LA CISTERNA 8. ELS SUCCESSOS. Desembre de 2001

Tornar

Editorial

L'època dels Successos.

Dies de dol. Els greus successos de Xeresa.

Els que patiren els Successos

Salut, alta tensió i telefonia mòbil. Les llibretes de Paco Mariana

EDITORIAL Inici

Diuen que el poble que oblida la seua història està condemnat a repetir-la; encara que no és molt convenient evocar fets deplorables que l'oblit terapèutic s'ha encarregat d'esborrar de la memòria. -No remenegeu la merda- ens digué algú més clarament en saber que anàvem a tractar el tema dels successos. Però hem pogut comprovar que no pensaven el mateix aquells que els patiren. Els seus testimonis ens han revelat el sofriment de setanta anys de silenci, setanta anys reprimint la ràbia per la mort injusta dels sers estimats; que a més de perdre la vida perderen el dret a ser recordats.

Els successos desencadenaren posteriorment tres episodis violents igual de lamentables, injustos i innecessaris; alternant-se el bàndol de les víctimes: atemptat de don Daniel (1935), execucions a l'inici de la guerra (1936) i execucions després de la guerra (1939).

En la mesura de les nostres possibilitats hem volgut dignificar la memòria de les víctimes dels successos en un número de la nostra revista, i esperem que el seu record ens ajude a advertir la gravetat d’uns fets què mai més haurien de repetir-se.


L'ÈPOCA DELS SUCCESSOS: L'ADVENIMENT DE LA REPÚBLICA I L'ANOMENAT BIENNI REFORMISTA. Inici

El 14 d'abril de 1931 és proclamada la Segona República en diferents llocs de l'Estat Espanyol, després del triomf a les grans ciutats, en les eleccions municipals del 12 del mateix mes i any, de la coalició dels partits d'esquerres que formaven el Pacte de Sant Sebastià. Malgrat que el nombre de regidors monàrquics supera, globalment, el de republicans, Alfonso XIII ha fet -el mateix dia 14- un comunicat on diu, entre altres coses:
"Les eleccions celebrades el diumenge em revelen clarament que no tinc l'amor del meu poble…" "… vull apartar-me de tot allò que signifique llançar un compatriota contra un altre, en fratricida guerra civil… " "…no renuncie a cap dels meus drets…" però "…m'aparte d'Espanya, reconeixent-la així com l'única Senyora del seu destí…". Decideix, per tant, abandonar l'estat i partir cap a l'exili. Immediatament es constitueix un govern provisional, presidit per Alcalà-Zamora, i es convoquen eleccions a Corts Constituents, a celebrar el mes de juny. De forma paral·lela, i mentre es formen les Corts, decideix mamprendre algunes reformes -que d'acord amb el pacte havien estat considerades com de gran urgència, però de les quals s'havia arribat a pocs consensos- per mitjà de decrets ministerials - que després serien sancionats com a llei per les Corts-: projectes de reforma agrària i obrera (Jurats Mixtes, Col·locació Obrera, Associacions Professionals, Intervenció Obrera a la indústria,…), inici de negociacions per pactar certes autonomies, llibertat de culte, respecte a la propietat, reforma de l'exèrcit, etc. Aquestes eleccions a Corts -28 de juny- donen la majoria a la coalició republicana-socialista. El Parlament esdevé el centre de la vida política de l'estat, amb ampla repercussió en la premsa i en l'opinió pública. S'elabora una nova Constitució, que s'aprova en desembre de 1931, després de tres mesos de debats a les Corts. Aquesta Constitució té un marcat caràcter democràtic i progressista, amb una ampla declaració de drets, llibertats i reformes: per primera vegada es concedeix el vot a les dones; es declara la separació de l'Església i l'Estat -que es defineix com no confessional-; es reconeixen el matrimoni civil i el divorci; les llibertats d'expressió, associació, reunió, petició; els drets de lliure residència i circulació; es declaren la inviolabilitat del domicili i de la corres-pondència; es contempla una urgent reforma agrària; es preveu la possibilitat de l'expropiació o socialització de qualsevol propietat per causa d'utilitat social i pública; se suprimeix tot privilegi de classe; es delimiten els poders legislatiu i executiu;… Al cap i a la fi , es defineix l'Estat com "una República de treballadors de totes les classes" -fent patent la seua voluntat popular- organitzada "en règim de llibertat i de justícia", en la qual "els poders de tots els seus òrgans emanen del poble" i que constitueix un "Estat integral, compatible amb l'autonomia dels municipis i de les regions".
Prompte, però, la nova República s'enfronta a tota una sèrie de conflictes socials (vagues a Sevilla, Barcelona, Astúries; vaga de Telefònica); retirada de capitals, per desconfiança amb la futura evolució econòmica (al voltant del 10% dels dipòsits bancaris el mateix dia 14); oposició manifesta i oberta de la major part de la jerarquia catòlica, -i, com a conseqüència, ressorgiment de l'anticlericalisme popular, amb problemes d'ordre públic (crema de convents i edificis religiosos a Madrid, Sevilla, Cadis, Múrcia)-; animadversió creixent de propietaris agrícoles, grans terratinents i empresaris. No obstant, entre altres amplis sectors de la societat espanyola, la proclamació de la República va despertar noves esperances respecte a un canvi real i efectiu de la distribució de la renda i de la riquesa. Sobretot, per l'establiment d'un règim de llibertats en el qual els treballadors havien dipositat totes les seus esperances.

Aquest corrent d'opinió afavoreix el ressorgiment d'un clima reivindicatiu, i de vegades conflictiu, si topa amb els interessos de la patronal. I això que s'intenta trobar solució als principals problemes des d'una òptica real, pràctica i pensada. Però el govern es troba entre dos focs: d'una banda, l'atac des de la dreta, perquè es pretenien fer massa reformes; per l'altra, l'atac des de l'esquerre, amb l'acusació de fer-les massa lentament. Segons Azaña, no van ser aquestos precisament els factors desencadenants del fracàs: "La República va nàixer en plena crisi". - Es refereix a la gran depressió econòmica mundial produïda per l'enfonsament de la borsa de Nova-York en octubre de 1929-. "Paralització dels negocis, barreres duaneres, restricció del comerç exterior…" "…Aquestes foren, i no els complots monàrquics ni els motins anarquistes, les formidables dificultats que sorgiren al pas a una República naixent, i comprometeren el seu èxit." (Causes de la guerra civil. M. AZAÑA ). És cert que la depressió originà un tancament de mercats exteriors, cosa que va agreujar el problema de l'atur, sobretot en llocs predominantment agraris. També ajudà al descontent la disminució de poder adquisitiu, per la disparitat despeses-ingressos.
El cert és que el creixent poder dels sindicats, l'atur obrer, les vagues, les insurreccions i les ocupacions de terres, constitueixen uns dels elements dominants del panorama social i polític, difícil de solucionar, encara que el govern provisional, durant 1931, promulgà diferents decrets que tenien per objectiu evitar una possible insurrecció en el camp, al mateix temps que preparava la reforma agrària: congelació d'arrendaments, jornada laboral de vuit hores, mètodes de contractació de treballadors, etc. Totes aquestes mesures no es traduïren en realitats immediates; de vegades, van constituir un focus de conflictivitat -enfron- tament obrers/patronal, actuació forces de seguretat, etc.-.
La seua aplicació provocà queixes, súpliques, confrontacions. Moltes vagues de l'estiu i la tardor de l'any 1931 tenien com origen l'establiment dels jurats mixtes de treball rural, sobretot a les poblacions on havia presència majoritària d'anarcosindicalistes, enfrontats amb la U.G.T. D'altres foren originades per l'aplicació del Decret -després llei- de Termes Municipals de 28 d'abril, que establia la prioritat de llogar treballadors del municipi; altres eren conseqüència de la no acceptació de la rotació en el treball de llistes confeccionades pels ajuntaments o sindicats. Moltes vegades, també, aquestes mobilitzacions de camperols derivaven en intervencions militars -policia o exèrcit- desafortunades, o de la mateixa Guàrdia Civil, defensora tradicional de la propietat i dels propietaris. Intervencions repressives brutals que obeïen, en part, a la rígida política d'ordre públic de Maura i certs governadors. Això motivava que en ocasions, els guàrdies foren utilitzats pels cacics locals o per ajuntaments dretans contra les mobilitzacions reivin-dicatives impulsades per les organitzacions obreres.
A finals de 1931 i principis de 1932 les vagues augmenten, les manifestacions es multipliquen, els enfrontaments són constants.

El canvi d'any és pròdig en successos dramàtics o tràgics, entre els quals trobem el de Xeresa:
-Rute (Córdova). Setembre de 1931: grans propietaris disparen contra un grup d’aturats, en presència de la Guàrdia Civil. Hi ha un mort i alguns ferits.
-Corral de Almaguer (Toledo). A causa d'una intervenció de la G.C. moren cinc camperols.
-Palacios Rubios (Salamanca). Els trets de la G.C. causen dos morts.
-Villanueva de Córdova. Hi ha una vaga promoguda per una actuació anterior de la G.C. El governador ho interpreta com una sublevació revolucionària i envia més forces de la G.C., a més de l'exèrcit (infanteria i artilleria). Part dels vaguistes assalten els cortijos de les immediacions per obtenir aliments. Un propietari és ferit lleument. Uns avions militars sobrevolen el poble. Els vaguistes s'entreguen.

-31 desembre 1931. (Badajoz). Hi ha una vaga, convocada amb caràcter general per a tota la província per la U.G.T., contra l'impopular governador civil. No té caràcter revolucionari i es desenvolupa sense incidents. A Castilblanco, un poblet de 900 habitants, està acabant la manifestació, no permesa per l'autoritat municipal. L’alcalde dóna ordre a la Guàrdia Civil perquè la disolga. Es produeixen enfrontaments. Un guàrdia civil dispara sobre un manifestant i el mata. Els seus companys, indignats, carreguen bàrbarament i quatre guàrdies civils són agredits de forma brutal, colpejats i ferits fins causar-los la mort. Després mutilen els cossos.

-Zalamea de la Serena (Badajoz). 2 de gener 1932. Hi ha tres morts.
-Epila (Saragossa). 3 de gener. Els vaguistes s'enfronten a la Guàrdia Civil. Un civil mort i dos guàrdies ferits.
-Carabanchel Bajo.(Madrid) 3 de gener. Disturbis, sense conseqüències greus ( ni ferits ni morts).
-Calzada de Latrava (Ciutat Reial). 4 de gener. Enfrontament entre camperols i guàrdies civils. Dos llauradors ferits per arma de foc.
-Xeresa (València). 4 gener 1932. Intervenció de la Guàrdia Civil per dissoldre una manifestació de vaga. Resultat: 4 morts i 13 ferits.
-Arnedo (La Rioja). 5 gener. Hi ha hagut un incompliment per part de la patronal de les bases de treball. Es produeix una vaga. El governador dóna la raó als vaguistes. Aquestos estan celebrant el triomf davant l'ajuntament, quan efectius de la guàrdia civil obrin foc, disparant indiscriminadament. Hi ha sis morts i vint-i-cinc ferits.

Per a molts, tots els fets de principi d'any serien una venjança per allò passat a Castilblanco; per a altres es tractava d'una reacció descontrolada per evitar la seua repetició; per a uns quants, era, simplement, una qüestió de precipitació i de por. Algú fa referència a la ferma decisió d'Azaña de reprimir els disturbis, defensant la Guàrdia Civil i el seu cap -general Sanjurjo- i intentant desllindar a les Corts l'actuació d'alguns membres del cos de les del conjunt. A la fi, però, hi ha un reconeixement més racional: la "Benemèrita" -una força creada per lluitar contra el bandolerisme i formada per a la repressió- no és l'instrument adequat per solucionar i fer front a problemes d'origen social.

