Xiuxiuejos de phileo&sophia

Calaix de sastre a mode de bloc


FastCounter by bCentral

- Qui ets?, digué el petit príncep; ets molt bonica.
- Sóc una guineu, digué la guineu.
- Vine a jugar amb mi, digué el petit príncep, estic molt trist...
- No puc, digué la guineu, no hi puc jugar amb tu. No estic domesticada.
- Ah! perdona, va fer el petit príncep.
Però, després de reflexionar, afegí:
- Què vol dir "domesticar"?
- Tu no est d'aquí, digué la guineu; què cerques?
- Cerco els homes, digué el petit príncep. Què vol dir "domesticar"?
- Els homes tenen escopetes, digué la guineu, i cacen. És ben empipador. També crien gallines. És l'únic que tenen d'interessant. Cerques gallines, tu?
- No, digué el petit príncep. Cerco amics. Què significa "domesticar"?
- És un cosa molt oblidada, digué la guineu. Vol dir "crear lligams".
- Crear lligams?
- Sí, digué la guineu. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d'altres guineus. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l'un de l'altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.
- Ho començo a entendre, digué el petit príncep. Hi ha una flor... em penso que m'ha domesticat...
(Antoine de Saint-Exupéry, 1900-1944: El Petit Príncep, 1943, un conte filosòfic per a petits i grans)
14/12/06

Las satrapías

Nixon, Frei, Pinochet
hasta hoy, hasta este amargo
mes de setiembre
de 1973,
con Bordaberry, Garrastazú y [Banzer
hienas voraces
de nuestra historia, roedores
de las banderas conquistadas
con tanta sangre y tanto fuego,
encharcados en sus haciendas,
depredadores infernales,
sátrapas mil veces vendidos
y vendedores, azuzados
por los lobos de Nueva York.
Máquinas hambrientas de [dólares,
manchadas en el sacrificio
de sus pueblos martirizados,
prostituidos mercaderes
del pan y el aire americanos,
cenagales verdugos, piara
de prostibularios caciques,
sin otra ley que la tortura
y el hambre azotada del pueblo.


(En algún lugar de Chile, 15 de Septiembre de 1973: versión popular de un poema de Pablo Neruda)

10-12-06: Dia Internacional dels Drets Humans recordant, amb la mort natural del dictador Augusto Pinochet, les morts violentes de Víctor Jara, Pablo Neruda, Salvador Allende i tanta gent anònima

Hypatia (1885), per Charles William Mitchell

Sants [sic] contra bruixes [sic]. Una altra dona foragitada de la història general _sense entrada a la Gran Enciclopèdia Catalana per exemple_ és Hipatia d'Alexandria (370-415), filla d'un matemàtic i astrònom, i directora de l'escola neoplatònica. Hipatia va ensenyar lògica, matemàtica i geometria, i va inventar més d'un aparell científic. El seu paganisme i la negativa a convertir-se al cristianisme van ser excuses suficients perquè Ciril, patriarca cristià d'Alexandria (més endavant sant Ciril), creés un clima i un ambient d'odi i fanatisme cap a ella. Acusada de fetillera i bruixa pagana, i de conspirar contra el patriarca, una multitud de monjos cristians la cercà, la colpejà en ple centre de la ciutat i l'arrossegà fins al temple Cesareum, on fou despullada, torturada i trossejada amb cargols marins afilats, fins que el seu cos, esquarterat, va ser cremat al mont Cinaron
10-12-06: Dia Internacional dels Drets Humans

