 Durant la meva adolescència, es deia "Lo que el viento se llevó, y lo que el culo resistió", per la llargada (238 minuts) de la pel·lícula. Ara ja és Allò que el vent s'endugué (1939, Victor Fleming). I el famós final de Vivien Leigh en el paper de Scarlett O'Hara, gràcies al règim democràtic, seria el següent: "A Déu poso de testimoni que no podran abatre'm. Sobreviuré, i quan tot hagi passat, mai no tornaré a passar gana, ni jo ni cap dels meus. Encara que hagi de mentir, robar, mendicar o matar, a Déu poso de testimoni que mai més no tornaré a passar gana!". Tot un desig molt lloable, si no fos que el testimoni de què es vol valdre ben pocs serveis ha fet aquí a la terra, si més no en el sentit que reclama Scarlett. |
Amb Bonjour tristesse (1953), Françoise Sagan, amb 18 anys, va guanyar el Premi dels Crítics i va originar un gran escàndol a la societat puritana de l'època i gran admiració en els cercles culturals francesos i d'arreu d'Europa. Tot i que l'obra, portada al cinema l'any 1958 per Otto Preminger, té traducció catalana, m'ha semblat oportú donar els fragments següents en la seva versió original: "Sur ce sentiment inconnu dont l’ennui, la douceur m’obsèdent, j’hésite à apposer le nom, le beau nom grave de tristesse. C’est un sentiment si complet, si égoïste que j’en ai presque honte alors que la tristesse m’a toujours paru honorable. Je ne la connaissais pas, elle, mais l’ennui, le regret, plus rarement le remords. Aujourd’hui, quelque chose se replie sur moi comme une soie, énervante et douce, et me sépare des autres"; "...quand je suis dans mon lit, à l’aube, avec le bruit des voitures dans Paris, ma mémoire parfois me trahit: l’été revient et tous ces souvenirs. Anne, Anne! Je répète ce nom très bas et très longtemps dans le noir. Quelque chose monte alors en moi que j’accueille par son nom, les yeux fermés: Bonjour Tristesse". Tot això a sant d'aquesta fotografia, potser excessivament llagrimosa, sobre la tristesa, perquè de vegades n'hi ha prou amb un lleu tel d'humitat als ulls per expressar-la. Les llàgrimes vives, si no mullen els papers, corren el perill de ser mal interpretades per la gent que no sap plorar, que acostuma a titllar-les de cocodril. La novel·la val la pena, però. |
Les coses canvien i encara que s’assemblin ja no solen ser ben bé el mateix. Hi ha molts autors que han deixat escrites frases que han esdevingut històriques sobre el moviment o l’esdevenir. Potser, però, les més citades són les d'Heràclit i les de Karl Marx. D'Heràclit són conegudes: “Ningú es banya en el riu dues vegades perquè tot canvia en el riu i en el que es banya” i “Tot canvia, res és”. De Marx és molt citada: "Hegel diu en algun lloc que tots els grans fets i personatges de la història universal apareixen, com si diguéssim, dos cops. Però s'oblidà d'afegir: un cop com a tragèdia i l'altre com a farsa". Segurament és cert: no es pot fossilitzar el temps. I si ja no és fàcil d'atrapar el propi temps, és possible d'atrapar el d'altri sense mullar-se, és a dir, mitjançant només la passivitat o el laissez faire, laissez passer? |
|
|
Quan creus que ja s'acaba, torna a començar (Raimon, 1969): la gràcia del joc. La majoria de jocs acostumen a tenir un inici i un final, i això, en part, constitueix un dels seus atractius. De vegades, però, el començament i l’acabament d’un joc poden estar tan acostats en el temps que arribem a perdre'n la noció, com en aquest mat del pastor del joc d’escacs. Perquè, generalment, solen ser més d'un a jugar: amb els mateixos objectius, amb les mateixes regles. Un joc mal definit, sense unes normes acordades i acceptades, sol ser un joc inacabable, fet a mida d'un únic jugador i, per tant, poc atractiu i engrescador per als que només poden mirar-s’ho perquè no saben quan i com comença o acaba la partida |
