Tornar a la pagina "revistes ja publicades"
Llegir la revista
completa
Polsa damunt de la imatge per vore ampliada la portada de
la revista 16
Hi va haver una època, no massa llunyana, en la qual certs oficis passaven de pares a fills. O en la qual, als deu, dotze o catorze anys s'entrava d'aprenent -actualment, un arcaïsme- a un lloc de treball, per dependre com desenvoldre's en aquells quefers. Eren, però, altres temps, i per tant, altres els treballs, les professions, els oficis. El temps discorre, els dies passen, i també els anys. La vida segueix i els oficis desapareixen, i canvien, i se'n creen de nous. ¿Quin dels nostres pares hagués ni tant sols somiat, que avui en dia es pogués viure -guanyar-se ben bé les garrofes- sent, per exemple, escaparatista, sexador de pollets o dissenyador de pàgines web?
Els dies se'ns escapen de les mans, els mesos discorren amablement, els anys passen, un darrere l'altre, sense quasi adonar-nos-en. El temps s'esmuny dels dits com les llefiscoses anguiles o el sabó dins l'aigua, que deia el meu "tocaio" Gómez de la Serna. Cada vegada més de pressa ara que, jubilats, tenim tot el temps del món -diuen aquells que no tenen ni "punyetera idea"- per endavant.
El temps atmosfèric no ha estat últimament propici per fer moltes passejades. La pluja, el vent i les baixes temperatures no convidaven a eixir de casa i també, una espècie de mandra ens ha deixat clavats a la cadira o al sofà, davant el televisor apagat, -la majoria de les vegades-. És per això que ens hem dedicat a fer un inventari de les possibles "eixides profitoses", en diferents èpoques de l'any, sense un itinerari concret a recórrer.
Ramon Navarro
Esmolador, “Afilador”. Venia cada dos o tres mesos. Primer, un xiulet ensordidor, potent, continuat. Després, el crit: "Eiiii, xiqueeees! L'afilaoooor!" En principi, els hem conegut amb una bicicleta, portant al darrere, aguantada al portaequipatges, una roda d'esmolar. I les dones eixien al carrer, per fer valdre de nou aquelles tisores menjades, o per donar tall als ganivets gastats...
Calafat. De vegades, era el mateix fuster especialitzat -el mestre d'aixa- qui posava l'estopa entre les juntes de les quadernes i emprava el quitrà o el betum per impermeabilitzar la fusta, i permetre la navegació evitant el risc de l'entrada d'aigua a la barca.
Ramon Navarro
Enrique Canet “Madrilenyo”, el margener, ens explica que aquesta faena és una rutina, no hi ha mides, tot va a ull. No és igual que l’obra que com es fan les coses basant-se en mides es difícil enganyar-se. La faena consisteix a ficar la llença i anar pujant la paret mantenint el nivell. Has de tindre en compte posar la part més ampla de la pedra a la cara de la paret per aprofitar-la al màxim.
Mirant-lo treballar sembla que és fàcil alinear les pedres al marge; però ell mateix conta com algun amic l’ha vist treballant i li ha dit :
-No patisques que jo t’ajudaré.
Però, en posar-se a la faena podia comprovar que no era gens senzill el treball.
Ell confesa que algunes vegades, a pesar de l’experiència, també s’enganya i diu:
- Un dia que tingues qualsevol mareig més val que te’n tornes a casa perquè res t’ix bé.
Enrique ens ensenya part de les seues obres: la caseta, el pou i els murs de pedra fets utilitzant diferents tècniques. Des de “La Cisterna” li agraïm la seua col·laboració.
La imatge més popular del forner és la del ruc carregat a gom de llenya. Les muntanyes en tenien poca, a les cases no es disposava de gas, tothom la buscava, i l'únic recurs per escalfar les llars i coure menjars era la llenya. Els forners en necessitaven grans quantitats, doncs per aquest menester s'havien de recòrrer molts quilòmetres per les muntanyes buscant ací i allà el que trobaven i el que necessitaven. De vegades, el forner no anava a fer-la, era una manera de guanyar-se el jornal els hòmens del poble.
Tota la fusta no feia el mateix profit, una per encendre i fer flama era més fluixa, el llum, argelagues, branques de pi i algunes frigoles; la forta, més bona per coure, la que feia brasa, els xipells, el mesto, els coscolls, romers, ginebrises, aborcers i branques de carrasca, garrofer i olivera. Els forns no funcionaven amb altra cosa: llenya i més llenya.
A més de coure pa també coïen les llandes que portaven les mestresses, com que a les cases es cuinava amb foguerets de llenya, quan s'havia de torrar alguna llanda de carabasses, pebres o altra cosa anaven al forn del poble.
Vicent Serra
La necessitat d'aigua per al camp sempre ha sigut un bé molt preat i buscat pel llaurador. Fer-te un pou era la manera més segura de disposar d'aigua quan es desitjara.
Al poble hi havia una família que, per tradició, s'havia dedicat a fer pous: eren els pouers Pepe "Cama" i Francisco "Cama", els dos, germans.
Si algú necessitava fer un pou els contractaven i ells feien la feina. Això sí, l'amo manava i el pou era cavat on els hi assenyalaven.
Vicent Serra
Fragment: El noble
ofici del ferrer
Encara que, en sentit estricte, el ferrer
és "la persona que treballa el ferro", a les nostres latituds se l'ha
assimilat, sobretot a les últimes èpoques, quasi exclusivament a un segon significat de
diccionari, amb el de "ferrador". I és que sempre foren ells qui s'encarregaven
d'aquesta feina, compaginats amb els altres treballs de l'edat mitjana, com fer espases,
coltells, armadures, esperons, i altres utensilis. Acabades les guerres, en temps de pau,
fabricaven i recomponien aixades i destrals, estenalles i claus, arades i forcats. Fa
segle i mig, però, comença la indústria metal·lúrgica, i el treball manual de forja
és reemplaçat per la màquina, menada per operaris qualificats: la farga deixà pas al
forn, el martell de bolla fou substituit per martells mecànics, la clauera i la auvera es
convertiren en motlles, el tallantó en una cisalla mecànica. Després, vingueren l'acer
inoxidable, l'alumini i el PVC.
Ramon Navarro
L'ofici de sabater a la nostra localitat el mantenia amb molta professionalitat i prestigi el ti Eusebio el sabater. Des de l'any 39 fins el 85 va ser l'únic a Xeresa, quasi cinquanta anys protegint peus de senyoretes, cavallers de casino, xiquets i xiquetes de comunió i, bàsicament, hòmens del camp.
La sabateria, una habitacioneta de la casa, al carrer Font de la Pila en els seus inicis, i posteriorment al carrer Pocotrigo, avui La Verge on viu Lurbe, era el lloc de visita de veïns i forasters. De Xeraco també en venien malgrat haver-ne una al poble pròxim.
Vicent Serra