Ramon Navarro

Bibliografia:

-Historia de España dirigida por Antonio Domínguez.
- Ibérica. M. Bolanza i altres. Editorial Vicens Vives.
- La Guerra Civil Española. Hugh Thomas. Volum I. Editorial Urbión.
-Movilización popular y represión en el primer bienio de la Segunda República. (Treball de 5é d’Història Contemporània de la Universitat de València). Josep Viñó i Casimiro Pérez.


DIES DE DOL. ELS GREUS SUCCESSOS DE XERESA. Inici

Aquest va ser un dels nombrosos i explícits titulars que ja en l'edició de la vesprada d'aquell mateix dia quatre de gener de l'any mil nou-cents trenta-dos, denunciaven la tragèdia viscuda a Xeresa en dissoldre's violentament una manifestació de treballadors que demanaven el dret al treball.

L'esdeveniment quedaria congelat per sempre, formant en alguns casos una crosta resseca i dura en la memòria col·lectiva d'aquest poble, que mai havia tingut un protagonisme com el que en aquell moment el faria arribar fins al Parlament, on es demanaren explicacions sobre uns fets que tan sols la fam d'uns i la por dels altres podrien explicar.
A banda de les conseqüències tràgiques d'aquells instants, aquest episodi s'arrossegaria crípticament fins a modular bona part dels esdeveniments ocorreguts posteriorment.

Els dies abans.

Una de les formes de situar les causes immediates d'aquests fets obviant els condicionants de caire històric-, és la mancança de treball produïda entre altres motius per una llarga sequera patida durant els mesos anteriors, i sense dubte, per una distribució capritxosa de la faena per part dels terratinents. Així, els més necessitats que depenien de la regularitat dels jornals que entraven en casa per poder menjar, quedaven sotmesos a la interessada benevolència dels cacics amb potestat per agrair la seua fidelitat amb un bé tan preuat com era el treball. La manca d'aquest sinònim de proveïment agreujaria més encara la ja precària situació dels anomenats pobres de solemnitat.

Amb aquesta pressió per falta de faena, el Sindicat d'Oficis Varis, organització que aglutinava tres-cents trenta socis de distintes professions però sembla que de caire majoritàriament agrícola, i que utilitzava com a seu l'anomenat aleshores Casino o Centre Instructiu Republicà Autonomista (ubicat al vell castell del carrer Major), va presentar al Govern Civil de València un ofici anunciant el plantejament d'una vaga. Aquesta mesura responia a la desatenció amb què els patrons del poble havien respost les seves peticions. Demanaven una repartició equitativa del treball mitjançant el sistema de la roda o distribució rotativa dels jornals entre els treballadors.

Posteriorment, el dia quinze d'aquell mateix mes de desembre, una manifestació de jornalers es presentà pacíficament, segons conten tots el diaris, a l'Ajuntament, on presentaren un ofici que explicava les peticions que s'havien fet als patrons, a més de comunicar el seu acord d'una vaga imminent per al dia quatre de gener si els propietaris no acceptaven les bases de treball que el Sindicat d'Oficis Varis els havia presentat.

En aquest punt l'Ajuntament de la població actuà com a mediador, elaborant una llista amb quaranta treballadors que es lliurà als patrons perquè aquests pogueren resoldre la qüestió i, repartir la feina de forma més justa entre els peticionaris.
Es va presentar una nova crisi quan els patrons descartaren onze persones d'aquesta relació, recordant-se'n de la filiació política d'alguns treballadors, ja que segons sembla, durant el canvi de règim (transició a la República) els patrons junt als seus colons més fidels es van afiliar a l'U.G.T., mentre que la majoria pertanyien al Partit d'Unió Republicana Autonomista.
Amb aquest nou revés que sofririen els treballadors, s'empitjorava encara més la situació, creant-se les condicions que la farien esclatar finalment.

El que degué passar.

Complint la seua paraula, una representació de treballadors (de 200 a 300 segons fonts) pertanyents al Sindicat d'Oficis Varis va eixir del Casino Republicà entre les vuit i les nou del matí d'aquell quatre de gener per visitar individualment a cada patró i reivindicar els seus drets. Després es varen concentrar pacíficament enfront de l'Ajuntament, tot i que s'obligava a tancar els comerços i a abandonar la feina als que treballaven al camp. Al Consistori les autoritats estaven reunides per solucionar el problema de la vaga i la distribució del pa, ja que circulava el rumor de què s'impediria l'entrada d'aquest queviure a la població.
Novament els qui més podien abastar, van prendre la davantera fent provisió sobretot de pa, acabant amb les existències d'aquest al poble. En un intent per controlar la ja tensa situació, sembla que l'Ajuntament reuneix tant el pa blanc procedent de la veïna Gandia com el que va pastar un forner afiliat al Sindicat d'Oficis per tal de repartir-lo entre els més necessitats.
Sens dubte, aquest és el punt on la percepció i/o interpretació dels esdeveniments que s'estaven succeint varen determinar que les coses s'encaminaren cap una tràgica direcció.
Pel que es llig en la transcripció que dels telegrames fan els diaris, el Govern Civil quedava assabentat de la manifestació a través -entre altres- del telegrama que li va adreçar el Comandant del Lloc de Xeresa aquell mateix matí, i en el qual s'emfasitzava l'actitud reivindicativa dels manifestants:
"A les sis hores del matí s'ha declarat la vaga dels obrers del camp, obligant a tancar els establiments i a abandonar el treball. Els ànims estan molt excitats".
El mateix ocorria amb dos altres telegrames: un enviat per l'Ajuntament a les 12:30 hores en el que es parlava del caràcter intranquilitzador i coaccionador, i l'altre adreçat pel president de la patronal de Xeresa Arturo Pérez, tot indicant:

"Com a president de la patronal avisar d'haver-se promogut sense avís a la Patronal, vaga tumultuosa coaccionant i impedint que la gent es proveïsca de pa que portaven dels pobles limítrofes. Ànims excitats".
Sembla que amb aquesta informació, el Governador Civil interí Afán de Rivera va ordenar al cap de la Guàrdia Civil de Xeresa que mantinguera l'ordre públic i fera respectar el dret al treball, impedint les coaccions per tots els mitjans, i així, aquells coaccionadors foren posats a disposició del jutjat.
A partir d'aquests moments es precipiten els fets, ja que quan a les dos de la vesprada es reprèn novament la concentració pacífica davant l'Ajuntament, probablement després de dinar, té lloc la inesperada -per part dels manifestants- arribada de cinc guàrdies civils a cavall procedents del post de Gandia; quatre números de cavalleria i un tinent, el qual muntava, segons queda en el record d'un testimoni que aleshores era xiquet, un cavall blanc.
Segons reconeixia el propi Tinent de Cavalleria Rodríguez Montiel, en un telegrama -també transcrit als diaris- que va enviar a les 18:30 h al Governador, havia sigut assabentat: "(...) per distintes confidències rebudes per distints conductes, anunciant un assalt al quarter, em vaig personar amb les forces de la línia, trobant el poble amotinat (...)" .
Així, els guàrdies a cavall van pujar pel camí Gandia, fins arribar als Quatre Cantons, després pel carrer Alcodar, degueren travessar entre els manifestants que es concentraven entre l'Ajuntament i el carrer de Fora, fins arribar al quarter amb una violenta galopada que quedaria en la memòria dels presents, i a l'acta del ple extraordinari que a les catorze hores havia començat al Saló de Plenaris del Consistori:
"En aquest moment es percep clarament el galopar estrepitós de cavalls que passen pel carrer on es troba situada aquesta Casa Consistorial, als rostres dels presents es manifesta estranyesa, tot seguit i amb la vènia de la Presidència entra al Saló de Sessions el guàrdia municipal, Andrés Serralta amb la missió de traslladar al Sr. Alcalde l'encàrrec rebut per part del Tinent de la Guàrdia Civil del post de Gandia demanant conferenciar amb el Sr. Alcalde, aquest suspèn l'acte, abandonant el Saló i eixint d'allí acompanyat pel Segon Tinent Alcalde.
No es torna a reprendre la interrom-puda sessió".
Possiblement, l'arribada d'aquest nou destacament degué ser escridassada des del començament pels manifestants que ho interpretarien com un nou atropell de l'autoritat, la qual cosa degué exacerbar la ja alertada predisposició amb la que venien els guàrdies, per circumstàncies paregudes ocorregudes a altres indrets com Castilblanco.
Per complir el que havia disposat el Tinent arribat de Gandia, es van dirigir cap a la caserna de la Guardia Civil l'alcalde Pau Piera Perelló, el tinent alcalde José Caballero i el jutge Francisco Peiró Liñana, amb una comitiva d'uns cinquanta curiosos -com es conta als diaris- per tal d'aclarir el motiu d'aquell enviament de reforços i per a garantir com autoritats del poble l'ordre, comprometent-se a dissoldre pacíficament la manifestació després que el cap dels guàrdies els va transmetre l'ordre irrevocable de desfer-la, ja que no anava a consentir cap desordre, per garantir el dret al treball.
De fet, quan la comitiva amb les autoritats municipals va eixir del quarter per a dirigir-se on estava congregada la gent, suposadament marxarien també els guàrdies civils (de quatre a set del mateix post de Xeresa i els cinc arribats des de Gandia). Amb poques paraules pel mig, i probablement com a conseqüència de l'escarot, dels crits i proclames dels que estaven manifestant-se en tornar a tindre al davant la força que representava la Guàrdia Civil, la cavalleria va fer una càrrega a sabre descobert, sense previ avís, com a mesura intimidatòria.
No es descartable que la multitud responguera amb veus més enèrgiques i el llançament de pedres davant l'atac que estaven sofrint. Com es pot imaginar el moviment convulsiu de la massa de gent cohibiria els guàrdies que respongueren amb el foc dels maussers reglamentaris. Els trets es degueren produir a boca de canó, com il·lustra la descripció que feia un testimoni en recordar la brusa socarrada d'un home en ser atès pel metge.
A partir de les ferides descrites als parts mèdics, es pot entendre que la majoria dels dispars foren fets de dalt cap avall, des de l'altura que proporcionava la cavalcadura, centrant-se la majoria de les nafres des de la cintura cap als peus com a conseqüència de la posició amb què se sostenien els fusells.
Cal destacar també algunes ferides que es produïren a l'esquena i natges de les víctimes amb una trajectòria que sembla ascendent, i que podrien haver sigut produïdes en una posició més o menys horitzontal de les víctimes per estar al terra després d'haver caigut entre el tumult i la confusió. També podrien ser ferides causades per les bales de la infanteria que descriurien una trajectòria més horitzontal
Pels resultats, la càrrega sembla que degué ser del tot contundent i efectiva. Si es té en compte el número total de les bales disparades, (trenta-tres, dènou de la infanteria i catorze de la cavalleria -segons va informar el Tinent Coronel de la Benemèrita Pérez Barberí al Governador Civil interí Afán de Ribera), i el número de guàrdies que degueren disparar (entre nou i dotze guàrdies, cinc de cavalleria i de quatre a set d'infanteria), es viable que cadascun d'ells hauria d'haver efectuat entre un i tres trets, la qual cosa indicaria que la càrrega efectuada contra els manifestants tenia les característiques pròpies d'una intervenció
nerviosa i ràpida que per altra banda, no va trobar cap obstacle ja que començava i acabava al mateix moment que quedava vessada la sang. La resposta al que degué ser interpretat com un agressió intimidatòria cap a la força de l'autoritat va ser neutralitzada en un no res.
La justificació posterior que donaria el Tinent de Gandia al seu telegrama seria: "Un d'aquests grups va contestar a pedrades, fent diversos trets. La força va repel·lir l'agressió. Ignore el número de baixes. Els ànims estan molt excitats. He demanat reforços al capità" .
El mateix afirmaria Pérez Barberí, Tinent Coronel de la Benemèrita, en un telegrama adreçat al Governador, enviat des de Xeresa la nit dels fets i que segurament s'interpretaria com a la versió oficial:
"Presentat en esta vint-i-tres hores ¿d'ahir?, amb motiu successos produïts per obrers en vaga, actitud revolucionària, número quatre-cents, majoria homes, estacionats plaça immediata casa quarter, davant dels qual s'ha presentat l'oficial a cavall amb quatre guàrdies muntats i set d'infanteria, els va convidar perquè es dissolgueren, i com no ho va aconseguir va ordenar als guàrdies cavalleria desembeinaren sabres per veure si tan sols amb aquesta actitud es dissolien, i en no aconseguir-ho va donar la cavalleria una càrrega, continuat insults de “mora la Guàrdia Civil”, que ja en un principi s'havien proferit, començant a apedregar-la, sonat diversos trets distints llocs que van donar motiu a que la força repel·lira agressió, que amb més rancúnia es dirigia cap a força cavalleria, per la qual cosa la infanteria observant que era agredida, va efectuar dènou trets, fent tot seguit el mateix la cavalleria, en número de catorze, resultant dos paisans morts i set ferits, tres greus, quatre lleus, entre ells dues dones, i oficial manava la força i tres guàrdies cavalleria amb contusions pedrades en distintes parts del cos, produint destrosses funda revòlver oficial amb una rossadura al canó ocasionada per bala. Per confidències va saber l'oficial abans d'eixir de Gandia que tractaven assaltar quarter, fet que es va intentar, per haver-se produït el trencament d'un cristall i d'un tauler d'una finestra part posterior quarter en l'acte de col·lisió. En l'actualitat població aspecte tranquil. Auditor de guerra ha designat al capità de la Quinta Companyia que instruïsca diligències".

