Divendres 25 abril 2003 

    "...Més es perdé a Almansa...", 

        O quan el mal ve d'Almansa a tots alcança...

    Hem de deixar aqueixa justificació que si bé ens ho posat impossible encara no ha acabat amb nosaltres. La llengua es mor... Tot i que l'intent d'assassinat oficial va passar ja fa tres segles.

    Què hem recuperat des d'aquell 25 en 25 anys de democràcia?. Molt, però per al molt que vam conservar (i com) hem recuperat molt poc i per cert, en tres-cents anys mai va ser amb suport oficial, més aviat gràcies a la tossuderia de la gent del poble aferrada als seus costums i als seus avantpassats i fent front a totes les humiliacions i imposicions imaginables per part dels poders de torn... No?

    Tanmateix si pensem que quan una porta es tanca se n’obrin altres fem un gest optimista. Probablement un pensament, un estil, una sensibilitat són la suma dels estats vitals que predominen en una persona, com els estats col.lectius que predominen personalitzen una societat.

    Algú s’imagina Miguel Angel, Shakespeare, o qualsevol altre mite de l’art, de la música, de la literatura..... Acudint a demanar l’almoina de la "popularitat" a les televisions, OTs i altres espectacles de consum vertiginós?. 

    Si cada cop que ens entren ganes d’escriure un vers haguéssim de tenir en compte "la popularitat" només faríem ripios de bruixes i futbol. Aqueix és el foment cultural en que cauen els nostres dies i qualsevol societat. Es suposa que és el savi qui ha d’il.lustrar al que no sap i no la banalitat qui ha d’il.lustrar o donar pistes al savi...

    Cadascú té les seves particulars especialitats, és ben cert, i és ben important no menysprear ningú, però tanmateix no podem pretendre que la sublimitat madure entre la frondosa barroeria de les masses, d’algunes masses, vull dir. 

    Si més no, és molest (literàriament diria és dolorós) que les teves criatures a casa o a l’escola caiguen en aquestos consums indefinibles, inevitables (qui és capaç de marginar una criatura?), qui pot imposar el criteri d'educar per a la recerca de la qualitat, quan aquesta té totes les etiquetes que vulgam excepte la de "massiva", quan només es fomenta l'éxit fàcil, instantani i aclaparador, mai la il.lusió d'arribar més lluny tot i acostumar a l'esforç extra que aixó implique... 

    Una taca de petroli s’escampa amb facilitat, un treball pacient i costerut difícilment serà "popular" o "populista". És ben cert i ben lícit que hom voldria aconseguir que tothom fos adepte a la seua causa (i qui no?) però això no justifica qualsevol preu o mitjà, el triomf esdevé doble llenguatge quan la majoria és tan facilment manipulable, quan resulten tan efectives les diferents tècniques de "massificació". La lluita pel poder, avui, està per controlar aquestes eines de massificació-popularització" i en aqueixa lluita sembla que només el recurs econòmic tinga possibilitats d’èxit..... 

    Tot allò que no obté un mínim en les estadistiques sembla que siga un "perill", un risc..... Qualsevol objectiu, així com els èxits mediàtics i/o socials no tenen res a veure, per dir un exemple, amb l'ascens d'una muntanya, més aviat tot el contrari, arribar al cim d’aquestes és un plaer que inclou la superació i l'’esforç com avanç del premi perquè el mateix camí ja és  part del plaer que trobarem allà dalt. 

    Mentre que el "top" massiu (o "cim" mediàtic) és qualsevol disseny, on normalment no s'intervé més que de forma passiva, dirigida i marginal; on tampoc no importa la qualitat, ni el gust, ni res de res, només l’éxit. 

    Allò que té èxit, sembla, ningú mai s’ho qüestiona. 

    És més fàcil obtenir un èxit ràpid i intens amb quelcom banal que amb un mínim de qualitat. Fins per consumir apliquem la llei del mínim esforç. Molt humà, molt multitudinari.

    És el primer que jo em qüestione, com també posar-me (si puc i em deixen) del costat de la víctima. L’èxit no em necessita, la víctima (per desgràcia) tampoc, però probablement a mi em fa sentir-me una mica més útil. El dolor no el pot modificar ningú per més que ens agradaria, ni tenim eines ni fusta d'herois per saber sacrificar-se'n; tanmateix hi ha moments que una mà val més que tots els éxits del "mundo mundial" (qui deia això?).

    És cert que diades com "S Jordi" són una benedicció per a una societat i que propicien lectors i que més val aixó que res (Comunitat Valenciana), tanmateix i vist des de València on la festa de S. Jordi ens sembla una festivitat pagana i extraterrestre, em fa l’efecte que desprès de tant de triomfalisme deuria fer-se també una revisió objectiva i neutral doncs s’està fomentant els "compradors de llibres" no els lectors... Ja sé que cadascú té un tarannà i no podem esperar (ni deu ser aconsellable) formar "lectors d’èlit" com tampoc deu ser bo fomentar bevedors d’alta graduació; però em crea una preocupació creixent veure com les llistes de vendes van pujant el llistó segons la voluntat mercantilista, en lloc de la pacient creació... "Un poble que no estima els seus poetes...". 

