Dietari de l'excursió filològica 1906

Mossèn Antoni M. Alcover

Mossèn Antoni Maria Alcover Sureda (1862-1932), mallorquí, ha estat un dels lingüístes i folkloristes més importants del tombant de segle. A banda de la seva tasca eclesial i pastoral, on es guanyà una terrible fama d'apologista, integrista i polemista i on es crea fortes enemistats, és de primer ordre la seva tasca en l'estudi de la llengua. Pancatalanista defensor dels Païssos Catalans, tingué també fortes polèmiques amb Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans, i mantingué tesis lingüístiques contràries a la reforma fabriana. Defensor de la dictadura de Primo de Rivera, el seu fort caràcter, l'allunyà definitivament de tots els centres de poder i influència. La gran obra de la seva vida és el famos "Diccionari Català-Valencià-Balear", conegut popularment com l'Alcover-Moll, que per alguns ha estat considerat el treball lexicogràfic més important de la llengua catalana i de la romanista. Iniciat durant la dècada de 1920 per mossèn Antoni M. Alcover i redactat majorment per Francesc de Borja Moll, aquest inventari lèxic i etimològic inclou més de 160.000 articles de la llengua catalana antiga i moderna, dialectal i literària, i es va trigar un total de seixanta-dos anys a finalitzar-lo. Reproduim a continuació alguns dels passatges del diari que escriví mossèn Alcover durant algun dels viatges de preparació dels treballs de l'esmentat diccionari. Per una banda aquesta plana vol retre homenatge a un dels principals estudiosos i impulsors del català, polèmiques al marge, i a més a més aprofitar per donar un fresc de la societat pirinenca i de muntanya a començaments del segle XX.

Agost. Dia 18
Cap a Sort. —Returada a Pallarols y a Vilamur

Anit passada, com me vatx colgar, no sabia que tenia; no estava fi. No he dormit gayre; com que tenga febre. Se fa hora d’axicarme;m’axech, y el guia me toca, y diu que mos espera amb les bísties a punt de partir.

Encara no son les cinch. ¡Quin mal glop per mi! me sent febrós. Toch a n-el Dr. Schädel, y li dich lo que passa. Ell me dona coratge, y me treu una dosis d’antipirina que duu per un cas de casos. La prench; pero, naturalment, en deu ni quinze minuts no son conexedors els efectes. Haver d’emprendre una jornada de deu
hores, a cavall, amb febra, axí metex es un poch massa arriscat. ¿Si véssem un metge? Pero a n-aquexes hores, ¿aont en trobam cap? La bona sort, n’hi ha un, no gayre lluny de la fonda, conegut y amich, que’ns ajudá aquests dies a fer l’estudi de l’urgellench. El guia hi va, y el troba axicat. M’hi present, li dich lo que’m passa; me polsa, m’observa, y acaba per dir-me que no es res, que porem partir, y que me’n duga una purga y la prenga p’el camí o en arribar a Sort.

Amb axò passam un’horeta, mos enfilam demunt les bísties, y de d’allá per Castellciutat y carretera d’Organyà y Ponts. Ca[296]mina caminarás, al cap d’una horeta som devant el poble d’Adrall (610 metres del llivell de la mar); dexam la carretera, prenim a má esquerra, passam el riu de Castellbò, y per un camí de ferradura
emprenem la pujada de la Parròquia d’Ortó, vileta de mala mort. Els carrers duen un rost ferest; les cases no están afilerades; son petites, negres y malfetes. No mos hi aturam; seguim per amunt, sempre per damunt per uns camins de cabres, per uns ressingles pelats y erms la major part; y, com som a la cresta del turó que bordetjam, mos trobam devant un altre de mès alt, y ¡hala a bordetjar aquest! y sempre per amunt y per amunt! No trobam casi jens de bosch ni garriga; casi tot es pelat y molt prim; a redols se sembra. Ara ja han
segat. Devers les nou y mitja som a Avellanet, un’altra vileta miserable, menuda, de cases petites, negres, plenes de crivells les parets, fetes d’un pedreny molt xerech, moradenech, que fa fulls; tot son lloses menudes, sense cap de grossa que puga encaxalar y cosir.

