1.- El Cardenal Borja2.- El Papa Alexandre VI
3.- El Papa llicenciós
4.- Cèsar Borja
5.- Lucrècia Borja
6.- La fi del poder Borja
7.- Els Borja i el Ducat de Gandia.
8.- Bibliografia
Roderic de Borja va nàixer l'1 de gener de 1431, í va ser educat a Xàtiva, la seua ciutat natal, València i Bolonya. Quan el seu oncle, Alfons de Borja va ser ascendit a cardenal, i més tard convertit en el Papa Calixt III (1456-1458), una nova i àmplia via es va obrir per aquest jovençà ambiciós dins de la carrera eclesiàstica. Una vegada a Itàlia va traduir el seu nom Borja per un de so més italià: Borgia i va ser nomenat cardenal amb tan sols vint-i-cinc anys. Un any més tard va rebre el títol de vicecanceller, arribant de tal forma, al capdavant de la Cúria. Va complir amb les seues obligacions de forma efectiva, guanyant-se certa reputació com a bon administrador, mantenint una vida austera i formant un important grup d'amistats. Fins als trenta-set no es va ordenar sacerdot.
Va ser un home tan atractiu durant la seua joventut, elegant en les seues maneres, persuasiva la seua eloqüència, i alegre de temperament que a les dones els resultava difícil resistir-se-li. Havent sigut criat dins dels paràmetres morals més relaxats de la Itàlia del segle XV, es va entregar sense reserves als plaers de la carn, decidint disfrutar de totes les benediccions que de Déu havia rebut. Pius II li va recriminar la seua assistència a "un indecent ball" (1460) però encara així el Papa va saber disculpar el jovençà Roderic permetent-li continuar com a vicecanceller i conseller personal. En aqueix any, el seu primer fill, Pere Lluís, va nàixer, i probablement també la seua filla Girolama qui es va casar en 1482; les mares d'aquests dos xiquets continuen sent desconegudes. Pere Lluís Borja va viure a Espanya fins que, en desembre de 1487 va ser cridat a Roma per son pare on va morir l'estiu de l'any següent. En 1464 Roderic va acompanyar a Pius II en un viatge a Ancona, on va contraure una malaltia venèria "perquè -com va dir el seu metge- no havia dormit només".
Cap a 1466 va formar una relació més estreta amb Vanozza de Catanei, una xicota de vint-i-quatre anys casada amb Domenico d´Árignano, qui va abandonar a la seua esposa en 1476. Vanozza va concebre quatre fills de Roderic (s'havia ordenat sacerdot en 1468), Cèsar en 1476, Joan en 1478, més tard en 1480 va nàixer la bella Lucrècia, i finalment, en 1481 Jofré. Sobre la tomba de sa mare el nom de cada fill va ser escrit i per son pare sempre reconeguts. Semblant unió persistentment i pràcticament monògama, en comparació amb altres eclesiàstics, podria definir-se d'estabilitat i fidelitat, Roscoe deia: " La seua unió amb Vanozza sembla sincera i uniforme, i encara que la seua relació necessàriament ha de ser desaprovada, ell la tractava com a la seua esposa legítima.
Va ser un pare atent i benèvol; encara que els seus esforços per fer prosperar als seus fills no sempre reportaren glòria a l'Església". Quan Roderic va ambicionar el tron papal es va convertir en un "marit" tolerant per a Vanozza i li va ajudar a augmentar la seua fortuna. Va enviudar dues vegades, casada de nou, va viure en un modest retir disfrutant dels triomfs dels seus fills però lamentant el vore's separada d'ells, va guanyar certa fama de piadosa i va morir als setanta-sis anys d'edat deixant totes les seues propietats a l'Església. Lleó X va enviar al seu "chambelán" en representació papal el dia del seu funeral.
La veritat és que s'hauria d'oblidar una tradició històrica que s'ha ocupat d'envilir el nom d'Alexandre VI per a jutjar aquest Papa amb uns criteris més actuals i no deixar-nos impressionar pel morbós joc que ha donat la seua bibliografia a nombrosa literatura, fins i tot eròtica. Els seus pecats, considerats en el seu temps com canònics i mortals, podrien ser qualificats hui en dia com venials i perdonables. Hauríem de tindre en compte que l'opinió general en el temps que Roderic es va convertir en Papa era més indulgent amb les llibertats sexuals que es perpetraven contra el celibat eclesiàstic. El mateix Pius II va advocar i va defendre la possibilitat de matrimoni per als sacerdots; Sixt IV va tindre diversos fills; Innocenci VIII inclús va ficar els seus en el Vaticà. Molts van condemnar i reprovar la moral de Roderic, però de fet ningú ho va mencionar a l'hora d'elegir al successor d'Innocenci en el conclave. Cinc papes, també el virtuós Nicolás V, li havien atorgat lucratius beneficis durant tots aquests anys als seus servicis, li havien confiat complicades tasques i donat llocs de responsabilitat sense, aparentment, tindre en compte la seua exuberant capacitat procreadora. Al contrari, el que d'aquest home era realment remarcable en 1492 era que havia sigut distingit com a vicecanceller durant trenta-cinc anys i confirmat en aquest càrrec per cinc Papes distints, encarregant-se d'administrar de forma laboriosa i competent.
Iacopo dóna Voltera el descrivia així: " un home dotat d'un intel·lecte capaç de qualsevol cosa i gran sentit comú; àvid argumentador, de naturalesa astuta i amb una meravellosa habilitat resolent diligències".
Era popular a Roma, quan es va saber que Granada havia sigut conquistada pels Reis Catòlics va celebrar l'esdeveniment delectant als romans amb una correguda de bous amb tots els luxes.
Potser els cardenals que es van reunir en el conclave d'agost de 1492 estaven també interessats en la seua fortuna perquè en tants anys s'havia convertit en el cardenal més ric -a excepció de d´Estouteville- que a Roma es poguera recordar. Molts van confiar a rebre copiosos dons en recompensa per votar-lo, i no els va fallar; Infessura va descriure aquest procés com "la distribució evangèlica dels seus béns entre els pobres". No es tractava d'un mètode inusual, cada candidat l'havia utilitzat en molts conclaves passats, hui en dia els polítics fan el mateix. El vot decisiu va córrer a compte del cardenal Gherardo, de noranta-sis anys d'edat, i pràcticament faltat de la sencera possessió de les seues facultats. Finalment es va elegir Roderic Borja per majoria absoluta (10 d'agost de1492). Quan se li va preguntar per quin nom respondria va contestar: "pel d'Alexandre El Gran, l'Invencible". Va ser un començament pagà per a un pontificat pagà.
2.- El Papa Alexandre VI Anar a l'inici de la pàgina
La selecció del conclave va coincidir amb l'opinió pública, mai una coronació papal havia suposat tantes celebracions populars. El poble es va vore delectat per una panoràmica cavalcada de blancs cavalls, figures al·legòriques, tapissos i dibuixos, cavallers i grans, tropes d'arquers i genets turcs, set-cents sacerdots, cardenals abillats de les seues vestidures més colorits, i finalment, Alexandre VI en persona, seixanta-un anys però de figura majestuosa, desbordant de salut, energia i orgull, "de seré semblant i sobreixent dignitat" relatava un testimoni "pareixia un emperador fins i tot quan beneïa a la multitud", només unes quantes ments sòbries, com per exemple Giuliano della Rovere i Giovanni de Medici, van expressar la seua aprehensió cap al nou Papa, conegut com un pare protector, sospitaven encertadament que utilitzaria tot el seu poder més per engrandir la seua família que per enfortir l'Església.
Va començar bé. En els trenta-sis dies que van córrer entre la mort d'Innocenci i la coronació d'Alexandre VI es van registrar a Roma 220 assassinats, el Papa va fer del primer assassí capturat un exemple d'escarment: el reu va ser penjat al costat del seu germà i sa casa destruïda. La ciutat va aprovar aquestes severes mesures; el crim va baixar i l'orde va ser restaurat a Roma; tota Itàlia es congratulava que l'Església estiguera baix l'autoritat d'un home estricte.
L'Art i la Literatura eren símbols del seu temps. Alexandre va fer possible la construcció de nombrosos monuments i edificis tant dins com fora de Roma; va finançar una nova teulada per a Santa Maria Maggiore amb l'or americà que li havien regalat els Reis Catòlics; va remodelar el Mausoleu d'Adrià en el fortificat castell de Sant Angelo, redecorant el seu interior a més de proporcionar-li cel·les per a presoners. Va manar construir un corredor cobert entre el castell i el Vaticà, el mateix que li va donar recer durant l'atac de Carles VIII en 1494 i va salvar a Clemente VII de l'emboscada luterana succeïda durant el saqueig de Roma. Pinturicchio es va comprometre a adornar l'Appartamento Borja en el Vaticà, quatre d'aquestes sis habitacions van ser restaurades i obertes per al públic baix el papat de Lleó XIII, una lluneta en una d'aquests habitacions representa un retrat d'Alexandre VI una somrient imatge vestida majestuosament.
En una altra de les habitacions una Verge ensenyant al Jesuset a llegir va ser descrita per Vasari (Vasari II, Pinturicchio.) com el retrat de Guilia Farnese de la que es deia ser l'amant del Papa. Vasari afig que el quadre contenia "el cap del Papa Alexandre adorant-la" però no es troba visible en la pintura.
Va reconstruir la Universitat de Roma, empresa per a la que va manar cridar a distingits mestres. Li agradava el teatre, per a la seua diversió i entreteniment els estudiants de l'Acadèmia Romana eren contractats per representar comèdies i ballets per als seus festivals familiars privats. Preferia la música lleugera a la densa filosofia. En 1501 va restablir la censura sobre publicacions baix edicte requerint que cap llibre fóra publicat sense l'autorització i aprovació de l'arquebisbe local, no obstant va permetre una àmplia llibertat per a la sàtira i el debat, "Roma és una ciutat lliure" va dir el Papa a l'ambaixador Ferrarese "una ciutat on tot el món pot escriure i dir el que li plaga; se'm critica molt, però a mi no m'importa"
La seua oficina administrativa va ser, en els primers anys del seu pontificat, inusualment eficaç, Innocenci VIII hi havia deixat grans deutes a càrrec del tresor de l'Església la qual cosa li va suposar al nou Papa tota la seua habilitat financera, tasca que li va portar prop de dos anys. El nombre d'empleats del Vaticà va ser reduït, les despeses retallades i els comptes estrictament guardats i anotats. Alexandre va representar el laboriós ritual de les seues diligències amb fidelitat però amb la impaciència pròpia d'un home ocupat. El seu mestre de cerimònies era un alemany, Joham Burchard, que va contribuir a perpetuar la seua fama i infàmia anotant tot el que succeïx a un Diarium, incloent moltes de les coses que el Papa haguera preferit no mencionar.
