EDITORIAL Inici

A punt de començar un nou mil·leni, tal vegada siga útil fer una mirada enrere i contemplar el nostre passat. Quines peces de coneixement atresorem des de fa 1000 anys?. Què queda en la nostra memòria col·lectiva de l’època en què personatges fantàstics com papus, fades, bruixes, màgics i d’altres habitaven entre nosaltres (o entre els nostres avantpassats) i jugaven uns papers determinants en la vida quotidiana?

En aquesta era moderna, quan la ciència ha superat de bon tros la superstició en la explicació de les causes de les malalties, dels fenòmens meteorològics i astronòmics, per què furgar en la memòria dels nostres majors i entre munts de papers grocs i arnats?

Per una senzilla raó: els coneixements populars i les cultures tradicionals es perden a gran velocitat arreu del món, i la nostra no n’és una excepció.

La major part de la gent jove (xiquets) actual mostra escàs o nul interés en aprendre dels seus majors. És molt més fàcil veure la televisió o jugar amb la videoconsola (aparell que té infinits "marcianos" al seu interior i mai pots acabar amb tots) que escoltar històries d’una oblidada forma de vida que els pareix irreal, tan irreal com un got de llet acabada de munyir. Els cants de sirena de la nova cultura son tan suggeridors que gairebé ningú serà capaç de resistir-los.

Molt a sovint, els boscos desapareixen sense que ningú en done cap notícia. Un important nombre d’espècies vives estan en perill imminent de desaparéixer per sempre de la superfície de la Terra. Altres espècies, encara desconegudes, passaran a l’estat de la no existència sense fer acte de presència als llibres. El problema no pot ser ignorat.

Però tan important com la conservació biològica és la conservació del nostre bagatge històric; d’eixa història que fa la gent plana del poble, d’allò que anomenem la nostra tradició cultural.

La qüestió per al proper mil·leni és si els avanços de la tecnologia i de la nova cultura imposada per ella faran que es sobrepasse el ritme natural d’extinció, tant d’espècies com de cultures indígenes.

Sobreviurà el nostre coneixement tribal el nou mil·leni? Probablement no; però aleshores la seua pèrdua empobrirà el món.

ANTECEDENTS DE PASQUA Inici

Molts dels rituals de cultures primitives o tercermundistes: balls propiciatoris de la pluja, danses del foc, etc. poden semblar ridícules per a nosaltres els habitants del primer món, però en realitat, en certa manera, continuem conservant alguns d’aquests rituals: processons, cerimònies nupcials, balls públics i també la Pasqua que se celebra tenint en compte el calendari lunar quan ja fa més de dos mil anys que sols utilitzem el calendari solar.

En les cultures primitives del Pròxim Orient la primavera era propícia per commemorar el renaixement de la natura després del període hivernal. Així celebraven rituals per tal d’exaltar la salut, la fecunditat femenina i la fertilitat de la terra. Ens queden nombroses narracions que ho testifiquen: Així el déu Baal de Canaan, que representa la mort i també la vegetació, ressuscitava desprès que la deessa Anat plantara trossos del seu cos. El déu babilònic Tammuz moria cada any i la deessa Isthar el ressuscitava a ell i a tota la natura. Altres deus que ressuscitaven després de morir, i de vegades amb ells la natura, foren els grecs Adonis i Atis i l’egipci Osiris. En aquestes celebracions era habitual realitzar sacrificis en honor dels deus, així per les troballes arqueològiques s’ha pogut deduir que els fenicis en un principi sacrificaven xiquets i posteriorment corders.

A la primavera els romans realitzaven les processons anomenades rogobília i ambarvals per tal de demanar als deus protecció per a les terres i les collites.

Gran part de la literatura religiosa jueva i els seus rituals estan inspirats en la tradició d’altres pobles anteriors del Pròxim Orient, fins i tot, el caràcter monoteista de la seua religió. També hi ha coincidències en la Pasqua que els hebreus celebraven en el mes d’Abib, que per a ells, era el primer mes de l’any i que correspondria, en part, als nostres març i abril.

Per els antics jueus la Pasqua era la festa més solemne i el seu origen es relaciona amb els ritus de les tribus semítiques seminòmades (segles IX-VI a.C.) de Palestina,

Un d’ells podria ser de la següent manera:

Un capitost semita (àrab, jueu, samarità) pinta solemnement els pals de la seua tenda amb sang. Després ruixa el terra de la residència. Acaba de beneir la seua morada seguint un antic costum. Creu en el poder protector de la sang vessada; pensa que gràcies a ella la tenda quedarà protegida per un ésser superior. Els seus habitants quedaran lliures del mal, que haurà de romandre fora, a la serena.

L’escena ens recorda la festa de la Pasqua jueva, precursora de la Pasqua de Resurrecció cristiana.

Aquestes tribus a la temporada de les pluges de l’hivern fins la primavera habiten l’estepa, ja que la vegetació és suficient per als ramats, però a la primavera la vegetació agosteja i els propietaris dels animals es veuen en l’obligació de traslladar-se fins les terres agrícoles veïnes, on els camps ja collits ofereixen pastura suficient al bestiar. A la tardor, amb el començament de les pluges, tornen a les estepes de bell nou. Aquest ritme anual, practicat encara a algunes regions de l’àmbit mediterrani, és la transhumància.