Sis de desembre. Un nou sis de desembre i, tot i el temps escolat i els canvis esdevinguts, per ella continuem allà mateix on érem: sense reconeixement real, sense cap voluntat de reconeixement concret a les envistes, que pugui fer pensar en algun canvi de la situació actual, desigual i, per tant, injusta. No es tracta pas de cremar-la però, perquè, encara que no sigui ben bé la nostra, és la seva, amb errors sobre nosaltres si voleu, però sentida com a seva al cap i a la fi.
Encara avui, al museu de l'Almodí de Xàtiva, es pot visitar el famós retrat de Felip V cap per avall. D'aquesta manera els xativins castiguen el rei Borbó per haver ordenat, durant la Guerra de Successió a la Corona espanyola (1700-1714), l'incendi de Xàtiva i haver-li imposat el nom de San Felipe. El retrat cap per avall simbolitza el rebuig dels xativins o socarrats i del  poble valencià en general cap al primer rei de la dinastia que avui representa Joan Carles I per haver abolit els furs valencians.
I si al nostre país de la cremà de falles, fogueres i arbres ho hem resolt així amb el retrat de Felip V, per què no hem de fer el mateix amb la Constitución, mentre només sigui la seva, és clar, i ens continuï tractant injustament, com uns simples coneguts en quant a drets i uns grans amics en quant a deures?
6/12/06: Dia de la Constitución española

Ulisses i les sirenes 3, i últim. "Doncs, quan ja n’érem tan lluny com abasta la veu d’un que crida, que passàvem rabents, no els escapa la nau marinera que botava allí prop, i amb veu fresca entonen un càntic: "- Vine, tan celebrat Ulisses, honor de l'Acaia! Atura el teu vaixell i a la nostra veu dóna orella! Mai ningú ha doblat per aquí amb el negre navili, que de les nostres boques la veu no escoltés, que és dolçura; però després se’n torna joiós i més ple de ciència. Car nosaltres sabem tot quant a Troia la vasta els argius i el troians han sofert per divina volença, com tot allò que passi damunt la terra nodrissa. "Deien, amb una veu meravellosa; es delia per escoltar el meu cor; i mano als companys que em deslliguin, fent-los senyal amb les celles; mes ells, vinclant-se, remaven. I tot seguit Perimedes i Euríloc s’aixequen i vénen a refermar-me els lligams i estrènyer-me encara amb més nusos. Quan hem doblat el cap on eren, que no ens arribava ja ni el so ni la veu de les Sirenes, ni el càntic, cuiten els meus honorables companys a treure's la cera amb què els havia ensordits, i a mi em deslliguen els nusos." (L'Odissea, Homer, trad. de Carles Riba)
1/12/06: Dia mundial contra la SIDA

El principal defecte, fins aquí, del materialisme de tots els filòsofs —incloent-hi el de Feuerbach— és que l’objecte, la realitat, el món sensible, hi són presos només sota la forma d’objecte o d’intuïció, però no com a activitat humana concreta, com a pràctica, de forma no subjectiva. Això explica per què l’aspecte actiu fou desenvolupat per l'idealisme, en oposició al materialisme; però només abstractament, car l'idealisme no coneix, naturalment, l’activitat real, concreta, com a tal. Feuerbach vol objectes concrets, veritablement diferents dels objectes del pensament; però no considera la pròpia activitat humana com a activitat objectiva. És així com, a l’Essència del cristianisme, només considera com a autènticament humana l’activitat teòrica, mentre que es imita a copsar i fixar la pràctica únicament en la seva manifestació de sordidesa judaica. És per això que no comprèn la importància de l’activitat "revolucionària", de l’activitat "pràctico-crítica" (Karl Marx, 1845: Tesis sobre Feuerbach, I)
28/11/06


