EDITORIAL Inici

Quan arriba la tardor els tords sempre han regressat als olivars per passar l'hivern. Potser també hi ha alguna cosa d'açò, de tornada, en la Cisterna: amb el canvi d'estació i després d'un llarg període de vacances torna a estar al carrer.

Certament, pels que fem la revista aquest retard, aquest entreacte no ha implicat cap etapa de reflexió ni de renovació; no ho hem cregut necessari. De fet, ha sigut si més no, un descans, mai no hem pensat en una retirada fora temps. Pel que fa al consell de redacció sempre hem continuat amb les xerrades i les reunions.

Però, més d'un, de tant en tant, ens ha regalat pel carrer algun: "encara no tragueu la revista?". I cal destacar allò de regalar. Aquestes frases sempre són d'agrair perquè no hi ha res pitjor (els bons enemics ja ho saben) que posar-li esma i il·lusió a un projecte i deixar el públic indiferent. Nosaltres, però, siga per açò o siga per allò, mai no hem deixat indiferent a ningú, i això sempre ha d'interpretar-se com un bon senyal. La raó és senzillament perquè en aquesta publicació, després de tot, parlem dels costums, dels camins, de les persones i dels personatges. Parlem al capdavall del poble que forma el nostre entorn.

Així, aquest número l'hem dedicat a totes les persones que hagueren de marxar temporalment d'ací per buscar-se també les olives en olivars foranis. Des d'aquells que seguiren la línia dels arrossar fins a Amposta i la Ràpita per anar a segar fins els que eixiren cap a França a veremar.

VEREMA A FRANÇA Inici

A mitjans de la dècada dels seixanta, per tenir accés a aquell tractor, almenys per poder pagar les primeres lletres, calia emigrar, com feren al voltant de 240.000 valencians, entre 1960 i 1967, dels quals 221 ho feren a França.. Una altra solució era l'emigració de temporada, com per exemple, anar a l'estat veí per fer la verema, treballar a la fruita, etc. El sou era més elevat que ací quasi el doble-; era feina 'segura' tots els dies que durava; s'estalviava en menjar i en diversions... Eixa és la situació en la qual es trobava molta gent a l'Estat espanyol, i bastants al País Valencià, des del començament de l'"apertura" fins la dècada dels vuitanta. Massa gent, potser. 

En general, a la verema no s'anava perquè hi hagués molta fam, sinó per millorar el nivell de vida. S'anava a guanyar uns dinerets extra, que bé venien per accedir a coses que, treballant ací, no podies tenir: un frigorífic, les primeres cuines de butà, un cotxe de segona mà, un arreglet i reformeta a casa, tenir uns estalvis... 

Semblen lluny aquells començaments de tardor d'amanir la maleta, acomiadar-se de la família que es quedava, i agafar el tren, aquell tren "borreguero" cap a França, a fer la verema.

I sembla lluny aquell fenomen social migratori, repetitiu i massiu, perquè, sobretot, la situació socio-econòmica del nostre país ha canviat molt a les darreres dècades.

Molt han canviat les coses des d'aleshores. Semblen lluny els acabaments d'estiu aquells en el quals tot el jovent del poble, i de vegades famílies senceres, feien les maletes -aquelles de fusta o de lona a quadres- s'acomiadaven per una temporada i agafaven el tren "borreguero", per arribar als Pirineus, canviar de tren a Port-Bou i situar-se a una finca o mas del Roselló, la Cerdanya o el Llanguedoc, on "le patron" els havia disposat lloc per dormir i algun tonell amb vi i algun sac de creïlles.

A hores d'ara, probablement encara hi ha valencians que segueixen recol·lectant el raïm francès, malgrat la mecanització de la collita i el nivell de vida assolit. Segons dades de la campanya anterior, encara hi ha prop de 20.000 espanyols que s'hi traslladen a França, dels quals el 80% procedeixen d'Andalusia i el 20 % restant de València, Múrcia i Castella la Manxa. El "viatge temporal", però, resulta menys rendible econòmicament. No obstant hi ha uns certs avantatges:

-Els jornals segueixen sent més alts aproximadament un 30% més elevats)
-Condicions de treball molt favorables (prestacions familiars al voltant de 120 euros per fill i 500 euros per tres o més, treballant un mínim de 150 hores 0 18 dies)
-Allotjament gratuït, com abans. 
-Certs aliments en "espècie"

Havent rebut els contractes de treball del "mas/château" on s'anava, i especificat el dia d'eixida, començava la part més amarga, el viatge. Vagons de fusta, seients incòmodes, presses per trobar seient, espais atapeïts de persones, xiquets, maletes, fardells, etc. El tren, lentíssim, s'aturava a totes les estacions. Si obries les finestretes, t'entrava la polvorilla de la combustió del carbó de la màquina de vapor; si les portaves tancades, t'ofegaves de calor. I a més a més, transbord en arribar a la frontera: xiquets despenjant-se per les finestretes per trobar lloc al tren francès, fardells i maletes transportats de corre-cuita, crits, imprecacions,...
Arribem al lloc. "Le patron" ha preparat l'allotjament, escàs i maldestre en principi, mancat de mesures higièniques, però que va millorant any rera any per la pressió dels sindicats francesos.

Ben matí comença la feina al camp. Normalment les dones tallen els ximglots de raïm, i els homes, amb les portejadores, són els encarregats de treure'ls fins els remolques dels tractors, o fins les caixes dels camionets. A la "propieté" s'ha quedat una dona major per fer el menjar, amb algun xiquet. 

No ens gitem tard, i la majoria ens dormim de seguida, fatigats. La nit passa volant, descansant del treball. I passen catorze, divuit dies. I altra vegada el tren de tornada, tan incòmode com el primer, però ara satisfets pels "durets" guanyats i estalviats.

Ara, són gent vinguda d'altres països europeus qui recullen el raïm de les nostres terres. Precisament hui una nota de premsa resumia l'arribada de 1.500 ciutadans/es de l'est d'Europa a les vinyes d'Utiel-Requena.

Ramon Navarro

L'EMIGRACIÓ A PARIS ALS ANYS 60 Inici

El fenomen social de l'emigració s'ha produït des de fa un munt d'anys en nombroses zones del planeta. En aquest article la dediquem als del poble de Xeresa.