En opinió de Leonhard Rost, protestant especialista en l’Antic Testament, la nit anterior a l’eixida cap als pasturatges de primavera i estiu podia ser l’ocasió propícia per a la pràctica del ritus pasqual.

El trasllat des del desert fins les terres agrícoles, amb "tota la família", persones i animals, era tota una aventura. Hi havia que encarar perills desconeguts. I, per damunt de tot, es temien els dimonis. Una situació així havia de forçar els caps de família a prendre unes mesures especials. El ritus pasqual tindria ací un bon fonament. Celebracions semblants poden observar-se encara entre algunes tribus àrabs.

La teoria de Rost es veu recolzada en Ex 12,8, on s’hi ordena torrar la carn, costum seminòmada, front al costum agrícola de fer-lo guisat. El pa sense llevat prescrit per al sopar i les herbes amargues evoquen les coques de farina i l’aliment dels ramaders esteparis. Israel adoptà aquest ritual però canvià el seu significat amb l’esdeveniment històric de la fugida d’Egipte, així, el nom de Pasqua deriva de l’hebreu "Pésah" que significa passar de llarg, i es relaciona amb el fet que quan Yavé portà la mort als primogènits d’Egipte, passà de llarg per les cases dels israelites sense causar cap mortaldat. A partir d’aquest moment els rituals de Pasqua ja no tenien sols el significat de protecció contra dimonis o éssers exterminadors, tenia també el significat del record i commemoració de la alliberació dels Israelites per part d’Egipte.

Segons l’Antic Testament (Èxode 12, 1-22) Yavé digué a Moises i Aaron a la terra d’Egipte: Aquest mes serà per a vosaltres el primer de l’any.. el dia deu d’aquest mes cada cap de família agafarà un corder per a la seua família ..... el dia 14 el sacrificarà entre dos llums. Després untarà amb la sang del corder la porta de les cases on s’ha de menjar... Per la nit es menjarà la carn amb pans àzims (pans sense llevat) i herbes amargues.. Durant set dies menjareu pans àzims ..... i qui menjara pa fermentat serà esborrat d’Israel ... I si els vostres fills vos preguntaren: Quin ritus és aquest? Respongueu : Es el sacrifici de la Pasqua a Yavé... i això de la mitjanit matà Yavé a tots els primogènits en la terra d’Egipte... a excepció dels israelites. Mes endavant també es fa referència a la festa de la Pasqua jueva (Èxode 12, 43-51) Yavé digué a Moises i Aaron: Aquesta és la llei de la Pasqua, cap estranger podrà celebrar-la...... sols aquell mascle que accedeixca a ser circumcidat podrà celebrar-la.

És fa referència a la Pasqua també en el llibre Números (versicle 27, 16-25 ), Deuteronomi (versicle 16, 1-8), i Josué (versicle 5, 10-13).

El Nou Testament ens presenta la festivitat de Pasqua com una gran peregrinació dels jueus, que de totes les parts del món anaven a Jerusalem. El 14 de Nissan (cap al mes d’abril) se sacrificaven els corders pasquals en el temple, i a boqueta nit d’aquell dia se’ls menjaven les famílies o els comensals reunits expressament per a tal fi. Els samaritans realitzaven un ritual molt paregut al mont Garizim, prop de la ciutat de Nablus.

És tradició dels Evangelis que Jesús morí en la festa de Pasqua, o un dia abans (Sant Marc 14, 12-25; Sant Lluc 24, 50-54 ...). En 1 Cor 5,7, Sant Pau anomena Jesús "el nostre corder pasqual". L’Església proclama en la vigília de la nit de Pasqua: "Perquè aquestes són les festes de Pasqua, en les que es sacrifica el vertader Corder, la sang del qual consagra les portes dels fidels".

La religió cristiana adoptà la festa jueva de la Pasqua, per què tal com ens conta el Nou Testament (Sant Marc 14, 12-25; Sant Lluc 24, 50-54 ...) la mort i passió de Jesucrist es produí a l’època de la Pasqua jueva i això és precisament el que commemora el cristianisme. Curiosament la Pasqua cristiana adoptà rituals propis de cultures més primitives; així, la mort i resurrecció de Jesucrist ens recorda les celebracions dels deus agraris, que simbolitzant l’arribada de l’estació de la vida, ressuscitaven a la primavera. També la celebració del diumenge de rams, amb el que s’inicia la Pasqua cristiana, sembla inspirat en els rituals agraris primitius. La benedicció de rames d’olivera o de palmes, així com la creença popular en les propietats màgiques d’aquestes, formaven part de les celebracions de les festivitats primaverals anteriors a la religió cristiana.

No fa molts anys, la gent guardava els rams d’olivera beneïts durant un any. Aquest era el temps que duraven les seues propietats protectores. En cas de turmenta, es cremaven a la porta de casa per tal d’aconseguir que es dispersara.

Junt a la benedicció dels rams, la salpassa és un altre dels ritus de primavera que se celebra amb la finalitat expressa de buscar la protecció sagrada sobre els llauradors, el seu bestiar i els seus camps. Els rams, l’aigua i la sal, tenen una funció purificadora i preservativa. Allunyen els mals esperits de les cases que s’obrin per a que entre la brisa renovadora de la primavera. Potser, el sentit de la salpassa fóra la renovació de la força vital de la casa, la protecció del santuari familiar, la purificació de tot allò que podia assegurar la subsistència i supervivència de la família.

