EDITORIAL Inici

" COM ÉREM? " - amb interrogant o sense ell- sembla que serà a la fi el genèric d'aquest número quatre de "La Cisterna". I quin el seu contingut? De tot, imaginem, perquè de tot cap. Un sac sense fons. Una personal paella. Una falla feta de pressa, amb eixe "pensat i fet" tan característic -diuen-. Un intent d'assaig d'aproximació a una realitat llunyana o més recent. Una olla de Nadal, pilota embolicada amb fulla de col inclosa, evidentment!

Potser caldria ara explicar per què ens diem La Cisterna i no L'Aljub. I per no ferir suspicàcies, començar a "alçar la llebre", i perquè ningú ens titlle de "partidistes", recollirem del diccionari les definicions d'ambues paraules:

CISTERNA. Del llatí cisterna, amb el mateix significat. Dipòsit, sovint subterrani, on es recull l'aigua de pluja.

ALJUB. De l'àrab al-gubb, "el pou". Dipòsit ampli i de poca fondària, excavat al terra i cobert de volta, per a arreplegar l'aigua de la pluja.

Pel que podreu comprovar, el significat és aproximadament el mateix, encara que expressat de forma un poc diferent. I anem aclarint -aclarant- termes: si al dipòsit d'aigua àrab que hi havia a Xeresa se'l coneixia com cisterna -nom derivat del llatí, encara que la construcció possiblement fóra àrab-, resulta ben clar que la gent de la qual descendim parlava un idioma derivat del llatí, el mateix que parlem ara. I que aquella gent va començar a establir-se al territori després de la conquesta cristiana -1248-; quan no després de l'expulsió dels moriscos -1609-, molt més massivament. D'ells venim. Què érem?

Aquest número, però, serà, al cap i a la fi, un altre número, una altra revista. I donant per suposat que gaudireu amb ella, tant o potser més que ho heu fet amb les altres primeres, no demanem perdó, ni tampoc excuses d'antuvi. Del resultat, jutgeu vosaltres!

PER XERESA I FENT CAMÍ Inici

NOTA.- Alguna de les senyalitzacions, llocs i camins han variat o han desaparegut des que aquest itinerari va ser escrit. S'ha respectat la idea original, sense introduir canvis, per raons -diguem-ne- "històriques". Érem així!

ITINERARI 3. Xeresa -Camins del terme- Xeresa.

DURADA APROXIMADA: 1 h. 45 m.

*VOLTANT EL CALAMAU *

L'inici, pel Camí de les Hortes, com tants d'altres que en farem. Un canyaret a la dreta i continuem tot recte. Podem, també, desviar-nos pel caminet perpendicular primer a l'A-7, i després paral·lel. El lloc de destinació serà el mateix.

En arribar al pont caldrà no anar tot recte, sinó creuar l'A-7 i seguir el camí de servei de la banda de ponent, asfaltat a trossos. No us preocupeu: la xicoteta capa d'asfalt, per l'efecte de l'aigua i dels cotxes, ha anat deteriorant-se -cosa que el nostre cos agraeix-. Arribem quasi al final, havent fet esment dels estralls que l'autopista ha deixat en la seua construcció: restes triangulars d'horts, de vegades sense possibilitat de regadiu, ara abandonats. Paga la pena "preocupar-se" de quatre o cinc tarongers, que és l'únic que ha quedat?

Ara, cal encarar-se cap un edifici blanc, a la divisòria dels termes -"aigües vessants"- entre els dos municipis "germans" -Xeresa i Xeraco-. Podeu pujar per un camí de terra fins arribar-hi, o bé trencar a la dreta, quasi al principi d'aquest camí, per una divisòria cimentada, entre dos horts. Recomanem aquesta segona ruta. Per què? Observant el terra, trobareu infinitat de fragments de ceràmica.

Ara, quan ja esteu als peus del xicotet monticle -el "Calamau" a Xeresa; el "Calameu" a Xeraco- fóra l'instant d'aventurar la hipòtesi de l'anterior adjectiu "germans". Al nostre parer, el Calamau i la Barcella -munta-nyeta contínua cap a l'est- han estat l'origen comú dels dos pobles. (Entre parèntesi, posaria la mà al foc afirmant que pentanyien, uns 600 anys a. C., a la Contestània Ibèrica). Ens expliquem. Hi ha restes, poc estudiades, d'un poblat pre-ibèric a la Barcella. Hi ha "deixalles", sense estudiar, al Calamau. Els dos pobles tenen la mateixa arrel, possiblement ibèrica, "exe" (diuen els lingüistes que pot significar "casa"). Alguna vegada trobem escrit "Exeresa" i "Exeraco", a documents de l'Edat Mitjana. -Ja en parlarem en un altra ocasió, de les teories entorn el topònim-. Fins i tot, si ens fiem del primer escrit on apareix el nom del poble -"Llibre del Repartiment"- trobem les veus "Xeresa" i "Xaresa", com nuclis de població pròxims. N'eren dos, ben segur; Josep Camarena opinava que cadascun es trobava a un costat del barranc. I no cal pensar, per altra banda, en el parlar popular, i identificar els significants "Xaraco" i "Xeraco" amb dos nuclis de població. Ací, ben clar, només hi ha hagut -i n'hi ha actualment- un. Encara que -perquè no dir-ho?- tenim present el topònim del pujol on estem: només una "a" ben clara i una "e" oberta el diferencien, en la parla dels dos pobles.

I ara, és d'obligat l'interrogant -la interrogant- múltiple: Hem arribat als orígens primigenis? Els dos pobles havien estat un únic enclau pre- ibèric? Han estat Xeresa i Xeraco dos poblats ibèrics?

Ben cert és que, al 1240 -època de la conquesta cristiana-, existien almenys tres alqueries: Xeresa, Xaresa i Xeraco. En 1309 sembla que Jaume II ven Xeresa al barcelonés Jaume Palau (amb el permís -o sense- dels Vich); Xaresa no s'anomena. Simplement ha desaparegut, annexionada a l'alqueria anterior. Els ducs de Gandia, cap el 1580, només n'han conegut dos pobles - per cert, ells són els "amos i senyors" d'ambdós-.

Però, i abans dels àrabs? Les successives transformacions agrícoles i la mancança de prospeccions arqueològiques ens impedeixen tenir una certesa absoluta. Sí en tenim coneixement de viles romanes, almenys per les monedes i làpides amb inscripcions al terme -veieu les notícies que d'elles ens donen Cavanilles "Observaciones…" ( 1793 ) i Madoz "Diccionario…" (1850)- sense saber, ara, exactament, on ubicar-les.

Bo. Mentre ens feiem aquestes cavil.lacions, hem caminat entre muntanya i horts, fins l'allargat edifici blanc deshabitat, -la granja de Felip-. Ara és recomanable -per estar quasi intransitable la part nord del Calamau, plena de llenya- d'agafar el camí que baixa, cimentat. Si és per la vesprada, estarem a l'ombra. Entre sol i ombra, en primer terme, autopista i carretera general; immediatament després, ja daurades per la llum del sol, Xeraco i platja. Més al lluny, Cullera. (Ara, estem al terme de Xeraco. Devallem cap l'A-7. Ens trobarem un cartell blau, gran : "1000 m. 'Àrea de La Safor'". Fem-li la volta, cap el Calamau. Una altra senyalització "autopistera": "Eixida 60. Gandia. Xeresa". I abans, un "túnel".

(Ha passat quasi una hora, des de l'eixida. Mireu el vostre rellotge, per confirmar-ho. No siga que s'heu entretingut pensant massa -o massa poc- en els " possibles orígens").