Les cantonades son de pedruscall d’axò, les llindes de portals y finestres son de tions posats de qualsevol manera. No es jens d’estranyar que casi totes les parets estiguen croxides y que badin ensá y enllá. Les teulades son de lloses grosses maliguals, d’un pedreny blavench que fa fulls molt prims. Per aquí no hi pot haver teules de terra cuyta, per amor de la neu. Casi totes les cases tenen un patiet devant, tancat de paret prou alta. De demunt les bísties veym que hi fan: hi tenen esteses les garbes y hi fan caminar per
demunt, molt calmosament, bous o bestiar de cabreste. De manera qu’aquests patiets son les eres. ¡Quines trenques de les de Mallorca, redones, grans, ubertes a tots els vents, posades allá aont tots els vents hi toquen[!] Aquí topam un capellá demunt una bistieta, que vé de la banda de Sort; mos diu que a Vilamur trobarem un francès que hi estudia’l catalá y que mos espera: Mr. Saroïhandy; no pot esser altre.

Seguim bordetjant aquells cims, sempre cap a ponent; ja som a més de 1.200 metres d’altura. Al punt destriam Pallerols, y amb dos bots hi som. Es una mica de vila com Avellanet; les cases no son gayre més condretes y prenidores. Mos n’anam a l’hostal; comanam dinar; movem conversa a l’hostaler y a n-els altres que hi ha a la casa, per sentirlos descapdellar y poder prendre notes de fonètica y conjugació. Aviat veym que parlen, si fa no fa, com a la Seu.

Els-e dich qu’es una llástima que no tenguen una carretera en forma, qu’atravessás de la Seu fins a Sort, pero que hi ha que regonèxer que costaria massa y qu’es dubtòs que l’Estat se trobi amb forses per fer tantes de carreteres que caldrien en aquexes re[297]gions y a tantes d’altres que tampoch no’n tenen. L’hostaler contesta que amb lo qu’ells, els de Pallerols, han donat y donen a l’Estat per carreteres, hauríen poguda fer la d’assí deu vegades.
—Y ¿tant donau vosaltres? dich jo.
—Si donam! diu l’hostaler
—¡donam siscentes pessetes cad’any!
—Efectivament, dich jo, lo qu’es amb siscentes pessetes cad’any se poden fer magnífiques carreteres dins aquexes muntanyes!

Ja m’hi vatx aturar aquí l’any 1902, anant de Sort a la Seu, y’m vatx campar molt bé a la Rectoria, amb el Sr. Rector y alguns amichs seus tertulians, que’s prestaren, benevolentíssims a dirme paraules y formes verbals d’assí. Mos n’hi anam amb el Dr. Schädel a provar ventura. Tocam, la majordona surt, mos fa pujar, mos entra dins una saleta modestíssima, y mos diu que’l Sr. Rector al punt sortirá.