Lligades a la Setmana Santa hi ha una sèrie de creences populars relacionades amb la transmissió de coneixements i poders per exercir la medicina popular. Es el cas de la curació de les berrugues o la de l’enfit, pràctica que es feia amb un mocador, i que sols podia transmetre’s per una persona ja iniciada a una altra el dijous o el divendres de passió.

La mona i l’ou, sens dubte, punts de referència importants en la Pasqua dels valencians i també d’altres pobles, també tenen el seu simbolisme. Així la mona, munna, té segons sembla, un origen àrab. Es diu que era una espècie d’obsequi menut o present que la població morisca establida a les nostres terres oferia al senyor. El fet que se li done forma antropomorfa o zoomorfa s’ha interpretat com a figuració d’una divinitat. L’ou és el símbol de l’origen de l’univers i de la creació (ou còsmic). El símbol de la fecundació i de la multiplicació de les espècies. I, més que un naixement, representa un renaixement del ser.

Els ous ocupen un lloc preeminent en la litúrgia pasqual. Solien guardar-se els ous postos per les gallines durant la Quaresma per als dies de Pasqua, ja que, a més, antigament l’any nou començava per aqueixa data.

Un costum molt estés és pintar els ous de diferents colors. A terres valencianes s’han pintat habitualment a ratlles de color roig o sense elles. El poeta Jacint Verdaguer conta l’origen del color roig amb que es pintaven els ous: "Els van donar ous als infants –diu la llegenda- perquè els tiressen quan Jesús passasse (camí del suplici); al tindre’ls a les seues mans els innocents, es van fer de color sang (i no se’ls van tirar)" .

Els ous tenien també una funció instrumental: eren motiu de col·lecta (com a la Salpassa) i sens dubte, de posterior intercanvi.

La celebració de la Pasqua de Resurrecció (el nostre diumenge de Pasqua) en els primers temps del cristianisme no coincidia en Orient i Occident. Les esglésies d’Orient feien coincidir la Pasqua cristiana amb la jueva i les d’Occident la celebraven en diumenge. L’emperador romà Constantí I, convocà el Concili de Nicea a l’any 325 i decretà que la Pasqua de Resurrecció se celebrara a tot el món cristià el diumenge després de la lluna següent al equinocci de primavera, i si la lluna plena fora un diumenge i coincidira amb la festa jueva , es commemoraria el diumenge següent, però la diferència entre l’any del calendari Julià; aleshores en ús, i l’any astronòmic, obligà a noves reformes del calendari. La reforma del calendari Julià pel papa Gregori XIII eliminà gran part de les dificultats per datar la Pasqua, encara que alguns països tardaren en adoptar el nou calendari. Donat que la Pasqua afecta a nombrosos assumptes civils al 1923 el problema de la mobilitat de la festa de Pasqua fou remés a la Santa Seu que no posà objeccions canòniques, però encara continuem amb el problema.

Vicent Bou i Vicent Puig

BIBLIOGRAFIA

- La Bíblia

- Les festes de la Safor. J. E. Gonga

- La pascua. Microsoft Encarta99

- VV.AA.: Exégesis bíblica. Textos, métodos e interpretaciones. Ediciones Paulinas. Madrid, 1979.

- Charpentier, E: Para leer el Antiguo Testamento. Editorial Verbo Divino. Estella (Navarra), 1981.

- Charpentier, E: Para leer el Nuevo Testamento. Editorial Verbo Divino. Estella (Navarra), 1983.

ABANS DE PASQUA, ABANS. Inici

Parlar, en general, del passat -encara que siga del més recent-, i basant-nos només en fonts orals, sempre comporta perills: la tendència a personalitzar -cadascú afegeix als records de la vida allò que més l’ha colpit, desvirtuant, en part, la realitat, que ja no és "la de tots" sinó la "seua pròpia"-. Per contra, aquell que escriu tendeix a generalitzar: li conten unes visions individuals i li cal extraure les de tota la societat. Un altre problema que sol presentar és la situació exacta dels fets en el temps. És per això que la saviesa popular manté les fites del abans de… i després de…, situant en mig algun esdeveniment important en la col·lectivitat o a la vida personal. Si bé aquesta situació cronològica no siga massa exacta, si que ens dóna, al capdavall, una certa visió de l’època.

Intentarem, sense nostàlgia, amb tot el realisme que calga, acostar el pacient lector a uns costums perduts -o quasi-, a una forma de viure i de veure les coses ja passada -de vegades molt pròxima a l’actual-, i que encara perdura en la memòria dels majors. A aquesta pèrdua han ajudat la desaparició d’un món predominantment rural, un cert oblit religiós i un creixent laïcisme social.

Aquests papers no volen ser un record exhaustiu, sinó una senzilla "aproximació" a uns fets i unes vivències.

Els Carnestoltes.

