cisterna05

LA CISTERNA 5. LA SERVANA . Febrer de 2001

Informe arqueològic de la Servana amb imatges
Editorial	Per Xeresa i fent camí
La cova dels canallons	Serve'm la Servana
La Servana un lloc en la memòria	Cites bibliogràfiques
L'al·legació	Generalitats entorn la Servana
Qui som?	Sant Antoni i el corral de Milhores

La crítica més freqüent a La Cisterna ha sigut per la nostra dedicació exclusiva i nostàlgica al passat. I és que, mentre molta gent esperava una revista més crítica amb els problemes actuals, nosaltres ens havíem proposat mantindre'ns al marge de la política i -com ha de ser- deixar que els partits polítics se n'ocupen. Enderrocat l'ajuntament, construït a l'any 1884, havíem quasi decidit plorar-li a la Servana morta; però no seria ètic fer-ho si primer no intentàvem salvar-la, com creíem el nostre deure.És per això, que aquesta revista ix abans del termini que teníem previst; perquè no volem que arribe a les vostres mans massa tard. Cal que evitem allò de: Has vist quina llàstima? Tan bonica que era la casa! I... quan la tombaren? És important que la gent conega el fet i que expresse la seua opinió: si pensem que hem de salvar-la, caldrà demostrar, entre tots, que es pot construir un polígon de 121.000 metres quadrats i preservar la xicoteta part que ocupa una casa; si pensem que no, sols cal preparar-se per al soterrament i esperar que a començament de l'any que ve, en el calendari que regala l'ajuntament, tinga'm una foto de La Servana . La nostra associació "Centre d'Estudis i Investigacions Xeresans" ha presentat una al·legació demanant al consistori i a la Conselleria que preserven La Servana. Creguem que val la pena.

Sabem que potser algú intente manipular la nostra petició. Per tant, volem manifestar que estem d’acord en la conveniència de tindre un polígon industrial; encara que, i creguem que es una opinió general al poble, en ell ja s’hagen fet vàries actuacions prou desafortunades.

L'eixida, com sempre, des de la placeta de l'església -si sou forasters i heu aparcat allà el cotxe- cap l'antic barranc. O el "Passeig Fronton", de factura i nom recent. Perquè

suposem que ja sabreu que aquest barranc de Calafat - o de la Martina, que els dos noms té-, ha sofert diverses -i substancioses- modificacions durant la segona meitat del segle. La primera va ser encarrilar-lo amb murs en ambdues parts de la mare i cimentar-ne el llit, de pont a pont. I un dels dos carrers del costat -carrer Mondúver- era conegut popularment com "El Mur". Més recentment, el barranc va ser tapat, convertint-lo en l'actual passeig.

Enfileu pel Carrer Hortes i, abans de la confluència amb el de Dtor. Marañón, seguiu recte pel carrer obert de fa poc. Ja esteu al camp. Unes restes d'antiga paret a la dreta i horts de tarongers, a l'esquerra, us fan companyia. Si per casualitat ha plogut, us agraden els caragols i porteu una bosseta, no aniria malament que féreu alguna ullada a la paret. I que anàreu, sense deixar de caminar, esguardant les canals que trobareu més endavant, quan el mur s'acabe.

Després, creuem per sota l'autopista, prenem el camí de la dreta i la primera desviació a l'esquerra. Continuem. Arribarem a un creuament de camins, i tindrem davant -al costat d'un altre tros de mur- quatre "rutes" possibles, sempre amb horts de tarongers a una part i l'altra, que ens descobriran -si els seguim- parts diferents del terme: motor de Cano, Racó del Cocó, etc. Deixem-los i tirem al recte, per l'aigüera-camí, - Camí de l'Aigüera del Motor de Cano, m'han dit que es diu- fent atenció als murs dels dos costats, per allò dels caragols. O simplement per veure com s'ho feien els llauradors d'abans, per protegir la seua terra de les avingudes d'aigua.

(En passar exactament per sota una canal de rec, haurà passat al voltant de mitja hora).

Seguim dret, recte, en arribar a un altre creuament. Si ens girem, esguardarem el poble. I més amunt, caldrà fer un tomb a la dreta, al costat d'una caseta de camp. Si ens dirigim cap a l'esquerre, arribaríem al "Racó Verneta". Seguint, una cadena ens barrarà el pas cap amunt, a la muntanya. Seguim pel camí. Immediatament després d'unes revoltes, una altra cadena -més nova-, enfront i a l'esquerre d'una xicoteta caseta blanca, -ai, Antònia!- intentarà fer el mateix. No és que ens agrade "envair" propietats privades, i pensem que aquestes "senyals mig prohibitives" són més bé per impedir el pas dels cotxes -i les furgones!- que no dels vianants. Així que travessem pel costat i pugem pel camí. De totes maneres, coneixíem l'amo, i no creguem que "Pepito Caballero" -des del cel- ens diga "massa coses", com no ho hauria fet en vida, si ens sorprenia als seus terrenys. Ara, al costat de la bassa, sota uns pins grandíssims, imaginem un altre possible motiu del cadenat. Aquella és una de les basses preferides per la xicalla del poble per nadar, a l'estiu. I, de quan en quan, han fet alguna "barrabassada".

Tenim, ara, altres dues opcions. Continuar camí amunt, pujar al cim del tossal i descobrir "La Pedrera", cantera utilitzada abans per a la construcció. Podreu trobar algun fòssil, a l'explanada dalt de l'últim bancal de tarongers. Després, seguint les faixes de la muntanyeta, en direcció a la mar, podreu baixar. La durada del passeig, però, serà un poc més llarga. De debò, però, paga la pena.

Però no és aquesta la nostra intenció d'avui. Per dalt la bassa, i a la dreta, passant al costat d'un garroferot sota el qual hi ha un munt d'esparragueres, trobarem un senderol pla. I veurem les primeres matetes de romer/romaní.

Trenqueu-ne uns brinets de la més pròxima; desfeu-los amb els dits polze, índex i mitjà; apropeu-los al nas i ensumeu: una aroma capitosa, dolça i penetrant us omplirà la pituitària. Aquesta planta mediterrània, tan abundant al terme -la trobareu en qualsevol eixida a la muntanya-, tan utilitzada en gastronomia per "estimular" qualsevol plat; tan volguda per les abelles -mel de romer-, ha estat cantada pels nostres poetes: "Romaní del caminet/ herba humil, floreta blava;/ vora el camí has crescut/ entre el mar i la muntanya…", "Per una flor de romaní/ l'amor daria;/ per una flor de romaní/ l'amor doní."; forma part del nostre refranyer: "Oli i romaní fregit, remei beneït", "De les virtuts del romaní, mil coses se'n poden dir"... Fins i tot, és utilitzada en medicina i cosmètica. Sabieu que va ser un valencià, Arnau de Vilanova -de professió metge, a més d'home polifacètic, teòleg, "visionari", i més coses-, allà pels segles XII-XIV, qui va introduir l'alcohol de romer com remei, en fregues estimulants?

