Agost.
Dia 21
Cap a Llavorsí. —Escapolons de carretera. —Estudis
de Llavorsí. —Cap a Esterri. —La vall d’Àneu
Botam del llit a les cinch; devers les cinch y mitja mos comparex
amb les bísties el guia. Ja no es el Trilla, que se’n
torná a la Seu dia 9. Com veu l’equipatge que
duym, fa nassos ferm. Prova d’engirgolar-lo demunt les
dues bísties, y no li surt la cosa; y acaba per dir
que aquexes bísties no mos poren dur a nosaltres y
l’equipatge. Li feym notar que’l de la Seu el mos
hi duya amb les metexes bísties aont cavalcávem;
ell diu que, si aquell ho feya, no hu vol fer ell, per no
tudar els animals. El Dr. Schädel s’enfada y diu
cuantre aquex home les mil llástimes... en francès,
y l’obsequiat se queda tan tranquil perque no hi entén
pelada. Lo que diu, que tot se
porá arreglar cercant un aset per dur l’equipatge.
Per sortir d’aquells emblavins, hi allargam el coll.
Se’n va, y al punt torna amb l’aset; li carrega
l’equipatge, pujam cadascú a la seua bístia,
y ¡cap a Llavorsí manca gent! per la carretera
nova, que arriba, seguida, fins a Rialb.
Fins assí mos acompanya’n Casesnoves. En prenim
comiat y li donam grans mercès de lo bé que’ns
ha tractats aqueys dos dies y de lo molt que s’es destexinat
per nosaltres y p’el nostre objecte. Mos aficam dins
unes muntanyes molt esquerpes y selvatges, sempre vora vora’l
Noguera, per dins uns barranchs estretíssims, d’uns
costers molt espadats, per ont bordetja’l caminoy de
ferradura, pujant y devallant per uns precipicis, aont, si
la bístia travelava, no mos aturaríem fins dins
l’abisme, fets bocins, y ¡bona nit, filologia!
Aquell freu tan estret té uns dotze kilometres. Cada
instant trobam torrentols que 72 s’estimben daltabax
d’aquelles altures, furients, avalotadors. Trobam bocins
de carretera feta, a n-els punts menys difícils y inaccessibles.
Mos diu el guia que n’hi ha que fa una quinzena d’anys
que son fets y que’s passen anys sense ferhi res. Si’s
descuyden una mica, aquests bocins se desfarán y hu
haurán de fer tot nou. Es una [307] vergonya lo que
passa amb aquexa carretera; ella pinta ferestament les
ignomínies de la nostra administració pública.
Es un escándol que la conca o ribera pallaresa, tan
llargaruda com magnífica y esplèndida, haja
de seguir anys y més anys sense carretera. Es un escándol
que hi hajen gastades tantes de mílies y que no hi
puguen passar carruatges.
A la fi s’acaba aquell freu; el panorama s’axampla
una micoya, passam per un pont de fusta el riu y hem de pagar
el pontatge per les bísties que mos duen, y entram,
entre les vuyt y les nou, a Llavorsí, una vileta asseguda
a un coster, dins un panorama grandiòs, encantador.
Hauria d’esser aquexa vila una delícia, y es...
una misèria de carrers torts y mals plans, cases malfetes,
esguerrades, brutes, negres, com les de casi tots els pobles
de l’alta muntanya.
Anam a l’hostal, demanam dues cambres, les mos donen,
mos rentam, y vé de nou a l’hostaler que demanem
aygua per rentarmos a n-aquexes hores. ¿Quina la feym
per aprofitar el temps, axò es, per trobar qui’ns
parli y poguem estudiar el llenguatge d’assí?
Demanam la Rectoria; l’arribam a trobar; però
el Rector no hi és. ¡Bona l’hem feta! Mos
diuen que hi ha un capellá jove, y mos mostren ca-seua
un esbart de minyons y minyones, que venen amb nosaltres fent
aquexa obra de caridat. Arribam ca-aquell capellá.
Es sortit a passetjar; però hi ha sa mare, una doneta
vella que treu el gra a una garba, envia a cercar el seu fill,
que’s presenta al punt. Li esplicam la cosa, se’n
fa càrrech, y componem tots tres de tornar a l’hostal
y qu’allá metex
aplegarem la gent necessària per la cosa. Efectivament,
a l’hostal hi ha’l fill de la casa, d’una vintena
d’anys, el Marcelino, si mal no m’err, y una noya
d’una quinzena, de 73 tan bon manament, tan desxondits
y entenents, que pronte han pres el demble a la cosa, y amb
una seguredat major mos donen la fonètica y la conjugació
de Llavorsí. Son, amb poques variants, com les de Sort.
Aquesta vila es importantíssima filològicament
perque aquí es la confluència del Noguera Cardós
amb el Noguera Pallaresa, y per lo metex tota la ribera del
Cardós y també la de la Vall-ferrera desemboquen
a Llavorsí, y hi desemboquen, com es natural, les variants
de llenguatge d’aquexes altíssimes riberes.
Dinam de molt bon gust, y a les dues mos enfilam demunt les
bísties, y de d’allá cap a Esterri d’Àneu!
sempre riu riu, cap a ponent, bordetjant els costers, pujant
y devallant per uns precipicis esglayadors: a redols, esplèndits
y lucsuriants de vegetació; a redols, erms, pelats,
ferests. Passam per bax d’Estaron, vileta penjada dalt
les cuculles de la banda nort; el paysatge s’axampla,
[308] venen tongades planes; trobam trossos de carretera,
plena de pols, axò sí, que s’alsa amb les
potades de les bísties. Com la meua no vol anar devant,
la del Dr. Schädel que hi va, me dona pols de mala manera.
Arrib a maleir el bon camí. Passam per dins el poblet
d’Escaló, aont hi ha festa. La gent, endiumenjada,
mos mira passar. Anam cara a sol;son devers les tres del capvespre,
no está jens ennuvolat y som dia 21 d’agost, y,
a pesar d’axò el sol no mos molesta casi jens.