Repassant ràpidament la nostra història recent, per allà 1920 eixiren uns quants homes cap a Cuba i l'Argentina; més endavant, en esclafir la guerra nacional, també hagueren d'emigrar, o més ben dit exiliar-se, alguns per problemes polítics. 

Va haver jornalers que anaren al Marroc i a Oran a buscar feina a la terra, com esporgar tarongers.., però és al voltant de l'any 56 quan moltes persones del poble emigraren a Europa, principalment a França, i menys a l'Alemanya.

L'Espanya de la posguerra no va ser fàcil per als nostres avis i pares. Diners i faena n'hi havia ben poca i per repartir-la eixien a trossos ben menuts, els qui tenien eixa gràcia.

A les 6 de la matinada s'abocaven als quatre cantons tots els hòmens jornalers per vore si els encarregats o amos de les poques finques de terres del poble es xafaven el peu, pegaven una colzada o sense inmutar-se, els deien a la cara davant de tots si volien anar a treballar.

Si era el temps de la collita de la taronja i havia plogut o fet rosada de matí, s'abocaven a les 12 hores del migdia amb la mateixa finalitat que la del matí, que els llogaren.
Podia passar que es tirara 10 o 12 dies plovent, i ningú sense vore'n un, ja que la feina solia concentrar-se al camp, exceptuant el magatzem de La Cap que oferia faena a uns pocs, això sí, sempre als mateixos.
Aquests dies de "paro" s'aprofitaven per tenir cura dels animals -tots en guardaven als corrals- per picar espart al portal, per confeccionar-se unes espardenyes, per fer corda…, cadascú segons les seues necessitats; però pessetes, ni una.
Més endavant començaren a rabassar la Pedrera, i alguns tenien faena durant més temps.
Per la dècada dels cinquanta, el govern espanyol, al comprovar com estava l'assumpte de la nació, va destinar uns diners per repoblar de pins els trossos realencs de les nostres muntanyes. Enviaren un encarregat de Xeraco i els interessats pujaven tots els dies a les faldes del Mondúver a plantar pinets.

El jornal era de huit hores, sense contar les 2 hores de pujada més les dos de baixada de la muntanya. Eixien a les 6 de la matinada i arribaven a casa cap a les 8 de la vesprada, i tot això per vindre a guanyar 30 pessetes diàries, que en euros representen 0,18 €; al mes, 600 pessetes o 3,60 € actuals, mentre que un quilo de sucre costava a la tenda 15 pessetes: la meitat d'un jornal. Parlem de l'any 1956. I com o costejaven? Simplement per l'amabilitat de les tendes de fiar el gènero. Apunta-m'ho! i ja t’ho pagaré eren les paraules més emprades. Des d'ací, un fort agraïment a totes aquelles tendes, les quals ajudaren a minvar les necessitats bàsiques de les persones de Xeresa.

La situació anava agreujant-se, fins que molts ciutadans de Xeresa optaren per emigrar a París. En aquells temps es sentia parlar de ganàncies entre 7000 i 8000 pessetes mensuals al país veí.
Els primers en emigrar -Fernando, Paco, Ernesto i Miguel- provaren sort per allà l'any 56, viatjant en tren a París, ja que aleshores no hi havien línies d'autobús. Altres més pobres i menys decidits abandonaren el país a principis dels 60 esperant que amics o familiars els garantiren una poca d'esperança.
El viatge, per a la majoria, era en autobús. Pujaven la maleta amb les poques pertinences particulars: unes mudaes i, si de cas, un paquet on portaven un quilet de butifarres o algun manoll de bajoques o fesols per fer uns escasos menjars. A Xeresa teníem el de Miguel Ferragud i a Pepe Sala. L'autobús garantia el viatge tot d'un tiró sense trasllats, això sí, igual podia tardar 24 com 32 hores amb els seus respectius descansos per a menjar o estirar les cames. Pujaven a Gandia i baixaven a la Porta Maillot de París lloc d'encontre dels xeresans els diumenges i dies de festa-, normalment coincidia dissabte a migdia.
Si no aclarien la residència casa d'amics o familiars- des de Xeresa, cadascú anava on podia: hotels, pensions,... Les habitacions no eren molt confortables: habitacles de 3 x 2 o 3 x 3 metres. Trobar-ne una de 3 x 4 era tot un privilegi.

Viure a l'hotel no era barat. Suposava el jornal d'una o dues setmanes per pagar la mensualitat. Calia buscar una habitació al "Séptimo cielo", sense ascensor, clar està. Si havies de pujar la bombona de butà, les borses de la compra i la xiqueta que era menudeta, ho havies de prendre amb paciència: xino-xano, escalonet a escalonet fins el sèptim. Però no suposava cap calamitat. Estaven posats a treballs forçats abans de l'arribada a París.
Una de les primeres obligacions com a emigrants era dirigir-se a la policia per fer-se els papers: el Recepissé. Primerament et treien un Recepissé provisional espècie de document identificatiu- que cada mes s'havia de renovar.
El segon menester era presentar-te a l'empresa on havies trobat faena per a que t'arreglaren els papers, i a les oficines del Ministeri de Treball et facilitaven la carta de treball, la qual et permetia moure's amb llibertat per França.
Als sis mesos et donaven la Carte de Séjour. Era el permís de residència, que havies de visar cada 3 o 6 mesos, o a l'any, fins que n'obtenies per a temps il·limitat.
Molts matrimonis deixaven els fills a Xeresa en mans dels avis, uns pocs se'ls enduïen darrere, mentre que altres optaven en ingresar-los en escoles. Durant les vacances, un mes a l'any, aprofitaven per descansar en la seua terra i estar amb els seus.

Treballar a París suposava guanyar bons dinerets, l'equivalència a unes 200 pessetes en dos o tres hores. Gran diferència al que es guanyava al poble, però el nivell de vida tampoc era el mateix allà que ací. Qui sabia estalviar i gastar allò precís, les ganàncies es van fer notar, i després, quan van tornar a Xeresa pugueren comprar una casa o algunes terretes d'hisenda. Els qui treballaven a París enviaven diners als familiars de Xeresa per a que anaren arreglant-los alguna casa per obrar o altres menesters. Això suposava donar feina a la poca mà d'obra existent i millorar la situació econòmica del poble. Els beneficis foren per ambdues parts, els emigrants i els qui es quedaren.

