cisterna16

LA CISTERNA 16. OFICIS D'ABANS. Abril 2004

Editorial	Per Xeresa i fent camí 12.
Aproximació a certs oficis.	L'ofici de forner
Pouers els "Cames".	El noble ofici del ferrer.
Eusebio Hernández sabater de Xeresa.	Oficis entorn els animals de treball.
El mestre d'aixa	L'esquilador
Cartes de guerra	Tomàs de Pacal director de teatre
El nostre patrimoni

Hi va haver una època, no massa llunyana, en la qual certs oficis passaven de pares a fills. O en la qual, als deu, dotze o catorze anys s'entrava d'aprenent -actualment, un arcaïsme- a un lloc de treball, per dependre com desenvoldre's en aquells quefers. Eren, però, altres temps, i per tant, altres els treballs, les professions, els oficis. El temps discorre, els dies passen, i també els anys. La vida segueix i els oficis desapareixen, i canvien, i se'n creen de nous. ¿Quin dels nostres pares hagués ni tant sols somiat, que avui en dia es pogués viure -guanyar-se ben bé les garrofes- sent, per exemple, escaparatista, sexador de pollets o dissenyador de pàgines web? I no ho dic amb to despectiu per aquestes professions, molt lloables, sinó simplement perquè es veja la diferència de certs treballs actuals dels de fa només una cinquantena d'anys -mig segle, si voleu-.
I en aquest pas del temps han desaparegut -o estan a punt de desaparéixer-, oficis com els de ferrer, manyà, mestre d'aixa, esmolador, espardenyer, matalafer, llanterner, calafat i venedor d'arrop i talladetes, per citar-ne només uns quants.

C.E.I.X.

ITINERARI 12

Itineraris variats: L'eixida -com no?- de Xeresa- Recorregut pel terme municipal- Tornada a Xeresa. (Cadascú els itineraris que conega per trobar el que convinga)
Durada: la que cadascú vulga o puga. ( O siga, aquell temps que li deixen "de lliure disposició" les obligacions, els fills, els nets ...i/o la dona!)

Els dies se'ns escapen de les mans, els mesos discorren amablement, els anys passen, un darrere l'altre, sense quasi adonar-nos-en. El temps s'esmuny dels dits com les llefiscoses anguiles o el sabó dins l'aigua, que deia el meu "tocaio" Gómez de la Serna. Cada vegada més de pressa ara que, jubilats, tenim tot el temps del món -diuen aquells que no tenen ni "punyetera idea"- per endavant.
El temps atmosfèric- una altra accepció de la paraula "temps" (adjectivada, en aquest cas)- no ha estat últimament propici per fer moltes passejades. La pluja, el vent i les baixes temperatures no convidaven a eixir de casa i també, una espècie de mandra ens ha deixat clavats a la cadira o al sofà, davant el televisor apagat, -la majoria de les vegades-. És per això que ens hem dedicat -de casa estant- a fer un inventari de les possibles "eixides profitoses", en diferents èpoques de l'any, sense un itinerari concret a recórrer. Passejades pel terme que ens duran -moltes vegades- a camins, assagadors, sendes o senderols ja xafats i coneguts. O camps i muntanya creuats a la babalà! Però que, a més de la passejada i l'exercici físic, ens proporcionaran altres plaers, quasi sempre de taula, no penseu malament... del tot!

* Bolets (esclata-sangs). Si l'any és bo -ha plogut quan cal i les temperatures són òptimes- podrem trobar abundants esclata-sangs al terme -i em referisc a les espècies Lactarius sanguifluus (tan bons, ells) i als Lactarius deliciosus (molt menys saborosos)- des de finals d'octubre fins mitjans de desembre. (Alguns anys, el Reis Mags ens han obsequiat amb una bona cistelleta). Però també podrem trobar altres espècies de bolets comestibles, alguns fins i tot més apreciats gastronòmicament, -si no ací a altres indrets- com les llenegues (Hygrophorus limacinus), les morenes -els xampinyons silvestres- ( Agaricus campester) -i les grans i inconfusibles apagallums (acrolepiota procera), més escasses.
Ens diuen els entesos que -sense eixir del terme- cal buscar-los a la pinada del Molí, a la Terra Roja, al corral de les Cabres, al racó Verneta, al barranc dels Beatos o al de Pablanquero .

* Caragols. En castellà hi ha un refrany referit als caragols que diu "Los de abril, para mí; los de mayo, para mi amo; los que junio, para ninguno". Queda ben explícit.
A la nostra terra no s'han fet mai ois als caragols, fóren del mes que fóren i siguen de l'espècie que siguen. Dit siga de pas que quelcom fa esment a no sé quina dita de mesos amb "erre" o sense ella; però ningú li fa cas! Qualsevol època de l'any és bona per fer-ne, de caragols, si n'ixen. I per això igual ens dóna que siguen "cristians" (Helix punctata), que "moros" (Helix aspersa), "xonetes" (Helix alonensis) o "avellanencs" (Helix pisana) -"villarencs", en molts llocs del país-. I no parlem de les "vaquetes" castellonenques de muntanya, quasi extingits! Cadascú gaudeix d'una virtut: més gustosos, més grans de molla, més fàcils de trobar. Que en vinguen molts i omplim la bossa! Ja els guisarem al nostre gust, després de ben porgats! Sempre ens quedaran per a xuplar-se els dits!
Llocs indicats per recollir-ne: descampats i voreres de caminets i muntanya, com Racó Borràs, barranc de Calafat, voltant de l'àrea de servei de l'A-7, ...
Llàstima que cada vegada més es tracten horts i vores de camins amb herbicida i/o ferro!

* Espàrrecs. ( Asparagus horridus). Quan els darrers freds -no massa intensos per aquestes latituds, tot cal dir-ho-, deixen pas als dies assolellats i tebis, comencen les esparregueres a traure els brots. Sol ocórrer, si fa no fa, cap a les darreries del mes de gener o principis de febrer.
La truita amb espàrrecs bords -no cal tindre-li por a la paraula, perquè la vida ens ensenya que n'hi ha de "vers" que són més "bords" que els bords- és una delícia al paladar i una ajuda a la cistella de la compra, cada vegada més unflada en euros. Els manolls que podem fer d'espàrrecs silvestres -utilitzem ara una paraula nova-, ben trencat el tendre i ben rentats, ben bé acolliran uns quants ous que els facen companyia. Sense bullir, sofregits només amb l'oli amb el qual farem la truita. Increïbles, fabulosos, fantàstics! Amb eixe color "verd natura" difícil de representar per qualsevol pintor.
Com indrets aconsellables citarem el Racó Puig, estribacions de la Barcella, el Piló de les Hortes.

* Verdura. Com són de bons, els pastissets -"panaetes", diuen a la Ribera-, fets amb tota espècie de verd que dóna el terreny! Alguns opinen que aquells als quals només s'ha utilitzat una espècie -lletsons, roselles tendres- són els millors. Suaus, tendres, dolços, amb gens ni miqueta de sabors que fereixen les papil·les gustatives. A mi, personalment, m'agraden les mescles, i una bona bollideta de roselles, lletsons, cama-roges i llengües de bou, amb el seu punt aspre i un xic amargant m'omplin la boca d'un gust delectable, divertit i plaent, i l'olfacte de sentors antigues i flaires mediterrànies.

* Fòssils. D'aquestos organismes de remots temps passats -de fa la "friolera" de milions d'anys!- n'estem ben sortits al terme xeresà. I no calen temperatures adequades, ni pluja oportuna per tal que cresquen. Tampoc els afecten ni gens ni molt els productes químics. Ells esperen pacientment des de segles al mateix lloc, impassibles. Trobar-ne algun de casualitat, aficionar-se'n, fer-ne una col·lecció; estudiar els orígens, conéixer els noms, ... Encara que no ens donen aliment nutritiu per al cos, ens poden nodrir l'intel·lecte, que també és una forma important d'animar l'existència.

Ramon Navarro

Ramon -diligent- em va proporcionar aquesta relació d'oficis perquè lligara el text i els paràgrafs no aparegueren tan solts. Després de llegir-lo vaig recordar aquelles cartes infantils, les que s'ordenaven per oficis (l'hortolà, el granger...), i els dibuixos mostraven d'una bondat multicolor. Aleshores, vaig reparar en la coincidència més certa: aquest oficis i aquelles cartes són ja extingits. La baralla s'ha canviat pels video-jocs i les pel·lícules de Disney en DVD. Els oficis tradicionals per la rendibilitat i tot un seguit de pretensions que ara mateix estem en procés de digerir. Així, decidisc no tocar res. Cartes, doncs, per jugar a fer memòria. J.L.M.

Esmolador, “Afilador”. Venia cada dos o tres mesos. Primer, un xiulet ensordidor, potent, continuat. Després, el crit: "Eiiii, xiqueeees! L'afilaoooor!" En principi, els hem conegut amb una bicicleta, portant al darrere, aguantada al portaequipatges, una roda d'esmolar. I les dones eixien al carrer, per fer valdre de nou aquelles tisores menjades, o per donar tall als ganivets gastats, amb fulla cada vegada més estreta -tal era la potència de la mola afiladora rebaixant i enllestint-la de bell nou-. Després, només trobàvem el xiulit i el crit cada dos o tres mesos. Eren temps més moderns, i ara venia amb una motocicleta. Posant-li el cavallet, el motor feia funcionar la mola. Un dia, però, algú portà d'Andorra uns ganivets amb fulla com de serra que no calia afilar, d'acer "inoxidable" -deien aleshores, perquè sí agarrava l'òxid-. Aquells útils, en principi cars, es posaren a un preu a l'abast de tothom això ens deien i ens ho van fer creure. L'afilador passava pel poble més de tard en tard. Actualment, el progrés ens permet l'ús de ganivets o tisores que no cal afilar. I la figura de l'afilador desapareixia dels carrers. El crit i el xiulet estrident ja no s'han sentit més.

Calafat. De vegades, era el mateix fuster especialitzat -el mestre d'aixa- qui posava l'estopa entre les juntes de les quadernes i emprava el quitrà o el betum per impermeabilitzar la fusta, i permetre la navegació evitant el risc de l'entrada d'aigua a la barca.

Carreter. L'antic transportista. Li calien força i coratge, a més d'un bon repertori de "floretes" -rosari de frases fortes i sonores-, per si els animals es feien els sords a les seues ordres. "Suar com un carreter" , "renegar com un carreter", "ser més bròfec que un carreter". Són frases tòpiques que els al·ludien.

Espardenyer. Mira per on, al diccionari de sinònims i antònims de S. Pey no està present el mot "espardenyer"!. Però sí als altres consultats, on apareix com "persona que fa o ven espardenyes". Per, a l'entrada anterior, assabentar-nos que espardenya és -si fa no fa- un "calçat de sola de cànem o espart trenat, amb dues cordes del mateix teixit o vetes que es lliguen a la cama". I no apareixia al primer llibret esmentat perquè la paraula -el nom- "espardenyer" no té sinònims.

Llanterner. "El llanterneeerr! Apaaanye perols i cassooooles veeelles! Llanteerneeerrrr!"
Amb l'última "erre" ben forta i clara, el crit del professional foradava l'aire dels carrers i de les places del poble.
Ara, els perols, les cassoles, les paelles, ja no s'apanyen; es llancen directament al fem, si tenen un bony, es trenca el mànec o simplement es fan velles per l'ús.