La paraula carnestoltes -també anomenat carnaval- prové de les últimes paraules de la locució llatina dominica ante carnes tollendas -"el diumenge abans de llevar les carns"-. Etimològicament, doncs, es refereix a la idea concreta d’abstinència de la carn, encara que en sentit estricte es referesca al primer dia de quaresma. Des de fa temps, és un període de tres dies immediatament anteriors al dimecres de cendra, si tenim en compte les prescripcions eclesiàstiques. Per contra, el poble sempre ha allargat la festa: "…eren tres dijous més tres dies: diumenge venint, dilluns i dimarts. Vine al calendari i t’ho mostraré… allí ho posava quin dijous començava el Carnaval…no com ara, que tot són sants…"

Malgrat els impediments del règim franquista als carnestoltes, al poble de Xeresa, al contrari que altres pobles del voltant, sempre ha perdurat la tradició de les disfresses. Un exemple és aquesta foto de la retreta.

Deixant de banda els orígens i la durada, ha estat sempre una festa de divertiment, - "De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes"-, de sàtira, de farsa, d’excessos,- "Per Carnestoltes, totes les bèsties van soltes"-, de distensió sexual -"Ballades per Carnestoltes, batejos per Sant Joan"-, d’aprofitar el temps anterior al dels sacrificis -quaresma-, d’eixir-se’n de la realitat quotidiana, -"Per Carnaval, tot s’hi val"-, de vegades fora mida. I és que l’element que ha perdurat en la celebració, a totes les èpoques, ha estat la disfressa, la màscara, que fa anònim aquell que la porta i dóna, per tant, la impunitat. És per això que els poders establerts l’han prohibida diverses vegades -o almenys, ho han intentat-. Com a mostra, valguen els exemples hispànics de Carles I, Felip V, Carles IV, i, més recentment de F. Franco -últim intent i el que més èxit ha tingut, en la durada i efectes-.

Els "moderns" carnestoltes sembla que tenen origen a Itàlia, al segle XV, amb entreteniments de caràcter musical i festiu. Però és a començament del XVIII, a França, on arranquen els carnestoltes que ens interessen, amb balls de màscares. Costum aristocràtica i burgesa que prompte va ser incorporada a la nostra societat urbana; i més tard, a la rural, ja sense excessiva distinció de classes.

A Xeresa, els disfressats -les màscares-, anaven a ballar als Quatre Cantons, al casino del Manyo,-on actualment hi ha l’edifici de Bancaixa-, al Musical o a La Patronal. "Una vegada acabavem de sopar, mos disfressàvem, pegàvem la volta pel poble i després anàvem a ballar al centro del Manyo o al Musical…" "A ballar jo anava al casino del Manyo , que era d’esquerres… El casino Musical i La Patronal eren dos bars de dretes; allí només anaven els rics…" "Si algun ric o rica anava al centro del Manyo o algun pobre entrava a La Patronal, començaven a ahucar-lo i a la fi acabava per anar-se’n…" " De vegades, per descansar un poc de tant de ruido, o per remullar la gola, anàvem en quadrilla de ca’l Manyo al Musical… El ti Tabaletero mos atenia molt amablement, donant-mos cadira: -Senteu-se, senteu-se… Què voleu beure?… I és que al bar Musical només anaven els rics… i quasi sempre hi havia poca clientela".

El darrer diumenge es feia el ball de la pinyata, en el qual cada parella de balladors estiraven, a l’atzar, d’una les cintes -d’una gran quantitat i de tots els colors-, que penjaven d’una espècie de recipient, la pinya. Si en una ocasió s’estirava de la bona, la pinya s’obria i deixava caure infinitat de paperets de color –confetti-, així com algun regal de poca importància, però que satisfeia a la parella a la qual havia correspost.

La victòria de Franco va suposar el triomf de la tradició ideològica més reaccionària, i el compliment estricte i l’exagerada vigilància entorn "los pecados de la carne y atentados contra la moral" es va convertir en una vertadera obsessió, recolzada per l’església i vigilada per les forces d’ordre públic. S’arribà a configurar una societat porigosa, repressiva i reprimida i, com a conseqüència, hipòcrita i de doble moral.

El carnestoltes havia mort, per prohibició expressa i posterior repressió. Els intents de revitalització més actuals -començant pels efectuats a l’escola pública-, no tenen res a veure amb els carnestoltes anteriors. Han perdut el seu caràcter transgressor d’allò establert. Ara constitueixen més un atractiu turístic o d’empreses del sector, que no una vivència pròpia del poble.

Potser podem anar oblidant aquesta versió xeresana d’un altre refrany molt conegut i amb moltes variants:

-Carnestoltes, vinguen voltes; Quaresma, no vingues més; Pasqua de vuit a vuit dies, i Nadal e mes a mes.

Quaresma.

Derivat del llatí vulgar quarisma, és el temps litúrgic de preparació per a la festa de la Pasqua, dies de privacions, sacrifici i penitència que van des del dimecres de cendra fins el diumenge de ressurecció. Dies de dejuni i abstinència. El dejuni era la privació voluntària d’aliments, o prendre’n en quantitat escassa; l’abstinència -obligatòria els divendres-, consistia en no menjar carn o derivats, durant eixe dia. Cal remarcar que, per la majoria, això no representava massa sacrifici, ja que la carn era bastant estranya en la dieta habitual, a no ser que fóra d’algun animalet criat a casa -gallina o conill- o caçat a la muntanya o els marjals.