La gran dificultat, entre altres, es presentà en l'idioma. Per als valencians, per la semblança en la pronúncia de les paraules, no era tant, però així i tot, quan entraves a la tenda i demanaves carn de cabra, si no t'entenien perfectament, el típic: No compren pas! Fins que havies de prendre una d'aquestes decisions: o pegaves a fugir tot avergonyit, o imitaves l'onomatopeia de la cabra: Béeeee! El mateix si volies comprar ous; no et quedava més remei que recordar els moviments i els sons de la gallina. Per la resta d'aliments exposats a l'escaparate era més senzill: assenyalar-los amb el dit.
La primera faena de la majoria d'homes era la llavanderia, que conforme anaven arribant es passaven el lloc de treball. Altres ho feien de jardiners fins que trobaven un lloc de més "categoria" i estable. Els més "agraciats" entraven com empleats de fàbrica, com obrers o a netejar oficines. 
Les dones, la major part d'elles treballaven com a criades bonne tot faire- en cases particulars. La faena era a hores o tot el dia; a canvi les deixaven hospedar-se a la xicoteta cambra traster que tenien els amos a l'última planta de la finca.
A París, en aquells temps, convivien races de diferents nacionalitats. Era la capital internacional. Quines faenes desenvolupaven els emigrats? Doncs, com ara passa ací: quasi totes aquelles que no volien els francesos.

Les faenes a París eren principalment en fàbriques, i el més paregut que coneixien els de Xeresa era el magatzem de La Cap, que no tenia res a veure amb una fàbrica. Així i tot, alguns treballaren en la Renault, en la Citroen, en la Unic, en una fàbrica de paper de polir, quatre homes del poble entraren en la nova fabricació de pistons per a motors d'explosió, sempre com a peó, però si demostraves bons coneixements, amb els anys, podien pujar-te de categoria, fins arribar a Oficial de segona, que com a estranger, poquets ho aconseguien. Un emigrant de Xeresa té la cartilla on pot demostrar-ho.

El tracte dels francesos als espanyols no era massa caritatiu, si no t'entenien perfectament, alçaven els muscles i ni gens ni miqueta que s'esforçaven per ajudar-te. Nosaltres tenim un caràcter diferent: acollim amb més humanitat els nouvinguts.
Les adaptacions als nous horaris i als diferents tipus de menjars també foren alguns llistonets que hagueren de superar i, per alguns, la vaga del 68, amb una durada de més d'un mes. Els treballadors ocuparen les empreses fent torns de permanència per a que ningú treballara, i sense vore un franc, clar està.
Però no només va ser anar a París entre el 55 que va començar la moguda fins el 75 quan tornaren els últims, sinó que observar i viure un sistema de vida diferent on les maneres d'organitzar-se, pensar i tractar els diversos esdeveniments socials i culturals va servir per a que alguns valoraren tant els coneixements adquerits aplicant-los a la seua vida com el grapat de francs guanyats un temps passat.
Podríem dir que la riquesa d'una persona no es troba només en els diners, va més enllà. L'oportunitat d'aprendre de cultures diferents a la nostra també enriquix; alguns ho van aprofitar, mentre que altres quasi obliden que un dia es convertiren en emigrants.

Vicent Serra Mascarell
Agraïm la col·laboració d'un de tants emigrants de Xeresa

ROMUALDO MARTÍNEZ Inici

Ja fa més d'un any anàrem a parlar amb el ti Romualdo per a què ens contara les seues vivències. Romualdo és conegut per la seua aficció a confeccionar guiatos, per haver-se dedicat a la fabricació de carbó i per haver emigrat primer a l'Argentina i després a França.

Romualdo va nàixer l'any 1924 i de primer ens explica com feia carbó:
-Per fer el carbó posàvem un pal al mig i, tot rodant, anaven ficant llenya per tots els costats. Primer la més grossa i després cada vegada més prima; perquè a la part del mig el foc té més força i la llenya ha de ser més grossa. Quan ho teníem tot amuntonat es tapava la llenya amb jaç, brossa, i després amb terra. Finalment el pal el llevàvem i per eixe forat anàvem llançant brases i quan el foc ja s'agarrava tapàvem el forat amb brossa i després terra. Pels costats, tot rodant, teníem ximeneretes i quan el foc ja eixia per elles les tapàvem i ne fèiem unes altres més amunt per a que anara eixit el fum per dalt. En fèiem set o huit de ximeneretes, no més. En acabant amb l'haca baixàvem quatre saquets de carbó i un altre dia quatre més. En fèiem set, huit o deu saquets no més. La llenya que gastaven era de carrasca, mata, rabasses, borderisses de garrofer bord, genebrisses... tota classe de llenya baixeta que es cria per les muntanyes. Arborcer també en vam fer una volta a Xeraco.

Tardaven un o dos dies en muntar-ho tot, depenia de com fora de gran i quan li botaven foc. Depenent de la grandària podia estar cremant-se dos o tres dies. Nosaltres -diu el ti Romualdo- no podíem fer el muntatge molt gran. Tenia dos metros d'alçada; però també la podiem fer de dos metres i mig. I de cada muntó normalment podíem traure huit o deu sacs de carbó. Mentre es cremava estàvem vigilant-ho i havíem d'anar tapant les ximeneretes de baix i obrint-ne de noves més amunt, per a que el foc correguera cap a dalt. Quan ja estava tot cremat ho tapàvem tot i ofegàvem el foc. Durant el temps que estava cremant-se havíem de vigilar-ho perquè haguera pogut fer-se un forat i per ahí se n'haguera anat tot. En acabant llevàvem la terra, la brossa no la llevàvem perquè ja estava cremada, i a eixa operació l'anomenàvem "refrescar". Després agafàvem els ganxos i escampàvem el carbó. Si veiem una brasa encesa l'apagàvem amb un cabasset de terra; perquè sinó s'havera agarrat tot. Per la nit també ens quedàvem allí dalt a la muntanya. A Xeraco teníem un "riu-rau", una coveta, i sinó fèiem mitja barraca de palla per quedar-nos. 
Primer vaig anar amb el ti Pepe Vicari, José Blanquer Marí li deien aquell home que ja ha mort. En acabant vaig fer carbó amb Pepe Randero i, finalment, amb Pepín de Cardona.
Quan feia el carbó encara era fadrí. Jo em vaig casar l'any 1954 "pos" posa l'any 50 o 52. I vaig estar cinc o sis anys fent-ne. Després anàvem a vendre'l pel poble, mai anàvem a altres pobles. El cine se'n quedava dos sacs, la tia "Mainés" se'n quedava dos o tres sacs per vendre'ls a quilos. Ho veníem on podíem. 