Lilith (1892), per John Collier

Dóna’m la mà, soc l’altra mà, no una costella (plor de Lilith des de les ribes de la Mar Roja). En un xiuxiueig sobre la Comtessa de Dia, fèiem referència al desconeixement de la identitat d’altres dones: desconegudes, silenciades, oblidades, vexades o blasmades per la seva condició de dones alliberades, importants en el camp de la filosofia, la història, la literatura, etc. Avui n'esmentem alguna més:
Lilith, primera muller de l'Adam bíblic, amb qui nasqué de la pols, en condicions d’igualtat (Gn 1: 27). La seva negativa a una posició sexual de submissió, passiva i d’escàs plaer, comportà la seva fugida i desaparició, i la creació d’una segona muller molt més subordinada, i no només en el sexe: l'Eva del costellam d'Adam (Gn 2: 21-25).
Diòtima de Mantinea, sacerdotessa, pitagòrica, mestra de Sòcrates.
Aspàsia de Milet (470-410 aC), meteca, consellera, mestra de retòrica, amant i segona muller de Pèricles, processada dos cops.
Hipàrquia de Maronea (415 - 370 aC), filòsofa, matemàtica, astrònoma, muller del cínic Crates de Tebes, amb qui compartí, a contracor de la seva família benestant, una vida en estat natural, mancada de pudor i de convencions, semblantment als gossos (kynós, en grec): vivint pels carrers, bruts, menjant ossos de les escombraries, xinant en públic, dormint al costat de rodamons i malalts, etc. La seva defensa de la distinció entre filosofia i religió provocà el seu assassinat per part d’uns fanàtics religiosos
25/11/06: Dia internacional contra la violència de gènere

I, quan va regar per última vegada la flor i estava a punt de posar-la sota la campana, es va adonar que tenia ganes de plorar.
- Adéu, va dir a la flor.
Però no li va respondre.
- Adéu, va repetir ell.
La flor va tossir. Però no era per culpa del refredat.
- He estat beneita, va dir al final. Perdona’m. Mira de ser feliç.
El va sorprendre l’absència de retrets. Es va quedar desconcertat, amb la campana a mig aire. No entenia aquella calma tan dolça.
- És clar que t’estimo, li va dir la flor. No ho has sabut, per culpa meva. No té cap importància. Però has estat tant beneit com jo. Mira de ser feliç... Deixa estar la campana. Ja no la vull.
- Però el vent...
- No estic pas tan refredada, tampoc... L’aire fresc de la nit m’anirà bé. Sóc una flor.
- Però els animals...
- Bé he de suportar dues o tres erugues si vull conèixer les papallones. Diuen que són molt boniques. Si no, qui em vindrà a veure? Tu seràs lluny. I les bèsties grosses no em fan por. Tinc les meves urpes.
I ensenyava ingènuament les quatre espines. Després va afegir:
- No t’entretinguis d’aquesta manera, em posa nerviosa. Has decidit d’anar-te’n. Vés-te’n.
Perquè no volia que la veiés plorar. Era una flor tan orgullosa...

(Antoine de Saint-Exupéry, 1900-1944: El Petit Príncep, 1943, un conte filosòfic per a petits i grans)
20/11/06

Semblantment a la fosca identitat d'altres dones, hi ha força desorientació sobre l’autèntica personalitat de la Comtessa de Dia (1184?-1214?): se l'ha anomenada Beatriu, amullerada amb Guilhem de Peitieu (Guillem IX d'Aquitània i VII de Poitiers el Trobador), primer trobador conegut, i enamorada, com a trobairitz, de Raimbaut IV d'Aurenga, fill de trobador, entre d'altres incerteses. Sabem del cert que era una poetessa provençal, de qui conservem cinc cançons senzilles i apassionades. Hi descabdella els temes de la poesia trobadoresca: la infidelitat de l'amant i la gelosia sobretot, però amb un realisme i unes referències a l’amor carnal que no trobem en els trobadors.

Estic en gran desventura
per un cavaller que he tingut
i vull que sigui sabut
mon amor i desmesura.
Ara veig que sóc traïda,
car no li he donat amor
i així estic en gran enyor,
al llit i quan sóc vestida.

Bé voldria, cor hermós,
tenir-vos nu al meu llit,
sols per mi tota la nit
i jo de coixí amorós.
Per tu jo estic més rendida
que Floris per Blancaflor
i et dón mon cor i amor,
mon seny, mos ulls i ma vida.

Bon amic avinent i hermós,
quan us tindré vora el meu pit
i dormir amb vós tota la nit
i dar-vos un bes amorós?
Gran desig ara tindria
de vós en lloc del marit
i en vós calmar el meu neguit
fent tot el que jo voldria.