Matalafer (matalasser) La feina del matalafer, fer i desfer. Això deien en aquella època, quan els matalassos -matalafs- eren de llana. Ai!, qui en podia tindre d'aquest preat material, perquè la majoria eren de borra. I què és això de borra, es preguntaran els menors de quaranta anys? Els estalviem la consulta al diccionari: "Fibra curta de qualsevol matèria tèxtil considerada com a rebuig". I deixem les màrfegues -amb pallorfa o palla a dintre- a banda, que encara eren més antigues i de persones amb "menys poders adquisitius", com dirien ara els polítics per referir-se als pobres, quasi indigents.

Mestre d'aixa. Encara que a algun diccionari se'l defineix com "fuster especialitzat en la construcció i col·locació de peces de vaixell o de qualsevol embarcació", a moltes comarques del País -sobretot a les interiors- el significat dialectal és "fuster de carros". Tant un com l'altre utilitzaven l'aixa, un instrument per desbastar la fusta, amb mànec curt i peça de ferro trempat, acurada i tallant. També existia l'aixa de dos talls o dos caps, amb dues ferramentes -horitzontal i vertical- a la vegada, per treballar: una xicoteta destral i l'altra com una aixadeta

Moliner. Aquest ofici sempre ha tingut mala fama: "De moliner canviaràs, però de lladre no t'escaparàs", ens diu la dita. I és que mai semblava suficient la farina rebuda a canvi del gra. O pareixia que minvava massa amb la transformació.
És una de les poques professions que, habitualment, ha cobrat sempre en espècie (una part de la farina feta).

Venedor d'arrop i talladetes. Com s'abandonen i acaben perdent-se gustos gastronòmics ancestrals, preparacions culinàries de segles!
L'arrop i talladetes és el cordó umbilical de les menges de tradició àrab que ens lliguen a la nostra cultura, a la nostra terra i a la nostra mar. És el començament dels postres ancestrals, fet amb productes casolans a l'abast de tothom. És el berenar antic, la golafreria primigènia i primitiva. És, junt a l'arròs amb fesols i nap, el rovell de l'ou de la nostra gastronomia.
Els venedors ens venien de la Marina o de la Vall d'Albaida, carregat el ruc àrab amb orses o gerretes plenes de la sucrosa menja. Darrerament, una furgona substituïa l'ase.

Ramon Navarro

La imatge més popular del forner és la del ruc carregat a gom de llenya. Les muntanyes en tenien poca, a les cases no es disposava de gas, tothom la buscava, i l'únic recurs per escalfar les llars i coure menjars era la llenya. Els forners en necessitaven grans quantitats, doncs per aquest menester s'havien de recòrrer molts quilòmetres per les muntanyes buscant ací i allà el que trobaven i el que necessitaven. De vegades, el forner no anava a fer-la, era una manera de guanyar-se el jornal els hòmens del poble.
    Tota la fusta no feia el mateix profit, una per encendre i fer flama era més fluixa, el llum, argelagues, branques de pi i algunes frigoles; la forta, més bona per coure, la que feia brasa, els xipells, el mesto, els coscolls, romers, ginebrises, aborcers i branques de carrasca, garrofer i olivera. Els forns no funcionaven amb altra cosa: llenya i més llenya.
    A més de coure pa també coïen les llandes que portaven les mestresses, com que a les cases es cuinava amb foguerets de llenya, quan s'havia de torrar alguna llanda de carabasses, pebres o altra cosa anaven al forn del poble.
    Els camps, més que horts de tarongers eren bancalets o trossos de terra on solcaven menjars per a casa. Hi havia qui arrendava un tros de terra a la marjal adobant-lo amb el dipòsit dels comuns o escusats familiars i fem dels animals.
Podien dur carabasses, moniatos, cacaues, albergínies i pebres, a més de cassoles d'arròs al forn, crostes, panous, etcètera.
    Però torrar al forn tenia un preu: dos quinzets, o cinquanta cèntims, avui una misèria, però aleshores, quants no podien pagar-ho?
    El forn més popular i de més anomenada era el de Ramonet el “Panader”. Conten els vells que el ti Ramonet, del Real de Gandia, venia a Xeresa amb una haca a qui lligava una caixa a cada costat i en ella viatjava el pa que després vendria pel poble. Aproximadament cabien una cinquantena de pans blancs. No se sap si el pa era fet per ell en, potser algun forn d'ell al seu poble o en canvi el comprava a algun forner i després el venia més car. La qüestió és que el ti Ramonet venia tots els dies a guanyar-se el jornal i quan va poder va arrendar el forn del mig situat al carrer de Les Parres, el forn va passar per diferents arrendataris, i Ramonet el va tindre una temporada fins dispondre de prou diners per comprar-se una casa i construir-se un forn gran: era el forn d'Irene, fins fa uns anys- al voltant de 1935.
    Els majors parlen d'ell com el millor forn del poble, un forn gran, bonico i curiós. Un forn on es venia molt de pa i demés com mallorques, panous, rosquilletes, xocolata…
    El forn tenia tres nevades: la del carrer Mondúver on es posaven els sacs de farina, la nevada del mig on estava el forn i la del carrer Alt on es posaven les posts amb el pa ja cuit. A més disposava de dos barres per despatxar.
    Altres foren el Forn de la tia Asunció. Al mateix lloc del forn de Remediet on temps passat el tenien llogat. Era de la mare dels capots .
    Va haver un intent de construir un forn per Ramon de Jaume, enfront la farmàcia actual, però per problemes familiars no hi va arribar.
    A hores d'ara, els forns són més productius i menys atrafegats; disposem de més maquinària i més productes elaborats, a més, el suministre elèctric economitza molta mà d'obra d'antany. Hui es limiten a coure pa i ofertar una gran varietat de rebosteria. Una llanda de carabasses, de moniatos o cacaues fetes a l'hort i duta al forn és una estampa ocasional als pobles que enyoren uns records passats on el menjar tenia un altre gust, el de la fam i més natural.

MONEDA DE L'ÈPOCA
    1 xavo negre de coure = 10 cèntims de coure
    10 cèntims de coure= 2 gallets
    5 cèntims de coure = 1 gallet
    1 cèntim de coure
El gallet com a moneda no existia, el que passa és que en l'època se li anomenava a la moneda de 5 cèntims
    5 cèntims de zinc
    1 pesseta = 4 quinzets = 100 cèntims = 4 reals
    25 gallets = 1 quinzet = 1 reial
Vicent Serra
(Ens recordaren fets passats Amparito de Plàcido i el seu home Juan de Nalla)

La necessitat d'aigua per al camp sempre ha sigut un bé molt preat i buscat pel llaurador. Fer-te un pou era la manera més segura de disposar d'aigua quan es desitjara.
Al poble hi havia una família que, per tradició, s'havia dedicat a fer pous: eren els pouers Pepe "Cama" i Francisco "Cama", els dos, germans.
Si algú necessitava fer un pou els contractaven i ells feien la feina. Això sí, l'amo manava i el pou era cavat on els hi assenyalaven. Netejaven un ample al terra, marcaven un cercle d'uns dos metres de diàmetre i a cavar. El pic, l'escàrper, la maça de ferro, la barrina (barra de ferro hexagonal d'uns dos metres de llarg aproximadament amb dos boques amples i punxegudes, una a cada extrem de la barra), el pistolet (barrina gastada de dimensions més xicotetes i amb una sola boca amb funció d'escàrper, u l'aguantava i l'altre li pegava amb la maça), el llegó i el cabàs per traure la terra, eren les ferramentes necessàries i que es disposaven.
L'excavació era, tota manual, com és de suposar, mentre la terra era fina i no presentava problemes, però quan apareixia una capa de terra dura, pedres o tap pedra i terra mesclat formant un compost semblant al formigó -en quant a duresa - perforaven amb la barrina i es dinamitava -si la profunditat era considerable, afegien una metxa el suficientment llarga perquè donara temps a qui l'encenia de pujar a la superfície-. Després de l'explosió esperaven uns minuts, o de vegades fins l'endemà, per tornar a baixar i continuar traent terra. La pols no respectava el treball dels hòmens.
Baixar al fons del pou era tota una perícia. Primerament es muntaven, a la boca, tres vigues formant un triangle, i al vèrtex d'aquest lligaven una corriola que servia per a baixar als hòmens i per traure els cabassets de terra tirats per corda. En el cas que el forat començava a fer-se massa fons, havien de baixar i pujar molts metres, es muntava la cigonya cilindre de fusta d'un metre de llarg per 40 centímetres de diàmetre, l'eix de ferro i dos trípodes, un a cada costat del cilindre per aguantar-lo. Amb aquest sistema eren dos els hòmens que manipulaven les manilles, podent fer molta més força. La cigonya s'utilitzava també per pujar i baixar els treballadors als fons del pou, fent- ho agafats de la corda subjectada al cilindre de la cigonya, també anomenat torn, i a l'extrem li feien una baga gran on col·locaven un peu. Així, de drets, es passaven la corda per darrere les anques i les mans ben fortes a la corda. Des de dalt, dos hòmens els baixaven o pujaven lentament.
El forat del pou solien tapar-lo amb taulons perquè no caiguera res dins, deixant només un forat xicotet per on passava el cabasset de la terra.
La fondària del pou la determinava l'amo, bé es trobara aigua o no. Les perforacions es feien on intuïen que podia aparéixer aigua, i a més, era l'amo el que assenyalava on s'havia de cavar: es feia a l'atzar. Si es trobava aigua, paraven de cavar quan es treia el cabal previst per l'amo, de vegades amb aigua als genolls o a la cintura. Altres vegades eixia un sumallet de la paret i excavaven vers aquella direcció fent galeries, pensant que el corrent vindria d'allí; de vegades l'encertaven, de vegades ho abandonaven.
Trobada l'aigua necessitada acabaven la feina els pouers i continuaven els mecànics especialistes en pous encarregant-se de muntar les canonades paret avall i el motor a la superfície per pujar l'aigua.
Igual es passaven tres mesos que sis o més fent forat, tot depenia del tipus de terreny on es trobaven i la fondària del nivell freàtic, essent als vint metres o als seixanta.
Pous fets per Pepe i Francisco "Cama" amb aquest sistema tenim a Xeresa:
Els dos pous d'Enrique Mestre.
a) L'un estava on hui és la carniceria de Paco Ferragud, un parell de metres endins de la façana, al centre de la casa, i b) l'altre estava a una vintena de metres de l'anterior vers el nord -darrere el corral de Vicentet de Traquet-. Ambdós es comunicaven mitjançant una galeria soterrània d'una trentena de metres de fondària.
El primer que es va fer va ser l'a) i en ell estava tota la maquinària: la bomba per extraure l'aigua, les escales per pujar i baixar, etc., però va passar que en eixe pou es treia molt poca aigua i se n'adonaren que l'aigua portava un corrent en direcció cap al nord, i és quan decidiren fer el segon pou, b); el feren d'estiu perque duia poca aigua, muntaren la cigonya, posaren un motoret en marxa per anar traent l'aigua i secant el fons per poder continuar cavant fins arribar al corrent. El material el pujaven amb un bidó que tenia forats perque l'aigua poguera escórrer-se.
Casa Sant Jeroni.
Motor de "la Viuda" o motor de Cano.
Motor del Secretari.
Motor de Perelló.
Dos pous al Molí, on no es trobà aigua; eren de Pérez.
Altres.
Aquest sistema de fer pous a mà fou emprat fins abans dels anys seixanta quan esdevingueren les perforacions amb maquinàries.

