Tornar a la pagina "revistes ja publicades"
Llegir la revista
completa
Polsa damunt de la imatge per vore ampliada la portada de
la revista 9
Els redactors de "La Cisterna" hem comentat moltes vegades la manca de documentació existent entorn el poble, -encara que a poc a poc anem fent replega de documents escrits i gràfics, cada vegada més de pressa i més interessants-. Insistim també en la nostra "no professionalitat", en el sentit que cap de nosaltres som historiadors. I alguns es queixen també de la manca de temps per dedicar-s'hi. Per contra, es manté viva en tots, però, l'esperança i la il·lusió de la descoberta, la troballa d'una nova petjada, veure escrita la paraula "XERESA" a qualsevol indret de qualsevol lectura -impresa o virtual- que ens aporte una pista a seguir per encetar un nou camí desconegut. La qual cosa supleix, creguem, en certa manera, les nostres "carències". Dit això, -reconeixent les nostres limitacions i sense ànim de "sentar càtedra"-, iniciarem, amb el permís dels probables, possibles i amables lectors, un passeig -en aquesta "primera entrega"- per allò que ha estat l'escola al poble -la instrucció en les primeres lletres i l'educació/comportament davant la vida i l'entorn-, des que en tenim notícies de l'existència, fins a la Segona República. I ho farem oferint una visió general i ràpida de l'ensenyament, abans, a les distintes terres que conformen l'actual Estat Espanyol, acabant amb més notícies de tot el que fa referència directa a la nostra localitat.
I ara, fem història. Va ser l'any 1535 quan l'església de Xeresa deixà de ser eclesiàsticament de Gandia, i es va establir en "rectoria de moriscos" i com a "parròquia". Amb aquesta, comptava també amb la de l'Assumpció, de Xeraco, annexionada a aquesta xeresana -d'acord amb la lletra impresa: veure Sanchis Sivera-, "per estar prop i pertànyer al mateix senyoriu del Duc de Gandia". Precisament per això, hi havia un contratemps: el rector calia que "duplicara" els serveis a l'annex. Cosa que ocasionava situacions anòmales: els "parroquians" de Xeresa, de vegades, no disposaven del seu "pàrroc" -estava a Xeraco en eixe precís moment-; si el rector tenia una obligació imprevista i no postposable a Xeresa, calia que ajornara els serveis religiosos a Xeraco.
Aquesta és sens dubte, la cavitat de la localitat de Xeresa, de la que més s'ha parlat en els últims anys, sobretot des de la "Guerra Civil". Com el seu nom indica, un grup de persones s'emboscaren en aquesta cavitat, que segons conten els majors del poble, es descobrí ja quasi acabant-se la citada guerra; sembla que anteriorment era desconeguda. Potser, un pastor o caçador que passava pel lloc, s'adonà de l'existència d'un buit sense boca a l'exterior, passant seguidament a dotar d’una boca d'entrada a la caverna, per mitjà de la ruptura d'una xicoteta part del sostre. Existixen a tota Espanya, i arreu del món, cavitats que tenen aquest mateix nom o semblant, però amb el mateix significat, és a dir, que en algun moment de la història, albergaren emboscats que s'amagaven en aquestes cavitats poc conegudes, o desconegudes totalment per a la resta de les persones, fugint quasi sempre de la seua participació en guerres o altres successos bèl·lics. A la Safor coneixem fins a set coves amb el nom de COVA DELS EMBOSCATS, la qual cosa demostra que a tots els llocs es "couen faves". N'hi ha a Xeresa, Xeraco, Gandia, Vilallonga, Ador, Benifairó, i possiblement n’hi haja més que desconec.
En Falset el grup de Xeresa entre els que estava José Guerola, Emilio Sastre i el seu cosí Paco Peiró Sastre, es van trobar amb Batiste Balbastre de Vichac- un home de vida un tant bohèmia nascut també al poble i que finalment va poder fugir a França, i amb un altre de Xeraco que li deien Ceba. Però en la nova redistribució de les forces Sastre i Guerola foren destinats per formar línia a Mequinenza, i Paco Peiró va ser enviat cap un altre destí.