Després del carbó, Pepe Vicari i jo, ens vam dedicar a criar "patos" a la marjal. En teníem 600, entre mascles i femelles, per pondre. Vam passar de la muntanya a l'aigua de la marjal. Totes estes feines les buscàvem perquè no hi havia res, no et llogaven ni a collir ni a cap altra feina. T'havies de defendre com pogueres. Temps després va haver feina en el poble per anar a plantar pins i pagaven a 34 pts el jornal. Aleshores ja no anàvem a la muntanya a fer carbó però anàvem a fer clots per plantar. Els pins els plantàvem allí on està la Mina de l'Or i a la "Mallà" Fonda, en general pel realenc que era del govern. Ens va llogar un enginyer. Vam estar tres o quatre anys fent eixa feina.

El ti Romualdo també es va dedicar a segar bova i borró:

-Sí, la bova per a les cadires la segavem ahí a les marjals i a segar borró he anat a segar-la al Saler. El borró l'utilitzàvem per folrar els basquets de raïm. Posaven un basquet i plantaven el borró per la vora de la caixa, després l'omplien de raïm de manera que sobrepassara deu o dotze centímetres el nivell de la caixa, en acabant ho tapaven amb el borró i finalment ho lligaven amb un cordell. Tot això es va acabar quan es modernitzaren els basquets.

El borró venia un camió i se l'emportava a Benissa, Calp, Teulada... allí on es feia el raïm. La bova era per a l'Olleria que hi havia una fàbrica de cadires i una volta vaig anar amb Leandro -que en pau descanse- a portar-ne una "carretà"; però en acabant van començar a eixir camionets i ja venien ells ací i la carregaven. Primer segaven amb corbelles en acabant va vindre d'allà l'Aragó "Teruel", Jesús Benedicto, i va portar la dalla. Degut això es va perdre la corbella. El borró, ara segat amb dalla, el lligàvem, comptàvem les garbes i quan venia el camió el carregàvem

La bova la segava i després la deixava uns huit dies escampada. Conforme la segaves l'escampaves, en acabant, al cap de cinc o sis dies es girava i dos o tres dies després la lligaves en garbes. Dues lligasses, una dalt i l'altra baix, i es treia on l'havia de carregar el carro. El carro la carregava i... Cama! 
Romualdo interrompeix la contalla preguntant:
-No em tancaran per contar això?
-No tranquil a partir dels setanta anys ja no tanquen ningú- contestem nosaltres.
-No en tinc setanta, en tinc uns poquets més. En tinc huitanta. 

També feia bardisses. Encara en queden de les que vaig fer jo. Ahí el corral encara guarde els ferraments . Per fer les bardisses possaves quatre fils i en acabant les canyes travessades, totes juntes i després amb dues lligasses... Utilitzàvem la tròcola que Romualdo ens mostra-. També feia puntalets de xop o de canya. Després vaig anar al jornal, a collir taronja i tot el que eixira. També em vaig dedicar a serrar llenya amb el tractoret; però això ja va ser, com aquell que diu, l'altre dia. 

A França vam estar del 63 al 66 i vaig treballar a una llavanderia i, en acabant, a una fàbrica de "paper de lija" allí també treballava "Cameta", Micalet de Pavia, Xapet i el director que teníem que ja ha mort em deia coses molt ben dites. Deia:
-Romualdo, no digues mai els diners que tens, ni tampoc a qui vas a votar, i quan es facen les "votaes" felicita qui les guanya. 
-Que sabut era aquell home!- afig ara Romualdo. 

Després també vam anar a la verema a França durant deu anys.
A la marjal tenia una barraqueta que tenia més gènero que Vicentico la Botigueta. Si voleu vore ahí al cobert tinc un muntó de gènero. 


Romualdo va emigrar, amb els seus pares, a l'Argentina, quan encara era un xiquet. 
A l'Argentina diu Romualdo- vaig estar fins els onze anys i vam estar en els departaments de "Mendoza", "San Juan" i "25 de Mayo" i els meus pares van treballar en la vinya. Allí parlava conforme parlen allí, però jo també sentia els meus pares parlar en valencià i quan vaig tornar a Xeresa als onze anys no vaig tindre massa problemes per adaptar-me i de seguida vaig parlar en valencià amb els d'ací. Quan vaig tornar era el 35 o 36...


No vam pillar res de bo, patírem prou. Ma huela ens va enviar diners per vindre, sinó haguérem tornat nadant. Ara la joventut té de tot però abans entraves a una casa i si veies dacsa penjant de les moglades dies: 
-Xe quina casa més rica! 
Qui tenia terra encara es podia defendre fent moniatos, carabasses, cacaues... que ajudaven a matar la fam. Un jornal valia 17 pessetes i un quilo de pa de dacsa 16. 

Quadrilla de collidors de taronja.Dalt a l'esquerra Paco Mariana. Baix a la dreta Romualdo Martínez.

Vicent Puig Daviu i Vicent Bou Serralta

XERESANS A IGUALADA Inici

Les persones més grans de Xeresa recordaran encara Enrique Bou Arlandis que vivia al carrer Camí Llavador. Ell era el menor de sis germans, la majoria d’ells molt viatgers. El major, Toni Vicent, emigrà en els últims anys del segle XIX a Cuba i després a Califòrnia. És per això, que entre els familiars és conegut com el tio d’Amèrica. Allí es va dedicar al cinema i al teatre. Va estar 40 anys sense tornar a visitar Xeresa. Els germans Paco i Pepe emigraren de jovenets a Barcelona. Des d’allí Pepe va viatjar a Cuba Estats Units i França. Finalment, l’any 1921, junt amb la seua dona Carmen Bou Blanquer, també nascuda a Xeresa, s’instal·laren a Igualada. Un dels seus fills: Francesc Bou Bou va meréixer ser un dels protagonistes del llibre “Arrels Igualadines” de Jaume Ferrer i Piñol. A continuació transcrivim els capítols del llibre que es refereixen a aquest descendent d’una família d’emigrants xeresans.

Enrique Bou Arlandis i la seua dona Trinidad Sastre Sanpedro.

ARRELS IGUALADINES

En Bou, recordat pels joves

Ens referim a Francesc Bou i Bou. I a uns joves, que ja no ho són tant però més que ell sí. En Bou els féu d'entrenador. I si encara el recorden és, potser, perquè sabé fer-los-hi de pare abans que d'entrenador. Aquests «nois» formaren aquell juvenil del C. de F. Igualada dels anys 60 que deixà petja. En una ocasió Bou va dir recordant-ho: «Foren sis anys de felicitat. Quins nois més ben educats i disciplinats! La tasca fou positiva. Aconseguírem el sots-campionat de Catalunya. Intervinguérem en el torneig juvenil que per Pasqua se celebrava a Ginebra. Equips tan importants com l'Inter de Milà, el Juventus de Torí, el Servette de Ginebra, el Grenoble francés, el Douckaster-Rovers de Londres, l'Anderlecht de Bèlgica i l'Urània de Suïssa, eren els nostres competidors. L'Inter comptava amb noms com Mazzola, Fachetti i Boninsegna, després internacionals de gran renom». D'aquella anada a Ginebra en revivia Bou l'entusiasme demostrat per espanyols treballadors o residents a Suïssa: «Era emotiu sentir aquell chor d'andalusos, gallecs, extremenys, etcètera, cridant a l'uníson Igualada! Igualada! Nosaltres significàvem una part d’aquella seva enyorada pell de brau».

Josep Marí i Llacuna, un mag de les relacions públiques, president de l'Agrupació de Veterans Futbolistes d'Igualada, convocà a l'homenatge a en Bou a companys seus com Altarriba, Artieda, Brunet I, Brunet II, Cabeza, Carpi, Claret, Combalia, Duch, Escobedo, Farriol, Ferrer, Gabarró, Gumà, Grau, López, Marcet, Mayoral, Palmés, Ribera, Rueda, Ruiz, Tort, Valls, Vila, Víctor, Vidal, Vives... Si recordar és tornar a viure, moltes vides tornaren el diumenge 26 d'abril. Bou era feliç enmig dels seus. Mai no hi ha hagut a Igualada, és ben cert, un equip juvenil de futbol d'una tan àmplia projecció com el que ell comandà.
Francesc Bou va néixer a Barcelona el 29 d'octubre de 1919. Es l'únic dels germans que no nasqué a Igualada, però hi arribà amb només tres mesos de vida. Els seus pares, comerciants de fruita -els populars Bou, dels melons-, eren oriünds de València. Si haguessin sobreviscut tots els fills que els Bou i Bou van tenir haurien estat onze germans. Dos d'ells, en Vicenç (també en el C. de F. Igualada) i en Josep (que arribà a pertànyer al R. C. E. Espanyol) foren igualment jugadors de futbol. En Francesc, dins del C. de F. Igualada, ha estat jugador-fundador (feia de mig centre), entrenador de juvenils i directiu (secretari tècnic). S'emmaridà amb l'Antónia Torrallardona Puigdemon, la qual no es volia casar, pel cognom, amb cap noi que es digués Bou i que es casà, per amor, amb un Bou i Bou. En Paco i l'Angeleta (perqué encara que es digui Antònia tothom la coneix, misteris insondables, per l'Angeleta) tingueren dos fills, en Francesc i la Núria.
En Paco regalima una gran qualitat humana. Té un pòsit de bondat innata. No hi ha esquerdes a la seva vida. Només així s'entén que al cap de trenta anys els seus deixebles se n'hagin recordat sense haver tingut ell l'obligació de morir-se. I encara fa més anys –cinquanta-tres- des que en Bou, i altres com ell, procedents del F.C. Airun, l’Atlètic Igualadí, el F.C. Igualadí i el Penya Goya, vestiren per primer cop la camiseta blava del C. de F. Igualada. Són els pioners. Són aquells que anaven a jugar en camions de vela, i cantaven tangos d'en Gardel. Són els qui havien deixat la guerra enrera i acaraven, amb esperança malgrat tot, un futur ple d'interrogants.
8 de maig de 1992

Aquells Bou que escolliren Igualada

Quan aquests dies he parlat amb en Francesc Bou, m'ha fet un retrat viu, acolorit, de la Igualada que ell conegué dels anys 20 i 30. En Josep Bou i Erlándiz (Potser hauria de dir Arlandis) -el seu pare- i Carme Bou i Blanqué (Potser hauria de dir Blanquer) -la seva mare-, van arribar a Igualada ara fa setanta-un anys. Havien nascut a Xeresa «un poble petit i preciós», -recalca en Francesc-, al costat de Gandia, província de València. El seu pare i la seva mare tenien idèntic cognom, però no vincles familiars. «De jovenet, per intentar guanyar-se millor la vida, el pare vingué a Barcelona amb un altre germà, i la mare també vingué amb els pares i tres germans més. El pare, després de passar aventures a Cuba, Estats Units i França, amb resultats econòmics negatius, se’n tornà a Barcelona, on es va casar amb la qui al cap d’un any seria la meva mare».
Els records d'en Francesc Bou són detallats, elaborats. I desemboquen, de mica en mica, com veurem, en una ple-na obertura de la seva ànima. «Als tres mesos d'haver jo nascut, la meva família es traslladà a Igualada. Muntaren una botiga de fruita i verdura a la plaça de la Creu, exactament on ara hi ha la "Perfumeria Pons". De les botigues que en diversos llocs de la ciutat van tenir els meus pares, la que recordo amb més simpatia és la que donava a tres carrers: Santa Maria, Custiol i Mare de Déu de la O. Actualment, el bloc d'habitacles i botigues llavors existents és enderrocat, i el solar es convertí en la plaça de Pius XII. D'aquest barri conservo molts records. Allí va néixer la primera germana, la Teresita; estant allí co-mencí a anar a col·legi als Maristes; allí vaig començar també a jugar a futbol al carrer amb els Soteras, Rubí, Berengueras, Cuadras, etc. i el fet d'estar-nos allí em per-meté conéixer gent que, ara me n’adono, eren genuïna representació d'arrels igualadines, ja que parlar dels Franquesa, Canals, Rosich, Masip, Sàbat, Dalmau, o dels de la Perfumeria Gaspar, o dels qui tenien els cafès Tupinamba, o de la Pepita Bernadet (mare del músic Jordi Savall, internacionalment conegut), i dels Prat, Botines, Lladó, etcètera, és parlar d’autèntica història igualadina».
Continua en Bou: «Els meus pares, a més de la botiga, tenien parada a la plaça. Jo, com a més gran dels germans, aviat vaig saber dels inconvenients i els pocs beneficis que donava la fruita. Recordo amb molta intensitat el fred que a la placa de l'Ajuntament havia arribat a passar, i a voltes em pregunto, referent al fred, com és que abans -sobretot els qui hi estàvem més exposats- tinguéssim tants penellons, i ara no en veus o quasi. També faig comparances en la manera de vendre d'abans amb la d'ara. Em refereixo al compte final de les comandes de la clientela: el llapis i el bloc no s'utilitzava gaire, tot es feia de memòria i cregueu que calcular mentalment l'import final de diversos productes amb pesos preus diferents no és cosa fàcil, i sinó proveu-ho. En aquells temps era molt dur vendre fruita, i els beneficis molt minsos. La fruita quedava podrida amb les calors o es tornava lletja amb les glaçades. A més, parar i desparar cada dia era molt pesat. Ara tot és més fàcil: camionetes, mercats coberts, càmeres frigorífiques, balances automàtiques, calculadores, etc. fan la tasca més planera. Però voldria parlar més del meu pare -em diu en Paco-, perquè el pare era una bona persona, i ho demostra una anècdota que contaré tot seguit». I mentre en Francesc s'explica li miro els ulls i no dubto que és la bondat del pare la que reviu en els fills...
15 de maig de 1992