A
Mallorca pica més qualque dia de janer o febrer. De
d’allá cara a sol per la carretera polsosa, la
comalada al punt s’estreny fort; passam el freu de la
Torrassa, y, per un pont atrevidíssim, l’entreforch
del Noguera y son afluent Escrita, y per devora la massa de
Rol·lan, una
barrota de ferro d’uns vuyt pams de llarch, tirada a
la vorera del camí. Ja mos trobam dins la delitosa
y esplèndida vall d’Àneu, rodada de muntanyes
sobergues. Tot es una verdor riolera d’herbatges y arbres
y corriols d’aygua per tot arreu. Al punt colombram la
vila d’Esterri amb el seu campanar agullonat, asseguda
pomposament a la vora del riu, endiumenjada d’arbredes
y prats, a 1.000 metres d’altura. Hi arribam posta de
sol, entrant p’el carrer major, amplíssim, de
bona petja, cases ben fetes y alegrívoles. De la Seu
ensá, cap n’haviem trobat de carrer com aquex.
Aquí hi tenim amichs, els germans de l’apotecari
En Morelló, del portal de l’Àngel de Barcelona:
D. Vicenç y D. Anton. Aquest té una fonda, y
mos hi presentam. Mos reben molt bé. Mos rentam y raspallam
una mica, perque n’havíem aplegada a voler[,]
de pols; y,una mica enllestits, cap a veure D. Vicenç,
l’altre Morelló, y l’apotecari D. Anselm
Castellarnau, entusiasta també, y llavò’l
Sr. Rector, que’ns resulta igualment molt simpátich.
Tots s’oferexen a ajudarmos demá dematí
a fer l’estudi del llenguatge d’assí, que
té la seua importáncia per esser Esterri la
capital de la vall d’Àneu, que’s compòn
d’una partida de pobles, presentant certes particularidats
subdialectals dins el dialecte pallarés.
A pesar de que no mos ne temíem el sol d’aquest
cap vespres, resulta que mos ha bofegada una micoya la cara,
però amb un poch de vinagre que mos hi posam, ja no
se’n resa pus.
Sopam y mos n’anam a jeure que, prou hem de mester, y...
fins demá dematí, si Deu ho vol y Mar.
Agost. Dia 22
Estudis a Esterri. —Cap a Isavarre. —D. Modest
de Bisa y sa família. —Dialecte d’Isavarre
y Isil—Els Segadors
M’axech
primer que’l sol, y, feta la preparació cap
a dir missa. El Rector m’obsequia molt; me’n mena
a la Rectoria y me fa berenar amb ell. Me’n vatx a
la fonda, y trob el Dr. Schädel desxondit y berenant.
Comparex D. Vicenç Morelló y D. Anton mos
mena sis o set noys y noyes, que fan un cap ben viu y uns
ulls que baden com uns salers. Les mos triam amb el Dr.
Schädel, fent dues rol·lades, y ja som partits
a demanar, ell de fonètica y jo de conjugació.
Tot d’una no comprenen aquells noys aont va a parar
tot axò. Los ho esplicam una mica y aviat hi son,
y a-les-hores ja mos n’anam com un cavall a n-el cós;
y venguen verbs y altres verbs. Aquí trobam el metex
fenòmen que per tot: la gent instruida se ressent
de l’influència de Barcelona, y la gent menuda
conserva millor les particularidats idiomátiques
d’assí. Aquella gent hi té mal d’entrar,
en l’importáncia científica del parlar
del poble iliterat, dels noys. Ho troben gros, que’l
parlar d’aquests haja de decidir les questions de la
nostra fonètica. No’n saben sortir de llur tòpich:
les corrupcions y adulteracions del poble.
A forsa de fer l’aviona y de trompitxar, amb l’ajuda
dels germans Morellons, aquells noys y els Srs. Rector y
Castellarnau que també’ns ayden un parey d’estones,
dexam llesta, devers mitx-dia, la fonètica y la conjugació.
Resulta que no hi ha grans diferències de llenguatge
entre Sort i Esterri. N’hi haurá més
amb els altres pobles de la vall d’Àneu; es
segur qu’a n-aquests s’hi conserva millor el dialecte
de la vall que no a Esterri, per la major comunicació
que té aquesta vila amb els altres centres de població
esterns.
Dinam de bon gust, y feym les maletes per tocar el corn,
de bell nou cap a ponent, cap a Isavarre. El traginer que’ns
acompanyá fins assí se’n torná
a Sort, anit passada. Per no haver de mudar tant, contractam
amb D. Anton Morelló bísties y un guia per
tots els dies que n’hájem mester, fins a la
Pobla de Segur. Mos dona un bestiar molt bo y el Miquel
per menarlo y guiarmos. El Miquel es un mosso de D. Anton,
fadrí, d’una trentena d’anys, no gayre
alt, gruxadet, ros,axerit, trempat.
Ens despedim d’aquells bons amichs d’Esterri,
pegam bot demunt les bísties, y ja som partits per
un caminoy de pujades y devallades ferestes, esglayadores,
p’els costers del Noguera, sempre cap a ponent, y de
d’allá. ¡Quins panorames més esplèndits
y grandiosos, y qualqu’estona ferests y salvatges!
Anam cara a sol; son devers les dues del capvespres, pero
no sentim jens de molèstia. Vaja quin sol més...
comportívol, més... bon al·lot!
Com mos ne temem, som a Isavarre, una mica de vila, asseguda
a un coster molt empinat y mal d’emprendre, de cases
mal garbades, petites, brutes, d’una mala petja del
dimoni. Mos presentam a ca-D. Modest de Bisa. Mos hi recomanaren
els Morellons; el coneguérem eir a Esterri y ens
digué qu’esperava que faríem propi de
ca-seua. Es la primera casa de la vila, una d’aquexes
cases caporals de la muntanya catalana, soques seculars
de la nostra nacionalidat.
El Miquel prou que hu sab ca’l senyor de Bisa. Entram
per la portassa, dins un pati a ont desemboquen l’escala
principal y diferents estables y altres dependències.