Amb la sentoreta del romer als nassos, seguim, xino-xano, tenint cura de no caure a l'hort de la dreta, al moment que el senderol travessa a mig metre de la pedra tallada a pic de l'última mallada, per descobrir, en menys de tres minuts, un món nou, en seguir davallant la senda. Ens trobem un dels indrets més ombrívols, més acollidors i més bonics del terme, al nostre parer. Separada només per una canal de rec, la muntanya conserva tota la bellesa d'un entorn antic i plàcid. Figueres, garrofers, alguna olivera, qualque arbre fruiter menut encara... "Terrenys de cultiu muntanyencs" conservats i cuidats, però no exageradament; no per treure-li "profit" o rendiment econòmic. Fa la impressió d'un "jardí" allunyat de casa. Felicitem el propietari i el que en té cura. I els agraïm el seu bon gust. Gust per conservar en estat primigeni i autèntic el paratge, i per millorar-lo. És, no s'ho creureu, una espècie d'"Arcàdia" meravellosa i sublimada. Llàstima del tràfec -encara que atenuat- de l'A-7! Què li anem a fer! Paciència! O deixar tots els sentits lliures, exceptuant l'oïda. Una pedra gran i oportuna, al bell mig, ens permet uns minuts de gaudi. Seiem, no per descansar, aquesta vegada.

I no sabent com ni perquè, ens trobem capficats en els nombres de població de Xeresa a diferents èpoques: 121 habitants al 1570; 176 habitants a 1609 -època d'expulsió dels moriscos-; 75 habitants l'any 1646 -cal tenir en compte que la repoblació començà el 1611-; 765, cap a finals del segle XVIII; 664, en 1840; 1116 habitants segons els cens de 1900; 1503 l'any 1921; 2047 en 1940; 2089 -població màxima?- en 1970; 1994 habitants en 1994 -fàcil de recordar, eh?-; 1914 habitants sembla que a hores d'ara.

Ara, ja només ens queda baixar al Camí del Racó -"Racó Verneta" actual- i caminar plàcidament cap a Xeresa. Aviat, es farà ample. Mirant cap a l'est, veurem uns arbres alts i una casa -el "xalet dels Costa"-; travessarem altra vegada l'autopista -el "calvari" més "civilitzat i modern", i repetit, de gairebé tots els itineraris-; i, seguint el camí del Cementeri Vell, arribaríem -fa qüestió de poc temps- a un peiró (creu de terme traslladada allí l'any 23, des del principi del carrer Alcodar, i que un any sí, l'altre també, amaneixia truncada per l'acció dels vehicles de gran tonatge) en la confluència dels dos camins, davant el "xalet de Felip". Més avall, el Quarter de la Guàrdia Civil -edifici inaugurat a principis d'estiu de l'any 1928- us donarà la benvinguda al poble.

I, si per ventura, voleu beure -o menjar- alguna cosa, a la mateixa placeta de l'església teniu el "Bar Musical", amb restaurant inclòs. Allí sereu sempre ben rebuts.

SUMARI.- Hem triat en aquesta ocasió, per omplir la secció dedicada a la "Xeresa Subterrània", la que potser ha sigut la cavitat més maltractada d'aquesta localitat, junt amb la, "Cova de les Cent-ungles". Diem la més maltractada, perquè des de sempre ha sigut la més visitada pels habitants de Xeresa, donada la bellesa de la seua sala d'entrada, o superior, que abans posseïa un sostre cobert d'estalactites. Si bé aquestes estalactites no eren de gran desenrotllament, li conferien gran bellesa. Sobretot quan després dels dies de pluja, la cavitat es trobava molt humida, i centenars de gotetes d'aigua aguaitaven, abans de la seua caiguda a terra, per l'extrem inferior de la canalització capil·lar interna d'altres tantes estalactites. Això els facilita el creixement, sempre que aquesta conducció interna no s'obstruïsca. Hui en dia no queda a la sala d'entrada, ni una sola estalactita, la qual cosa dóna idea del comportament humà, que durant dècades s'ha dedicat a anar agarrant estalactites, que generalment, han acabat en el fem, bé perquè s'han trencat, o millor, perquè quasi tota la bellesa que llueix una formació com aquesta, la posseeix mentre roman en el seu lloc d'origen, però és que a més, al deixar de rebre la seua aportació natural d'aigua, l'estalactita se seca, i a mesura que passa el temps, es va esquerdant i convertint en una vulgar pedra de calcita, i clar, queda tan lleig el pedrot, que ni d'adorn ho vol ningú.

INTRODUCCIÓ. - Aquesta cavitat es troba en el centre geogràfic, de la principal zona de cavitats de Xeresa, de tal manera que, al Nord d'ella es troben les següents coves i avencs: Cova del Tabalet, Cova de la Casa Derruïda, Cova del "Cigarro", la PJ-3-La Canaleta, Avenc de La Figuera 1, Cova de les Cent-ungles, Avenc de les Cent-ungles, Avenc de La Font, Coveta de La Cresta, Avenc dels "Canallons" III, L'Iglú, Sima Calenta, Coveta de La Gota, PJ-4-Cova del Piló de "Justo", Pouet dels "Colombaires", Cova del Carrer Hernán Cortés, "Covatxa" de la Sima Calenta; a l'Est es troben les següents: Cova del "Ti Pepico", Avenc de Maro, Cova dels Xops, Coveta dels Xops, Cova del Trencat de l'Aigua, Cova dels "Novatos", Avenc de la Figuera II, Avenc de la Calavera, Avenc de l'Algepsar i Avenc del Marge. A l'Oest estan els escorredors de la Terra Roja (21), impenetrables excepte un anomenat, Avenc de la Terra Roja I, la Sima de la Terra Roja II, Cova de les Figuerotes, Cau de les Figuerotes, Cova Estreta, Avencs de la Terra Roja III i IV i Avenc Cabrer, per a acabar citant les que es troben al Sud que són: Cova de La Figuera, Avencs de La Figuera I i II, Cova dels Òrguens, Avenc de La Pitera, Avenc de La Pedra, Cova del "Ja", i algunes altres en terme municipal de Gandia, mentre a Xeresa estan la Coveta dels Matiners, Avenc de La Capçalera, Avencs de "Campanero" I, II i III, Avenc del Muret, Avenc de La Solana, Cova del Bancal i Avenc del Pla de Xeresa. Així doncs, tenim que la cavitat de què tractarem, està rodejada per altres cinquanta, més, alguna que segurament no haurem anomenat, totes elles en l'espai comprés, dins d'un radi de 500 metres al voltant de la nostra protagonista. Açò que pot paréixer una exageració, no ho és tant, si tenim en compte el xicotet tamany de les nostres coves; pensem que tan sols set d'elles superen la profunditat de 30 metres, mentre que cap arriba als 100, xifra aquesta, que tampoc superen en recorregut de tipus horitzontal, excepte la Cova dels "Novatos" i, la Cova de les Figuerotes. A finals de l'any passat, el 2.000, vam realitzar una visita autoritzada per la Junta de Castella i Lleó, i dirigida i controlada pel Grup Espeleològic NIPHARGUS, de Burgos, (en els dos últims anys tan sols es van donar dos permisos de visita, i aquests ho van ser de treball d'arqueòlegs), a la gegantina cova d'Ull Guareña. Aquesta cavitat és la major d'Espanya i, en 1998 es van superar els 100 quilòmetres de recorregut explorat. Es tracta d'un enorme complex de galeries, per el que circulen un parell de rius xicotets. En la zona d'entrada, que podem xifrar en una dotzena de quilòmetres, les galeries són d'enorme tamany, en les que van habitar els nostres avantpassats, i altres no tan llunyans en el temps. Curiosament ocupa un territori de 6 per 3 quilòmetres, és a dir, que si estiguera en el nostre subsòl, des de quasi qualsevol punt del terme municipal de Xeresa, podríem accedir al seu interior. Això, perquè ens donem compte de com són algunes coves; la més gran del món té uns 650 quilòmetres de recorregut, amb galeries perfectament explorades i topografiades, i probablement posseïsca un altre tant, que ens és impossible explorar. Per a començar en l'Espeleologia, ací a Xeresa tenim alguna cova i avencs, però per a passar-ho en gran, res millor que realitzar una travessia, que al menys dure un dia sencer, a tota canya i sense parar. Bo, com ja ens apartem del tema clau, tornem a la Cova dels "Canallons".