Morts i ferits.
En un primer moment els ferits varen ser atesos pel metge titular D. Daniel Izquierdo, també pel doctor D. Antonio Ferragud, veí del poble que realitzava (o havia realitzat) pràctiques amb el metge titular i el forense de Gandia D. Rafael Perelló que podia trobar-se circumstancialment en aquesta localitat ja que també era propietari d'una finca agrícola en aquest poble.
La càrrega es va saldar amb dos morts a l'acte, dos més que moririen posteriorment probablement per infecció de les ferides i tretze ferits. Les primeres víctimes varen ser:
José Albors, de vint-i-set anys. Solter. Amb ferida de bala amb orifici d'entrada al costat esquerre quint espai intercostal i d'eixida al sisè espai intercostal del costat dret.
Antonio Vicente Roselló Peiró quaranta-cinc anys. Casat i pare de quatre fills. Ferida de bala al costat dret i d'eixida per l'esquena.
Els ferits més greus van ser traslladats a l'Hospital General de València amb el cotxe de Casimiro Ferragud (germà del metge) i acompanyats per l'alcalde. Aquell mateix dia quedaren ingressats:

Els morts dels successos 1.- Antonio Vicente Roselló, 2.- José Albors, 3.- Batiste Blanquer i 4.- Quico Sastre

Andrés Chuliá Miñana, quaranta-un anys. Casat i llaurador. Ferida greu sobre la base de la cresta ilíaca dreta (abdomen), sense orifici de eixida. Greu. Operat.
Nicasio Barbosa Llombart, trenta-quatre anys. Ferida per arma de foc en la regió lumbar esquerre sense orifici d'eixida. Greu. Operat.
Joaquin Santamaría Bou, 27 anys. Dos ferides de bala en l'anca dreta, penetrant en la cavitat abdominal. Molt greu. Traslladat a l'hospital a les 20:45h. Operat.
A l'endemà dia cinc a les 11:30 h ingressaria Francisco Sastre San Pedro Expósito, de quaranta-dos anys, casat i llaurador. Amb fractura de la tíbia produïda per arma de foc al terç inferior de la cama esquerre i secció del paquet vascular i dels flexors del peu, amb una altra ferida del mateix tipus en l'anca del mateix costat. Pronòstic greu. Se li practica l'amputació de la cama esquerre pel terç mig. Finalment mor.
També faltaria després d'ingressar a l'hospital el dia nou de gener en estat molt greu, Bautista Blanquer Naya (pare del també
ferit Juan Blanquer), de cinquanta-nou anys, casat i llaurador, el qual presentava fractura conminuta de fèmur esquerre produïda per projectil.
Els altres ferits foren:
Antonio Bou Torres. Ferida de bala en una cama.
Juan Blanquer. Ferida de bala en la cuixa dreta amb fractura de la cama. Greu.
Antonio Arlandis. Ferida per arma de foc al panxell de la cama.
Fernando Sendra. Ferida de bala en els dits del peu.
Vicente Pérez. Ferida de bala en la cama esquerra. Greu.
Bautista Peiró. Ferida en el cap produïda per un cop de sabre.
Vicente Pellicer. Fractura de fèmur esquerre per projectil. Greu.
Antonio Roselló. Ferida per arma de foc en el muscle dret. Greu.
Josefa Martí. Ferida de bala al peu. Lleu.
Adela Cardona. Ferida a la mà. Lleu.

Per la nit.

Davant dels successos el Governador Civil interí, Afán de Rivera, posà al corrent dels fets al Governador titular Sr. Doporto. Aquest recomanà com a precaució a l'interí no viatjar aquella vesprada fins el lloc dels fets quan aquell es disposava a fer-ho junt al Tinent Coronel Pérez Barberí.

Fou el propi Pérez Barberí qui comunicà posteriorment a Afán de Rivera que el poble estava tranquil i que la porta del quarter estava violentada. El Governador per la seua banda mantindria informats dels fets el Ministre de la Governació, el Comandant General Riquelme, el President de l'Audiència Sr. Suárez y Alonso de Fraga i el Coronel de la Guardia Civil Sr. Castellanos.
El capità de la caserna d'Alzira Pedro Cortaio va ser l'instructor de les diligències autoritzat per l'auditor militar. Aquest arribaria a les vuit de la nit amb un reforç de dotze números, donant una versió oficial dels fets idèntica a la dels seus col·legues segons transcriuen els diaris- on s'emfasitzaven un intent d'assalt al quarter i els trets disparats per banda d'alguns manifestants, com ho demostrava -conforme deia- la marca deixada per una bala perduda, al canó o funda (segons versions) del Tinent Rodríguez Montiel. Aquesta empremta molt proba-blement es degué produir entre els mateixos guàrdies donades la proximitat i confusió del moment.
Aquella mateixa nit, es reuniren en Xeresa el delegat de Treball, les autoritats locals, treballadors i patrons, arribant a un acord que permetria reiniciar el treball de seguida .

Després dels successos.

A l'endemà, la tragèdia tenia nom en quasi tots els carrers del poble. L'Ajuntament es va reunir en ple extraordinari on s'acordava fer una subscripció pro-víctimes encapçalant la donació amb cinc-centes pessetes amb càrrec al capítol d'Imprevistos, a més de comunicar d'ofici la condolença a les famílies de les víctimes i d'associar-se al dol formant presidència al sepeli.
També es va acordar protestar davant del Ministre de la Governació i del Governador Civil, per tal que fóra designat un jutge especial.
Dies més tard seria el Governador titular Sr. Doporto qui visitaria finalment Gandia i Xeresa en un intent d'alleugerar la situació. Aquest elaboraria un informe que lliuraria al Ministre de la Governació el dia nou de gener, i també rebria al representant del grup parlamentari del Partit Autonomista, el cirurgià resident a Gandia Héctor Altabás, el qual li expressava la necessitat de nomenar un jutge civil especial que s'encarregara de la instrucció.
Però del cas se'n farà càrrec un jutge militar, el Capità del Regiment d'Infanteria nº7 Salvador Gorido. A l'igual que les autòpsies que serien realitzades per metges militars, la qual cosa suscità la protesta entre d'altres del diputat a Corts Héctor Altabás que, al Parlament, demanà explicacions al Ministre de la Governació en unes sessions en què s'interpel·là sobre els incidents d’idèntiques característiques i ocorreguts al mateix temps en Castilblanco i Arnedo, de la qual destaca aquest extracte.
"Demane al Ministre de la governació que de la mateixa forma que als mitins celebrats contra la monarquia i a favor de la República s'ha parlat de la necessitat d'aplicar estrictament la Justícia, es nomene un jutge especial que depure aquells fets; un jutge especial davant del qual deposen tots els veïns del poble amb tota mena de garanties i que després s'aplique la sanció caiga qui caiga".

Finalment, el procés i el seguiment d'aquest als diaris sembla que es va diluir en el temps, amb la mateixa saó que els nombrosos articles i telegrames de protesta i condol -entre ells el de D. Manuel Azaña- havien inundat la premsa dies arrere. Sembla que solament jutjaren els acusats com a instigadors civils d'aquells desordres, deixant -com va escriure algú- tan sols el plànyer que en aquells moments de paor arrasaven els ulls, traspassaven els cors i deprimien de vergonya els esperits.

J. L. Mollà

Les fonts escrites que es citen són:

a) Diaris (Hemeroteca Municipal de València)
"El pueblo"
"Diario de Valencia"
"La Voz de Valencia”
"La Correspondencia de Valencia"
"Las Provincias"
"El Mercantil Valenciano"
b) Actes dels Plenaris de l’Ajuntament de l'any 1932.

Agraïm també la col·laboració de Consuelo Peiró Castelló i Mercedes Arlandis Vitoria.

Vore la pàgina: http:/www.memoriarepublicana.com/guerra.html


ELS QUE PATIREN ELS SUCCESSOS Inici

El final dels anys 20 i el començament dels 30 va estar marcat per una forta recessió econòmica que va comportar importants esdeveniments polítics arreu del món i l'augment de la influència d'ideologies hui considerades extremistes: anarquisme, comunisme i feixisme.
Entre els fets polítics cal destacar la pujada al poder del feixisme a Itàlia, del nazisme a Alemanya i la gran importància internacional adquirida pel comunisme, impulsat des de l'URSS.
A Espanya, l'esdeveniment fonamental va ser la caiguda de la Monarquia i la instauració de la República.
En aquelles condicions d'escassesa econòmica, la pugna política entre els diferents partits i sindicats s'agreujava especialment, duent a confrontacions, fins i tot, entre grups ideològicament pròxims. L'ambient polític estava carregat de violència.
Per eixe motiu, els successos de Xeresa no poden contemplar-se com un fet aïllat, sinó dins d'un context i d'unes circumstàncies ben definides. De successos en va haver molts per tota la geografia hispano-republicana, com ja hem esmentat en un altre article.
Un dels més importants va ser el del dia 31 de desembre de 1931. En Castilblanco, la Guàrdia Civil era tan impopular com en qualsevol altra part d'Espanya. La seua sort va ser terrible. Quan intentaven impedir que se celebrara una manifestació, el poble va caure sobre ells. Van matar quatre guàrdies i mutilaren els cossos.
El general Sanjurjo, director general de la Guàrdia Civil, va manifestar que des d'eixe moment endavant no es tolerarien successos com els ocorreguts a Castilblanco. A aquesta tragèdia van seguir diversos fets comparables en altres pobles pocs dies després, entre ells Xeresa.
Les conseqüències polítiques d'aquests successos van ser importants. Davant de la duresa de les mesures adoptades per la Guàrdia Civil, les peticions de la destitució de Sanjurjo, es van estendre més i més, fins que Azaña va resoldre el seu cessament el 5 de febrer de 1932, quatre setmanes escasses després dels episodis de Xeresa i d'Arnedo, transferint el llorejat general a cap de carrabiners, la qual cosa políticament es va considerar una postergació.