(Versió musicada per Maria del Mar Bonet, a Breviari d'amor; una altra versió, d'Alfred Badia, a Poesia trobadoresca, MOLU, 14)
16/11/06

Expulsió d'Adam i Eva, abans i després de la restauració i, per tant, supressió de la censura, de Masaccio, un pintor que, malgrat la seva prematura mort a l'edat de vint-i-set anys, és considerat el primer gran revolucionari de la pintura renaixentista, sobretot en la introducció de la perspectiva. Sempre m'ha semblat excessivament sever el càstig aplicat en relació a la falta comesa, llevat que no s'opti pel bandejament perquè allò de què es vol convèncer gaudeix de pocs arguments convincents. Al menys, les diverses expulsions que he conegut les he atribuït més a la feblesa dels seus avaladors que a la pròpia culpa, si és que hi havia, o hi ha, culpa, perquè, com diria Jean-Paul Sartre, "mig víctima, mig còmplice, com tothom". Paradís _celestial_ perdut, però
12/11/06

Hic habitat felicitas, "Aquí habita la felicitat". Finalment, l'Estatut no ha incorporat el dret a la felicitat, tot i algun precedent constitucionalista: la Declaració de Drets del poble de Virgínia (juny 1776) i la Declaració d'Independència dels EUA (juliol 1776) esmenten, entre els "drets innats" de les persones, "dels quals no se les pot privar ni postergar", el dret a "perseguir i obtenir la felicitat". Dret o no, aquest sentiment ha estat objecte de la filosofia, molt abans dels moderns receptaris per ser feliços. Hi ha un llibre excel·lent de Josep Muñoz Redon, Filosofia de la felicitat (1997), amb les veus de Demòcrit, Aristòtil, Epicur, Sèneca, Boeci, Sant Tomàs, Thomas More, Erasme, La Mettrie, Sade, Schopenhauer, Lafargue, Freud, Wittgenstein, Bertrand Russell, Maslow i Barthes sobre la felicitat. Un passeig pel costat assolellat del pensament de bon llegir i amb visions diferents d'un concepte que els pompeians simplificaven, o no, en les parets de Pompeia, com el flequer que adornava el forn amb el baixrelleu superior. Tots d’acord, però, en què la felicitat no és la lluna ni a la lluna!
6/11/06

Tot i que res no pot retornar a l’herba l’hora d’esplendor, ni la glòria a la flor, no ens afligirem, sinó que trobarem la força en allò que em quedi (d’un poema de William Wordsworth). Esplendor a l’herba (Elia Kazan, 1961), la primera pel·lícula en la història del cinema americà en la qual té lloc una besada amb llengua, entre Warren Beatty i Natalie Wood, tracta, amb un estil exacerbat i explosiu, de l’amor impossible entre dos joves, víctimes de la societat puritana de la depressió. Una frase sobre la bellesa i el record de la mateixa Natalie Wood, ofegada (1981) amb només quaranta-tres anys en caure del seu iot "Esplendor", me l’ha portat avui a la memòria: "Encara que els meus ulls ja no puguin veure aquell pur llambreig que m’enlluernava. Encara que ja res no pugui retornar-me les hores d’esplendor en l’herba, de la glòria en les flors, no hem d’afligir-nos, ja que sempre la bellesa subsisteix en el record". Malgrat el col·laboracionisme d'Elia Kazan amb el maccarthisme i la conseqüent delació dels seus companys del partit comunista, aquest cant a l’amor, la passió, la desesperació, el dolor i a l’abandonament total és una de les grans obres de la història del cinema. Per gaudir-la, encara que la imaginació pugui jugar males passades a la memòria
31/10/06