Mentres devallam de les bísties, ja’s presenta
D. Modest, el senyor de la casa, la senyora, tota agradosa
y amable, una filla, la Marieta de Bisa, d’una tretzena
d’anys, y dos fills, el Modest, d’una quinzena,
y el Llorenç que’n té onze. Tots fan
un cap ben viu, careta rodona y garrida, amb unes colors
ben sanes. Tots duen la bondat pintada demunt. Encara tenen
l’ávia, una senyora de prop de norant’anys,
natural de Camprodon, petitona, esquerda, exerida, pero
més sorda qu’una massa. Aquí trobam D.
Joan Barado, d’Isil, mestre d’escola, col·laborador
vell del Diccionari, que només mos conexíem
per cartes.
Pujam per l’escala principal; es ampla y de graons
un poch menjats. Mos menen a la sala bona, espayosa, sotilada
de fusta, parets blanques amb teles a l’oli penjades,
y mobles antichs. Tot
respira ayre senyorial d’altre temps. La senyora de
la casa, educada a un col·legi de Tolosa,
amabilíssima, parla francès molt bé.
Tant ella com D. Modest com llurs fills se mouen dins una
pau y una calma paradisíaca.
Els esplicam el nostre, objecte d’estudiar la fonètica
y la conjugació de la regió d’Isavarre,
pertanyent a la vall d’Àneu, y aviat comprenem
que ja no poríem trobar un camp d’estudi més
avengut qu’aquella gent. Els esplicam la manera especial
d’aglapir la pronunciació y la conjugació,
y aviat s’en fan cárrech; y tant el Modest,
com la Marieta de Bisa, com el Llorenç de Bisa, ens
responen amb un aplom y una seguredat qu’encanten.
¡Que hi brolla[,] de pura y de dolsa[,] la llengua
catalana d’aquelles boques infantils! A la llegua se
veu qu’ Isavarre conserva millor que no Esterri el
dialecte de la vall d’Àneu, com a punt més
arreconat qu’es y menys topadís.
Com tenim assí l’amich Barado, amb ell feym
l’estudi del dialecte d’Isil, qu’es, poch
sá poch llá, com el d’Isavarre. Hi trobam
particularitats fonètiques y morfològiques
molt curioses. Hi trobam la e átona tan tancada (e)
qu’ arriba a i (llibri, pari, mari). La a átona
final sona en les formes verbals y en molts de noms casi
com o táncada (o) o castellana (mirabo = miraba;
mirario = mireria; Ke i. miréso = mirás; tenibo
= teniba = tenia). Hi ha subjuntius tan curiosos com aquests:
Ke i. pergo = pèrdiga; Ke i. rebgo = rèpiga;
l’..o (olla); ke bu.go = búlliga; no vol que
i. eskubgo = escúpiga; no v.l ke pudgo = púdiga).
Aquests subjuntius tan curiosos, les mos diuen la Marieta
de Bisa y el Llorenç de Bisa,contra’l parer
de llur pare D. Modest, perqu’ell no’ls usa; pero
acaba per confessar que’ls infants y la gent sense
lletres els usen. Es clar que la gent instruida no’ls
usará gayre, en temerse’n, perque més
o menys directament reb la norma del dialecte barceloní,
que no’ls-econex.
Fins que tenim claror del dia traballam com uns desesperats.
Aquella santa gent aguanten a n-aquex banch de la paciència,
atentíssims com son; y venguen paraules d’un
vent y formes verbals de l’altre, y hala escriu qui
escriu. Se fa hora d’anar a menar els bous y les cabres;
el Modest va a cercar aquells y el Llorencet aquestes. Se
veu qu’es una casa ben ordenada, una casa noble de
la pagesia, aont cadascú fa feyna a n-el seu redol.
Un detall curiós: com som a la conjugació
del verb monyir, 78 qu’assí ‘n diuen mullir
y a altres bandes mulcir, demán jo a la Marieta de
Bisa si sab qu’es axò. Ella’s posa a riure,
y son pare’m diu qu’ella mull cada dia vaques,
per la llet que prenen ells a la taula. Per acabar de desnossar
la pronunciació y la conjugació, mos duen
un llum, y a la fi feym el val-Deu. Aquesta santa gent no
demostren gens de cansament, y no es que no hi haja motiu.
Ho veym clar, que cansaríem un ase, quant y més
les persones. Se fa hora de passar el Rosari, y el resam
en família; posam peus devall taula, y venga un bon
sopar. La senyora mos fa tastar la mantega qu’ella
enllestex. El Dr. Schädel, que, com a alemany, hi diu
de prim, declara qu’es cosa superior. Una nova sorpresa:
aquests senyors son afectats ferm de cantar, y ja son partits
canta qui canta tots plegats, y just cansons catalanes,
com se suposa. Surt devant totes la dels Segadors, que retrona
solemne, imponent, corprenedora, a n-aquelles altures d’Isavarre,
dins aquell silenci sepulcral de la nit, quan tota la vila
dorm. Com mos ne temem son a prop de les onze, y acordam,
nemine discrepante, anarmosne a jeure. [312]
Agost. Dia 23
L’esglèsia d’Isavarre y les altres del
Pallars y llur construcció.
—Cap a Alòs— El Sr. Arnalot y sa casa.
—Estudi del dialecte
d’Alòs y Borén. —Noys fugissers
M’axech
abans del sol, y D. Modest també, y devallam a la
capelleta que hi ha a la casa, amb portal a defora. Es petita,
modestíssima. Entra també la senyora y sos
fills, y deym missa.
Després berenam y mos comparex el Sr. Rector d’assí,
pujam amb ell a l’esglesieta parroquial, románica,
primitiva, venerable, menuda, pobre. Hi pujen per una costa
feresta de dreta, vestida esplèndidament d’arbres
d’ombra. L’esglesieta domina la vila y tot el
79 panorama, qu’es magnífich, grandiós.
Devallam després a la Rectoria, cosa poca de tot.
Les esglèsies d’aquexes viletes de l’alta
muntanya, les qu’hem vistes, son molt menudes y despullades
de tota ornamentació, però molt ben construides,
de pedreny fort y carreus regulars, amb portalades de mitx
punt, reduides sí, però correctíssimes,
gentils, solemnes, y algunes esplèndides. Constrasten
notablement amb les altres edificacions, tan raquítiques,
lletges, infamioses. Bé simbolisen aquexes esglesietes
la solidesa y perennidat de l’Esglèsia Catòlica,
obra Deu, triumfant de la caducidat de les coses humanes.
