EDITORIAL Inici

El confeccionar un número de la revista La Cisterna amb un mínim de dignitat és una tasca que suposa l'esforç d'unes quantes persones treballant altruis-tament durant hores que, de vegades, costen de trobar. Això i el finançament són els dos motius que, en alguna ocasió, han fet perillar la continuïtat de la revista.

La part econòmica sembla que ja està superada amb les aportacions dels lectors. I el ressò que ha tingut la nostra publicació pels pobles del voltant ens ha permés d'ampliar el nombre de col·laboradors que ens regalen el temps del que no disposem nosaltres.

Aquesta vegada volem agrair l'aportació de Francesc Torres Navarrete i Vicent Pellicer Rocher que desin-teressadament ens han cedit els seus treballs sobre l'església de Xeresa i demanem disculpes pels que hauran d'esperar propers números per publicar-se.

Potser el tema que tractem en aquesta ocasió, a primera vista, no semble massa atraient; però pensem que sabreu valorar la importància del seu contingut; fruit de la recerca i l'estudi de persones interessades en la nostra història.

Confiem en continuar bregant perquè, periòdicament, una nova Cisterna veja la llum. Vosaltres s'encarregueu de fer-nos memòria; ja que en passar uns mesos des de la publicació de l'últim número comença a fer-se'ns habitual la pregunta de costum: Quan eixirà la pròxima Cisterna? És l'avís que, tossudament, ens recorda que hem de posar-nos en marxa i rematar la feina.

PER XERESA I FENT CAMÍ Inici

ITINERARI 9. XERESA- LA CREUETA- XERESA.

DURADA APROXIMADA: 1h. 30 m.

* PELS CAMINS DE L'AIGUA (1) *

Fins ara no havíem fet mai un passeig per la part més oriental del terme, aquella ocupada per les principals vies de comunicació -a banda de l'autopista A-7-: carretera N-332, via de ferrocarril-, a més a més que per un dels ecosistemes més rellevants i importants: les marjals. Una zona humida que no arriba a les 300 hectàrees, amb una inundació o entollament estacional tardor/primavera, tot depenent de l'aigua de pluja acumulada- i amb un nivell freàtic o d'aigües subterrànies- molt alt pròxim a la superfície del terreny-. Una zona que actualment està dins el catàleg de llocs protegits de la Generalitat Valenciana. Inclusió que va produir tres diferents reaccions en els habitants del poble: a uns els deixà indiferents -cosa que passa sovint-; uns altres alçaren les campanes al vol i n'estaven més contents que unes pasqües -ja era hora!-; a d'altres els va fer el mateix impacte que una patada -o puntelló, com deiem abans- allà on no anomene. Deixem-nos, però, de circumloquis entorn parts tan interessants i vistoses de l'anatomia humana davantera, i cenyim-nos com cinturó de castitat medieval- al primer passeig/visita en aquestos indrets. Perquè així com tres van ser les reaccions/respostes- n'hi farem tres, d'itineraris. Aquest primer, d'aproximació general; els altres dos, per les parts sud i nord, respectivament, del paratge.