Als cardenals que el van recolzar en el conclave el Papa els va recompensar generosament. Uns anys després de la seua elecció va crear dotze nous cardenalicis, molts d'ells van ser homes que comptaven amb vertaderes habilitats, alguns van ser triats en virtut d'interessos polítics necessaris de conciliar; dos eren escandalosament joves: Ipplito d´Este, de quinze anys i Cèsar Borja, que tan sols tenia 18 anys; un d'ells, Alessandro Farnesse devia el seu ascens a la seua germana Guilia, de qui es creia que era l'amant del Papa, els romans, d'esmolades llengües, van dir a Farnesse il·ltre cardenale della gonnela, sense saber que el mateix Alessandro es convertiria anys més tard en Pau III. El cardenal de més influència entre aquells més ancians, Guiliano della Rovere, es va exasperar al descobrir que, havent tingut gran poder sobre la voluntat d'Innocenci VIII, tenia poc que fer amb Alexandre VI, qui va fer al cardenal Sforza el seu principal conseller. Furiós Giuliano va armar una guàrdia en Ostia i va embarcar cap a França on va animar Carles VIII a invadir Roma, reunir un concili i deposar a Alexandre davall l'acusació de simonia.
Mentrestant, Alexandre tractava de plantar-li cara als problemes propis d'un pontificat que es regia davall els diversos poders que en aqueix moment regnaven a Itàlia. Els Estats Pontificis havien caigut de nou en mans dels dictadors locals, els que, anomenant-se a si mateixos vicaris de l'Església, havien aprofitat l'oportunitat que els havia proporcionat la debilitat d'Innocenci VIII per a restablir pràcticament la independència que havien perdut els seus predecessors. Algunes de les ciutats pontifícies eren controlades per consells locals. La primera tasca d'Alexandre va consistir a unir tots els Estats Pontificis baix una administració centralitzada: la labor va ser encomanada a Cèsar Borja, complint amb la seua comesa amb tal eficàcia i rapidesa que va despertar l'admiració del mateix Maquiavel.
Al si de Roma bategava un problema més immediat i alarmant, la turbulenta autonomia dels nobles, teòricament subjectiva però de fet hostil i perillosa. La fragilitat del papat des de Bonifaci VIII (1303) havia permés a aquests barons mantindre un feu medieval amb sobirania sobre els estats, creant les seues pròpies lleis i jurisprudència, organitzant exèrcits privats, promovent conflictes interns que arruïnaven el comerç. Per a fer-nos una idea d'aquests abusos cal dir que poc després de l'ascensió d'Alexandre VI Franceschetto Cibó va vendre, per la suma de 40,000 ducats els estats que son pare, Innocenci VIII li havia deixat, a Virginio Orsini.
Orsini regia un alt lloc en l'exèrcit napolità, havia rebut de Ferrante la majoria dels diners que li va permetre la compra, de fet Nàpols havia aconseguit d'aquesta guisa dos forts en territori papal.
La resposta d'Alexandre no es va fer esperar, va formar una aliança amb Venècia, Milà, Ferrara i Siena, reunint un exèrcit i fortificant la barrera que separava Sant Àngelo i el Vaticà. Ferran II d'Espanya, tement que un atac combinat sobre Nàpols acabaria amb el poder d'Aragó sobre Itàlia va persuadir al Papa perquè negociara amb Ferrante. Orsini va entregar a Alexandre VI 40,000 ducats en concepte de pagament per a obtindre el dret de mantindre la seua compra, al mateix temps que el Pontífex comprometia al seu fill Jofré, de tretze anys, amb Sància, la preciosa néta del rei napolità (1494).
En recompensa per la seua feliç mediació, el Papa va concedir a Ferran el Catòlic les dues Amèriques. Colom havia descobert Les Índies dos mesos després de la successió d'Alexandre, Joan II de Portugal va reivindicar el dret a aqueixes terres en virtut de la Butla que el Papa Calixt III li havia acreditat en 1479, la qual confirmava el seu dret sobre totes les terres de la costa atlàntica, a més d'aquesta, el pacte d'Alçasovas que va firmar Espanya amb Portugal reconeixent aquests drets, tenien confirmació en altres dos Butles papals, la "Aeteris regis" de 1481 i la Butla "Romanus pontifex" de Nicolás V atorgada en 1455 que feia al·lusió a aquests mateixos temes.
Alexandre VI va concedir als Reis Catòlics tres butles paral·leles a les que ja tenia Portugal: una de donació de terres i illes descobertes o per descobrir. Una altra de concessió de privilegis en les terres descobertes referents a la seua evangelització i una tercera de demarcació, que delimitara la navegació de castellans i portuguesos en l'Atlàntic.
La seua publicació proporcionava el títol de domini i dotaven a Espanya d'exclusivitat baix pena d'excomunió per a aquells que no les respectaren. Les Butles, esteses en aquest context van ser les següents: "Inter Coetera"(3 maig 1493) "Inter Coetera" (4 de maig 1493) "Eximiae Devotionis (3 de maig 1493), "Piis fidelium" (25 de juny 1493) i finalment" "Dudum siquidem" (26 de setembre de 1493). Coneguts aquests principis, els Reis de Castella podien navegar, descobrir i apropiar-se de les terres concedides a l'oest de l'Atlàntic, mentre que als portuguesos els correspondria les trobades a l'est.
Salvaguardats els drets portuguesos al Sud de les Canàries i cap a l'Índia, ningú podia aferrar-se a aquestes concessions ja que s'atorgaven de motu propi per la Santa Seu. No havent-hi lesió de drets, no cal suposar intrigues i pressions en la concessió de les Butles. No obstant les Butles no obligaven a res, concedien molt i eren l'expressió de l'habilitat diplomàtica exterior de Ferran el Catòlic. En qualsevol cas les Butles es concedien baix el supòsit que les terres descobertes no estigueren habitades per cristians, comprometent-se els conquistadores en la tasca de convertir als nous súbdits a la fe vertadera. La "garantia papal" merament confirmava la conquista per l'espasa, però va preservar la pau entre els dos poders peninsulars. Sembla que a ningú li va preocupar que els pagans natius tingueren cap classe de drets. Aquest tema va ser posteriorment desenrotllat pel Pare Las Casas, Sepúlveda i el Pare Vitòria.
Mentre Alexandre VI es disposava a distribuir i repartir continents no li resultava, en canvi, tan fàcil contindre al propi Vaticà. Quan mor Ferrante de Nàpols (1494), Carles VIII decidix invadir Itàlia i restablir Nàpols baix autoritat francesa. Tement el Papa la seua deposició, Alexandre VI es va aventurar a sol·licitar ajuda el Sultà turc, al juliol de 1494, va enviar un secretari papal, Giorgio Bocciardo per a alertar a Bajazet II de la imminent invasió de Carles VIII, aquest, prendria Nàpols, deposaria o controlaria el Summe Pontífex i usaria a Djem com a pretendent al tron de l'Imperi Otomà en una croada contra Constantinoble. Alexandre proposava al Sultà fer causa comuna enfront de França, unit a Nàpols i Venècia. Bajazet va rebre a l'emissari amb tota la cortesia pròpia d'orient, i li va manar de tornada amb els 40,000 ducats que suposarien la manutenció de Djem i salutacions a Alexandre. En la ciutat de Seniagallia Bocciardo va ser capturat per Giovanni della Rovere, germà de l'ofés cardenal; els 40,000 ducats van ser confiscats al costat de les cinc cartes del sultà per al Papa. Una d'aquestes cartes proposava a Alexandre ordenar la mort de Djem i enviar el seu cadàver a Constantinoble, a més de prometre-li la suma de 3000,000 ducats "amb els que La seua altesa podrà comprar dominis per als seus fills", el Cardenal della Rovere es va afanyar a fer còpies d'aquestes cartes i enviar-les al rei francés. Alexandre va al·legar una conspiració en el seu contra, dient que les cartes havien sigut falsificades i la història inventada. L'evidència històrica manté l'autenticitat de la missiva papal però sosté que les contestacions van ser probablement falsificades. (Cambrige, Modern History, I) Venècia i Nàpols havien entrat en negociacions semblants amb els turcs.
Carles VIII va anar cap a Itàlia, va avançar per Milà i Florència fins que va arribar fins a Roma al desembre de 1494; una esquadra naval va assetjar el lloc d'Ostia -l'important port romà en la boca de Tíber- amenaçant de sabotejar l'enviament de gra des de Sicília. Molt cardenals, inclús Ascanio Sforza, es van declarar a favor del Rei; la meitat dels cardenals a Roma es van aliar amb ell en un intent per a deposar al Papa. Alexandre es va refugiar en el castell de Sant Angelo, enviant delegats per a tractar amb el conquistador. Carles no pretenia deposar al Papa ja que aquesta acció suposaria enemistar-se amb Espanya, la seua meta era Nàpols. Va pactar la pau amb Alexandre VI amb la condició de proporcionar-li un salconduit per al seu exèrcit a través del Latium i el perdó per a tots els cardenals que l'hagueren recolzat. Alexandre va retornar al Vaticà, va gaudir de les tres genuflexions que Carles VI va fer davant d'ell mentre ell rebia obediència formal i tots els plans per a deposar al Papa van fracassar. El 25 de gener de 1494 Carlos es va traslladar a Nàpols emportant-se amb ell a Djem qui va morir un mes després de bronquitis, la llegenda negra conta que va ser el mateix Alexandre qui va enverinar el turc, però hui en dia aquesta tesi està completament rebutjada.