Dins un poch surt, li esplicam el nostre objecte. L’home s’asseu, escolta atent, y pren la paraula, dient que, a n-el seu entendre, la llengua catalana se troba en una situació molt crítica, a punt de desaparèxer, de desferse, perque cada comarca pren p’el seu vent en matèria de llenguatge; hi introduexen mil corrupcions y adulteracions les més diferents y oposades, y que per lo metex aviat no n’hi haurá[,] de llengua catalana. Bé hem fet per donarli a entendre que la cosa no va p’els viaranys qu’ell creu; que les divergències y particularitats dialectals hi son estades sempre, com son dins totes les altres llengües, y que la catalana es una de les que les presenta més petites, y per lo metex, una de les que’s parlen menys
fraccionades. El Sr. Rector no’n fa cas de cap d’aquestes raons y consideracions, y persistex en que prompte estará fet de la llengua catalana, y que no’n cantaran pus galls ni gallines. Li demanam algunes coses de fonètica y de conjugació, y no arribam a treure’n res en net, perque sempre mos surt amb les metexes. Veent que tot es debades, mos ne despedim, agraintli la amabilidat amb que mos ha rebuts, y mos n’anam a dinar, amb moltes de rialles de la monomania d’aquell sant home. Dinats, mos posam de bell nou demunt les bísties y de d’allá cap a Sort! per uns camins que Deu se’n apiat! Tot d’una mos aficam dins un fondal per envestir l’altre coster, qu’es aspre de tot. ¡Quin rost més ferest! A forsa de volteres y marrades y d’un pantax ben alt de punt de les bísties, mos hi enfilam, y per amunt y per amunt, per la serra de Guils; per dins un pinar molt espès, de rames negrenques, com son tots els pinars pirenenchs. El cel está ennuvoladot, y comensa a amollar brusca y brusca; el Dr. Schädel se posa l’impermeable y jo m’abrich la manta; la pluja cau mesclada amb vent, un ventet ben prim y ben xelest. Vos assegur que [298] no’n tenim jens[,] de calor[,] y qu’estam més aprop del tremolar que del suar. El pinar s’acaba, la pluja s’espassa, però el vent crex, y pochs embarassos que troba per aquests cims, pelats com el call de la má; passam el coll de Sant Magí, a 1.650 metres d’altura, com qui no diu res; dexam de banda l’hostal del Cantó, y, pujant, sempre cap a ponent, mes feym nostre el coll o port del Cantó, a 1.715 metres d’altura. El Cantó es una quintera, una gran pedrassa dreta en el punt culminant del coll, per indicar d’ivern el camí a n-els vianants, com tot allò es tapat de neu. Es molt perillós el passarne amb la neu, perque hi sol bufar un vent ferest; y, si un no está alerta y no té bons braons, queda soterrat de neu, com li succeí aquests anys passats a un traginer, segons mos diu el guia.

Emprenem la devallada, tan aspra que debaxam de les bísties una estona per lo que puga esser, y ¡hala per avall y per avall! per dins aquells fondals y barranchs, que’s sembren a redols y prou bon gra que s’hi fa, perque corre aygua per tot, y s’hi alsen boldrons d’arbres molt esponerosos. Dexam encastellat demunt el cim el poblet de Rubió, menut, rotjench, a 1.715 metres del llivell de la mar, y de d’allá y per avall. Passam per dins les Llagunes, una mica de vila, mal plana, bruta, negrenca, amb les cases tan xereques y mal plaents com a Avellanet. Mos aturam a un hostal a beure, sense devallar de les bísties; s’apleguen set o vuyt dones y noys, que mos miren arreu ferm. Y ¿que feym nosaltres? Mos treym les llibretes, y ¡hala preguntes y més preguntes de fonètica y de conjugació; y aquella gent ¡rialles y mès rialles! com veuen allò, y prou que mos responen y nosaltres ¡escriu qui escriu! ¡Ja les hi vé[,] de nou[,] axò a n-aquella gent! Lo menys que pensen de nosaltres, es segur, que som boys o que patim de la caxa de Sant Pere. Com mos senten parlar en francès, si mos hem de dir qualque cosa amb el Dr. Schädel, fan ulls ferm; y axò també’ls-e fa rialles. Se veu que es una gent devertida. Mos ne despedim coralment, y tiram endevant, sempre per avall, per costers clapetjats de rostoll y d’herba y amb aygua corrent casi per tot. Dexam la vileta de Soriguera a má esquerra; dins cosa d’una hora entram a Vilamur amb una ventada espantosa, tots contents de trobarhi Mr. Saroïhandy. Efectivament le hi trobam, a redòs de l’esglesieta románica, preciosa, amb una quinzena de vells y velles, assoleyantse, com si fóssem dins el cor de l’ivern, fentlos parlar y prenintne notes filològiques. No m’agrada aquell arrecer, y entram a l’hostal; aquella rol·lada de gent se desfá; alguns entren amb nosaltres, y ¡hala a demanarlos coses! y venguen notes de fonètica y conjugació! Atrafegats amb axò, no mos temem y [299] el sol s’amaga derrera les muntanyes de l’enfront. Cal partir, que Sort encara es enforet. El vent, com més va, més fort bufa. Mr. Saroihandy mos acompanya un tros per la devallada del barranch qu’envestim. El feym tornar arrera, aquell amich coral, per escusarli la molèstia de la tornada; el Dr. Schädel seguex a peu; jo putx a la bístia y m’embolich la manta de cap a peus, perque’l vent no’m geli y no’m prenga el capell, y de d’allá per avall per avall. Al punt es fosch de tot; el guia diu que ja hi som[,] a Sort, però no veym senya de res, y el camí, en lloch de millorar, pitjora. A la fi, colombram els llums de Sort, pero encara n’hi ha per una bona estona. Tench tot el cos com a croxit, com si m’haguessen amassolat fort, de tant de cavalcar, y amb molta d’ánsia de que no me sia entrada febra.