Començarem per l'avinguda al Mar antigament carrer Fora, camí l'Estació, General Mola- en direcció est, cap la Mediterrània. Després de l'escola i les darreres cases del poble, ens trobarem de sobte en l'àrea destinada a polígon industrial: naus i magatzems, arribant, camí avall, a una "rodona" on se'ns recorda amb un gust absolutament kirsch- l'agermanament entre el nostre benvolgut poble i l'excel·lent de Fronton sense accent gràfic, please!- a l'antic Llenguadoc, au-delà dels Pirineus. Passant per sota la N-332, arribem tot seguit al carril d'entrada/eixida de l'A-7 -que ens aprofita també per eixir/entrar al poble- i a la via del tren. A la dreta, el barranc de La Martina. Se n'adonareu del poc espai de què disposa l'aigua per tal de travessar les vies de comunicació, amb els inconvenients que això comporta, quan plou "sense coneixement". Travessem amb cura i enfilem pel camí de la dreta, immediat a la via fèrria: el Camí la Via. Seguim-lo, i passats no arriba a deu minuts, ens toparem amb un pujolet: és la Muntanyeta de la Creueta, de només 34 metres d'alçada sobre el nivell del mar, però molt interessant didàcticament ja ha aflorat la professió!- per als nostres propòsits. A més de reunir molts dels vegetals romer, argelaga, pebrella, sajolida, margalló, bruc, timonet, raïm de pastor, llentiscle, coscoll, pi blanc, algun que altre garrofer- que hem trobat o trobaríem a la resta del terme muntanyós, presenta una gran varietat en roques i certs fòssils -Exogyra, Pycnodonta, Neithea-, i podem gaudir ja abans del cim d'un lloc ideal d'observació, amb vistes panoràmiques de la carena muntanyosa del castell de Bairén, de la platja de Gandia, del mar, de la marjal. Seguirem el camí asfaltat de l'esquerre i hi pujarem per la part nord-oest, per un caminet ample i ben marcat, ple de ruscos a mà dreta. Atenció, per tant, a les abelles, i ascendim sense molestar-les.
La major part del marjal no pertany a gent del poble. És de "Rústicas. S.A.". Fent història, aquesta companyia ha presentat a les distintes corporacions municipals per "si picaven"- projectes diferents d'"aprofitament urbanístic" de la zona. Sempre "edulcorats" per allò d'afavorir la riquesa al/del poble, la creació de llocs de treball, etc. Si recordeu, -i si a mi no em falla la memòria- aquestos projectes han estat cada vegada més "descafeïnats" -valga'ns el terme-. De menys impacte ambiental negatiu, al menys vistos grosso modo. Més adaptats a la visió de la població i dels polítics, cada cop més conscients de vegades no, per què no dir-ho?-, de la vàlua i utilitat d'aquesta zona humida. A l'època franquista fou una gran ciutat de vacances: la "Ciudad Renacimiento". Un gran complex amb hotels de diferents categories; una urbanització variada, entre cases i apartaments; un gran llac d'aigua al centre i uns canals que permetrien que els ocupants dels hotels i els propietaris de les vivendes poguessin endinsar-se a la mar en el seus vaixells, ancorats a la portella de casa. A la portalada principal, gaudirien del seu cotxàs sobre terra ferma. Temps després, a l'època de l'ajuntament socialista, foren "només" uns quants hotels i xalets disseminats, d'alt estanding, però. Més recentment, un "extraordinari" camp de golf amb el seus serveis, més dos parcs temàtics, un d'ells de fauna i flora. Tot, alçant-ne el terreny, i envoltant-lo d'una sèquia/fossat -reminiscències medievals d'amo i senyor?- que serviria de desguàs de l'aigua sobrant.
Bo. Estàvem ja ben amunt de la muntanyeta, abans de les divagacions urbanístiques. Mirem al lluny, cap a la mar. A la dreta i enfront tenim els edificis de la ingent "urbanització" de la platja de Gandia; més a l'esquerre, les restes més bé despulles-, del que va ser la Devesa que dibuixà Cavanilles, tan poblada d'arbres, i la platja de Uïr, on solen anar a l'estiu els del poble. Més pròxima, la carretera Natzaret-Oliva i la sèquia Trénor límit est de terme-. I entre aquesta i on estem nosaltres, abarquem els terrenys de marjal, sols trencats per un bosquet d'eucaliptus, uns horts de tarongers i un aterrament -dreta-. No podem distingir la línia del Camí Casals, que la creua en direcció perpendicular a la platja -esquerre-. Fixant-nos, apreciem les sèquies de drenatge i, si l'estació ha estat plujosa, l'espill de l'aigua. Aigua de marjal que -no sabem per quin motiu exacte-, sempre ha estat "perseguida", si exceptuem els anys on hi ha hagut plantat arròs -temps de fam i escassesa-. Poques vegades s'havia albirat com se sap exactament ara- els beneficis que comporta. I, com jo no sóc un entès, copie exactament: "Si vas a l'hivern o a la primavera podràs veure l'aigua que entolla la marjal i que en realitat és aigua subterrània que es troba a la superfície del sòl... Aquesta aigua segueix per sota omplint els porus de les roques de la marjal i el pes d'aquesta aigua manté a prou fondària l'aigua salada de la mar. Segons l'altura de l'aigua subterrània dolça (per damunt de la cota 0 metres, que és el nivell del mar) estarà més o menys fonda l'aigua salada, de forma que si baixa el nivell d'aigua dolça, puja el nivell d'aigua salada. Si el nivell d'agua dolça estiguera al nivell del mar, l'aigua salada pujaria fins a aquest nivell. L'aqüífer s'hauria salinitzat" (1)
