Tornar a la pagina "revistes ja publicades"
Llegir la revista
completa
Polsa damunt de la imatge per vore ampliada la portada de
la revista 10
Una vegada més estem amb vosaltres. Seguim eixint, no sense esforç ni entrebancs, però amb la voluntat de seguir portant endavant una tasca que compta amb un bon nombre de seguidors no sols residents a Xeresa, sinó també a altres poblacions. Així, la nostra revista arriba a Gandia, El Real, Ròtova, Llocnou, Bellreguard, Albaida, Picanya, València, Madrid; i com no, a Xeraco. D'aquesta població s'han oferit vàries persones a col·laborar, i algunes ja han publicat algun escrit a La Cisterna.
També tenim un bon nombre de seguidors a internet. Periòdicament rebem missatges per felicitar-nos o demanar-nos informació sobre el poble, les rutes que s'hi poden fer, les coves, etc.
Al mateix temps, mantenim contactes amb altres revistes de característiques similars i amb centres educatius.
Però del que ens sentim més satisfets és d'apropar la lectura en la nostra llengua a la gent major. Algunes persones fan autèntics esforços per poder llegir la revista, i els fan amb gust. A nosaltres ens complau que Xeresa s'haja acostumat a llegir en valencià.
Durada aproximada: 1 hora
* EN EL QUAL ES FA UN REPÀS DELS NOMS QUE PERDUREN I ELS NOMS QUE CANVIEN *
( O DE COM EL VENT DOMINANT BUFA SOBRE LES COSES )
Potser aquest, en principi, semble un passeig estrany. Sobretot, per l'hora d'inici, ja nit tancada. Estem a l'estiu, però, i al voltant de les dotze -mitjanit- és quan millor es passeja. Fresquet, sense sorolls, oberts els sentits -ulls i orelles sobretot- a tot allò que la natura ens mostra. Caldria, si més no, triar una nit de lluna plena, perquè part de l'itinerari està mal il·luminat. O fer-lo de dia, amb la llum solar incidint en les portalades blanques, marcant angles i línies de llum radiant i ombra fosca.
I com sempre, si sou de fora, començar per aparcar el cotxe a la Plaça de l'Església -amb diferents noms segons les èpoques: de la Constitución, de la República, de Los Caídos-. Des d'aquest lloc estant, caldrà agafar el carrer Font de la Pila -abans Covota, Alta, la Fuente, 14 de abril, 19 de julio-, en principi carreró que comença entre el bar "Musical" i la carnisseria de Rafael "el de la plaça" -bones llonganisses i excel·lents figatells!-
Si seguim caminant, ja en costera empinada i prolongada, estaríem a "la Covota", el barri més alt del poble i un dels nuclis de població més antics. Ens deixaríem al pas el "garrofer de Sant Antoni", de propietat privada, però l'usufructe del qual -pertanyia o pertany encara- a l'església, si no s'ha perdut el dret. També, si haguéssem fet el passeig fa uns anys, haguérem trobat una casota vella, possiblement una de les més antigues del poble. La costera, però, puja de forma descarada i preferim fer un gir de cent vuitanta graus i davallar el poc que hem pujat. En arribar altra vegada a l'alçada de la font, girarem a mà dreta. ...
Ramon Navarro
Molts dels qui lluitaren a la guerra civil
espanyola, també en altres guerres arreu del món, ho feren per defensar el seus ideals;
però d'altres foren reclutats, a la força, per treballar morint o, pitjor encara, matant
al servei d'un dels bàndols en lluita. Hi hagué algunes persones, els emboscats, que
optaren per no anar a la guerra refugiant-se en coves, cases de camp o en amagatalls
dintre de la pròpia llar. Qualificats d'insolidaris i covards eren perseguits per cometre
el delicte de desertar. D'aquesta mesquina tasca s'encarregaven uns guàrdies d'assalt que
conduïen un auto, anomenat "canguro", amb finestres enreixades. Quan trobaven
un desertor el detenien i el feien arribar a l'autoritat militar corresponent que el
retornava al front; però aquesta vegada a primera línia de foc, sent el seu destí més
probable la mort.....