El poble abans de la república

Tal com ens conta Eusebio Hernández -Eusebio el "Sabater"- que va nàixer al 1920 i tenia 11 anys quan passaren els fets; cap a l'any 1924 Pepito Roberta i Arturo Pérez havien muntat un cine mut on després estaria el magatzem de la Cap i ara es casa Cipriano Castelló; però finalment no s'entengueren i Pepito Roberta va muntar el cine on és casa Salvador Velló "Castellà" (el castell) i feren el casino "La Societat" en el lloc que hui coneixem per magatzem de Ladau o del Mayorazgo. Les pel·lícules continuaven sent mudes. Va ser en aquesta època, cap als anys 30, quan va començar a polititzar-se tot. El pare del ti Eusebio era conserge del casino i del cine -com ho havia sigut al primer cine mut- i venia cacauets i tramussos. Els dos locals havien sigut almàssera i abans quarter de la Guardia Civil. El quarter el feren nou en el lloc on el coneixem hui i es va pagar per "repartos" entre tot el poble .
Per dependre exclusivament de l'agricultura, la situació a Xeresa abans de la Segona República es caracteritzava per l'escassesa de treball, degut a la sequera i a les dificultats en l'exportació de la taronja i l'arròs, cultius majoritaris al poble. Hi havia quasi 300 propietaris agrícoles; però la majoria sols disposava de xicotetes parcel·les que feien servir per l'autoconsum familiar. Per això, havien de treballar també com a jornalers. Però per la crisi s'arribà a la xifra de quatre-centes persones sense feina i sense cap subsidi ni ajuda. Segons càlculs rigorosos realitzats, al 1931 els ingressos diaris d'un treballador a la nostra comarca eren entre 3,75 i 4,5 pessetes i les necessitats reals d'una família de quatre membres es podrien mesurar en 6,75 pessetes. Moltes famílies es trobaven en l'autèntica misèria. Els patrons, que se sentien amenaçats per les reformes dels polítics esquerrans, es comportaven com autèntics cacics menyspreant les demandes dels jornalers que patien més que ningú les dificultats econòmiques de l'època.

Segons el "ti" Eusebio els rics patrons manaven molt, feien el que volien i contractaven a qui els donava la gana. Els treballadors anaven al jornal quan els llogaven. Els "Arturos" eren d'Algemesí. Tenien moltes terres a Xeresa i duien treballadors del seu poble per a plantar tarongers i esporgar-los: era l'època que començaven a haver horts de tarongers. Per poder sobreviure els jornalers compraven jònecs fiats i els xiquets feien herba per a alimentar-los. Després venien els animals i el fem i els pagaven. A més, els xiquets des de ben xicotets anaven a treballar arreplegant cagallons per a fer fem.

És important remarcar el paper que va tindre el metge del poble, D. Daniel Izquierdo, en l'adoctrinament dels treballadors.

El diputat Hector Altabàs, del partit PURA (Partit d'Unificació Republicana Autonomista), deia a les Corts Espanyoles; possiblement en l'única vegada que el nostre poble haurà estat nomenat en aquesta institució:

"Jeresa,... Es culto, pues no existe el analfabetismo, es un pueblo republicano de abolengo, y en él, desde hace más de treinta años existe una mayoría republicana; se trata de un pueblo educado, al calor de las doctrinas de republicanos viejos i talentudos, entre ellos el doctor Izquierdo, que puede ser el principal educador de él ”...

I el tio Eusebio ens conta:
D. Daniel vivia on ara viu Màxim, al carrer les Danses. Allí tenia la consulta, i feia visita a les cases de matí i de nit. Don Daniel era d'esquerres i ajudavs els treballadors contra les injustícies dels patrons. Per això hi portaren un altre metge, D. Víctor. A més, en aquell temps els patrons deien que si no els votaven no donarien treball als jornalers. Però D. Daniel era un home pacífic que criticava les accions violentes, era partidari d'utilitzar sempre mitjans legals per aconseguir les coses; a més, demanava als treballadors que no fumaren ni begueren alcohol. En aquella època quasi tots els treballadors eren d'esquerres menys els esquirols, que eren els qui es venien als patrons
EL 1931, PRIMER ANY DE LA REPÚBLICA
La població espanyola se sentia republicana, anticlerical i tenia una certa ànsia revolucionària. El 12 d'abril de 1931 es realitzaren eleccions locals a tota Espanya i a les grans ciutats guanyaren els republicans. Als pobles menuts guanyaren els monàrquics amb algunes excepcions. Xeresa fou una d'elles: els republicans i socialistes obtingueren 10 regidors i els monàrquics 4. Per contra, a Xeraco tots els regidors eren monàrquics. El 14 d'abril, dos dies després de les eleccions, el rei Alfons XIII abdicà i es proclamà la Segona República.
Els treballadors reberen amb gran satisfacció el canvi polític. Però prompte se n'adonaren que les millores esperades no arribaven. El patrons s'oposaven a aplicar les primeres lleis de la República enfocades a solucionar la qüestió agrària, i la situació econòmica internacional no podia ser pitjor.

Emília Armengol Roselló, que va nàixer el 26 de setembre de 1910, ens conta que la gent del poble es dividia, popularment, en monàrquics (dretes) i republicans (esquerres). Els rics terratinents llogaven els monàrquics per treballar les terres.
Les penúries dels llauradors continuaven; però malgrat l'alta taxa d'analfabetisme, havien aprés a reivindicar millores; -tan justes per cert- en la seua situació laboral i tenien un gran índex d'afiliació sindical. Així el casino La Societat “Centro Instructivo Republicano de Jeresa” tenia 330 socis que estaven adherits al partit republicà i blasquista P.U.R.A. i al sindicat republicà "Sindicato de Oficios Varios" . A més hi ha constància de dues associacions republicanes femenines: "Agrupación Republicana Femenina" i "Damas Blancas de la República" , i dues associacions socialistes federades amb la F.E.T.T. (Federació Espanyola de Treballadors de la Terra): "Societat d'Obrers Agrícoles" i "Societat d'Obreres la Flor de l'Horta". Xeresa figura com un dels sis pobles de la Safor que tingueren representació al II Congrés de la Federació Valenciana Socialista a l'octubre de 1932.
El 29 de juny de 1931 les eleccions a Corts Constituents donen la victòria en Xeresa al PURA, malgrat una escissió (Partit Republicà Radical Socialista) patida poc abans. En aquestes eleccions el PURA es presenta en coalició amb els socialistes i aconsegueixen 290 vots, el segon partit serà la DLR (Derecha Liberal Republicana) amb 136 vots.
El 4 d'octubre del mateix any, en les eleccions parcials, el PURA torna a guanyar amb 247 vots; però aquesta vegada es presenta en solitari. El segon partit en vots serà el PRP (Partit Republicà Progressista) amb 145 vots.

Segons diu diu J. Zahonero al seu llibre "Sacerdotes y Mártires" (1951):

"Los pueblos del arciprestazgo se conservaban muy piadosos. Como excepción, Jeresa, carcomido por la propaganda atea y socialista, y Beniopa que también se dejó arrastrar por los corifeos del marxismo. Gandía era ya minada por el indeferentismo y socialismo...." -

Accions prèvies a la vaga

Els components del "Sindicato de Oficios Varios", entitat nascuda al "Casino Instructivo Republicano Autonomista", veient que els patrons no acceptaven les condicions de treball per ells presentades referents al torn rigorós en el treball -la denominada "roda"- presentaren al Govern Civil de València un ofici el dia 15 de desembre de 1931, anunciant el plantejament d'una vaga.
El dia 30 de desembre, els treballadors, per tal de defensar les seues reivindicacions, optaren per realitzar una manifestació que anà pacíficament a l'Ajuntament. Amb l'objecte de solucionar el problema, l'Ajuntament acordà fer una llista amb els quaranta jornalers sense treball al poble, i fou presentada als patrons per a que els llogaren, i així posar remei, amb el treball remunerat, a les necessitats que patien.
Els patrons, rebutjaren onze dels jornalers de la llista per la seua filiació política, acceptant donar treball a la resta en determinades condicions, la qual cosa no fou acceptada pels treballadors i el "Sindicato de Oficios Varios" acordà plantejar una vaga general per al quatre de gener.

Els fets

Versió d'Eusebio Hernández el Sabater
Estant encara en el casino es va fer una vaga al poble per a que es fera la roda de treball i es repartira la feina. Eixa nit els forns no pastaren, pastaren pel matí, però
com el poble estava en vaga i tots els establiments estaven tancats, els forners no volien obrir les portes. Així que feren ban anunciant que repartirien el pa per la vesprada a l'ajuntament.
Hi havia dos forns que pastaven per a vendre, el de la tia Doloretes a la plaça, i el de la tia Conxa i el tio Ramonet.
El 4 de gener de 1932, cap a les tres de la vesprada (hora de sol) jo i altres xiquets estàvem jugant a futbol al camí Gandia, al sequer de la fàbrica de rajoles. Jo tenia 12 anys. Uns guàrdies a cavall pujaren pel camí
Gandia i nosaltres anàrem darrere. Eren quatre números i un tinent. Quan arribaren als quatre cantons voltaren cap a l'ajuntament i allí hi havia personal esperant que repartiren pa. Alguns escridassaven els guàrdies que se n'anaren perquè al poble no passava res. Cridaven:
- Fuera la Guardia Civil!.
Aquest crit el transformà la versió oficial en Muera la Guardia Civil.
Ells continuaren cap al quarter i la gent va anar darrere d'ells. Quan arribaren a l'entrada del poble (on està el jardí) pararen. Allí prop hi havia moltes persones manifestant-se.
Jo i 7 o 8 més vam seure al mur de la bassa i van veure com els guàrdies arribaven al quarter de la Guàrdia Civil i el tinent dels que anaven a cavall va fer eixir els guàrdies que hi havia a Xeresa, armats amb fusell i els va fer posar genoll a terra apuntant els manifestants. En companyia meua estaven Antonio Fluixà, José Maria Albors i Juanito Bañuls "Garnaxeta", entre d'altres.
La cavalleria va traure els sabres i les pistoles i anaren cara a la bassa en fila d'1 per tal d'envoltar el personal, mentre la Guàrdia Civil de Xeresa no deixava d'apuntar.
Intentaven d'acorralar la gent perquè no pugueren escapar. Només els guàrdies a cavall travessaren el carrer, els del quarter començaren a disparar. Davant de ca Jaume hi havia un carro de bous del "ti" Antonio Pacal. Alguns es van refugiar baix d'ell tractant d'evitar la càrrega. Allí li van pegar un tir a Quico Sastre (pare de Paco Sastre l'Australià) a la panxa. No molt lluny van matar Juan Bautista Blanquer (Batiste Tuta).
També feriren de sabre el tio Batiste Peiró al cap (Batiste Granísol o Batiste el de la tartana).
Vicente Roselló Peiró (Vicentet el "Blanco") eixe dia de matí havia mogut el motor que portava prop d'allí per a que les dones dels guàrdies rentaren la roba. Igual que feia molts dies. A més, havia estat estellant llenya per als guàrdies al mateix pati del quarter.
Vicentet va fugir entre el cine i el quarter i allí, damunt d'unes pedres que hi havia, el mataren. Al seu germà Joaquin li pegà una bala de rebot al peu. També van ferir Vicent de Marta. Era alcalde Pau Piera.
La gent cridava dient-los assassins, i que els mataren a ells (als manifestants) també. Van fugir cadascú cap a on va poder. Uns dins de les cases, altres cap a dins del poble, altres per "la Parà" o per dins dels horts.
Es comentava que pel carrer Moreral s'havien sentit tirs de pistola que venien dels horts, que possiblement havia persones de dretes armades per les rodalies del poble; però no van ferir ningú.
Després, quan ja havia passat tot i els carrers eren deserts, vingueren guàrdies de Gandia, Simat i Tavernes i agafant pedres del costat del cine, que era un pedregar, van trencar finestres i portes i en tiraren moltes a la teulada del quarter per simular que havia sigut atacat per la població i poder justificar els fets.

 

 

 

 

 

 

 

Els guàrdies a cavall, després de passar per davant de l'ajuntament, es dirigiren al quarter . N’hi havia molta gent manifestant-se. Passaren per davant del magatzem d’Arturo (10) després per davant del corral (1) i la casa (2) de Vte Ferragud. També per davant de les cases de Pepe Randero (3), Sabina (4), Julia i Alberto (5), per davant del cine (6) i d'un pati (21) per arribar al quarter (8). Allí feren eixir els guàrdies (17) i es col·locaren agenollats en posició de disparar. Els guàrdies a cavall (18) galoparen cap a la personal i començaren els trets. A la barana de la bassa (19) estava el tio Eusebio, Antonio Fluixà, José Maria Albors i Juanito Bañuls "Garnaxeta", entre d'altres. Allí va rebre una ferida mortal José Mª Albors i "Garnatxeta" s'amagà en una canal. Alguns s'amagaren baix del carro de bous de Toni Pacal (11); allí foren ferits Francisco (Quico) Sastre i Bautista Blanquer (Batiste Tuta) que moriren dies després. Vicente Roselló Peiró (Vicentet el “Blanco”) fugí cap al pati (21) situat entre el cine i el quarter i allí fou ferit de mort. Els manifestants van fugir cap als horts per les oliveres de Bondia (14), per la “Parà”i cap on van poder.
Quan van vindre els periodistes van fer fotos i algun diari va donar la notícia que el comportament de la gent havia sigut salvatge. Amb els periodistes anava el diputat Héctor Altabás. Altabás sembla que va comentar que tal com ho havien fet els guàrdies, apedregant el quarter, no n'hi havia res a fer (ni políticament ni de cara a l'opinió pública).
L'endemà, el guàrdia Francisco Ángel Peiró, que feia molts anys que estava a Xeresa, va dimitir.
El soterrament dels morts va ser civil, sense missa. Un familiar de José María el Pintor, que era carabinero onejava una bandera republicana i va fer una reverència als morts.
Els dies posteriors als successos els guàrdies, arma en mà, acompanyaven les seues dones a la font a per aigua perquè tenien por que foren atacades en represàlia pels fets ocorreguts.

Ja abans d'açò devien tindre por. Un home, va tirar un còdol per la part de darrere de la caserna a l'interior del pati. Ell li ho va dir al meu cunyat al casino, i el meu cunyat m'ho va dir a mi.
Una dona que es dedicava a emblanquinar, cantava açò:

- Volien fer "huelga" i amb la sang d'ells faran botifarres -, referint-se a morts i ferits.
Versió de Salvador Fuster

Gràcies a les informacions d’Eusebio el “Sabater” contactàrem amb Salvador Fuster Ángel, nét del guàrdia civil dimitit arran dels successos del 32. Ell ens va contar algunes coses del seu avi:
Francisco Ángel Peiró, que així era com es dia, era conegut a Xeresa pel "ti" Peiró, encara que eixe era el seu segon cognom. Va nàixer el 1883 i tant ell com la dona eren de La Font d'En Carròs.
Va fer la mili i es va reenganxar a la Guàrdia Civil. El primer destí va ser Girona, i després Castelló de la Plana, Yátova i Xeresa. Primer, el "ti" Peiró va anar al quarter del castell; després feren el trasllat al quarter nou.
La seua dona era Amparo Just Escrivà, una dona molt treballadora i estalviadora. Hi havia una llei que impedia els guàrdies comprar propietats als pobles on estaven, per alló de no arrelar ni crear lligams amb els parroquians. L'any 27 va ser derogada aquesta llei i van comprar un hort al camí de l'Estació, junt a la Servana. Compraren 11 fanecades d'hort per 17.000 pessetes. La terra era d'un rector (el rector Gongo) i se la partiren el guàrdia F.A. Peiró i José Peiró (pare de Pepito Irene, Rafael el Panader i Camilo).
L'àvia havia fet molta amistat amb el tio Fabianet, sogre de Pepito Caballero i de Luis Aparisi, que va ser alcalde. També tenien molt bona amistat amb Pepito Roberta.
Els successos de Xeresa estaven relacionats amb els de Castilblanco. Allí es carregaren alguns guàrdies civils.
Ja havia hagut alguns problemes a Xeresa i a altres llocs (de tota Espanya) havien hagut greus esdeveniments per confrontacions amb la Guardia Civil:
El "ti" Peiró va avisar Pepito Roberta i altres del poble abans que passara res:
- No us menegeu que tenen ordre de disparar.
La Guàrdia Civil tenia por que passara alguna cosa dolenta a Xeresa i dins del quarter n'hi havia por des de feia alguns dies; per això es va donar l'ordre.
Tal era la por de la dona del ti Peiró que va enviar la seua filla a quedar-se a una casa del poble, amb una família amiga que vivia enfront del forn de Vicenta.

Francisco Ángel Peiró estava molt integrat en la vida del poble i jugava al xamelo amb els hòmens del poble. Cal recordar que era de La Font.
El dia dels successos F. Ángel estava malalt. Tenia un poc de calentura i Don Daniel Izquierdo, molt amic de la família, li va aconsellar que no eixira de casa.
Tal com el "ti" Peiró li va contar els successos al nét, hi havia manifestants asseguts a la bassa i altres drets per allí davant. Algú va agafar el cavall d'un guàrdia del ramal. L'animal es va espantar i el genet va tractar de disparar a l'aire per atemorir el personal però, perdent l'equilibri, va matar un que estava a la bassa.
Tot i això, deia que tractaren de fer el menys mal possible, disparant a l'aire. D'altra manera haguera sigut molt pitjor, amb molts més morts.
La Guàrdia Civil va justificar els fets basant-se en què la cartutxera de la pistola del tinent estava foradada de bala. Això, segons ells, demostrava que havien sigut atacats i que s'havien limitat a repel·lir l'agressió.
Francisco Ángel Peiró, que alsehores tenia 49 anys, va dimitir arran dels successos i se'n va anar a viure a la Font on tenia una casa. Va estar almenys 3 anys sense tornar a Xeresa per por.
Quan es va decidir a tornar ho va fer en tren. Va baixar a l'estació, es va dirigir a peu al seu hort i se'n va entrar a treballar. Alguns hòmens l'havien vist pujar i van córrer la veu. Van anar a buscar-lo, entre ells alguns dels que havien estat avisats de la possibilitat d'actuacions expeditives per part de la Guàrdia Civil. Ell tenia por, però el saludaren amistosament i li comentaren:
- Tio Peiró, si l'haguérem escoltat...-, i sempre va ser ben rebut a Xeresa.
La terra li l'havia treballada, entre d'altres de la colla, Paco Peiró, home de Tere la Fornera, que aleshores era quasi un crio i amb qui va conservar sempre una gran amistat.
Francisco Ángel Peiró va morir el 1963 als 80 anys.
El seu gendre Salvador Fuster Furió, pare de qui ens ha contat aquesta versió, va ser regidor del Partit Comunista a l'ajuntament de Gandia durant les tres primeres legislatures de la Democràcia després de vindre de l'exili a França.

Versió de Juan Torres Bou (9-10-1906), Juan de "Nalla" (arreplegada ja fa temps).

Els treballadors feren una vaga i alguna persona de dretes se'n va anar a peu a Gandia i va avisar la Guàrdia Civil. Els guardies vingueren a tot i a totes, i es van parar a "La pista". Els d'ací, de seguida, es van preparar per disparar.
El "ti" Pau, l'alcalde, va dir:
-Cavallers, tots cap al "Centro" (el bar que havia on avuí és "Bancaixa").

De repent comencen els tirs. El primer que mataren estava damunt la paret de la bassa, era José Maria el "Pintor".
Darrere de la bassa hi havia un bancal d'herba alfals i passava una regadora. Juanito "Garnaxeta" es va amagar dins la regadora fugint dels tirs. Després va intentar entrar vàries vegades sense aconseguir-ho.
Baix d'un carro de bous del "ti Pacal" es varen refugiar tres o quatre homens, entre ells Quico "Butifarra" que el varen matar.
Mataren Vicentet del "Blanco" al motor de Costa.
També mataren Ximet (açò no ho hem pogut confirmar), cosí de Juan de "Nalla", que se n'anava a peu al mareny amb un matxo a regar. A la figuera del "ti" Bondia, el mataren.
Juan de "Nalla" estava al carreró, entre el corral del "ti" Vicent de "Miguel" pare del "ti" Pepito Ferragud- i el magatzem de "La Cap" on avuí és la casa de Cipriano Castelló al carrer Alcodar-. Contava que s'acostà un guàrdia civil i li tirà dos tirs a Paco "Nanet"
-cosí de Consuelo de "Plácido"- i a Juan de "Nalla" li tirà sablà i li enganxa la boina que va parar dins del corral de Vicent de "Miguel".
Després se n'anaren corrents canal amunt, per la “Parà” i passaren per l'hort d'Andrés de "Costa" i des d'allí dins l'hort començaren els tirs cap a Juan i Paco.
Juan li diu a Paco:
- Són tirs de pistola. Ha de ser algú del poble.
Varen anar a eixir al "Llavador" i des d'allí, pel "Calvari" fins al "Centro".
La Guàrdia Civil ja se n'havia anat i varen anar a ajudar a Vicent del "Cabrero" que estava ferit, i el va portar a sa casa.
Al "ti" Vicent de "Marta", una bala li va travessar el turmell i tota la vida va caminar coixo fins que va morir.
Això va passar perquè dies abans havien mort algun guàrdia civil en Castilblanco, també en una vaga, però aquells anaven aviats. Per això els de Gandia, varen vindre a Xeresa amb "carta blanca".

Versió de Consuelo Lacomba Peiró (2-12-1914), Consuelo de "Plácido”

Eren les tres de la vesprada, va vindre un "piquete" de la Guàrdia Civil de Gandia, entraren pel camí Gandia i anaren directe al "puesto".
El "piquete" eren guàrdies civils que venien amb cavall. I allí es reunieren tots, els de Gandia i els d'ací, que anaven a peu.
L'Ajuntament estava al mateix lloc on està avui. Al balcó estava mirant-ho l'alcalde.
Sense més ni més, la Guàrdia Civil comença a pegar tirs.
La "ti" Encarnacioneta (mare de Pepe “Randero”, on vivia fins fa poc) va obrir les portes a la gent del poble per a que entraren i s'amagaren, i per curar els ferits (Adela Cardona, cunyada de Juan de "Nalla", i més).
Els republicans no ferits anaven per les cases i tendes dels d'esquerres demanant cotó-en-pèl, gasa, alcohol,... per curar els ferits que estaven tots a casa Encarnacioneta l'única que va voler obrir les portes; totes les demés cases no es varen atrevir- que esgarrava els llençols per taponar les ferides de sang. (Tot això quan acabaren els tirs i la Guàrdia Civil se'n va anar).
Una tenda es va negar a donar gases, cotó-en-pèl i demés, perquè era de dretes.
El "ti" Vicentet el "Blanco" estava al motor de Costa, era el motorista- (el motor estava enfront de la casa de Felip, una miqueta més cap a Xeraco). Com que el "ti Blanco" tenia molta amistat amb la Guàrdia Civil, al sentir els tirs se'n va anar a amagar-se al Quarter, i a la porta d'aquest el mataren.
La gent cridava a la Guàrdia Civil:
- Canalles, assassins!
I la Guàrdia Civil pegava tirs des dels carrers, però també tenien por d'acostar-se cap on estava el personal. Tot el que feien era mirar cap amunt les finestres, per si algun republicà els disparava.
Varen matar també a un xic que festejava amb la "ti" Pepica la "Sabatera" la que tenia el bar als Quatre Cantons-. El mataren a "La Pista".
La Guàrdia Civil només va actuar des de "La pista" fins el Quarter, i anaven disparant per totes les finestres de les cases de l'entorn.
A cap guàrdia li va passar res de mal.
Consuelo de "Plácido" estava eixe dia a sa casa, on viu huí Plácido, i va dir:
- Me'n vaig a vore-ho!
Son pare, el "ti" Plácido, li contestà:
- No, tira cap endins! Que et penses que vas a vore volantins?
L'endemà dels successos feren l'enterro del "ti Blanco".