La Igualada de fa seixanta anys

Continuem amb els apunts d'en Francesc Bou, i amb l’anècdota que ens prometia referida a la bondat del seu pare. «Les parades de melons i síndries es muntaven en algun punt estratègic d'Igualada per un termini de quatre mesos, i es protegien del sol i de la pluja amb una barraca, però dels lladres era més difícil de fer-ho. Una nit, mentre dormia, el pare va notar que li estaven fur-tant un meló. La parada era a la plaça del Pilar. Es va aixecar com un coet, i al carrer de Custiol va atrapar el lladre, un noiet d'uns dotze anys. Li va agafar el meló, li va preguntar per què ho havia fet, va entendre que el motiu era la necessitat, i se l'endugué a la parada per canviar-li el meló furtat, que era verd, per un de madur, tot i donant-li bons consells perquè no hi tornés més». L’anècdota reflecteix el bon fer del pare dels Bou, i també un estil narratiu d'en Paco que s'assembla al del millor Folch i Torres de les «Pàgines viscudes». En Francesc Bou, en efecte, em confessa que el seu català el va aprendre no precisament als Maristes sinó a les pàgines d'En Patufet i de L'Esquitx.
En Bou, prossegueix. «De quan vivíem al carrer de Santa Maria, sempre em ve a la ment la gran festa que a casa se celebrà amb motiu del bateig de la primera germana, la Teresita, la qui ara va amb els carismàtics. A casa passàvem una bona època econòmica, el negoci no anava malament i la mare no feia gaire que havia comprat un número de la festa de Sant Antoni Abat, el qual sortí premiat. El premi consistia en un porc o bé cinc-centes pessetes. Naturalment, vam agafar els cent duros. El pare convidà mig barri, es va fer un berenar on no hi mancava res; per anar a bateig a Santa Maria, que era al costat mateix, va llogar -llavors a Igualada es feia bastant- un cotxe de «La Hispano Igualadina» per portar, sobretot, la mainada a donar voltes per la ciutat abans i després de la cerimònia. I els confits anaren a dojo».
I ja que abans hem citat els maristes, vegem allò que en Bou manifesta. «De quan anava a col·legi als maristes en tinc un bon record, sobretot de l’ensenyament bàsic. En canvi, la formació religiosa era, al meu entendre, mas-sa rigorosa i exagerada. Recordo que quan tenia set o vuit anys, el 1928 1 1929, entre el ditxós Infern i el sac de pecats que sempre portava a sobre (ja que havia d'ajudar els pares i no podia anar a missa els diumenges, i això era pecat mortal, i a més a més deia alguna mentida) tenir l'ànima neta de pecats m'era un vertader suplici. El dia de la meva primera comunió va ser, però, molt emocionant. La cerimònia, celebrada a la capella dels germans maristes va resultar molt lluïda. Acabada la festa religiosa vam anar a esmorzar acompanyats d'alguns familiars, i tot seguit la mare i jo vam complir amb la tradició d'aquells temps: portar el nen, que anava molt maco, a ensenyar-lo als familiars i amistats. Escales amunt, escales avall. Que sí a la Soledat, que si a Sant Agustí... Acabàrem rebentats al cap del dia, però feliços. Portàvem a casa capses de bombons i unes pessetones».
Els infants solen ser cruels a vegades. I els companys ho van ser amb en Paco. «A col·legi, sobretot, és que no paraven. Que si Bou amb banyes... que si Bou sense banyes que si ets valencià... Va arribar un moment que si m'hagués pogut canviar el cognom i anar a viure a València ho hauria fet. Amb tot, el que més m'ofenia era allò de "valencià", perquè jo, pel sol fet d'haver nascut a Ca-talunya, sempre m'he sentit català».
22 de maig de 1992

Els qui saben ser agraïts

Acabarem avui aquest breu repàs a vida i anècdotes d'en Paco Bou, el primer capità que tingueren els jugadors del C. de F. Igualada. Diu: «Em vaig anar fent gran amb consentiment dels pares vaig entrar a treballar a la fabrica de mitges "M. Prat Torras". Hi vaig entrar molt a gust, semblava una bona feina almenys era segur que portaria un sou a casa em lliuraria de les glaçades de la placa de l'Ajuntament. Darrera meu, hi van entrar tres germans més: en Vicenç (ja mort), la Teresita i la Núria. Jo hi vaig ser quaranta-vuit anys. A la mateixa empresa hi treballaven els dos germans Galí, en Pau Corcelles, en Ramon Bernadas, en Rubí, el Rius Sarró, en Marí... I dones molt boniques com l'Estrada, la Vilaseca, la Rosa filla d'en Benifet, les germanes Jorba, l'Hermínia i un llarg etcètera ja difícil de recordar. Semblava que la vida, per mi i per als meus, es presentava força plane-ra, però, noi, la guerra, la maleïda guerra, capgirà els projectes i les esperances de moltíssimes famílies. A casa nostra, la guerra va ser un desastre i un calvari. El cas és que, entre la guerra civil, la mundial, i una llarga post-guerra que quasi va durar fins als anys seixanta, es van esvair els millors anys de la nostra joventut».