SITUACIÓ. - Es troba en la partida de "Campanero", a escassos metres de la cima del Cingle de "Justo Botifarra", en la part superior de la vessant Nord del Barranc de "Campanero" i, a l'Est del Coll del Pic Xeresa, al costat d'una torrentera. Com la seua boca es troba a ras de terra, és difícil de trobar si no es coneix la zona; tan sols vorem la seua boca, quan estarem a menys de set metres d'ella, i si ens acostem des del Nord cap al Sud, la vorem quan estarem a punt de caure al seu interior.

APROXIMACIÓ. - Tenim diverses possibilitats, però les dos més aconsellables són les següents: Eixir des del final del carrer Font de La Pila, enfront del nº 48, per un camí rural de ciment, i de propietat particular, -en el seu inici existix hui en dia una reixa, encara que antigament, quan eixa partida estava ocupada per un oliverar, una senda al costat d'una torrentera, portava fins al Cingle.-, seguim fins a l'encreuament amb el camí de servici del "reg a goteig", i d'ací es contínua cap a l'Oest, fins una bassa de reg al costat d'una gran figuera. Des d'aquest punt una senda que es dirigix sempre cap al Sud, sempre en ascens, ens permetrà en 10 minuts arribar a la boca de la cavitat. La segona possibilitat és acostar-se a la partida de "Campanero", pel Racó Borràs, deixant el vehicle on es puga arribar. Des de la coveta d'arena, enfront de la que hi havia una bella figuera, avancem uns metres cap al Sud i després a l'Oest, fins arribar a una xicoteta bassa de reg, en la que si tenim sort vorem alguns peixets. Després d'aquesta bassa es troba el Barranc de "Campanero", el qual ascendirem per una senda de regular estat, però fàcil de seguir, fins arribar a l'inici de la falda del Pic Xeresa; en eixe punt deixarem la senda, per a continuar camp a través i uns 70 metres en ascens, en direcció Nord-oest, fins a la bocaCARTOGRAFIA I COORDENADES MAPA IGN TAVERNES DE LA VALLDIGNA(770-1V) E = 1: 25.000 Edició 1.999. Realitzada amb informació digital Coordenades UTM X= 741.250 Y=4.321.125 Z= 190 msnm Coordenades Geogràfiques

DESCRIPCIÓ.- La seua boca és forma circular, de l x 1,2 metres, a la que seguix un curt ressalt d'uns tres metres, que baixarem desenfilant de manera senzilla. Una vegada en la base d'aquest ressalt, avancem uns passos en direcció Oest, i de seguida ens trobarem en la saleta d'entrada, que ja hem citat anteriorment. De sobte ens adonarem que en veritat va haver-hi un temps, que el sostre de la sala havia estat ple d'estalactites, encara que el que ara veiem, no és sinó l'arrel, o base de les mateixes. Aquesta sala té una alçària màxima de 2,3 metres per 10 de llarga i tres d'amplària mitja. El seu sòl està ocupat en la seua part occidental per una colada de calcita, igual que la quasi totalitat de les parets; la resta del sòl està ocupat per pedres i un poc d'argila amb terra mesclada de restes orgàniques vegetals, alòctons. Tornant cap a la boca d'entrada, en la zona més a l'Est de la sala, s'obri un avenc de 10 metres de profunditat, que en el seu inici és un empinat pendent de roques, que de sobte es desfona en un ressalt vertical. Just on comença aquesta vertical, hi ha una fractura estreta i de direcció Sud-oest, amb un accés incòmode, que no convida a la seua exploració, i que en 1.991 després d'una breu desobstrucció, ens va portar al grup de Xeresa, a descobrir un parell de saletes, sense a penes espeleotemes i molt carregades d'argila, que donen pas a un pouet de curt desenrotllament, que es pot descendir en oposició, encara que després l'eixida siga un poc penosa. Tornem a la vertical, que descendim en oposició i amb molta atenció; una caiguda en aquest lloc pot ser fatal, ja que el sòl està cobert de blocs, alguns d'ells molt inestables, amb la qual cosa a banda de fer-nos mal en la caiguda, pot presentar-se el cas que algun bloc se'ns vinga damunt, agreujant la complicada situació en què ens trobem. Una vegada arribats a la base de la vertical, s'obri davant de nosaltres una xicoteta sala, tota ella molt caòtica, coberta de blocs de diversos tamanys, formada per la conjunció de fractures de diversa direcció, encara que principalment dominen les direccions Nord-est/Sud-oest. Si continuem per aquesta sala en direcció Nord, arribarem fins a l'inici d'una vertical impracticable, excepte desobstrucció, que ja vam intentar en una ocasió, sense aconseguir resultats positius. En el centre d'aquesta sala, hi ha una finestra penjada, que serà la porta d'entrada a la zona més interessant d'aquesta cavitat; es tracta d'una galeria d'1,5 metres d'amplària mitja, alçària molt variable, que va des de tan sols 1 metre, -la qual cosa ens obliga a arrossegar-nos ocasionalment-, fins als 5 metres, és a dir, sostre alt que permet llargues estalactites i alguns bons exemplars de rates penades. Aquesta galeria que té uns vint metres de llarga, posseeix en la seua part central, un conjunt d'estalactites, colades i estalagmites, no molt abundant, però que formen la típica figura semblant a una Verge amb xiquet. La galeria acaba amb dos estretors impracticables, i cobertes de pedres, de manera que encara que la seua continuació és previsible, la realitat és que poder continuar per allí, és massa costós, i res assegura l'èxit. És aquesta una cavitat prou calenta, ja que no aconsegueix una profunditat important, a banda de no existir corrents d'aire evidents. Es pot visitar en mitja hora, no cal corda ni altres elements d'exploració, que no siguen una llanterna i, a ser possible un casc per protegir els nostres caps, d'un més que possible colp, no per caiguda de pedres, sinó per un alçament brusc nostre, després d'arrossegar-nos per un pas de poca alçària.