Encara que des de 1949 l’Església (Pius XII) suprimeix i modifica certes restriccions alimentàries, (establiment de butla, que a més a més, servia per altres coses ) que al Concili Vaticà II es preveu la possibilitat d’adaptar i modificar pràctiques penitenciàries, i que Paulo VI, en 1966 i en la constitució Paenitemeni obliga al dejuni i l’abstinència només el dimecres de cendra i el divendres sant, atorgant als bisbes facultat per commutar l’abstinència dels demés divendres per altres formes de penitència o per obres de caritat, a Xeresa -i a moltes altres zones rurals, degut al sistema polític, la influència dels rectors i de l’escola (certs mestres)- es continuava amb la "tradició" i l’immovilisme de les privacions, més fortes com més creient -o més exagerada- era la persona. Així, uns passaven el dia "amb dos gallonets de taronja i pa, o amb quatre olives i pa", o amb "mig moniato torrat"; altres deixaven de fumar; uns altres no feien ús del matrimoni en tot el temps que durava -40/46 dies, segons les èpoques-; el més extremats o els més "beatos" s’assotaven en comunitat.

Una altra de les privacions de Quaresma, sobretot a la dictadura, era el ball. No se’n feia. Estava prohibit. "Els joves anaven a una casa a ballar, d’amagat, però venien els municipals o la guàrdia civil i els tiraven fora. S’acabava el ball."

També, en certs dies de final de quaresma, es tancaven els cines i no hi havia sessió. Progressivament, va anar canviant, programant pel·lícules religioses -o "pseudo"- en Setmana Santa -hàbit que perdura encara a la televisió-.

Uns actes habituals i propis de la quaresma eren els sermons. Un capellà o frare foraster, llogat per l’ajuntament o la parròquia, recordava des de la trona -el púlpit- els perills del maligne, les penes de l’infern i del purgatori o els pecats del cos, prometent i assegurant condemnació eterna, amb un llenguatge ampulós i rebuscat, sempre en castellà. Els feligresos l’escoltaven amb la boca oberta. Encara que els parroquians no podien seguir el fil dels arguments esgrimits, el comentari final era unànime i sempre el mateix: tots alabaven l’eloqüència del predicador i la bellesa del sermó.

La Quaresma acaba amb una setmana plena d’actes religiosos i litúrgics -ritus més o menys "teatrals" i escenificats- : la Setmana Santa o de passió. El diumenge de Rams la inaugura. A hores d’ara continua celebrant-se molt aproximadament com abans, encara que amb més palmes -reservades molt sovint a les "forces vives"- i menys rams d’olivera. Abans eren donades a cadascú pel rector, després d’acabada la missa, fóra a l’església o posteriorment, a l’ermita de la Santíssima Trinitat (del Ravalet). Aquestes rames de palmera o d’olivera beneïts s’acostumaven -s’acostumen- a posar a l’exterior de casa -balcons o finestres- per protegir-la, sobretot, de les desgràcies i les tempestes.

Un dels actes de la Setmana Santa que s’han perdut al poble era la salpassa -sarpassa o serpassa, en versió xeresana-, i que consistia en la benedicció de les cases, una a una, pel rector. Solia fer-se el dimecres sant i era tota una cerimònia ritual, que calia preparar d’antuvi a casa, per l’ama; i a l’església, pel rector.

A l’entrada de casa, es disposava un altaret -tauleta coberta amb un mantell- sobre el qual es posava un gerrot amb flors blanques, una imatge sagrada, un parell de caneletes o un ciri, un recipient amb sal, un altre amb aigua, i un plat amb el present que s’hi oferia al rector -generalment ous i més rarament, diners-. El rector, vestit amb roquet i casulla, i portant el salpasset i una creu, anava acompanyat dels escolanets, que portaven una cistella per als ous, una bossa per als diners, una altra per a la sal i unes campanetes que anaven anunciant l’arribada de la salpassa. En entrar a cada casa, el rector pronunciava unes paraules de pau, donava a besar la creu a l’ama de la casa, agenollada, i li dóna la benedicció junt els presents amb el salpasset i l’aigua beneïda abans, a la sagristia. Tot seguit beneeix la casa, l’altar, l’aigua i la sal -part d’aquesta l’havien intercanviada abans els escolans amb la que ells portaven-. Una vegada acabades les benediccions, el rector s’acomiada i es dirigeix cap a la casa següent. Abans ja s’havien agafat els ous -o els diners-, que rebia el rector a canvi dels seus serveis. Com que se n’arreplegaven en excés, acostumava a vendre’ls al forn -o forns- del poble, a qui venien bé per tal de fer les mones de Pasqua.

La sal i l’aigua beneïdes servien per fer l’aspersió de les habitacions de la casa i la quadra -allunyava els mals esperits-; també es bevia l’aigua -protegia de malalties-, i se’n donava a beure al bestiar -com mitjà per afavorir la fertilitat-. Algunes dones, si n’hi havia de sobra, se la guardaven per a la pila de la tauleta de nit, per senyar-se abans d’anar-se’n al llit.

Sembla que els protagonistes vertaders de la festa -encara que a Xeresa no trobem constància- eren els xiquets que, armats amb maces de fusta, colpejaven les voreres, cridant desaforadament i cantant.

Els dijous i el divendres eren els dies sants per excel·lència: tot silenci, no revoltejaven les campanes i sí que entraven en funcionament les batzoles -"betzeroles", "beggeroles"-: uns instruments de fusta amb vàries peces articulades que produïen sons estridents i secs, en xocar uns amb altres. "No es posava la ràdio", ""Inclús" els xiquets tenien de jugar amb "modos", perquè el Nostre Senyor estava mort".