Versió d'Emília Armengol Roselló (Emília la Randera) i d'una altra dona que vol quedar en l'anonimat.

Emília Armengol Roselló va nàixer el 26 de setembre de 1910. Tenia 21 anys quan passaren els successos, precisament davant de la casa on ella vivia amb els seus pares, germanes i germans.
L'altra dona que vol quedar en l'anonimat va nàixer el 1911. Aleshores tenia 20 anys.
Conten aquestes dones que al poble la gent es dividia, popularment, en monàrquics (dretes) i republicans (esquerres). Els rics terratinents llogaven els monàrquics per treballar les terres.
Els republicans feren una vaga amb manifestació demanant la "roda" de treball i així poder guanyar algun jornal. La situació d'atur forçós venia repetint-se des de dos anys enrere aproximadament.
El personal estava a l'entrada del poble, on hui està el jardinet (confluència dels carrers Alcodar i Avinguda al Mar), i en les rodalies de la bassa de Don Federico, recentment desapareguda per a fer vivendes.
Els forns també havien fet vaga i no havien pastat. Van dir que portarien pa de Gandia, però alguna cosa va passar amb eixe pa al camí Gandia. Emília creu recordar que passaren alguns fets que impediren que arribara el pa a la població, però no se'n recorda.
Es comenta que davant l'estat de la situació, i amb els precedents dels dies anteriors, els terratinents enviaren algú a cridar la Guàrdia Civil de Gandia. Vingueren 4 o 5 guàrdies a cavall i entraren a Xeresa pel camí Gandia. Eren les 3 de la vesprada, hora de sol.
A eixa hora hi havia una reunió a l'ajuntament; l'alcalde era Pau Piera i el jutge, Quico Peiró.
La Guàrdia Civil a cavall, comandada per un tinent, va anar al quarter i va fer eixir els guàrdies de Xeresa al carrer. Conta la senyora anònima que n'hi havia 4 guàrdies i un caporal. Després es dirigiren cap a la bassa.
D'esquerra a dreta: Pepe "Randero", la seua dona Encarnació la "Sinforosa" i les seues filles Carmen i Emilia Armengol.

Emília estava davant de sa casa observant-ho tot. En veure vindre l'alcalde i el jutge va anar darrere d'ells per assabentar-se'n de què passava.
Els dos edils es dirigiren cap al tinent i van ser rebuts a cops de sabre per ell, però van poder esquivar les estocades i no els hi va encertar. Els manifestants van començar a cridar i la Guàrdia Civil va obrir foc.
Tradicionalment s'ha dit que la Guàrdia Civil va carregar contra el poble sense provocació, però quan els representants municipals estaven apropant-se cap al tinent van ser llançades algunes pedrades. Aquest fet, junt a la tensió generalitzada i a la por dels guàrdies, assabentats dels successos que estaven passant a d'altres parts de l'estat on alguns companys seus havien resultat morts, desencadenà la tragèdia.
Emília, en veure com desembeinava el sabre el tinent, arrencà a córrer cap a casa.
El primer en morir va ser Antonio Vicente Roselló Peiró (Vicentet el Blanco). Aquest home era l'encarregat del motor de reg i de la bassa de Costa. Allí anaven a rentar la roba les sevileres. Per tant, Vicentet coneixia totes les dones i també els números del quarter.
En eixe moment, en veure els guàrdies del poble apuntant els manifestants, es va dirigir cara a ells amb els braços oberts exclamant:
- Què aneu a fer?!! Què aneu a fer?!!
La falta de por o l'excés de confiança en les seues coneixences el va trair. El ben cert és que li dispararen i el mataren en l'acte. Caigué en el cantó del cine sobre un munt de pedres.
Amb tota seguretat fou un guàrdia del quarter de Xeresa qui li va disparar, perquè els altres, els de cavall, estaven escampats.
També mataren en l'acte José Albors Ferragud (José María el Pintor). José estava assegut a la barana de la bassa, mirant cara al carrer Alcodar. En rebre l'impacte de la bala caigué a terra, fora de la bassa.
Caridad la Roja, que era cosina germana seua i estava davant de casa de Josep Armengol (pare d'Emília), el va veure caure i se'n va adonar de seguida de la gravetat del fet i va exclamar:
- El meu José María!!!
José el Pintor era fadrí i orfe des que era un xiquet. Una tia l'havia criat a ell i a la seua germana, Marina, casada amb un guàrdia civil (trista coincidència), però no dels de Xeresa.
Cal tenir en compte que el cine d'estiu encara no s'havia fet i que l'últim tram del carrer de Fora el formaven les cases d'Asunción i Vicente Ferragud (Sunsion i Vicent de Miguel), de Josep Armengol (Pepe Randero) i de la tia Sabina, i les cases d'Alberto Aparisi i de Juan "del cine" hi eren en obres. El cine tancat encara no estava acabat i on estava el cine d'estiu hi havia un camp on es feia blat i herba alfals.
També foren ferits Juan Bautista Blanquer (Juan de Tuta o Batiste Tuta) i Quico Sastre, que s'havia refugiat baix d'un carro de bous propietat de Toni Pacal que el tenia davant de sa casa, actualment Avinguda al Mar nº 4.
Batiste Tuta era avi de Vicenta del forn i de Fina Blanquer de Pelegrí. Quico Sastre era el pare de Paco Sastre l'Australià. Els dos moriren dies després en València a conseqüència de les ferides rebudes.
Van ser traslladats a l'Hospital Provincial, que aleshores es trobava al carrer Guillem de Castro.
Va haver molts dispars. Emília creu que els tiraren a l'aire la major part. D'altra manera, els morts s'hagueren contat per desenes.
Altres ferits van ser: Vicent Pellicer (Vicent de Marta o Vicent Carolí, home de la tia Carolina), ferit de bala al peu i coix la resta dels seus dies; Adela la Molinera, ferida de bala al braç; Juan de Tuta, fill de Batiste Tuta, emigrat a l'Argentina, ferit a la cama; Bautista Peiró (Batiste Granísol, el de la tartana), ferit de sabre al cap.
Mentre altres cases tancaven, Carmen Armengol Roselló (Carme la Randera, germana d'Emília) va obrir les portes de casa de bat a bat perquè entrara la gent. Van entrar en desbandada, caient uns i passant els altres per damunt. Es ficaren per tots els llocs, per les habitacions, pel corral, per la pallissa, fins i tot dins del rebost. Els carrers es buidaren de sobte. Cadascú va fugir o es va refugiar on va poder.
Es dóna la circumstància que després de buidar-se casa, Consuelo Armengol, germana d'Emília, intentava obrir el rebost i no podia perquè de dins l'aguantava la tia Isabel la Pita.

Els llits i les cadires s'ompliren de ferits, de tal manera, conta Emília Armengol, que per la nit hagueren de llevar els matalassos i les flassades, brutes de sang, i tirar sacs buits sobre els somiers per a poder gitar-se.
Després de buidar-se el carrer, i en un clima de gran tensió i por, els hòmens que n'hi havia dins de casa tragueren un mocador blanc i demanaren permís per arreplegar els morts i entrar-los. Els deixaren allargats al menjador.
Conta Emília que després anaren abandonant la casa a poc a poc i s'endugueren els morts. A Batiste Tuta, que encara no havia mort, se l'endugueren gitat en una escala sobre la que havien posat una manta. Altres ferits van ser desallotjats de la mateixa forma i també els morts. A d'altres (1 o 2) se'ls van emportar asseguts en cadires entre dos hòmens.
Les persones, mentre anaven eixint de casa, anaven ensenyant mocadors blancs (tacats de sang). La Guàrdia Civil vigilava al carrer.
Per la nit hi va haver una reunió al casino dels republicans, que estava al "castell", també anomenat quarter vell. Emília, sense saber com, es quedà
sola a casa i morta de por. Hi havia taques sang per terra i per tots llocs. Una parella de la Guàrdia Civil va trucar a la porta; ella va obrir amb gran sobresalt.
- ¿Ha venido algún político?
- No lo sé. Yo me he quedado sola y no sé nada.
- ¿Dónde están los otros de casa?
- Se han ido a llevar a los heridos. Ahora estarán en la reunión.
La parella se'n va anar i Emília es va quedar que la roba no li tocava el cos.
Després vingueren els seus pares, sobre les 10 de la nit, entraren i tancaren casa. De seguida trucaren a la porta; de nou era una parella de la Guàrdia Civil, dels vinguts de fora, i preguntaren:
- ¿Ha venido el delegado de trabajo?
- No, ha vingut el diputat Hèctor Altabàs -, va contestar Josep Armengol i els guàrdies se n'anaren.
Segurament els veieren vindre de dins del poble i anaren a preguntar-li allò que volien saber.
El casino era la seu d'Esquerra Republicana i el "conserge" (encarregat i cambrer alhora) era Eusebio Hernández, pare d'Eusebio el Sabater. A més, al mateix local hi havia una societat de dones: les "Damas Blancas de la República". Una de les seues activitats consistia a donar classes nocturnes per a les xiques que sabien poc de lletra.
Després dels luctuosos esdeveniments encara n'entraren més guàrdies vinguts de fora. Alguns d'ells es quedaren alguns dies patrullant pel poble. No sempre eren els mateixos, anaven i venien i així va ser durant quinze o vint dies.
Al poble es vivia un ambient molt tens i callat.
L'endemà es feren els enterraments dels dos morts del dia 4. Vicentet el Blanco estava a sa casa, actualment carrer Alcodar nº 26. Dins de casa li feren una cerimònia civil llegint textos d'ideologia republicana.
José María el Pintor estava on havia viscut ell i la seua germana Marina, actualment carrer Jaume I nº 17. Segurament també li van fer la cerimònia civil perquè a l'enterro no va anar el rector. El tragueren de casa i en arribar a casa Vicentet pararen a esperar que eixira l'altre taüt. Al cementeri estan un al costat de l'altre.
Acudí tot el poble amb gran manifestació de dol i plors. La Guàrdia Civil no es va veure per a res, malgrat els crits de criminals!! en passar per davant del quarter la comitiva fúnebre.
Un carabinero foraster, parent de José María, anava al davant amb la bandera de la República.
Eixe mateix dia va presentar la dimissió un guàrdia de Xeresa, el "ti" Peiró. Va dir que dimitia perquè havien disparat contra la gent del seu poble.
Conta la nostra comunicant anònima que hi havia un rector de Burjassot, Don José Bernardo, fill d'una rica família, que havia exercit el sacerdoci a Xeresa durant algun temps. En assabentar-se del que hi havia passat va anar a València a visitar els ferits.
La tia Carolina, dona d'un d'ells contava que el rector va dir:
- On estan els desgraciadets de Xeresa, allí vaig jo -, i els va donar cinc duros a cadascun quan, aleshores, es guanyaven 14 quinzets (3 pessetes i mitja) de jornal a arrabassar.
Segons diuen les dones que ens han contat la història, el rector era molt bona persona però tenia poca facilitat de paraula i això feia que no fóra massa acceptat pel poble en la seua missió pastoral. Quan se n'anava, des del pont es va girar cap al campanar i es va dirigir a Sant Antoni dient-li:
- Tonet, un altre vindrà que sant em farà.
Els altres dos ferits que moriren a València, Batiste Tuta i Quico Sastre, els enterraren allí. En aquella època això era el més normal perquè el transport era lent. Aleshores esperaven que els morts es descomposaren per dur els ossos.
Després del vessament de sang, la mort de quatre persones i les ferides irreparables sofertes per altres es va fer la roda de treball sense problemes. Si s'haguera fet abans s'hauria evitat molt de sofriment gratuït.