Aquesta era la segona cova de Xeresa, quant a tamany, fins el descobriment en altres coves de Xeresa, de noves sales, galeries o pous. Hui ocupa l'octau lloc.

GEOLOGIA I TECTÒNICA. - La cavitat s'ha format en materials cretacis del Santoniense, període inclòs en el Senoniense Inferior, que al seu torn forma part del Cretaci Superior. De forma més concreta, els materials són Dolomies i Calcàries, i tant les unes com les altres, que es troben freqüentment recristal·litzades, presenten el gra prou fi. Encara que no en excés, contenen nòduls de sílex, i generalment formen bancs de 0,5 a 1 metre de color gris clar, és el que denominem estrats. Aquesta formació que pot tindre una potència de fins a un centenar de metres, en aquesta zona en concret potser tan sols ho siga d'uns 50/60, lloc en què fa contacte amb una formació de Dolomies amb passades arenoses, de l'època immediatament anterior, geològicament parlant, que es denomina com Coniaciense. Les dos formacions es troben en la vora d'una gran falla, cadascuna a un costat de la mateixa, i les dues al costat d'un aflorament de materials del Keuper, període Triàsic, (Algeps), anterior al Lias, (Juràssic). A causa del fort trencament de tota la zona, amb una gran falla, i una sèrie de grans fractures, al costat de les dolines situades al Sud, aquesta zona absorbeix més del 70% de l'aigua caiguda durant la pluja, i en un curtíssim espai de temps, es produeix la descàrrega per mitjà de dos fonts principals al Nord, que són la Font de la Pila, aigua un tant blana, i la Font de l'Algepsar, aigua més dura, trobant-se aquestes fonts, a uns 70 metres per davall de la Cova dels "Canallons", Avenc Calent, Terra Roja, etc. Que són punts d'absorció. A l'Est es troben una sèrie de fractures principals, per les que es descarregarà una bona part de l'aigua absorbida, per la superfície d'aquesta xicoteta unitat hidrològica, sent la principal, la fractura visible des de molts quilòmetres a la redona, coneguda com Trencat de l'Aigua, que posseeix en el seu extrem oriental, una font permanent, encara que amb poc de cabal. La resta de les descàrregues se suposa són realitzades directament en la marjal, inclús potser directament a la mar.

GÈNESI.- Possiblement es tracte d'un antic escorredor, -hui en dia ja no actua com tal-, sobre un encreuament de fractures de direcció Est-Oest/ Nordest-Suroest, sobre estrats de 15º d’inclinació i direcció Sud-Est.

DADES.- Aquesta cavitat ha d'haver sigut coneguda des d'antic, encara que en el seu interior no s'ha trobat res que sapiem, que vaja més enllà dels cent anys d'antiguitat, sense que açò vulga dir que no siga possible trobar alguna cosa interessant. Les primeres notícies que tenim sobre ella, daten de 1960, en el Catàleg d'Avencs i Cavernes de la Província de València, de DONAT, J., publicat per GEVYP, de l'Exma. Dip. Prov. de València. De totes maneres, per a eixa època ja havíem aguaitat a la cavitat en qüestió, i molt abans que nosaltres, ho van fer els nostres majors, que són els que ens la van ensenyar. El que si podem dir és que pels anys 60, en la sala d'entrada encara quedaven prou estalactites, encara que ja s'evidenciaven les destrosses realitzades amb anterioritat, el bé cert és que hui ja no li queda a la cova, quasi res de la seua esplendor passada, a banda d'algunes pintades, no moltes per al que estem acostumats a vore en altres cavitats. En els últims temps, són molt poques les persones que visiten aquesta cavitat, i les que ho fan no s'entretenen més que en la sala superior i potser, baixen fins a la sala inferior, però sense explorar la galeria principal, que pot ser no la coneguen. En la cavitat encara queden coses d'interés, com a exemple d'això, la xicoteta colònia de rates penades, que s'ha recuperat, després d'uns anys en què semblava haver desaparegut. També estan presents, Com no! les típiques aranyes de llargues potes, que es troben a les entrades de quasi totes les coves, algun batraci, miriàpode, insecte, i un llarg etc. de bestioles de les coves. En aquesta concretament, és freqüent trobar-se amb alguna que una altra serp, en, o prop de la boca, doncs s'ha comprovat que en les fissures de l'entrada, se'n refugien algunes, sobretot a l'estiu.

En principi, cap d'aquests animalons ens farà cap mal, així és que cal deixar-los i no molestar-los, que cadascú faça la seua vida; que després parlem de la contaminació, que en plena naturalesa la vida també desapareix, que si açò i allò altre, quan el fet, és que quasi sempre som, o hem sigut nosaltres els culpables de la situació creada. Unes vegades per deixadesa, altres per desconeixement, i pitjor encara, de vegades simplement per fotre. A vore si entre tots cuidem l'entorn natural, al qual solem anar molt poc, però que quan anem, ho deixem tot fet un fàstic, sent com sabem, que és un medi que manté un equilibri molt inestable, i que quan es desestabilitza és quasi impossible, recuperar la situació inicial. Cuidem les nostres coves, que a l'hora de la veritat ens agrada vore-les netes i boniques.

A hores d'ara, a molts pocs caldria explicar per què el nostre patrimoni -allò que rebem dels nostres avantpassats, tant a nivell individual com col·lectiu- devem cuidar-lo, respectar-lo i millorar-lo, en la mesura de les nostres possibilitats. I com més anys té, com més antic és, més caldrà que ens esforcem en la seua conservació.

No sempre s'ha pensat així, però. Ni tots pensen en eixe sentit, ara. El problema esdevé quan, per exemple, els edificis desapareixien pel simple fet de ser "vells" -deprovistos de valor-, quedant investits d'aparent inutilitat. És just en aquest moment fràgil quan no se'ls fa cas i s'enderroquen, privant-nos d'aprofitar-los més endavant com antiguitats -amb una vàlua reconeguda-. Possiblement també, moltes vegades, el discurs de la renovació, el modernisme, l'avanç tècnic o el "progressisme" mal entesos han causat la desaparició d'un bé comú o privat que calia haver conservat: tombar una mesquita més o menys vella per aprofitar-ne els cudols i construir una ermiteta nova no ha sigut un desencert en certes èpoques passades; desfer un castell medieval per fer-se els tancats dels horts ha estat una pràctica habitual en algun temps; desballestar les portes d'entrada a un poble "para dar más desahogo y hacer más espacio a la entrada tanto de las caballerías como de los carruajes de carga" però "aprovechando la piedra y demás materiales de las mismas" -el qual significaba el seu bon estat-, és d'època més recent (Xeresa, 1872). I no s'acaben ahí els desgavells. Incultura, direu. No s'arribava a més. Però la mania persecutòria cap a les edificacions més o menys antigues continuà: "castell", casa de la Creueta, rajolar, cementeri vell, cisterna,… Sembla una inclinació compulsiva per fer desaparéixer innecessàriament construccions velles o antigues. Potser aquesta passió arrassadora té a vore amb el nostre esperit faller -"Al vell, foc amb ell", "Foc a la barraca!"- o potser és degut al caràcter renovador de les gents de la costa. O estiga lligada més bé amb el "meninfotisme" propi dels valencians. Sense ningun impediment, sense cap oposició seriosa: uns quants comentaris de bar,… i s'ha acabat! Han passat sense pena ni glòria. Però la qüestió és que la cosa seguix: fa poc s'ha destruït la Pelleria; s'ha tirat a terra l'ajuntament -un edifici de 1884-, i ara corre perill el de La Servana, molt més antic.