Travesseu pel "túnel". Atenció al cap! Si ens girem cap enrera, un altre cartell, en sentit invers, ens informa: "A-7. Tarragona 320. Barcelona 419". Seguint, arribarem al Camí Xeraco -o Camí Xeresa-, segons la nomenclatura "variant" dels dos pobles "germans" -ara només veïns-, just a la "ratlla de terme" entre ells. Unes quantes passes per aquest i, altra vegada a l'esquerre -primer caminet "sense asfaltar" que trobarem, just abans d'una caseta i una bassa: el motor del Calamau. Seguim. A l'altura de l'antiga "Hortil", aquest es fa més menut, més estret, fins no ser més que una sendeta de pedres entre els horts, al costat de la canal.. Quan aquesta s'acaba, i a la dreta, passarem per damunt un "tossalet" -possiblement restes del "despedregaments" de terres contigües-. Ens dirigirem a les naus industrials. De sobte, un altre caminet. Seguiu-lo per la vostra dreta. Si així ho feu, de segur que arribareu a una bassa abandonada, plena d'esbarzers. Molt a prop, hi ha un forat d'antiga sènia. Feu atenció si s'assomeu! És ampla i profunda! Els propietaris de les terres dels voltants s'hi han plantejat el possible perill i han posat algun impediment; no massa.

Ara, caldrà "invadir" terrenys privats. Només us seran necessàries una volteta a la dreta i una a l'esquerra -sempre seguint el canal de rec i sense fer nosa als cultius-, perquè les vostres sabates, esportives o espardenyes, arriben a un altre camí que us conduirà, direcció est, cap la carretera general, al motlló que ens fa sabar que som a la "N-332. Km. 230"... Un pontet, una aigüera, un altre lletrer: "Peatge 300 metres. Agarre el seu ticket". Sabem que no ens serà precís, a nosaltres!

(Haurà passat mitja hora més)

I seguirem caminant per l'aigüera, entre carretera i hort -hi seguirem sempre que pugam, per allò de no "xafar propietats privades"-. ( Si ningú us veu, uns quants metres per dins l'hort tampoc no perjudiquen massa). De seguida, altra vegada el camí. (Si abans hem travessat per sota l'autopista, haurem pogut "visitar" la casa, el motor i la bassa de la "Pelleria", construccions del XIX -encantadores- i principis del XX. Hi arribarem, però, al mateix lloc). Ara, després d'uns arbres fruiters, endevinarem la pujada a l'accés de l'autopista. Trevesseu-la recte, per damunt, fent esment als possibles cotxes, i podreu baixar còmodament al camí d'enfront. Dirigiu les vostres passes cap on hi ha més amplària... i ja estem al "Camí Pont de Francisco"! Tornar al poble és ben fàcil: xiprerada de La Servana, poliesportiu, magatzem de "Fruixeresa", quarter de la Guàrdia Civil, antic cine...

Jo, personalment, me n'aniria a "fer-me'n una" al bar "La Pista", aquell primer que trobareu al carrer Alcodar, a mà esquerra. Per exemple, una "canya" -o més-. Tindria a punt, tot de seguida, els cacauets i els tramussos...

I podria disposar del temps de cavil·lar - al temps que gaudia d'un seient i dels productes de la terra-, d'aquells temps en els quals el pobles veïns eren, a més a més, germans. Que potser no es parlaren; però germans, al cap i a la fi.

Ramon Navarro

L’AVENC DE CAMPANERO Inici

INTRODUCCIÓ: Continuant amb la sèrie, "Cavitats Kàrstiques de Xeresa", li arriba el torn a una de les més anomenades de la localitat, la més llegendària de totes les de Xeresa, més encara si es té en compte que no es tracta d'una cova, a la que tot el món pot entrar sense dificultat, sinó d'un avenc, o "sima", que és el que ha impedit fins fa pocs anys, que es portara a cap la seua exploració. El desconeixement de com és la cavitat i quin és el seu desenrotllament, a banda d'altres circumstàncies, és el que ha permés l'aparició de relats de llegenda, que s'han mantés fins a la data. Però tot té el seu costat bo i el que no ho és tant; per una part la falta d'exploració de la cavitat, ens permet ser un tant romàntics i pensar, Quins secrets guarda la de "Campanero"?, i els seus tresors, Moros?, -creus i espases; escuts i llances-, o més moderns, (de la nostra última guerra), Banderes roig-grogues; o Bíblies en Llatí?, i perquè no!, Prohibits poemaris; El nostre millor botí...! Però ja li arriba al nostre avenc la seua hora de la veritat, i és definitivament explorat. A la fi es descobrixen els seus tresors, en forma d'enormes i allargades banderes de calcita, el seu xicotet depòsit de "murcielaguina", la qual cosa dóna idea de la colònia de rates penades, que en el seu dia va habitar la cavitat, (hui tan sols queda una mostra), els nius d'aus que fins i tot romanen al sostre de la cavitat, front a la boca d'entrada, i altres xicotets tresors de naturalesa geològica i poc més. Per una altra part, va arribar l'hora d'acabar amb la llegenda de l'Avenc de "Campanero", ja es va portar a cap l'exploració de la gruta, ja no queda res per descobrir en el seu entorn, ni en el seu si, però a pesar de tot, afortunadament, la llegenda "del de Campanero", seguix sent més vàlida que mai, a pesar que no arriba fins el "Castell de Bairén", ni desemboca a la marjal.

He calculat que haurem descendit a aquesta cavitat, una trentena d'espeleòlegs, i pot ser que m'haja excedit al citar eixe nombre; per a nosaltres és tan sol una xicoteta cavitat, però que conserva prou intacte el seu tresor natural. En el seu interior, inaccessible a la major part de la gent i una altra sèrie d'animals, coexistixen rates penades, algunes aus, insectes, aràcnids i prou "guanobios".

Només desitge que açò seguisca sent així, i que el nostre llegendari AVENC DE CAMPANERO, seguisca sent-ho; és per una altra part l'única cavitat que mereix portar el nom d'Avenc de Xeresa, per ser el més famós de la zona, i pel que es van interessar els primers espeleòlegs de Coves, que van vindre a Xeresa, allà pels anys 50, o 60.

SITUACIÓ: Es troba en la partida de "Campanero", al final del Racó de Borràs, a mitja vessant Sud del Barranc de "Campanero", a l'Oest de la Cova de La Solana, (Racó de Borràs), a 50 metres al Nord d'avenc de "Campanero" II i, front a l'Avenc del Marge i la Cova dels Canallons, situats en la part superior de la muntanya del Cingle, en la seua vessant Sud.

APROXIMACIÓ: Eixint de Xeresa cap a Gandia, pel Camí Gandia, al deixar arrere l'última casa del carrer Dr. Miguel Vivó, nº 105, apareixerà a la nostra dreta, (Sud), un camí agrícola asfaltat, (Camí del Racó Borràs), pel que avançarem en direcció Sud, fins una cadena que impedix el pas de vehicles, excepte que hàgem sol·licitat permís, i se'ns haja concedit, la qual cosa ens permetrà deixar els cotxes ben aparcats i sense problemes amb el veïnat. Des de la coveta d'arena que es troba en eixe punt, partixen dos camins, un que va en direcció Nord, que cal rebutjar, i un altre en direcció Sud, que seguirem fins arribar a una bassa, que curiosament es troba en la mateixa desembocadura d'un xicotet barranc, amb la qual cosa en cas de fortes pluges, s'ompli de terra i pedres arrossegades per l'aigua, quedant coberta, quan no destruïda. Des de la mateixa bassa, comencem a ascendir camp a través, en direcció exacta Sud, per espai d'uns 150 metres, fins a donar amb una gran fractura, en la qual s'obri la impressionant boca de la cavitat. A la boca s'observa d'immediat, la presència de diversos "spits" i, alguna clavilla un poc antiga, que servixen de base d'ancoratge, per a assegurar la corda de descens, fins a la base de la cavitat.

CARTOGRAFIA. I COORDENADES UTM:

FULL I.G.N. TAVERNES DE LA VALLDIGNA (770-1V). 2ª Edició 1.999 Realitzada amb informació digital.

