Dissabte 26 abril 2003

    Avui he llegit a la premsa una frase que no cal explicar com m'ha inquietat, qualsevol dona ho comprendrà, alguns homes també. Era d’un escriptor mexicà, no en recorde el nom ni ganes. Deia més o menys així: "considero las putas como hermanas mías" (sic), potser per no voler rellegir-ho ara no  la recorde bé i canvie alguna paraula. Poc importa, s’entenen tots i cadascun dels significats, els clars i els ocults de l'aforisme.

    Tot suposant que l’home ho volgués dir com per solidaritzar-se i fer-li un favor a les dones que mai seran res més que víctimes perquè aqueixa paraula té (i sempre tindrà) un to socialment denigrant i individualment insultant per a qualsevol dona encara que aquesta es dedique honestament a un comerç que han creat i mantenen els homes, només els homes...

    Resulta molt aclaridor que cap idioma dels que jo conec no tinga un equivalent masculí per aqueixa paraula en el sentit més fastigosament denigrant, que és l’únic que s'empra encara que es dissimule de progre, perquè "puto" no és més que un terme artificial, jovial i festiu a la fi.

    No oblidem que guanye qui guanye unes eleccions el poder sempre el tenen els de sempre, els mateixos, els qui controlen les decisions econòmiques i per tant les polítiques. No oblidem que en el currículum ocult de cada ciutadà mundial a una dona sempre "se li fa un favor" o "se li paga".... No sé què és pitjor. Un home mai s’ha de guanyar el respecte, ni lluitar per ell, el té només per nàixer mascle. Una dona, per contra per més que es deixe les ungles en la trajectòria vital sempre tindrà que anar demostrant una pressumpta dignitat que en tots i cadascuns dels cercles de poder i de modernitat se li escanyarà quan a algú li convinga i sovint l'obligaran a "disculpar-se per comportar-se lliurement". 

    Pot haver-hi tot el llenguatge politicament correcte que vulgam, totes les quotes que exigim, però mai la situació normalitzada que evitaria aqueixes situacions. Coeduquem,sí, però hi ha una càrrega oculta que sempre es farà palesa en els moments crítics i que més aviat sembla justificar-se en conformacions genètiques, quan són culturals...

    No vull que cap home em faça el favor d’igualar-se amb una professió femenina que suposadament ell no pot exercir, i que per fer-ho use un tractament "emparador i/o protector". Les dones no necessitem homes disposats a "perdonar-nos" per ser dones ni per exercir el malviure (dic jo) que l'home pot estar intentant denunciar  amb aqueixa frase...., sinó que  es responsabilitzen dels estralls socials, econòmics, polítics, mediambientals..... que han provocat al llarg de tota l’existència humana i que encara provoquen i damunt tenen la barra de dissimular. I per tant facen un gir radical. Han estat ells i no les dones els qui, entre altres desequilibris, han inventat la prostitució, la guerra, la violència......

    Com a dona no accepte, ni acceptaré mai, ser còmplice dels suposadament "favors d’igualtat" i "quotes de poder" que ens ofereixen tan generosament els homes, perquè entre altres coses no ens han de donar el que és nostre, la llibertat de viure i circular amb dignitat. Evidentment ni tots els homes són iguals, ni totes les dones. Per a variar, en l’excepció trobareu la norma i els usos que se’n fan d’aquesta: Mentre les dones per naixement, siga quina siga la seua cultura, ambient i situació social, religiosa i econòmica, no tinguen la mateixa dignitat, oportunitats i mil coses més no existirà justícia, no sols de gènere sinó també social i política......

Dimarts 4 març, 2003

    Tots (o molts) arrufen el nas de la mateixa manera i miren com infants esbiaixant l’angle del seu menyspreu, qui sap si odi, com si els hagués esculpit a tots la mateixa mà. En sèrie. Cal pensar que això ja passa amb gustos i referents comuns. Són rars i per això acusen de rars als qui no ho són. Disfressen amb marques i noms propis la seva esterilitat, la buidor no-creativa dels qui usen només com a referents quantitats d’elements de consum i d'éxit. Tenen una marca de whisky, una de vi, una de roba, un autor (sempre home) un cineasta (mascle). Mai reconeixen els seus desigs sinó fent una marrada que aprofiten per desqualificar-se en desqualificar les dones. Acusen les dones de provocar-los el que ells voldrien que els provoquessin, són covards que es diuen lliures i que mai en són responsables. Mai millor dit, la responsabilitat sempre és dels altres, de les altres. Les seues fantasies són avorridorament masclistes i en culpen d’això a les dones, però prou que ho dissimulen de modernor i efecte "culte". 

    Què hi farem, probablement per això fan pinya i van en sèrie, com certes marques de cotxes o de botigues d’èlit. Disfressen les seues frustracions de menyspreu, mai seran humils ni creïbles, encara més senten horror per tot el que siga genuí. Si de sobte desaparegués la publicitat i les manipulacions que fomenten es trobarien més desemparats que si la civilització s'aturés de sobte. 

    Tanmateix l’única cosa que no se’ls pot perdonar, -(ja que creguem en la llibertat de ser lliures i tothom escollim la manera que més ens agrada d’equivocar-nos) és que disfressen d’intelectualitat la seva buidor, el que volen pretendre de gust refinat, de modernor i d'altres paranys sempre populars i populistes i que no és sinó una capa de vernís amb que oculten la manca d’idees, de creativitat i el que és pitjor la misoginia. 

    És lamentable perquè aqueixos estols mai consentiran una definitiva igualtat de gènere, ho dificulten molt més que aquells que es mouen en l'evidència i als que per l'evidència acusen de mascles i violents..... cosa que en són també, tot i que reprimits sota la hipòcrita carassa que s’atorguen als seus cercles tancats i amb dret d’entrada. Es creuen VIPs, es fan els Vips. Es senten realitzats amb un got a la mà i mirant unes cames llargues que només per mirar-les ja presumeixen de posseir. A la fi són uns espavilats que en saben treure profit del seu cinisme. Què hi farem. Al menys no els deuríem fomentar, de fet no tenen cor, com a molt un penis i per això els seus objectius són obtenir un gros compte corrent i una diminuta consciència. Per conquerir el món calen molt diners i pocs escrúpols... En proporcions ben evidents.

    I si algú s'ofén amb aquestes paraules serà perquè s'hi identifica amb el retrat. Dic jo.