Versió de Paco Sastre:

Alguns ferits se'ls endugueren aquella mateixa vesprada a l'hospital de València; en canvi a mon pare se l'emportaren l'endemà a les 10 del matí malgrat la gravetat de les ferides. Allí li tallaren la cama per dues vegades, la primera per damunt del genoll i la segona per la cuixa. Ma mare, que estava amb ell, anava a dormir a casa d’una cosina germana seua que vivia a València; ja que estava al pavelló d'homes i no s'hi podia quedar. Un matí quan va tornar li digueren que el seu home havia mort. Ja no estava a l'habitació; però tampoc estava al dipòsit de cadàvers ni al cementeri. La família mai no vam saber que van fer amb les restes mortals de mon pare.
A conseqüència de la seua mort , el Comité em va posar una paga de 14 quinzets. Després ma mare va emmalaltir. Anava a Don Daniel com tots els d'esquerres; però com no li donava solució va canviar de metge i se'n va passar a don Víctor. Arran d'açò el Comité em va llevar el subsidi, assumint-lo després l'ajuntament regit per Paco Martí. L'ajuda econòmica continuava sent de 14 quinzets; però després va baixar a 6.
En acabar la guerra, a més de desaparéixer la paga, a la mare de mon pare la feren anar a netejar el quarter de la Guàrdia Civil debades.

DESPRÉS DELS SUCCESSOS

Segons ens conten alguns testimonis, després dels successos vingueren més guàrdies de fora i tiraren pedrades al quarter per simular que havia sigut atacat. De fet en algunes fonts consultades consta la versió de que el quarter fou assaltat; la qual cosa neguen totes les persones entrevistades. I el que sembla més indignant és que també alguna font arribà més lluny dient que els manifestants anaven armats amb pistoles. Després dels successos D. Daniel i alguns membres de l'organització Republicana foren requerits per la justícia. Per això en la intervenció, a les Corts Espanyoles el diputat Altabás diu:

Para dirigir un ruego al señor Ministro de la Gobernación. He pedido el expediente gubernativo que se incoó con motivo de los sucesos de Jeresa, porque tengo indicios de que debe ser un poco parcial, puesto que, a consecuencia de este expediente gubernativo, que debe haber servido de base a la instrucción del proceso, se ha procesado en este pueblo de Jeresa a todos los elementos de nuestra organización republicana, comenzándose por el médico de dicho pueblo, persona a la que yo tuve el honor de rendir aquí homenaje de admiración, por ser este médico un verdadero apóstol de la República durante luengos años y que ha sido el portavoz del espíritu republicano de aquel pueblo y caudillo de una cultura grandísima, como para sí quisieran todos los pueblos de España.
Cuando yo vine aquí e hice uso de la palabra recién ocurridos aquellos luctuosos sucesos de Jeresa, mi disciplina de partido y mi amor a la República me impidieron decir todo lo que mis ojos habían visto y me recusé (creo que nóblemente, dentro de mi modestia) como testigo en aquel pleito; pero, aprovechándose alguien, no sé quién, de mí silencio, y dejándose llevar de bajas pasiones políticas de venganza, quieren destruir todas las organizaciones republicanas de la provincia de Valencia y más que nada del distrito de Gandía; aprovechándose -digo- de esta inhibición que observé por amor a la República y por disciplina de mi partido, que no fue por debilidad; sino porque era un momento en que la República no estaba en condición para resistir que los mismos republicanos atacasen a la Guàrdia Civil (y en aquel caso debía haber atacado al teniente de la Guàrdia Civil que provocó los sucesos, que ello no era atacar al Cuerpo de la Guardia Civil), aprovechando, pues, esta prudencia mía, se han ensañado en contra de toda nuestra organización y se ha procesado sin fianza personal, sino con fianza en metálico, al médico de aquel pueblo, a quien, como dije antes, pongo de ejemplo, donde quiera que vaya, y ojalá todos los pueblos de España hubieran tenido un médico de la cultura del señor Izquierdo, que ha sabido sacrificar toda su vida y aun su bolsillo y muchas veces hasta su misma profesión, en aras de la República, predicando las doctrinas republicanas durante treinta años. Y si ha de venir la República y el primer movimiento revolucionario de un pueblo como Jeresa es para procesar a dieciséis o diecisiete consagrados republicanos, incapaces de todo movimiento sedicioso, es ya ocasión de.. manifestar que si se ha enjuiciado y procesado a diecisiete republicanos y el expediente gubernativo los señala como tales culpables, yo, que estaba presente inmediatamente después de los sucesos, debo decir a la Cámara, y si quiere al Sr. Ministro de la Gobernación, por medio de una interpelación, quién es el culpable de aquellos sucesos, que no fué otro que el miedo insuperable y la provocación del que mandara las fuerzas.
Hoy se puede decir esto, porque es hora de que la justicia resplandezca, y yo debo anunciar también al Sr. Ministro de Justicia que el célebre juez de Gandía a quien tantas veces he denunciado aquí, sigue procesando a mansalva a todos los Ayuntamientos de abolengo republicano, allí donde se sigue mandando hoy por los caciques y manejando el Juzgado lo mismo que se hacía en tiempos de la antigua monarquía. Me anuncian hoy que han sido procesados dos Ayuntamientos más: el de Daimuz, por haber querido sacar el asunto de las responsabilidades de la Dictadura, y el de Benipeixcar, por haber querido hacer justicia el alcalde en un robo, cuyo autor ha resultado ser amigo político y protegido de la monarquía y de los caciques.

Vicent Puig, Vicent Bou i Vicent Serra.

Agraïm la col·laboració a: Emilia Armengol, Paco Sastre, Eusebio Hernández, Salvador Fuster, Consuelo Lacomba, Juan Torres, Sónia Martí i als testimonis que volen romandre en l’anonimat.

Bibiliografia:

“La II República a Gandia 1931-1936”. Antonio Calzada i Lluís Sevilla. CEIC Alfons El Vell.
“Movilización popular y represión en el primer bienio de la II República". Josep Viñó i Casimiro Perez
Revista Ullal 6. CEIC Alfons El Vell.


ELS CAMPS ELECTROMAGNÈTICS I LA SALUT. LÍNIES D'ALTA TRENSIÓ I ESTACIONS BASE DE TELEFONIA MÒBIL Inici

Ja fa algun temps que tenim a Xeresa estacions repetidores de telefonia mòbil i en un futur no massa llunyà, si ningú no posa remei, una línia d'alta tensió creuarà el terme municipal suportada per torres de 40 a 50 metres d'alçada.
Aquest tipus d'instal·lacions estan generant molta polèmica per la incidència que les ones electromagnètiques que generen tenen en la salut pública, a banda de l'impacte ambiental, estètic i del perjudici que pot ocasionar als llauradors en les parcel·les dels quals s'hagen de plantar les columnes metàl·liques. Malgrat això, en una societat en constant desenvolupament tecnològic i comunicatiu, a més d'econòmic i turístic, aquests muntatges ja són considerats, més que necessaris, imprescindibles.

Hi ha almenys tres circumstàncies que fan de les ones electromagnètiques un magnífic representant de la situació socioeconòmica que vivim. En primer lloc es poden associar a les línies d'alta tensió, que les produeixen. Aquestes línies són les venes i artèries que transporten l'energia sense la qual el nostre sistema es col·lapsaria. En segon lloc representen l’última fase d'expansió de consum del sistema. En tercer i últim lloc són un exemple clar de com ens enfrontem a la incertesa. Hem de trobar estudis concloents que ens demostren, sense cap gènere de dubtes, que els camps electromagnètics a partir d'una certa intensitat i distància són, o no, perjudicials. I mentre esperem l'estudi definitiu farcim el territori ignorant el més elemental principi de precaució.
Hi ha una demanda contínua d'informació respecte als efectes dels camps electromagnètics (CEM) sobre la salut humana. El Ministeri de Sanitat i Consum i les Conselleries de Sanitat de les comunitats autònomes reben nombroses peticions per a informar, avaluar o controlar els efectes dels CEM a fi de donar una resposta basada en l'evidència científica.

Dels estudis científics publicat a hores d'ara, es poden extraure dues conclusions:

1.- Existeix un ampli consens en la comunitat científica en què no s'ha establit una relació de causa entre exposició residencial, o perllongada, a camps de freqüència industrial i riscos per a la salut humana.
2.- Existeix un ampli consens respecte a què no ha sigut i no pot ser demostrat que l'exposició a aquests camps siga absolutament segura.

A causa de la indefinició científica, la controvèrsia pública es manté. Açò s'observa en les contínues batalles dialèctiques (i legals) sobre càncers suposadament originats per l'exposició a camps de freqüència industrial i per la pública oposició que troba qualsevol temptativa de construir o augmentar la capacitat de línies elèctriques i la instal·lació de nous repetidors de telefonia mòbil.
La inquietud del públic es manté en base a informacions contradictòries difoses pels mitjans de comunicació, per la incapacitat dels científics per a garantir que no hi ha risc i per declaracions sobre la necessitat de continuar investigant per part d'autoritats científiques i governamentals.
L'alarma social també ha arribat al Consell de la UE, institució que després d'un dictamen de la Comissió Europea, ha publicat unes recomanacions sobre els camps electromagnètics, on s'admet per primera vegada, que una exposició intensa en la qual el cos absorbeix més de quatre wats per quilo pot "superar la capacitat termoreguladora del cos humà i generar nivells perillosos d'escalfament de teixits".
Però, de què parlem quan ens referim a irradiacions d'ones electromagnètiques?
Els CEM (Camps electromagnètics): tipologia i efectes
Un camp electromagnètic és una combinació d'ones elèctriques i magnètiques que es desplacen simultàniament i es propaguen a la velocitat de la llum tenint com a característica una freqüència i una longitud d'ona que les peculiaritza.

Així, són ones electromagnètiques tant la llum que veiem, com les ones emeses pels telèfons mòbils, els forns microones, els aparells electrònics, i els raigs X de les radiografies, entre molts d'altres tipus. Els fils d'alta tensió són també fonts d'ones electromagnètiques.
Alguns resultats d'estudis mèdics encara no consensuats per tota la comunitat científica, han relacionat patologies com la leucèmia, els tumors cerebrals, l'Alzheimer i el Parkinson, i altres símptomes més lleus com la fatiga, les migranyes, l'insomni, etc… amb la incidència d'ones que emeten fonts tant quotidianes com els telèfons mòbils, les línies d'alta tensió o les pantalles d'ordinadors.

A més, recentment, l'Organització Mundial per a la Salut (OMS) donant resposta a l'alarma social que està causant la telefonia mòbil, ha destinat sis milions de dòlars per a investigar si hi pot haver alguna relació entre els mòbils i el càncer de cervell.
Però s'ha de diferenciar molt la incidència sobre la salut que poden tenir els aparells de telefonia mòbil (terminals), que es col·loquen molt a prop del cervell, amb la incidència de les estacions base.
No es tracta de negar els impensables avanços que tant les telecomunicacions com el transport d'energia (cables d'alta tensió) aporten a la nostra societat. Però aquests avenços no han d'impedir veure els riscs associats, i fer-ho de manera objectiva i científica.
D'altra banda, cal esmentar també que les radiacions no són els únics efectes negatius que aquest desenvolupament comporta: els incendis provocats per les línies d'alta tensió, l'impacte visual i sobre la fauna i la flora, són altres de les conseqüències.
Tenir-les en compte és una obligació a l'hora de planificar la seua implantació en el territori.