E= 1: 25.000

Coordenades U. T. M. X-- 741.500 (meridià)

Y= 4.320.950 paral·lel)

l35 msnm. (altitud sobre el nivell del mar)

DESCRIPCIÓ: La seua boca que mira al Nord, és de forma rectangular, de 2,5 x 1 metre. No convé confiar-se massa en la seua boca, mentre no estiguem ben assegurats, ja que és prou perillós, sent la caiguda d'uns 25 metres. A set metres de profunditat, just davall de la boca, es troba un enorme bloc encastat de 3,5 x 2 x 2 metres, sobre el que descendirem. A la boca, una vegada penjada de la corda i, descendit dos o tres metres, ja podrem observar els nius d'ocells, que es troben entre la boca de la cavitat, i el sostre de la mateixa. Continuant el descens, vorem davall de l'anterior bloc, un altre de menor grandària, d'uns 2 x 2 x 2 metres, que no arribarem a tocar. Es descendix fins a la base, ja des del primer bloc, després de realitzar un rappel de 18 metres, sempre junt a la paret Est de l'avenc, que sol estar un poc mullada i enfangada, la qual cosa farà que ens embrutem d'argila, si no anem amb compte. En aquesta paret es poden observar alguns insectes. A la paret oposada, la de l'Oest, que es troba a dos metres de l'anterior, tota ella vertical i lleugerament explomada, també es perceben gotes d'aigua, que discorren cap avall amb lentitud, per la vora de llargues banderes calcítiques, que componen els únics espeleotemes de consideració, d'aquesta gruta. La base de la cova, és com un llarg corredor d'uns cinquanta metres de llarg, per quasi dos metres d'ample, amb el pis cobert de roques de diverses grandàries. Des d'on toquem pis, després del descens amb corda, avancem en direcció Nord per espai de dotze metres, en lleuger ascens, caminant sobre pedres, algunes molt inestables, per a al final arribar a un pouet de 3,5 metres de profunditat. Es pot descendir aquest pouet sense corda, realitzant el que anomenem progressió en oposició, o en ximenera, perquè les parets en aquesta zona, estan quasi tocant-se; es tracta d'una zona molt estreta de la cavitat, que en principi no és molt interessant. Tornant al punt de descens del pou de 25 metres, avançarem ara en direcció Sud, caminant sobre roques i pedres de diverses grandàries i, sobretot per damunt de dotzenes de cranis de gossos, tirats allí pels seus amos. Encara que en alguna altra cavitat de Xeresa, s'han vistes restes de gossos, és en aquesta on es comprova a primera vista, el mode en què antany, la gent es desfeia d'aquests animals. Senzillament els portaven fins a la boca de l'avenc, i un espentet es prou per què ja no puguen tornar a eixir. En alguna ocasió he vist algun gos mort sobre el bloc encastat a set metres de profunditat, la qual cosa vol dir que va haver de morir per inanició, donat que no hi ha altura per que mora del colp que puga rebre. Bé, si continuem avançant cap al Sud, arribem a un lloc en què s'ha format un mur de blocs encastats, que haurem de superar per dalt, (uns quatre metres, fàcils de pujar per la seua cara Nord i, difícils de baixar per la seua cara Sud), o bé fer-ho per davall, passant per una molt estreta gatera, que ja no sé si podré tornar a passar-la. Darrere dita gatera, el corredor torna a eixamplar-se, fins el punt de convertir-se en lloc més còmode de l'avenc, al menys en amplària, ja que a partir d'ací i fins al final de la galeria, el sòl és pedregós i descendent, un poc més mullat i relliscós que el tram anterior, fins a arribar a uns xicotets ressalts, en la base dels quals es troba un important depòsit d’excrements de rata penada -"murcielaguina"-. (He dit important depòsit, no en pla explotació, perquè tan sol són 6 x 1,5 x 0,5 metres d’excrements, però si és important en quant que és guano, amb infinitat de xicotets organismes vius, que constituïxen la base de la cadena alimentària de l'avenc de "Campanero", a banda de les aportacions antigues de gossos, que no actuals, i les aportacions alóctones naturals, constituïdes per branques, fulles i, altres nutrients tant orgànics, com inorgànics, que ocasionalment cauen per la boca de l'avenc). En aquest depòsit de "murcielaguina", i en temps de pluges torrencials, s'arriba a embassar un poc d'aigua, que no tarda massa en escórrer-se cap avall, i que convertix el guano en una pasta orgànica, de la que sorgixen infinitat de fongs filamentosos, donant començament d'aquesta forma, al super banquet cavernícola, a què no falten alguna granota, o algun gripau. Una vegada sobrepassada la "murcielaguina", el corredor s'estreny, mentre que el sostre descendix de sobte, acostant-se al pis de la cova, que en aquest lloc abasta la màxima profunditat, que és de 32 metres, des de la boca d'entrada. A partir d'ací, la cavitat s'estreny massa, com per a poder avançar més, així que en aquest punt donem per finalitzada l'exploració d'aquesta cova. Tan sol afegir que, fins aquest últim lloc, molt allunyat de la vertical de la boca de la cavitat, s'han trobades restes d'algun gos, arribat amb tota seguretat, al no haver mort d'immediat, després de l'impacte rebut per causa de la caiguda.

INSTAL·LACIÓ: A la boca. Es pot vore un picot, banyó o clavilla, com vullguem anomenar-la, amb anella incorporada. Allò millor que podem fer, és ignorar-la, o buscar-li una altra clivella on assegurar-la, ja que la clivella original s'ha engrandit, i ja no dóna confiança. També vorem al menys tres "spits", que són tacos autoperforants, buits amb rosca interior, per a adaptar-li per mitjà d'un caragol, unes peces metàl·liques anomenades plaques, amb obertura per a passar un mosquetó, d'on es camina la corda. En tota instal·lació de cavitats, la capçalera dels pous, s'assegurarà de dos punts com a mínim, és dir, segur i ben segur, per si fallara el principal, en aquest cas que en tenim tres, usarem els dos que més ens convinguen o els tres, això depén de l'instal·lador. Una vegada assegurada la corda de dos punts, es descendix fins el bloc encastat a menys de set metres. El primer tram l'hem descendit per la paret Oest. En arribar a l'estant de -7m., anem a la paret Est i, sobre el "spit" que vam posar en 1994, col·loquem un separador, per que ens evite el fregament de la corda amb el sostre d'aquest lloc. Continuem descendint per aquesta última paret, i per la cara Nord del bloc encastat, de manera que en arribar a la seua zona central, vorem a la paret un "spit" en bones condicions. De dit "spit" fraccionarem, assegurant la corda en ell, per a d'aquesta forma i sense fregaments de la corda amb la roca, descendir a tota velocitat fins a la base; bo, s'abaixarà a una velocitat fàcil de controlar, ja que baixar massa de pressa, fa que el descendidor de metall es calfe en excés, mentre que la corda que està en contacte amb dit descendidor, comença a fondre's a uns 115 graus centígrads, cosa que ja hem comprovat, en els descensos que hem realitzat a gran velocitat, en la Penya Roja de Xeresa.

GÈNESI: Es tracta d'una gran fractura de direcció NE-SO, que és la direcció que predomina en bona part de les grans fractures d'aquesta zona, en la que s'han originat cavitats.

Aquesta zona del municipi és on es concentra el major nombre de cavitats de Xeresa, sobre tot les de tipus avenc, és dir, que es desenrotllen en profunditat, formant pous.

ESPELEOMETRIA:

El recorregut horitzontal és de 46 metres.

La profunditat màxima aconseguida és de 32 metres. El recorregut total és de 78 metres

GEOLOGIA I TECTÒNICA: Els materials en què s'ha format aquesta cavitat, són calcàries i Dolomies del Santoniense, període geològic que representa el Senoniense Inferior, que a la seua vegada està inclòs en el període del Cretaci Superior.