Però els pous no es feien només al camp i per a traure aigua. Moltes persones, dins de casa, al corral, es feien un pou cec per a tirar l'aigua bruta d'ús domèstic. Eren pous d'uns cinc o dèu metres fins que trobaven un terreny propici, arenós o gravós, per a que l'aigua desapareguera. El muntatge per al descens i ascens era amb corriola i corda. Eren pocs els metres.
Si seguim en el mecanisme de traure aigua, és a dir, cavar per a l'extracció d'aigua per al reg, tenim un altre sistema més antic: les sénies girades per animals, bé per haques o per rucs grans; necessitaven animals amb molta força. L'excavació es feia de la mateixa manera que en els pous però ací havien de ser ovalades, a més que a cinc o a dèu metres, com a molt, de fondària havia d’eixir l'aigua.
Per fer-nos una idea del nivell freàtic de fa quaranta o cinquanta anys i el d'avuí, cal posar d'exemple el motor que porta Toni Xato al camí Margantoni, abans era una sènia que treia aigua a nou metres de fondària i ara han fet perforació per traure l'aigua a vint-i-dos metres de profunditat.
Sènies a Xeresa teníem:
Sènia Vinader.
Sènia Malví.
Sènia Rejol.
Sènia Gran.
Sènia Segonero.
Sènia del Siscaret.
Sènia del Rallat.
Sènia La Bomba.
Sènia Pont de Francisco.
Sènia Barxeta.
Sènia Margantoni.
Sènia d'Adela Roselló o d'Andrés de Costa.
Sènia de Mestre.
Sènia Camí Llavador.
Sènia de l'Estació.
Sènia Martina.
Sènia de la Figuera de Bondia.
Al mareny hi havia moltes més.
Empraven l'aigua de la sènia per regar els horts de les rodalies. Hi havia Sènia que regava quaranta fanecades- ja que els canals d'obra per al reg quasi no existien, normalment es regava canalitzant l'aigua per canals fetes amb l'arena del bancal, i regaven de la bassa perquè treia un cabdal gran. A continuació es posava l'animal a rodar i l'aigua era abocada a la bassa; així la bassa no arribava a buidar-se mentre es regava. Quan el primer acabava de regar, el següent s'esperava a que la bassa estigués plena, però fent rodar el seu animal i continuant el mateix procés.
De les sènies ens han contat dues anècdotes que haguessen pogut acabar en major desgràcia:
* Ja hem dit que per a regar s'havia d'esperar a que la bassa estigués plena deixant l'animal rodant la sènia. Aquestes tenien uns engranes que feien un soroll de: -clac, clac! Des de molt lluny es sentien i quan l'animal parava, el soroll deixava d'emetres. Si l'amo no estava massa lluny podia adonar-se'n. Quan l'animal parava, els engranes es quedaven bloquejats i no es podia anar cap enrere, ja que perquè així ho fera s'havia de llevar el ferro per desbloquejar.
Com els xiquets sempre ho pensaven tot i no hi havia res per a entretenir-se se n’anaven a la sènia quan no rodava, li pegaven un parell de voltes carregant els caixons d'aigua i abans d'abocar-la llevaven el ferro del parador i allà anava la biga al contrari a gran velocitat fins que es buidaven els caixons. Els xiquets, dins la circumferència dibuixada per la biga s'ajupien i passava xiulant-li'ls el cap. Com sempre hi havia algun despistat, una de tantes li pegà trompada la viga al cap d'un xiquet que l'envià al mig de l'hort, podent-lo haver mort; però era la diversió.
Una altra vegada, un xiquet xicotet estava posant corfes de petxina a l'engrane d'una sènia rodada per un animal i cada vegada que posava la petxina, l'engrane la trencava. El xiquet seguia afegint-ne, passant l'estona amb distracció fins que, tant aproximava el dit a l'engrane que se l'agafà. L'animal no parava i l'engrane seguia menjant-se el braç des de la mà cap amunt. Gràcies que l'animal, no sabem per quin motiu, es va detindre i el xiquet va poder lliurar-se desapareixent entre plors i dolorit. El resultat fou que li varen tallar el braç a l'altura del colze. El xiquet era el fill del ti Fernando Barbarroja.
Des d'aquest moment totes les mares advertien els seus fills que no s'aproparen a les sènies pel perill que duien els engranes.
Un altre sistema de reg molt més antic era regar a taona, un pal amb un carabassí a l'extrem.
Vicent Serra
(Agraïm la col·laboració de Juan Ferrer, fill del pouer Pepe "Cama")

A Pedro Querol -ferrer de poble- fent
memòria de totes les coses depreses.
I per les llargues vetlades d'hivern,
amb les famílies vora la llar, a casa seua.

Encara que, en sentit estricte, el ferrer és "la persona que treballa el ferro", a les nostres latituds se l'ha assimilat, sobretot a les últimes èpoques, quasi exclusivament a un segon significat de diccionari, amb el de "ferrador". I és que sempre foren ells qui s'encarregaven d'aquesta feina, compaginats amb els altres treballs de l'edat mitjana, com fer espases, coltells, armadures, esperons, i altres utensilis. Acabades les guerres, en temps de pau, fabricaven i recomponien aixades i destrals, estenalles i claus, arades i forcats. Fa segle i mig, però, comença la indústria metal·lúrgica, i el treball manual de forja és reemplaçat per la màquina, menada per operaris qualificats: la farga deixà pas al forn, el martell de bolla fou substituit per martells mecànics, la clauera i la auvera es convertiren en motlles, el tallantó en una cisalla mecànica. Després, vingueren l'acer inoxidable, l'alumini i el PVC. De totes totes, el treball era cada vegada més escàs en aquesta professió. I és que el ferrer -"ferrer de gros"- també feia finestres, balcons i reixes. Però començà a minvar l'altra feina, la fonamental, perquè amb el progrés -que no sempre és civilització-, s'inventaren noves màquines que alleugerien les faenes del camp, pesades de sol a sol des de l'origen de l'agricultura. Vingueren el tractor i la "mula mecànica" -el tractoret del pobre-. S'acabaren els animals -cavall, haca, rossí, mula, matxo, ase o somera- que llauraven, portaven llenya, carregaven els productes de la terra, tiraven del carro i, amb ells, s'acabà el seu calcer, el ferrar-les. I les ferradures esdevingueren material de col·leccionista, no eina de treball. I el ferrer només quedà a les xicotetes poblacions rurals i l'ofici se n'anà en orri -a fer punyetes, com diem nosaltres-, fins acabar per perdre's, per innecessari. Alguns, els més vells, abandonaren. Altres es "reciclaren" i aprofitaren el nouvingut progrés per dedicar-se a una nova professió pròxima: instal·lar l'aigua corrent o el "quartos de bany" a les cases. O es transformaren en mecànics de vehicles a motor. I encara hi ha algú, a llocs perduts de la nostra geografia, que es dedica a fer "artesania" en ferro. (Què havien fet, ells, els ferrers, tota la vida, sinó un pur treball d'artesà? Acompanyar els exèrcits, fabricar i adobar espases, escuts i cuirasses... ) O qui es malguanya la vida anant de fira en fira "medieval", mig convertit en saltinbanqui..

Perdérem l'ofici, i amb ell, tot un seguit de paraules sonores, com els colps del martell de forja sobre el ferro candent. El ferrer l'ha tret de la farga -blavejant de tan calent-, amb els esmolls -les estenalles de foc- i l'ha col·locat amb precaució, però amb energia, damunt l'enclusa. Allà, amb un mall, està treballant-lo mentre encara és roig, candent: tres, quatre, cinc colps al ferro roent, i un de més suau a l'enclusa, per deixar reposar el metall, i contemplar l'avanç de la feina. El gira, l'endreça. Més colps, ara amb el martell encanyador. Aviat canviarà el ferro de color i perdrà la qualitat mal·leable. Caldrà posar-lo de nou al fornall, atiar la flama amb la manxa, fer ús del tiràs o sirventa, tornar a afegir carbó. Traurà altra vegada la vara, li donarà més forma, la doblarà amb la grifa o la foradarà amb el trepant .... Per últim, la temprarà, posant-la a l'aigua freda.
Moltes vegades, la seua feina es confonia amb la d'un altre ofici, el de manyà. Fins i tot els refranys populars són semblatns -gairebé iguals-: "Ser com el ferrer dels Llivis, que ferrant, ferrant perdé l'ofici" o "Com el manyà de Fortaleny que manyant, manyant, perdé l'ofici". I era amb aquest ofici de serraller -manyà d'obres- on la confusió arribava al límit. Perquè amb l'anomenat a molts llocs "manyà de màquines", ofici més modern, -aquell que feia i ajustava peces de màquina- mai hi ha hagut.
El manyà és aquell artesà que "fabrica i ajusta panys, claus i altres objectes de ferro per a mobiliari i edificis". Era precisament en aquesta última part de la definició que no estava ben delimitada la frontera entre els dos oficis, -ferrer i manyà- i on hi havia més "pica-pica" entre uns i altres. Els ferrers, des de sempre, es jactaven de fer peces més robustes; els manyans, de més vistoses. Els ferrers, de tenir contacte directe amb el poble i amb el senyor; els manyans, a més a més, de conéixer gent benestant i aristòcrates. (A hores d'ara, jo em pregunte: qui faria els "cinturons de castedat"? El ferrer o el manyà? O anirien els dos a mitges? Fabricaria el ferrer la peça i el manyà li posaria el pany i la clau? A més a més de la clau original, hi hauria duplicats? -ferrer, manyà-; triplicats? -ferrer, manyà, "mosso de confiança"-; quadruplicats? -manyà, ferrer, "mosso de confiança", "senyoreta de companyia-, d'aquesta darrera cobdiciada ferramenta? Tota una novel·la "històrica", tant de moda a l'actualitat!).

A la cultura popular, sempre ha estat més ben considerat l'ofici de ferrer que el manyà: "Mestre manyà, de franc i tot, és car", deien per les Illes. Afegirem, encara, que hi ha un segon significat del terme manyà referit a "aquella persona que treballa sense prou coneixença de l'ofici". En canvi "Al ferrer no li vages a vendre baldes" (balda= peça que serveix per a fixar una porta, finestra etc. (també, picaporta o anella) , atenent a "no podràs enganyar qui és un expert en la seua feina".
Es considerava, però, que el treball del ferrer era més "productiu" i més "seriós" i el del manyà, més "habilidós", però més "enganyós" : "Mestre manyà, de franc i encara és car". A banda d'altres lectures que se'n puguen fer al llarg dels darrers dos-cents anys.
Nogensmenys, hi ha poetes que han reivindicat el treball dels manyans. Pose com exemple un fragment d'un poema de Joan Salvat- Papasseit (1894-1924);

"I els manyans; oh, els manyans!
De picar mai no es cansen:
pica que picaràs i s'embruten els dits;
però fan unes reixes i uns balcons que
m'encanten;
que vigilen les nits.
I són homes cepats
com els qui més treballen".