Al poble, eixe nivell de preocupació per conservar ha estat habitualment ben baixet: excés renovador?, esperit faller?, massa incultura?, indolència extrema?,… Vostés opinaran, lectors amables. Alguna cosa s'ha salvat, no obstant, i fins i tot s'ha restaurat: l'església, l'ermita, el Calvari -tots tres relacionats amb el culte catòlic-; el Llavador -en lamentable estat actual-, la font de la Pila -o del Pilar-, les Oliveres, el Molí...

Altres, ja nomenats, han desaparegut. I no direm res d'un paratge muntanyenc abans meravellós, convertit en cantera d'àrids clausurada i actualment funcionant sota l'aparença de "transformació agrícola" …

En resum, cal tindre present que el nivell cultural i de maduresa d'un poble es medeix per allò que conserva i per allò que destruix; per quines coses es preocupa i a quines no li dóna cap importància. Dit d'una altra manera: quina realitat sacrifica a canvi d'una altra; quin concepte té del passat i del present com a fet motor del futur. No està renyit el progrés amb la conservació: els països més avançats així ho demostren i testifiquen. I si ens queda encara alguna cosa, no la dilapidem, defensem-la! Que no ens acusen les generacions futures de balafiament, malbarat o espoli, perquè ara ja no és temps de creure en incultura, poc enteniment, desinterés o falta de trellat dels veïns, habitants i governants.

Conserve'm La Servana! És un bé amb un magnífic futur pròxim. I salvem més coses; les que calguen! Que aquells que poden canvien una infinitèssima part del Pla General d'Ordenació i siga protegida. Que no s'utilitze com excusa -ara que no es pot utilitzar la de la ignorància- que en qualsevol actuació cal destruir, obligatòriament. Serve'm la Servana! Sobretot, per no convertir-nos, a presses i corregudes, en un poble integrat en la impersonalitat i en la buidor d'ànima, acostumat a explicar-se la seua història a base de preguntes inútils i tristes. Com ara: per què van tombar …?

La història és un fet abstracte, difícil de definir o abarcar, i molt a sovint, vides i aconteixements es perden en la nit dels temps.

No obstant, alguns llocs o paratges queden incisos en la memòria col·lectiva de forma enigmàtica o sorprenent, i ahí romanen sense saber des de quan (...).

Com a exemple de tot açò podem parlar de "La Servana". Aquest lloc apareix vinculat a la història de Xeresa amb nombroses referències adscrites a la història oral, o dins d'una espècie de mitologia popular referides, sobretot, a l'època islàmica.

Aquestes referències populars de la història oral foren les que ens portaren en maig de 1.997 a visitar "La Servana" de la mà de Paco Gorrita, en busca de mostres o indicis d'antics assentaments.

El resultat fou inesperat, ja que ens trobàrem amb restes d'una època molt anterior a l'esperada. Es tracta de la trobada d'un conjunt de restes ceràmiques datables al voltant del 3.000 a.C., a les quals s'aprecia una decoració incisa realitzada amb instruments fins en la superfície dels recipients després del seu procés de cocció o secat de la ceràmica.

Al marge del nombre de peces trobades o de la qualitat de les mateixes, esta ceràmica ens parla de la vida quotidiana dels antics habitants de "La Servana" i d'una societat organitzada que possiblement es dedicava al cultiu dels cereals, donat que, les peces trobades fan referència a vaixelles (conjunt de plats, gots, tasses i altres elements que s'usen per a servir la taula) pròpies de societats agrícoles de l'Edat del Bronze Valencià.

La continuïtat de l'hàbitat no pot afirmar-se de manera rigorosa a manca d'un estudi més exhaustiu limitat en gran part per tractar-se d'un terreny cultivat.

A pesar d'això, no deixa de ser sorprenent o significatiu, que al mateix lloc s'haja conservat la idea d'ocupacions en diferents períodes històrics, d'ahí la importància de la finca "La Servana", amb tot el que representaria un estudi més minuciós i a conciència d'aquest paratge.

L'extensió del "Polígon Industrial" prompte abarcarà aquest reducte, el qual inclou la destrucció de la casa "La Servana" originària de principis de segle XVIII.

Seria, per tant convenient, recapacitar i preguntar-se si no ens convindria a tots i a totes xeresans i xeresanes, conservar, al menys, aquesta peça arquitectònica com a símbol material d'un referent històric tan arraïgat a la nostra memòria popular.

1.- Josef Cavanilles. "Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia". 1795 pag. 258.

2.- P. Madoz, "Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar" (1845-1850). Com poden comprovar a aquella època ja s’estilava copiar d’altres llibres.

3.- J. Sanchis Sivera "Nomenclator Geografico-Eclesiástico de la Diócesis de Valencia" any 1922 pp. 265 i 266. Les dues primeres cites bibliogràfiques deixen constància de l’existència de troballes arqueològiques del temps dels romans (fa uns 2000 anys) al poble de Xeresa. Però aquest, a més, indica que les troballes es van fer als voltants del " caserio" La Servana.

4.- Llibreta escolar de Francisco Bou Serralta de 1940 (vore número 3 de la revista local La Cisterna).

Sabem de noves troballes arqueològiques, d’esquelets, fetes a l’any 1952, per gent del poble que va treballar a La Servana.

Els sotasignants, .............. en representació i nom del Centre d'Estudis i Investigacions Xeresans, associació sense ànim de lucre, legalment constituïda, i inscrita al Registre d'Associacions de València, Secció 1ª nº 10642, amb data 28-3-2000 i NIF G96956750 i en atenció a l'article 5.2 i 5.3 de la Llei 4/98 d'11 de juny, de la Generalitat Valenciana, del Patrimoni Cultural Valencià,

Que vist l'anunci d'informació pública de 3 de gener de 2001, publicat el 23 del mateix mes i any, referent a l'exposició pública de l'alternativa tècnica del programa presentada per la mercantil APRUSA, per al desenvolupament d'una actuació integrada a l'àmbit de la unitat d'execució 2 del SUNP-1 industrial de Xeresa, que està situada al nord del sector, entre el nucli de població i la carretera d'accés a la A-7 des de la CN-332, i ocupa una superfície de 121.886 metres quadrats, 48.764 dels quals són terrenys dotacionals.

Que l'edifici anomenat La Servana, situat en la partida del mateix nom, resulta afectat directament pel polígon industrial SUNP-1 IND zona nord (unitat execució 2).

Que vist que amb l'execució d'aquesta alternativa tècnica es perjudica notablement el patrimoni arquitectònic valencià, en enderrocar-se l'edificació abans esmentada, una construcció rural antiga existent.