A les voltants, afloren materials del triàsic; és el que coneixem amb el nom "d’algeps", que s'observen clarament, en tota la zona de " l’Algepsar de Xeresa".

Tota la zona es troba molt fracturada, sent del domini del conegut alineament, "Levesa-M. Aldaia", que comença en la Creueta, i acaba a Barx-Pinet, encara que es diu, o se suposa arriba fins Xàtiva. La part oriental d'aquest alineament, està format pel límit Sud, del terme municipal de Xeresa. D'Est a Oest, es compon de: Muntanya de la Creueta, Racó Borràs, Trencat de l'Aigua, Cingle de Xeresa, Pic de Xeresa, Penya del Colom, Penya Roja, Penya del Falcó, Coll "d'Evaristo", Cingle Tancat, Coll de la Rafela i, la Penya Negra.

Aquest alineamient és de suma importància, al ser el punt on confluïxen els dominis Bètic i Penibètic.

HISTÒRIA: Des de sempre es va haver de conéixer aquesta cavitat, o al menys la seua boca, ja que aquesta és de gran grandària, situada sobre una fractura visible des de quilòmetres. En quant a les primeres exploracions, sabem que als anys 60, membres de la Penya Excursionista de Gandia, deien haver descendit a la cavitat, probablement per mitjà d'una escala del tipus "Electró", és dir de cable, amb escalons d'alumini. Del que ja hi ha constància, és que als anys 1975 al 78, i potser fins a 1980, membres del Centre Excursionista de València, en col·laboració amb el Grup Espeleològic "Bajoqueta", i membres del Grup Vilanova i Piera, van realitzar diverses exploracions en el terme municipal de Xeresa, realitzant les topografies de 14 cavitats del municipi. A saber eixes cavitats són; Avenc de "Campanero" I i II, Avenc de la Solana, Avenc de la Figuera I i II, Coveta de la Barcella, Avenc Calent, Cova del Racó dels Sàbies, Avenc dels Canallons, Cova del Blasco I i II, Cova de les Cent Ungles, Cova del Canallons i la Cova dels Emboscats.

El motiu pel qual estos importants grups espeleològics d'eixa època, vingueren a aquesta localitat a explorar el subsòl, és fàcil d'endevinar si tenim en compte, que un dels components més actius del Centre Excursionista de València, era Enrique Ros Sebastià, fill de Carmen Sebastià Bou, natural de Xeresa. En l'actualitat viu a Alboraia, cal afegir que és nebot d’Àngel Sebastià Bou, (El Sereno), que va ser qui els va conduir fins dites cavitats, i per tant és cosí dels pintors de Xeresa, Àngel i Pep i, la seua germana "María Àngeles", i igualment dels "Poleros·"; ("Saoret", Vicent el "Fontaner" i Tere) i nebot d'Adela i, Teresa Sebastià Bou. Tota aquesta successió de noms, als que es poden afegir alguns més, ve a conte que, no és casualitat que algunes de les primeres exploracions espeleològiques, realitzades a la província de València, es foren al nostre municipi, sent així que en el mateix no existixen cavitats de gran desenrotllament devent-se atribuir el fet que un dels grans exploradors d'eixos anys, fóra quasi natural de Xeresa.

Per la meua part, la primera vegada que vaig baixar "Campanero" I, va ser en 1989, en companyia de José Torregrosa Rubio -nebot de "El ti Aurelio", que va ser perruquer de Xeresa i, que tenia la barberia, davant del que hui és Banesto junt a la casa de José Ferragud, en carrer Major, 12 -, i d'Antonio Armengol Arribas, que crec recordar va ser la primera vegada que aquest últim, va descendir a un avenc, pel mètode de "Sol Corda". Posteriorment vam tornar a visitar la cova tres o quatre vegades més, només per que la veren alguns companys, posat que com ja he dit abans, aquesta és només una cova més, que és més bé xicoteta i, molt pobra en espeleotemes.

LLEGENDA: En aquest apartat es pretenen arreplegar tot allò que compta la tradició popular sobre la cavitat, podent ser un fet històric o una llegenda. El que més s'ha dit d'aquesta cavitat, és que durant la guerra civil espanyola, es van tirar al seu interior tota una sèrie d'objectes, com a banderes i símbols, tant d'un bàndol com de l'oposat: llibres, objectes eclesiàstics, armament i, fins a alguna que una altra persona. Açò que bé poguera ser un fet cert no ha pogut ser confirmat per nosaltres, que ja hem descendit a la cavitat, amb el resultat que no hem trobat res del que es diu que contenia. S'ha donat el cas que en altres cavitats d'altres localitats si s'han descobert algunes restes de cadàvers humans i en altres casos s'han trobat autèntics arsenals, fins s'ha donat algun cas més ben escàs, d'haver trobat un tresor de veritat, amb joies incloses, però no és eixe el nostre cas. En l'avenc de "Campanero" I, no s'ha trobat res d'estos objectes, que diu la tradició es van tirar al seu interior intentant esborrar tot rastre de la seua existència. Potser no hem posat interés en la seua recerca, o potser no ens creguérem tot el que ens conta la tradició, -tinguem present, que la gent dels pobles sobre tot en què hi ha avencs, tendeix a exagerar uns fets que bé pogueren ser certs-. Cap una altra possibilitat que no es pot descartar: Ja sabem que abans de descendir nosaltres, ho van fer altres uns anys abans. És possible que ells si trobaren alguna cosa, però si això és cert, nosaltres ho desconeixem i, possiblement mai no sabrem la veritat, amb la qual cosa la llegenda continua. Com tot pot ser possible, potser algun dia organitzem una expedició, en la que l'objectiu principal, siga el buscar dades, restes i tota classe d'objectes, que tiren un poc de llum, sobre aquesta total foscor.

Pel moment l’única cosa que s'ha trobat, que d'immediat va cridar la nostra atenció, va ser un objecte pesat de ferro, que per a més "Inri", es trobava molt lluny de la vertical de la boca, de la cavitat. L'objecte era un fes, una ferramenta agrícola. La presència d'aquest objecte en la cavitat, i més en el punt on el vam trobar, ens invita a reflexionar, sobre el que hem estat parlant, en paràgrafs anteriors. Pensem que va ser portat fins aquest lloc, pels primers que van baixar a la cavitat, i que possiblement l'usaren, per a furgar al sòl de la cavitat. Per això creiem que cap la possibilitat, que part de la llegenda, tractara de contar algun fet real, més o menys exagerat, i això ens anima a pensar que, si ja s'ha aconseguit trobar alguna cosa, per part de qui siga, potser a nosaltres també ens puga arribar el moment de fortuna.

DADES.' La cavitat es troba en la partida de "CAMPANERO", de la que rep el nom. Els "Campaneros", són una família amb nombrosos membres establits a Xeresa. Federico Serralta Blanquer, és el major dels "Campaneros", amb més de noranta anys, pròxim ja als cent, que ha sigut "Saurí", havent assenyalat en innumerables ocasions, vetes d'aigües soterrànies; fins fa poc fins i tot es donava alguna volta per la muntanya, -hui dia, ja no ho fa-, i el tema referent a les coves, sempre li ha interessat a la seua manera. Entre els anys 1975 a 1980, va acompanyar els primers espeleòlegs, a diverses cavitats de Xeresa, indicant-los el lloc en on es troben situades, encara que al paréixer mai no va descendir a cap. Un dels seus néts, Enrique Sáez Serralta, també va fer els seus temptejos en el món de l'Espeleologia, però finalment es va decidir per la natació, disciplina en què és monitor, i per l'escalada, en la que exercix d'Instructor, pertanyent a la Federació Valenciana de Muntanyisme.

Ja per a finalitzar i un poc de broma, dir que els primers exploradors de l'Avenc, al passar informació a ""Campanero"", i per que aquest entenguera com és la cavitat, se'ls va ocórrer descriure-la com una galeria d'uns quaranta metres de llarga, per la que cap un camió "tràiler", i a l'extrem Nord, en la seua base, que està molt prop de l'exterior, se li podria obrir una boca, per la qual entrar al pis de la cova, i poder criar d'aquesta manera, i en aquest lloc, xampinyons.