Una de les coses més... impròpies d’aquexes
esglèsies es el trispol, el paviment que sol esser
de lloses irregulars y maliguals de grandária y de
gruxa, posades molta volta sense cap classe de ciment ni
mescla (cals y grava) que les ficsi ni subjecti. En descárrech
d’axò hi ha que dir que les particulars, en
no esser de qualque senyor gros, els paviments solen esser
molt pitjors. Moltes d’elles semblen còves o
bovals de bestiar.
Se fa hora de partir. Donam milions de grácies a
n-els senyors de Bisa, de lo bé que’ns han tractats;
el Miquel ja té les bísties ensellades; hi
pujam, y ¡de dellá cap a Alòs! sempre
vora vora’l Noguera, per dins comallars, fondals y
barranchs, bordetjant costers.
Passam per devora la mica de vila de Borén, sense
aturarmoshi, més envant trobam ran del camí
una venerable y gentil esglèsia románica,
desgraciadament abandonada; era un vell monestir. Després
dexam a má esquerra’l poblet d’Isil, miserable
com tots els d’aquexes
muntanyes, y a la fi arribam a Alòs, el derrer poble
de llengua catalana que’s troba anant cap a nort y
cap a ponent. Ja som a 1.260 metres d’altura.
Aquí hi tenim un amich, D. Pere Arnalot, que té
dos germans jesuïtes, persona riquíssima; se
considera el més rich de [313] l’alta muntanya,
s’entén dels qui hi viuen. Totes les referències
que’n tenim(,) son escel·lents; elles mos mouen
a presentarmos a ca-seua 80 sense conexerlo personalment,
però haventlo avisat fa setmanes, y avuy ben dematí
hi es vengut el Sr. Barado d’Isil a notificar la nostra
arribada. Mos hi presentam, y mos reb amabilíssimament.
Es un senyor d’una cincuantena d’anys, de bones
talles, robust, cara rodona, molt espressiva, amb uns ulls
que li ballen de vius. La seua senyora, agradabilíssima,
se veu qu’es una santa dona; tenen vuyt o nou fills,
tots sans com un gra d’all, revenguts, desxondits;
no fan cara de jens de sòn; casi tots han estudiat
a n-el col·legi dels jesuites de Sarrià. Basta
veure la casa per coletgir que son amo es persona polent
y que manetja’ls diners a palades. Alòs d’Àneu
es una mica de vila, per l’estil de les altres més
poca cosa qu’hem descrites de l’alta muntanya;
les cases son menudes, malgarbades, brutes; son d’aquell
pedreny fullós, flux, esmicolat, impossible per tota
edificació formal, per cantonades, per rebranques,
per archs, per llindes, y que sembla esser general a tot
el Pallars. D’Avellanet ensá no hem trobad’altra
cosa, fora a Sort y Esterri, aont abunden les pedres rodonenques,
propies dels terrenys d’aluvió. Per tal motiu,
per assí no hi ha portals arcats ni finestres arcades,
sino amb llindes de tions més o menys llambroxats,
y els sòtils y mitjanades (embans) solen esser de
posts mal confegides, y els trispols son de lloses d’aquell
pedreny fullós y negrench, que també l’empren
per les teulades. De cases amb pisos, de trispols enrajolats
y de parets llises, blanques o emparedades o pintades, no
se’n resa per assí dalt, casi no’n tenen
idea. Donchs bé, la casa del Sr. Arnalot es una escepció:
es gran, de dos pisos, de parets mestres ben robustes, referida
per defora, axaubada per dedins, de cambres espayoses, de
trispols enrajolats o de fusta molt ben closa, pintades
o empaperades les parets y cel-rasos, amoblat tot magníficament.
Sembla una casa que l’han duyta de Manresa, Sabadell
o Barcelona.
Esplicam a n-el Sr. Arnalot y a sos fills, el nostre objecte
filològich y els-e deym que’ns calen vuyt o
nou minyons o minyones 81 naturals d’assí, per
sentir-los enraonar y ferhi’ls nostres estudis. Ells
diuen qu’ara tot d’una será un poch mal
de fer, perque tothom es a fer feyna p’els costers;
qu’haurá d’esser en haver dinat. Hi ha
a la casa, de pedagoch, durant les vacacions, un seminarista
de Borén, molt simpátich; amb ell estudiam
la fonètica y la conjugació del seu
poble. Conversa que conversa, se fa mitx dia, y dinam magníficament.
Tot d’una d’haver dinat, dos fills del Sr. Arnalot
s’espitxen a cercar minyons per tot arreu, abans que
no se’n tornin a la feyna. [314] Els-e costa molt trobarne
que vullen venir, perque patexen una mica de seuvatges,
les fan por els forasters. N’apleguen un escabotell
de set o vuyt, però abans d’aportellarlos a
entrar a la casa, n’hi ha que hu donen a les cames
com a llonzins, y no’n veuen pus la pols.
Entren els altres un poch esglayats com mos veuen. Per ferlos
boca, les donen aquests senyors confits y dolces. Amb axò
se posen a coses de raó, y comensam a ferlos preguntes
de fonètica y de conjugació. Tot d’una
no hu comprenen, però a poch poch hi entren, y alguns
responen molt bé, y amb ells feym bona feyna. N’hi
ha d’altres que no’ls-e porem treure cap parauleta;
no fan més que mirar y mirar amb uns ulls com a salers.
Veent que no mos ervexen, els-e llicenciam, y fugen com
la bala. Mos ne queden massa pochs, y el Pep, un dels fills
del Sr. Arnalot, torna esser partit a cercar gent menuda
per les cases, però li fugen y ell els ncalsa. A
la fi n’aplega quatre o cinch, y aviat els hem anostrats,
y seguim escriu qui escriu.
A lo millor un d’aquells bigarnius diu, sense cap rialla
y ben fort:
—
¡Tinch gana!
—Bé, home, diu el Sr. Arnalot, bé has
parlat. Y duen una bona llesca de pa y una gran tallada,
y aquell ja li ha dat clau, y al punt s’ho ha enflocat
tot. Llavó está ja per dir paraules, totes
les que li demanin. Axí m’agraden els homes!