Cada matí l’amistat recorre la terra per despertar els homes, de manera que puguin fer-se feliços recíprocament (Epicur, Sentències vaticanes, 52). Força gent recorda com eren bescantats els epicuris: el mateix Horaci (Epístoles, I, 4, 15-16) s’autoproclamava "un porc de la trujada d'Epicur", a causa d’una interpretació molt esbiaixada del seu concepte de plaer, del caràcter de la seva escola _en consideració de l’Acadèmia platònica o del Liceu aristotèlic_, el Jardí, un hort on eren admesos esclaus i dones, llavors marginats de la filosofia, i per la presència, entre d’altres heteres, de Leontion, una prostituta amant del mestre o una dona lliure que es dedicava a una activitat impròpia amb la feminitat, segons les fonts _misògines_ de l’època. En canvi, fora de l’àmbit acadèmic, ben poca gent coneix el valor que Epicur i els seus "porcs" atorgaven a l’amistat:
"27. De totes les coses que la saviesa se’n procura per tal que la vida en la seva integritat sigui feliç, la més important, de molt, és el benefici de l’amistat."; "28. La mateixa convicció que ens dóna seguretat que no hi ha mal etern ni de llarga durada, ens fa reconèixer també que, pel que fa a les coses limitades de la vida, l’amistat ens dóna la seguretat més acomplerta."; "40. Tots aquells que han tingut la possibilitat de gaudir d’una gran confiança per part dels que tenien a la seva vora, viuen en companyia amb extraordinari plaer i amb la garantia més ferma. I, després fins i tot si hi han compartit la més completa amistat, no es lamenten, com si calgués compadir-se’n, d’aquell que ja ha arribat a terme i se’n va abans que ells." (Epicur, Màximes capitals)
25/10/06

Ulisses i les sirenes 2. Aleshores jo parlo als companys i els dic amb tristesa: "_Oh amics, no està bé que un o dos siguin sols a conèixer els averanys que Circe m'ha fet, la divina entre dees: no, jo els reportaré, per tal que morim coneixent-los o que mirem d'esquivar-los, fugint de la mort i la parca. Per començar, m'ha ordenat que de les Sirenes divines defugim la veu i la prada en flor des d'on canten. Jo tot sol ha ordenat que escoltés; però heu de lligar-me  amb un nus treballós, perquè resti allí sense moure'm, dret a la paramola; i fermeu les cordes ben altes. I si us prego a vosaltres que em deslligueu, i us ho mano, una cosa heu de fer, que és estrènyer-me encara amb més nusos. "Jo vaig anar dient i aclarint als companys cada cosa, mentre ràpidament atenyia la nau ben obrada l'illa de les Sirenes, que un vent innocent l'empenyia. Súbitament llavors calà el vent, i es va fer la bonança, sense tan sols un alè; i condormí les onades un numen. I, aixecant-se, els companys enrotllaren el drap del navili i el desaren al fons del buc i, asseient-se als escàlems, emblanquien l'aigua amb les pales d'avet ben polides. "Jo que llavors amb la punta del bronze tallo a miquetes un gran rotllo de cera i la pasto amb les mans forçarrudes. I aviat s'ablaneix, car el gran vigor la hi obliga, i l'esplendor del Sol, el príncep fill de l'Altura. I vaig de rengle tapant les orelles de tots els meus homes, i ells dins la nau em lliguen de mans i cames alhora, dret a la paramola, i em fermen les cordes ben altes; i, asseient-se, colpeixen la mar blanquina amb les pales." (L'Odissea, Homer, trad. de Carles Riba)
21/10/06

Encara que l’origen d'aquesta locució llatina es troba en un vers d'Horaci: Dum loquimur, fugerit inuida aetas: carpe diem, quam minimum credula postero, "Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà" (Odes, 37-13 ane), és a partir de 1989, amb El Club dels poetes morts (Peter Weir), que aquesta locució clàssica es popularitza. En efecte, aquest cant a la vida hi apareix sovint: "El dia d'avui no es tornarà a repetir. Viu intensament cada instant. La qual cosa no significa esbojarradament, sinó mimant cada situació, escoltant cada company, intentant realitzar cada somni positiu, buscant l'èxit de l’altre, examinant-te de l’assignatura fonamental: l'Amor. Perquè un dia no lamentis haver malgastat egoistament la teva capacitat d'estimar i donar vida"; "Només en somniar tenim llibertat, sempre fou així, i sempre serà així"; "Vaig fugir als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, als fets essencials de la vida, i veure si era capaç d'aprendre tot allò que m'havia d'ensenyar. No volia descobrir, a l'hora de la mort, que ni tan sols no havia viscut" (d'un text d'Henry David Thoreau); "Colliu ara les roses de la vida, perquè el temps mai atura el seu vol i aquesta flor que avui s'obre demà estarà mustiua" (d'un poema de Walt Whitman); "...no és massa tard per partir en busca d'un món nou perquè segueixo tenint el propòsit de vogar més enllà del sol ponent..." (d'un poema d'Alfred Tennyson), etc. En fi, "Morir? Sí, però morir vius!", com ens recorda Antonio Gala
18/10/06