Personalment, i unint-me al poble, pel meu compte m'afirme i m'aferre- a l'ofici de ferrer. Tinc experiències concretes he treballat el ferro a una ferreria de poble-. Guarde records inoblidables d'aquella època. Plore uns temps que s'acaben. Tant de bo el futur siga millor! El present, en aquest poble i en aquest País, no és massa encoratjador!
Ramon Navarro

EUSEBIO HERNÁNDEZ SABATER DE XERESA Inici
Les botigues de sabates eren escasses. Només les famílies benestants podien permetre's el luxe de viatjar a Gandia per comprar-se'n un parell. Entretant, la gent llauradora, la majoria, visitava el sabater artesanal perquè li fera un calçat a mida.
    L'ofici de sabater a la nostra localitat el mantenia amb molta professionalitat i prestigi el ti Eusebio el sabater. Des de l'any 39 fins el 85 va ser l'únic a Xeresa, quasi cinquanta anys protegint peus de senyoretes, cavallers de casino, xiquets i xiquetes de comunió i, bàsicament, hòmens del camp.
    La sabateria, una habitacioneta de la casa, al carrer Font de la Pila en els seus inicis, i posteriorment al carrer Pocotrigo, avui La Verge on viu Lurbe, era el lloc de visita de veïns i forasters. De Xeraco també en venien malgrat haver-ne una al poble pròxim.
    Les feines del sabater eren variades: reparació i fabricació del calçat, reparació de corretges i bosses de compra, posar ullets a les corretges, cosir i refer cananes, adobar cabestres d'animals...
    La reparació del calçat consistia en desmontar tota la sabata vella, posar els ferros interiors nous, la sola, els reforços i les plantilles de lona o de cuiro, i per últim s'afegien els talons, les mitges soles o les soles senceres.
    La fabricació del calçat era un procés molt més laboriós, començant per agafar les mides dels peus, elaborar patrons de cartró de les mides agafades, després es treballava la pell amb les mesures del patró, passant a repuntar la pell i el folre -tot el que du una sabata-, posteriorment es muntava sobre la forma de fusta i ferro éssent el procés clavat amb xinxetes o cosit a mà en la dècada dels cinquanta encara no existia la cola-, i per últim es passava a l'acabat afegint les plantilles, els tacons i la sola.
    El tipus de calçat que podien sol·licitar-li eren unes sandàlies de pell, sabates de vestir de pell de vedella, bota de vestir, albarques per a treballar al camp, de sola de goma -roda d'auto-, amb la cara i el taló de lona o de roda d'auto; sabatetes de xerol negres per a la comunió dels xiquets, i sabatetes de xerol blanc o de pell blanca per a la comunió de les xiquetes. Tot un ventall de possibilitats per satisfer els clients.
    El ti Eusebio demostrava ser una persona de gran professionalitat, remirada, responsable, curiosa i de bon acabat, però a més, molt treballadora. El seu horari de feina començava a les sis del matí i acabava ben entrades les dotze de la nit; de vegades se li feia la una de la matinada. Així ens ho conta Juan Ferrer, que es va ensenyar l'ofici amb el ti Eusebio, treballant amb ell durant deu anys.
    Un parell de sabates noves per a adult, fetes a mida i de manera artesanal venien a costar-te entre trenta i quaranta duros, mentre que unes sabates de xiquet o xiqueta, amb deu o quinze duros te les feia.
    El sabater, per la seua manera de treballar i ser l'únic del poble, tenia molta feina, tot i que l'ofici no era massa ben pagat, però quina feina era ben pagada en aquells temps?
    El material per a la confecció del calçat era comprat a Gandia. Allà anava el ti Eusebio amb la seua bicicleta a comprar-lo al carrer San Pascual a "casa Llegó" o a una altra tenda de l'avinguda d'Alacant, un magatzem de material per a sabaters i corretgers. La pell comprada era de vedella, de cavall, de corder i de cabra.
    Avui, comprar-te unes sabates o altre tipus de calçat, a qualsevol tenda te l'ofereixen. L'artesania manual va desapareixent a corre-cuita. Ens oferten molta varietat, però la qualitat mai tornarà a ser la de l'ofici del passat.
Vicent Serra
(Agraïm la col·laboració a Juan Ferrer)

Fins no fa massa temps a la majoria de cases hi havia tota classe d'animals domèstics. Era el cas d'ases, haques, matxos i també bous que s'utilitzaven en les feines més feixugues del camp. Al voltant dels equins existia tot un seguit de professions dedicades tant al manteniment dels animals com a fornir les eines emprades en les diverses tasques. És cert que alguns d'aquests oficis encara es conserven en l'actualitat, però també és indubtable que ha canviat el modus operandi, i aleshores, els verbs s'han de conjugar en passat quan es pretén descriure el tràfec d'antany.

L'ofici de tractant

Els animals que es tenien a la quadra es triaven segons la inversió econòmica que s'havia pogut dedicar a la compra i la utilitat que se'ls volia donar. En aquest sentit, el tractant era la persona a qui s'acudia per tal d’adquirir els animals. Tot i que la professió de tractant tinguera un cert caire de mercadeig i tramoia també en ella existien categories. L'apel·latiu pròpiament de tractant el tenien els comerciants d'una certa importància, aquells que es desplaçaven fins els lloc de cria i compraven peades senceres per revendre-les després. D’altra banda, existia la figura del ramaler. Aquest podia ser considerat con un tractant de grau inferior, ja que comprava els animals d'un en un, sense tindre les possibilitats comercials del tractant pròpiament dit. És d'ahí d'on li ve el nom: comprava un animal i el portava del ramal de la quadra del venedor a la del comprador.
La venda es feia sovint als hostals. Així, el tracte que s'acordava en aquests llocs prenia la consideració "de tracte de casa o d'hostal", i implicava l'acceptació d'unes condicions prèvies establertes tant pel comprador com pel venedor. Entre elles, es possibilitava la devolució de l'animal si passat un temps presentava algun dels defectes o vicis anomenats redhibitoris; com coixeses, "uelfago", tir. En aquest cas, el tractant havia de restablir els diners al comprador descontent. Cal dir que s'excloïen de ser redhibitoris aquells defectes que estigueren a la vista i que el comprador no apreciava durant l'adquisició. En alguns casos el propi hostaler havia de mitjançar com a home bo. Aleshores, partia les diferències en els tractes fets a sa casa, i podia també agafar en dipòsit els animals si sorgia algun plet o desacord.
Un altre tipus de tracte era l'anomenat "de fira". Aquest acord impossibilitava la devolució de l'animal després de la seua compra. Cal dir que justament les fires d'animals naixen per tal de poder desempallegar-se d'aquells exemplars complicats de vendre perquè als lloc menuts cadascú coneixia els animals que tenia el veí.

El tracte directe amb els animals

Com és de suposar, un ofici que tenia una relació directa amb l'animal era el de manescal o veterinari. Tractava les malalties, assistia alguns parts i també ressenyava els animals, és a dir, en descrivia les característiques anatòmiques a petició del propietari. D’altra banda, existia un seguit de professions que s'ocupaven dels animals. Sovint el manescal visitava la quadra acompanyat pel mateix ferrer. En aquest ordre de coses cal indicar la diferència que es fa en alguns llocs entre ferrador i ferrer. El primer, únicament ferrava animals, mentre que l'altre a més es dedicava a tallar cues, aplicar foc en algunes ferides i a realitzar operacions als unglots dels animals. Alguns ferrers també sabien capar, encara que per tal de realitzar aquesta tasca existia el capador. Un altre interessat era l'esquilador, dedicat majoritàriament a esquilar ovelles, també tenia una feina certament compromesa quan pelava els équids ja que s'entenia que el bon esquilador havia de saber tapar els defectes i no llevar valor a l'animal. "Tallar i callar", es deia. Per exemple, als ases i als matxos se'ls esquilava tot el llom per Tot Sants per facilitar que la suor se'ls eixugara prompte després de treballar.
Quan l'animal era molt vell o estava fatalment malalt es cridava al peller perquè els sacrificara barata quedar-se amb la pell. Una vegada convertida en cuir, aquesta pell, es destinava a la confecció de colleres i albardes.

Altres oficis

També existien altres feines al voltant del món de les haques encara que no tenien un contacte directe amb elles. Es tractava d'ocupacions dirigides a la fabricació de tota mena d'estris utilitzats en els treballs agrícoles amb animal. Farem una breu ressenya de cadascun.
Albarder: confeccionava albardes i colleres. Les albardes s'usava perquè la càrrega no danyara els animals. Consistia en un coixí ple de palla o borra que s'adaptava al llom dels animals.
Corretger: transformava la pell en corretges, ramals, etcètera.
Cordeller: fabricava cordes per a carros. També les xàbigues i els xabigons que eren una mena de xarxes trenades amb cordell emprades per a arreplegar la palla.
Sarrier: teixia les sàrries amb espart. Les sàrries es col·locaven sobre els animals, damunt l'albarda, per dur càrrega ja que portaven dos compartiments a mode de butxaques -cornelons- situats cadascun a un costat de l'animal. Els sarriers també teixien unes llargues estores d'espart que protegien el mig de casa del pas dels animals cap al pessebre. També vestien els carros, és a dir, confeccionaven els fons i el folre dels costats amb el mateix material.
Herbaser: conreava herba alfals per a vendre-la després en garbes d'herba tendra. L'herbaser subministrava l'herba a les quadres de ciutat ja que als pobles els mateixos amos dels animals conreaven i segaven l'herba.
Mestre d'aixa: dedicat a la construcció de carros. Treballa tant la fusta com el ferro.