    Les xifres sempre són la dada més enganyosa doncs tenen tantes lectures com presentacions se’n vulguen fer. I conste que podia haver dit com "manipulacions se'n puguen fer...

    Per si fóra poc en la societat de l'éxit intrigar resulta l'únic passaport vàlid (o útil). 

    Adobat el camp de les intrigues, només els depredadors subsistiran.......

    I.............. qui vol una societat on els depredadors siguen els amos? Qui s’imagina un galliner on hi ha més guineus que gallines? De fet, aviat s’acabaran les gallines..... ¿Es menjaran les guineus entre elles? A vegades fa pànic mirar el futur, per això tan sovint m’agrada més mirar el passat, tot i què això "no ven", em diuen.

    Avui és el demà d’ahir (Arnau, 8 anys). És una de tantes maneres, bellíssimes, que tenen les criatures de reclamar les promeses... En quin moment, en quin punt de la trajectòria vital deixem de creure en les promeses, quin és el precís instant en què ens cansem de reclamar-les... La nostàlgia, o certa tristesa, com el desamor són molt més literàries que l’humor i això no vol dir que confongam vida i literatura o que en desconegam les fronteres. Diguen el que diguen les llistes de venda. Sempre serà més bell un desert que un centre comercial. És cert que resulta més fàcil sobreviure en el darrer que al desert, siga de gebre, d’arena, de roques, de matolls...

    Segurament la literatura no sobreviuria sense les vendes... O potser per evitar-ho l’estem assassinant a velocitat que rebasa els límits. Quan tens al davant dues mil opcions i totes abellidores.... Dones mitja volta i engegues la memòria, rellegeixes un bon llibre i no et deixes arrossegar per l’angoixa que suposa una oferta que es multiplica en progressió geomètrica contra les nostres possibilitats artesanes de consum i sobretot de gaudi. Per més que la indústria innove i augmente qualitat i producció, el consum té un límit.

    Al remat aconsegueix l'efecte oposat: et deixes enclaustrar per les paraules més elementals, les sensacions més properes. Tot és important i res imprescindible.

    El resum d’estadistíques, de llistes de venda i demés éxits aclaparadors és tan atractiu com una taula de la borsa. Qui vulga que se la mire, qui la comprenga qui s’hi enlluerne. Això és la llibertat..... Però aqueixa llibertat és relativa sembla que entre "l’american way of life" i el integrisme (no sols xiíta) no hi puga quedar res.

    Cada vegada l’espai és més reduït i angoixant. L’espai vital l’hem de qüestionar cada dia, com cada dia deuríem revisar què fem i quines són les conseqüències de la nostra actuació. Fa cent anys la lluita obrera era imprescindible, les injustícies ben clares i concretes. Els treballadors es feien costat uns a les altres, etc etc. Així la patronal va deixar anar amb "comptagotes" les millores socials etc etc.... Avui en dia els millors aliats del patró són els propis treballadors. Uns parlen de "mobbing", altres ni veuen les evidents traces d’un patronatge equívoc. Avui la injustícia del treball, massa sovint, no és el "patró", ni el propi treball exhaustiu, sinó la "societat de l'éxit" el triomf que només sol passar a costa de devaluar al més proper: competitivitat deshonesta, manipuladora, retorçuda, inconscient, mediàtica.... 

    El paradís capitalista: un monopoli sense competidors, on els treballadors s’empaiten entre si. Un gran èxit global del mur enderrocat. Per cada pedra del mur ens han aixecat quaranta mampares de plexiglàs, transparent, sí, però sufocant i ferotge.

    Aquesta és la societat que hem creat, una jungla on només té opció el més fort, el més top del que siga; on els únics objectius són el consum, la diversió i el divisme, la de surar al preu que siga i caiga qui caiga.... Uns proclamen uns principis, però cultiven els contraris... Encara no he pogut comprendre perquè els eficients dirigents sembren clavells si diuen que volen roses, o fomenten l’assassinat si diuen defensar la vida.

    Són coses que no em venen de nou. Ja de menuda no les comprenia i enfilava els adults amb aquelles preguntes meves sempre esmolades que els deixava les seves vergonyoses contradiccions a l’aire i a mi amb els ulls com taronges, desconcertada i "ja escèptica". 

    Avui, que és l’endemà d’ahir, jo hagués dit que em deixaven amb els ulls com a plats... perquè de taronges ja no en queden gaire, o millor dit, ja no són negoci.