Com una fulla inquieta de tardor, sovint ens deixem arrossegar pel corrent o pel vent, i recorrem a les palpentes i a les fosques les rutes que no ens convé de veure. I, agosarats com som, encara ens fem la falsa il·lusió que les veiem, les palpem, les decidim i que, fins i tot, les vivim. Subjectes creadors sota el domini dels objectes que hem creat, ens hem representat uns camins que ben poc serveixen per prendre consciència de les condicions de la nostra subjectivitat creadora. Perquè de la mateixa manera que les circumstàncies ens fan, nosaltres fem les circumstàncies: les persones fem la història que fa les persones mateixes! En paraules d'Orson Welles a Ciutadà Kane: "Només hi ha una persona que pot decidir el que faré, i sóc jo mateix". I encara que, en moltes ocasions, no sigui ben bé així, o no pugui ser així, sempre és millor de pensar que és, o ha de ser o hauria de ser, així. És un bon punt de partida per fer-ho possible
15/10/06

Deutes. Les últimes paraules de Sòcrates, sota els efectes ja de la cicuta letal, les dirigí a Critó, deixeble seu: "Tenim el deute d'oferir un gall a Asclepi. Paga'l i no us n'oblideu", sembla que digué segons Plató (Fedó). Un deute raonable si tenim present que un gall era el present amb al qual s’agraïa a Esculapi, déu de la medecina, la recuperació de la salut. Ara, a banda de l'enigmàtic plural ("tenim"), estava agraint-li, Sòcrates, la seva mort imminent, considerant-la, per tant, com el guariment de la malaltia de viure i dels mals de la vida? Si fos així, i malgrat la injustícia del tribunal que el condemnà, es tractaria d'un deute excessiu, raonablement o racionalment excessiu, ja que parlem de Sòcrates. I davant d’excessos com aquest, un es conforma amb deure algun cafè a alguna persona amiga de tant en tant, perquè primum vivere, deinde philosophari, "primer viure, després filosofar", si no s'és capaç d’entendre que vida i filosofia no haurien d’anar desaparellades
12/10/06: Dia de la Resistència indígena

Qui no ha fet mai la rateta amb un mirall? No n'hi ha ben bé prou, però un mirall, si s'evita l'extrem de caure en el narcisisme, pot ser un bon punt de partida per alliberar-se de representacions, creacions, quimeres, dogmes, monstres imaginaris, fantasmes, il·lusions i idees falses que ens hàgim pogut fer sobre el món, els humans, els productes humans i el paper de cadascun. Tot o res, blanc o negre, i altres esquematismes, simplificacions i receptes assumits acríticament palesen una vida excessivament empobrida en relació als llums i a les ombres, i als clarobscurs, que pot reflectir un mirall ben enfocat. Llàstima que, molt sovint, no ens n'adonem fins que l'hem trencat
10/10/06

No penso que m’equivoqui de gaire amb les afirmacions que segueixen. I si m’equivoqués, tampoc perdria cap cel.
Tothom ha comptat alguna vegada fins a deu, sap comptar fins a deu o l'han ensenyat a comptar fins a deu. Gairebé tothom és capaç, fins i tot, d'entendre el significat de l'expressió: "segons en quines ocasions, val la pena o cal comptar fins a deu". I, encara més, una bona colla d'aquestes persones són capaces, també, de practicar-ho.
Aquells, però, que fonamentem el nostre autoaprenentatge en l’ús de contramodels no en fem prou amb el nombre deu. Precisament perquè els contraexemples sempre han comptat fins a deu, i no hem conegut mai ningú que ho hagi fet fins a mil i que, per tant, ens n'hagi ensenyat., de vegades, força vegades, moltes vegades, intentem, provem, si som capaços de comptar fins a mil, o fins i tot d'arribar a cinc mil.  Som més babaus o més intel·ligents, per això? Aquí, potser, no hi hauria acord.
Ara, qui sap de quantes pedretes estem parlant?

