ArtXiu peRsonA  L   d'emi talens      

                           Dietaris Novel.les  Relats  Poemaris  Aforismes Fotografia

                                          

Lectures 

 

Lectures d'Estiu

Maigret i el lladre mandrós

de George Simenon

    "....Reorganitzaven, deien. Els joves ben instruïts, ben educats, sortits de les millors famílies del país, estudiaven totes les qüestions al silenci del seu despatx, buscant l'eficàcia. De les seves sàvies cogitacions, en sortien uns plans admirables que es traduïen, cada setmana, en nous reglaments.

    Abans que res, la policia havia de ser un instrument al servei de la justícia. Un instrument. I és clar, un instrument no té cervell.

    Eren el jutge, des del seu despatx, i el fiscal, des del seu gabinet prestigiós, els qui duien a terme la investigació i donaven ordres.

    I a més, per executar aquestes ordres, no volien policies a la moda antiga, aquells gats vells que encara no sabien ortografia, com Aristide Fumel.

    ¿Què havien de fer, quan es tractava sobretot d'omplir paperasses, tota aquella gent que havia après el seu ofici al carrer, anant de la via pública als grans amgatzems i a les estacions, que coneixien totes les tavernes del barri, cada brètol, cada meuca, i que eren capaços, quan calia, de discutir el cop amb ells parlant el mateix llenguatge?

        Ara els calien títols i exàmens a cada etapa de la carrera. Per això, quan Maigret necessitava buscar un amagatall, només podia confiar en els vells del seu equip. (pg 17)

 

"....- La gent es pensa, Pardon, que nosaltres servim per descobrir els criminals i obtenir-ne la confessió. I això és una altra idea falsa, com n'hi ha tantes que circulen i a les quals ens acostumen malgrat que ningú no es preocupa de verificar-les. En realitat, el nostre paper principal és el de protegir l'Estat, això primer, el govern, sigui quin sigui, les institucions; i desprès la moneda i els béns públics, i també els dels particulars; i per últim, al final de tot, la vida dels individus....." (pg 22)

© George Simenon. "Maigret i el lladre mandrós" (1961). Edicions Contemporànies, SA., 1988.Traducc. Gemma Rosell

"Teoria estética"

de Theodor Adorno 

"... Es casi una tautología afirmar que la decisión de si una obra de arte lo es depende del juicio sobre ella y que el mecanismo de tales juicios  -que es mucho más que "la facultad de juicio considerada como potencia"- constituye el tema de la obra. "La definición del gusto, que sirve aquí como fundamento es ésta: ser la capacidad de enjuiciar lo bello. Que se requiera para llamar bello a un objeto es algo que tiene que ser descubierto por el análisis de los juicios del gusto". El canon de la obra es la validez objetiva de ese juicio de gusto, que no garantiza nada y, sin embargo, es constringente. Es el preludio de la situación en que se halla todo arte nominalista. Kant pretendía en lo mismo que en la "Crítica de la razón", fundamentar la objetividad estética partiendo del sujeto, pero no sustituirla por éste....... En cuanto "gusto", Kant sólo se lo concedería a quien fuese capaz de distinguirlo en la cosa. Su determinación no es aristotélica por medio de la compasión y del temor, sentimientos que nacen en el contemplador. La contaminación del sentimiento estético por las emociones psicológicas inmediatas, como sucede con el concepto de conmoción profunda, desconoce las modificaciones de la experiencia real por la experiencia artística (pag 217)

    "...... Un pura fuerza productiva, como la estética, una vez se ha liberado de dictados heterómanos, es lo opuesto objetivamente a la fuerza productiva encadenada, pero también el paradigma de una fatal acción que se ejercita con miras a sí misma. El arte se mantiene en vida gracias a su fuerza de resistencia social. Si no se objetiva se convierte en mercancía. Lo que aporta a la sociedad no es su comunicación con ella, sino algo más mediato, su resistencia, en la que se reproduce  el desarrollo social gracias a su propio desarrollo estético aunque éste ni imite aquél....... Nada de lo social en arte es inmediato ni aun cuando lo pretenda. Brecht, aun estando socialmente comprometido, tuvo que distanciarse pronto de la realidad social a la que se dirigían sus obras para poder hacer de su actitud una expresión artística. Necesitó sutilezas jesuíticas para que lo que escribía se camuflase como realismo social y pudiera así evitar la Inquisición. La música revela los secretos del arte. La sociedad, sus movimientos y sus contradicciones aparecen en ella sólo en forma de sombras y desde allí hablan, pero necesitan ser identificadas. Eso mismo sucede con todo arte........... Al contrario, la industria de la cultura manifiesta una sumisión servil por los detalles empíricos, cultiva la perfecta apariencia de fidelidad fotográfica y con todo aprovecha esos elementos para su manipulación ideológica..." (pags 296/297)

© Theodor Adorno. "Teoria estética", 1970. Edt. Taurus, 1980. Tradc Fernando Riaza.

 

 

 "Amherst LXXX poemes"

de Emily Dickinson

533

Calcule -Quan trac comptes algun cop-
de primer els Poetes- tot seguit el Sol-
desprès l'Estiu -desprès el Cel de Déu-
i desprès - s'ha acabat la llista-
 
Però, en tornar a pensar - els Primers semblen
incloure-ho Tot-
els Altres semblen una Funció inútil-
així escric -Poetes- Tots
 
El seu Estiu -s'allarga un Any sencer-
poden permetre's un Sol
l'Orient -semblaria excessiu- 
i si el Cel Més Enllà-
 
Fóra Meravellós com el preparen ells
per Aquells que Els veneren-
seria una Gràcia força difícil
per justificar el Somni-               (pg 79)
 
550
Mesure cada Pena que trobe
amb amatents, escrupulosos ulls
em demane si pesa com la Meua 
o si és d'una mida més LLeugera.
 
Em demane si l'Han soferta molt de temps
o si només acaba de començar
No sabria Datar la Meua
sembla un dolor tan vell
 
Em demane si viure fereix
i si Han de provar
i si - cas de poder triar Ells-
no fóra preferible - morir-
 
Trobe que alguns -amb molta paciència-
a la llarga, somriuen de nou
una imitació d'un Llum
que només té poc Oli......          (pg 81)
 
© Emily Dickinson. "Amherst LXXX poemes". Edt. Denes, 2004. Tradcc Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick.