EDITORIAL Inici

Una vegada més estem amb vosaltres. Seguim eixint, no sense esforç ni entrebancs, però amb la voluntat de seguir portant endavant una tasca que compta amb un bon nombre de seguidors no sols residents a Xeresa, sinó també a altres poblacions. Així, la nostra revista arriba a Gandia, El Real, Ròtova, Llocnou, Bellreguard, Albaida, Picanya, València, Madrid; i com no, a Xeraco. D'aquesta població s'han oferit vàries persones a col·laborar, i algunes ja han publicat algun escrit a La Cisterna.
També tenim un bon nombre de seguidors a internet. Periòdicament rebem missatges per felicitar-nos o demanar-nos informació sobre el poble, les rutes que s'hi poden fer, les coves, etc.
Al mateix temps, mantenim contactes amb altres revistes de característiques similars i amb centres educatius.
Però del que ens sentim més satisfets és d'apropar la lectura en la nostra llengua a la gent major. Algunes persones fan autèntics esforços per poder llegir la revista, i els fan amb gust. A nosaltres ens complau que Xeresa s'haja acostumat a llegir en valencià. I perquè pugueu seguir fent-ho, continuem les nostres investigacions sobre temes relatius a la nostra població, no sols en el mateix poble, sinó a d'altres de la comarca, del País, de l'estat i estem tractant d'establir contactes a Suïssa i Alemanya.
A més a més, seguim trobant antics papers que ens donen sucoses notícies del nostre passat. Quan en tinguem prou d'una mateixa època i puguem lligar-les d'una manera congruent les publicarem. Segur que ho trobareu molt interessant.

PER XERESA I FENT CAMÍ Inici

ITINERARI URBÀ (2)
Durada aproximada: 1 hora

* EN EL QUAL ES FA UN REPÀS DELS NOMS QUE PERDUREN I ELS NOMS QUE CANVIEN *
( O DE COM EL VENT DOMINANT BUFA SOBRE LES COSES )

Potser aquest, en principi, semble un passeig estrany. Sobretot, per l'hora d'inici, ja nit tancada. Estem a l'estiu, però, i al voltant de les dotze -mitjanit- és quan millor es passeja. Fresquet, sense sorolls, oberts els sentits -ulls i orelles sobretot- a tot allò que la natura ens mostra. Caldria, si més no, triar una nit de lluna plena, perquè part de l'itinerari està mal il·luminat. O fer-lo de dia, amb la llum solar incidint en les portalades blanques, marcant angles i línies de llum radiant i ombra fosca.
I com sempre, si sou de fora, començar per aparcar el cotxe a la Plaça de l'Església -amb diferents noms segons les èpoques: de la Constitución, de la República, de Los Caídos-. Des d'aquest lloc estant, caldrà agafar el carrer Font de la Pila -abans Covota, Alta, la Fuente, 14 de abril, 19 de julio-, en principi carreró que comença entre el bar "Musical" i la carnisseria de Rafael "el de la plaça" -bones llonganisses i excel·lents figatells!-. Seguint-lo cap amunt -al començament no es nota gaire la pujada- veure'm que va eixamplant-se i ens trobarem de seguida, a mà esquerre, amb el carrer les Parres -endevineu el perquè del nom?- (Abans havia estat San Antonio, Manuel Azaña, Alcázar de Toledo). Caminant una mica més, arribarem creuant el carrer les Danses -en altres èpoques Danza, José Costa, Simó Bolena, altra vegada José Costa- i enfilant cap amunt a "la Font de la Pila" o de "la Pileta", com es coneix a la nomenclatura popular, que igual pot fer referència al recipient on cau l'aigua, com pot referir-se a "columna", cosa que estaria més d'acord amb el seu nom oficial: "Fuente del Pilar". Aquest lloc fou remodelat l'any 57, com ens diu la inscripció que hi trobem. Fa un temps, fins aquesta font arribava l'aigua, sense clorar, d'un naixement pròxim, a la muntanya, on una bassa coberta amb una volta de factura àrab, feta amb maons, emmagatzemava l'aigua que anava fluint del magre manantial. Ara, en els temps actuals, subministra la mateixa aigua que la que hi ha a qualsevol aixeta del poble, quan l'obrim. La fonteta primigènia està mig perduda, o completament, a les vessants del Pic de Xeresa, uns quants centenars de metres més amunt.
Si seguim caminant, ja en costera empinada i prolongada, estaríem a "la Covota", el barri més alt del poble i un dels nuclis de població més antics. Ens deixaríem al pas el "garrofer de Sant Antoni", de propietat privada, però l'usufructe del qual -pertanyia o pertany encara- a l'església, si no s'ha perdut el dret. També, si haguéssem fet el passeig fa uns anys, haguérem trobat una casota vella, possiblement una de les més antigues del poble. La costera, però, puja de forma descarada i preferim fer un gir de cent vuitanta graus i davallar el poc que hem pujat. En arribar altra vegada a l'alçada de la font, girarem a mà dreta. Enfilarem així la prolongació -i part més estreta- del carrer Pintor Sorolla -que havia estat Doctor Marañón, Pablo Iglesias, Itàlia- fins arribar, deixant-nos els carrers Tossal -Virgen, Tosal- i Verge -Pocotrigo- a l'esquerre, fins l'acabament. Cases arrimades i arraconades a la muntanya, damunt les roques, amb uns quants graons per arribar a l'entrada. Sens dubte, estem a un altre dels nuclis originals del poble.
Seguim per un caminet cimentat, entre les darreres cases i la muntanya. Com és de nit, no podem llegir la inscripció sobre deixalles a la paret de la primera casa, esquerre. Envoltats de garrofers centenaris i d'alguna olivera més recent, seguim un centenar de metres i trobem una senda -atenció on poseu els peus!- que ens conduirà a un camí que ens condueix al dipòsit d'aigua potable, i ja molt prop d'ell. Pugem-hi! De dia, podríem gaudir d'una panoràmica del poble i unes precioses vistes dels marjals i de la mar. Fixant-nos bé, apreciarem als terrats de moltes cases infinitat de gàbies per als coloms, el que ens demostra l'aficció que per aquest esport hi ha al poble. També podríem intuir el traçat urbanístic, l'expansió i creixement del poble. O la incongruent situació -pot pensar algú- del polígon industrial. De nit estant, com ara, el silenci ambiental sols es trenca pel cant d'algun grill o per un soroll ocasional que puja del poble. I ens deixem portar per l'encant dels punts de llum propers o llunyans.
El ventet apreta, i hui és fresc. Cal pensar en davallar. I ho fem, poc a poc, fins arribar a una gran extensió plana -l'Algepsar, antiga pedrera i mina-, on estigué el primer camp de futbol conegut per les persones de menys de 70 anys. Foren els portuguesos de la companyia "Tàmega” -arribats d'Angola i encarregats de l'asfaltat de la N-332- els que el construïren, allà pels anys 60. I recordant els portuguesos, no podem oblidar les velles col·lòquies que alguns treballadors de la companyia, probablement per allò de la "saudade" i d'estar lluny de casa, aprofitaven les nits per apaivagar la set de "pixorro" -o les ganes de nap i cacaua- d'algunes natives i/o forasteres, al mateix temps que alimentaven el seu cos amb bacora xeresana -fadrina o casada, que en aquella època es passava molta fam-.
I de seguida trobem, a mà dreta, les primeres cases del carrer Algepsar, juganeres, agradables, moltes buides. Seguim baixant, ens deixem el carrer Colon a l'esquerre i enfilem pel carrer Cervantes, cap el carrer -camí- Gandia. Ja només ens queda dirigir-nos, passant l'edifici del nou ajuntament, a qualsevol tauleta del local que lloga Desamparados cada estiu, al Passeig Fronton, per fer-nos un refresquet o un gelat, mentre prenem la fresca.

Ramon Navarro

AQUELLS QUE NO ANAREN Inici

La història és la suma
total de totes aquelles
coses que hagueren
pogut evitar-se.
Konrad Adenauer

Val més ser covard un minut que
estar mort la resta de la vida.
Proverbi irlandés

Molts dels qui lluitaren a la guerra civil espanyola, també en altres guerres arreu del món, ho feren per defensar el seus ideals; però d'altres foren reclutats, a la força, per treballar morint o, pitjor encara, matant al servei d'un dels bàndols en lluita. Hi hagué algunes persones, els emboscats, que optaren per no anar a la guerra refugiant-se en coves, cases de camp o en amagatalls dintre de la pròpia llar. Qualificats d'insolidaris i covards eren perseguits per cometre el delicte de desertar. D'aquesta mesquina tasca s'encarregaven uns guàrdies d'assalt que conduïen un auto, anomenat "canguro", amb finestres enreixades. Quan trobaven un desertor el detenien i el feien arribar a l'autoritat militar corresponent que el retornava al front; però aquesta vegada a primera línia de foc, sent el seu destí més probable la mort.

Així li va passar a Paco Vitòria, "Paco Natxa", el fill del ti Blai. Estava a la guerra i va vindre de permís; però l'allargà més del compte i els del "canguro" el capturaren a Xeraco. Després l'enviaren a un batalló disciplinari a Madrid i en la batalla de Pozoblanco va morir.

"Nassio" va tindre més sort, era jugador de pilota i vivia a Xeraco, encara que sabia que els guàrdies el buscaven no es perdia cap partida, però sempre encarregava una persona que vigilara les entrades del trinquet per si de cas. Un dia que jugava una partida a Xeresa, en un descuit de l'amic que vigilava, l'arrestaren; però amb l'excusa d'anar a beure aconseguí escapar per una altra porta del trinquet i encara que els guàrdies el van perseguir i van disparar a l'aire per persuadir-lo aconseguí escapar.

D’Emboscats no sols hi hagué a Xeresa, a la majoria dels pobles va ocórrer igual, de fet, existeixen moltes coves dels Emboscats per les diferents poblacions de la comarca i del País. Malgrat la generalització del fenomen poc s'ha escrit sobre el tema, sembla que els desertors, objectors, fugitius..., com que no opten a cap medalla no mereixen cap referència bibliogràfica. Els llibres sobre la Guerra Civil Espanyola poc ens parlen dels emboscats. És habitual que els autors es decanten per un o altre bàndol: a la postguerra pel Nacional i als primers anys de la democràcia pel Republicà; tanmateix tothom oblida el capítol dels emboscats. Els nacionals amb el seu marcat esperit militar no podien lloar qui s'havia negat a lluitar, encara que fóra contra ells, i durant la transició democràtica l'esquerra volgué contar la seua versió de la guerra; però poc els interessava parlar dels seus pròfugs. Cal recordar que, durant la guerra, a les nostres terres la gent era reclutada pel bàndol republicà. Sí que s'ha tractat, encara que no massa, el tema dels "Topos" que després de la guerra passaren anys amagats per por a la repressió del nou règim franquista.

A la revista La Cisterna sí que anem a recordar les vivències d'aquestes persones que, esperant que acabara la guerra, passaren mesos vivint en coves, com animals, renunciant a l'honor de combatre com a insignes soldats; però estalviant-se allò que més s'estimaven: "la pelleta". I és que com Ulisses, el protagonista de l'Odissea, el final feliç dels emboscats, ho fou, no per la glòria guanyada en les heroïcitats de la guerra, sinó per haver aconseguit tornar sans i estalvis al seu poble i recuperar el seu espai afectiu entre la seua gent.

Vicent Bou

LES NOSTRES COVES: LA COVA DELS EMBOSCATS 2 Inici

GÈNESI.-

Es tracta d'un albelló sobre encreuament de fractures de direcció Nort-Sur/Est. En el terme municipal de Xeresa, només tenim aquest exemple d'albelló actiu, encara que només romanga en aquesta situació en època de pluges. És l'única cova de Xeresa que posseïx quantitats apreciables d'aigua; de fet el seu meandre intermedi i les sales inferiors, sempre posseïxen la suficient aigua com perquè els espeleòlegs que la visitàrem, isquem mullats a més no poder, sent aquesta la cavitat més freda de la localitat. L'altra cavitat de Xeresa que arriba a tindre molta aigua embassada en època de pluges, aigua que prompte desapareix, (en tres o quatre dies), és la Cova de Pellicer, o Cova del Blasco. En cap altra cova de Xeresa arriba a vore's aigua, llevat que es tracte d'algun gour, o xicotet toll.

GEOLOGIA.-

Tant la boca com la resta de la cavitat, es desenvolupa en materials depositats entre el Neocomiense i el Barremiense, que al seu torn pertanyen al Cretaci Inferior. Aquests materials que són en aquesta cavitat molt fàcils de reconéixer, sobretot en la Sala dels Gours, que és la primera a la que accedim amb material de tècnica vertical, estan disposats en estrats d'entre 35 i 50 centímetres, que posseïxen cabussament d'aproximádament 15º, direcció Sud-oest, i es componen de calcàries llacunars, margues i arenoses en Fàcies Weald. El conjunt d'aquests estrats, en els que es desenvolupa la nostra cavitat, forma un paquet d'uns 130 metres de potència, o gruix. Davall aquest paquet, però en superfície, és a dir al costat d'ell, es troba un altre de xicoteta potència coincident amb una falla, format per alternança de dolomies i dolomies argiloses del període geològic Cenomaniense, que pertany al Cretaci Superior. Açò vol dir, que els materials en què es desenvolupa la cavitat, es depositaren i formaren abans que els que es troben davall, tot i que l’ordre invers, seria el més lògic. L'explicació d’aquest succés, que s'observa en la naturalesa, prou més del que podem arribar a pensar, pot deure's a diverses raons. Ací, però tan sols citarem la més probable, o la que s'ha arribat a demostrar a la vista de les dades arreplegades. Tot el massís del Mónduver conforma el denominat Domo de Xeraco, en el que originàriament uns materials estaven dipositats sobre altres, tot això de manera cronològica, és a dir els més antics davall, i els més moderns dalt. En el nostre cas els materials més antics pertanyen al Keuper, en el Triàsic, és a dir Algeps, que en principi estarien a gran profunditat, a no ser perquè en la nostra zona hi ha grans falles, causades pels moviments orogènics del nostre planeta, que són els causants que una extrusión d'Algeps, ens arribe fins a la superfície, situant-se per damunt de materials relatívamente molt jóvens. Per damunt d'aquests materials del Triàsic i en tota la zona d'influència de la Cova dels Emboscats, es troba tota la sèrie completa del Juràssic, des del Lias al Malm, passant pel període Dogger. Ja sobre el Juràssic se situen els materials en què es desenvolupa la cavitat, i per damunt d'ella estan les calcàries amb orbitolines i Dolomies, de l'Aptiense, també del Cretaci Inferior. Açò seria el que hauríem de trobar en cas de no existir moviments orogènics, ni falles etc. Tots aqueixos moviments, unes vegades d'espenta, altres de relaxament, de progressió i regressió, permeten i provoquen alçaments i, o afonaments de masses a nivell continental i a nivell local, sent en aquest cas nostre, un afonament en graonada, de la massa rocosa, d'Oest a Est, és a dir des del muntanya Mondúver cap al mar. Això ho podem observar només mirant cap a Mondúver, i vore els seus tallats que descendixen cap a l'Est. En la Cova dels Emboscats, coincidint amb una falla, els materials situats a l'Oest han sofrit un afonament menor que els del flanc Est, que origina que la capa posterior al Barremiense, és a dir, la Cenomaniense, a l'Est de la falla, estiga situada per davall del Barremiense de la part Oest de la falla, quan deuria estar per dalt. Açò és el que observaríem a simple vista, realitzant lleugers estudis de la zona, sense mirar en profunditat, perquè al cap i a la fi, les capes que hi ha en profunditat es corresponen amb els dos flancs, només que estan desplaçades en altura, en molt pocs metres.

DADES.- Hi ha diverses opinions sobre el fet del descobriment de la cavitat, i l'any en què això succeí. Hi ha persones de la localitat d'origen, (Xeresa), la major part d'elles ja mortes, que ens asseguraren que la cavitat era coneguda d'antic, encara que per molt poques persones, pel fet que tal cavitat es prestava a ser tan bon amagatall. Altres diuen que un pastor alçà una llosa pètria, que presumiblement taponava o obstruïa l'entrada a la cavitat, quan ja estava a punt de finalitzar la Guerra Civil Espanyola, amb la qual cosa quedava obert el lliure pas al seu interior. Aquesta última opció pareix la certa, encara que també pot ser-ho l'anterior que tampoc ha pogut ser demostrada, i és que no s'usà com a refugi durant tot el conflicte, sinó tan sols en la seua part final, la qual cosa dóna més solidesa a la segona opció, que a més la faria desconeguda per a tots, exceptuant el descobridor, amics i acostats. En aquells anys, tota la zona confrontant a la cavitat, vessants del Barranc de Pablamquero, devien estar cultivades, almenys de garrofera, ja que tota la vessant Nord conserva encara centenars d'exemplars, per la qual cosa és un poc d'estrany que no s'haguera descobert amb anterioritat, però si ens refiem dels informes que aqueixes persones ens han facilitat, deixarem per cert el seu recent descobriment. La seua boca és més bé xicoteta, ajudant a què passe desapercebuda, el fet que es troba en el llit d'una torrentera, rodejat per alguns blocs que dissimulen o camuflen la boca, excepte si ens trobàrem a menys de tres metres de la mateixa. Amb tot, els emboscats podien emmascarar-la encara més, col·locant alguna llosa sobre l'entrada, omplir-la d'herbes i matolls. Afortunadament la cavitat no és molt freda en les seues dues primeres sales, trobant-se al final de la segona, un embassament d'aigua prou extens, com per a mantindre a diverses persones, durant un període de temps prou llarg, ja que la reposició del líquid element és continu, durant quasi tot l'any, per l'intens degoteig existent, al llarg de tot el meandre intermedi, abans del seu desfonament sobre les sales interiors i inferiors.
HISTÒRIA, (de les exploracions).-
Encara que no tenim notícies certes del seu descobriment, el suposem pel que se'ns ha dit, cap a l'any 1938. Les persones que romangueren emboscades en la cavitat, no hi estaven de forma permanent i continuada en la mateixa, sinó que eixien a l'exterior per a buscar menjar, canviar-se de roba, vore els familiars, etc. preferentment realitzaven aqueixes eixides a la nit, romanent amagats pel dia. Per les restes que hem trobat en la cavitat, entre les que podem citar diverses dotzenes de bales de fusell Màuser, -que es trobaren entre clavills, xicotets estants i buits de les parets i sostre de la saleta d'entrada-, trossos de botiges, cànters, plats, tabac, sacs etc. -que es trobaren en la galeria-sala de les Rates penades, que seguix a la sala d'entrada, encara que també en la sala dels Blocs, que ocupa el nivell inferior a què ells pogueren accedir, des d'on s'abastien d'aigua, podem pensar que no el passaren molt malament allí dins, encara que com ja anunciàrem en un nombre anterior d'aquesta publicació, aquest ambient ens és molt hostil a les persones, a causa de la foscor i gran humitat del medi cavernícola, més si és el cas en aquesta cova que sempre roman amb un gran embassament d'aigua, relativament prop de la boca d'entrada. Com ja s'ha citat, els emboscats no hagueren d'avançar més enllà de l'entrada del meandre, a causa d'una tremenda estretor que impedia el pas, a banda que per a poder entrar els futurs exploradors del CEV en aqueixa zona, hagué de ser treballada rebaixant el grossor i altura de l'esperó petri, sobre el qual hui en dia es pot passar cap a la resta de la cavitat. És de suposar que una vegada acabada la guerra, la cavitat seria visitada de forma esporàdica, o potser prou més del que suposem, encara que no tenim dades d'això; la veritat és que algunes persones de la localitat si sabien de la seua existència i localització. Per la meua part dir que vaig entrar per primera vegada a la cova, als set anys d'edat, acompanyat per la meua germana major, María José Castelló Ferragud, que anava per davant obrint pas, (a mi, en aquell temps, em donava por d’entrar a una cova, a pesar que ja començava a aficionar-me), arribant fins a la part alta del ressalt, sense arribar a baixar a la sala dels Blocs, que llavors ens pareixia un pou prou fondo, i per mon pare Tomás Castelló Torres, que es quedà en la sala d'entrada. Posteriorment vaig visitar en diverses ocasions la cova, en trobar-se molt prop del Pla La Vella, al qual anàvem de tant en tant, en ser propietat familiar. En 1979/80 membres del Centre Excursionista de València, (Enrique Ros Sebastía,- amb ascendència a Xeresa-, i Paco Martínez), Grup Espeleològic Bajoqueta, associats al C.EV i membres del GEVIP, (Grup Espeleològic Vilanova I Piera), Pura Carrión, Manolo Ramírez i Sari Medina, tots ells residents a València capital i poblacions de la seua zona metropolitana, guiats per Àngel Sebastiá Bou, el "Sereno", que els ajudà a localitzar la cavitat, realitzaren la primera exploració i estudi geomòrfic de la nostra cavitat, que tingué com resultat la confecció del primer pla topogràfic de la Cova dels Emboscats, informació que va ser publicada en la revista d'espeleologia de la Federació d´Espeleología de la Comunitat Valenciana, -Lapiaz, en 1981. En 1988/89 Tomás Castelló Ferragud i Antonio Armengol Arribas en almenys sis ocasions, Antonio Ferragud Roselló, Salvador Roselló Ascó, José Burgos Peña, Enric Sáez Serralta, Aníbal Correas López, Vicent Sebastiá Burguera, Tomàs Ferrandis Moscardó, Mª Carmen Daviu Pellicer, Vicent Puig Daviu, Virgínia Ferrer Miguel, i no sé si em deixe a algú més, reprenguérem l'exploració inacabada d'aquesta cavitat. Des de 1980 se sap que la cova té una profunditat de huit metres, i un recorregut d'uns quaranta-quatre metres. Quan realitzàrem una visita a principis d'estiu de 1988, observàrem que el meandre posseïx en la zona totalment inundada, és a dir el tram que té direcció Oest, una formació estalagmítica molt difícil de trobar en una cavitat; es tracta d'una vorera de calcita, molt cristal·litzada i transparent, situada a nivell d'aigua, tenint una amplària de deu a quinze centímetres, per uns nou metres de llarga, o el que és el mateix, la longitud del meandre, vist des del seu inici ja que en fer corba, no l'arribàrem a vore en la seua totalitat, i un gruix d'un centímetre com molt. La importància d'aquest fet està en l'existència mateixa d'aqueixa vorera, que vol dir, almenys en aquest cas, que ningú ha passat per allí, ja que en cas de fer-ho, la dita vorera de calcita desapareixerà, com de fet així ha succeït. En les quatre primeres visites intentàrem arribar al final del meandre, cosa en què fracassàrem, degut en part a la nostra falta d'experiència espeleològica. El cas és que ens mullàrem quasi completament, la quasi totalitat de les nostres cames es troben afonades en el fang del meandre, que aconseguix la profunditat d'1,15 metres, mentre que l'espai lliure d'aigua, tan sols ens deixa un metre escàs, la qual cosa ens obliga a avançar decantats i mig tombats sobre l'aigua, entre l'estret meandre que arriba a estretir-se fins als 0,20/0,25 metres, amb parets plenes d'argila apegalosa, i no ens atrevim a passar per l'estretor, ja que en cas de no continuar després de la mateixa, que coincidix amb un lleuger canvi de direcció, la tornada al seu inici ens resultarà molt complicat. En una de les visites que es féu al setembre de 1988, vingué Tomàs Ferrandis, que era el menor de tots nosaltres, menor en edat i grandària, aconseguint ser ell qui per primera vegada aconseguí superar la dita estretor. Una vegada comprovà que el meandre continuava i eixamplava un poc, ja passàrem els altres, arribant fins a l'albelló del meandre, pel que tota l'aigua que sobreïx l'embassament, cau a les sales inferiors, que encara estaven per descobrir. De moment la cavitat ha guanyat uns trenta metres, respecte dels coneguts fins al moment, però no som capaços de a partir d'aquest punt, que ens mullàrem i gelàrem en excés, de descendir el pou que ens portaria a aqueixes sales en què sentírem allà baix, el córrer de l'aigua. Aquest fet i altres semblants en altres coves de Xeresa, són els que ens impulsen a realitzar un curs d'aprenentatge de les tècniques de l'Espeleologia Vertical. Després de diversos intents, el 8 d'octubre de 1989 José Torregrosa Rubio, Tomás Castelló i Paco Just Cardona, aconseguírem arribar al que seria el final de la cavitat, almenys en la seua part transitable, fins que algú trobe alguna continuació. La cavitat acaba en una sala-pou que generalment es troba inundada, en la que no s'observen indicis de continuïtat. Per a acabar, dir que es visità en un parell d'ocasions més sense aconseguir resultats positius, per a finalment tornar en 1998 per a prendre les dades topogràfiques, amb els que es realitzà la topografia que s'adjunta a aquest treball.

MES DADES.-
En 1993, any en què ens deixà per a sempre, un dels pioners de l'Espeleologia en la Safor, Antonio Sancho Santamaría, fundador de la Penya Esportiva Gandiana, i creador de l'actual Centre Excursionista de Gandia, Federico Canet Pellicer, també conegut com Federico "El Blasco", veí de Xeresa, ens relatà alguna història sobre els emboscats, històries de les que ja quasi no ens recordarem. Entre altres coses ens diu, que els emboscats dedicaren una cançó a la cova; la cançó es compon de dues parts, una que fa referència al seu descobriment i utilitat, i una altra de caràcter polític. La segona part mai ens l'arribà a recitar, encara que és possible que algun dia decidisca fer-ho, -esperarem que així siga-, mentre que la primera que transcrivim a continuació, ja va ser publicada pel març de 1994, al núm. 6 del Butlletí d'Informació Espeleològica, L´AVENC, de la FTVE, (València), en el treball de divulgació espeleològica presentat per Tomás Castelló Ferragud, titulat "Llegendes i Usos de les Cavitats de Xeresa i Xeraco (La Safor)".

CANÇÓ: La Cova Dels Emboscats

AUTOR: Anònim. (De moment..., els Emboscats?..., esperem que si algun lector sap quelcom sobre el tema, ens ho comunique, per favor)
NOTA: Segur que hi ha errades, però així és com me la cantaren, i jo la vaig arreplegar.

LLETRA
Al Racó de "Pablanquero",
"Mos" ha eixit, una cova gran;
Per amagar-se els emboscats
I que no patixquen fam,

Per que no patim de cap,
"Mos" ha eixit una fonteta;
I només eixim a l'arran,
Per a fer la recol·lecta.


Tomás Castelló

BIBLIOGRAFIA.-
-FTVE. l´Avenc. NÚM. 6 de març de1994. València.
-DONAT J. (1960). "Catàleg d'Avencs i Cavernes de la Província de València". Pub. Del GEV i p. Exma. Dip.Prov. València.
-DONAT J. (1966). Catàleg Espeleològic de la Província de València. Memòries de l'Institut Geològic i Miner d'Espanya, Tom LXVII Madrid.
-ROSELLO V. (1968). "El Massís del Mondúver. Estudi Geomorfològic". Estudis Geogràfics núm. 112-113-432-474. València.
-Memòries CAG-GEXE. (1988-89-91). Xeresa.
-Memòries del CMEX. (1998). Xeresa.

ELS EMBOSCATS 1938 Inici

El nom de Cova dels Emboscats es coneix des de temps de la Guerra Civil Espanyola, degut a que allí eren amagats certs xicots del poble que havien fugit de la guerra i els van anomenar "els emboscats".
<<Vàrem vindre de la "Toma" de Castelló, al control ens furtaven el "fusil" i no podíem presentar-nos al quarter. Vam estar huit dies per dalt les muntanyes per vindre ací. Jo vaig tornar al poble per la Penya Negra, el Molí i em vaig presentar a casa. De seguida ens vam agafar de dins casa i ens varen tancar a Gandia, a l'eixida, a un edifici que hi havia a l'esquerra de la carretera de La Vital. D'allí ens van portar a "Moncà" a un camp de concentració -uns horts- i després a Catadau. De Catadau vaig fugir travessant el riu i per dalt les muntanyes cap a casa. Quan vaig arribar al poble, la primera nit la vaig passar dins la "Cova d'Algeps" i per allí, per darrere les cases -on viu Fabi- vaig entrar al corral del meu sogre Gargonio Mascarell. Em van dur una brusa i un sombrero per a poder eixir de casa de nit i amagar-me a l'altra casa que tenia al costat de casa Amàlia, enfront la panaderia de Ramonet, i allí vaig passar 17 dies -em vaig fer 17 parells d'espardenyes d'espart-. Em donaven menjar i beure sempre d'amagat - a ma casa no sabien res-. Tenia preparat un amagatall a la casa del costat, botant pel terrat, a un "silo raso" entre dues biguetes al sostre. José Maria Moratal a l'habitació d'ell tenia un amagatall fet, entaulellat i tot, per si anaven a buscar-lo, amagar-se dins.>> Ens conta Paco Catina.
Després d'estar amagat a casa del sogre va ser quan se'n va anar a les muntanyes; Font de Mondúver, Cova de Benita i Cova dels Emboscats, fins que es van donar la notícia que la guerra s'havia acabat.

La Cova

La seua ubicació no és gens fàcil de trobar, ja que el barranc on està el barranc de la Mare de Déu al Racó "Pablanquero"- no té vistes directes cap al poble o els bancals treballats, degut a què les vores del barranc són molt altes i tapen la vista del poble la vora del Sud- a més que la vegetació
dificulta la seua visibilitat. El barranc té vistes cap a l'Est, i Xeresa es troba cap al Sudest, des de la cova. Tampoc es troba dins el barranc, sinó a meitat d'aquest i en una paret que forma allí tenint les vessants del barranc pels costats.
La seua major importància resideix en que hi ha aigua dins d'ella, en el segon replanell, i no havia necessitat de desplaçar-se per a buscar-la, almenys per beure, a més de posseir el suficient espai per a romandre "còmodament", dormir i fer foc, al primer replanell.

La Cova la trobaren Vicentico "l'Aguazil" i el "Rullet". Estaven un dia sentats a una pedra i notaven que els pegava a les cames un doll d'aire calent, van escudrinyar el forat, posaren el braç i comprovaren que en veritat sí que eixia calentor d'allí, i la pedra de fora estava banyada, però com que el forat era molt menut decidiren baixar al poble per una ferramenta. A la finca de Don Luis estaven rabassant i li furtaren un pic a Miquel de "l'Algepser" per fer el forat de la Cova més gran, però el justet per poder entrar i eixir una persona. A l'entrada sempre estacaven un pinet verd que tallaven per camuflar el forat, i que anaven canviant-lo abans que s'assecara.

Des d'aquest moment va ser ocupada pels fugits de guerra i és que la Cova no era trobada per ningú més que els emboscats. Quantes vegades ha passat per davant la cova el pare del ti Paco Gostí amb el seu ramat d'ovelles i mai ha sabut que dins havien persones del poble. Fins donar-se el cas d'un dia estar Vicentico i Rullet dins la Cova i observar com el pare de Paco Gostí, mentre el ramat pasturava, va anar a sentar-se a la pedra de damunt la Cova i deixar balancejant les seues cames davant el forat de l'entrada. Rullet li diu a Vicentico: -Vols que l'agafem de les cames i li donem un bon susto? Però no ho feren per no delatar-se.
Vida de l'emboscat
Una màxima dels emboscats era no fer mai foc, i si el feien per alguna necessitat era per a calfar-se el menjar, i dins la Cova.
El grup, quasi mai estava unit, és a dir, durant el dia, de vegades, alguns es quedaven amagats dins la Cova, encara que era millor eixir d'ella i amagar-se per la muntanya. Buscaven sempre zones on hi havia bosc, els Racons de Mestre, els Flarets,... Als Flarets anaven també per aigua, a la fonteta que brolla o brollava allí -vam furtar una botija de la finca Perelló i bevíem amb ella-. Quan eixien de la cova ho feien cadascú, moltes vegades, per separat, i així, si feien presoner algú, no delatava als altres.

A l'única persona que veien per les proximitats de la Cova era a Vicent, el pare de Xaixo, cosí germà de Vicentico l'agutzil. Tenia unes quantes cabres i anava a pasturar-les, i la miqueta de llet que treia li donava per viure. Ell sabia que s'amagaven per allí però no anava a destorbar-los.
Quan començava a fer fosca es reunien a la Cova i, quan ho necessitaven, feien foc amb llenya sequeta que no fa fum; allí teníem un banquet que formava la pedra i torràvem, es referix al primer replanell de l'entrada. Després, a dormir damunt l'espart, l'espart és molt calent, dormíem millor que al front, i més blanet; als Flarets està plé d'esparteres. N’hi ha moltes per la muntanya. També solien posar una garba d'herba o de fenàs o damunt d'un sac (manies no en tenien).
Les visites a casa
Les nits que no dormien a la Cova, se'n baixaven a casa, perquè també havien de recollir menjar i roba neta. El ti Paco, quan arribava a sa casa, enfront del magatzem de Pacalet, on vivia el seu germà Vicent, com que aquella casa estava als afores i els carrers no tenien llum, anava al penal de darrere per dins l'hort i feia la consigna al tros de paret que no era de pedra, el qual coincidia amb la ximeneia. Pegava dos o tres colpets amb el puny i sa mare deixava la porta junta. Aleshores, Paco, si no veia ningú pel carrer entrava a casa per la porta principal. Allí, potser, passava la nit, es canviava la roba i se n'enduia de neta i, el més important, recollia menjar. També acordava amb son pare el dia que li portaria més menjar a algun lloc del terme. Son pare treia el menjar dins d'una càrrega de fem i al pedregal del costat de l'hort de Masià, que eixe tros de terra era d'ells, abocava la càrrega i apartava el menjar tapat amb dues garbes de brossa. Paco, per la nit, baixava al pedregal i, com que ja sabia on era el menjar, recollia el recapte i, amunt a la Cova.
Vicentico l'agutzil, una nit que se'n va anar a casa; ell vivia al barranc, enfront del "Castell", i entrava dins de casa per una finestreta que donava darrere al barranc, li lligava una corda i pujava per ella- com que la Guàrdia Civil amb el Canguro (furgoneta on col·locaven els fugits de guerra) sempre estava vigilant les cases, el van vore eixir per la finestra i li donaren l'alto, però Vicentico no va fer cas i, per dins del barranc, sense parar de córrer, amb l'autoritat darrere d'ell va poder arribar al Calvari, i per la senda se'n va anar a les muntanyes. Conten d'ell que tenia molt bona cama i molt bon braç.
El ti José baixava a casa a veure la família i no anava mai per les sendes, sempre creuant muntanya; una trajectòria que realitzava era des de la Cova dels Emboscats cap a la Cova de Caballero, baixava a les Senilleres, passava pels secans del ti Blai, després per la Bassa del Secretari, creuava els bancals vers el barranc, travessava el Calvari, els garrofers de Perelló i a casa. El poble no el tocava per a res. Com vivia als afores, s'amagava en un garrofer i quan no veia perill entrava a casa. Allí estava, potser, uns dies i en un sac s'enduia el menjar per a varis dies, com pa de blat, pa de dacsa, sardines, alguna taronja i, a més, li deia al seu germà Salvador que tal dia acordat anara a tal lloc acordat de la muntanya i que li portara allí menjar, que ell l'esperaria. En aquell temps molts anaven a fer llenya a la muntanya amb els animals, col·locava el menjar amagat en la sària de l'animal i en arribar al lloc allí estava José esperant-lo, sempre fugint i amagant-se.
Una altra manera d'arreplegar menjar era dels camps sembrats, tot el que pillaven anava dins del sac. Tot això de nit, no hi havia problema de visibilitat ni d'orientació, coneixien terme i muntanya pam a pam. Mentre uns anaven a casa a veure la família i recollir menjar, altres anaven a furtar fesols, tomaques o altres aliments que trobaven pels bancals i així cadascú es valia de sí mateix. Als horts del costat la Bassa del Secretari -el pare de Don Luis, li deien Paco- anaven a collir unes taronges blanques que eren molt dolces, no tenien pinyol. Arreplegaven mig sac cadascú i, senda amunt.

Amagatalls
Abans de trobar la Cova anaven errants, uns dies ací, altres allà i mai al mateix lloc per a que no els agafaren.
La Cova de Benita o Cova de Marta, a la solana del Carritx, al Nordest de la Penya Negra. Avuí no sé si la trobareu perquè la devastadora "Cantera" ha arribat fins allí i està destruint tot el que troba al seu pas, ni tan sols respecta l'amagatall que en un temps va servir per guarir la vida de persones del poble; ho podem comprovar des del Molí
quan anem per aigua, o podem aproximar-nos fins el Corral de les Cabres, però si aneu allí endugueu-se el mocador per si ploreu al recordar el bell paisatge d'antany.
També a la Font del Mondúver, als covatxons que fa allí, van passar uns dies amagats Salvador del Moreno i Paco Catina -abans d'estar a la Cova dels Emboscats-. De dia se n'anaven dins del bosc a amagar-se darrere d'un borderís i de nit dormien al replanell de la coveta que forma prop de la font.
A les casetes dels obrerets estaven 2 o 3 xicots de Xeraco, però estos no s'amagaven a la Cova, tan sols s'ajuntaven alguns dies durant el dia i se n'anaven al bosc.

Una manera d'entretenir-se emboscats era fer espart i confeccionar-se espardenyes, i contar-se col·loquis, com diu el ti Paco Catina.

Els emboscats

Els noms dels emboscats que es recorden són:
1. Francisco Arlandis, conegut com Paco Catina.
2. José Sebastiá, conegut com José Rejoler.
3. Francisco Armengol, conegut com El Rullet.
4. Vicente Cardona Daviu, conegut com Vicentico l'aguazil.
5. Eleuterio Martínez, el pare de Terio, qui vivia al carrer El Mayorazgo.
6. Pepito Roselló Sastre, l'avi dels fusters Planes.
7. José Arlandis, Pepe Catina, germà de Francisco Arlandis.
8. José Armengol, conegut com Pepe Randero, germà d'Alberto Randero.
9. Antonio Vicente Ibáñez, “Vicent de Banyes”, pare d'Amparin.
10. Francisco Peiró Prats, conegut com Paco Camila -el pare-.
El ti Paco diu que encara n'hi havia més, uns 16 ó 17, però no recorda els altres.
"Emboscats per la muntanya estaren, no recorde bé, però uns 8 ó 9 mesos deguérem estar per allí", ens conta el ti Paco. Quan van saber que la guerra s'havia acabat, baixàrem de la muntanya i el barber José Maria va vindre a afaitar-mos als secans de la caseta Juan Antonio, al racó de Les Senilleres. Afaitats i amb el "monyo" tallat anaren arribant a casa.
No tots els fugits de guerra estaven amagats a les muntanyes; hi havia que estaven a casa, però ningú no res sabia, només que els pares i núvies, com és el cas d'Alberto Randero.
Aquesta entrevista l'hem realitzada amb els dos emboscats que queden al poble. Ja són majors i encara saben moltes més coses, però la seua memòria no ho recorda tot, ja que han passat més de seixanta anys, així i tot ens ha servit per donar-nos tots aquestos detalls que hem contat. En certa manera, a aquestes persones encara els resta el pensament d'aquella època i hi ha qui creu que la gent pensarà d'ells que van ser uns desertors de guerra i simplement varen fugir perque eren persones pacífiques, anaven obligats, i la guerra ja era perduda, no havia ordre entre els caps. Quanta gent innocent no va morir?

Vicent Serra
Agraïm la col·laboració a José Sebastiá i Francisco Arlandis

JARDINS I JARDINERES Inici

Després d'alguns intents per encarar amablement aquest article, continuem pensant com posar-li nom a la impotència i a la indignació que ens envaeix quan mirem cap al Mondúver. Pugeu, sinó, per veure la destrossa que ens han fet al Carritx. Sembla que de vegades no convé advertir les coses tot i que siguen d'una magnitud tan escandalosa que puguen, fins i tot, contemplar-se des de la carretera quan anem a Gandia o en venim.
Hui, el mal que l'empresa Tamhiexca li ha fet al Carritx és ja irreparable. Emparant-se en un rètol ridícul i insultant de transformació agrícola ha desfet per complet la muntanya explotant una pedrera que hauria d'estar clausurada. Cal imaginar-s'ho d'ací a uns anys quan l'explotació s'abandone.
El litigi, la perseverança i les queixes dels veïns que en altre temps van somoure el poble i l'Ajuntament sembla que ara s'han callat. Tot el que s'havia aconseguit per tal de minimitzar la voracitat ferotge sobre l'entorn, de preservar els carrers del trànsit pesant quan es va restringir l'explotació de la pedrera al seu antic propietari, ara es reviu, però amb tal intensitat que el ritme d'extracció d'abans resulta absolutament còmic comparat amb el que es duu hui en dia.
De fet, tot el Carritx fins el Corral de les Cabres és ja el front de la pedrera, coincidint amb la principal conca de recepció del barranc, cosa que ens comporta -i ens comportarà- molts problemes quan s'erosiona aquesta zona amb les pluges torrencials reblint el barranc de pedres i sorra que intensifiquen el desbordament a la zona de la Camilor.
A banda d'això, sembla que s'ha ocupat i transformat terreny de domini públic -que no vol dir només municipal- com és el propi llit del barranc en la seua capçalera i s'ha encarrilat l'aigua de la Font de Carritx -que és propietat del municipi- a un bassal rodat de ceranda, per tal d'abastir l'explotació en les seus necessitats hídriques. Pugeu i veureu l'estropell.
Tan ingenus se'ns suposa per fer-nos creure que allí van a plantar-se tarongers? Us assegurem que allí tan sols hi ha quatre pebreres i dues carabasseres que algú s'enduu a casa. Açò és suficient per dir que es tracta d'una zona agrícola? Quants horts heu vist vosaltres que estiguen sota tallats de cinquanta metres en vertical?
Estem parlant de la Font del Carritx, potser calga rescriure-ho altra vegada perquè ens n’adonem. Ens referim a aquell paratge que ha sigut un lloc emblemàtic per a nosaltres i que a hores d'ara desapareix engolit per la negligència dels qui ens governen, deixat potser tot un seguit de responsabilitats. Perquè el més gros de tot és que s'està actuant amb la complicitat que dóna el silenci, quan es deixa fer el que no es pot ni es deu.
Què fa al respecte l'Ajuntament, recordar-se'n tan sols de la muntanya quan arriba Sant Antoni i repartix els capellans per tindre el personal acontentat?
Sens dubte aquesta indiferència, aquesta indolència no és una acció aïllada sinó que forma part d'una política global, no anem a dir que premeditada no som tan dolents- però sí d'una incompetència palesa que s'amaga darrere de la pedanteria, la vanaglòria i el populisme. Potser no hi haja mala intenció i tan sols siga simple oportunisme, ineficàcia o amiguisme. Una incultura demostrada a ultrança sense cap dissimulació.
Les veritables preocupacions d'unAjuntament com el nostre sembla que són la perpetuació de càrrecs i oficis amb sou -això sempre- i els diners que deixen els grans negocis, la resta és peccata minuta que es pot improvisar.
Per això, a hores d'ara, el nostre municipi s'ha convertit en una mena de pastís a l'abast, entre altres coses, d'una ferotge especulació immobiliària plena d'interessos individualistes i evidents que minimitzen -i fins i tot ridiculitzen- l'interès comú. I més, quan aquesta filosofia pareix potenciar-se i fomentar-se des de l'Ajuntament, fent de la privilegiada situació d'aquest poble un profit tan sols mercantil que de ben segur ens deixarà a la majoria de nosaltres tal com estaven, però probablement habitant un indret difícil de reconèixer d'ací a uns anys.
A hores d'ara tan sols ens queda tenir paciència, acostumar-nos a què el nostre terme canvie pel caprici o el benefici d'uns pocs, sense que la majoria prenguem part ni quart.
I tot açò: els laments i les reivindicacions com aquestes es quedaran en una enrabiada sense gràcia, perquè nosaltres tampoc som tan valents -poden estar tranquils- de dur les coses endavant. Per això, havien d'estar els que viuen de l'Ajuntament, que entre altres coses haurien d'haver recuperat el Carritx per al poble quan va haver possibilitat de fer-ho.

Al capdavall, perquè no ens queixem i puguem presumir de poble quan venen els de fora, ja ens regalen unes jardineres (ara ja músties les flors), i així, que vegen quins carrers tan bonics tenim. Llàstima que eixos dies no en tallen -un concretament- per esmorzar. És clar que també els podrien mostrar el jardí que és (que era) el nostre terme. Però això, sembla que és cosa per amagar.

CEIX

XERESA: UN INVENTARI DE CAMPANES. Inici

Tocar i voltejar les campanes no resulta gens fàcil perquè es tracta d'un instrument musical. Per això, tocar les campanes, revoltejar i fer-les cantar, és més que un ofici, és un art que crea musicalitat, que expressa un estil i que porta sempre, qualsevol que siga el seu so, una enorme càrrega sentimental. D'ací que l'ofici de campaner l'hem d'equiparar al de músic. Els campaners han sigut tradicionalment personalitats ben definides al poble, els quals, amb il·lusió i profund sentit del seu quefer, entengueren aquest ofici com un art, com un mitjà de comunicar-se i trametre missatges al veïnat de Xeresa.
La campana és un bell instrument musical en forma de copa invertida, que es troba ferit pel batall perquè sone. El batall és una peça metàl·lica que penja del centre de la campana i colpeja fortament les parets a fi que la seua veu siga oïda per tot el poble. La campana es divideix en tres parts, a saber: la truja o jou, la copa i el batall. La truja fa de contrapés a la resta de la campana i sol ser de fusta, però també ho pot ser de ferro. La copa és de bronze, fosa amb diversos aliatges. El batall és de ferro, i n'hi ha també de fusta. La pera o coroneta és de ferro massís.
Els tocs de les campanes, amb repiquet o sense, han coordinat les activitats laborals, casolanes i festives de Xeresa al llarg del temps històric. Una època en què el pas de les hores es relacionava directament amb els cicles de la Natura i s'hi adaptaven al lent discórrer de les estacions. Per exemple, el toc de l'alba es tocava quan eixia el sol i la gent havia de començar les faenes del camp o de la casa. Per això, aquest toc variava gairebé diàriament, en funció de l'hora solar.
En aquell temps en què els tocs de les campanes marcaven la vida als xeresans, el dia es destinava a la comunicació i la nit al silenci. Les festes patronals del poble o dels seus barris començaven, i encara comencen, la vespra -qui no fa la vespra no fa la festa- amb el volteig general de les campanes de Sant Antoni al mateix temps que inicien les seues desfilades la banda de música i es disparen alguns coets, castells o mascletades. El silenci anual de les campanes es manté encara els tres dies sagrats de Setmana Santa, és a dir, des del Glòria de la missa de Dijous Sant que ara s'oficia a la vesprada, però que abans es feia al matí fins al Glòria de la missa de Resurrecció, a mitja nit entre el Dissabte Sant i el Diumenge de Pasqua. Durant aquest temps de silenci en què emmudia el campanar, prenien el relleu les batzoles, peces de fusta que, amb el seu so opac, acompanyaven els escolans quan anunciaven els tocs per als diversos oficis litúrgics. Aquests silenci sacre s'acompanyava d'altres normes municipals i eclesials que el regulaven, com per exemple la prohibició de cantar o riure en públic, d'escoltar música diferent a la sacra, observar el silenci en la faena o en els jocs...
El Concili Vaticà II va suposar la simplificació, quan no la desaparició, d'aquests rituals religiosos relacionats amb les necessitats més primàries de la vida. En conseqüència, els tocs que acompanyaven aquests ritus desaparegueren, justament perquè s'anul·lava aquesta funció tradicional informativa i d'acompanyament dels veïns, és a dir dels tocs indicatius d'un soterrar, de la divisió del dia, dels pernoliars, dels albats, de la festa, de l'arribada d'algun personatge... Només alguns d'ells com els tocs de missa, el revolteig general de les festes o els tocs que assenyalen alguna defunció continuen mantenint la seua presència viva a Xeresa. La tradició sonora de Xeresa, els tocs habituals i els campaners, amb la seua aportació llegendària, són uns temes que caldria abordar aviat a fi de recuperar costums entranyables del poble que han marcat a foc durant molts segles les conductes dels xeresans de moltes generacions.
Una vegada que ens hem aproximat a les funcions de les campanes a Xeresa, reprenguem el motiu del nostre article pel lloc més adequat, el lloc on s'hi troben. El campanar de l'església de Sant Antoni de Pàdua és una torre de secció quadrangular dividit en quatre altures amb 4,5 m d'amplària per quasi 30 m d'alçària aproximada, datat a finals del segle XVIII o principis del XIX i construït amb els materials típics d'aquesta època: maçoneria o rajola i argamassa. L'estil neoclàssic del campanar s'inspira directament en les línies estilístiques del campanar de la Col·legiata de Gandia, de la qual era subsidiària l’esglesia de Xeresa. La sala o cos de campanes se situa en el segon cos. Hi ha instal·lat un mecanisme d'electrificació dels tocs, a base d'un electromall amb motor de vol continu. La distribució actual de les campanes al campanar és així:




La Puríssima és una campana, de bona conservació, de la qual desconeixem les mesures. L'epigrafia que porta incorporada al cos n'indica la datació: l'any 1941 en què
fou fosa a la foneria de Manuel Roses Vidal de Silla. Probablement la parròquia de Sant Antoni o l'Ajuntament de Xeresa conserven els documents que podrien explicar-nos el motiu de la fabricació, segurament feta per substituir una campana més antiga que podria presentar algun badall (que substituïa a les que és van fondre durant la Guerra Civil). El jou o truja és de ferro del tipus Manclús. Al cos porta la inscripció següent:
T.: PURISIMA CONCEPCION; SIENDO CURA DE LA PARROQUIA D. JOSÉ MARÍA MESTRE PIZARRO - ALCALDE D. MIGUEL PELLICER; FUNDICION/ DE/ MANUEL ROSES VIDAL/ HIJO DE M. ROSES SANTOS/ VALENCIA; JERESA/ 1941
La segona campana és l'anomenada Nostra Senyora del Pilar. És una campana de bronze ben conservada de mides, 83 cm de diàmetre de boca, per una altura del bronze de 74 cm i una vora de 8 cm, amb 331 kg de pes aproximat. La truja o jou és de ferro tipus Manclús. Es diferencia de la resta de campanes perquè presenta unes anses antropomorfes. Igual que la Puríssima, fou fosa l'any 1941 en les foneries de Manuel Roses Vidal. Potser el seu nom prové de la devoció que el règim franquista tributava a la mare de Déu saragossana en aquells anys immediats de la guerra civil. En tot cas, només es tracta d'una hipòtesi que caldria confirmar a través d'una investigació als arxius parroquials i municipals. Com la seua companya, la Puríssima, també porta una inscripció epigràfica al seu cos que delata l'edat:

T. NUESTRA SEÑORA DEL PILAR; M.; FUNDICIÓN/ DE/ MANUEL ROSES VIDAL/ HIJO DE M. ROSES SANTOS/ VALENCIA; JERESA/ 1941; MP.: SIENDO CURA DE LA PARROQUIA D. JOSÉ MARIA MESTRE PIZARRO - ALCALDE D. MIGUEL PELLICER

La tercera campana pren el seu nom del sant patró xeresà, Sant Antoni de Pàdua, en bon estat de conservació, disposa d'unes mides de 108 cm de boca per 90 cm d'altura del bronze, 10 cm de vora i un pes aproximat de 729 kg, subjectada per una truja tipus Manclús i ornada de garlandes al voltant de la copa. Per les mides, pel pes i pel nom és, amb diferència, la campana més grossa de l'església, procedent d'una de més antiga que caldria documentar. Es va refondre a la fàbrica de Salvador Manclús l'any 1986, com l'epigrafia gravada al cos explica:

T. SAN ANTONIO DE PADUA; M.; SIENDO CURA DE LA PARROQUIA/ D. JOSÉ Mª MIGUEL PELLICER/ REFUNDIDA EN 1986.

Aquesta tercera campana tanca l'univers sonor de l'església de Sant Antoni de Pàdua que demanava sant Carles Borromeu per als usos parroquials. Aquesta exigència venia donada per la instal·lació de tres campanes: una de grossa, una de mitjana i una altra de menuda. Totes les tres compactades en un sol so.
La instal·lació del rellotge al campanar de Sant Antoni, va exigir la presència de dues campanes diferents, un campanó per als quarts i una campana mitjana per a les hores. El campanó de quarts és una campana de mides ajustades amb una boca de 53 cm, una altura del bronze de 28 cm, una vora de només 4 cm i un pes aproximat de 86 Kg.
La campana d'hores, històricament el seny més important de tota l'església de Sant Antoni, té una boca de 82 cm per una altura del bronze de 69 cm, una vora de 7 cm i un pes aproximat de 319; es va fondre a les instal·lacions de Vicente Roses de València l'any 1803. Igual com el campanó anterior, la truja és una simple biga de ferro. Tot i que l'estat de conservació és deplorable, pel seu interès històric caldria restaurar-la, restituir l'antiga instal·lació per reposar els valors sonors i culturals de l´instrument, així com els tocs tradicionals, així com incoar expedient administratiu per incloure-la a l'Inventari General de Béns Mobles. L'epigrafia descobreix la seua antiguitat:

T. VISENTE ROCES ME FECIT AÑO 1803; M.; SAN ANTONIO

A ningú no se li escapa la importància cultural que mantenen encara avui els tocs de campanes i la figura suggestiva dels campaners que han exercit el seu ofici a Xeresa. Potser resulte actualment inviable retornar a les velles tradicions campaneres que dividien el temps, almenys allò que sí que podem fer és posar a l'abast de les noves generacions tot l'ampli ventall de tradicions que per alguns veïns de Xeresa resulten encara molt pròximes i per a d'altres semblen estratosfèriques que durant molts segles varen regular la vida social, política i laboral de Xeresa.


Joan Iborra

MENJAR I BEURE: SARDINES SALADES Inici

Quantes vegades s'ha dit que, abans, amb una sardina salada menjaven tots els de casa. Aixafada prèviament entre el marc i la porta, envoltada amb un paper d'estrassa, tal vegada per fer-la créixer o per a treure-li fàcilment l’espina.
Amb el ritual de la partició per a molts una peça tan humil s'elevava -per obligació- a la categoria de banquet. I és que abans, a aquest curt peix, se li atribuïa la mateixa abundància que als repartits en el prodigi dels pans i els peixos, perquè potser també foren sardines el que es va repartir en aquell succeït. El cas és que aquest sempre assequible salaó ha arribat a la nostra taula, acompanyat com diguem, per alguna que altra història; cadascú la seua, o d'alguna que n'ha sentit parlar.
Tal vegada, com a reminiscència d'aquell temps de polseguera, i també per la salabrosa menja que resulta, continuen adquirint-se, normalment, d'una en una. Poques vegades se'n compraran per guardar en casa, ja que serà en la bóta primigènia, junt a les altres camarades de llitera, on millor es mantenen. Per això, se solen dir de bóta o de "casco" (que ve a ser el mateix), fent menció del lligam amb el recipient.
En altres llocs també se les coneix com arengades. La utilització d'aquest renom d'arengada no prové, com diuen alguns escriptors gastronòmics, del nom de l'espècie conservada: l'areng o Clupea harengus, si no de la similitud entre aquests dos peixos que comparteixen família zoològica (els Clupèids), i en mols casos, també, tècnica de conservació. La sardina salada, però, és això: sardina (Sardina pilchardus per als amics científics), aquell peix que també es menja acabat de pescar, torrat o fregit amb una picada d'all i julivert , i que ja des d'antic ha sigut conservat, com molts altres peixos blaus, en sal.
Com diem, antigament, menjar-les salades era un motiu imposat per les circumstàncies. Ara, la raó, és l'apetència. Això sí, amb més o menys enyorança. Per això també se sent dir: "aquestes sardines ja no són com les d'abans", perquè de gustos hi ha per a tots, i com sempre: "el que uns no volen els altres preguen". Però posats a parlar, potser que els sabors si que canvien amb els dies, tant per la inclinació del que tasta com per la condició del mos. Tanmateix, no s'ha modificat gaire la manera de preparar-les. Les sardines són sobretot bones acompanyats, això sí, de coses tan senzilles com el pa, les coques, l'ou o l'oli.
Per això, resultaran molt saboroses torrades en un foc -millor que a la brasa- de petorrets i romer, i amanides després amb oli cru. O fregides, que és quan més gustoses esdevenen, regalant-li al mateix oli el flaire furtat a la mar salada. Així, el greix, estarà en bona disposició de rebre un ou caigut, o enrotllat, si es fa una truita amb la mateixa sardina sencera a dintre.
Per ventura, menjar en aquests moments una sardina salada, podria ser -o és- cosa pareguda a un cerimonial, com el que es feia -i es fa- en altes llocs, quan es mengen aquelles herbes bíbliques i amargants per rememorar la peripècia del propi poble.

Ingredients de la Sardina i ou:

Sardina salada, Ous, Oli.

Com es fa:
Netegeu la sardina llevant-li el ventram. En una paella poseu l'oli abundant i quan estiga calent fregiu la sardina.
L'ou es pot afegir de dues formes: batent-lo per compondre una truita que cobrirà el peix, o, traient la sardina per fregir en l'oli sobrant els ous caiguts. Tant en un cas com en l'altre, procureu de servir-ho amb l'oli emprat per mullar pa.

Joan L. Mollà

Foto Festeres:

D'esquerra a dreta i darrere: José Ramon Aparisi (Pepe Ramon de Mainasa), Pepe Català, Fernando Miralles, Donís Muñoz, José Bou Serralta (Coppi) i Antonio Gorrita. Davant: ?, ? , la senyora Paca (filla del secretari), Amparín Canet, Carmen Bou Serralta i Adelita Pellicer. Darrere tot Adelita "la Perlita". Foto cedida per Antonio Blanquer.

Tornar