Estic convençut, que fins i tot es poden dir moltes més coses sobre aquesta cavitat, però de moment, ha arribat l'hora de tancar aquest article. Si alguna persona, desitja donar a conéixer dades sobre la cova, estem a la seua disposició.

Signat:. Tomás F. Castelló.

BIBLIOGRAFIA:

-Enrique Ros i P. Martínez. (Secció d'Exploracions Soterrànies del Centre Excursionista de València) 1981. "Catàleg Espeleològic del Terme de Xeresa. (La Safor). Lapiaz nº 8. Federació Valenciana d'Espeleologia.

-Mapa Topogràfic Nacional d'Espanya. 770-1V, Tavernes de la Valldigna. E=1 : 25.000, 2a Edició. Institut Geogràfic Nacional.

-Mapa Geològic d'Espanya. I.G.M.E. 770/29-3 0. ALZIRA E=1 :50.000. Segona Sèrie- Primera Edició. 1982.

Nota.- S'aporta un pla topogràfic de 1'Avenc de "Campanero", realitzat per Enrique Ros Sebastià i, P. Martínez, en 1979. Aquesta és una còpia del primer alçament topogràfic, portat a cap en aquesta cavitat xeresana.

COM ERA EL PAISSATGE DE XERESA AL 1956 Inici

L'estiu esgotava els seus darrers dies, el dia era clar i el sol encara colpejava amb força el tos dels jornalers que treballaven al camp. Tot el món va escoltar el soroll d'un avió al cel, als més majors és vingué a la memòria els bombardejos de la Guerra Civil; sols havien passat 17 anys, en aquest cas venien en missió de pau. L'any havia començat amb la gelada de febrer que va llançar a perdre collites i arbres, però tots treballaven sense descans per recuperar el temps perdut, l'esperança omplia l'ànim de cadascú. Sí, cap a la meitat del mes de setembre un avió va recórrer el cel de Xeresa, era de l'exèrcit dels Estats Units, el nou aliat del règim. Ningú havia avisat a la gent, vindrien des del cel i per segona vegada ens fotografiarien, en aquest cas no a la família, sinó a la pell del terme. Les intimitats més amagades quedarien a la llum, el món sencer sabria com eren les nostres cases, els nostres bancals, els nostres camins,... A qui li podrien importar aquestes minúcies?

El govern s'havia proposat acostar-nos un poc als països més avançats; a partir de les noves fotografies aèries de tota Espanya es podria realitzar una restitució cartogràfica de major qualitat que l'anterior. El país estava endarrerit, pobre i aïllat, però el nou amic americà ens ajudaria a eixir del clot. Totes aquestes coses poc importaven a la gent, la postguerra havia sigut molt dura i calia assegurar-se el menjar de cada dia. En qualsevol cas, la fotografia va quedar molt acurada, la imatge del poble no era tant dolenta com molts volien creure. En aquell any, després dels desastres naturals; el terme havia sigut capaç en poc de temps, de recuperar el seu aspecte vigorós, verd i actiu que sempre l'ha caracteritzat.

Aquestes fotografies, que quedaran per a la història, de fa més de 44 anys, ens serviran per a descriure com era el nostre paisatge en aquell temps. No són imatges molt llunyanes, tampoc són recents, a cavall entre la història i la contemporaneïtat, ens mostren tal com érem des del cel, una vista a la que no estem molt acostumats.

En una primera ullada el municipi sembla que no era tant diferent, el casc urbà estava al mateix lloc, el barranc passava per on passa, les parts altes de les muntanyes estaven igual de pelades, la marjal sembla la mateixa i els camps de taronger ocupaven la part central del terme. Cal mirar amb més deteniment. ¡Per cert!, l'autopista no està, el casc urbà és més menut, encara hi ha bancals de garrofers i oliveres, tampoc veurem cap magatzem o indústria i curiosament, la via del tren correspon a la desapareguda línia de via estreta entre Carcaixent i Dénia. Moltes més coses han canviat, temps hi haurà per a parlar d'elles.

La superfície total, pròxima als 17 Km2, estava ocupada majoritàriament pels usos forestals, bàsicament matoll i pineda amb més del 50% del terme (al voltant de 900 hectàrees), ocupant el vessant del Mondúver i els contraforts de la Barcella i l'Algepsar. Aquest fet suposa un pes molt important de les muntanyes en la configuració del paisatge del municipi. L'altre ús que segueix en importància és el de la Marjal sense cultivar, que en aquells moments representava quasi la quinta part del municipi, pròxima a les 325 ha. a la partida de les Galerasses. El conjunt d'aquestos usos seminaturals (forestals i marjal) superava el 70% de la superfície. Com podem constatar als anys 50 la pressió directa de les activitats humanes sobre el paisatge no era tan marcada com en l'actualitat.

Respecte al paisatge agrari, eren els cítrics el conreu més important amb 258 ha., el que suposava el 15% del total. Ocupaven les zones del terme situades entre la ferradura que formen les muntanyes de la Barcella, el Piló de les Hortes i la Creueta, on es situa el casc urbà. En el límit amb Xeraco i Gandia, a l'extrem nord-est, hi havien unes 100 ha. del cultiu de l'arròs, que representaven el 6% del total, situades a l'extrem sud d'una zona que s'allargava fins l'Albufera de València. A les parts baixes de les muntanyes, entre els cítrics i els usos forestals, es conreava el garrofer i l'olivera en bancals estrets construïts amb pedra seca. Entre la zona de marjal i la de cítrics, a les partides del Sindicat, les Tancades, la Bartola i la Creueta s'estenia una franja estreta on es cultivaven hortalisses de temporada. Com podem comprovar aquest paisatge era molt variat i ric, i aprofitava en cada lloc els avantatges que el medi li oferia.

Finalment ens queda per veure el paisatge urbà, representat únicament pel poble que s'estenia quasi per complet a la dreta barranc; al marge esquerra sols hi havien uns quants carrers, com el del Ravalet. El conjunt del casc urbà ocupava unes 16 ha., que sols representava l'1% del total. Les cases per a viure, tallers i magatzems conformaven l'estructura urbana del moment, on les naus industrials i els grans equipaments públics no existien.

Dues línies paral·leles, la carretera nacional i el ferrocarril, creuaven el terme de nord a sud, fugien de la marjal i vorejaven les muntanyes, veritablement anunciaven canvis futurs en el paisatge de Xeresa que encara tardarien anys en aplegar.

Vicent J. Altur Grau

CÒPIA D’UN DOCUMENT DE L’ARXIU MUNICIPAL Inici

Jose Castelló y Roselló y Vicente Moscardó y Serralta peritos labradores nombrados por este Ayuntamiento para valorar el daño causado en este término en la tarde del veinte y tres del actual.

Certificamos: que el granizo y pedrisco ocurrido en dicha tarde en este término municipal alcanzó a todas sus partidas si bien unas fueron más castigadas que otras pudiendose graduarse su daño en cuanto a los algarrobos , viñas y olivos a todo su fruto pues si bien ha quedado alguno en los arboles está dañado por la piedra y ademas quedan perjudicados para la cosecha del viniente año; respecto a los maizales los sembrados de barbecho tienen que segarse por que nada producirán y los de rastrojo no han padecido aun, en cuanto a los tomates han quedado perdidos lo mismo que las bajocas para simiente: los pimentonares se ha perdido la primera cosecha que es la mas productiva, pero podran sacar nuevos tallos y con ellos la segunda cosecha; la plantacion de arroz tambien ha sufrido bastante pues aunque sacará nuevos tallos, con la perdida de las primeras hojas las espigas y por consiguiente su granazon no será tan completo como lo hubiera sido sin esta calamidad, en unos se perderá más de la mitad y en otros una tercera parte; los naranjos y las moreras tambien tendran una tercera parte de perdida. Así lo certificamos con arreglo a nuestro saber y entender y practica en la materia y no firmamos por no saber haciendolo por nosotros el Señor Alcalde en Jeresa a treinta Junio mil ochocientos setenta y siete.