Ulisses i les sirenes 1. I aleshores parlà missenyora Circe, dient-me: "- Mira com tot va tenint acabament. I tu escolta ara el que et vaig a dir; i un déu ja farà que ho recordis. Arribaràs de primer a les Sirenes, que encisen tots els humans, quisvulla que siguin que arriben a elles. Qui per follia amaina i al so de la veu dóna orella de les Sirenes, ja mai la muller ni els fills criatures no el sortiran a rebre, tornant a casa, joiosos: no, les Sirenes l'encisen amb llur cançó prima i clara, des del punt on s'estan; i entorn blanqueja una rima d'ossos de gent que es corromp; i la pell que els cobreix va enxiquint-se. Passa de llarg, però tapa a la teva gent les orelles amb cera dolça que hauràs remollit, a fi que no hi senti cap dels altres; però si el cor a tu et diu d'escoltar-les, fes que et lliguin de mans i de peus dins el ràpid navili, dret a la paramola, i que fermin les cordes ben altes, perquè sentis a pler la veu de les dues Sirenes. I si pregues als teus companys que et deslliguin, i ho manes, ells una cosa han de fer, que és estrènyer-te encara amb més nusos." (L'Odissea, Homer, trad. de Carles Riba)

Demi Moore, en Una proposició indecent (1993), diu: "Algú va dir alguna vegada: si desitges alguna cosa amb molta força, deixa-la en llibertat. Si et retorna, serà teva per sempre. Si no retorna, no et pertanyia des del començament". La frase ha fet més o menys fortuna com a cita cèlebre del món del cinema i és emprada en fòrums i blocs sentimentaloides o de caire més o menys rosa, malgrat la seva excessiva carrincloneria pel paper que atorga a la propietat, la pertinença, la possessió, etc, en les relacions humanes. I és que no envelleix, malgrat els enterradors, la cita següent, de Marx (La ideologia alemanya): "Les idees de la classe dominant són, en cada època, les idees dominants; és a dir, la classe que és la força material dominant de la societat resulta, al mateix temps, la potència espiritual dominant.". Amb aquests antecedents plens de vigència, millor abandonar la sensibleria i lluitar per allò que es desitja!

Potser la vida no és sinó la voluntat adreçada inevitablement a la recerca ineludible d'altri. Si no, és l’abisme, és la mort, és el buit, és el no-res, és la pèrdua

Ja et conec, herbeta, que et dius marduix! és una dita proverbial. Però què ha fet el marduix, d'altra banda amb un gran nombre de propietats culinàries i medicinals, per merèixer, en aquesta i en alguna altra (Del marduix, l'amor en fuig o Marduix escapçat, l'amor al costat), el càstig de ser pres popularment com a símbol de la persona astuta i enganyosa, a la qual hem descobert les intencions?

Sempre hi ha hagut bons propòsits acompanyats d’actituds que hi desentonen. Llevat del cas en què el propòsit es troba en la mateixa actitud, com podria ser la portada d'aquest cèlebre disc de la Patti Smith, en d'altres ocasions, si no hi ha manera de corregir les actituds, bé podria ser que allò que més grinyola són els propòsits


Anterior


Música de fons: Nocturne Op 9 No 1, en Si bemol menor (1833, dedicat a Madame Camile Pleyel), de Frédéric Chopin

bgsound src:"http://www.aldeaglobal.net/paisdexauxa/calaix/Chopin - Nocturn 1.mp3"

 

 


Torna a l'inici