Dietaris Novel.les Relats Poemaris Aforismes Fotografia

Retalls de Dietaris

* Sobre educació

En algun moment el més petit pot reaccionar de manera violenta i intractable: "li han agafat una pertinença, un regal, qualsevol cosa sense permís i sense voluntat de retorn"…, si proposa negociar l’altre no "dóna" res a canvi del "furt".... Són els moments en que l’empatia, la paciència, l’espill, la generositat... han d’intervenir sense concessions des de qui pot intervenir-hi i en té la capacitat i els mitjans. Deixar que la raó s’acoste a la justícia. Hem de ser imparcials i resoldre amb generositat.... D’altra manera no ens ha d’estranyar que aquell que ha estat trepitjat sense miraments i per costum un bon dia s'aixeque tip i comence a muntar l’espectacle.... Tots els conflictes poden iniciar-se així quan tenen tantes maneres d'evitar-se i en tot cas possibilitats de sortides pactades o intuïtives. I encara ens estranyarà "aqueix mal caràcter".... I és que mira que són rars i capriciosos els que no es volen incloure en els privilegis de "ser part i suport de la majoria"....

Sobre les obres de creació:

És el que es porta ara, entenc, em sembla, vaja... Admire totes les capacitats humanes, per fer riure, per fer plorar, per ensenyar, per demostrar la rapidesa i perfecció, la tècnica, el savoir fair.... Però no m’agrada que per admirar tot això em prenguin el pèl. Ja sé que també és qüestió d’estils i de gustos i que els gustos són aqueixos i punt. Sí, però no em convenç, em podran vendre la burra però això no vol dir que jo la compre voluntàriament ni que no considere seriosament que molt bé, però li manca aqueix toc que ens enxampa, que fa lectors i no consumidors... No sé si m’explique. La ironia pot ser una obra d’art o una rutina, l’enyor potser una obra d’art o un plom, l’humor potser una obra d’art o una insofrible parodia. Llavors...

Sobre lectures :

Quan més fàcil resulta llegir una obra sembla que més motivarà a la lectura i a crear lectors. Sí i no. Tot depèn. Entretenir no vol dir seduir i ací està el nus de la qüestió (però seduir sí que entreté i tant...!). I fins i tot la de seduir i no cansar, la de deixar amb ganes de més. A mi, per fàcil, divertida, reivindicativa i entretinguda que trobe una lectura si no em deixa amb ganes de més "apaga y vámonos" perquè a la pròxima escolliré anar-me’n d’excursió o veure una pel.lícula.

Conjuminar la tècnica, la professionalitat i el toc màgic és si més no un tant difícil, és cert, però val la pena; supose que estic defensant injustament una mena de divisme que per afavorir la igualtat d’oportunitats deuria evitar i negar. Potser però és que fins en aqueix tema ni estan todos los que son ni son todos los que están. Els més espavilats s’emporten sempre tota la carn i a la resta que els empari el manà celestial, és a dir que es busquen la vida i que s’ho perdin la resta de mortals que s’hauran comprat un fum de coses però res d’allò que els podia haver canviat la vida (parle amb ironia?). Qui sap, totes les lectures poden ser dobles, triples i tot el que es necessite i encara quantes coses ens perdem i quantes superflues s’empassem. Fins i tot quantes no arribaran mai a ser llegides que és el que sol passar si quan venem la burra no tenim molt clar que és el que estem venent. No podem vendre gat per llebre si no volem perdre la credibilitat o els lectors i més ara que el temps d’oci està en contra de tota lectura i aquesta ha de competir amb milers d’activitats molt més atractives i lucratives en plaers i econòmicament..... Serem més ràpids, més guapos, més moderns, tindrem més rapidesa de comunicació, de moviment, de llibertat, millor aspecte, etc etc etc.... Però haurem perdut moltes coses que desprès no podrem reclamar. O sí. Els venedors de fira, els famosos xerraires semblava que tot ho aconseguien vendre, és cert.... però a qui? En la qualitat del contrincant establim la qualitat dels nostres objectius i dels nostres somnis.

* Sobre escritura des de les lectures

Quan descobreixes quelcom que creies perdut, més exactament oblidat: Un poema que feia segles podia llegir amb insistència, tanta que de ser un full s’hagués arrugat i esmolat. A cop de lectures qui sap si s’encriptà en la memòria per residir-hi al subconscient. Avui, en retrobar-lo per atzar, he comprès o he cregut comprendre quant d’aqueix poema hi havia intencionadament i involuntària (que és com treballa el subconscient per no cansar-nos amb tot allò que no sabem o no volem afrontar) en "Sol de Novembre". Gairebé tota la novel.la podria estar basada en aquest poema de H. M. ENZNSBERGER:

"Per a un llibre d’estudis superiors"

no llegeixes odes, fill meu, llegeix els horaris dels trens:

són més exactes, desplega les cartes marines,

abans que sigui massa tard, obre l’ull, no cantis.

vindrà el dia en què tornaran a clavar llistes a les portes

i a senyalar amb marques al pit tot aquells que

diguin no. aprèn a passar desapercebut, aprèn millor que jo:

a canviar de barri, de passaport, de cara,

en la sòrdida salvació de cada dia, les encícliques

són útils per encendre el foc,

els manifestos: per embolicar mantega i sal

per als indefensos. ràbia i paciència calen

per insuflar en els pulmons del poder

el polsim letal, mòlt

i són exactes, per tu. (HG HENZNSBERGER, Eds 62)

Quantes coses de la meva trajectòria de l’oblit, del parèntesi en blanc (petitburgés? encara en podríem parlar en aqueix terme?) em fa comprendre aquesta relectura. Tota unitat familiar és per força conservadora i fins i tot reaccionària per instint de protecció, de refugi, val a dir que amb el més o menys altruista objectiu d’aportar confort, seguretat i futur als seus integrants. Totes les ànsies de ser, de lluitar i ser lliure que es van encistar en la rutina atrafegada (de gallines lloques? De productors/es sense pausa?) que no és sinó una gran jugada eterna de l’eterna societat que per defensar-se multiplica les exigències que la ciutadania ha d’acomplir, contra rellotge per aconseguir l’oblit. L’oblit és la clau que controlen els qui no volen preguntar-se què fan i com ho fan, què fem ni com ho fem; dels qui no volen que els facin preguntes ni els demanen comptes. Dels qui creuen que democràcia és un nom i un parlament, un espectacle preparat i sentenciat pels de sempre: fer el paripé i prou.... fins que arriba un dia que "...senyalar amb marques al pit tots aquells que/ diguin no...." Eren els temps de lectures bàsiques, els referents del moment. Temps de Bretch, de Maikovski, de Rilke, de Goethe... Neruda, Hess, Proust i manuals de filosofia a dojo sense destriar. Típics i tòpics em dirà algú, però és més del que podia trobar sense cap referent, encara que no ho semble fugia de canons i referents, no em volia deixar influir des de fora. Els llibres també són com links que et van dirigint només cap allò que vols, que busques, que t’identifica. Val a dir que també és bo deixar llavor, reproduir-se, inserir la nostra memòria, la dels nostres avantpassats, en els que estimem i necessitem que ens estimen. Renunciar per amor a l’amor (a la llibertat?) no és tan generós com sembla, potser també és un egoisme "petitburgés" i protector.

Per altra banda aconseguim les coses amb tant d’esforç que desprès les coses ens han aconseguit a nosaltres, oi ?.

I què és la pau sinó el somni de no necessitar protegir res.....