Una vegada els francesos hagueren anat, Alexandre va recuperar la seua valentia i es va convéncer de la necessitat d'enfortir els Estats Pontificis creant un important exèrcit amb un exemplar general al comandament que lliurara als papes de dominació secular. Al Costat de Venècia, Alemanya i Espanya va formar la Santa Lliga (31 de març de 1495) per a mútua defensa i protecció enfront dels turcs, i secretament, a fi d'expulsar als francesos d'Itàlia. Carles VIII sospitant les intencions del Papa va tornar a Roma a través de Pisa; Alexandre, per a evitar-lo, va romandre refugiat en Orvieto i Perugia, una vegada va embarcar Carles cap a França, va tornar triomfant el Papa a Roma; va demandar de Florència la seua unió a la Santa Lliga i va silenciar a Savonarola, fidel aliat del rei francés. Va reorganitzar l'exèrcit papal, i al front del mateix al seu fill major Joan, enviant-lo a reconquistar per a la seua major glòria les insurrectes fortaleses d'Orsini (1496). Però no era Joan el fill destinat a complir la tasca de general: va ser vençut en Soriano i va retornar a Roma afonat en la desgràcia morint poc després.
Alexandre va recobrar els dominis venuts a Orsini a més de capturar el port d'Ostia arrabassant-li'l als francesos, va ser llavors, triomfant i victoriós sobre tots els obstacles, quan va manar a Pinturicchio pintar sobre les parets de les habitacions papals del castell de Sant Àngelo els frescos que representaven el triomf del Papa sobre el Rei.
3.- El Papa llicenciós Anar a l'inici de la pàgina
Roma aplaudia la seua labor dins de l'administració interna a més de la seua carrera diplomàtica, no obstant li reprovava els seus afers amorosos, criticava la forma en què feia als seus fills prosperar i l'escandalitzava que s'haguera rodejat d'espanyols despreciant als italians dins de la cúria. Un centenar de familiars espanyols del Papa s'havia congregat a Roma, un observador comentaria: "Ni tan sols deu papats hagueren bastat per a donar recer a tant de cosí" El mateix Alexandre era a aquestes altures de la Història completament italià en la seua cultura, política i maneres, però seguia amant Espanya: parlava en espanyol constantment amb els seus fills Lucrècia i Cèsar, va elevar a dèneu espanyols a la categoria de cardenal i es va rodejar de servents catalans. Els romans, ferits en el seu orgull, li van dir "el Papa porc" fent burla de la seua ascendència jueva conversa; Alexandre s'excusava explicant que molts italians, especialment aquells del Col·legi Cardenalici, l'havien traït, quan no, havien sigut deslleials, i que havia de recolzar-se sobre un nucli de fidels col·laboradors que li degueren lleialtat.
Segons Creighton: " en les precàries condicions en què es trobava la política italiana els aliats no eren dignes de confiança llevat que la seua fidelitat estiguera fonamentada en motius interessats; de tal forma, Alexandre VI va utilitzar el matrimoni dels seus fills com a mètode per a assegurar-se la lleialtat d'un partit polític al seu voltant que fóra fort i influent. En realitat ell no confiava en ningú excepte en els seus fills als que veia com a instruments polítics per a portar a terme els seus plans" (M. Creighton, History of the Papacy During the period of the Reformation )
Durant un temps va mantindre l'esperança que el seu fill Joan l'ajudara a defendre i protegir els Estats Pontificis, però Joan havia heretat el gust de son pare per les dones, no la seua capacitat de comandament, percebent que dels seus fills l'únic competent per a participar en el joc de la política italiana en aquella època tan violenta era Cèsar, Alexandre li va concedir tot el necessari per a finançar el creixent poder del seu fill.
També va ser la dolça Lucrècia instrument dels seus fins. L'afecte que el pare processava per la filla li va portar a tals demostracions de tendresa que les llengües viperines el van acusar d'incest i van imaginar una mòrbida història que el situaven com un competidor més, que al costat dels germans de Lucrècia, lluitaven pel seu amor. En dos ocasions el Papa va haver d'absentar-se de Roma deixant a la seua filla encarregada de les seues habitacions en el Vaticà, amb autoritat per a obrir la seua correspondència i atendre tot el treball rutinari, semblant delegació de poder a una dona era freqüent en les cases regnants -tals com Ferrara, Urbino, Màntua- però a Roma era motiu de xoc i escàndol.
La ciutat l'havia perdonat la seua relació amorosa amb Vanozza, inclús es meravellava amb Guilia; la Farnese va nàixer amb el do de la bellesa, causava admiració i fascinació allí per on passava, però encara més la seua cabellera daurada que, quan la deixava solta, arribant-li fins als peus, contaven que feia bullir la sang de qualsevol home. Els seus amics l'anomenaven "La Bella". Sanudo parlava d'ella com "la favorita del Papa, una jove d'extraordinària bellesa, comprensiva, graciosa i gentil"; en 1493 Infessura la va descriure com la concubina del Papa en el relat que va fer sobre el banquet nupcial que es va celebrar en el Vaticà amb motiu de la boda de Lucrècia; l'Historiador Matarazzo va utilitzar el mateix terme per a Giulia i un enginyós florentí la va titlar sposa di Crist, un adjectiu normalment reservat per a l'Església. Guilia va donar llum a una filla, Laura, registrada oficialment com concebuda pel marit d'aquesta, Orsino Orsini, però reconeguda pel cardenal Alessandro Farnese com la filla d'Alexandre VI. No hi ha cap dubte sobre la sensualitat del Papa espanyol, un símptoma incompatible amb el celibat. Ell era un home i com tal se sentia; pareix que creia, al costat de molts eclesiàstics de la seua època, que el celibat clerical era un error, i que haurien de tindre permés gaudir de la companyia d'una dona.
En l'altre costat, la devoció que sentia pels seus fills, moltes vegades oblidant-se dels seus deures para amb l'Església, podria bé utilitzar-se com a argument per a defendre la saviesa amb què el cànon del celibat va ser escrit.
Va ser la seua fe pretesa? Probablement no; en les seues cartes, inclús aquelles que enviava a Giulia, estan plenes de frases piadoses que no són indispensables en la correspondència privada. Ell era un home d'acció, havia absorbit la moral laxa i relaxada de l'època, només esporàdicament notava certa contradicció entre l'ètica cristiana i la seua vida. Pareix que ell sentia que, en les seues circumstàncies, l'Església necessitava un estadista i no un sant; ell admirava la santedat però creia que pertanyia més al món monacal i la vida privada que a l'home que cada dia havia d'atendre a diplomàtics sense escrúpols i dèspotes expansionistes. Va acabar utilitzant les seues mateixes armes.
Necessitava finançament per al seu govern i les seues guerres: va vendre càrrecs eclesiàstics, es va apoderar dels dominis dels cardenals difunts i va explotar l'any jubileu de 1500 al màxim. Dispensacions i divorços eren concedits com la part lucrativa d'un negoci polític: si Enric VIII d'Anglaterra haguera hagut de tractar sobre la seua anul·lació amb Alexandre probablement l'Església Anglicana com tal no existiria hui en dia.
A banda d'allargar el jubileu assegurant indulgència plenària a tots els cristians que a Roma pelegrinaren, per a enriquir les seues arques va nomenar dotze nous cardenals l'assignació de les quals no es devia als seus mèrits sinó més bé fins a quant ascendia la suma que podien oferir, pagant en total 120.000 ducats al Papa.
En contra de l'opinió general que al·legava l'enverinament d'aquells cardenals o enemics que es prenien massa temps per a morir de mort natural, per orde tant d'Alexandre com de Cèsar Borja, podem acceptar provisionalment la conclusió a què han arribat les més recents investigacions: "no hi ha evidència que Alexandre VI enverinara ningú", aquesta teoria no el lliura totalment de culpa perquè seguix baix sospita; en realitat aquestes sospites van nàixer de les sàtires i pamflets que s'utilitzaven com a armes entre famílies enfrontades: Infessura servia als Colonna amb la seua ploma, Mancione valia tant com un regiment per als Savelli. Alexandre, com a part de la campanya contra els nobles, va publicar en 1501 una butla detallant tots els vicis i pecats dels Savelli i els Colonna. Com podem observar aquests "documents" bé van valdre per crear la llegenda negra que perseguix al Papa Borja dibuixant-lo com un monstre de perversió i crueltat. Alexandre va guanyar la batalla armada, però els seus nobles enemics encapçalats pel Papa Juli II van guanyar la batalla de la paraula, convertint d'aquesta forma la llegenda en Història.
Però Alexandre tenia debilitats i la major d'elles era el seu fill Joan a qui volia inclús més que a Lucrècia, el Duc de Gandia era polit, simpàtic, i un bon fill. Quan Alexandre va conéixer la notícia de la seua mort es va sentir tan ple de dolor que es va tancar i va deixar d'alimentar-se, es deia que els seus laments es podien sentir en els carrers. Va ordenar la crida i cerca dels seus assassins però prompte es va donar per vençut i va deixar que el crim romanguera en el misteri. Quan el Papa va recobrar l'autocontrol va reunir als cardenals (19 de juny de 1497), va rebre els condols i els va dir: "He volgut al Duc de Gandia més que a res en aquest món" va atribuir la pena com la càrrega més pesada que haguera pogut rebre del cel i posteriorment va anunciar: "Nos, estem disposats a resoldre i esmenar la nostra vida, i reformar l'Església...d'ara endavant els beneficis s'atorgaran només a aquells que els mereixen i d'acord amb els vots dels cardenals. Renunciarem a tot nepotisme. Començarem per reformar-nos a nosaltres mateixos i procedirem després amb cada part de l'Església fins que la nostra labor siga completada"
Un comité de sis cardenals va ser elegit per a crear un programa de reforma. Esta labor va ser tan clarivident i la butla de reforma presentada a Alexandre tan excel·lent que, les seues previsions posades en pràctica hagueren, probablement, segó a l'Església tant de la Reforma com de la Contrareforma. No obstant, la necessitat de finançar l'ambiciós projecte polític d'Alexandre no va permetre portar a terme aquest programa.
4.- Cèsar Borja Anar a l'inici de la pàgina
Alexandre tenia sobrats motius per a estar orgullós del seu fill: Cèsar era un atractiu home de cabells rossos, alt, fort i valent. Pensar que aquest personatge era més prompte un monstre és no aprofundir en l'evidència. Un dels seus contemporanis el descrivia com: "un jovençà de gran intel·ligència i excel·lent disposició, alegre i sempre de bon humor" un altre escrivia que era: "fins i tot més ben paregut que el seu germà el Duc de Gandia"
La gent no podia deixar d'apreciar la seua planta, la destresa en el comandament i una actitud superior que té tot aquell que creu haver heretat el món, les dones l'admiraven però trobaven difícil enamorar-se d'ell ja que, al contrari que son pare i els seus germans, no era el sexe femení el principal en la seua escala de prioritats. Va estudiar dret en la Universitat de Perrugia i, encara que no dedicava massa temps als llibres considerats "culturizants", escrivia versos de tant en tant i tenia bon gust per a l'art: quan el cardenal Raffaello Riario va desdenyar el quadro d'un cupido, obra d'un jove i desconegut artista florentí anomenat Miguel Ángel Buonarroti, va ser Cèsar qui va pagar una bona suma per obtindre l'obra.
Clarament la seua carrera eclesiàstica no era vocacional, Alexandre el va fer arquebisbe de València en 1492 i cardenal un any després, en realitat Cèsar mai es va ordenar sacerdot. Des que una llei canònica prohibia ordenar cardenals a fills bastards, Alexandre en una Butla publicada el 19 de Setembre de 1482 el va declarar fill legítim de Vanozza i d´Arignano. En 1497, poc després de la mort de Giovanni, Cèsar va ser a Nàpols com delegat papal en la coronació del Rei de Nàpols; potser l'impressionara aquest acte perquè a la tornada li va demanar insistentment a son pare que el deixara renunciar els seus vots i a la seua carrera eclesiàstica. No havia forma d'escapar a aquest destí llevat que Alexandre admetera públicament que Cèsar era el seu fill il·legítim, cosa que va fer aconseguint que immediatament l'ordenació de cardenal fóra invalidada (17 agost de 1498). Restaurada la seua il·legitimitat, Cèsar va retornar al joc polític.
El matrimoni de Cèsar es va solucionar quan Louis XII va demanar al Papa l'anul·lació del seu matrimoni, a què havia sigut forçat, i que segons ell, mai havia sigut consumat. A l'octubre de1498, Alexandre va enviar a Cèsar partir cap a França amb el decret de divorci per al Rei. Encantat amb el divorci i més feliç encara davant de la possibilitat de casar-se amb Anne de Bretanya, viuda de Carles VIII, Louis va oferir a Cèsar la mà de Charlotte d´Albret, germana del Rei de Navarra; a més va fer al fill del Papa duc de Valentinois i Diois, dos territoris francesos sobre els quals el papat tenia certs drets.
El matrimoni va segellar una aliança entre el Pontífex i un Rei que planejava obertament invadir Itàlia per a prendre davall el seu poder Milà i Nàpols. Aquest pacte va trencar l'aliança de la Santa Lliga que Alexandre havia ajudat a formar en 1495, preparant d'aquesta manera l'escenari propici per a les guerres de Juli II.
Alexandre per fi havia trobat el general que tant anhelava perquè portara a les forces armades de l'Església cap a la reconquista dels Estats Pontificis.
Louis XII va contribuir a la causa amb exèrcit ben equipat, encara que xicotet per a lluitar contra una dotzena de dèspotes, però Cèsar estava ansiós per partir cap a la victòria. Per a afegir un arma espiritual, el Papa va proclamar una solemne Butla declarant que: Caterina Sforza i el seu fill Octavio dominaven Imola i Forlí, Pandolfo Malatesta dominava Rimini, Giulio Varano dominava Camerino, Astorre Manfredi dominava Faenza, Guidobaldo dominava Urbino, Giovanni Sforza dominava Pesaro, només perquè havien usurpat totes aquestes terres, propietats i drets a l'Església, perpetrant la justícia i la llei; eren tirans que havien explotat als seus súbdits i abusat dels seus poders, i com tals havien de ser expulsats, si no per la seua pròpia resignació, per la força de l'espasa.
Possiblement el que Alexandre pretenia era unificar un regnat per a deixar-li'l en herència al seu fill. El mateix Cèsar somiava amb aquesta possibilitat; Maquiavel així ho haguera desitjat, enorgullint-se davant de la visió d'una Itàlia unida i baix el poder d'un home fort i intel·ligent que tirara tots els invasors. Al final de la seua vida, Cèsar, lamentaria no tindre una altra meta que recuperar els estats de l'Església per a l'Església, i que s'acontentaria que el governador de la Romagna fóra vassall del Papa.
Al gener de 1500, Cèsar amb el seu exèrcit va anar a través dels Apenins cap a Forlí i Imola on va guanyar el pols de l'assetjament a Caterina Sforza. La reconquesta va passar per oferir una convincent suma de diners a Paolo Orsini perquè s'unira a les forces papals amb el seu exèrcit; Paolo el va recolzar al costat d'altres famílies nobles que van seguir el seu exemple, de la mateixa forma va reclutar els soldats de Baglioni, senyor de Perugia, i va comprometre a Vitelli per a liderar l'artilleria. Louis XII li va enviar un xicotet regiment però Cèsar no necessitava ja de l'ajudada francesa. Al setembre de 1500 va atacar els castells ocupats pels hostils Colonna i Savelli en el Latium. L'un darrere de l'altre van anar entregant-se. Al llarg del següent any Cèsar va guiar les seues tropes amb valentia, coratge i audàcia, demostrant tindre grans dots de comandament i estratègia militar, va utilitzar l'astúcia per a seduir l'enemic, guanyar-se aliats, va persuadir als més reticents perquè el recolzaren, va tractar amb cortesia als vençuts i es va guanyar una merescuda fama de brillant militar. El 20 de juliol es va rendir l'últim enemic del Papa, Camerino, i per fi tots els Estats Pontificis van tornar a ser Pontificis. Entusiasmat Maquiavel va escriure sobre ell: "És un Senyor esplèndid i magnífic i tan audaç que qualsevol empresa per difícil que siga la maneja com si fóra senzilla . Parell guanyar glòria i dominis es roba a si mateix el seu repòs, i no coneix ni el perill ni la fatiga. Arriba abans que els seus propòsits hagen sigut compresos. Es fa voler entre els seus soldats, elegint per a això als millors de tot Itàlia. Estes coses són les que li han fet victoriosos i formidable, al costat de l'ajuda perpètua de la bona sort".
Per l'altre costat Itàlia estava infestat de persones que desitjaven la seua desgràcia. Venècia, encara que l'havia convertit en ciutadà honorífic (gentiluomo di Venezia) li molestava vore com els Estats Pontificis eren de nou forts i controlaven la costa Adriàtica. Pisa i Florència el temien, els Colonna i Savielli, i en menor grau Orsini, havien sigut arruïnats per les seues conquistes, creant una coalició en el seu contra. Fins i tot els seus propis homes que havien liderat brillantment les seues tropes, no estaven tan segurs que no foren els seus dominis els pròxims a ser atacats. Vitelli va reunir a tots aquests homes i famílies ressentides i amenaçades per a crear una organització el fi de la qual era tornar les tropes en contra del seu general, capturar-lo i assassinar-lo, acabant amb el seu domini sobre la Romagana i els marquesats, restaurant als seus antics senyors.
La conspiració va començar amb brillants victòries, no obstant Cèsar va actuar amb rapidesa apropiant-se de l'herència que hi havia deixat el cardenal Ferrari, finançant un nou exèrcit de 6000 homes. Mentrestant Alexandre va negociar individualment amb els conspiradors, fent-los solemnes promeses, i guanyant de molts d'ells la seua obediència. A finals d'octubre la conjura havia fracassat i tots van segellar la pau de Cèsar.
Quant a la vida marital del general aquesta va ser pràcticament nul·la, Cèsar veia el seu matrimoni com una qüestió d'estat i per tant no se sentia obligat a mostrar cap amor per la seua esposa. L'havia deixat amb la seua família a França a on ocasionalment escrivia i li enviava regals, esta li havia donat una filla durant les guerres però no va tornar a vore. La Duquessa de Valentinois va viure una modesta i retirada vida en Bourges, esperant que el seu marit l'enviara a cridar, quan Cèsar, al final de la seua vida, es va trobar arruïnat i desertat ella va intentar arribar fins a ell i a la seua mort va vestir la casa de dol on va romandre tancada fins a la seua mort.
Pareix que l'únic afecte real que Cèsar sentia era per la seua germana Lucrècia , a qui amava tant com es pot amar a una esposa. A pesar dels perills que per a ell representava anar a visitar-la a Ferrara on ella es trobava malalta, Cèsar es va desviar del seu camí fins a arribar a sa casa on en els seus braços la va sostindre mentre els metges la sagnaven i no es va apartar del seu llit fins que Lucrècia va millorar considerablement. Cèsar no estava fet per al matrimoni; va tindre moltes amants però cap li va durar excessiu temps, estava massa consumit per l'ànsia de poder que no podia permetre que cap dona l'apartara del seu camí.
A Roma vivia retiradament, treballant de nit i assistint a pocs actes diürns. Treballava molt dur en els assumptes pertinents als Estats de l'Església i sempre trobava temps per a assistir les necessitats dels seus dominis. Aquells que el coneixien li admiraven i respectaven, era popular entre els seus soldats a pesar de la seua severitat i la disciplina que els imposava.
La seua vida apartada li feia blanc de sospites i sàtires, sobretot de lletjos rumors que ambaixadors hostils i aristòcrates enemics inventaven o estenien. Molts d'aquests rumors acusaven als Borja d'enverinar a rics cardenals per a heretar les seues fortunes, un d'aquests assassinats va ser confessat per un servent baix tortura, qui va contar que hi havia assassinat el cardenal Micheli per orde d'Alexandre i Cèsar. Un historiador del segle vint no donaria cap tipus de credibilitat a les confessions arrancades davall tortura.
L'estadística prova que la mortalitat entre cardenals va ser tan elevada durant el papat d'Alexandre com en el dels seus predecessors i successors, però no hi ha dubte que en aquella època era perillós ser cardenal i ric. Isabella d´Este va escriure al seu marit prevenint-lo contra Cèsar de que no creia tinguera cap escrúpol fins i tot amb la seua pròpia família, sembla que la cunyada va creure la història que acusava a Cèsar d'haver assassinat al seu germà, el Duc de Gandia. Els xafardejos a Roma parlaven de cert verí, amb base d'arsènic, que abocat sobre la beguda o el menjar, actuava lentament sense possibilitat de ser detectat en una autòpsia. Els historiadors han rebutjat comunament la teoria dels famosos verins del Renaixement com a part d'una llegenda, però creuen que efectivament van existir alguns casos d'enverinament per orde del Papa a pesar de la falta d'evidència.
Algunes històries encara pitjors es contaven sobre Cèsar: per a divertir a Lucrècia i a son pare, aquest organitzava una fila de reus de mort a qui travessava amb les seues fletxes en un acte de destresa. A aquestes llegendes podríem afegir múltiples orgies amb cortesanes nues vaguejant per les habitacions de Cèsar, a més de l'acusació d'incest, ja que es creia que l'amor que Lucrècia i Cèsar sentia l'un per l'altre no era completament cast.