Els actes litúrgics continuen fent-se, més o menys semblants: per la vesprada del dijous es feia la processó i els oficis de tenebres. A la nit s’anava a visitar el monument. Divendres acostumava fer-se el viacrucis, ben de matí. A la vesprada, el sermó de les set paraules i la processó de l’enterrament, amb la Verge dels Dolors. Aquesta última amb penitents, complint una promesa.

Així fins el dissabte de Glòria pel matí: una vegada havia "ressuscitat" Jesucrist, les campanes tocaven fins ensordir, pegaven trompades a les portes de les cases, es feien voluntàriament infinitat de sorolls, i tot era una festa.

Començaven de bell nou els temps de gatzara, rebolica i diversió; això sí, ara, permesa. La Pasqua estava servida.

Ramon Navarro

UN DIA DE PASQUA Inici

Ja ha acabat el silenci, Jesús ha ressuscitat. Han retirat els llençols morats que tapaven els sants mentre estava de cos present. Ha sonat el rotgle a la sagristia i revoltegen les campanes fent callar les betzeroles, les mateixes que abans es tocaven pel carrer cridant "primer toc a l’Ofici, ..." i que ara es senten des del campanar. Podem posar la ràdio ... i cantar i ballar! Comença la festa.

Primer, però, com cada any en Diumenge de Resurrecció, cal anar a l’Encontr’. Les xiques i les dones acompanyen la Mare de Déu en processó fent la volta a l’inrevés, i els xics i els homes fent-la com de costum, acompanyant el Nostre Senyor. El retrobament es produeix a mitjan volta, a la Font del Mig. Allí els esperen els caçadors, uns a la porta de casa de Tomàs de Gorrita i els altres enfront, a casa de Carmen de la Juanantonia, tots amb les escopetes a punt per disparar la salve mentre la Banda de Música toca l’Himne Nacional Espanyol. Després continuen la processó acabant la volta normal tots junts, fins aplegar a la Plaça, on esperen els caçadors, de nou amb l’última disparada (sempre hi ha qui dispara cartutxos carregats amb paperets de colors).

Pels carrers per on passa la processó de l’encontr’ els homes han enramat abans la bova que han segat a les séquies de la marjal, igual que en la Salpassa i en els Combregats.

Després de la missa anirem corrents a casa a per l’esmorzar i a ca la ti’ Felicitat, que enguany no hem tingut temps de comprar-nos les espardenyes per anar a berenar a l’Algepsar; espardenyes de mitja cara, amb la sola d’espart i el tacó de fusta, pintat del mateix color de l’espardenya, perquè faça sorollet al caminar. També té, com tots els anys, cabassets de pita i lona, per si a alguna li’n cal a última hora.

El davantalet per anar a berenar ja el tenim fet des de fa una setmana, totes les de la quadrilla igual, clar!

Quin comboi! ... A preparar el berenar: ceba fregà amb tonyina, faves sacsaes amb ouet en cassoleta de test, truita, mandonguilles de baejo, mona amb llonganissa, conillet fregit amb pebret i tomaqueta, ... cadascú els que pot o més li apeteix.

Ah! I molt important: l’ou, ous de colors que aconseguirem bullint-los amb herbetes, safrà, teles que destinten, ... fins i tot amb sutja de la ximenera, que els deixa groc-ocre.

Bé! Ja ho tenim tot a punt: els davantalets, les espardenyes, les cistelles amb el berenar, els ous, ... i les "Llimonades de Paperet" per a quan apleguem a la Font de l’Algepsar.

Pujant amunt, a rinxo d’eres solen quedar-se els xiquets menuts amb les mares; els majors, a l’esquerra de la fonteta, a les mallades dels Campaneros, fins a la Cova del Tabal.

Sempre tenim ganes d’aplegar a la fonteta i fer com que estem ben acalorades, per treure de seguida del cabasset la Llimonada de Paperet, el got, la cullera i el sucre, preparar-la amb aigua corrent de la fonteta i beure-la amb fruïció.

A l’Algepsar hi ha unes casetes que aprofita tots els anys la ti’ Doloretes (avantpassada de les panaderes de la Plaça), que tenia un forn al Ravalet i alguna altra dona per posar-se allí a vendre piuletes, xufes, panses, puros de brea, panfígols i xambits, en grans cistelles.

Després del berenar veurem què fem perquè els xicons no ens amaguen el cabasset quan anem a jugar... Cantarem, ballarem, jugarem a la corda, al rotgle, ... pot escoltar-se fins i tot un acordió acompanyant les cançons i els balls d’algunes quadrilles.

També és habitual l’anar i vindre del ti’ Pepe Margall retratant totes les quadrilles. Sempre fa que un del grup sostinga una margarida en la foto, per fer-se’n responsable en haver de pagar-la.

A l’hora de baixar de l’Algepsar al poble, a mitjan vesprada, sempre resulta curiós de veure com s’ajunten totes les quadrilles i tothom va agafant-se de la mà i fent una filera de parelles, que dóna com a resultat un llarg "túnel" per dins del qual va passant la parella que queda l’última fins posar-se la primera, sense parar, tots cantant cançons com la de "Les Xurres de l’Aragó".