 Excés de zel: amb Espelma II, Eulàlia Valldosera (1963) guanyà el Premi Nacional de Catalunya en l’especialitat d'Arts Visuals. La seva obra "s’emmarca en una activitat artística... de rebuig de la sobreproducció que caracteritza les societats capitalistes, en benefici d’una actitud "ecològica" que valora els materials pobres, l’experiència del que és quotidià, l’estudi dels conceptes de temps i de procés i l’ús de la performance." Els seus treballs "adopten el cos com a mesura i receptacle de la realitat exterior per desenvolupar una reflexió sobre la identitat de la dona en tant que subjecte intel·lectual i se centren en les nocions d’identitat sexual, amor, malaltia i maternitat." Encara recordo la polèmica que va generar aquesta obra en ser utilitzada com a cartell del Dia mundial del llibre (Sant Jordi de 2003) pel Govern de Catalunya, i en la qual l'artista vilafranquina, amb la projecció d'un text que neix al ventre nu d'una dona i en el qual cau l'ombra d'una espelma encesa, és a dir, sense l'ombra impossible de la flama, ens recorda que el coneixement és fet de clarobscurs, de llums i ombres. Un excessiu excés de zel, per tant, davant d'una obra que ens recorda els límits, encara que puguin ser temporals, de la racionalitat |
Vet aquí una vegada una aranya va pujar dalt d’una paret. Qui té la clau del record?: un atzar? una necessitat? Perquè sovint som presoners de coses, en aparença, ben petites: una flor barroerament menystinguda, un cd de música, una mà poruga al cabell, una esgarrinxada al bosc, una foto plena de rialles, un bany amb sandàlies de goma, un tall de veu, un llibre, un regal sense ocasió de regalar, unes preguntes sense resposta... Possiblement plegades, però, farien una immensa i persistent teranyina, força perillosa si no fos que l’aranya ja fa dies que roman distreta dalt d’una paret, i no pas perquè, com a la cançó, volgués viatjar per tot el món |
|
Perquè has vingut: lilàs, lilàs florits i prou! Qui no en faci prou, que llegeixi Salvat-Papasseit |
 Les portes de l'antiga ciutat d'Atenes obrien cap enfora i, com que els carrers eren molt estrets, no s'havia de trucar per entrar a les cases, sinó per sortir-ne, per tal d'evitar estampar la porta al nas d'algun vianant. D'altra banda, calia que les portes fossin ben tancades, i no només per no entorpir el pas, sinó perquè una porta mig o mal tancada és de mal obrir: perquè només podem obrir les portes que estan tancades del tot |
|
|
 Els murs sempre s’han fet per als estranys, però des de la pròpia por, la qual no deixa de ser una manifestació de manca de valentia, sinó de covardia. Segurament que no el reconeixes, eh? Cert, és el teu mur, del costat que no has vist mai, però: l’has bastit, amb una voluntat indecisa això sí, amb les teves pròpies mans, a partir dels teus silencis i les teves renúncies, pedra sobre pedra, sense cap porta, sense cap finestra. Possiblement, el teu costat, reflex de la immensa riquesa del teu poderós país, estigui pintat amb bonics colors: blaus del mar que compartim? verds del bosc que hem compartit? Jo m’he estimat més deixar-lo igual: amb els junts sense reble, amb els colors del terrer, i així fins que caigui. Perquè totes les parets acostumen a caure: tard o d’hora, arreu, com a Berlín. Insegur, però, de la banda cap on ha de caure, me n’he allunyat discretament: no voldria pas que les pedres em colguessin, innocentment, és clar. És allò dels danys col·laterals, saps? Per si de cas caiguessin del teu costat, immerescudament, és clar, heus ací la meva adreça: Le mur des je t'aime. Perquè els botxins sempre heu necessitat de la complicitat dels culpables: a Palestina, Mèxic... És l’únic mur que val la pena, creu-me, pels seus sòlids fonaments, a una banda i a l’altra del que has interposat entre nosaltres. |
A Sant
Feliu de Torelló, pescallunes.
Anant
de camí una nit una colla de joves de Sant Feliu, veieren la lluna
retratada a les aigües de la riera, però en lloc de creure que era el
seu reflex cregueren que era la lluna mateixa que havia caigut a la riera.
Tractaren de pescar-la; però, com que eren pocs, acudiren al poble i
tocaren a sometent. El veïnat es va llevar, i amb eines i pales tothom va
anar a aquell lloc, on feren grans treballs per tal de pescar-la amb un
cove; aquest es va enganxar en unes mates i a força d'estirar trencaren
la corda. En caure tots a terra i de cara al cel veieren la lluna al
zenit, on cregueren que havia anat a parar per efecte de l'embranzida.
Segons es diu, encara creuen que s'hauria ofegat a la riera si no hagués
estat pel seu esforç. |
Paradoxes
del silenci. |
|
|
Un bon regal: deu fer uns tres anys, em van donar a conèixer aquest duet amb Quedarà la paraula (2002, Poemes de Desideri Lombarte, Pena-roja, 1937-1989)
Perquè quedi la paraula, avui us el regalo jo: L'arbre de l'esperança (2004, Poemes de Josep Carner i Salvador Espriu) |
Caminante,
son tus huellas |
És difícil donar-se l'esquena. Fins i tot amb un mirall: l'única cosa que aconseguiràs és donar l'esquena a la teva esquena. I no és ben bé el mateix. Hi ha una manera, però, d’aconseguir-ho: amb els remordiments de consciència. Què és un remordiment sinó donar-te l'esquena a tu mateix: deixar a l'estacada els teus propis actes, desemparar les teves pròpies accions, separar, en fi, la teva actitud de tu mateix? |
|
|
Les
millors mentides són aquelles que contenen la veritat: "Digues que m'estimes
encara que sigui mentida" és la versió de la Montserrat Roig d'un
dels millors diàlegs de la història del cinema (Johnny Guitar, de Nicholas Ray,
1954). Sterling Hayden (Johnny Guitar) li va demanar a Joan Crawford (Vienna),
la qual li va contestar que l'estimava encara que fos mentida. Però,
mentre mentia, li deia la veritat |
Els amants (I i II) de Magritte presenten una particularitat ben suggestiva: l'estimar d'amagat fins a les últimes conseqüències, que és la d'amagar-se d'ells mateixos entre ells mateixos. Amb tot, la ceguesa provocada pel vel que els cobreix els rostres admet, per raó de la diferent actitud que s'observa en els dos quadres, diverses interpretacions: en el primer, semblaria tractar-se d'una transposició de l'ull de l'espectador, és a dir, el desplaçament dins del quadre de la manca de visió que els amants pretenen del públic, i semblaria, per tant, que els amants s'amaguen de la gent; en el segon, semblaria formar part de la mateixa relació, denotant desconfiança, anonimat, desconeixement, i semblaria, per tant, que els amants s'amaguen d'ells mateixos. Sigui com sigui, però, amagats d'ells mateixos, dels altres o de tots alhora, Magritte aconsegueix, amb uns amants encaputxats, sense la mirada dels seus ulls ni el contacte de les seves pells, mostrar-nos la incomunicació o les dificultats de comunicació |
Els temps verbals: el passat que encara es fa present, el present fugisser i el futur que ja és present. I si no tenim present, podem tenir futur? I si el futur d'un no és el futur d'un altre, podem tenir futur? Només som passat? El passat sol ser directament proporcional a la seva proximitat al present o inversament proporcional a la seva llunyania del present. I encara sovint acostuma a ser negat, esborrat, desat, modificat o canviat, en funció d'un present que fuig |
|
|
La història d'una botella?: diu un proverbi suposadament xinès que "quan el savi assenyala la lluna l'imbecil mira el dit". Sempre ha volgut la pena desar l'estultícia: au, doncs, reaprofita l'ampolla i no deixis a l'estacada el missatge que conté! |
La persona: si, com afirmà Protàgores d'Abdera, "l’home és la mesura de totes les coses, de les que són en quant que són, i de les que no són, en quant que no són", quin sentit té donar-los-hi un poder que no tenen i sotmetre-s'hi? |
Fer un lleig fa lleig: desaparèixer sense acomiadar-se o marxar sense dir adéu no acostuma a formar part dels manuals de bones maneres. No deixis que es pugui dir de tu: "em va donar l'esquena i no la cara", perquè fins i tot hi ha maneres ben elegants, i educades, de donar l'esquena |
|
|
Carpe diem, "Cull el dia d'avui": viu el moment, aprofita el dia, no vol pas dir viure sense després, perquè després ve un altre instant que també caldrà collir |
Ha passat a la història així: "Si em necessites xiula, ja saps com fer-ho, no? Només has d’ajuntar els llavis i bufar". En realitat sembla que fou així: "No m' has de representar cap paper, Steve. No has de dir res ni fer res. Només xiula, Saps xiular, no? Ajuntes els llavis i bufes". Sigui com sigui, sembla que la Lauren Bacall de Tenir i no tenir sabia de la importància de disposar d'un bon xiulet en cas de necessitat |