5.- Lucrècia Borja Anar a l'inici de la pàgina
Alexandre admirava i fins temia al seu fill, però adorava a la seua filla amb tota la intensitat amb què era capaç. Sembla que es delectava amb la seua moderada bellesa, el seu preciós i llarg cabell color sol (tan pesat que de vegades li donava dolors de cap) i en la devoció que la filla sentia per son pare. No era particularment bella, però va ser descrita en la seua joventut com dolce ciera (dolç rostre) una expressió que romandria fins a la seua mort a pesar dels horrors que va haver de viure: divorços, assassinats, intrigues...
Com totes les italianes del seu temps que s'ho podien permetre es va educar a un convent. A una edat que desconeixem es va traslladar de la casa de sa mare a la casa d'una cosina de son pare, Donna Adriana Mila, on va conéixer a la nora de la seua tia, Guilia Farnese, amb qui va entaular una sincera amistat que duraria fins a la resta dels seus dies. Afavorida per la bona fortuna, Lucrècia va viure una infància feliç i acomodada.
Aquesta sensació de felicitat duraria fins el seu primer matrimoni. Probablement no es va sentir ofesa quan son pare li va triar un marit; aquest era el procediment normal per a totes les dones de la seua classe. Alexandre, com qualsevol altre sobirà, pensava que els matrimonis dels seus fills havien d'avançar al mateix temps amb els interessos del seu estat. Nàpols era per aquells temps hostil a Roma i Milà era enemiga de Nàpols; de tal forma que el seu primer matrimoni, a l'edat de tretze anys, va ser amb Giovanni Sforza, de vint-i-sis, Senyor de Pesaro i nebot de Ludovic, regent de Milà (1493). Alexandre va preparar la casa dels novençans en un lloc prop del Vaticà per a poder tindre a la seua filla pròxima a ell. Però Sforza havia de viure en Pesaro bona part de l'any emportant-se amb ell a la seua jove esposa. Ella llanguia en tan llunyanes costes, tan remotes de son pare i més encara de la vida bulliciosa i cosmopolita que Roma li oferia; després d'uns mesos va tornar de nou a la capital on es retrobaria amb el seu marit més tard. El 14 de juliol de 1497 Alexandre va demanar a Sforza que consentira en l'anul·lació de la seua unió matrimonial a causa de la seua impotència, l'única causa reconeguda per la llei canònica per a l'anul·lació d'un matrimoni legítim. Lucrècia, potser per pena, potser per vergonya es va retirar a un convent. Uns dies més tard el Duc de Gandia era assassinat, les males llengües van suggerir que el crim havia sigut comés davall les ordes de Sforza, qui zelós es venjava de Joan Borja per haver intentat seduir a la seua esposa. El marit va negar la seua impotència i va acusar a Alexandre de tindre relacions incestuoses amb la seua filla. El Papa va congregar un comité d'investigació, liderat per dos cardenals, per a esbrinar si el matrimoni havia sigut consumat. Lucrècia amb tot l'aplom de què va ser capaç es va sotmetre a les proves, i se li va assegurar a Alexandre que Lucrècia era encara verge. Ludovic va proposar al seu nebot demostrar que no era impotent davant d'una delegació papal en Milà, Giovanni va declinar l'oferta però va firmar una admissió formal en la que declarava que el matrimoni mai havia sigut consumat, li va tornar a Lucrècia el seu dot de 31,000 ducats i al desembre de 1497 l'enllaç era anul·lat.
És possible que Alexandre haguera trencat el matrimoni amb la intenció de fer millors aliances polítiques, però és més probable que Lucrècia contara la veritat sobre la consumació. En qualsevol dels casos el Papa no anava a deixar a la seua filla fadrina. Amb la intenció d'acostar-se al seu enemic, Alexandre, va proposar al Rei Frederic la unió de Lucrècia amb El senyor Alfons, Duc de Bisceglie. El Rei va accedir i un document oficial va ser firmat al juny de 1498, a l'agost la boda era celebrada en el Vaticà.
Lucrècia va facilitar enormement les coses enamorant-se del seu marit. Ella tenia llavors dívuit anys i ell dèsset, però les coses empitjorarien per culpa de la mala fortuna i la política. Cèsar Borja rebutjat a Nàpols, va buscar nóvia a França (octubre de 1498); Alexandre entrava d'aquesta forma en una aliança amb Louis XII, el declarat enemic de Nàpols. El jovençà Duc de Bisceglie emmalaltia veient com la Roma on vivia s'omplia d'agents francesos: va anar cap a Nàpols. A Lucrècia se li va trencar el cor, per a entretenir-la Alexandre la va fer regent de Spoleto (agost 1499); Alfons es va reunir allí amb ella; Alexandre va anar a visitar-la a Nepi i se la va portar amb ell a Roma on Lucrècia va tindre el seu primer fill, a qui van anomenar Roderic en honor de son pare.
Però el major problema de la jovençana parella residia en l'odi acèrrim que es processaven els dos cunyats, potser pel caràcter temperamental d'Alfons o tal vegada perquè Cèsar representava l'aliança amb els francesos. En la nit del 15 de juliol de 1500 uns bandits van atacar a Alfons quan tornava de la catedral de Sant Pere, va ser ferit de gravetat però se les va arreglar per a arribar fins a la casa del cardenal de Santa Maria en Pòrtic. Lucrècia es va desmaiar al vore les condicions en què es trobava el seu jove marit, el va atendre dia i nit al costat de la seua germana Sància. Alexandre va enviar una guàrdia de setze hòmens per a protegir-lo de possibles nous atacs. Cert dia mentre Cèsar passejava per un jardí pròxim, Alfons convençut que aquell era l'home que havia contractat a la banda que li havia intentat assassinar, va prendre arc i fletxa disparant a Cèsar en el cor. La fletxa va fallar el seu propòsit per molt poc i Cèsar no estava disposat a donar-li una segona oportunitat al seu enemic: va enviar els seus guàrdies a l'habitació d'Alfons, teòricament a donar-li una lliçó, però el van ofegar amb un coixí fins que va morir. Alexandre va acceptar la mort d'Alfons segons la versió que li va donar Cèsar, va encarregar per a Alfons un xicotet funeral, i va fer l'impossible per animar a la inconsolable Lucrècia.
Es va retirar a Nepi, on va escriure cartes firmant-les com la infelicissima principessa, ordenant misses per al descans de l'ànima del seu difunt marit. Encara que parega estrany, Cèsar la va ser a visitar a Nepi només dos mesos i mig després de l'assassinat d'Alfons. Lucrècia era influenciable i pacient; sembla que ella entenia la mort d'Alfons com la defensa que el seu germà havia de fer front a què havia atemptat contra la seua vida. No pareix que ella creguera que haguera sigut Cèsar l'home que contractara als infructuosos bandits que van intentar matar al seu marit. Durant la resta de la seua vida va donar mostres més que suficients que volia al seu germà, potser perquè, com son pare, ell també l'adorava amb intensitat. Poguera ser que per aquests motius tant a Roma com en la rancorosa Nàpols la van seguir acusant d'incest; un de les plomes de l'època la va anomenar: "La filla del Papa, esposa i nora" Estes perfídies se les va prendre també amb certa resignació. Tots els estudiosos de l'època actualment coincidixen que tots aquests càrrecs van ser cruels calúmnies, però semblants acusacions tan escabroses han perdurat a través dels temps. (Cambrige, Modern History)
Que Cèsar matara a Alfons amb la intenció de confirmar una nova aliança política és improbable. Després d'un període de dol Lucrècia va ser oferida al novembre de 1500 al Duc Ercole de Ferrara per a casar-la amb el seu fill Alfons, i no va ser fins a setembre de 1501 que van sonar les campanes de boda. Com ni Ercole ni el seu fill havien vist a Lucrècia, van seguir els tràmits diplomàtics acostumats de l'època, demanant a Ferrarese, ambaixador a Roma, que enviara un informe sobre la seua persona, morals i virtuts. L'ambaixador va contestar amb el següent:
Il·lustríssim Senyor: Hui durant el sopar, El senyor Gerardo Saraceni i jo, hem anat a vore a la Il·lustre Madonna Lucrècia per a presentar-li els nostres respectes en el nom de la seua Excel·lència i La seua Majestat El senyor Alfons. Hem tingut una llarga conversació sobre distints aspectes. És una dona del més amable i intel·ligent a més d'estar dotada de totes les benediccions. La seua Excel·lència i l'il·lustre El senyor Alfons -segons la nostra més humil opinió- estarà encantat amb ella. A banda de ser extremament bondadosa en tots els aspectes, és modesta, tendra i decorosa. A més és una piadosa i devota cristiana, temorosa de Déu. Demà anirà a confessar i en Nadal rebrà la comunió. És una dona realment bella, però el seu encant és encara més captivador. Resumint, el seu caràcter és tal que és impossible sospitar que existisca quelcom "sinistre" en ella.
El senyor Alfons va ser convençut i va enviar un magnífic seguici de cavallers per a escortar a la nóvia de Roma a Ferrara. Cèsar Borja va equipar dos-cents cavallers per a acompanyar-la, a més de músics i bufons per a entretindre durant l'ardu camí. Alexandre, orgullós i feliç, li va procurar un seguici de 180 persones incloent a cinc bisbes. Vehicles especialment dissenyats per a l'ocasió, i 150 mules, traslladaven el seu aixovar. El 6 de gener de 1502, Lucrècia va començar el seu viatge per Itàlia per a reunir-se amb el seu promés Roma mai havia presenciat semblant espectacle i probablement tampoc Ferrara. Després de vint-i-set dies de viatge, Lucrècia va ser rebuda als afores de la ciutat pel Duc Ercole i El senyor Alfons amb una superba cavalcada de nobles, professors, setanta-cinc arquers muntats, huitanta trompeters i catorze carros portant a les dones de l'alta aristocràcia elegantment vestides. Quan la processó va arribar fins a la catedral, dos trobadors van cantar la bellesa de la seua nova senyora. Al passar pel palau ducal tots els presoners van ser alliberats, la gent s'alegrava per l'arribada de la futura duquessa; i Alfons se sentia radiant davant de la seua encantadora promesa.