En Bou, fa una reflexió «Sempre n'hi ha que por nostàlgia o per sistema, no valoren el que tenen i creuen que qualsevol temps passat era millor. Cadascú és lliure de pensar com vulgui, però jo personalment, a pesar dels inconvenients que porta la prosperitat -com, per exemple, l'augment de la delinqüència i el trànsit excessiu de cotxes- per res del món no tornaria a viure com cin-quanta o seixanta anys enrera. Mosques. Fems al carrer. Carrers enfangats. Carros de la bóta amb canonades netejant els pous fecals de les cases. Estables i corrals de cavalls, vaques i cabres quasi a cada barri. Safareigs públics per rentar-hi la roba. Habitacles sense aigua, amb sostres alts, on et mories de fred malgrat les llars de foc. Cap mena de comoditat. I unes condicions sanitàries amb les que no era estrany que el tifus fes estralls, i molts infants morissin».
És, a grans trets, la história d'una persona, d'una família agraïda a la terra que els acollí. «Igualada és una ciutat entranyable. Aquí han nascut, menys jo, tots els meus germans. Aquí reposen pares i germans. I amb tota seguretat, poc o molt, Igualada haurà col·laborat que alguns dels descendents d'aquella família que fa setanta-un anys va arribar a Igualada cercant un millor nivell de vida, puguin encapçalar el seu currículum amb títols universitaris. Sempre -afirma- ens hem sentit acceptats i estimats». S'ho mereixen, realment.

En Paco camina amb energia. Abans arrossegava més els peus, però des que la seva dinàmica, solidària, extravertida germana Núria, la de la Seguretat Social, va descobrir el preparat biològic «Efamol» durant una llarga estada a Anglaterra i va fer que ell el provés, en Paco va més lleuger. Però a mi em sembla que és el cor i les ganes de viure, allò que posa ales als seus peus. I, qui sap, potser també una mica l'«Efamol». Al seu costat somriu -ella en sap- l'Antònia (l'Angeleta), i els fills, ja grans, s'han espavilat. En Francesc treballa d’autònom, i la Núria és mestra al Monalco. Ara a l'estiu es casa amb en Domènec Selvas i Torres. Queden lluny per a Francesc Bou i Bou els anys de pecats als maristes. Els temps heroics del futbol. I els gèlids mercats d'hivern a la plaça. Les mitges i el gènere de punt... Mira enrera. Està gojós. I sent gratitud.
29 de maig de 1992

GENEALOGIA DELS BOU ARLANDIS

D'esquerra a dreta: José Bou Arlandis, Enrique Bou Arlandis, Quico Catina, Enrique Bou Sastre, Antonio Ferragud (Tonico Miguel).
Foto d’Enrique Bou.

Agraïm la col·laboració d’Enrique Bou Sastre, Vicent Serralta Bou i Rosario Barbosa descendents de la família Bou Arlandis. També agraïm a Salvador Roselló Ibáñez la informació genealògica. En el llibre “El Ravalet de Xeresa” de Salvador Roselló podem llegir alguns episodis més de la família Bou Arlandis.

Vicent Bou Serralta

EL PAISATGE DE L'ÀRRÒS Inici

A Lluís de Martinot

Els arrossars estan constituïts, com qualsevol altre paratge, per un seguit d'elements que formen un patró repetitiu i reconeixible. Són, en definitiva, la suma d'orografia, vegetació i aigua, a més de l'element humà. La teoria paisatgística, però, sovint prescindeix de la vessant immaterial del paisatge, és a dir, d'allò que podíem anomenar l'estat d'ànim que ens propicia quan interaccionem amb ell, per centrar-se en l'aspecte més físic. És clar que la ciència ha de ser tan asèptica com calga i, per tant, ha d'abstenir-se de qualsevol trivialitat que resulte vergonyosa per no distraure's d'uns objectius clars i demostrables. Amb tot i això, tampoc s'ha de descuidar l'aspecte subjectiu, com són les percepcions que indiquen l'esdevenir del temps de forma personal.

Les maneres de viure, els llocs on habitem, allò que vegem diàriament, s'encaixa dins d'un procés evolutiu que se sobreposa a qualsevol doctrina. El que és nou esdevé vell, i el que és antic acaba per oblidar-se. Aleshores, desapareixen no tan sols les coses més tangibles, sinó que a més, s'eclipsa el bastiment que les sosté.

Fins no fa més de quaranta anys, l'arrossar s'estenia des del Molinell fins al Pla del Llobregat. Aquesta situació aportava una unitat etnogràfica de transcendental importància. Una mena de terme comunal que superava fites administratives i responia només al caprici de la distribució nativa de l'aigua. Les terres d'arròs formaven una veta verda i tibant vora la Mediterrània on lluïa la metamorfosi sincrònica que imposava el color de les tiges en cada estació. 
Les conjures geològiques hagudes en un temps remot i impensable van disposar en aquestes zones el reclam adequat per tal que l'arròs es deixés educar. L'aigua, agafaria la forma de riera o sequiol, de canal o de reguer exhibint la instrucció que l'home l'imposava per amansir-la. 

Les poques marjals que encara queden resten com a vestigis d'aquella feta. Resulten uns territoris inexpugnables burocràticament, sobre els quals planeja una demència palesa. Aquestes terres d'arròs exigeixen una topografia llisa per tal de ser negades, com les que estan solcades a ponent pel cavalló gegantí i continu de les serralades litorals. Aquest és el cas de la Safor, el Mondúver, la Serra d'Irta, etcètera; un conjunt de monts menors, si es vol, però amb una significació cabdal en la gènesi de les marjals costaneres. Per aquest motiu, la imatge que ha tingut el segador gairebé sempre ha sigut la mateixa: per davant, la corbella entre les mans i, enfront, les muntanyes calitjoses, on garrofers i oliveres prenien un color incorpori amb la distància. Aquests llocs, on la muntanya seca contrasta amb la geometria plana de l'aigua, tenen quelcom de fascinant, de miracle natural.

Si bé és cert que hui dia el conreu de l'arròs es manté en comarques veïnals, el món de l'arròs tal com es vivia abans desaparegué quan la corbella donà pas a la recol·lectora. A partir d'aquest moment, el llaurador va haver d'adaptar-se a un nou concepte d'agricultura, a l'albir d'altres conreus més rendibles, que el retiraren d'una feina tan dura com era l'agricultura de subsistència.