COM ÈREM, COM PARLAVEM Inici

No es parla ara com es parlava fa cinquanta anys, i encara què a tot el món passa igual; ací, la influència poderosa del castellà i la ràpida modernització en la nostra forma de viure són factors que han precipitat la desaparició de moltes paraules de la nostra parla. Hi ha qui, fins i tot, ha pronosticat els anys que li queden de vida.

No hauria de ser tan complicada la normalització de la nostra llengua, ha sobreviscut a més d'un quart de segle d'abandó, però les circumstàncies ens indiquen el contrari. El castellà domina tots els mitjans de comunicació i amb l'excusa del bilingüisme, en cas de conflicte entre les dues llengües, quasi sempre la bàscula acaba decantant-se cap el castellà que és la llengua "del Estado" i la que entenem tots. I és que hi ha molta gent que té clara la conveniència de preservar cultures a indrets llunyans: la dels indis a Nord Amèrica, els bantús a l'Àfrica o els aborígens australians, poden anar a fer-los fotos i després tornar-se'n a casa; però si es tracta d'una cultura diferent, però pròxima -no exòtica- amb la que s'han d'interrelacionar, això simplement és molest.

A nivell escrit molts pseudointel·lectuals també han dificultat la tasca normalitzadora del valencià pretenent escriure'l utilitzant la gramàtica castellana que és l'única que coneixen -i no massa tampoc- o intentant transcriure literalment tot allò que parlem. És com si els catalans pretengueren escriure "supà" que pronuncien, en compte de "sopar" que és el que escriuen, o "mucadó" en compte de "mocador", o els andalusos "jozú mi arma" en compte de "Jesús mi alma".

Però no tot el problema és el castellà, anem cap un món modern i uniformat, és allò que se'n diu la globalització. Mentre vaja universalitzant-se la forma de vestir, la forma de menjar, la forma de treballar, les festes, els costums ... les cultures perdran les seues peculiaritats i els llenguatges, amb elles, s'empobriran.

Cal conservar, rescatar també, encara que només siga en la memòria, tot allò que ens identifica com a grup i ens diferencia de les altres cultures.

Va haver un temps a Xeresa en que els cabassos eren de palma de margalló, les cadires de bova de sèquia, les espardenyes d'espart de la muntanya i qui tenia les millors cordes era qui se les feia de cànem. Les cases si no tenien portella, tenien "entrades de carro" i les portes tenien portons i les finestres finestrons. Les teulades eren cobertes de canyís i teules.

A la cuina es guisava primer a la llar amb llenya, i després amb els foguers de petroli. S'escalfaven a la ximenera i les seues necessitats les abocaven a l'orinal o al comú segons foren líquides o sòlides. La gent, omplia d'aigua els cànters a la cisterna, i d'allí la posaven en botiges i botijons per a beure o en pitxers que abocaven a les palanganes per a rentar-se les mans i la cara. Els més rics tenien un palanganer a cada cambra.

Guardaven el menjar al rebost, les olives, després de xafar-les, en gerres i el vi en marraixes. Portaven la bugada al llavador amb gavetes, pastaven la farina en llibrells i després ho portaven en una post sobre el cap a coure-ho al forn .

Separaven la farina del segó amb el sedàs -com el garbell però amb els forats més xicotets- i guardaven l'oli al setrill. Els animals dormien a la quadra, davall de la pallissa, bevien al safareig i vestien sàrria, esbarda -albarda- i collaró. I per carregar feixos d'herba els posaven els xavigons. Els melons de tot l'any els penjaven dels claus que hi havia a les bigues de fusta de les "moglades" i es molia el café amb molinet.

La cerimònia que feien els fumadors començava posant-se primer el paperet de fumar als llavis, després treien la petaca i deixaven caure un poc de tabac solt a la mà esquerra, com podien, sols amb la dreta, tancaven i guardaven la petaca. Després agafaven el paperet i li abocaven el tabac. Finalment, girant un poc el cap i posant la boca torta treien la llengua i mullaven el paperet que enrotllaven amb el tabac dins. Aquesta cerimònia continua fent-se en altres ambients.

Un home venia terreta blanca per escurar, els llibrells els arreglava el llibreller, les cassoles el llanterner, el dentista era l'esquilador, i pels carrers se sentia:

- Qui vol calç?

Qui ho cantava allargava la "a" com si fóra un cantant clàssic.

O també:

- Ferro vell compre - en aquest cas allargava l'última "o".

I quan es deia:

-Arrop i talladetes!

Sempre hi havia algun graciós que contestava:

-Merda per a les xiquetes.

Als anys seixanta quan eixia de l'escola dels cagons la meua àvia em posava per berenar pa i companatge, que era més sa que el "fiambre" que prefereixen ara els xiquets. De vegades em comprava una barreta de xocolate "Nogueroles", un tros de codonyat o simplement m'untava el pa amb sagí i un poquet de sal. En eixos anys la gent dormia sobre matalafs de borra, o pitjor encara, en màrfegues de pallorfa de dacsa. Hui en dia la gent prefereix els "colchons castellans" que són més moderns.

És com les olives que abans les menjaven farcides i ara les prefereixen "rellenes".

Els xiquets de Xeresa portaven bolquers, ara quasi que no; i tenien "xinglot", ara solen tindre "hipo", com els de Madrid.

De bon matí, al carrer La Verge et despertaven els colps del martell sobre l'enclusa, mentre, s'escalfava la ferradura i un haca esperava lligada al carrer. El ferrer es col·locava de cul a l'animal, i desprès d'agarrar-li la pota entre les seues cames, li netejava el casco -la peüngla- i posava al damunt la ferradura calenta, a continuació, un olor insuportable ho envoltava tot. Finalment clavava els claus per fixar la ferradura.

Al servei militar, a finals dels setanta, els catalans em deien:

-Dóna'ns l'escombra per escombrar!

Jo els donava la "granera" i ells agranaven.

Quan vaig tornar de la "mili", durant dos anys, vaig anar a collir taronja amb el "ti" Ribes, el "ti" Jaume, "Vicentico el Blanco", Rafael "el del Trinquet", el "ti Milio Capot ", "Vicentico el Tècnic", Salvador "El Xulo", Francisco Sales, "Vicentico Trompó" i Rafael "Polvorilla". Ells utilitzaven moltes paraules que ara ja no es senten. Amb ells vaig aprendre entre d'altres que anar obliquament és anar de garbí, que portar més corfolls que una ceba és vestir massa peces de roba i que els valencians també escombraven sempre que netejaven la cendra dels forns. Quan "Polvorilla", que era fumador, tossia els altres per animar-lo a expectorar li deien:

-Escombra! Escombra!

Als vuitanta quan treballava a Mallorca vaig sentir com la directora de l'escola li deia al seu fill:

- Ves i posa-li benzina a "sa" moto.

Això em va recordar la meua infància quan mon "tio" em deia:

-Ves i posa-li benzina a la mistera.

I me n'anava al Bar Musical on hi havia una rudimentària màquina penjada a la paret; li posava un xavo, Dèu el tinga en la glòria, i d'allí eixien unes gotes de petroli que jo les encarava a la mistera.

A Catalunya i Balears encara n'hi ha, però a València ja no hi ha benzina, i les misteres s'estan acabant; les anem canviant per "mecheros", que fan la flama en castellà.