6.- La fi del poder Borja Anar a l'inici de la pàgina
Els últims anys de la vida d'Alexandre es van desenrotllar en relativa calma i prosperitat.
La seua filla estava casada feliçment amb un duc i era respectada per tots els seus súbdits; el seu fill havia complit brillantment amb la missió de reunificar i administrar els Estats Pontificis que a més florien baix excel·lent govern. L'ambaixador venecià descriu al Papa, en aqueixos últims anys, alegre i actiu, amb la consciència tranquil·la i sense preocupacions. En aquell moment comptava amb setanta anys d'edat, però al gener de 1501, l'ambaixador deia d'ell que cada dia pareix rejovenir.
La vesprada del 5 d'agost de 1503, Alexandre, Cèsar, acompanyats per algunes persones van sopar en els jardins de la vila del cardenal Adrià dóna Corneto, no lluny del Vaticà. Tots van romandre en els jardins fins a mitjanit perquè la calor era insuportable dins de les cases. Sis dies més tard el cardenal va caure malalt amb nàusees, boçades i febra fins que va morir tres dies més tard, immediatament després, tant Alexandre com el seu fill, van haver de guardar llit sofrint els mateix símptomes que el malaurat cardenal. Roma, com li era ja costum, va parlar de verí; Cèsar, deien les parleries, hi havia volgut enverinar el cardenal per a assegurar-se la seua fortuna, però per error quasi tot el menjar havia sigut enverinat i pres per pràcticament tots els invitats Els historiadors coincidixen amb els metges que en el seu dia van tractar al Papa, els que van diagnosticar malària, deguda a l'exposició prolongada a la brisa nocturna. En el mateix mes la malària va atacar a la meitat dels servents papals, provant-se molts casos com fatals, a Roma va haver-hi centenars de morts deguts a la mateixa infecció durant aquella estació.
Alexandre va delirar tretze dies batent-se entre la vida i la mort, de tant en tant recobrava el sentit fins al punt que era capaç de recitar de memòria els discursos diplomàtics; el 13 d'agost estava jugant a les cartes. Els metges el van sagnar en repetides ocasions, tant que l'home va perdre totes les seues forces morint el 18 d'agost. La llegenda conta que es va poder vore com el diable se'n portava la seua ànima fins als abismes infernals.
Els romans es van alegrar que per fi el Papa espanyol els haguera deixat, van començar les revoltes, i els "catalans" van ser perseguits, inclús assassinats; la ciutat va perdre el control de tal forma que va ser necessari que entraren les tropes armades de Colonna i Orsini el 22 d'agost acudint davant de les protestes del col·legi cardenalici.
Guicciardini, el florentí narrava:
"Tota la ciutat de Roma va córrer amb prestesa fins a arribar fins a l'església de Sant Pere on la multitud va rodejar el cos, no eren capaços de satisfer la seua vista alegrant-se davant del cadàver de qui, en la seua immoderada ambició i detestable perfídia, amb manifestes actuacions d'horrible crueltat i monstruosa luxúria, venent sense distinció tant lo profano com el sagrat, havia intoxicat el món sencer."
Maquiavel d'acord amb Guicciardini deia:
"Res va fer sinó decepcionar, i en res va pensar més durant tota la seua vida; mai va haver-hi home algun que tant prometera i res va complir. No obstant això, en tot va triomfar, perquè estava ben informat sobre la seua part del món."
Estes condemnes estaven basades en dos suposicions: que les històries contades a Roma sobre Alexandre eren veritat, i que els mètodes utilitzats pel Papa per a recuperar els Estats de l'Església deslegitimitzaven la seua conquista. Els historiadors catòlics, encara defenent el dret d'Alexandre per a restaurar el seu poder temporal, condemnen els seus mètodes i moral, deia Pastor:
"Va ser universalment descrit com un monstre, a més de ser acusat de qualsevol tipus de crim. La investigació crítica moderna l'ha jutjat amb més justícia i ha rebutjat gran part de les acusacions que es van fer en la seua contra"
Els historiadors protestants han demostrat generosa indulgència amb Alexandre VI. William Roscoe, en la seua ja clàssica obra: "Vida i Pontificat de Lleó X" (1827), va ser dels primers que va tindre paraules amables per a definir al Papa Borja:
"Qualssevol foren els seus crims, no cal dubtar per un moment que tots van ser, sens dubte, exagerats. El que fóra devot a engrandir la seua família, i que emprara l'autoritat de la seua elevada posició per a establir un domini permanent sobre Itàlia en la persona del seu fill, és innegable; però quan pràcticament la totalitat dels sobirans europeus utilitzaven bàsicament els mateixos mètodes criminals per a gratificar les seues ambicions, resulta injust atribuir a Alexandre l'extraordinària infàmia que l'ha perseguit durant tota la Història. Mentre que Louis de França i Ferran d'Espanya conspiraven conjuntament per a repartir-se el regne de Nàpols, Alexandre segurament se sentia justificat per a derrocar als turbulents Barons, els que, durant anys, havien arrendat les terres eclesiàstiques i usat de camp de batalla per a les seues guerres intestines, subjugant als seus súbdits de la Romagna, sobre els que Alexandre tenia supremacia.
Respecte a les acusacions tan generalment cregudes, sobre relacions incestuoses entre Alexandre i la seua pròpia filla... no hauria de ser molt difícil provar la seua improbabilitat. En segon lloc, els vicis d'Alexandre van ser acompanyats, quan no compensats, per les seues moltes virtuts."
Aquells que poden comprendre la sensibilitat d'Alexandre cap als encants femenins no poden tirar pedres per a sepultar els seus pecats amorosos. Les seues desviacions no van ser més escandaloses que aquelles d'Aeneas Sylvius, qui tan bona reputació va tindre amb els historiadors, o les de Juli II, a què el temps va perdonar. No es va escriure tant sobre el suport que van prestar aquests dos papes a les seues famílies, però sens dubte ho van fer. La veritat és que la Història haguera sigut pintada d'un altre color si la Itàlia renaixentista haguera permés el matrimoni dels seus sacerdots com sí ho va fer més endavant l'Alemanya protestant i l'Anglaterra anglicana, els seus pecats no van ser contra la naturalesa humana sinó contra el vot de castedat, el celibat rebutjat per la meitat de la Cristiandat.
Per a jutjar el paper exercit per Alexandre en qüestions polítiques hem de distingir entre els seus propòsits i els seus mètodes. La meta era completament legítima: recobrar el "Patrimoni de Pere", que comprenia essencialment l'antic Latium, dels Barons feudals, prenent dels dèspotes usurpadors allò que tradicionalment havia sigut els Estats de l'Església. Els mètodes utilitzats per Alexandre i el seu fill Cèsar eren usats per tots els estats coneguts: guerra, diplomàcia, violació de tractats, deserció d'aliats, traïcions etc. Qualsevol que fóra el perill que va córrer l'Església Catòlica al ser dominada per forces temporals, va guanyar en compensació aquells territoris de des de llarg temps li pertanyien. Potser les nostres ments actuals pensen que l'Església hauria de tornar als seus principis i estar en les mans pescadors galileus sense més vot que el de la pobresa i obediència a Déu, però en el món d'intrigues en què es movia l'Església tenia necessitat d'un home fort i dominant: va guanyar un regne, va perdre a la meitat dels seus creients. La Reforma va identificar els pecats d'una Església arruïnada moralment amb la necessitat de canviar allò que més l'allunyava de Déu, el Ser Suprem a què servix.
Potser fóra aquest el llegat que deixara Alexandre VI, no obstant no va ser aquest Papa l'únic que va contribuir a la pobresa de principis de l'Església.
Cesar Borja es va recuperar lentament de la malaltia que havia matat a son pare. Mentre els metges el sagnaven les tropes dels Colonna i Orsini ràpidament recuperaven castells i fortaleses perdudes i els senyors deposats de la Romagna, animats per Venècia, van reclamar les seues antigues terres.
Piadós III va ser elegit per a succeir al difunt Borja el 22 de setembre de 1503, un home íntegre, nebot d'Aeneas Sylvius, pare d'una gran família i de seixanta-quatre anys d'edat. La seua amistat de Cèsar va permetre a aquest tornar a Roma, no obstant, el 18 d'octubre Pius II va morir.
Cèsar no va poder evitar que el seu màxim enemic, el Cardenal della Rovere, fóra triat Papa el 31 d'octubre de 1503 i coronat el 26 de novembre. La fi del general estava pròxim, traït per Gonzalo de Còrdova, baix ordes de Ferran el Catòlic, Cèsar va ser enviat a Espanya on va ser confinat en una presó. Juli II temia una guerra civil a Itàlia, i recolzat pel rei espanyol, s'ocupe d'aquell que podia acabdillar la fi del nou Papa no tornara a Itàlia. Va recuperar la seua llibertat en la Cort de Navarra, on va morir el 12 de març de 1507 lluitat ferament, només i desertat.
Lucrècia va poder descansar per fi a Ferrara, lluny de les parleries i les falses acusacions, respectada i admirada. A Ferrara va intentar oblidar tots els horrors i tribulacions del passat. Ariosto, Tebaldeo, Bembo, Tito i Ercole Stonzzi la van lloar a través dels seus versos. Va brindar al seu tercer marit quatre xiquets i una xiqueta i va continuar la seua educació deprenent diversos idiomes. El seu marit la deixava a càrrec com a regent en la seua absència, complint amb les seues obligacions amb tan bon juí que els seus súbdits es van inclinar a perdonar a Alexandre per haver deixat en alguna ocasió encarregada del Vaticà. En els últims anys de la seua vida es va dedicar a educar als seus fills i atendre al seu respectat marit, però també va trobar temps per a la solidaritat, emprant-se en treballs caritatius.
El 24 de juny de 1519, als trenta-nou anys d'edat, moria Lucrècia com a conseqüència del seu sèptim part.
7.- Els Borja i el Ducat de Gandia. Anar a l'inici de la pàgina
Roderic de Borja tenia el propòsit d'adquirir per a la seua estirp uns estats senyorials que no sols l'engrandiren sinó que l'ajudaren amb les seues aspiracions polítiques a Itàlia. La col·laboració amb Ferran el Catòlic, elevat al tron aragonés l'any 1479, li seria de gran utilitat.
L'any 1479 va adquirir per al seu fill Pere Lluís, a carta de gràcia, la baronia de Llombai i la de Torís, que anys després passaren a formar part dels seus estats com a propietat plena. També va adquirir el 1484 per al seu altre fill, Joan, el lloc de Xella per 210.000 sous, que li va satisfer el ciutadà de València Berenguer Martí de Torres.