Seguint el nostre camí, continuem per la muntanyeta en direcció Gandia i arribats al cim trobarem un estret i costerut senderol que ens permetrà el descens, per l'altre costat. Dirigim-nos ara cap al mateix lloc on havíem pujat, fent una volta a la muntanyeta, entre ella i la via del tren. Apreciarem, paral·leles a aquesta, unes covetes d'una terra groguenca, una marga, roca composta d'argila i carbonat de calci, que s'ha utilitzat indistintament -en ocasions- com a adob de terres i com a terreta d'escurar.
Seguint pel primer camí a la dreta aquell que havíem agafat abans-, el seguirem. Aviat ens trobarem a un terreny de marjal transformat per l'acció de l'home: tindrem tarongers a un costat i sèquies o canals a l'altre. Si ens hi fixem bé en el que tenim a dreta, possiblement veurem mig amagada la silueta grisenca d'algun exemplar de cranc americà (Procambarus clarki), o potser ens el trobem mort, rogenc, a la vora del camí
Aquesta espècie depredadora semblant al cranc de riu, fou introduïda a la dècada dels setanta i s'ha adaptat i reproduït molt bé, de vegades excessivament, el que ha afectat de manera negativa espècies aquàtiques existents amb anterioritat. A la Ribera va causar fa uns anys greus problemes en els arrossars. També podrem observar un altre exemplar forani, la gambússia (Gambusia afinis), peixet al voltant de cinc centímetres, portat des d'Amèrica del Nord amb el propòsit de combatre el paludisme, doncs aquesta espècie s'alimenta bàsicament de larves de mosquit.
Seguim el camí, travessem un pontet amb un ferm de color diferent a l'asfalt, i trobarem espècies vegetals com la bova de fulla estreta (Typha angustifolia) i, dintre l'aigua, llengua d'oca (Potamogeton natans). Després de la primera corba del camí, ja tot serà, a dreta i esquerre, el mateix paisatge: hort de tarongers i bassa al costat. Aquest sistema d'aprofitament agrícola del marjal dragat d'una banda de terreny i utilització de la terra extreta per augmentar l'alçada de la del costat- és, de tots, el menys perjudicial, ja que es manté el nivell freàtic, si bé es corre el perill de taponar xicotets naixements d'aigua. També pot fer desaparèixer algunes espècies, i n'introdueix de noves, cosa no convenient per mantenir un ecosistema. Seguim caminant, sense pressa, observant, sobretot, les basses. Si el passeig el fem en primavera o a l'estiu, ens sorprendrà la presència dels nenúfars (Nymphea alba), amb les vistoses flors blanquinoses i brillants verdes fulles circulars surant sobre la superfície d'algunes d'aquestes. Diuen que aquesta planta té propietats cardiotòniques i atenció!- antiafrodisíaques. El que sí és cert és que cal fer el viatge a les nostres marjals per poder gaudir-ne. A d'altres basses trobarem grans espais coberts per pa de granota lentilla d'aigua- (Lemna minor, Lemna gibba) el que ens indica aigües de pitjor qualitat, més contaminades per adobs. (Cal no confondre-les amb altra lentilla -la Lemna trisulca- que podem trobar rarament pròxima als ullals, que senyala aigua excel·lent; espècie cada vegada més escassa, i que caldria protegir). En alguna bassa o sèquia podrem contemplar, sempre a certa distància, exemplars d'aus molt comuns i abundants, com la característica polla d'aigua (Gallinula chloropus). Aquesta "té fins a 38 cm. de llargària i un plomatge negre amb dues taques blanques a la part de darrere de la cua, les quals són molt cridaneres, perquè mentre camina o nada no para de menejar-les. Si romanem sense fer soroll, les veurem eixir caminant sobre els nenúfars o nadant a la recerca de menjar. En cas de perill quasi mai no volen sinó que fan una espècie de carrera-vol sobre l'aigua fins amagar-se dins de la vegetació" (2) . Podrem veure una altra au que habita permanentment, que és l'escabussó, fàcil de distingir pel seu color molt obscur, quasi negre; pel seu xicotet tamany, i per l'hàbit d'escabussar-se per buscar menjar o quan se sent amenaçat.
I si teniu llicència per pescar en aigua dolça, i porteu canya - amb permís de l'amo de la bassa, si ho feu a una d'elles- podreu capturar amb cullereta o mosca, curricant, algun exemplar de perca americana o black-bass (Micropterus salmoides), gran depredador originari d'Amèrica del Nord, introduït a l'estat espanyol cap la dècada dels cinquanta, només tenint en compte la seua vàlua com a pesca esportiva i no havent valorat l'aspecte negatiu que comportava la seua colonització. Utilitzant altre tipus d'esquer llombrígol o pasta- podeu intentar que pique alguna carpa ( Cyprinus carpio L.) -anomenada tenca al país- o més rarament algun barb (Barbus bocagei Steind).
Si sou observadors, se n'haureu adonat: pràcticament quasi tots els horts estan tancats, cosa no habitual al terme. Amb paret, amb fil de ferro, amb qualsevol objecte imaginable que puga posar impediments a l'entrada. "Per què serà?, preguntava amb una falsa innocència fa uns anys a la TV en castellà, clar!- una exuberant senyoreta, amb pitram ben ferm, una vegada assabentats tots els telespectadors de la resposta. Això mateix demanem nosaltres, perquè sabem que vosaltres teniu la solució: es tracta de posar tot el fre possible als "depredadors" de taronges.