Les distintes ocupacions al camp

Les feines que els animals realitzaven es poden diferenciar en dos grups segons es treballara a les terres de marjal, dedicades al conreu de l'arròs, o al secà.
Al secà o a l'horta:
Si s'havia de treballar a la muntanya o al secà s'utilitzaven preferentment muls i someres ja que la seua alimentació és fàcil d'aconseguir a la muntanya perquè toleren millor el menjar sec, i a banda, tenen unes potes estretes que els permet d'agafar-se millor als desnivells de la muntanya. Els treballs eren:
Rompre: consistia en trencar la terra endurida, bé per haver-la deixada erma, bé per estar molt compactada. Aquesta acció es realitzava amb la rella que trencava la superfície del sòl en terrossos. El forcat es muntava sense orelleres que són una mena de planxes que pentinen la terra en solcs. També es requeria un bon animal perquè l'esforç era considerable.
Llaurar: aquesta operació es realitzava després de passada la primera rella o quan la terra estava més tova, per exemple quatre o cinc dies després de ploure. Per a llaurar, s'emprava també la rella però amb les orelleres. Si la rella no estava ben ferrada tenia tendència a pujar cap amunt amb la força de l'animal, la qual cosa li suposava al llaurador una lluita constant amb aquest estri. És d'ahí d'on ve la dita de "ser més cabut que una rella" o "estar més sord que una rella"..
Obrir solc per a sembrar, per conduir l'aigua, etcètera: feines que també es fan amb el forcat.
Vernejar: es treballa amb el vernet, una mena de fulla metàl·lica amb la forma adient per girar la terra a fi que s'assolege.
Entaular: consisteix en planejar la terra i colgar les llavors després de la sembra. Es realitzava amb una post de fusta sobre la que pujava el llaurador i que rebia el nom d'entauladora. Aquesta podia portar claus o ganivets per desfer els terrossos.
Trenitjar: consistia en anivellar el terreny perquè l'aigua circulara bé i així regar per gravetat. L'estri que s'utilitzava era la trenitja, una mena de caixa de fusta o metall amb la part davantera descoberta que permetia agafar la terra sobrant d'un lloc i omplir els desnivells o els clots.
Carrejar: els animals s'utilitzaven per transportar càrrega. Aquesta podia ser ben diversa: llenya per als forn i els rajolars, pedra, fem, la renda dels horts, etcètera. El carregament es duia al llom de l'animal o en carro. El carreter havia de lluitar sovint amb la tossudesa dels animals perquè estiraren de la càrrega i sembla que moltes vegades el geni se li escapava per la boca com ho fa suposar la dita "tindre llengua de carreter". Els viatges llargs es feien inacabables amb l'única companyia del tabac, d'ahí allò de “fumar més que un carreter".
Batre: era una tasca que es realitzava a l'era. Aquest indret era una zona plana de sòl dur on es dipositaven les garbes d'arròs i on es feia passar moltes vegades els animals a fi de separar el gra de la palla. Als animals se'ls posava una mena d'antifaç per evitar que es marejaren amb les voltes. Aquest instrument es coneixia com ulleres de batre. Quan es batia amb més d'un animal, s'encollaven un al costat de l'altre perquè marxaren conjuntament. L'últim animal, el que rodava per fora, era el que més caminava. Així, es deia que batia per la forana. Aquesta imatge s'empra també per referir-se a que "u li toca batre per la forana" quan fa més feina que els altres.
Regar en sénia: la força dels animals s'emprava perquè l'arbre de la sénia girara i els caixons de zinc tragueren l'aigua. També s'utilitzaven les ulleres de batre perquè els animals no es marejaren.

El treball que s'ha fet amb animals a la marjal ha esta dedicat al conreu de l'arròs. Ací es preferia treballar amb haques ja que tenen l'unglot més ample i aleshores s'estaquen menys en la terra fangosa. Per ordre, se succeïen les següents operacions:
Xarugar: és la primera feina que mamprenia a fi de preparar la terra per a plantar l'arròs. Es realitzava amb el camp fangós. Equival a vernejar però amb aigua. És fa amb la xaruga de pala que va girant la terra perquè s'airetge i que el rostoll de la collita anterior quede cobert i puga podrir-se.
Fanguejar: consisteix en passar tot el camp amb una post de claus o de ganivets a fi d'anivellar i que no queden buits. Calia que el camp tinguera una mà d'aigua.
Repartir planter: s'utilitzava una barqueta de marjal sense quilla per apropar les garbes de planter als plantadors.
Traure les garbes d'arròs: amb la mateixa barca de repartir planter es treien les garbes per dur-les a l'era.
I per últim, una altra activitat que es feia sovint era la d'arreplegar els cagallons que els animals deixaven pel carrer. L'arreplega la duien a terme normalment els xiquets i després el fem s'aprofitava com a adob. Sense arribar a ser una professió va esdevindre un quefer rellevant quan n'hi havia tants animals, dels quals s'aprofitava ben bé tot.
Joan Ll. Mollà
Aquest article és deutor de l'eloqüència de Josep A. Pascual Escrivà, tractant il·lustrat de Pego.

A Xeraco, camí de l'escola passàvem per davant del taller del tio José, el mestre d'aixa. Arreglava sobre tot carros, però també eines agrícoles com els forcats, xerugues, cavallonadores, etc. La casa tenia una porta d'accés molt gran i els escolars sempre teníem ocasió d'observar encuriosits aquell impressionant obrador ple de rodes, cubs, varals, ganxos, etc.
    El mestre d'aixa, alt, molt flac, d'ulls ixents, veu cavernosa, sempre anava enfeinat amb tota classe de ferramentes i allà a un racó del fons sempre hi havia la flama de la farga de carbó amb una manxa d'aire d'on treia hàbilment el ferro roent amb unes estenalles descomunals i el ficava dins d’una pica d'aigua. De sobte el taller i mig carrer s'omplien màgicament d'un núvol blanquinós, d'un olor intens i característic. Altres vegades, sobre l'enclusa, colpejava amb el mall una peça per donar-li la forma adient per a algun mecanisme. EIs colps conformaven ritmes de sons irregulars: dos més suaus com si intentara precisar el lloc més convenient i un tercer més contundent i eficaç. Així repetia aquesta cadència fàcil d'escoltar també des de l'aula al mateix temps que apreníem la regla de tres inversa. Altres vegades serrava fusta amb sorolls diversos segons el gruix o la duresa de la taula.
    Amb la combinació dels treballs del fuster i del ferrer els mestres d' aixa que originàriament projectaven i construïen tota mena d'embarcacions a les drassanes, juntament amb els calafats, es dedicaren posteriorment a fer carros i a reparar-los.
    De les diverses parts del carro les d'elaboració més complicada eren les rodes que anaven protegides per un encintat de ferro al qual s'acoblaven les pines i els radis que convergien en el cub. Les dues rodes anaven unides per un sòlid eix de ferro tancat dels dos extrems per les respectives peçoneres.
    Sobre les rodes es fixava l'armadura consistent en una caixa per a la carrega amb una o dues posts baix i els laterals o varals. Si els materials de carrega eren molt llargs podia afegir-se davant i darrere de la caixa una peça addicional coneguda amb el nom de telera. Una travessanya unia els dos varals per impedir que la caixa s'obrira.
    L'animal de tir, cavalls i matxos eren els més habituals, s'enganxava entre les dues barres amb nombrosos guarniments: cabestre amb les regnes per dirigir l'animal, collera per a la tracció, la sella suportava el pes del carro i I'alitranca per recular o aixar. Les fustes emprades en la construcció de carruatges eren les d'alzina, ullastre (olivera borda) i anouer entre d'altres.
    L' aixa, eina que dóna nom a la professió, serveix per desbastar la fusta i consisteix en una fulla ampla i corbada amb un tall en una de les vores i un ull en la part oposada per fixar el mànec. També el verb "aixar" significa fer recular l'animal. Les haques reculen fàcilment, però resulta molt difícil d'aconseguir amb els ases.
    José el mestre d'aixa, menestral feiner i manyós, va diversificar el seu treball amb la confecció de cadires plegables i el rotgle de campanetes de l'altar parroquial de Xeraco, que es fa sonar en les grans festes.
Cap a l'any 1960 va tancar el taller.

Xeraco, març 2004

Els esquiladors eren persones que es dedicaven a tallar els pèls als animals o la llana a les ovelles, habitualment arran de pell.

    Els animals que s'esquilaven normalment eren els cavalls, ases, matxos, mules, de tant en tant algun gos i les ovelles.

    També, segons he sentit contar, de vegades s'aprofitava al mateix temps per a tallar els cabells als xiquets i alguna persona major de la casa on estaven realitzant la seua tasca.

    No tenien un lloc concret per a treballar sinó que anaven per les cases.

    Ací a la Safor quasi tots els esquiladors que hi havia eren vinguts de Terol i més concretament d'un poble anomenat Visiedo.

    En un principi, i açò ocórria pels inicis del segle passat, baixaven com si fos una quadrilla, o tal vegada dues, del mateix poble per a oferir els seus serveis a aquesta comarca.. Una d'aquestes quadrilles, la del tio Antonio, tenia la seu a Xeresa i des d'ací anaven als pobles del voltant. Segons tinc entés baixaven per l'hivern, doncs per l'estiu tenien feina al seu poble a la sega del blat i esquilar els ramats d'ovelles que allà hi havia.

    Després, ja pels anys trenta, decidiren establir-se a la nostra comarca distribuint-se per diferents pobles.
    Si no recorde mal, els esquiladors procedents de Visiedo eren els d'Oliva, Palmera, Benipeixcar, Gandia, Xeresa, Xeraco, Tavernes i Simat, a més a més, alguns de la Marina i tal vegada també ho poguera ser el de Sueca.

A la foto que ens ha passat Consuelo Lacomba: José Vinader i l'equilador de Xeraco Pedro Marín.

Quan u es posa a escorcollar pels calaixos i còmodes velles es topa amb troballes sorprenents. En alguns casos es tracta de records realment emotius. És el cas del material que hem recopilat i que publicarem en aquesta secció com són les cartes de guerra. Són lletres de veïns del poble, convertits circumstan-cialment en combatents d'alguna guerra contemporània, que escrivien a les seues famílies i que aquestes han guardat com a prova de l’odissea. En alguns casos els soldats pogueren tornar a casa, en altres no. Així, la publicació d'aquests documents no respon únicament al valor historiogràfic, vol ser també un recordatori dels qui passaren a la història d'una forma anònima.
La primera carta que publiquem és la que un atemorit recluta xeresà envia des del front d'Annual. En ella suplica a sa mare que el traga d'aquell infern. Serien les últimes notícies que tindrien d'ell.
D’altra banda, agraïm la aproximació al context històric que ens fa Eduard Frasquet.

EL DESASTRE D'ANNUAL EN EL CONTEXT DE LA GUERRA DEL MARROC.
(1909-1925)

1.-Els antecedents

En consumar-se la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipinas, a causa de la guerra hispano-ianki de 1898, l'Espanya oficial de l'època necessitava, amb certes urgències, un territori per tal de recuperar el prestigi perdut d'un exèrcit mediatitzat per un caràcter certament bel·licista, conseqüència de l'esperit colonialista que impregnava la seua mentalitat. Una aspiració que es transformarà en una realitat immediata en aprofitar la diplomàcia espanyola les tensions i enfrontaments que s'originaran en el marc d'una conjuntura política internacional, caracteritzada per les ambicions imperialistes de les grans potències de l'època. En aquest sentit, la situació geogràfica del Marroc no tan sols estimulava l'interés colonialista de França, preocupada per preservar la seua presència a l'Alger, sinó també el de Gran Bretanya, que intentava evitar a qualsevol preu l'ocupació del territori situat a l'altre costat de l'Estret. Així, en aquest context, França se n'adonarà dels avantatges que suposava fer algunes concessions territorials en el nord d'Àfrica a Espanya. Un plantejament de la qüestió, amb el qual es pretenia tranquil·litzar els britànics mentre es negociava un "status quo" sobre la problemàtica colonial que enfrontava les dues potències. En conseqüència, la geopolítica practicada per les metròpolis imperialistes de principis del segle XX explica el tractat signat el 1904 entre Espanya i França; mitjançant el qual la franja nord del territori marroquí, situada entre la Mediterrània i la serralada de l'Atlas, es configurava com un domini espanyol, a través de la modalitat colonial del protectorat. Una opció que en teoria reconeixia determinades autoritats indígenes del territori, com ara el Sultà, tot i que en la pràctica el tutelatge de l'estat espanyol limitava considerablement el marge d'actuació política dels caps autòctons

