Tornar a la pagina "revistes ja publicades" |
|
Fragment:
Editorial Hi va haver una època, no massa llunyana, en la qual certs oficis passaven de pares a fills. O en la qual, als deu, dotze o catorze anys s'entrava d'aprenent -actualment, un arcaïsme- a un lloc de treball, per dependre com desenvoldre's en aquells quefers. Eren, però, altres temps, i per tant, altres els treballs, les professions, els oficis. El temps discorre, els dies passen, i també els anys. La vida segueix i els oficis desapareixen, i canvien, i se'n creen de nous. ¿Quin dels nostres pares hagués ni tant sols somiat, que avui en dia es pogués viure -guanyar-se ben bé les garrofes- sent, per exemple, escaparatista, sexador de pollets o dissenyador de pàgines web? |
Fragment: Per Xeresa i fent camí. Itenerari 12 Els dies se'ns escapen de les mans, els mesos discorren amablement, els anys passen, un darrere l'altre, sense quasi adonar-nos-en. El temps s'esmuny dels dits com les llefiscoses anguiles o el sabó dins l'aigua, que deia el meu "tocaio" Gómez de la Serna. Cada vegada més de pressa ara que, jubilats, tenim tot el temps del món -diuen aquells que no tenen ni "punyetera idea"- per endavant. El temps atmosfèric no ha estat últimament propici per fer moltes passejades. La pluja, el vent i les baixes temperatures no convidaven a eixir de casa i també, una espècie de mandra ens ha deixat clavats a la cadira o al sofà, davant el televisor apagat, -la majoria de les vegades-. És per això que ens hem dedicat a fer un inventari de les possibles "eixides profitoses", en diferents èpoques de l'any, sense un itinerari concret a recórrer. Ramon Navarro |
Fragment: Aproximació a
certs oficis. Esmolador, “Afilador”. Venia cada dos o tres mesos. Primer, un xiulet ensordidor, potent, continuat. Després, el crit: "Eiiii, xiqueeees! L'afilaoooor!" En principi, els hem conegut amb una bicicleta, portant al darrere, aguantada al portaequipatges, una roda d'esmolar. I les dones eixien al carrer, per fer valdre de nou aquelles tisores menjades, o per donar tall als ganivets gastats... Calafat. De vegades, era el mateix fuster especialitzat -el mestre d'aixa- qui posava l'estopa entre les juntes de les quadernes i emprava el quitrà o el betum per impermeabilitzar la fusta, i permetre la navegació evitant el risc de l'entrada d'aigua a la barca. Ramon Navarro |
Fragment: Enrique Canet Margener![]() Enrique Canet “Madrilenyo”, el margener, ens explica que aquesta faena és una rutina, no hi ha mides, tot va a ull. No és igual que l’obra que com es fan les coses basant-se en mides es difícil enganyar-se. La faena consisteix a ficar la llença i anar pujant la paret mantenint el nivell. Has de tindre en compte posar la part més ampla de la pedra a la cara de la paret per aprofitar-la al màxim. Mirant-lo treballar sembla que és fàcil alinear les pedres al marge; però ell mateix conta com algun amic l’ha vist treballant i li ha dit : -No patisques que jo t’ajudaré. Però, en posar-se a la faena podia comprovar que no era gens senzill el treball. Ell confesa que algunes vegades, a pesar de l’experiència, també s’enganya i diu: - Un dia que tingues qualsevol mareig més val que te’n tornes a casa perquè res t’ix bé. Enrique ens ensenya part de les seues obres: la caseta, el pou i els murs de pedra fets utilitzant diferents tècniques. Des de “La Cisterna” li agraïm la seua col·laboració. |
Fragment:
L'ofici de Forner. La imatge més popular del forner és la del ruc carregat a gom de llenya. Les muntanyes en tenien poca, a les cases no es disposava de gas, tothom la buscava, i l'únic recurs per escalfar les llars i coure menjars era la llenya. Els forners en necessitaven grans quantitats, doncs per aquest menester s'havien de recòrrer molts quilòmetres per les muntanyes buscant ací i allà el que trobaven i el que necessitaven. De vegades, el forner no anava a fer-la, era una manera de guanyar-se el jornal els hòmens del poble. Tota la fusta no feia el mateix profit, una per encendre i fer flama era més fluixa, el llum, argelagues, branques de pi i algunes frigoles; la forta, més bona per coure, la que feia brasa, els xipells, el mesto, els coscolls, romers, ginebrises, aborcers i branques de carrasca, garrofer i olivera. Els forns no funcionaven amb altra cosa: llenya i més llenya. A més de coure pa també coïen les llandes que portaven les mestresses, com que a les cases es cuinava amb foguerets de llenya, quan s'havia de torrar alguna llanda de carabasses, pebres o altra cosa anaven al forn del poble. Vicent Serra |
Fragment: Pouers, "els
Cames". La necessitat d'aigua per al camp sempre ha sigut un bé molt preat i buscat pel llaurador. Fer-te un pou era la manera més segura de disposar d'aigua quan es desitjara. Al poble hi havia una família que, per tradició, s'havia dedicat a fer pous: eren els pouers Pepe "Cama" i Francisco "Cama", els dos, germans. Si algú necessitava fer un pou els contractaven i ells feien la feina. Això sí, l'amo manava i el pou era cavat on els hi assenyalaven. Vicent Serra |
Fragment: El noble
ofici del ferrer |
Fragment: Eusebio Hernández,
sabater de Xeresa. L'ofici de sabater a la nostra localitat el mantenia amb molta professionalitat i prestigi el ti Eusebio el sabater. Des de l'any 39 fins el 85 va ser l'únic a Xeresa, quasi cinquanta anys protegint peus de senyoretes, cavallers de casino, xiquets i xiquetes de comunió i, bàsicament, hòmens del camp. La sabateria, una habitacioneta de la casa, al carrer Font de la Pila en els seus inicis, i posteriorment al carrer Pocotrigo, avui La Verge on viu Lurbe, era el lloc de visita de veïns i forasters. De Xeraco també en venien malgrat haver-ne una al poble pròxim. Vicent Serra |