Vicent Bou

Han col·laborat Vicente Bou Serralta i Josefa Serralta Martínez

FOTO ESCOLAR Inici

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Pepita Clemente, Alicia Arlandis, Antonia Roselló, Antonia Velló, Marisa Bou, Lola Vicedo, Mª Lola Lloret, Mª José Arlandis, José Tomás Ivars, Marisol Bou, Elena Bou, Remedios Chuliá, José Antonio Llorca, Vicente Castelló, José Vicente Arlandis, Manolo Montoya, José Vicente Estruch, Fernando Lloret, Paco Martí, Adolfo Barbosa, José Lloret, Soledad Gómez, Lola Arlandis, Mª Consuelo Bou, Ana Burgos, Milagros Burgos, Adela Moscardó, Amparó Roselló, Isabel López, Mª Lola Ferragud, Vicente Pellicer, Juan Salvador Viñó, José Tomás Sendra, Francisco Méndez, Salvador Roselló, César Arlandis, Juan Bou, José Vicente Barbosa, Vicente Arlandis, Vicente Cardona, Oscar Páez, Federico Roselló i el mestre Ramon Navarro.

BARALLES PINTADES AMB CALÇ Inici

Abans, les relacions de parella es portaven d'una manera morbosa per part de tot el poble. Sempre s'estava a l'expectativa de tot allò que poguera passar entre ells per ser comentari popular, a més de la seua ironització per part d'alguns; i és que havien tantes poques coses per divertir-se que amb alguna cosas'havien d'entretenir. Doncs, quan una parella de nuvis es barallava o sense saber si havien renyit, però ja no s'els veia junts, el poble no tardava ni una rosada per a assabentar-se; normalment esperaven a que estiguera confirmada la separació, aproximadament al cap d'una setmana. De seguida es posava en funcionament el dispositiu del grup: primerament era comunicat a tots els components: José Piera "Pauet", Rafael Peiró "Rafael de la plaça" o "Polvorilla", Eleuterio Martínez Aparisi "Teriet", José Velló "Flauta" o "El Bayón", Vicente Lloret, Antonio Pastor, Vicente Ibáñez, José Liñana "Clavel"-, preparaven la ruixadora, la calç, els poals i els pinzells i cap a les dos o les tres de la matinada, quan tothom dormia, menys el "ti" Angelino, es feia la feina amb absolut silenci per a que no s'assabentara ningú qui eren els responsables. Consistia en fer una línia blanca amb calç des de casa el nuvi fins a casa la núvia si ambdós eren del poble-, però si u dels dos era foraster, la línia de calç anava des de casa la núvia, normalment, fins a l'eixida del poble bé al camí Gandia, -el poble s'acabava al sequer del "ti" Paco Fluixá- o al camí Xeraco, segons d'on fos el nuvi, dibuixant allí una fletxa que indicava l'eixida del poble, equivalent a: "és foraster". Al "cuartel" feien una fletxa amb un ròtul que deia: a Xeraco 3 quilòmetres -. Davant casa del resident del poble dibuixaven un cercle també amb calç i la línia era traçada amb una ruixadora la qual li era estretat una mica la boca per a que la línia no fos massa grossa, i per damunt el rastrell cap a casa l'altre l'expert en fer la línia era Pepito Flauta, ràpid en el traçat i sense eixir-se'n ni miqueta del rastrell-, altres portaven poals plens d'aigua de les fonts públiques per a quan s'acabara la que ruixava i aquest anava corrent darrere el ruixador per a perdre el menys temps possible; tornaven a merar la calç quan la ruixadora era buida i a continuar la feina. La ruixadora contenia calç, però, com tot ho pensaven, afegien, a més, un grapat de sal cada vegada. Per a què? Per a que la calç fos més blanca i quan s'assecara, estigués ben aferrada al sòl a més que al pegar-li el sol lluentejara fins a una hora de camí-. Mentre u ruixava i altres portaven aigua, els demés amb un poal de calç i pinzell escrivien versos burlescos damunt la vorera vers a un dels dos membres de la parella. Escrivien allò que se'ls ocorria, sempre relacionat amb la personalitat d'ell o d'ella o comentaris que s'havien sentit al respecte.

(Les voreres, en els anys 1955-1965, eren algunes lluïdes amb "porlam" i arena, altres eren de rajola i les de davant les cases dels rics de taulells; els carrers, evidentment, eren de terra)-.

Exemples de versos hem recollit aquestos tres:

"Eres un correlestotes

i en ninguna el casaràs.

El posarem una esquella

i a fer de manso aniràs"

"Novio foraster, ric i faener.

Pobres ja n'hi ha prou en el poble"

"Pepita, no volies fanecaes?

Pues t'han eixit cagueraes."

D'aquesta manera, tothom, al despertar el dia i amb els primers raigs de sol, s'assabentava de la notícia. La calç mesclada amb la sal lluia com un espill i com la vorera estava bruta, de seguida, les dones agafaven l'aigua i la granera i a fregar intentant llevar la calç, però aquesta estava tan ben aferrada al sòl, gràcies a la sal, que no hi havia manera de fer-la desaparéixer.

La manera de despistar al ti Angelino el sereno- i que no els "destorbara" en la feina, uns quants de la quadrilla agafaen una botella de conyac i uns cigarrets, buscaven a aquest i se'l emportaven a l'altra punta del poble. Però, el sereno, quan els veia vindre amb aquestes intencions els pregava:

-Ai xiquets, ja no en penseu cap bona esta nit!

El ti Angelino, com era massa bo i sabia que allò que podien fer no feia malbé a ningú, pegava glop de conyac i no els molestava. L'endemà anaven a queixar-se a ell, però no passava dels precs.

Vicent Serra

Agraïm la col·laboració de Rafael Peiró "Polvorilla"

"PASSAES" Inici

Un dia del mes de juliol de l'any 1956, Toni Pastor i Pauet -en aquell temps tenien uns setze anys- estaven al cine d'estiu "La Rosaleda". Conta "Xeraquero" que l'Ajuntament, presidit en aquells anys per Paco Gorrita, tenia un carret per apagar el foc i per a altres usos, i li va manar al "ti" Fernando "Moliner" i al pare d'Alfonso "el Coeter" que havien d’anar a netejar els waters del quarter i quan venien de tan escrupulosa obra portaven dalt del carro quatre bidons plens de merda. I quina casualitat que passaren per davant del cine en el descans!

El "ti" Alfonso feia d'haca, enganxat a les barres del carro i al passar per davant la porta del cine, allí estaven les dues penyores esmentades al principi que no se'ls va ocórrer altra millor idea que botar al cul del carro i allà va anar el carro. Es va desencular i els bidons rodolant pel mig del carrer passejant les "necessitats" dels guàrdies i deixant l'ambient amb tan desagradable aroma però amb les rialles de "Xeraquero" i els companys, i potser d'altres, que desaparegueren del lloc del succeït al moment.

En aquell temps manava Franco, i només varen rodolar els bidons, de seguida aparegué al lloc un guàrdia civil que li deien "Don" Juan, -"Xeraquero" diu que era més roín que cent lleons-, va agafar al "ti" Alfonso del braç preguntant-li qui havia sigut el graciós, però Alfonso no volia delatar-los ja que eren xiquets i li donava l'escusa al guàrdia que havia sigut tan ràpid i era ja fosc que no havia pogut veure'ls bé, però "Don" Juan insistia i amenaçava a Alfonso en pegar-li amb la corretja, no aconseguint que li digués qui havia sigut.

Quina palissa s'hagueren emportat Pastor i Pauet si Don Juan els posa les mans al damunt! Mare de Déu!

Vicent Serra

Esta anècdota ens la va contar Salvador Arlandis "Xeraquero"

APUNTS D’HISTÒRIA ANTIGA 1 Inici

Els Vich i Xeresa

Sembla provat documentalment que la relació del llinatge Vich (llegir VIK) amb aquestes terres nostres, ve de poc després de l'època de la conquesta, quan Jaume I envià a Guillem de Vich per resoldre certes baralles entre Peníscola i Benicarló. El rei, agraït per la resolució i el bon afer, el recompensà fent-li donació de la vall de la Gallinera, Ebo, una casa a València i els senyorius de Xeresa i Alcodar.