Les necessitats monetàries de Ferran per triomfar en la guerra de Granada i alhora les despeses per a millorar la defensa de Sicília front un possible atac turc, foren possiblement les raons de la venda règia del ducat de Gandia que, després de l'acord de desembre de 1485, fou comprat per Pere Lluís de Borja per la quantitat de 631.214 sous i 9 diners .
Pere Lluís de Borja va comprar el deute municipal convertint-se en el principal creditor de la vila en vendre a aquesta dos censals que sumaven 255.000 sous, els quals permeteren amortitzar, al seu torn, els censals més urgents deguts pel Consell. També tenia la intenció de comprar senyories als nobles endeutats De vegades, quan hi havia resistència per a vendre, per l'alt rang del noble o perquè estaven al capdavant de llocs i alqueries amb notables rendes procedents del negoci sucrer, com era el cas dels Cardona del Real o dels Íxer d'Almoines, es va exercir pressió per a forçar-los a vendre emprant plets davant de la Governació o maniobrant a la Cort reial mateixa. Així, és simptomàtic que el 1486 el Consell demandara els Íxer, els Cardona, els Tolsà, els Pujades, els Almúnia i els Albert davant de la Governació pel cobrament d'una peita de caràcter extraordinari. A més a més, des del 1486 es negociava el seu enllaç amb Maria Enríquez, cosina de Ferran el Catòlic, cosa que el faria emparentar amb la família reial.
Després del ducat començà la compra, entre 1486 i 1487, de llocs i alqueries del terme gandià llastats per una càrrega censal que passà a ser assumida pel duc després de restar-la del preu de compra. Aquest fou el cas de les alqueries de Carbonell i de Balaguer i dels llocs de Bellreguard, Xeresa i Alcodar, que costaren en total 376.000 sous. Els dos darrers pertanyien al cavaller Joan de Vich, però estaven sotmesos a segrest judicial, i era en concret Alcodar objecte de litigi amb els Cardona. El lloc de Xeresa va ser comprat el 24 de gener de 1487 per noranta-vuit mil sous. Una altra senyoria de la família dels Vich, la Vall de Gallinera, també va ser comprada per Pere Lluís de Borja el 1487.
S'estava iniciant no sols el procés de reconstrucció de la propietat i de la jurisdicció dins del ducat, sinó també una expansió cap al sud d'aquest, a terres que formaren part anteriorment de l'apanage d'Alfons el Vell. Hi havia un pla molt clar que tendia a posar sota la titularitat de la família Borja una àrea territorial entre el Xúquer i el marquesat de Dénia, que tinguera com a centre el ducat de Gandia.
Pere Lluís se n'anà a Roma al desembre del 1487 i ja no tornà als seus estats: la seua mort prematura l'estiu següent, sense haver-se aplegat a celebrar el matrimoni projectat, obligà el pare a confiar els seus plans i deixar l'herència al seu altre fill, el segon duc Joan I de Borja, que aleshores només tenia dotze anys.
Joan substituïra el seu germà Pere Lluís com a futur marit de Maria Enríquez, cosa que se certifica el 1488, i no es va paralitzar el pla de compres territorials. Així, el 1491 hi serà incorporada la Vall d'Ebo, veïna de la de Gallinera i fins i tot s'intentà la compra de dos llocs limítrofs a Gandia, Palma i Ador
L'elecció de Roderic com a papa el 1492 multiplicà el seu interés pels afers de la Corona d'Aragó, on l'acord amb Ferran el Catòlic li era vital per a contrarestar la creixent influència francesa a Itàlia. També el rei necessitava Alexandre VI per a entre altres negocis, consolidar la seua influència a la península italiana i tenir-lo de la seua banda en les controvèrsies amb Portugal per les noves terres descobertes.
Joan de Borja tenia intenció de crear un gran estat senyorial que s'hauria de beneficiar i nodrir dels ingressos que llavors suposaven els derivats de la indústria sucrera. Terres de la corona, terres de la petita noblesa i fins i tot terres dels parents: aquestes eren les bases del seu patrimoni.
Aconseguí adquirir terres dins del terme de Gandia, el Grau i altres parcel·les, i finalment, es féu amb la baronia de Llombai comprant-la als Centelles el 1494. També aqueix any eixamplava la seua presència a la Ribera mitjançant la compra als Boïl Lladró de la seua senyoria de Torís, i al comte de Cocentaina, Joan Roís de Corella, la baronia de Corbera, totes molt empenyorades per les càrregues dels censals. Però l'estil de vida malbaratador i llicenciós que Joan tingué ocasió d'exhibir a Barcelona, València i Gandia motivaren continues peticions de diners al seu progenitor i a finals del 1495 el duc es veié immergit en processos judicials contra ell incoats per importants creditors censalistes.
Joan de Borja veié devaluada la seua actuació al llarg del 1495 tant per les crítiques que sobre ell va vessar Alexandre VI a causa dels seus dispendis com per no haver estat cridat a la Cort a fi d'obtenir les mercés i els privilegis que tothora esperava.
Sempre fou un duc efímer va prende possessió del ducat al setembre de 1493 i quasi tres anys després tornà a la Itàlia a la qual tant desitjava retornar, on fou nomenat per son pare capità general de l'Església perquè encapçalara les forces pontifícies que havien de defendre's en contra del rei francés Carles VIII. La seua sobtada i tràgica mort l'any següent a Roma posà fi a una trajectòria vital molt semblant a la del seu germà, i va deixar la branca borgiana de València fora del joc polític que fins aleshores havia manejat el seu progenitor.
La vídua de Joan de Borja, Maria Enríquez, ajudada pels seus agents de confiança Lluís Erau, Francesc Dartés, Joan Garcia i Jaume Balaguer, entre altres, s'aplicarà prompte a consolidar l'arrelament de la seua família als seus estats valencians com a regent ducal del futur he-reu, el seu fill Joan. Entre juliol i setembre del 1497 va prendre possessió i obtingué del rei el reconeixement de la seua funció de tutora del menor. El 5 d'agost de 1497 va prendre possessió del "lloc Xeresa, la casa e ort del Senyor i el trapig". Aquest lloc va continuar sent possessió del ducat de Gandia fins el 1652 en què el duc Francesc de Borja i Centelles el va vendre al seu majordom Pere de Quincoces per la quantitat de 3565 lliures a compte dels seus salaris i altres servicis.
La duquessa culminarà els plans de reorganització territorial, jurisdiccional i fiscal dins de la senyoria de Gandia, continuadors dels iniciats en l'etapa anterior i que tendien a reduir al mínim la proliferació de jurisdiccions en el terme de la vila com a pas previ per a encarrilar i solucionar el seu endeutament crònic i poder assentar així les bases per al seu desenvolupament futur. El mètode continua sent el mateix: comprar senyories en mans de la petita noblesa assumint el pagament dels seus deutes censals, però ara servint-se amb més eficàcia i promptitud dels suports que, en els plets entaulats amb famílies com ara els Cardona o els Íxer, li brindarà la Cort. D'aquesta manera, entre el 1499 i el 1502, els llocs de Miramar, Almoines i el Real passaven a mans de Maria Enríquez, la qual, si bé desemborsà l'elevada xifra d'1.360.000 sous, es convertia en pràcticament l'única titular de la jurisdicció dins del terme, llevat dels petits feus de Beniarjó, Piles i Xeraco, i accedia al control de la riquesa que estava proporcionant el negoci del sucre: nombroses i riques parcel·les de conreu, propietat sobre els trapigs i control sobre la mà d'obra vassalla i en gran part mudèjar.
De la seua banda, una vegada abandonat el projecte de comptar amb el marquesat de Dénia, que restà en mans del llinatge dels Sandoval, Maria Enríquez arredoní mitjançant noves compres les seues possessions al sud i al nord del ducat, on el casal havia adquirit baronies amb anterioritat. El 1499 Francesc Aguiló de Romeu li va vendre la de Castelló de Rugat, hipotecada per despeses de plets amb altres llinatges, reclamacions de dot i deutes nombrosos. I el 1510 completà les seues possessions a la Ribera del Xúquer comprant Albalat de la Ribera al senyor de Carlet, Gaspar de Castellví.
Una política compradora d'aquesta envergadura, que havia costat a les arques ducals uns dos milions i mig de sous, sols pogué ser possible per la gran riquesa dels estats borgians d'aquells anys, el negoci del sucre, potenciat pels agents de la duquessa en esmerçar més diners en millores als trapigs i en eixamples de terra de conreu per a la canyamel. Però, sobretot, pel finançament indirecte que li suposarà el suport de Ferran el Catòlic, que comprarà al seu torn a Maria Enríquez les senyories que havia detingut a Itàlia el seu espòs difunt, com ara el cas del ducat de Sessa, el 1506, i que ara havien cobrat un gran valor per al rei per la seua prioritària política d'intervenció en els assumptes d'aquella península. Com havia ocorre-gut en vida d'Alexandre VI, els interessos mutus entre els Borja i la Corona tornaven a convergir, ja que una gran part de l'esforç comprador de senyories restava emparat per aqueixes vendes de feus italians, que alhora reforçaven les posicions de Ferran a Itàlia.
El 1509 es va fer un concert de matrimoni entre el seu fill i hereu Joan, en aquell moment de quinze anys d'edat, amb la néta del rei catòlic, Joana d'Aragó, important pel consegüent emparentament amb la monarquia. Un altre fet important, l'any següent, serà el reconeixement per les corts de Montsó de la titularitat del ducat per al casal de Borja en aprovar els seus diputats la venda efectuada el 1485.
Aquestes estratègies diguem-ne legals es veieren completades amb disposicions que tendien a afavorir el poblament i optimar els recursos econòmics del ducat, sobretot els del sucre. En el marc de l'acord del 1504 es poden entendre les mesures que continuaven les establides des dels temps de Pere Lluís de Borja i que tenien com a finalitat dessecar i colonitzar terres pantanoses de la zona del castell de Bairén.
Les inversions en trapigs i en la construcció de sèquies, com la de Corbera, per al foment dels regadius també donen compte de l'interés per una política ensems pobladora i d'increment d'ingressos. En aquest context hem d'incloure el que els documents diuen avassallaments, amb els quals les autoritats ducals afavorien l'acollida de camperols procedents de distints punts del regne, sobretot de senyories veïnes als estats borgians.