En tota aquesta reflexió particular, però, cal parlar dels elements que configurarien la percepció més subtil del panorama i que mantenen una modesta condició de secundaris. Tal és el cas dels sorolls i de les fragàncies que contribueixen així a l'aproximació sensorial al paisatge que ens envolta. Les coses, segons es diu, ja no saben, ja no olen com abans. El nostre món presenta actualment una insipidesa sintètica i convencional.

Per sort, les olors al camp són sempre derivades de circumstàncies ben manifestes. És el cas de la salaó que viatja terra endins dels arrossars amb la brisa de la mar, de l'olor molla del fang i dels rostolls vells descomponent-se, del flaire obert dels canyars inquiets. Del fem dels animals o de la palla que s'escampa a l'aire quan es treballa amb mans i canells.

El mateix ocorre amb els sorolls com el cruixir d'un carro de bous o el xivarri de les quadrilles segant; cal dir que ja són memòria. Com l'escamot que divulgaven un grapat de xiquets llogats per tal d'allunyar els teuladins que malmetien seriosament els guanys de la collita. Sembla que feien una aliança infantil amb els espantalls mentre colpejaven perols i cassoles.

Les cançons també se sentien mentre es treballava, com les cançons de batre que uixaven la soledat del llaurador al sequer mentre l'animal girava concèntricament al seu voltant. Després, amb el progrés, va arribar la trilladora mecànica que substituïa el rutló de pedra arrossegat per l'haca. Aleshores, es canvià a l'estridència de les màquines a fi de separar el gra de la palla. Tampoc, però, s'havia que menysprear un invent revolucionari i transportable a conveniència.

Les paraules en l'ofici del segador pertanyen també al món sonor. Mots inventats per parlar de l'arròs que ara prenen la condició de descoberta. És la circumstància de paraules com guaix, jou, xarugar, ventar, birbar o batre. Expressions com la de «plantar en cama de ferro» per referir-se a la distribució triangular i alterna que prenien les mates en ser trasplantades. Termes que encara porten un encant atàvic en la seua pronúncia, una mena de cultismes ordinaris que es desempolsen de tant en tant en alguna conversa.

Amb tot i això, no ens hem de deixar portar pel lirisme pictòric de les quadrilles treballant a estall de sol de sol. La feina de l'arròs, segons diuen els que l'han tastada, és una de les més penoses que pot fer el llaurador. Els que passaven l'estiu feinejant als arrossars ho vivien com a un treball continu tot i que per buscar-se el jornal haguessen de canviar d'un lloc a un l'altre. La majoria afrontava el viatge tan sols amb dos pedaços de roba, la corbella i el cabàs a l'esquena.

Això suposava un veritable pelegrinatge de les quadrilles que es repartien els jornals de la plantà i de la sega entre les comarques de la Safor, la Ribera, l'Horta i les terres del Montsià, allà pel delta de l'Ebre. La feta va quallar amb la imposició de les tècniques de conreu que els valencians exportaren a poblacions com Sant Carles de la Ràpita, Amposta, Deltebre, etcètera. Així, La zona arrossera de l'Ebre començà a ser-ho quan a principis de segle xx s'intentà de treure profit d'unes terres repoblades que, tradicionalment, havien estat considerades insalubres i poc profitoses, de no ser per la caça o la pesca. En aquest ordre de coses, les feines de l'arròs sempre han propiciat les comparacions entre els treballadors. Els valors de l'home feiner i noble de cor es consideraven d'una gran importància. Hui dia encara es recorden els més segadors de la quadrilla amb el mateix respecte que als bons jugadors de pilota. 
El conreu de l'arròs a les nostres terres va desaparèixer també per l'escassetat de l'aigua. Potser aquesta és l'excusa més prudent per no haver de parlar d'altres inconveniències. Una aigua que per aquest dies sembla presentar una abundància quimèrica. Encara poden observar-se alguns motors dels termes de marjal, ara adaptats a altres usos, que servien per bellugar l'aigua d'una sèquia a una altra, en un intent de mantenir un difícil equilibri hídric. 

L'arròs, abans, donava molta feina, tanta com la que ara dona la taronja. I era un conreu delicat, situat a mercè de les tronades de tardor que en qualsevol moment podien esparpallar les mates. Aquest conreu és un bon exemple de com el món del progrés i la prosperitat, de la rendibilitat i de l'economia domèstica fa canviar, de soca i arrel, les coses que pareixen eternament invariables. A hores d'ara el que fa un temps va ser el conreu més important a la Safor, pren una imatge tan llunyana com ho va ser el de la morera o el de la canyamel.

Aquells dies resideixen per a molts entre l'enyorança i l'alleujament en la feina, allà on els records s'ocupen amb els versos d'una cançó de batre, que ara només es cantusseja per fer memòria:

  Joan Ll. Mollà

ENSALADA DE TOMACA Inici

Amb aquesta amanida passa el mateix que amb la resta d’ensalades senzilles que hem menjat a casa nostra: la justesa d’ingredients implica que hagen de ser d’una qualitat absoluta. La millor època per a prepa-rar-la serà l’estiuenca ja que és quan es cullen les tomaques de temporada.

Tot i existir centenars de varietats de tomaca, la coneguda com a tomaca valenciana ha sigut la que ha estat conreada a les nostres contrades. Aquesta és una tomaca de bona mida, de forma un tant irregular amb plecs a mode de gallons que ixen radialment des del centre. La preparació del tomacar sempre s’ha fet amb molta cura i tot triant bé les varietats més preuades. La llavor es guardava d’una any per l’altre i quan es componia el planter a principis d’any calia protegir-lo del vent del nord amb arrasers de palla d’arròs o de fenàs. Hui el conreu de la tomaca autòctona és gairebé anecdòtic i està relegat al bancal del que hom podia dir l’últim llaurador romàntic.

Ingredients:
Tomaques, alls, oli vinagre i sal

Preparació:
Lleveu la part central de les tomaques. Talleu-les bé a rodanxes, bé a gallons, com més s’estimeu. Arregleu-les en una font. Escampeu-li pel damunt l’all picat, la sal i el vinagre –si en poseu, perquè hi ha qui considera que el vinagre no lliga bé amb la tomaca crua. Després regueu-ho amb oli.

Joan Ll. Mollà

CONTRAPORTADA : Conselleria restaura les muntanyes després de l'incendi? Inici

Tornar