Malgrat tot, durant alguns anys, l'exèrcit espanyol s'acantonarà en les àrees d'influència, situades al voltant de les ciutats de Ceuta i Melilla. Així, en la pràctica, una extensió molt considerable del territori sobre el qual s'exercia el protectorat, el qual venia a coincidir amb les regions de Yebala i El Rif, quedava en realitat al marge del domini espanyol. Ara bé, quan el 1909, els indígenes del Rif inicien els primers atacs contra els treballadors que construïen el ferrocarril, amb el qual es pretenia transportar el mineral del Rif a la costa, l'exèrcit espanyol traspassarà les zones on estava acantonat per tal de protegir els interessos de la metròpoli (país colonitzador). Tanmateix, davant la generalització de la rebel·lió indígena, el govern espanyol mobilitzarà el juliol del mateix any els reservistes, homes majoritàriament casats i de condició social molt humil. Un decret que, d’altra banda, originarà els dramàtics episodis de la Setmana Tràgica de Barcelona, revolta urbana, a través de la qual republicans, socialistes i anarquistes expressaran l'oposició a la guerra en general i a la mobilització de la classe obrera en particular. Un procedir i unes actituds que s'expliquen a causa del cost tan elevat que suportava el segment social més desafavorit de la societat, en participar de manera obligatòria en un conflicte que defensava exclusivament els interessos d'una oligarquia econòmica i, fins i tot, els d'una jerarquia militar que tan sols pretenia aconseguir mèrits de guerra per tal d'ascendir en l'escalafó de la milícia. Per tant, durant les primeres dècades del segle XX el servei militar es configurava com un impost de sang per als més pobres i com un impost en diners per als més rics, en poder redimir aquests últims la incorporació a files a canvi d'una quota pagadora a l'Estat que oscil·lava entre les 1.500 i les 2.000 pessetes. En aquesta tesitura, no ens ha d'estranyar que, durant els anys 20 del segle passat, nombrosos joves en edat militar, quan no podien al·legar cap malaltia per fugir del servei militar, utilitzaren el recurs a l'immigració per evitar el reclutament, tot i el fet de ser declarats pròfugs de la justícia i patir la condició jurídica d'estar en recerca i captura.

2.- Els fets

Tanmateix, amb el pas del temps la bel·licositat de les tribus rifenyes (Kàbiles) s'intensificarà de manera molt considerable, en consolidar-se el lideratge d'Abd-el-Krim, un cap indígena que es sentia cada vegada més còmode dirigent l'estratègia d'una guerra de guerrilles. En aquest context, el 21 de juliol de 1921, l'exèrcit espanyol de la zona oriental del Marroc, amb més de 20.000 homes, havia retrocedit de manera caòtica i desordenada, abandonant les posicions avançades al voltant d'Annual i refugiant-se a la ciutat de Melilla. Així, els guanys territorials aconseguits durant deu anys de guerra impopular desapareixeran en uns dies, a causa de l'ineptitud dels militars que dirigien l'operació.
Però per tal d'explicar els fets esdevinguts cal analitzar, a partir de 1920, l'estratègia militarista desenvolupada per l'exèrcit espanyol, en relació a l'ocupació definitiva del protectorat i, sobretot, incidir en tots aquells aspectes de les accions militars que a la fi provocarien el desastre d'Annual. En aquest sentit, cal subratllar la precipitació i la manca de planificació d'una operació que dirigida pel general Fernández Silvestre, amb el vist i plau d'Alfons XIII i potser també de l'Alt Comissari de la Guerra a Marroc, general Berenguer, pretenia ocupar la badia d'Alhucemas amb la intenció d'unificar el territori del protectorat, dividit fins aleshores en dues àrees d'influència. Un plantejament de l'operació que determinaria, durant l'hivern de 1920, l'establiment de posicions de vanguarda a Annual, aconseguides mitjançant una sèrie d'accions en les que predominava tant l'audàcia com la lleugeresa i a un lloc situat a una vall, envoltada de muntanyes i sense camins. Tanmateix, segons els testimonis de l'època, les tropes que s'havien situat a l'indret objecte del desastre havien avançat sense cap tipus de precaucions, deixant en la reraguarda les Kàbiles sense desarmar, creant posicions amb uns quants sacs de terra i sense aigua i amb dificultats per tal d'aprovisionar-les. Fins i tot, les tropes espanyoles havien ocupat Annual sense establir línies escalonades de recolzament, resistència i replegament.

Una situació molt favorable pels rifenys que el 17 de juliol de 1921 ja havien envoltat la posició d'Igueriben, deixant en evidència el flanc esquerre d'Annual la vesprada del dia 21; acció que d’altra banda originarà el desconcert immediat entre els defensors de la posició militar. Així, l'atac indígena provocarà moments de veritable angoixa que determinaran la decisió d'una retirada precipitada que sota el foc creuat de l'enemic es transformarà en una inevitable desbandada. Un episodi, aquest, en el qual desapareixerà el general Fernández Silvestre. En aquest context, mentre que els soldats espanyols, abandonats pels seus oficials, es debatien en retirada, la majoria de les Kàbiles del Rif es sublevaven i un elevat nombre de la tropa indígena que servia en l'exèrcit espanyol desertava. En conseqüència, amb les restes d'un exèrcit humiliat i els escassos reforços que s'adreçaran des de la península la ciutat de Melilla es preparava per a resistir el que semblava el darrer atac de les tribus rifenyes. Però a la fi la ciutat no caurà en mans dels assaltants, perquè aquests pensaven que les forces espanyoles eren superiors a les que en realitat preparaven la seua defensa. Així, a les darreries del juliol de 1921 la situació era desesperant al Marroc, ja que s'havien perdut al voltant de 13.000 homes, 14.000 fusells, 100 metralladores i 115 peces d'artilleria. El balanç, per tant, no podia ser un altre per a un exèrcit de lleva forçada, integrat pels grups socials més desafavorits de la societat, mal alimentats i pitjor equipats. En canvi, els oficials i els soldats de quota expressaven i evidenciaven la desigualtat generalitzada que predominava al si de la societat espanyola de l'època.

3.-Les responsabilitats.

La magnitud del desastre esdevingut a Annual provocarà la indignació entre els sectors socials més desafavorits del país, davant el silenci d'uns polítics, els de la Restauració, que difícilment podien justificar la seua ineptitud. D’altra banda, l'opinió pública espanyola sentia l'amarga sensació que els fills i els recursos del país havien estat mal administrats i, sobretot, utilitzats amb negligència. Un posicionament, aquest, al que s'afegiran els partits exclosos del sistema, republicans i socialistes, els quals en assumir les reivindicacions populars exigiran també un càstig exemplar per als responsable. Així, en aquest ambient de protesta generalitzada, es designarà el general Picasso per tal d'investigar els fets i poder depurar les reponsabilitats que reclamava l'opinió pública. Un militar, el general Picasso, que desenvoluparà la tasca encomanada mitjançant la instrucció d'un expedient que després de superar nombrosos entrebancs, s'aconseguirà traslladar al Consell Suprem de Guerra i Marina. Institució militar que determinarà, en funció de la investigació, el processament del general Berenguer, dictamen que provocarà la dimissió del Ministre de la Guerra, el general Olaguer Feliu. Paral·lelament, en el parlament es va obrir un debat sobre les conclusions de l'expedient Picasso, en el context del qual el socialista Indalecio Prieto implicava directament el monarca en els fets que van originar el desastre. Però quan més intens era el debat sobre l'exigència de responsabilitats, tant al parlament com en la societat, el colp d'estat promogut pel general Primo de Rivera, esdevingut el 21 de setembre de 1923, aturarà la discussió de l'expedient i més mai es tornarà a parlar del cas.

Eduard Frasquet Faus

BIBLIOGRAFIA.
-Arturo BAREA. La forja de un rebelde. Barcelona 1993. Vol II. (Novel·la)
-Manuel CHUST CALERO, J. E. HERNÁNDEZ GASCÓN i F.A. MARTÍNEZ GALLEGO "El noucents tràgic" en Batlia, nº 8 (1985), pp. 75-86.
-Juan Pablo FUSI i Jordi PALAFOX. España: 1808-1996. El desafio de la modernidad. Madrid 1997. pp. 190-192.
-Manuel LOZÓN UREÑA. "Las repercusiones de la acción de Espanya en Marruecos", en Tiempo de Historia, nº 75 (1980), pp. 4-27.
-Manuel TUÑÓN DE LARA. La Espanya del siglo XX. La quiebra de una forma de Estado.1898-1931. Barcelona 1974. Vol. I, pp. 129-150.

TRANSCRIPCIÓ DE LA CARTA

(*)Nota: la transcripció de la carta és literal i no s'ha inclòs cap esmena ni signe de puntuació de no ser els parèntesis que indiquen les parts il·legibles.

Melilla a 9 de julio de 1921

Querida y nunca olvidable madre me alegrare que al recibo de estas mis cuatro letras de que se hallen de una completa salud que la mia queda sin novedad.

A D G
Querida y nunca olvidable madre despues de saludarle con todo el corazon, paso a decirle lo siguiente pues madre le hago saber como el motivo de no escribirle mas pronto que no ha sido culpa mia que ha sido porque no nos dejaban escribir porque esto esta con muy mal la fortuna que no sabemos como saldremos de esta porque esto esta la cosa muy seria y muy peligrosa con mucha sangre.
Querida y nunca olvidable madre le digo como nos ha faltado mas de medio regimiento de soldados de nosotros en un combate y una bateria de artilleros y no hemos podido encontrar nada mas que 430 entre heridos y muertos y los demas los tienen prisioneros y ahora (...) en vez de nosotros ir (ganando) pasa que vamos perdiendo (...) territorio que vamos p (...) como los cangrejos a (saber) que por ahi en España estaran contando muy mal de aqui pero es mas lo que aqui hay que lo que diran por ahi y madre tambien le digo desearia que usted mandara una carta al señor Jefe de (seriñola) diciendo que usted esta muy mala y desearia que me mandaran con permiso por asuntos de familia y que este firmada por el medico y por el alcalde madre que no dude de su hijo que todos estan haciendo los imposibles para no estar el mes (...) aqui por que tiene (que entrar) mi regimiento (...) (día) 1 de agosto de batalla en el fuego a si es madre que deseo que haga todo los imposibles que pueda por que esto esta muy grave que mire si esto estara malo que hay muchos soldados y que estan tomando medicinas para ponerse enfermos de miedo que da esto que hasta los mismos oficiales se ponen malos para marcharse al hospital a si es madre que esto esta muy grave y como no tenemos coronel que lo que tenemos es teniente coronel si usted le manda una carta de seguida y (...) con permiso (...) pues una bella persona madre mande la carta para el teniente coronel certificado con el cuño del pueblo y la firma del medico y del alcalde a Dios hasta la suya que sea pronto.

M. C.

Al llarg del segle passat, a Xeresa, hi va haver una activitat teatral digna de ser recordada en totes les seues etapes i amb tots els seus protagonistes.
Possiblement, qui la va encetar va ser Tomàs Castelló Aparisi.

Tomàs Castelló Aparisi, Tomaset de Pacal, era casat amb Saoreta García "la Ferrera", que tenia una tenda al carrer Poco Trigo.
Sent jovenet era amic del fill del metge, Don Daniel, i ja feien teatre a l'escola i al quarter vell, sempre a benefici d'alguna cosa.
Ells dos, Antonio i Tomàs, enviaven missatges al "Tio Cuc" perquè foren publicats en aquella revisteta satírica que s'imprimia, en valencià, a Alacant. En alguns números d'eixa revista, Cuquet observava amb els seus binoculars alguns personatges de Xeresa.
Quan encara no tenia 18 anys se'n va anar a Cuba. Allà es va enrolar en una companyia de teatre d'un espanyol que es deia José Crespo. En aquell temps hi havia molts diners a l'illa, però després les coses van canviar i Tomàs tornà a Espanya, on estava reclamat per pròfug en haver-se'n anat abans d'allistar-se i tornar després que la seua quinta fóra reclutada (en temps de monarquia encara).