Que aquest edifici, com s'observa en la documentació adjunta, té tots els elements necessaris per a protegir-lo. Per tant, l'interès arquitectònic, artístic i d'arrelament en la nostra cultura popular, d'acord amb l'article 1 de la Llei de Patrimoni, el fan mereixedor de ser inclòs en l'apartat c) de l'article 2 de la mencionada Llei, i possiblement a un nivell superior de protecció si es realitzaren els estudis corresponents.

A més a més, la seua construcció s'endarrereix més enllà dels dos-cents anys, per tant deuria estar inclosa en el Catàleg de béns i espais protegits d'àmbit municipal, d'acord amb l'article 25 de la Llei 6/1994 de 15 de novembre de la Generalitat Valenciana. Reguladora de l'Activitat Urbanística.

Que al rebut de la present instància no es podrà al·legar ignorància o desconeixement de la importància del mencionat element arquitectònic per part d'eixe Ajuntament i l'abandonament o passivitat per la seua part per a protegir-lo i incloure'l al catàleg de bens protegits de Xeresa, pot incórrer i contravenir els articles 321 a 324 de l'actual i vigent Codi Penal (Llei orgànica de 10/95, de 23 de novembre, del Codi Penal). Així doncs, esperem el compliment de l'article 4 de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, en especial en el seu punt 2, per la qual cosa velarà contínuament aquesta associació.

Que la mencionada construcció rural, com ja s'ha dit, està situada en la partida denominada La Servana, relacionada popular i bibliogràficament amb l'aparició de restes d'enterraments datats en època romana per diferents investigadors.

Així, Cavanilles, en la seua Historia Natural del regne de València ens parla de la importància d'unes troballes romanes realitzades a Xeresa quan escriu "Las monedas de plata y cobre, como también varias lapidas romanas que se han hallado en el termino de Xeresa, indican que allí habito esta nación culta, y que hubo pueblo de alguna consideración en la antigüedad". També ho corrobora P. Madoz, al seu "Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar" (1845-1850), que va comptar amb milers de col·laboradors, cosa que fa que les xifres i dades que dóna siguen exactes i completíssimes, quasi repetint les paraules : "Según las monedas de plata i cobre, como tambien las varias lápidas con inscripciones romanas que se han hallado en el térm. de Jeresa, indican que alli habitó esta nacion culta, y que fue pueblo de alguna consideracion en la antigüedad…" Ni Cavanilles ni Madoz res ens diuen de la situació d'aquestes importants troballes, fet que solventa J. Sanchis Sivera, que basant-se en fets més recents i seguint la tradició popular les situa a la Servana, topònim de clara descendència llatina, quan diu "La existencia de una estación prehistórica en el monte Calamáu, sobre el camino de Jaraco y los restos de cerámica romana encontrados en los alrededores del caserío La Servana, lo mismo que trozos de muralla antigua que se conservan, nos ponen de manifiesto que el término fué habitado desde la más remota antigüedad y que en tiempos de los romanos existía importante población".

Per si aquesta prova no fos suficient, Francisco Bou Serralta recull, en una llibreta escolar de la qual s'adjunta fotocòpia, la tradició popular de les mencionades troballes quan diu "Por tradición sabemos que en el lugar o partida denominada la Servana existió un cementerio moro (tradició popular per la qual tot és dels moros, i amb això no volem negar la possible existència també d'enterraments d'aquesta època, com pareix indicar-ho l'aparició d'abundant ceràmica islàmica al voltant de la casa) pues en ciertas labores de roturación practicadas en algunos lugares de este termino municipal se han encontrado varios esqueletos que sin duda serian de los moradores de este entonces caserío. También se han hallado varias herramientas y algunos otros objetos".

Per tot això, a aquesta partida li és d'aplicació l'article 58 de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, on s'especifica què és un jaciment i es declaren aquestos com a Béns d'Interès Cultural Valencià (BICV), per tant amb la màxima protecció. Aquesta protecció obliga a l'Ajuntament a tindre en consideració i complir l'article 4 i l'aplicació del títol III en la seua totalitat per a qualsevol ús que se li done a aquest paratge.

Per tot això i per a no incórrer en una possible infracció contra la Llei de Patrimoni,

Que en l'alternativa tècnica es preserve l'edifici, els seus annexes i l'entorn immediat, tot incloent-los dins la qualificació de terrenys dotacionals del polígon esmentat, d'acord amb els principis rectors de l'activitat urbanística expressats en la LLEI 6/1994 de 15 de novembre de la Generalitat Valenciana. Reguladora de l'activitat urbanística 94/8184 en el seu article primer apartat, g).

Que queden dins d'aquestes dotacions públiques, com a equipament cultural (Art. 32 del Reglament de Planejament de la Comunitat Valenciana. Decret 201/1998 de 15 de desembre)

A més sol·licitem l'especial protecció dels anomenats espais (edifici, annexes i entorn), com a un bé patrimonial dotat d'entitat dintre del nostre patrimoni cultural, artístic, moble i mediambiental i s'incloga en el Catàleg de Béns i espais protegits d'àmbit municipal, tal i com obliga la Llei de Patrimoni Cultural Valencià.

Demanem per últim (com associació cultural sense ànim de lucre), tindre coneixement puntual, exacte i veraç de tots els informes referents a actuacions urbanístiques o relatius a la seua protecció en aquesta àrea, per si s'haguera de realitzar algun tipus de reclamació, puntualització o qualsevol altra actuació que creguérem necessària per a la protecció d'aquest paratge.

Annex 1: Mapa de la situació de la Servana i foto de restes de ceràmica (pàg. 5).

Annex 3: Fotocòpia de la pàgina 258 del llibre de Josef Cavanilles. "Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia". 1795 (pàg. 10)

Annex 4: Fotocòpia de part de les pàgines 265 i 266 del llibre de J. Sanchis Sivera. "Nomenclator Geográfico-Eclesiástico de la Diócesis de Valencia" any 1922. (pàg. 11)

Annex 5: Fotocòpia del llibre de P. Madoz, "Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar". 1845-1850 (pàg. 12).

NOTA : Còpia d'aquesta instància i dels documents annexes s'han remés també als següents organismes:

Direcció General de Patrimoni Històric Artístic, Comissió Territorial d'Urbanisme i Servei d'Inspecció del Patrimoni Històric Artístic.

Firmes dels components de l’associació "Centre d’Estudis i Investigacions Xeresans".

"La Servana" és una edificació rural singular, mixta i híbrida, doncs presenta característiques i elements pròpies de l'alqueria, al mateix temps que del riu-rau. Potser, precisament, perquè la Safor fa de comarca pont entre la Ribera, al nord, i la Marina, al sud. De les edificacions típiques de les comarques del sud -els riu-raus- conserva els arcs i la porxada; de les de les comarques del nord -l'alqueria- el balconet reixat amb teuladeta per aixoplucs.

La planta de l'edificació principal és rectangular, amb un extens corralot descobert a la part posterior de l'edifici, contrari a la fatxada. En -i sobre- aquest cos principal, s'han fet diverses modificacions al llarg del temps:

1.- Cobertura de dues arcades. Una, completa, a la part oest, amb uns respiralls de rejola; l'altre, a mitges, a la part sud, formant angle recte amb l'anterior i afegint-hi un banc de pedra adossat. Això, a més d'una paret i una porta, han permés disposar d'un espai quasi quadrat i tancat completament, manllevat a la porxada. Possiblement per esta acció , el mur de la cara oest presenta un badall quasi vertical, central, que coincideix amb la prolongació de la paret exterior de tancament.