A la revista La Cisterna anem a recordar les vivències d'aquestes persones que, esperant
que acabara la guerra, passaren mesos vivint en coves, com animals, renunciant a l'honor
de combatre com a insignes soldats; però estalviant-se allò que més s'estimaven:
"la pelleta". I és que com Ulisses, el protagonista de l'Odissea, el final
feliç dels emboscats, ho fou, no per la glòria guanyada en les heroïcitats de la
guerra, sinó per haver aconseguit tornar sans i estalvis al seu poble i recuperar el seu
espai afectiu entre la seua gent.
Vicent Bou
Encara que no tenim notícies certes del seu descobriment, el suposem pel que se'ns ha dit, cap a l'any 1938. Les persones que romangueren emboscades en la cavitat, no hi estaven de forma permanent i continuada en la mateixa, sinó que eixien a l'exterior per a buscar menjar, canviar-se de roba, vore els familiars, etc. preferentment realitzaven aqueixes eixides a la nit, romanent amagats pel dia. Per les restes que hem trobat en la cavitat, entre les que podem citar diverses dotzenes de bales de fusell Màuser, -que es trobaren entre clavills, xicotets estants i buits de les parets i sostre de la saleta d'entrada-, trossos de botiges, cànters, plats, tabac, sacs etc. -que es trobaren en la galeria-sala de les Rates penades, que seguix a la sala d'entrada, encara que també en la sala dels Blocs, que ocupa el nivell inferior a què ells pogueren accedir, des d'on s'abastien d'aigua, podem pensar que no el passaren molt malament allí dins, encara que com ja anunciàrem en un nombre anterior d'aquesta publicació, aquest ambient ens és molt hostil a les persones, a causa de la foscor i gran humitat del medi cavernícola, més si és el cas en aquesta cova que sempre roman amb un gran embassament d'aigua, relativament prop de la boca d'entrada. Com ja s'ha citat, els emboscats no hagueren d'avançar més enllà de l'entrada del meandre, a causa d'una tremenda estretor que impedia el pas, a banda que per a poder entrar els futurs exploradors del CEV en aqueixa zona, hagué de ser treballada rebaixant el grossor i altura de l'esperó petri, sobre el qual hui en dia es pot passar cap a la resta de la cavitat. És de suposar que una vegada acabada la guerra, la cavitat seria visitada de forma esporàdica, o potser prou més del que suposem, encara que no tenim dades d'això; la veritat és que algunes persones de la localitat si sabien de la seua existència i localització.
Tomás Castelló
La Cova la trobaren Vicentico "l'Aguazil" i el "Rullet". Estaven un dia sentats a una pedra i notaven que els pegava a les cames un doll d'aire calent, van escudrinyar el forat, posaren el braç i comprovaren que en veritat sí que eixia calentor d'allí, i la pedra de fora estava banyada, però com que el forat era molt menut decidiren baixar al poble per una ferramenta. A la finca de Don Luis estaven rabassant i li furtaren un pic a Miquel de "l'Algepser" per fer el forat de la Cova més gran, però el justet per poder entrar i eixir una persona. A l'entrada sempre estacaven un pinet verd que tallaven per camuflar el forat, i que anaven canviant-lo abans que s'assecara.
Una màxima dels emboscats era no fer mai foc, i si el feien per alguna necessitat era per a calfar-se el menjar, i dins la Cova....
El grup, quasi mai estava unit, és a dir, durant el dia, de vegades, alguns es quedaven amagats dins la Cova, encara que era millor eixir d'ella i amagar-se per la muntanya. Buscaven sempre zones on hi havia bosc, els Racons de Mestre, els Flarets,... Als Flarets anaven també per aigua, a la fonteta que brolla o brollava allí -vam furtar una botija de la finca Perelló i bevíem amb ella-. Quan eixien de la cova ho feien cadascú, moltes vegades, per separat, i així, si feien presoner algú, no delatava als altres...