El ti Serralta, pare de Celes, va anar a esperar-lo al port de València, perquè aleshores hi havia una llei que si un militar avalava un pròfug, no el tancaven a la presó, i el va prendre o posar com assistent seu. El ti Serralta tenia 7 fills, i el temps de mili el va passar com assistent seu.
A Cuba se'n van anar molts de Xeresa, i d'altres pobles. Alguns ja no van tornar, es van quedar allà. Els últims en vindre van ser Federico Campanero, Tomàs de Pacal, Milín de Capot i Vicentet de Llumero, de Xeraco. Quan van vindre anaven mudats a l'estil cubà, amb pantalons blancs i canoutier.

No va passar molt de temps a Xeresa sense rependre les activitats artístiques. Amb un grup d'amics i amigues van formar una modesta companyia teatral integrada en els seus principis pel propi Tomàs com a director i actor principal, Carmen Armengol "la Randera", Consuelo Pellicer Roselló "la Carolina", Consuelo Xaixo "la Xula", Francisco Fuster "Bacorero", Ismael Armengol Roselló "Randero", Paco Frau, Antonio Peiró "Segonero" Pepe "Pacalet", Tonico "Pacalet (els dos últims germans de Tomàs) i Vicente Visó com apuntador.

Assajaven a les cases dels propis components del grup i ells mateixos feien els decorats amb cartrons pintats i cortines de les que tenien als seus respectius domicilis.
Les actuacions de més importància o de més llarga duració les feien al cinema, i les obretes més curtes solien fer-les al casino del "Manyo"
Aquestes últimes solien ser amenitzades en els entreactes per Palonés, un xic del Grau de Gandia que estava aprenent de barber a ca Lurbe i que era bon cantant de tangos.
El cinema l'obtenien, no debades però, gràcies a que Tomàs era cosí germà del ti Juan "del cine".
En temps de la República van fer la primera interpretació del "Don Juan Tenorio". Representaven tres nits seguides l'obra amb gran afluència d'espectadors; però entre el lloguer dels vestits i el del cinema no els va quedar ni per fer-se un vermut. Els papers estaven repartits de la següent forma:

Alguns dels integrants del grup de teatre. Drets: Carmen Armengol Roselló "la Randera", Vicentet de Visó, Consuelo Pellicer "la Carolina", Paco Fuster "Bacorero", Antonio Peiró "Segonero". Asseguts: Maria Castelló "de Pacal" germana de Tomàs i Antonio Arlandis "Catina". Aquests dos eren nóvios i no actuaven.

A més, van representar obres com Colombaire de profit; Pare vosté la burra, amic; Nelo Bacora; Els senyors de Rosquilleta; Els aguilots i altres sainets valencians.
Però les representacions no sols es feien a Xeresa. Amb el carro del ti Nicasiet i amb el de Tonico Tomaqueta van córrer tots els pobles de l'Horta de Gandia: Bellreguard, Almoines, Potries, Beniarjó, Palma, Ador... On més hi anaven era a Palma i Ador que com que són dos pobles que estan junts atreien un major nombre d'espectadors.

Tomàs tenia una gran qualitat com a actor còmic: encara no obria la boca i ja estaven tots rient.
Cal destacar, sobretot, el caràcter benèfic de les actuacions. Les recaptacions sempre tenien una destinació altruista com ajudar els malalts o fer la bandera de la banda de música, entre altres.

Per aquest temps Tomàs es va casar i va tindre un xiquet. Encara no els tenia tots, quan va vindre la Guerra.
Va caure en una companyia amb altres de Xeresa. Allí, segons les necessitats, nomenaven sergents i altres càrrecs. Un dels que feia falta era un comissari, una graduació copiada de l'exèrcit soviètic equivalent a comandant. Per a tal càrrec s'hi necessitava algú que sapiera llegir i escriure. Els de Xeresa comentaren que Tomàs en sabia i en assabentar-se, els oficials en cap van preguntar qui era, i el nomenaren "comissari de guerra".
Les seues funcions no eren estar al front, sinó ocupar-se de la intendència, del trasllat de ferits i malalts als hospitals de reraguarda, abastir d'armament els combatents, donar-los la paga mensual, demanar reforços, etc.

En acabar la guerra i tornar, els guanyadors tancaven tots els qui havien tingut algun càrrec polític o militar. Els presos de Xeresa, entre els quals estava Tomàs, estaven a l'antiga escola de xiquetes, on fa poc temps estava la biblioteca. Allí hi havia dues finestres que donaven a la part del barranc on hi anaven els familiars per veure'ls i parlar amb ells.
Alguns dies venien camions o cotxes blindats i se n'enduien un, o dos, o tres, de presoners. Els portaven a Gandia o a València; molts d'ells ja no tornaren mai més.
Saoreta, la dona de Tomàs, va anar a demanar pel seu home a persones influents d'aquella època. Fins i tot el rector D. José Pizarro Mestre, que era d'Oliva, va anar a la presó a parlar amb ell i va preguntar:
- Qui és Tomaset de Pacal?
I Tomàs es va cagar damunt, perquè sabia que els que eixien ja no tornaven
- Tranquil que eixiràs de la presó però has de fer molt per l'església. Hauràs de fer els sants nous
Ell, en la seua defensa li va dir:
- D. José, jo no he cremat sants.
- Ja ho sé, tu no n'has cremat, però en la guerra vas ser milicià i ara els hauràs de fer tots li va contestar el rector.
- Com els he de fer tots jo?
- Has fet teatre ací i a Cuba. Fas una companyia i amb els diners que arreplegues els pagarem.
- Però necessite anar al jornal. Tinc xiquets.
- No et preocupes, que de jornal no te'n faltarà.
El rector va parlar amb els terratinents del poble: Federico Mestre, la senyora Amelia, el ti Fabianet, i d'eixa manera no li va faltar treball
I va reprendre l'activitat teatral amb alguns dels primers components del grup i altres de nous que poden veure als anuncis de les obres que acompanyen l'article.
Salvador Serralta tocava la guitarra i amenitzava abans de les obres i en els descansos; era un xic molt intel·ligent, treballava a l'ajuntament perquè la seua salut no era gens bona. Ell deia que es moriria prompte, però que abans de cinc anys després de la seua mort, aquella malaltia es curaria.
I així va ser, efectivament; va morir tuberculós.

En aquell temps de postguerra, quan arribava Setmana Santa i Tots Sants estava prohibit de fer cinema, balls i espectacles o divertiments de qualsevol classe; tampoc la nit d'ànimes. L'única cosa permesa era representar Don Juan Tenorio. Aquesta obra la tornaren a representar eixa nit durant tres anys seguits, llogant els vestits a València, i el poble s'omplia de gent de Xeraco i d'altres localitats.

I de bell nou tornaren a fer gires pels pobles de la Safor, primer en carro i després el rector D. José va parlar amb Fernandet i Miguelet "de l'auto" per anar a actuar pels pobles de La Safor en l'autobús. L'autobús l'anomenaven "la bedza" i el xofer era Antonio Pellicer.

Assajaven dos o tres dies a la setmana. Totes les obres eren en valencià i les representaven al cine. En un cartró gran i fort van pintar un rètol que deia "Cuadro Juventud de Jeresa", i també amb cartrons forts van dividir l'entrada del cine de forma que s'entrava per una banda i l'altra aprofitava d'eixida. El rector era qui s'ocupava de pagar aquestes despeses i del lloguer dels vestits.
Als altres pobles també actuaven als cines. El rector parlava amb els amos dels locals i era qui se'n sabia de les despeses i del guanys. Sempre actuaven en diumenge, i als propietaris de les sales també els interessava perquè així no portaven pel·lícules, omplien els locals i rebien uns diners nets. A més a més, acceptaven perquè els rectors, aleshores, tenien molt de poder.

D. José era qui cobrava les entrades i portava els comptes. Amb eixos diners van fer els sants de l'església, tret d'uns quants que van donar alguns particulars, i l'anda de Sant Antoni.
Tomaset de Pacal va estar al front del teatre tres o quatre anys més, fins que, malalt i cansat, ho va deixar.
Acabava així l'època més important, tal vegada, del teatre a Xeresa, conduïda per aquest singular i entranyable personatge que era Tomàs Castelló Aparisi.
Però el teatre no va desaparéixer del nostre poble. Quedaven actors, actrius i ganes d'actuar, com ja veurem en propers números de LA CISTERNA.

Agraïm la col·laboració de Dora Castelló, filla de Tomàs; Vicent Moscardó, nebot de Tomàs i actor en algunes de les obres anomenades i Carmen Daviu Armengol, neboda de Carmen i Ismael Armengol.