2.- A la part contrària de la fatxada, la que mira a l'est, es va creure convenient, al seu dia, d'ampliar l'edificació i gaudir d'uns espais més amples i més alts, per tal de permetre el pas de vehicles de més volum. Aquest objectiu s'aconseguí sustentant part de l'edificació sobre columnes prismàtiques quadrangulars, que a mitjans es converteixen en hexagonals, d'una sola peça de pedra cadascuna. Possiblement es va sacrificar algun arc. Lluny de llevar-li encant, li'n dóna, precisament per la solució buscada, amb regust neoclàssic, però respectant el sostre de la porxada.

3.- La teulada, a dues caigudes, sembla que s'ha modificat, elevant-se un poc més que l'originària.

4.- Annexes a l'edifici principal i corralot hi ha d'altres, a diferents alçades, coberts de teula. L'entrada al corral, a l'est, està modificada recentment. Mirada per la cara nord-est, tot l'edifici presenta una volumetria estranya i captivadora al mateix temps.

5.- El sòl de la porxada, coberta originàriament per taulellets de fang cuit, molts d'ells amb ornaments d'impressió abans de coure'ls. En queden pocs. A l'exterior, s'ha fet un "adoquinat" amb pedres de riu, formant dibuixos geomètrics. Dues palmeres i uns quants pins donen la benvinguda al visitant.

La paraula "servana" té un claríssim origen llatí, el qual conserven una part dels topònims valencians. El morfema sufix "-ana", com a femení, apareix en altres com "Solana", "Eliana", "Massana", sempre amb el significat de "lloc".

Més difícil seria determinar l'arrel. Potser derivat de "serf" -femení "serva"- "Persona no lliure; criat" (lloc on viuen els serfs) ; o potser de "cerva" -femení de cérvol- (lloc on hi ha aquestos animals) . O també de "server" o "servera": "arbre de la família de les rosàcies, de fruits comestibles" (lloc on hi ha servers i per tant, el fruit, "serva"). O tal vegada es deriva del verb "servar", en el sentit de "Conservar. Guardar intacte allò que es té el deure de conservar"? (Servana, lloc que guarda, que conserva).

És difícil posar-li una data a la construcció de l'edifici principal, perquè ha tingut reformes, possiblement. Pels indicis exteriors -parets grosses, taulellets originaris de la porxada, forjat dels reixats- és de finals del segle XVII o principis del XVIII.

L'ala dreta, sustentada per les columnes, segurament és del XIX i l'empedrat exterior, de la primera meitat del XX. També d'aquest segle la substitució de la majoria dels taulellets de la porxada per formigó.

Impossible, sense fer una cata, determinar quan es taparen els dos arcs de la part esquerre de l'edificació.

Si es conegués la utilitat que va tindre, podríem, amb més exactitud, situar-la en el temps. Aprofitada com a riu-rau, per assecar el raïm, coincidiria amb la terra plantada de vinyes ( segle XIX ). Però abans hi havia canya de sucre -canyamel- (fins el segle XVIII).

El que sí es pot assegurar és que possiblement s'han aprofitat elements de construccions anteriors o s'ha construït damunt. Les abundants restes ens parlen de diferent població en distintes èpoques històriques: edat del Bronze, Roma, àrabs,… I no es tracta sols de tradició oral, sinó de constatacions palpables.

Conservar "La Servana" o tombar-la no és una decisió tècnica, ni de diners. És simplement, una decisió política. A l'ajuntament (al poble) no li cal gastar-se un duro comprant-la. Ens expliquem: segons el Reglament de Planejament (art. 14 de l'annex), quan es realitza una zona de polígon industrial, el 40% del sòl urbanitzable és dotacional ( vials, zones verdes, solars, que passen a ser de propietat municipal). En aquest cas són dotacionals exactament 48.764 metres quadrats. I un 10 % dels terrenys dotacionals cal que s'empleen, exclusivament, per a zona verda. En aquest cas, la zona verda corresponent a la part del polígon que es vol obrir serien, exactament, 12.188 metres quadrats. Més de 14 fanecades, si els càlculs són correctes! Cap l'edificació de "La Servana" i una part dels voltants en 14 fanecades? No en sobrarien encara per fer algun jardinet?

Després, per eixa conservació del patrimoni arquitectònic, es poden demanar diners per la seua rehabilitació. I podrem disfrutar -i els nostres fills també- de un bé històric, visible, palpable, real. Si no es protegeix, ens quedarem a soles amb el nom

-"polígon industrial La Servana"- buit de significat, sense res a què fer referència. De què ens aprofitarà, el nom, si hem arrasat el contingut?

En pot tindre vàries. Des d'un centre cultural: museu, lloc per realitzar cursets, etc. fins un centre social. O per què no, un restaurant? Té múltiples utilitats, una vegada adequat l'edifici i els voltants, d'acord amb l'ús al qual vullga destinar-se. Primer, però, caldrà que es salve de la picola. O dels bulldozers, màquines demolidores més ràpides i modernes!

Agraïm la col·laboració a Rosa Serralta, Paco Gorrita, Rosa Gorrita i Adelina Gorrita actuals encarregats de La Servana.

No és fàcil contestar a la pregunta, però els nostres orígens culturals, els de la gent que vivim a Xeresa i als pobles del voltant daten de quan Jaume I va fer rendir el castell de Bairen per allà el 1240. Sabem pels llibres del Repartiment, que Jaume I, al 1249, va fer donació de cases i terra a Xeresa i Xaresa (vore editorial de la revista 3) a Arnau Carnicer, Bernat Carnicer, Pere Carnicer i Bernat Vell.

També, i gràcies a què miraculosament ( l'afecció per esborrar qualsevol vestigi del passat és compulsiva) es conserven a l'ajuntament còpies dels documents: "Document de la venda de Xeresa i Alcodar..." de 1487 i "La presa de possessió del poble de Xeresa...." de 1497 (aquest últim va ser traduït al castellà per Salvador Roselló i editat per l'ajuntament) sabem que Galceran de Vich, Guillem de Vich i Joan de Vich foren senyors de Xeresa abans de vendre-la als Borja. Tots aquests llinatges són d'origen català, igual com ho eren els de la majoria de cavallers que reberen donacions per part del rei En Jaume als pobles del voltant; però aquests cognoms no estan representats al nostre cens, cap dels importants senyors anomenats va fer arrels al poble, a més a més, fins l'expulsió dels moriscs al 1609 la població majoritària era d'origen musulmà. Encara que els llinatges àrabs dels pobladors de Xeresa que apareixen als documents esmentats (Macastre, Verdura, ...) tampoc estan presents al cens actual.

Una excepció es el cognom "Cardona", que té una representació significativa al nostre cens i al document de "Venda de Xeresa....." queda constància de Joan de Cardona; que tenia un litigi amb Joan de Vich sobre la possessió d'Alcodar.

El comte Joan Ramon Foc I de Cardona es va casar als setze anys amb Joana de Gandia, d’aquest matrimoni nasqueren: Jaume de Cardona i Gandia (~1405-1466) que fou bisbe de Vic, Girona Urgell i canonge de Barcelona i Hug de Cardona (~1405-1470) senyor de Guadalest. Pero, l’anomenat comte, també tingué, com era molt comú entre la noblesa d’aquella època, un fill bastard : Joan de Cardona (?-1488) que va ser un dels primers capitans del rei Joan II a la guerra civil de Catalunya (1462-1472). A l’any 1474 dugué a terme una important missió diplomàtica al Rosselló i va tindre un paper destacat a les Corts entre el 1473 i el 1479. Anomenat popularment com "el bastard de Cardona" és possible que siga el personatge que apareix al document abans esmentat.

Tindrà relació la missió diplomatica al Rosselló amb el fet que aquest llinatge siga el més nombrós al nostre poble? Està clar que el cognom, encara que els castellans li furtaren una essa, ve d’aquesta regió francesa que en aquells temps formava part de la Corona d’Arago; però per aprofundir més caldria estudiar-ho.

Al 1611 es tornà a repoblar el poble i és molt possible que el llinatge d'alguns d'aquests pobladors, més humils que els anteriors, es trobe entre els més representats al cens actual del nostre poble. Aquests repobladors venien de pobles valencians i eren descendents dels primers que vingueren a terres valencianes a l'època de Jaume I.

És prou arriscat afirmar que, almenys en part, som descendents d'aquells que varen repoblar Xeresa a principis del segle XVII; però si comprovem les gràfiques dels llinatges de Xeresa al cens actual -agost de 2000- i el dels nascuts entre 1871 i 1899 -han passat més de cent anys-; els cognoms més repetits: Roselló, Bou, Sebastià, Castelló, Pellicer, Garcia, Peiró, Ferragud, Lloret, Moscardó, Aparisi, Cardona ... són els mateixos, però amb menys representació. Aquesta disminució de la representació és deguda a la incorporació de cognoms forasters al cens.

El fenomen de la inmigració també es reflexa al cens. Cognoms com: Elwyn, Carmona, Bel Akrone, Hafid i altres no els teníem fa només deu anys.

A més de les dades anteriors, també volguérem comprovar la tendència dels cognoms per al futur. Com que, encara que la llei hui permet triar l'ordre dels cognoms, habitualment és el cognom del pare el que es conserva; vam comprovar quants homes nascuts després de 1960 (en principi els menors de 40 anys són els probables futurs pares) hi havia al nostre cens. Els resultats continuaven sent semblants; però amb aquest recompte es podia comprovar com alguns cognoms tendien a desaparéixer. El cas més ressaltat és el del cognom Blanquer que al segle passat era dels més representatius i que actualment no hi ha cap home menor de 40 anys, amb eixe primer cognom, al nostre cens.

COGNOMS AL PADRÓ D'AGOST DE 2000, Voltes que figura com a primer cognom:

ROSELLÓ 47, BOU 23, CASTELLÓ 20, SEBASTIÀ 20, FERRAGUD 16, LLORET 14, CARDONA 13, PELLICER 12, PEIRÓ 10, APARISI 10, CANET 10, MOSCARDÓ 10,
CHULIÀ 10, MARTÍNEZ 10
La taula sencera amb les dades dels cognoms no apareix en la versió electrònica de la revista.

Agraïm a l’Ajuntament les facilitats donades per tal de consultar els arxius.

De dalt a baix i d'esquerra a dreta: Fernando Ferragud, Juan Antonio Bou, Lluís Alcanyiz, Ramón Roselló "El Moro", Enrique Bou, Alejandro Badenes, Antonio Boluda "Menxoret", Pepe Caballero, Emilio Sastre, Antonio Vte. Fluixà, A. Manuel Benedicto (que ens ha passat aquesta fotografia de la penya de Xeresa de l'any 1971) i Vicent Pelegrí.

L'impetuós Paco i la discreta Carmen regenten una carnisseria a Xeresa on podem trobar productes industrialitzats del ram de l'alimentació junt amb les xulles ben tallades, l'embotit casolà de qualitat i el tracte personal que caracteritza les relacions entre veïns dels pobles menuts.

Per iniciativa de Paco i Carmen, un grup d'amics acudírem el diumenge següent de Sant Antoni Abat al corral de Milhores on tradicionalment celebren un dinar a l'aire lliure per commemorar la festa d'aquell sant anacoreta que allà al desert de la Tebaida (Egipte), va compartir la seua vida de manera harmònica amb l'entorn de la natura i dels animals.

Des de Xeresa eixírem en cotxe per un camí ample fins una antiga pedrera, esdevinguda finca agricola, que arrapa el paisatge muntanyenc amb les urpes d'interessos difícils de justificar. Havent aparcat els vehicles continuem a peu durant mitja hora per una senda olorosa fins al corral de "Milhores".

"Milhores" comporta la bellesa fonètica de la seua pronunciació, junt al misteri d'unes parets que acolliren una forma de vida pròxima en el temps, però llunyana en el pensament de la societat moderna.

El "ti Milhores", eixut, viu, content, atén desvanit la curiositat dels visitants mentre cultiva unes mates d'alls i explica la vida dels ramats i el conreu dels garrofers passats. Un ametler florit emmarca les seues paraules: -"Ara faig algun solc per a casa, també carabasses de secà que són les més dolces, però plou poc i ni tan sols les fonts tenen tanta aigua com abans, també cuide perdius per als caçadors, per això he posat uns fils d 'aram per evitar la presència de les àguiles".

Va arribant més gent, famílies senceres, xiquets menuts i adolescents que busquen el recer discret d'un arbre apartat. Han encés molts focs per a torrar les sardines i capellans que juntament amb el vi són la generosa aportació de l'Ajuntament de Xeresa. El fum emmadeixa una barreja d 'olors aromàtics i menges de mar. En improvisades taules i seients de pedra la gent xarra, juga a cartes, comparteix les estenalles del foc, el destapador, l'oli, la sal o el pa. L'oratge ha acompanyat amb un sol brillant i absència de vent.

Després de dinar queda la visita a la font del Mondúver, pobra d'aigua i rica en guardallibres que cobreixen una paret de pedra vertical a través de la qual degoteja una aigua transparent. El sol ja busca la carena majestuosa i ens disposem a tornar a casa.

Desitgem repetir aquesta i altres festes per què Sant Antoni puga guarir la natura i els animals de tantes bogeries i destrellats que fem les persones.

A l’anterior revista en la foto escolar on diu "Oscar Páez" hauria de dir "Oscar Cardona Páez" i on diu "José Antonio Llorca" hauria de dir "José Antonio Sastre". I a la foto de la pàgina 24 on diu el "ti Manyo" hauria de dir Eusebio Hernández pare del "ti" Eusebio "El Sabater".

Les fotos de la portada són de Vicent Serra Mascarell i les dues de la contraportada ens les ha cedides Antonio Manuel Ferragud. El retall que ens informa de: "Adecuación de la Casa Consistorial?," és una foto nostra feta al cartell anunciador de l’obra..