Aplegats al poble, corrents a la Pista a ballar amb l’orquestra, encara que sempre hi ha gent major que prefereix anar al Musical a ballar amb la gramola. A la pista toquen alguns músics: Antonio Platillero (bateria), Voret de Leonor (trompeta), Pepito Pintor (trompeta), Antonio Mariana (saxo), Vicent Serra (acordió), Emilio el Barber (acordió), Víctor (cantant), i altres més, i els xicons i les xicones ballem sota l’atenta mirada de les dones majors, assegudes al voltant de tota la pista. Si algú vol beure sempre té a punt el bar "Puerta el Sol" en la mateixa Pista, servit per Ximo Sagasta, Baldomero Serra (fill i pare), o la ti’ Consuelo Senent; el més habitual és la menta, que costa dos quinzets la copa.

Tocant les nou, corrents al cine, enfront de la Pista. Abans, quan encara era mut (pel·lícules com "Los ojos de Satanás"), el projectaven al magatzem de La Dau, després al de La Cap; també se’n va fer al Trinquet. Les primeres pel·lícules amb so van ser "El Príncipe de los Gitanos" de José Múgica i "El Alguacil de la Frontera" de Rex Well. El preu era d’un xavo al galliner i de quatre gallets a la resta. Diuen que una pel·lícula que va tenir molt d’èxit va ser "Más allá de las lágrimas"; des de Xeraco van vindre en camionetes a veure-la i van haver de duplicar el nombre de sessions per donar abast a tots. Al descans, eixíem a comprar una llimonada "La Safor", per dos quinzets.

Rafael Pérez

UN DIA DE PASQUA UNA MONA ANAVA SOLTA... Inici

Era temps de Pasqua i Juan de Naya se n'anava a fer un feix d'herba a la Creueta. Havia agafat un tros de mona de casa per esmorzar i així ho va fer al tallat del Camping. Mentre es menjava la mona, es va sentir un cop al cap, es girava i no veia a ningú, però se n'adonà que tenia una cua envoltada pel coll i quelcom penjant a l'esquena. Juan, que no tenia por a res, llançà la mà cap enrere agafà "allò" i s’ho passà davant veient que era una mona.

Juan va pensar:

- Si faig el feix d'herba i me'n vaig amb la mona damunt del feix, tots els xiquets els portaré darrere.

Allí baix la via va veure al "ti" Maro -sogre de Francisco Sales- i li diu:

- "Ti" Maro, vol una mona?

- Si no la vols, sí -li contesta el "ti" Maro-.

En això que s'acostaven a Juan, Toni "la Via" i Vicent "la Via" -l’home de la "ti" Hermínia- i li diuen espaiet a Juan:

- Xe, Juan, ara li dones la mona? Quaranta duros que donen a qui la troba!

(Toni "la Via" estava esmorzant pa i plàtan. Al mateix temps que li deien això, la mona des del braç de Juan li tirà sarpà al plàtan de Toni i se'l menjà.

- Ah, redéu! Ara hauré de menjar pa a soles! -va exclamar Toni "La Via".

Sentint el que li varen dir, Juan li pregunta a Maro?

- "Ti" Maro, si donen això en farà part?

- Sí, home sí; ja t'ho portaré jo -li va contestar Maro.

Què passava amb la mona? Doncs, que la mona se n'havia fugit del trinquet d'un home que anava guanyant-se la vida i feia tres dies que la mona anava solta.

El "ti" Maro va deixar la mona a casa del "ti" Rafel del trinquet, ja que l'amo d'aquesta li digué que passaria per allí a per ella. Al cap d'uns dies, l'amo tornà per la mona i li donà els quaranta duros a Rafel i aquest li'ls donà al "ti" Maro. El "ti" Maro va complir el que li va prometre a Juan, que per mitjà de Francisco Sales li donà els vint duros.

Juan, quan tenia els vint duros en la mà pensà:

- En la vida he tingut jo cinc duros i ara me'n donen vint per una mona!

Vicent Serra

Agraïm la col·laboració de Juan Torres

LA FIGUETA. Inici

Per Carnestoltes, el "ti" Pepe "Nardo" i el "ti" Quico "Carreró"- José Prats Martínez i Francisco Prats Martínez, ambdós germans i cadascú sobrenomenat de família diferent- feien un espectacle tots els anys i que per tots els de l'època és recordat; es disfressaven posant-se un camisó blanc i agafaven una bossa amb figues seques, una canyeta que li lligaven un cordell a l'extrem de dalt i a la punta lliure del cordell anava lligada una figa seca que durant el trajecte de la festa es divertien pescant els xiquets que volien menjar-se la figa. Els feien patir molt, però a la fi, anava al pap del necessitat.

De vegades, hi havia xiquet que com no podia menjar-se la figa li tirava "sarpà" al cordell, i al mateix instant el "ti" Quico: bam! canyà al cap.

Quan el "ti" Pepe i el "ti" Quico varen morir, va seguir amb la figueta seca el "ti" Emilio "Perlita".L'últim home que va seguir amb aquesta tradició va ser Micalet "de Pavia".

Vicent Serra

Agraïm la col·laboració d’Angeles Prats.