Aquestes possessions continuen heretant-se per línia directa de primogenitura, i entre ells trobem personatges tan importants com el cavaller Galceran de Vich, lloctinent del duc de Gandia, que el 1419 realitzà extenses plantacions de canyamel a Xeresa i hi manà construir un trapig, mogut pels beneficis que produïa aquest conreu. -Com anècdota, caldria citar que en aquest trapig es van esprémer també les canyes cultivades al senyoriu d'Ausiàs March, abans que aquest decidira construir el seu propi trapig-.

Altres persones importants d'aquest llinatge foren don Ramon de Vich, mentor i majordom de l'infant Pere d'Aragó -Duc Reial de Gandia-, i Guillem de Vich -primogènit de Ramon i, per tant, hereu dels senyorius-, que traslladat a Castella, i a la mort de Martí I "l'Humà" sense descendència, prengué partit per Ferran d'Antequera -com tants altres nobles valencians- en la guerra successòria contra Jaume d'Urgell, i lluità en la batalla del Grau de Sagunt, en la qual foren derrotats els partidaris d'aquest. Després del Compromís de Casp, el rei castellà va premiar-lo pels seus serveis, posant-lo a les ordres del seu fill Alfons, què en ser nomenat rei, el va fer cambrer major.

Es va casar amb Beatriu de Corbera, i aquest matrimoni tingué dos fills: Lluís -que heretà els valls de Gallinera i Ebo- i Guillem Ramon -que es dedicà a la carrera eclesiàstica i fou canonge de la catedral de València-. Beatriu mor l'any 1427 i Guillem es casa altra vegada. Del seu segon matrimoni (1429) -amb Damiata Lloris- van nàixer Joan -que va heretar els llocs de Xeresa i Alcodar a la mort del seu pare, en 1459- i Galceran.

De tots aquestos personatges, potser el que ens afecta menys -Lluís de Vich i de Corbera, el germanastre de Joan- és el més interessant: es casà tres vegades, acumulant, per dots, cada vegada més patrimoni. De la seua tercera muller, amb la qual es va casar tenint trenta anys, té cinc fills. Dos d'ells, Jeroni i Guillem Ramon, importantíssims a l'època. Jeroni de Vich i de Vallterra (València -1459?-1535), va participar en la conquesta de Granada -allí va morir el seu germà Joan- i fou ambaixador a Roma (1507-1520) per ordre de Ferran el Catòlic i Carles V. Pel seu compte, Guillem Ramon de Vich i Vallterra -mort a Veroli (Itàlia) en 1525- va ser bisbe de Barcelona, encara que residint a Roma, on era cardenal.

De Joan de Vich i Lloris tenim constància que es va casar amb Beatriu Esplugues, i que amb data 24 de gener de 1487 ven els llocs de Xeresa i Alcodar a Pere-Lluis de Borja, duc de Gandia, en unes condicions molt avantatjoses per a l'antic propietari. Consta a un dels documents més antics que es guarda a l'Arxiu Municipal. És una còpia feta pel notari de Gandia, Joan Bta. Porcar, en 1837, de l'escriptura original. "E primerament és pactat e acordat e convengut que lo dit mossén Johan de Vich vena, així com s'acorda en els presents capítols, al dit il·lustre don Pere Lois de Borja, duc de Gandia, lo lloc de Xeresa, situat dins los termes generals de la vila de Gandia, e lo qual afronta amb lo castell de Bayrén e amb territori de Xeraco e ab terme de la vall d'Alfandech. E la qual venda li fa ab tots els drets, rendes e emoluments a senyor pertanyents, e amb lo trapig lavorant, casa de senyor, terç del delme, morabatí, molí, forn, almàssera, e tots e qualsevol cases, terres e possessions al dit mossen Johan de Vich pertanyents, et ab tota la suprema juridicció, civil i criminal, mer e mitx imperi que en lo dit lloc e territori li pertany per gràcia especial a aquell feta e atorgada per lo alt senior rey Don Johan, loada e aprovada per lo alt rey Don Ferrando, benaventuradament regnant, e amb totes les ahínes que de present són en l'esmentat trapig, la qual venda li fa ab tota evicció llarga, e expressa, pactada bastant a tota utilitat e profit del dit il·lustre senyor Duc."

La venda de Xeresa estava clara, però no així la d'Alcodar. Hi havia un pleit entre Joan de Vich i els hereus d' Ugo de Cardona, respecte a la possessió del territori. I el lloc d'Alcodar es ven amb condicions. "Item és més pactat e acordat que per quant lo loch d'Alcodar és litigiós per la demanda que de ell fa lo egreg Johan de Cardona obstant lo qual lettigi lo dit lloc no podria se vendre per lo dit mossén Johan de Vich per so és concordat que lo dit mossen Johan obtesa lixencia del magnífic Governador en la Cort del qual és lo dit letig de poder-se alienar o vendre…"

De totes formes, tant el venedor com el comprador han eixit guanyant. La pesta negra de feia cent anys, que va deixar minvada la població, s'ha oblidat. L'adquisició de consciència dels interessos econòmics de classe està variant. Els preus dels productes agrícoles augmenta més a poc a poc que els dels productes manufacturats -joies, objectes de luxe, armadures cada vegada més complicades i "a la moda"- que el senyor i la seua família "necessiten". L'època dels xicotets senyorius s'acaba. Però el sistema agrícola diferenciat basat en la mà d'obra mudéjar gratuïta o barata, en submís estat de servitud, continua. L'emigració de la burgesia capitalista barcelonesa, que fuig de la guerra civil, unit a la compra de títols i territoris pels grans senyors valencians -per exemple, els Borja-, faran que València siga el centre econòmic i cultural de la Corona d'Aragó, a la segona meitat del segle XV. I que Xeresa haja canviat de mans: abans era dels Vich; d'ara endavant serà dels Borja.

Qui no ha notat res, de moment i en principi, han sigut el xeresà i la xeresana d'a peu, siguen cristians, siguen musulmans. Per a ells, tot continuà igual: treballar, beure, treballar, patir, menjar, treballar, fer-ho, dormir, treballar, patir, treballar, …

* Ramon Navarro

*(1) En un curt espai de temps Xeresa sembla que és propietat dels Palau -venda de Jaume II, en 1309-. Prompte passarà altra vegada als Vich.

*(2) La transcripció del document de compra-venda és aproximada a l'original, fent el llenguatge més semblant a l'actual.

NOTA Inici

Conta Francisco Bou que en maig de 1940, un avió va haver de fer un aterratge forçat a la platja de Xeresa i els xiquets amb el mestre anaren a vore’l. Ell es passà la vesprada dibuixant l'avió mentre els altres xiquets jugaven a futbol, i ens conta, que el del dibuix es igual al que hi havia a la platja, però que el Sol el va afegir ell -era per la vesprada- i els vaixells del mar també.

ACLARIMENTS: Inici

A l’anterior revista ens oblidàrem de fer constar qui ens havia cedit les fotos de la portada i la majoria de les de la contraportada. Ara per tal d’esmenar l’oblit volem fer constar que ens les va cedir Antonio Manuel Ferragud. A més, són fotos realitzades per ell. També hi ha dues fotos cedides per Mª Emilia Sebastià.

En la revista número 2, a l’article de les festes del Barri Boltesar, on s’anomenen els festers de l’any 1973 cal afegir a Fernando Sendra i Francisco Ferragud.

Agraïm a la gent les fotos que ens ha cedit, sense elles no podríem fer la revista. Algunes les guardem per a temes posteriors i altres no les podem utilitzar amb els mitjans que treballem. Sol·licitem una vegada més l’ajuda de la gent per aconseguir fotografies dels temes que pensem tractar: En abril del 2001 "La segona part del barranc" , en juliol "L’estiu a Xeresa", en octubre "L’evolució del casc urbà" i en desembre "Els Successos".

Contraportada

Inici