Línies elèctriques d'alta tensió, salut i leucèmia infantil

L'impacte sobre la salut dels camps electromagnètics de molt baixa freqüència, emesos pels cables de transmissió elèctrica, és un tema de debat en el món científic i també en la població de molts municipis.

Aquest tema va començar fa 20 anys, quan Wertheimer i Leeper, dos epidemiòlegs americans investigaven les causes de molts casos de leucèmia en una localitat a Denver, Estats Units. Van fer un estudi entre xiquets amb leucèmia i xiquets sans i van comprovar que els xiquets afectats vivien més a prop de cables d'alta tensió. En aquell moment els resultats van ser una sorpresa per a tothom.
Des d'aquest estudi se n'han fet molts altres a la població en general, xiquets i adults, i amb treballadors. Les evidencies més fortes són en els efectes per als xiquets.
En alguns estudis s'ha trobat un augment del risc en xiquets altament exposats.
Fins l'any passat nombroses comissions a països europeus i nord-americans havien conclòs que no hi ha cap risc associat amb l'exposició a CEM de molt baixa freqüència. Però l'any passat el NIEHS (Institut Nacional de la Salut Ambiental dels EE.UU) va avaluar les evidències científiques i el grup d'experts van concloure que possiblement els camps electromagnètics són cancerígens.

L'avaluació del NIEHS és la primera valoració "oficial" que diu que potser hi ha un risc en els xiquets altament exposats. En aquest tipus de situacions amb evidències contradictòries però amb un risc potencialment important per a moltes persones, es deu aplicar el principi de precaució.
En aquest cas, per exemple, s'hauria d'evitar construir escoles prop de cables d'alta tensió, o passar cables molt a prop de cases. També, instal·lar repetidors de telefonia mòbil prop d'escoles i cases.

Les persones que viuen prop de les línies d'alt voltatge estan exposades a nivells de radiació dotzenes de vegades major al límit legal. Els nivells enregistrats en algunes àrees van ser dues vegades major que el màxim legal permés per a persones adultes que treballen amb energia nuclear.
Eixe és un assumpte especialment important, perquè quan les radiacions electromagnètiques porten prou energia com per a trencar els enllaços en el material genètic de la cèl·lula (ADN) poden matar les pròpies cèl·lules, quedant el teixit danyat o mort. Danys menors en l'ADN poden provocar canvis permanents en les cèl·lules que poden conduir al càncer.
Si aquests canvis succeïxen en les cèl·lules reproductores poden originar canvis hereditaris (mutacions), amb el naixement de xiquets amb malformacions congènites.

Un altre aspecte a tenir en compte, segons Denis Henshaw, expert anglés en radiacions de baixa intensitat, són les partícules contaminants alliberades pels camps electromagnètics generats al voltant dels cables, que poden afavorir l'aparició de malalties.
Les seues conclusions contradiuen altres treballs semblants efectuats fins a la data, i xoquen amb el rebuig governamental britànic a la possibilitat que les línies d'alta tensió propicien malalties infantils. Sobretot càncer.
La quantitat de partícules radioactives que s'adhereixen a la gent que viu prop d'aquestes línies, pot ser quasi el doble del màxim permés. El camp elèctric atrau a la línia els químics tòxics que es troben en l'aire i els carrega amb una càrrega negativa alta, augmentant la seua capacitat per apegar-se a la pell i als pulmons de les persones que viuen als voltants.
Una vegada que entren als pulmons, aquestes molècules poden entrar al torrent sanguini i al final estar en diversos òrgans del cos on poden causar que es desenrotlle el càncer.

Els efectes poden estendre's diversos centenars de metres en la dirección del vent. Els xiquets són especialment vulnerables al dany per radiació i contaminació, pel fet que tenen més cèl·lules en procés de dividir-se i de creixement que els adults. Tals cèl·lules tenen moltes més possibilitats de convertir-se en cancerígenes quan són exposades a substàncies perilloses.
Està clar que si hi ha fums del trànsit en l'aire prop de les torres d'alta tensió, les persones que viuen prop sofriran una exposició augmentada als contaminants a causa dels camps elèctrics. Aquest és el cas de Xeresa, on s'hi preveu que la línia d'alta tensió vaja paral·lela a l'autopista.
A més, com a cas particular, el funcionament dels marcapassos pot veure's afectat per camps de freqüència industrial. En alguns ambients poden existir camps prou elevats com per a interferir el seu funcionament. La sensibilitat d'aquests aparells cardíacs i la gravetat dels efectes depenen molt del disseny i del model.
Els portadors de marcapassos que treballen o visquen en ambients on hi haja instal·lacions capaces de produir una interferència significativa haurien d'informar el metge que els va realitzar l'implant.

Antenes de telefonia cel·lular (estacions base de telefonia mòbil) i salut humana

Les antenes de telefonia mòbil són elements per a l'establiment de comunicació entre usuaris de telèfons mòbils, i entre aquests i usuaris de telèfons convencionals.
Es troben formant grups instal·lades en terrats o parts altes d'edificis (en àrees urbanes), o en torres o pals sobre el sòl (zones rurals), a una altura compresa entre els 15 m i 50 m.
El conjunt d'antenes, cablejat i equips accessoris, formen el que es denomina una "estació de base". Cada estació de base només pot donar servei a un nombre limitat d'usuaris, cobrint una determinada regió geogràfica que constituïx la "cèl·lula". D'ací que el creixement del nombre d'usuaris i la necessitat d'abraçar cada vegada més regions de difícil accés, dotant-les d'un servei de millor qualitat, ha obligat a incrementar el nombre de tals instal·lacions. Aquests equips han contribuït a elevar significativament l'exposició dels ciutadans a CEM.

Les antenes radien feixos d'ones molt estrets en el pla vertical de l'emissor, i més amples en el pla horitzontal. Açò implica que la radiació cap a l'interior dels edificis sobre els quals estan instal·lades siga molt dèbil. Les persones que viuen, treballen o estudien en un edifici normalment reben una menor exposició de l'estació base situada en el seu propi edifici que la que rebrien d'una estació
base situada a diversos centenars de metres de distància.
Pel que fa a la radiació en espais pròxims a les estacions base, la densitat de potència en un punt situat en el feix d'ones depén de la potència radiada per l'antena i de la distància del punt a la mateixa. La densitat de potència a nivell de terra no minva amb la distància de forma regular fins que ens allunyem, almenys, varis centenars de metres de l'estació base.
La distància horitzontal a l'estació base és un factor molt menys important per a determinar la densitat de potència que l'alçària de l'antena i la seua potència. És necessari tindre en compte que els valors poden incrementar-se si s'agrupen diverses antenes en una mateixa estació base, o si en les proximitats existiren superfícies capaces de provocar reflexions significatives del senyal.

Hi ha alguns estudis experimentals que suggereixen que, encara que els camps generats per aquestes antenes són d'intensitat massa baixa com per a induir un efecte tèrmic notable en els teixits, l'exposició crònica a aquests CEM podria tindre efectes nocius derivats de la seua durada.
Entre aquests efectes cap citar la promoció de càncer, alteracions electrofisiològiques i canvis en la transmissió sinàptica (comunicació entre cèl·lules nervioses) o alteracions en la memòria a llarg termini.
Els CEM no es manifesten per als nostres sentits. No els podem oldre, sentir, vore o tocar. Els possibles riscs són intangibles, no es perceben de forma clara i directa i, amb freqüència es referixen a potencials conseqüències negatives a llarg termini. L'exposició a CEM es percep com un risc invisible però susceptible de ser controlat per les autoritats sanitàries.

Els possibles riscos derivats d'una exposició voluntària són més acceptables pels ciutadans que els involuntaris o els que depenen de les decisions d'entitats, siguen aquestes públiques o privades.
Prova d'això és la preocupació social per les línies alta tensió o per la instal·lació d'antenes de telefonia mòbil, en el rebuig de la qual per part d'alguns ciutadans hi ha raons evidents d'impacte visual. No es percep la mateixa inquietud per l'ús del telèfon mòbil que, per operar en contacte directe amb el cos, diposita major quantitat d'energia en els teixits que els altres sistemes citats.
En qualsevol cas, és molt diferent prendre voluntàriament decisions sobre deixar o no de fumar, o sobre utilitzar o no el telèfon mòbil amb la radiació que emet sobre el cap de l'usuari, per exemple, que veure's sotmés a una radiació que el ciutadà no controla, l'origen de la qual, abast, potencia o possibles efectes, desconeix.
Pel que fa a la denominada "hipersensibilitat electromagnètica", la literatura científica menciona casos de persones que al·leguen sofrir reaccions adverses, com dolors inespecífics, fatiga, cansament, disestèsies, palpitacions, dificultad per a respirar, suors, depressió, dificultats per a dormir, i altres símptomes que atribueixen a l'exposició a CEM.

La població desconeix la naturalesa d'eixes radiacions que rep amb més intensitat el veí situat en l'edifici situat davant de l'antena. L'opinió pública no accepta aquesta incertesa i no entén els resultats epidemiològics en termes de probabilitat, o no es contenta amb una conclusió que no és més que una absència de conclusió.
A hores d'ara, no hi ha estudis epidemiològics sobre càncer i estacions base de telefonia mòbil.

EL PRINCIPI DE PRECAUCIÓ I LA COMUNICACIÓ DEL RISC

El principi de precaució es va definir com a principi fonamental en l'apartat 2 de l'article 174 del Tractat de la Comunitat Europea. El principi de precaució està directament relacionat amb la gestió del risc.
La seua aplicació ha de ser activa sense esperar a l'obtenció de resultats definitius. És evident que si un risc potencial és confirmat com real per l'evidència científica, no cap ja l'aplicació del principi de precaució, sinó l'adopció d'estratègies tècniques, polítiques i reguladores de control del risc.
El principi de precaució (Doc. Com 2.2.2000) s'aplica quan una avaluació científica objectiva indica que hi ha motius raonables de preocupació pels potencials efectes perillosos sobre la salut o el medi ambient a pesar dels nivells de protecció adoptats.

La intervenció basada en el principi de precaució ha de ser: - La protecció de la salut pública ha de prevaldre de forma incontestable sobre altres consideracions econòmiques. Però, és això el que fan els nostres polítics i les grans empreses?. No, i ho justificaran parlant-nos de solidaritat i de qualitat de vida. El que passa és que els "solidaris" (nosaltres) rebem com a compensació un bon deteriorament de la nostra "qualitat de vida”

La "pela" és la "pela", i des d'ara endavant, l'euro és l'euro. El nou déu dels europeus ha nascut i l'hem d'adorar, encara que això ens coste allò que els diners no poden pagar.

Vicent Puig


LES LLIBRETES DE PACO MARIANA Inici

Recent acabada la guerra civil, el bàndol nacional, pretengué que els seus símbols, consignes i doctrines, inspirats en el nazisme, foren assumits per tots els espanyols. Els llibres de l'època estan plens de banderes carlistes i de la Falange, de biografies de "José Antonio" i de coneguts generals del bàndol nacional, a més de recordatoris a la conveniència de saludar dient -"Arriba España!"- amb el braç en alt (a l’estil nazi). Una de les activitats d'adoctrinament era que els xiquets desfilaren pels carrers amb camisa blava i boina roja al ritme marcat per la banda de tambors i cornetes, amb un fusell de fusta al muscle. El text de la llibreta escolar, que no apareix en la revista en format digital, ens conta que el dia anterior 11-02-1940 havia sigut la primera vegada que els xiquets de Xeresa desfilaren en companyia de les trompetes cap a l'església. Una vegada la II Guerra Mundial es decantà clarament a favor dels aliats començaren a decaure les desfilades i conten que el "ti Barba-roja" cantava aquests versets:
Ja no sonen les trompetes,
ni repiquen els tambors,
ja no es veuen boines roges,
que sentiu males olors ?

Tornar