Vicent Serra
|
Paco Camila, Pepe Alberto i A. Vte Ibañez |
Després d'alguns intents per encarar
amablement aquest article, continuem pensant com posar-li nom a la impotència i a la
indignació que ens envaeix quan mirem cap al Mondúver. Pugeu, sinó, per veure la
destrossa que ens han fet al Carritx. Sembla que de vegades no convé advertir les coses
tot i que siguen d'una magnitud tan escandalosa que puguen, fins i tot, contemplar-se des
de la carretera quan anem a Gandia o en venim.
Hui, el mal que l'empresa Tamhiexca li ha fet al Carritx és ja irreparable. Emparant-se
en un rètol ridícul i insultant de transformació agrícola ha desfet per complet la
muntanya explotant una pedrera que hauria d'estar clausurada. Cal imaginar-s'ho d'ací a
uns anys quan l'explotació s'abandone.
El litigi, la perseverança i les queixes dels veïns que en altre temps van somoure el
poble i l'Ajuntament sembla que ara s'han callat. Tot el que s'havia aconseguit per tal de
minimitzar la voracitat ferotge sobre l'entorn, de preservar els carrers del trànsit
pesant quan es va restringir l'explotació de la pedrera al seu antic propietari, ara es
reviu, però amb tal intensitat que el ritme d'extracció d'abans resulta absolutament
còmic comparat amb el que es duu hui en dia.
CEIX
La distribució actual de les campanes al campanar és així:
La Puríssima és una campana, de bona conservació, de la qual desconeixem les mesures. L'epigrafia que porta incorporada al cos n'indica la datació: l'any 1941 en què
fou fosa a la foneria de Manuel Roses Vidal de Silla... Al cos porta la inscripció següent:
T.: PURISIMA CONCEPCION; SIENDO CURA DE LA PARROQUIA D. JOSÉ MARÍA MESTRE PIZARRO - ALCALDE D. MIGUEL PELLICER; FUNDICION/ DE/ MANUEL ROSES VIDAL/ HIJO DE M. ROSES SANTOS/ VALENCIA; JERESA/ 1941
La segona campana és l'anomenada Nostra Senyora del Pilar. És una campana de bronze ben conservada de mides, 83 cm de diàmetre de boca, per una altura del bronze de 74 cm i una vora de 8 cm, amb 331 kg de pes aproximat. La truja o jou és de ferro tipus Manclús... També porta una inscripció epigràfica al seu cos que delata l'edat:
T. NUESTRA SEÑORA DEL PILAR; M.; FUNDICIÓN/ DE/ MANUEL ROSES VIDAL/ HIJO DE M. ROSES SANTOS/ VALENCIA; JERESA/ 1941; MP.: SIENDO CURA DE LA PARROQUIA D. JOSÉ MARIA MESTRE PIZARRO - ALCALDE D. MIGUEL PELLICER
... A ningú no se li escapa la importància cultural que mantenen encara avui els tocs de campanes i la figura suggestiva dels campaners que han exercit el seu ofici a Xeresa. Potser resulte actualment inviable retornar a les velles tradicions campaneres que dividien el temps, almenys allò que sí que podem fer és posar a l'abast de les noves generacions tot l'ampli ventall de tradicions que per alguns veïns de Xeresa resulten encara molt pròximes i per a d'altres semblen estratosfèriques que durant molts segles varen regular la vida social, política i laboral de Xeresa.
Joan Iborra
Ingredients de la Sardina i ou:
Sardina salada, Ous, Oli.
Com es fa:
Netegeu la sardina llevant-li el ventram. En una paella poseu l'oli abundant i quan estiga calent fregiu la sardina.
L'ou es pot afegir de dues formes: batent-lo per compondre una truita que cobrirà el peix, o, traient la sardina per fregir en l'oli sobrant els ous caiguts. Tant en un cas com en l'altre, procureu de servir-ho amb l'oli emprat per mullar pa.
J.L. Mollà