Entre agafar l’últim tren que no passa mai i l’últim tren que passa sempre, de vegades és millor esperar el tren de l’endemà |
|
|
L'escassa pecaminositat i l'escassa originalitat del pecat original: on estava escrit que pecar era pecat? |
Vida abans de la mort: si els recursos intel·lectuals i materials de què han gaudit els apòstols de "hi ha vida després de la mort" haguessin estat esmerçats cap a una altra direcció, potser no ens caldria preguntar la contrària: "hi ha vida abans de la mort?" |
Les llàgrimes de fora, plujanes, solen ser dolces i fresques. Es diu que si les parets parlessin... Però heu pensat mai en els secrets que deuen guardar els miralls? Quantes llàgrimes salades i càlides no reflectirien els miralls si "parlessin"? |
|
|
Es pot nedar sense aigua?: la pell humana és fina i sensible, i no pas exclusivament als canvis de temperatura o d'humitat. Si algú té por de mullar-se, tampoc cal que es banyi en sec: els solàriums possiblement s'hagin fet per nedar sense mullar-se i, a sobre, et guarden la roba |
Necessitat de sentir i sentir necessitat no és ben bé el mateix. Segurament com tu, jo també opto per la primera: hi ha més sentits en joc. Llàstima, però, que no sempre tothom pot triar. I potser, si tothom no pot, ningú no hauria de poder: si més no a petita escala quotidiana és el que se sol fer |
Els nostres rius són les vides: els cabals d'aigua sempre han estat salvatges, impetuosos, naturals, desbordants, imprevisibles. En part per això, tenim les canalitzacions que n'acondueixen les aigües i els embassaments que en frenen les revingudes. Quina mania, però, la dels moralistes, al menys d'ençà de Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar, que es el morir, d'utilitzar-ne la imatge per vendre'ns resignació. Sens dubte, contra la vida, no hi ha pitjor presa que la mental! |
|
|
Josep Pla, a Les Hores, escrivia: "L’únic que falta a les roses per a ésser perfectes és ésser comestibles." Potser sí, però no s'hi val a treure espines a les roses: o es cullen com són o es deixen per altres com són, sense potinejar-les, perquè no hi ha roses sense espines |
Canals de comunicació tancats?: sovint poden fer-te sentir com un gos abandonat, però consola't pensant que quan un gos es perd, perd fins i tot el seu nom |
La bellesa tràgica i Helena de Troia: si la bella Helena d'Esparta hagués rebutjat el regal de Paris potser ens haguéssim estalviat la tragèdia de la guerra de Troia, però no n'hauríem perdut també la bellesa? I no només perquè menystenir un regal fa lleig |
|
|
La insensata geometria simètrica de l'amor o la impostura d'un cor equilibrista
|
Bufem per refredar la sopa i bufem per escalfar les mans: si els vents et neguen sovint la lleugera carícia d'un xiuxiueig, no és millor plegar les veles i agafar els rems? |
La guilla, quan no els pot haver, diu que són verds. Jo tampoc |
|
|
Sovint les portes que es tanquen ja fa temps que s'han tancat |
Quan un fuig d'un mateix no necessita còmplices |
La difícil convivència entre la llibertat i la por a la llibertat |
|
|
Qui enderroca un pont està dificultant el seu propi pas |
Hi ha un tel d'obscenitat en buscar un final tràgic per a les coses més senzilles |
Entre nosaltres, la veritat no necessita amagar-se o fugir, ni aparèixer emmascarada |
|
|
Full de ruta! |
No és cap penitent. Però per què es posen cadenes els penitents? No és prou cadena la penitència? |
Engany?: al cap i a la fi, la gallina és l'estratègia d'un ou per obtenir-ne un altre |
|
|
"De l'home, mira sempre les mans", te'n recordes? Però tu mira'm sempre els ulls amb els teus, que tampoc enganyen |
És cert que les cireres sempre perillen perquè atreuen les garses. Però, consola't, amb els seus pinyols encara polposos pots pescar una bona colla de crancs de mar |
Sempre endavant! |