A la fi arribam a Sort, passat les vuyt. Trobam a la plassa’ls amichs corals En Serafí Casesnoves, propietari, y En Marian Malagelada, Registrador de la Propietat d’aquí, que’ns esperen fa hores y ens reben amb los brassos oberts. ¡Quin gotx de trobarlos tan sans y bons y tan entusiastes com sempre! En Casesnoves no l’havia vist de l’altra vegada que vatx esser aquí, l’any 1902. En Malagelada no l’havia vist may; no més mos conexíem per cartes. Mos diuen que amb totes les persones més notables de la vila, uns vint y set o vint y vuyt, mos han esperats més d’una hora a la sortida del poble, segurs com estaven qu’arribaríem amb sol. Queden molt agradats del Dr. Schädel. En Casesnoves mos ne mena a ca-seua y mos hi ostatja.

La seua senyora ens reb amabilíssimament. Crit el metge per veure com estam. Vé, me mira, y me diu qu’ estiga tranquil, que no hu paga parlarne. Beníssim! Vénen molts d’amichs a donarmos la benvinguda. Sopam, y, llests de tots els resos, mos n’anam a jeure. Tocar llit y romandre adormit com un tronch, es tot u. Prou ho necessitava.

Agost. Dia 19
Estudis a Sort. —El tros de carretera sense compondre. —
Coses inverosímils. —Tasca p’el Catalanisme

M’axech abans que’l sol, y cap a dir missa. Me pos cabal de devocions y breviari, berenam, y l’amich Casesnoves ja’s partit a menarmos gent de Sort y dels pobles veynats, que s’apleguen assí els dies de mercat com avuy. Ell, un cunyat seu y En Malagelada les fan conversar, y el Dr. Schädel y jo ¡hala a prendre notes! Cuytam a fer ull[,] d’escriure. Devegades son tres o quatre que conversen, els més acorats. N’hi ha que, com mos veuen lapis en má y llibreta uberta, no les ne treurien gota; miren y miren, y no [300] hi ha qui els trega mitja paraula. No s’en fien jens que no los pervenga mal de tot axò. En prenim un xinxer de notes de fonètica y de conjugació; pero, després de dinar, per clavetetjarho bé, amb En Casesnoves, En Malagelada y altres nadius de Sort, pegam una bona estreta a la conjugació, y tocam amb les mans que la conca o ribera del Noguera Pallaresa constituex un subdialecte dins el catalá occidental, diferent de l’urgellench, que s’estén fins a n-aquexes muntanyes d’assí prop, que mullen llurs repeus dins el Noguera. Se veu clar comparant el parlar de Sort amb el de Vilamur, tan aprop d’assí y que, no obstant, llingüísticament pertenex a la Seu.

Demán a n-els amichs aquell tros de carretera entre Sort y Gerri, que devers el juny de l’any 1902 s’esbaldregá anantse’n dins el Noguera, que fou causa que jo vatx haver de venir aquí a cavall, perque la tartana no passava, si ja está compost, y me diuen que no.