Ni’l Dr. Schädel ni jo perdem cala, y no’ls-e
dexam sossegar[,] a n-aquests noys[,] amb preguntes d’un
vent y d’altre vent. Mos hi pegam fins que hi veym.
A la fi 82 acabam; aquells noys troben un bon berenar preparat,
y hi peguen fort, y se’n van botant d’alegria
y movent avalot.
Resulta que ni aquí, ni a Isil, ni a Borén
ni a Isavarre, y manco a Esterri d’Àneu, no
hi ha contactes ni invasions del gascó ni llengadociá
que’s parlen a l’altra banda d’aquexes muntanyes,
dins França. Aquexes crestes altíssimes son
una frontera perentòria entre
el catalá y aquelles altres branques de la llengua
d’Oc; la separació es casi bé absoluta,
a pesar de que axí metex comuniquen els poblets d’una
y altra banda.
A entrada de fosca comensen a comparèxer traginers
de la banda d’Esterri y Sort, amb muls carregats de
farina y altres merques, y la casa sembla una fira. Hi ha
més de vint mossos, uns
traginers, altres de feyna del camp, altres guardians de
bestiar. El Sr. Arnalot atén a tot, y la senyora
amb ses criades preparen la cosa per sopar. Mos aplegam
tots, senyors y servici, per resar el Rosari, y, resat,
sopam, y a jeure tothom, que prou ho hem mester. A n-el
Dr. Schädel y a mi mos destinen unes cambres del pis
principal magníficament enllestides. Des qu’anam
d’escursió no érem estats tant ben allotjats.
[315]
Agost.
Dia 24
Cap a la Vall d’Aran.
—Comunes del Pallars—El bosch de
Bonabé. —Els glebats. — Mongarri. —Un
que’s creya que
l’aranès no’s poria escriure. —Fonts
del Noguera y Garona.
Panorama de la Vall d’Aran. —Població y
administració de la
Vall. —El separatista més gros d’Espanya.
—Lo que costa anar
a la Vall d’Aran
M’axech
a les quatre. Trob llevat el Sr. Arnalot y els seus fills,
que’m tenen preparada la cosa per dir missa a la capella
de la casa. 83 La dich, don grácies, cridam el Sr.
Schädel, berenam, y el Miquel vé a dirmos que’ns
espera amb el bestiar a punt per partir. Se presenta’l
Sr. Rector; s’oferex en tot y per tot y nosaltres a
ell; donam milions de grácies a n-el Sr. Arnalot,
a la seua senyora, a sos fills, per lo magníficament,
per lo esplèndidament que’ns han tractats; prenim
comiat de tots, y, enfilantmos a les bísties, ja
som partits cap a la Vall d’Aran, per anar a dormir
a Viella; tota una diada de cavalcar.
Seguim vora vora’l Noguera p’els costers dels
barranchs y fondals per ont el riu corre, y de d’allá.
A bocins, tot son arbres de riu, d’una gran pompa y
esponera, y pelleringades de prat; llavò clapes pelades
com el call de la má y ermes completament, y llavò
grans estensions de bosch, casi tot pinar.
Lo notable es que dins casi tot el Pallars, les muntanyes,
axò es, les altures, son comunes, es a dir, dels
pobles, que hi pasturen el bestiar y lloguen els pasturatges
y des-i-ara venen els boschs. A Alòs, mos diu el
Miquel, en veneren un tros ben gran, fa uns quants anys,
y tocaren de tres a quatre mil pessetes a cada casa. Y ¿que
havia de succeir? Qu’aquells diners foren un niu de
desbarats, desordes y misèria. Alguns, ben pochs,
guardaren aquelles mílies; la major part les tudaren
y fongueren de la manera més bajana y toxarruda,
y aviat no tengueren una creu.
Camina caminarás, el Sr. Schädel fa córrer
la bístia p’el bon camí, y devalla en
esser dolent. Jo no devall casi may; rés el breviari,
repás la gramática alemanya, llavò
convers amb el doctor y el Miquel, y sempre de d’allá
cap a noroest, y per amunt y per amunt.
¡Quina cosa més notable! El cel está
ben estirat, no veuen un núvol, son devers les deu,
el sol mos cau demunt ben de ple, y no mos molesta jens,
y ¡som a 24 d’agost!
Com més va, mes pinar trobam; el punt som a la colònia
Itàlia, un aplech de cases de fusta, molt gentils,
aont hi ha una gran fábrica de serrar les fustes
que tallen d’aquest bosch grandiós de [316]
84 Bonabé, propiedat del Duch de Medinaceli, que
l’ha venut a una companyia estrangera, que fa taulons
de les soques y los se’n du cap a França, a
l’ayre, amb un cable sostengut meravellosament per
unes torres atrevidíssimes de barres de ferro, posades
en els punts culminants, y, per medi de l’electricidat
¡cap a França! Com casi tots els obrers son
italians, la colònia ha nom Itàlia.
Dins aquestes encontrades altre temps hi havia llops y ossos
a balquena. Ara se son apoquits tant y tant, que no’n
veuen casi cap may. Els llops son molt perillosos de nit;
els ossos ferexen la ventatge que no s’afuen ni envesten
la gent si no’ls-e diuen res. Ara si’ls envesten,
son ferests y ben mals de capturar.
Y seguim sempre de d’allá y per amunt cap a
ponent, bordetjant costers y altres costers, ficantmos a
les totes dins aquell bosc de Bonabé, d’abets,
de pi pirenench, de rama espessa y d’un vert molt fosch.
No es una cabellera reyal a l’ayre, com la del Pi de
Formentor que canta Mn. Costa i Llobera; son milenars de
milenars de cabelleres reyals, amollades, escabellades,
arrevexinades, endiumenjant sobiranament, estupendament
aquests fondals, barranchs, essingles, turons y cuculles;
son milenars y milenars de soques, moltes mès gruxudes
que’l cos d’un home, dretes com un fus, altíssimes,
algunes de vint y fins de trenta metres, reblides de branques
de dalt a bax, espesses com els cabells del cap; a molts
de redols, tan acostades les
soques, que no hi ha gayre més d’un metre d’una
a l’altra; y les branques s’entrecualquen formant
un entrunyellat, un envitricollat esglayador. A molts d’endrets
fa verament fosca, y axò que som devers les deu.
