cambra,
gest, paraules, abraçar, ab altres mostres d'amor extrema, d'honestat enemigues, a un
enamorat presentà la figura: pràtica, manera, gràcia e gentil continença de la qual
d'escriure deixe, perquè a la fi de la present sol esguarda en fer palès quant la granea
de ma desaventura les altres totes avança. E, per cas de més adversa fortuna mia, lo
darrer comiat al terme de ma oïda arribà, en estil de semblants paraules: "Adéu
sies, manyeta!", tancant la darrera síl·laba un deshonest besar, lo so del qual les
mies orelles ofené, no de menor ofensa de la que sentran en la trista vall los de la part
sinestra, dient-los nostre Redemptor: "Anau, maleits, al foc eternal!", quan, ab
justa sentència, en aquest món formarà les sues darreres paraules.
Partint-se de la casa lo tan estimat enamorat, féu-li present la senyora de una tan
loçana e humil reverència, que sol la gonella féu estalvi lo seu genoll esquerre no
tocàs la dura terra, senyalant ab la sua bella cara tristor no poca de la sua absència.
Acompanyà les sues espatíes ab piadosa e enamorada vista, acostant-se après a un pou,
que poc espai d'ella distava. Ab la freda aigua assajà apartar de la sua afable cara la
color e calor que, en la no sangonosa, mas plaent e delitosa batalla de Venus, pres havia;
e, acostant-se al carçre de la mia trista presó o cambra, obrint la porta, fengí
alegria de la mia vista, tanta com havia mostrat vera dolor, al que en extrem amava, de la
sua partida.
Estava, peró, la sua delicada persona maculada, semblant a roses ab blancs lliris
mesclades, si ab sútzies mans se menegen; que la persona del galant que ab ella reposat
havia, era en extrem no conforme al delicament de tan tendra donzella.
Demanant-me si la sua tarda m'era estada enutjosa, que les faenes que desempatxat havia,
si no ella present, no era possible se acabassen -o Déu immortal, qui lo món en nombre,
pes e mesura regint, les creatures ab degut orde administrau, no refuseu altra vegada
metre les vostres d'infinit preu estimades espatles en l'estret pal, per acabadament
rembre tan profana culpa!-, ab gran treball, l'extrem de ma dolor, los ulls endreçats a
la terra, me llecencià ab tremolosa llengua formàs, en dos cobles, raons de semblant
manera:
"Mourà's corrent la tramuntana ferma
e tots ensems los cels cauran en trossos,
tornarà fred lo foc alt en l'esfera,
en lo més fons, del món veuran lo centre,
tinta de sang se mostrarà la lluna
e tot escur lo sol perdrà la forma,
ans que jamés de mi siau servida;
e lo meu cos, del prim cabell fins l'ungla,
mirant-ho vós, sia partit en peces,
e, tornat pols, no prenga sepultura,
ni reba el món tan celerada cendra,
ni es puga fer algú gire la llengua
a dir "Bon pos" a l'ànima maleita,
si Déu permet mos ulls vos puguen veure.
"E, si és ver vos digui mai "Senyora,"
no es trobe en l'any lo jorn de ma naixença,
mas lo meu nom, a tots abominable
no sia al món persona que l'esmente;
ans, del tot ras de les penses humanes,
sia passat com un vent lo meu ésser
tinguen per fals lo que fón de mon viure,
e res de mi, en lo món, no hi romanga.
E, si per cas, del meu cos, gens ne resta,
sia menjar als animals salvatges:
prenga'n cascú la part d'una centil·la
perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre,
que, el món finit, no es trobe la carn mia,
ni es puga fer que mai io ressuscite".
Conegué per l'adolorit estil de mes paraules, l'ínclita senyora, que la granea de sa
culpa clarament a mi era palesa; e, ab moltes llàgremes, sospirs e sanglots, ab veu tan
conforme, gentil e delicada, que no és possible en semblant manera recitar-la, respòs en
rims estramps la seguida cobla, acompanyada de gest no estrany al significat de ses
paraules:
«Clarament veig que, en la mundana orla,
Déu no ha fet persona tan culpable:
jo us he comés abominable culpa,
tal, que en l'infern no trob pena conforme.
És-me la mort més dolça que no sucre:
si fer se pot, en vostres braços muira.
En vós està que prengau de mi venja:
si us par que hi bast, per vostres mans espire;
o, si voleu; coberta de celici
iré pel món peregrinant romera.
Déu no farà.que el passat fet no sia;
mas, si espe rau esmena de mon viure,
jo la faré, seguint a Magdalena,
los vostres peus llavant ab semblant aigua."
Si follia és començar lo que és impossible fi atenyga, folla cosa seria assajar
escriure los contrasts que ma dolorosa pensa combatien, après d'haver oït resposta de
tan humils paraules: volguera, ab preu de ma vida, la sua tan gran erra se pogués rembre.
O! Quant estimara beure de l'aigua del riu Letes, perquè, lo passat absent de la
memòria, sol en lo present atengués mon enteniment terme! E fóra més alegre, aquesta
bella senyora en parts de singular partida, la sua gentil persona ab tan subtil enteniment
fos la part mia, e la sua falla e moble voluntat, de falsa estima guiada, cercàs un cos
lleig e diforme, en part d'aquell qui indignament l'havia tractada.
Ab diversitat de tan impossibles pensaments, me partí de la cambra o sepulcre a on tanta
pena sofert havia. Acceptant la ploma, que sovint greus mals descansa, la present ab ma
pròpia sang pinte, perquè la color de la tinta ab la dolor que raona se conforme.