—Pero bé, dich jo, ¿y com estau amb aquestes, per una vintena de passes de carretera ensorrada? ¿Quatr’anys sense compondrela? ¿Y que no hi ha caminers ni enginyer de camins? ¿Com no heu reclamat? ¿Com el diputat vostre no hi ha posat remey?

—Els amichs m’escolten fent una cara estranya, y acaben per dirme que, lluny de fer cames y moure-se perque’s compongui aquell bossí de carretera, lo que feren els de Gerri en les derreres eleccions fonch amenassar el candidat, el diputat actual, que sols li donarien el vot si’ls-e prometia solemnement que no faria compondre aquell esbaldrech, perquementres no’l componguen, els carros y carruatges que vénen de la banda de Tremp, s’han d’aturar forsat a Gerri, y sempre hi dexen qualque cosa els carreters, fins a l’estrem que, d’ensá que s’ensorrá aquex tros de carretera, els hostals de Gerri treuen molt, van polents, y que tot el poble se’n ressent d’aquexes ventatges, perque també les bísties de cárrega axí tenen més feyna.

—Pero bé, dich jo ¿y tots els pobles de la ribera pallaresa, de Gerri en amunt, han d’estar sacrificats a Gerri? ¿aont treu cap axò? A lo qual me responen:

—Es que Sort també hi té ventatges, perque’ls traginers de tots els pobles de Sort en amunt, s’aturen més assí que no s’hi aturarien si’s componia la carretera. Y me diuen més; me diuen que la carretera nova qu’ arriba fins més enllá de Rialb, no passa encara per dins Sort,
hi falta just el tros qu’ha d’atravessar la vila, per dues raons poderosíssimes: 1. perque, fentse aquex tros de dins la vila, els carros passarien de llis, y no s’aturarien jens y per lo metex no hi
dexarien res, y Sort se’n aniria cap-avall; y 2. per fer dit tros, com els carrers assí son estrets y la carretera ha de passar forsat p’el carrer major, aont hi ha les cases principals, haurien de prendre un bon tros a n-aques[301]tes y les farien malbé.

—Devant aquexes raons, som romás confús, y fondament acongoxat.

Un país aont succeexen aquexes coses; aont, no sols les toleren, sino que hi están a pler; un país aont patexen de vista tan curta y s’estimen més tenirlahi que no allargarla; essent axí que les vies de comunicació son la vida y la prosperidat de les regions, fins a tal estrem que allá ont hi ha tals vies ben endressades, hi ha vida y prosperidat, y allá ont falten, hi ha misèria moral y material; un país que per unes ganáncies y ventatges tan migrades y discutibles com les apuntades, dificulta l’establiment y espandiment de les vies de comunicació, es un país que, si no es mort, en té poca ferm[,] de vida, está incapacitat per la vida. Un país axí, bé necessita una sodragada forta per sortir de l’ensopiment que l’agarrota y l’envilex; bé necessita reaccionar; bé’ls-e cal un esfors suprem a tots els naturals d’assí, que tenen idea de lo qu’es y de lo qu’ha d’esser la vida dels pobles, la vida mondial; bé’els-e cal aquex esfors suprem a tots els qui tenen mica d’idea del sentiment de Pátria. Bona tasca hi ha dins aquexes muntanyes p’el Catalanisme.

Sort es una de les petites capitals de muntanya, tan interessants dins la regió pirenenca; tots els pobles de la rodalia hi acudexen a proveirse de tot. Sa situació es pintoresca; está just ran del riu. Els carrers son estrets y malplans; el major presenta un pòrtich a cada banda casi per tot, pero massa bax; les cases están una mica millor bastides que les de l’alta muntanya; está a 725 metres del llivell de la mar; y els habitants no passen gayre de mil.

Agost. Dia 20
Correspondència. —Més estudis. —Conferència filològica

1-2-3