Vicent Puig Daviu

Diverses han sigut les cultures que s'han desenvolupat al nostre terme, tant agrícolament, econòmica i social. Una d'aquestes, va ser la cultura romana, que va exercir un paper important en l'aspecte cultural, comercial, social, religiós i en la mateixa llengua. Gràcies a les restes arqueològiques podem estudiar els costums, els ideals i la cultura material o objectes ceràmics que empraven en els seus hàbits alimentaris; així com les relacions comercials que produïren l'arribada d'aquestos atifells a una determinada zona.
En aquesta breu aproximació a la història i a la arqueologia de Xeresa vull tractar el tema de les monedes, concretament romanes, com a element important de les transaccions de l'ésser humà i com a reflex polític i social de la societat del moment.
Diverses han sigut les espoliacions voluntàries o involuntàries que han afectat de manera perjudicial el patrimoni arqueològic i cultural de tots els xeresans. És important salvaguardar, o com a mínim documentar, tot allò que ha format part de l'acció de l'ésser humà al nostre poble i terme, com poden ser les cases rurals antigues amb una certa distinció, llocs d'hàbitat que reflexen un mode de vida passat. Tots aquests indrets han generat al voltant d'ells unes relacions que deixen empremtes en el substrat geològic en forma de ceràmica, monedes, ferramentes, materials d'obra fruit d'enfonsaments de cases abandonades, làpides, sènies, etc.
Ja els erudits José Cavanilles i P. Madoz, pels segles XVIII i XIX, determinaren l'existència de troballes d'inscripcions i de monedes romanes al terme de Xeresa, així com també de restes humanes en el caseriu de La Servana. Allò més segur és que formaren part de la necròpoli de la mateixa alqueria islàmica, restes de la qual formen part hui en dia del patí d'aquest exemple de l'arquitectura rural valenciana.
La moneda és un instrument que caracteritza una societat amb un cert grau de desenvolupament de les seues relacions socials, econòmiques i polítiques, ja que es passa d'una situació on predominava el troc, l'intercanvi d'una cosa per una altra, a un panorama on els intercanvis es realitzen mitjançant el valor d'una peça de metall, peça que a més es podia atresorar.
És en el segle VII abans de Crist quan apareixen les primeres monedes, concretament al regne de Creso, rei de la Lydia, país situat en l'actual Turquia. A partir d'ací la moneda evolucionà fins arribar a l'època de l'Imperi Romà, moment on assoleix la seua màxima utilització i apogeu. Però per eixa època la moneda també era un bé escàs, la majoria de la riquesa es concentrava en propietats, preferentment els bens immobles. La gent rica, amb una fortuna de varis milions de sestercis, una de les monedes de l'època romana, quan havia de fer front a una despesa que requeria molts diners, com era el pagar una obra arquitectònica pública, havia d’esperar diversos dies per a arreplegar la quantitat necessària, ja que l'acumulació de diners líquids era difícil, però possible.
Ara bé, si veiem l'àmbit de Xeresa hem de pensar primer en quin tipus de poblament hi havia al poble o terme. Segons les notícies que ens diuen Cavanilles i Madoz, a la zona de La Servana, en diverses tasques de roturació del terreny, es varen trobar monedes de plata i de coure adscrites a l'època romana. Allí s'han trobat restes ceràmiques romanes, com fragments de teules planes i d'àmfores, però no hi ha evidència que existira alguna estructura habitable adscrita a eixa època com podia ser una vil·la. Aleshores, a falta de restes d'edificacions, podem dir que la Servana estaria dins de l'àrea d'influència d'un jaciment encara per determinar o possiblement podia ser l'àrea de la vil·la romana d’El Calamau, encara que açò no és tan probable.
La noticia de l'existència d'aquestes monedes es interessant, ja que ens indica que a la zona hi havia un moviment de diners fruit de les diverses necessitats, com podien ser el pagament dels jornalers que treballaven en la vil·la en el període de la collita. La vil·la d’El Calamau tindria unes terres adherides, on es cultivaria la vinya, el blat i l’olivera, la típica trilogia mediterrània. Aquesta propietat rural es treballaria amb ma d'obra esclava preferentment, encara que el seu nombre no seria elevat. Però en el moment de la collita, degut a la presa per arreplegar-la, el nombre de persones necessàries per a aquesta tasca augmentava per la qual cosa s'emprava ma d'obra lliure. Hi havia tota una borsa de gent errant que anava de propietat en propietat treballant en la recol·lecció de la vinya. Aquesta gent cobrava al dia, a la jornada, d'ací prové la paraula jornal ja que dia que es treballava, dia que es cobrava. Encara que un jornaler s'incorporava per la vesprada a treballar, si l'encarregat de la propietat ho acceptava, aquest jornaler cobrava el sou com si haguera treballat tot el dia.
La gent podia cobrar en menjar, però allò més normal era cobrar en diners, a raó d'un denari per dia. Un denari és una moneda de plata, concretament és un múltiple, això significa que és necessitaven diverses monedes de menys valor per a tindre un denari.
Allò més normal a l'àmbit rural era la utilització de les monedes de menys valor econòmic, de bronze i de coure, degut a que empraven metalls menys nobles i més abundants. Així doncs, parlaré d'una moneda trobada al terme de Xeresa, prop del seu casc urbà, que completa un poc més el buit històric i arqueològic local. Per això done les gràcies a la persona anònima que em va deixar vore la peça metàl·lica i anime a tot aquell que en tinga alguna per a permetre la seua difusió, ja que això no implicaria que perdera la possessió d'ella ni tampoc l'anonimat del posseïdor.
L'exemplar que anem a estudiar és una moneda de coure d'època romana, concretament d'època imperial, del segle I d.C. La seua denominació és la de "As", i es necessitaven 16 asos per a obtenir un denari.
Per tindre una idea del seu valor, en el segle primer després de Crist, els epigrafistes (són les persones que estudien les inscripcions) es basen en una inscripció en la qual un hostaler li demana a un client, que s'ha allotjat, unes quantitats de diners per diversos serveis. Entre aquestos serveis destaca el demanar per una barra de pa i una certa mesura de vi la xifra d'un as, i per un plat calent la xifra de dos asos. Així doncs, veiem com amb aquesta moneda una persona podia fer una menjada encara que fora d'escassa qualitat.
Tota moneda te dues cares, anomenades anvers i revers. L'anvers és la part principal ja que és on es posa l'efígie o imatge de la persona que es vol representar. En les peces actuals seria la imatge del rei d'Espanya. En el cas de l'as que tractem, l'anvers posseeix el bust de l'emperador Claudi mirant cap a l'esquerra, a més de tindre una llegenda incompleta escrita en llatí que posa:

TI CLAVDIVS CAESAR AVG P M TR P IMP

Les lletres en negreta és la part que no s'ha conservat i que és la que deuria d'anar. Aquesta llegenda fa menció del nom de l'emperador i dels seus títols polítics, religiosos i honorífics. Aquest emperador s'anomenava realment Tiberi Claudi Drus Neró Germànic, agafant els noms de son pare i del seu oncle, l'emperador Tiberi. Sa mare va ser la filla menor del famós Marc Antoni, general romà que es va enamorar de Cleopatra, reina d'Egipte.
Respecte als càrrecs, el de CAESAR és el de César, títol honorífic que els emperadors van agafar en record de la important imatge i pes polític del general romà Juli César. AUG fa menció al títol d'August, el qual significa "consagrat" o "sant". Aquest reconeixement el va rebre l'any 27 a.C. Octavi, el primer emperador de l'Imperi romà, i a partir d'ell es va convertir en sinònim d'emperador.
P.M. són les sigles de Pontifex Maximus, amb això l'emperador mostrava el seu paper al front de la religió oficial, ja que era el sacerdot suprem. TR.P. significa Tribunicia Potestate. La tribunicia potestat era un altre títol amb el qual l'emperador és convertia en el tribú de la plebs, es a dir, en el representant del poble i amb això adquiria la inviolabilitat, es a dir ningú podia atemptar contra ell, a més de tindre el veto i control sobre les assemblees.
I finalment, IMP es la sigla d'imperator, títol que significa que és el cap de l'exercit imperial.
Pel que fa a l'altra cara de la moneda, anomenada revers, trobem una figura femenina en posició d'alçat i mirant cap a la dreta, a més a més de portar a la mà dreta el pileus, un barret de llana amb el qual es tocaven als esclaus manumitits i que empraven els ciutadans en senyal de llibertat en diverses festes com, per exemple, podia ser les Saturnals, mentre que la mà esquerre presenta una disposició estesa.
Es tractaria de la Libertas Augusta, es a dir, la personificació de la llibertat que seria agafada per l'emperador per simbolitzar el naixement d'una nova era de relaxació després del règim despòtic del seu predecessor, l'emperador Gaius. Així doncs, aquesta peça monetària la situaríem entre els anys 41 i 50 d.C., període en el qual des de les altes esferes del govern es pretén oblidar una època obscura i s’intenta crear un panorama de calma i de llibertat. Aquesta política genera, aleshores, tota una propaganda política que es reflexa en les monedes. rev16_08.jpg (19460 bytes)

La figura, que presenta la llegenda Libertas Augusta es troba emmarcada entre les sigles S.C. que simbolitzen que l'emissió d'eixa moneda portava el beneplàcit del Senat de Roma mitjançant l'emissió d'un decret Senatus Consultum. Aquestes sigles només és localitzen a les monedes de materials que no són nobles, no estant en els denaris (monedes de plata) i els auris (monedes d'or).
Així doncs veiem tota una sèrie de propaganda política, religiosa, militar i social de la màxima figura de la societat romana, l'emperador. S'aprofita un suport, la moneda, menut, lleuger, i de fàcil adquisició per a la gent, per tal de difondre la imatge del cap de l'estat que es pretén que la gent crega, la d'un emperador poderós, fidel a les tradicions i amb virtuts, quasi deïficant-lo.
En quant a la vida d'aquest personatge, Claudi va nàixer l'u d'agost de l'any 10 a. C a Lugdunum (actual Lió, França). L'any 41 d. C. va assolir la comandància de l'Imperi Romà, després de l'assassinat de l'anterior emperador, el seu nebot Calígula.
Durant el seu regnat l'Imperi romà es va engrandir, conquerint les regions de Mauritània (Nord del Marroc) i de Britania (Anglaterra). Va obtindre diversos èxits militars contra els germànics, a més de convertir en províncies romanes les zones de Judea i Tracia ( nord de Grècia ).
Després de diversos matrimonis es va casar amb la seua neboda Agripina, cosa que va provocar crítiques degut a afectar la moralitat de l'època. Agripina era mare del famós Neró, i va tramar tota una estratègia perquè el seu fill arribara a assolir el comandament de l'Imperi, arribant a enverinar l'emperador l'any 54 d. C. Es per això que, amb les poques dades que ens indica la moneda, diem que aquesta peça metàl·lica o as es dataria entre el 41 i el 54 d. C.
És interessant l'estat elevat de desgast d'aquesta moneda. Això ens indica el gran ús que va tindre i el llarg temps que va circular. Aquest desgast es deu a que Neró no va encunyar asos des de l'any 54 al 62/63 d. C., cosa que ens indica que els asos que circularien dins de l'Imperi eren els produïts dins dels principats de Tiberi, Gaius i Claudi. Es a dir aquestes monedes varen circular durant molt de temps i d'ahí l'alt grau de desgast i de polit de les peces monetàries.
L'estat lamentable de la moneda trobada a Xeresa ens ha obligat a posar una fotografia a la qual es veieren bé les llegendes i les figures. Es veu una clara diferencia entre aquesta i la de Xeresa, doncs mentre que la de la fotografia es originaria de la seca principal encarregada de realitzar la producció d'asos de Claudi, situada a la ciutat de Roma, la de Xeresa està produïda en qualsevol de les diferents seques occidentals de l'imperi, que es basaven en els prototipus de Roma.
La producció local de moneda va ser, normalment, un signe dels desitjos d'augmentar el suministre monetari oficial, raó per la qual varen aparèixer tallers de producció monetària que varen durar fins a la fi del principat de Claudi i fins i tot desprès. L'establiment d'una seca de fabricació d'asos a Lugdunum (Lió) per part de Neró va coincidir amb la fi de la imitació de l'as. rev16_09.jpg (7765 bytes)

Un altre aspecte a destacar és la troballa d'aquesta peça dins del casc urbà de Xeresa, a això hi hauria d'unir-se la troballa de fragments de teules romanes en la cova de Les Cents Ungles que estarien associades a una llar degut a les restes de l'acció del foc, encara que la seua presència podria respondre a altres finalitats però, per desgràcia, l'acció dels espoliadors no ens permet major anàlisi. Tota aquesta informació ens obri un nou panorama per poder conèixer i interpretar la realitat arqueològica i històrica del nostre poble, un poblet que en un futur, de segur, ens donarà sorpreses grates a tots aquells que defensem i sentim afecte pel nostre patrimoni cultural.
Imatges de la moneda trobada a Xeresa i d'una semblant de catàleg
Emili Moscardó i Sabater.

PERSONATGES	ACTORS
Director : D.Juan: DªInés: D. Luis Mejia: D. Gonzalo de Ulloa: Brígida : Dª Ana de Pantoja: Capitan Centellas: D. Rafael de Avellaneda: Paje de D. Juan: Hermana Tornera Apuntador:	Tomàs Castelló Tomàs Castelló Consuelo Pellicer Francisco Fuster Antonio Castelló Carmen Armengol Roselló Consuelo Xaixo Antonio Peiró, Ismael Armengol Francisco Frau Filomena Xaixo Vicente Visó