El camí atravessa una pendent tant dreta y aspra,
que, si no fos per tantes de soques que amb les rels aturen
la terra y fan regruxos, per ont corre el camí de
ferradura que seguim, no hi hauria manera de travessarhi.
De vora aquexes soques gruxades se
fan una espècie de fraules o maduxes; en trobam ensá
y enllá, y el Dr. Schädel cull totes les que
veu y en pega un panxó; jo també me’n
enfloch un ratx. Tot el tros més espès del
pinar anam a peu, per por 85 de les branques que passen
de banda a banda del camí y mos porien
fer un mal terç.
A la fi sortim d’aquella grandiosa, d’aquella
estupenda espessura, y de d’allá, sempre cap
a noroest, y sempre per amunt y per amunt, sense dexar may
el Noguera, que a cada instant
s’entreforca amb sos afluents, que’s precipiten
d’aquests turons, escabellant els seus dolls argentins,
omplint d’armonies avalotadores fondals y barranchs...
Un d’aquests afluents es el Marimanya (mare-magnum)
que devalla dels estanys del metex nom. L’atravessam,
y ja som fora [317] del Pallars y dins el terme del Salardú
de la Vall d’Aran.
Emprenem la pujada del Dossal per dins un altre pinar d’abets
ben espès, y per amunt s’es dit. S’acaba
aquex pinar y entram dins els glebats de Mongarri, axò
es, un terreny llís, planer, sens arbres, tapissat
d’un fenás curt y espès com els cabells
del cap. Sembla qu’un camina per demunt una catifa;
pero, si no estau alerta, llenegau, vos esmunyiu, y, com
vos ne temeu, redolau p’en terra. En fer els glebats
rosts y pendents dretes, es massa perillós caminarhi.
De glebats axí, n’hi ha a l’uf a n-el Pallars,
a la Vall d’Aran y regions veynades. Camina aminarás,
sempre amb la bona companyia del Noguera, enfilam una vall
estreta y mos trobam devant les cases de Mongarri, una mica
de vila, devers una dotzena de cases, modestíssimes,
que’s cremaren fa uns quants anys y les renovaren.
Set o vuyt minuts més enllá, hi ha l’esglèsia
y l’hostal, de molt bona construcció, sobre
tot l’església. Axò ja varia d’aspecte,
ja demostra més forsa y més cabals; ja som
a un’altra regió, la Vall d’Aran. Ja som
sortits del
territori de llengua catalana; assí ja parlen aranès,
un dialecte gascó.
Som a 1.645 metres d’altura, com qui no diu res. Devallam
a l’hostal, qu’es gran y fa bona cara; comanam
el dinar, y cap a veure’l Sr. Rector, veyam si estudiam
una mica l’aranès, que, si no’ns interessa
directament p’el fi de l’actual escursió
86 filològica, prou que’ns interessa en absolut.
Justament el Sr. Rector no es assí. Mos ho diuen
son pare y una germana, y prou greu que’lse sab que
no hi siga. Ells son aranesos, però mos parlen en
pallarès[,] que diuen ells; es a dir, en catalá.
Tots els aranesos el parlen, y els qui saben lletra, parlen
ademés el francès y el castellá. A
n-el pare del Rector li esplicam la nostra cosa, y aquell
sant home s’oferex en tot y per tot. Mos proposa d’anar
a les cases de Mongarri, si desitjam sentir parlar aranesos
iliterats; y ja som partits cap allá.
Al punt hi som. Mos aturam devant una caseta, que hi ha
una dona asseguda a n-el portal amb un minyonet de mamella
demunt la falda y tres o quatre qu’es bolquen dins
la pols y bouetjen y boten com a cabrits. L’escometem,
y tach! arribá’l seu home, molt trempat.
Conexen y respecten el pare del Sr. Rector, que’ls-e
diu de que se tracta. Tant ell com ella, mos parlen en pallarès,
però nosaltres els-e feym parlar en aranès.
Com l’home ens veu lapis en má y llibreta uberta,
ens demana que volem fer? Com sent qu’es per escriure
les paraules araneses que mos dirán, se’n riu,
perque diu ell que l’aranès es tan embuyat que
no’s pot escriure. Com veu qu’escrivim les paraules
que mos diu, no se’n pot avenir, y [318] mos pren la
llibreta per veure amb-e quines lletres escrivim. No hu
acaba de creure, qu’allò sien paraules araneses
escrites. Mos hi pegam una mitj’horeta, y, com creym
tenir alguns punts de vista capitals, mos despedim d’aquella
bona gent, fentlos grans mercès de la seua dolsa
amabilidat, y giram en cóva cap a l’hostal a
dinar, agraint també amb tota l’ánima
a n-aquell bon pare del senyor Rector el bon servey que’ns
ha prestat.
Dinam molt bé, grácies a Déu; el Miquel
ens ensella de bell nou les bísties, hi pujam, y
¡hala de d’allá cap a ponent y per amunt!
sempre vora vora’l Noguera; passam sos afluents, Furcall
y Meligàs, y entram dins el grandiós pla de
Beret, una collada sens arbres, tot glebats, d’uns
pasturatges ufanosíssims, els mlllors de totes aquexes
encontrades. Les trobam tots plens d’ovelles. No n’havia
vistes tantes 87 may. La collada té més d’un
kilometre d’ample y sis o set de llarch, y tot es ple
de bestiar de llana. Si dich que hi deu haver cinquanta
mil ovelles, creysme que no fas llarch. Se’n hi apleguen
de totes les regions veynades d’Espanya y França,
per aprofitar aqueys mesos qu’axò no es tapat
de neu.
Camina caminarás, trobam unes pedrasses dretes, com
si fossen menhirs. Lo que son, fites que d’ivern, com
tot axò es tapat de neu, guayten y senyalen a n-els
vianants el camí per ont es.