LA FESTA I EL JOC A XERESA PER CARNAVAL I PASQUA. Inici

No podem desvincular de la festa, en aquest cas, la festa de carnestoltes i la festa de Pasqua sense anomenar o passar per alt la importància i rellevància que ha tingut i segueix tenint el joc en la festa, entre altres coses perquè el joc és per a divertir-se i passar-s'ho bé. Però a més d'això, segons la festa o l'estació de l'any que era es tenia costum de jugar a uns jocs i no a uns altres, com era el cas del canteret per carnestoltes, les carreres de joies per Sant Antoni o el rotgle per Pasqua. Cal dir també que havia jocs que es jugaven al llarg de tot l'any i no respectaven festes, llocs o l'estació anual, com era el cas del formatge llarg, per posar un exemple.

El que s'ha recollit en esta secció és un grapat de jocs més comuns als dies de carnestoltes i Pasqua a Xeresa. És difícil recordar-se'n de tots i més quan els costums estan perdent-se (com a conseqüència del canvis socials i forma de viure), i ens atreviríem a dir, extingint-se. A més, també és difícil recordar-se'n de tots perquè les persones es fan majors i la memòria va amainant.

Si seguim l'ordre cronològic de la festa, primer tindríem carnestoltes en les que era costum jugar a la corda i al canteret, mentre que els dies de Pasqua, allò més típic eren els jocs de rotgle amb totes les seues variants, sense deixar-nos-en els jocs de corda, la gallineta cega, estirar corda i formatge llarg.

Cal deixar clar que tots els jocs eren jugats tant per xics com per xiques, no hi havia distinció de jocs per sexes.

PER CARNESTOLTES

El joc més típic era el canteret.

El canteret. El joc del canteret es jugava per carnaval. Com que havien pocs diners en l'economia de la majoria de les cases, aquells cànters o botiges que s'havien badat i ja no aprofitaven per a emmagatzemar l'aigua o altres líquids, es treien al carrer i jugaven de la següent manera: feien un rotgle de xicons i xicones i començaven a passar-se el cànter o botija; al que li venia cap a ell o ella tenia que agarrar-lo. Quan queia a terra i es trencava s'acabava el joc. Quan se'l passaven tractaven d'enganyar-se, fent com si li'l passaren a un i li'l llançaven a un altre.

Jugar a la corda. Per a botar a la corda, quasi sempre cantaven cançons.

PER PASQUA

Els jocs típics de Pasqua, una vegada havien acabat de berenar eren jugar al rotgle amb totes les seues variants. I per a jugar al rotgle també havien de cantar.

Jocs de rotgle:

La tarana

La tarana sí,

La tarana no,

La tarana mare que la balle jo".

Un dia de Pasqua

un xiquet plorava

perquè El catxirulo

no se li empinava ( el pa de dacsa no li agradava)

La tarana si

La ...

Es ballava en rotgle agafats de la mà i en "balle jo s'ajupien.

Roda la mola.

Roda la mola

Peret se'n va a l'escola

Roda el molí

Peret ja està ací,

una coca fina

i un barral de vi.

Simplement es jugava agafats de la mà i desplaçant-se en cercle conforme era el rotgle.

Ja s'acosta Pasqua...

Ja s'acosta Pasqua

dia de les mones

ai què "pantorrilles"

tenen les xicones.

La tarana sí, la tarana no

la tarana mare que la balle jo.

Simplement es jugava agafats de la mà i desplaçant-se en cercle conforme era el rotgle.

Joc de corda:

- Ceba i col..

El que botava anava botant a velocitat normal i en un determinat moment es deia "ceba i col" i es donava la corda molt ràpid.

Altres jocs :

El formatge llarg. Es posaven amb mig cos doblat cap avant i les cames rectes i anaven botant-se per damunt obrint les cames i a continuació, només havien botat, tornaven a posar-se amb el cos doblat. (Jugaven més xicons que xicones, i solien jugar durant tot l'any, una vegada eixien d'escola).

Estirar corda. Es feien dos equips, feien una fila llarga i s'agafaven de la mà del qui tenien al costat, però amb els braços creuats per davant dels cos de cadascú. Es col·locaven de costat tocant-se amb els muscles. Cada equip tirava cap a ell i guanyava l'equip que aconseguia dur l'equip contrari a la seua zona.

La gallineta cega. Era comú jugar en Pasqua. Jugaven un bon grapat de xics i xiques i s'assentaven a terra formant un rotgle, menys un jugador o jugadora que era "la gallineta cega". A aquesta li tapaven els ulls amb un mocador, la col·locaven al mig del rotgle i li donaven unes quantes voltes, mentre que els jugadors es canviaven de lloc. Conforme podia "la gallineta cega" anava acostant-se cap algú i s'assentava damunt les seues cuixes i aquest feia: -Miau! Doncs, la gallineta devia endevinar qui era. Si l'endevinava pagava aquell i si no seguia pagant.

Vicent Serra

Agraïm la col·laboració de Fabian d’Oreca, Amparito Lacomba, Angeles Prats, Elio Mascarell i Mari Carmen Mascarell.

LES LLIBRETES DE PACO MARIANA. Inici

Francisco Bou Serralta ha conservat les llibretes de la seua època escolar. Llegint-les 60 anys després podem imaginar-nos com seria la vida d’un xiquet de 13 anys, a Xeresa, en l’època de Pasqua de l’any 1941.

En cada número de la revista publiquem algunes pàgines d’aquestes llibretes que no hem afegit en la versió electrònica.

Al'esquerra Juan el panader pastant. A la dreta la ti Remediet preparant les mones per coure-les al forn.

Anar a l'inici