En Mequinenza van estar vora d'un mes, allí ja sabien que abandonar el fusell sense causa justificada era delit. Menjaven molt poc i sense sal, els únics dies que la tastaven era quan al ranxo hi havia bacallà.
Cessa, pel juliol, la mestra interina Maria Cristina Martínez, per haver-se nomenat propietària d'una escola de xiquetes en Xeresa a Vicenta María Gabarda Galarza. A principis del curs 1934-35 es produeix el cessament de l'interí Agustín Albiach i la presa de possessió del propietari de la plaça, Juan Taverner Taverner.
Els alumnes de la nº 2 tindran quatre mestres aquest any escolar 34-35: Començarà el curs JuanTaverner, -que passarà a la núm. 1 en novembre) i el seguiran Antonio López, Francisco Perelló Lizarde y Rogelio Miragall Collado -que va morir al front republicà en 1937, amb la graduació de tinent-.
Les mestres de xiquetes de l'escola nº 2 d'aquest curs seran Vta. Maria Gabarda Galarza, -uns pocs dies, perquè passa per concurset a la nº 1-, Concepción Ibáñez
D. Ricardo era roig i feia classe particular dalt de casa Castellà pagant un duro al mes. Una altra font d'ingressos que tenia era la confecció de "llibretes". Les feia d'un paper groc que tallava i després enganxava amb unes xinxetes o enquadernadors. El paper era molt porós i absorbent i provocava una bona quantitat de borrons i taques de tinta. Malgrat açò, solia dir: "Quan s'acabe la guerra diran que D. Ricardo s'ha fet revolucionari per a matar tots els que feien negoci".
Després de la guerra se'n va anar a Tavernes de la Valldigna i va deixar de ser roig. Conten que sabia fer molt bé el "paperot".
D. Carmen tenia les xiquetes i D. Ricardo tenia els xiquets i xiquetes més majors.
També va ser companya de D. Ricardo un breu espai de temps, durant la guerra, Doña Tàrsila (o Tasita segons altres). Ben prompte s'enemistaren, arribant al punt que D. Ricardo l'anomenava en els seus dictats (pareix que dictava allò que l'obsessionava: el menjar i la mestra). Es posaren a males per una gallina de les que els mestres tenien en un hort tancat.....
Menció especial mereixen les "Damas Blancas de la República". Aquestes eren dones "que sabien de lletra" i ensenyaven les que sabien poc i ja tenien una certa edat. Començaren al casino republicà
o quarter vell, que també era escola. Després passaren al casino de la tia Consolació, o de Casimiro. Les classes eren nocturnes i gratuïtes. Algunes de les "Damas Blancas" eren Filomena Vitoria, Carmen Alberola, Carmen Gorrita la Fustera, Rosa Peiró Lacomba i Mercedes Castejón, dona de D. Daniel Izquierdo. Possiblement també pertanyien a aquesta associació Carmen Armengol Roselló (Carmen la Randera), Dolores Alberola i Consuelo Pellicer Roselló (Consuelo la Calorina). Aquesta va ser una experiència pionera en l'educació de persones adultes, impulsada pels ideals republicans que proclamaven la necessitat d'instrucció personal per a evitar la manipulació per part dels cacics.
Aquest és un d'aquells àpats que es menja en companyia, o almenys, és el més raonable després d'una preparació resulta un tant entretesa. A més, la forma de servir-se és una vertadera convocatòria al gregarisme: s'emplacen al bell mig de la taula coques i farcit, i cadascú munta el seu cadafal; part perfecta del sorollós espectacle del menjar junts. Això s'aprofitarà també, per fer comparances sobre la gana que porta cadascú, comptant, en veu alta, les coques que uns i altres va empassant-se.
Per començar, se n’agafa una, es fica al plat i s'ompli amb unes cullerades de mescla. S'enrotlla i es porta a la boca com un caneló gegant, o es dobla a mode de crêpes -més modern- per després tallar-se amb ganivet i forqueta.