Seguint endevant, sempre vora vora’l Noguera, a la
fi arribam a la font inicial d’aquest riu heròych:
una mica de clot que fa’l glebat, una mica de bassiot
amb les voreres que saúnyen. Som a n-el punt culminant
de la collada o del port, que diuen assí, el freu
o pas per aquexes muntanyes sublims. Som a 1.860 metres
d’altura, y axò es el port més bax que
hi ha per anar a la Vall d’Aran.
Seguim endevant, y sis o set minuts més enllá
trobam el Güell o font del Garona, una cosa encara
més modesta que la font del Noguera: fa un poch d’enclotada,
y del saunyar de les glebes se congria una mica de bassiot,
y seguex per avall cap a ponent una mica de cal-rech, el
ratx d’aygua va crexent a poch poch, fins que mès
avall s’entreforca amb el Garona de Ruda, resultant
ja tot un riu. Seguint el ratjolí inicial del Garona
per avall per avall, se presenta un panorama grandiós,
estupent, incomparable. Mos trobam devant la Vall d’Aran,
oberta de llevant a ponent, grandiosament ondulada, entre
turons altíssims qu’ entrecuxen llurs ressingles
y repeus, enfilant llurs cuculles de cada banda fins dins
els núvols, y allá a l’enfront, a sudoest,
sublimant sobiranament l’horitzó s’alsen
solemnes, incontrastables, les muntanyes Maleides, coronades
y enjoiades de cándides congestes de neu perpètua...
[319]
Devalla qui devalla per lo solá (vertent aont pega’l
sol) de Salardú, per un caminoy de ferradura, dexam
a má dreta, encastellat demunt un ressingle, a 1.430
metres d’altura, el poblet de Bajergue, el més
alt de la Vall, tapat de neu(,) bona part de l’any;
més avall 88
passam per entre Unya y Salardú, y més enllá
per bax de Gessa.
Aquests poblets ja presenten més bon aspecte; se
veu a la llegua que per assí hi ha més benestar
que devers el Pallars. Mos trobam dins un panorama encantador;
corre aygua per tot; son pochs els costers y ressingles
erms; casi tots van endiumenjats de boscúries, y
p’els
baxos tot son arbredes de riu y grans herbatges, d’un
vert clar de mil tons que contrasten amb els matissos oscurs
de les boscúries sublims, y en mitx de tanta verdor,
opulència y esplendidesa, s’enfilen per amunt,
agullonats, els campanars de la partida de viletes escampades
ensá y enllá, amb esglèsies la major
part romániques, riques moltes d’elles en gentils
portalades, imatges primitives, creus parroquials y custòdies
y ornaments preciosíssims.
Anam sempre devalla qui devalla, vora vora’l Garona,
que s’engrandex continuament amb els cabals que li
envien les fonts d’una y altra banda. Arribam a Arties,
aont s’entreforquen el Garona y el Valarties, a 1.140
metres. Es una vila delitosa y senyorívola. Mos diuen
que hi ha una casa de banys; mos hi aturam, en prenim un,
el Dr. Schädel se clava un bon tassó de llet,
y seguim de d’allá per una carretera prou bona,
si no fos que hi ha massa pols. Passam per bax
d’Anserall y després per dins Escunyau, aont
hi ha una esglèsia románica preciosa, amb
una portalada venerable. La contemplam embadalits un’estona,
de demunt la bístia, y seguim de d’allá.
Frissam massa d’esser a Viella. Cavalcam de devers
les cinch del matí, y passen les sis del capvespre.
Al punt atravessam Betrén, un’altre vileta joliua,
y a la fi arribam a Viella, devers les sèt. Es la
capital de la Vall y la més important de totes les
poblacions araneses; es delitosa, senyorívola y ben
de veure. En Miquel mos mena a la fonda millor, aont está
el Jutge de primera Instáncia, qu’es catalá
y molt simpátich. Sopam amb ell y el Sr. Bal·le
d’assí, y llavò amb En Juli Soler i Santaló,
un entusiasta de totes les coses catalanes y especialment
de la Vall d’Aran, de la qual ha escrita y publicada
una preciosa Guia, d’ont treym moltes de clarícies
per la present relació, 89 ja que, amb tan depressa
qu’anam, no tenim temps de basquetjarlesmos totes de
primera má. Qui’n vulla sebre fites netes de
la Vall d’Aran, que compri aquexa Guia, que no se’n
penedirá.
La Vall seguex endevant cap a noroest, fent pintoresques
ondulacions, y va torcentse cap a nort per Vilac, Aubert,
Begos [320], Arro, Bosost, Les, Canejan, y a Pont del Rei
desemboca dins França, y el Garona seguex de d’allá.
Dins lo que’s diu Vall d’Aran hi ha set viles,
vintitres llogarets, tretze redols de cases y dos santuaris
habitats. A n-el Cens de 1860 figuren 11.272 habitants;
al de 1900 no més en figuren 6.389. Diuen que’s
deu a l’emigració que hi ha cap a França.
Es estrany aquex mancab de població, perque l’aspecte
del país no es de pobresa, sinó de riquesa.
Assí tot va més car que a les regions espanyoles
veynades; els jornals están més alts.
Assí la gran desgrácia es la falta de comunicació
amb Espanya. La comunicació natural es amb França,
perque la vall hi desemboca. La comunicació amb Espanya
es pel Pla de Beret, de 1. 860 metres d’altura; p’el
Port de la Bonaigua o de Pallars, de 2.050 metres, cap a
Esterri d’Àneu; p’el port de Viella de
2.435 metres, cap a Senet, Vilaller, el Pont de Suert y
Tremp; y p’el port de la Picada, de 2.490 metres, cap
a Benasc (província d’Osca). Hi ha ademés
el port de Colomés, de 2.500 metres, cap a Caldes
de Boí, y el port de la Ratera, de 2.540, cap a Espot
del Pallars. Aquests ports casi tot l’ivern son tapats
de neu, y les bísties no’n poden passar, y perillosíssim
qu’es per la gent passarhi. S’es mester conèxer
paum a paum el camí, tenir uns bons braons y gran
coratge y sebre bé de lo que s’han de guardar.
Per poch qu’un se descuydi, com se’n tem, queda
tapat de neu o gelat, y el gelarse o morir(,)es una cosa
instantánia, questió de minuts. Sols qu’un
s’aturi una mica en els punts perillosos, ja té,
hi queda. No hi ha cap any que no hi haja morts axí.
Si hi havia una carretera, gran part d’aquest mal quedaria
curat, perque dins un carruatge, ben tancat, y passant depressa,
no 90 hi hauria el perill de gelarse; y no seria cap cosa
impossible mantenir el pas franch de neu demunt la carretera,
y no’s donaria la vergonya de qu’aquella Vall
haja d’estar tots els iverns incomunicada amb Espanya,
y hi haja d’haver tantes de morts de persones, y haji
de dur
la correspondència el Correu d’espardenya, quatre
homes que passen heròycament el port de la Bonaigua,
y que casi tots els qui fan tal ofici, acaben un dia o altre
per dexarhi’ls ossos y anar-se’n a veure Sant
Pere.
¿Com no hi ha feta una carretera l’Estat espanyol,
per cap d’aquests ports? N’hi ha una de comensada
p’el de la Bonaigua, de Sort de Viella. Comensada,
però Deu sab quant s’acabará. Ja vérem
com se troba la de Rialb fins a Escaló. Diuen que
fa més de vint anys, que s’hi peguen.
Vetassí verament un cas de separatisme de l’Estat
espanyol. Diuen si’ls catalanistes som separatistes.
El catalanisme unex[,] [321] acosta, relaciona unes regions
amb altres. Qui ha traballat més per acostar la Vall
d’Aran a Catalunya y per lo metex a Espanya, que’l
Catalanisme? Els escursionistes, tots campions del catalanisme,
l’han donada a conèxer, l’han feta visitar
y recórrer.
¿Ha fet res d’axò l’Estat espanyol?
¿Qu’ha fet per unir aquell tros d’Espanya
amb la resta de la nació? A la vista está.
La seua obligació sacratíssima era, lo primer
de tot, establir una comunicació tot lo fácil
y còmoda possible amb Espanya, per evitar que’ls
aranesos no
s’aficionassen més a França, aont poden
anar peu pla; per evitar qu’insensiblement no’s
fessen francesos d’ánima, com ja n’hi ha
molts que hu son. ¿Qu’aquexa carretera ha de
costar molt? Clar que sí. Si l’havia de fer
un particular, axò l’escusaria; a la nació
no l’escusa. El bé suprem de la nació
demana tal carretera; donchs s’ha de passar per demunt
de tot y s’ha de fer la carretera. No ferla(,) es fomentar
la separació moral de la Vall d’Aran d’Espanya,
es contribuir
a n-aquexa separació, es fer obra separatista, es
esser separatista.
Sí, no es dubtós, es evident que l’Estat
espanyol respecte a la Vall 91 d’Aran y respecte d’altres
bandes que no son la Vall d’Aran(,) fa molts, moltíssims
d’anys, qu’es un fautor de separatisme, qu’es
el separatista més gros que may s’es conegut
dins Espanya.
Qualsevol que l’estimi jens l’Espanya y ve a la
Vall d’Aran passant per aquests ports aont tanta de
gent hi acaba la vida fa tant de temps, quant un la veu,
aquexa vall tan separada ’Espanya per la naturalesa
y que l’Estat espanyol ha fet tan poch y tan poch per
decantar, per rompre, per acabar tal separació, un
se’n dona vergonya, un n’está empegueit,
y li agafa rábia, sí senyor, rábia
de veure la desídia, la mala cura, l’estupidesa
de l’Estat espanyol, de l’orde de coses que’ns
governa y que fa impossible el remey a tal mal, a tal absurde,
a tal ignomínia, a tal oprobi.
Y després parlen d’amor a Espanya les colles
de polítichs que fa tant de temps que la comanden,
y que, si no l’han afonada y feta desaparèxer,
es perque no han pogut ni Deu els ho ha permès, y
no es qu’ells no hajen fet lo que hi havia que fer
per que desaparesca del
mapa.
Per
veure si hi está gayre separada d’Espanya la
Vall d’Aran per culpa de l’Estat, basta dir que
per anarhi desde la capital de la província aont
pertenex, Lleida, se necessiten, p’el cap bax, tres
dies; més temps que per anar a Berlín, Londres
o Viena. Y costa ben salat. De Tàrrega a Tremp, 14
pessetes. Partint de Lleida per Balaguer cap a Artesa de
Segre, costa una mica més encara. De Tremp a Gerri,
unes cinch pessetes. Fins a Sort a cavall, no vos escapareu
d’unes
quantes més. Llavò hi ha dos dies de cavalcar.
[322] La bístia amb el guiá son 13 pessetes
per dia; y llavò hi ha que pagar el dia o dies que
necessita la bístia per tornar d’allá
ont sortí, y fan pagar com si un hi cavalcás.
Y per poch equipatge que dugueu, vos conten 7,50 pessetes,
y de vegades 13 pessetes, perque, sia dit entre nosaltres,
els traginers d’alta muntanya aferren allá ont
poren, y no’n pertoch cap. Y si heu de llogar bísties
a la Vall d’Aran, vos costarán casi el doble.
De manera que per anar y tornar de Lleida o de Tàrrega
a la 92 Vall d’Aran, sens el menjar, no vos escapareu
d’haver de monyir de 130 a 150 pessetes. Axò
badant bé’ls ulls y fent el cap ben viu! Perque
si no estau alerta, vos sortira més salat. De tal
manera es axí que resulta més curt y més
poch cost anar de Lleida a la Vall d’Aran per Barcelona,
Portbou, Tolosa y Bagnèresde- Luchon o bé
per Saragossa, Irun, Baiona, Pau y Bagnères-de- Luchon,
que no anar hi tot dret. ¿En voleu sebre més?
¿Que vos sembla? ¡O l’Administració
espanyola! ¡O l’amor a l’Espanya, dels qui
sostenen l’actual règim, que fa tals meravelles!
Qui no s’hi entusiasmi y no s’hi embadalesca...
merex que’l fassen... jeure amb los talons derrera.
1-2-3
|
|