Fou aleshores que Maria Enríquez degué comprendre que el seu paper de vetlar pels interessos de l'hereu tocava ja la seua fi: el 1511 ingressà com a religiosa al convent de Santa Clara de Gandia, amb el qual ja havia estat pròdiga en almoines i caritats des de feia anys i on morirà molts anys més tard com a abadessa.
Una altra faceta de la seua biografia molt unida al sentiment religiós fou la dotació econòmica i les obres i l'embelliment de què fou objecte l'església col·legial de la vila, fundada com a tal el 1499 per Alexandre VI.
Joan II de Borja no sols no s'apartà del camí traçat por sa mare, sinó que el transità més que de sobra. El seu matrimoni amb Joana d'Aragó, amb qui tingué set fills, i les assignacions monetàries concedides i compromeses per la corona per a ser-li pagades constituiren els punts de partida del nou duc al capdavant del Ducat. L'accés al tron de Carles I i els esdeveniments del seu regnat confirmaren la lleialtat i el servei dels Borja a la política de l'emperador, el qual li atorgà el 1520 el mes alt nomenament nobiliari i cortesà designant-lo gran d'Espanya. Mercé que prompte es veié recompensada pel ferm ajut que Joan de Borja li brindà amb motiu dels delicats moments de la guerra de les Germanies, malgrat les pèrdues materials que li infligiren els revoltats quan el derrotaren a la batalla del Vernissa del 1521. Però tant amb motiu de la repressió posterior com amb els préstecs oferits a Carles I per a finançar la seua política el duc confirmava així un prestigi que anava cada volta més unit al de la monarquia mateixa. Anys després fou l'amenaça turca la que tornà a posar de relleu la comunitat d'interessos: la presència mateixa de moriscs a les terres del duc inquietava ambdós per si aplegaven a formar una espècie de quinta columna per a ajudar als seus germans de religió. A aquest efecte, Joan II comptà amb un memorial d'instruccions el 1532 por a poder organitzar la defensa dels seus estats davant d'un alçament eventual dels seus vassalls, combinat amb un desembarcament dels turcs. Temors, d'altra banda, que no li ocultaven la utilitat d'aqueixa mà d'obra morisca que constituïa un puntal important do l'economia de les seues propietats, de manera destacada en la seua utilitat com a mà d'obra servil i barata por al treball que requeria el conreu, la collita i l'elaboració de la canyamel.
Per tot aixó, enviduar de Joana d'Aragó no li suposà cap ruptura amb l'entorn de Carles I. Aleshores, a més, el seu fill primogènit Francesc de Borja ja havia entrat al servei de la Cort, primerament amb la reina Joana la Boja i després amb l'emperador mateix, amb qui féu bona amistat, el qual, anys a venir, aplegaria a nomenar-lo per als càrrecs de virrei de Catalunya i majordom reial. Fins i tot el matrimoni de qui després fóra sant se celebrà amb una dama d'honor de l'emperadriu, Na Leonor de Castro. De la seua banda, Joan de Borja tornà a maridar el 1523 amb una aristòcrata valenciana, Francesca de So i de Pinós, amb la qual eixamplava la seua parentela concebent dotze fills més, un assumpte gens anodí en el moment del repartiment de dots entre ells i els haguts amb el primer matrimoni, tal com reflecteix puntualment el testament del 1 538.
L'amistat personal dels ducs amb Joan Lluís Vives es reflecteix en la nodrida correspondència que es creuaren. En aquestes cartes aplega a alabar el favor i la protecció a savis i homes d'estudi en tenir la constància del seu desig de fundar un centre escolar a Gandia.
Continuaren les rivalitats i desavinences amb els Tolsà de Ripoll, els Pujades i els Almúnia, senyors respectivament de Beniarjó, Piles i Xeraco, que es mantenien ferms en la defensa dels seus privilegis jurisdiccionals i fiscals davant dels embats i les pressions de la vila i del duc. Els motius de les discòrdies acostumaven a ser sempre els mateixos: la capacitat de processar o castigar els vassalls o les discrepàncies en el moment de cobrar tributs considerats com un monopoli ducal, com el pontatge. De vegades s'aplegà a l'enfrontament armat i al vessament de sang. Només, i a títol d'exemple, esmentarem ací els greus successos ocorreguts a Beniarjó el 1508, reproduïts amb més virulència el 1514. Aquest darrer any, la construcció d'un forn de calç per uns vassalls del duc a la partida de Vernissa, dependent de Beniarjó, provocà una demanda judicial per part d'Àngela Tolsà de Ripoll, però el que semblava un conflicte conduït pels canals judicials a propòsit de competències entre senyors es desbordà, perquè homes procedents de la vila, entre els quals personatges de relleu, saquejaren, destruïren béns i causaren algunes morts al lloc de Pardines, pertanyent a la senyora.
Durant l'etapa de Maria Enríquez i sobretot en la de Joan II, el patrimoni ducal s'assentara sobre uns fonaments que, almenys fins a la dècada dels anys trenta, podem considerar raonablement sanejades. La concentració del conreu de canyamel i de tot l'aparell productiu per a l'elaboració del sucre a l'àrea de Gandia ens dóna la mesura de la prosperitat del casal.
La política compradora de petits feus dins del terme de Gandia havia suposat que, a la mort del duc Joan II el 1543, el casal controlara la major part de la producció sucrera de la comarca de la Safor. L'inventari de béns fet aqueix any mateix és ara un testimoniatge prou aproximat de la importància de la indústria del sucre a les terres del duc. Comptava aquest amb una casa que ocupava el refinatge del sucre: hi havia 1.169 formes de primera cuita, a més de les 3.342 que s'havien obtingut per a aqueix any, 2.300 formes petites, 1.500 porrons per al sucre fi, i 160 cànters de melasses. A banda del refinador, s'esmentaven sis trapigs. El de Gandia, de 12 pedres molars i en el qual s'acumulaven 7.000 quintars de llenya el del Real, amb 12 pedres molars i 20 calderes per a la cuita i 400 quintars de llenya el d'Almoines, de 12 calderes i 300 quintars de llenya el trapig de Bellreguard, amb 9 pedres i 11 calderes, a més de 250 quintars de llenya; el de Miramar, de 5 pedres i amb 300 quintars, i el de Xeresa, amb 5 pedres i 13 calderes, sense que se'ns indique el volum de la llenya que s'hi utilitzaria. Certament, aquestes xifres en si mateixes, a falta d'una documentació més explicita, poden significar poc, si bé donen una idea de la gran capacitat de producció que testimonis posteriors com el cronista Viciana no fan sinó corroborar, ja que el 1564 registrava a les terres del duc fins a set trapigs, amb 55 pedres molars i 96 calderes en total, en les quals es gastaven uns 40.000 quintars de llenya.
Però si ens atenim a les dades de què disposem per a avaluar amb aproximació les rendes del duc de Gandia en l'etapa que ens ocupa, veiem clarament que són les derivades del sucre les que se situen en la primera línia dels ingressos. L'esmentat any de 1453 el duc obtingué 32.425 sous i 7 diners pel sucre refinat, mentre que el conjunt de les seues baronies sols li reportaven 19.371 sous i 11 diners. Anys abans, el 1524, ja ingressaven al casal 60.000 sous per la venda de 4.000 formes de sucre. Es calcula que, des de mitjan segle XVI, la meitat del total de la renda ducal la constituïen els ingressos pel sucre. L'etapa de Joan II de Borja coincideix amb un fort impuls en la seua producció i venda, que ja s'havia iniciat, segons Pérez Vidal, a partir del 1520 i que és a la base de l'esplendor de l'estat borgià.
I, tanmateix, totes les dades disponibles indueixen a pensar que, a partir de la dècada dels trenta, l'endeutament del casal començà a ser preocupant. En aquest cas no en fou la causa fonamental la compra de patrimonis territorials, ja que només fou adquirida la baronia de Navarrés, sinó una sèrie de circumstàncies combinades que no foren alienes a les experimentades per altres cases nobiliàries valencianes.
Per descomptat, hi influïren molt els compromisos contrets amb els creditors censalistes, les inversions als trapigs, els plets judicials per a la defensa de les seues prerrogatives jurisdiccionals i la tendència a la desvaloració dels censos propiciada pel procés inflacionista típic de l'època. Però creiem que el paper representat per la monarquia fou molt important per a explicar aqueix lent deteriorament econòmic, sobretot en concepte de retards no satisfets.
El colp de gràcia en tot el procés succeirà amb motiu de l'esclat de la guerra de les Germanies: Joan II de Borja no sols va servir el seu senyor amb les armes, sinó amb un préstec consistent en diners al comptat i no ni ha constància que tot aqueix préstec fóra tornat ni que el rei compensara al seu vassall amb algun tipus de donació. Amb aquestes premisses, doncs, els resultats eren previsibles quan Francesc de Borja, després de l'inventari de béns fet el 1543, comprovà l'estat de les finances i començà a patir les pressions dels creditors censalistes i dels encarregats de les lleixes testamentàries: el deute censal del casal era prou elevat, però de moment no llevava gens ni mica de lluentor al seu llinatge. Ans al contrari, el nou titular, Francesc de Borja, encara hauria d'afegir-li més esplendor per la seua trajectòria vital, que el va convertir en sant, per la seua vinculació permanent a la monarquia i perquè es va mantindre inalterable la base de la seua riquesa material, que continuava sent, per descomptat, el sucre.
8.- Bibliografia Anar a l'inici de la pàgina
The story of Civilization. tomo V. Will Durant;
Cesare Borgia. La sua vita, la sua famiglia, i suoi tempi.Gustavo Sacerdote; Milán 1950
El Hombre del Renacimiento. Eugenio Garín y otros; Madrid 1990
De Reinos a Repúblicas.María Pilar Perez Cantó y Esperanza Mó Romero. Madrid 1998
Modern History. Cambrige, Nueva York 1907
Historia moderna. M.B. Bennassar/ J. Jacquart/ F. Lebrun/ M. Denis/ N.Blayau. Akal Textos
Perfiles Humanos. Juan Antonio Vallejo Nájera . Editorial Planeta
El Príncipe. Maquiavelo. Alianza editorial.
Els Borja. Família i mite. Joan F, Mira. Edicions Bromera.
Borja & Sucre. Llibre editat per l'Ajuntament de Gandia
Basat en el treball de:
Belén Suárez de Lezo
[email protected]