En acabar el camí, després d'una gran bassa, a l'esquerre, us trobareu un altre camí asfaltat que el creua: és el camí Casals. Hi ha unes edificacions, també a la mateixa mà. Es tracta d'una granja de borrecs; ho notareu de seguida. Volteu cap el poble, -direcció Mondúver, que veureu al fons-, aviveu el pas i prompte us trobareu després de passar per damunt la Sèquia Travessera i pel costat del Camí Vell de Xeraco- altra vegada amb llocs coneguts: la via, l'entrada de l'autopista, magatzem de "Camilor", la illeta/rodona Xeresa-Fronton que emmagatzema a sota (la illeta) sutzor fastifgosa), magatzem de "Guillen", la solitària i despullada desmantellada- Servana...
Arribem al poble. Si fora època, al principi de l'Avinguda al Mar, cantó Alcodar - tasca "La Pista"- Fermín ens prepararia un platet d'esclata-sangs amb butifarra, que ens empassaríem de bon gust acompanyat d'un got de vi negre. Ara, caldrà conformar-nos amb un parell de cerveses ben fredes i una ració de faves. Que també reconforten!
Ramon Navarro

(1) JOSEP Mª FERRAIRÓ, FERMÍ ROMAGUERA, JESÚS VILAPLANA. "Entre senill i borró" CEIC Alfons el Vell. Gandia (1992).
(2) Op. Cit. "Entre senill i borró".

APUNTS PER A LA HISTÒRIA DE L'ESGLESIA DE XERESA Inici

Després de la conquesta cristiana del Rei En Jaume (1), la població de Xeresa restà sota l'assistència espiritual de l'església de Santa Maria de Gandia(2) --aquella que posteriorment seria elevada a la categoria de Col·legial o Col·legiata-- i que la població que l'habitava era cristiana i sarraïna. Posteriorment, els musulmans que habitaven entre els cristians, foren forçats a convertir-se massivament al cristianisme, d'ençà l'edicte de 1525; i seran els anomenats moriscos.
El triomf de la lliga santa contra els turcs en la famosa batalla de Lepanto, farà presagiar una política repressiva(3) contra els moriscos en general i en concret els 45 documentats en aquest temps a Xeresa(4): Zadon Chupaypa, Francés Omar, Gaspar Palop, Geroni Piteu, Joan Boayos, Perot Bazema, Pere Verdura olim Huzey, Françés Chonayca, Azmet Axer, Sadon Verdura, Francés Verdura olim Aly, Onaydal Chupaypat, Zait fill de Fatox, Pere Moche, Miquel Chupaupat, Janot Melich, Pere Chupayat olim Azmet, Benzada, Gaspar Piz, Corcox, Gaspar Maquastre, Pere Verdura, Francés Moada, Perot Benzada, Gaspar Bolaix, Pere Verdura olim Zuaya, Francés Axer, Verdura major, Perot Homar, Perot Esquif, Françés Sayt, Miquel Chinquaret, Joan Sayt olim Zaat, Perot Zayt, Françés Homar, Francés Bolaix, Perot Pis olim Azmet, Perot Bolaix, Sadon alfaquí, Perot Bolax Bardanet, Perot Moche, Perot Bolax, Faluga, Manuel, Joan Bedix, Francés Sadon, i Gaspar Franco. Així després del decret de desarmament del 1563, pel qual sols podien tenir les d'ús domèstic(5), es recomana que els moriscos costaners s'integren en poblacions cap a dins del país; es fortifiquen les zones litorals pel manament del virrei Vespasià Manrique, i els prohibeixen les tasques marineres perquè no fóren sospitosos de col·laborar amb els corsaris turcs o barbarescos(6).
Tampoc la política assimilista de suprimir les cerimònies morisques, publicar catecismes per a la instrucció dels conversos, com el de Martí d'Ayala (1565-66), o la Cartilla y breu instrucció de la doctrina christiana, ordenada per manament del Ilm. e Rev. Sr Francisco de Navarra, Arquebisbe que fon de València, prohibició de l'ús de la llengua àrab (7), i desterrar els alfaquís de les aljames, donà els bons resultats que s'esperaven. Hi hagué revoltes de moriscos el 1568. A la Junta de 1582 es prengué la determinació de l'expulsió, però es postposà fins el 1609, començant per la Crida del 22 de novembre i dos dies després el duc de Gandia, En Carles Francesc de Borja i Fernández de Velasco, senyor del lloc de Xeresa, seguint el reial decret de Felip III(8) expulsà del lloc els pobladors d'origen musulmà, que abandonaren el país, embarcats al port de Dénia(9).

Els acòlits són: Vicent Pérez, Antoni Gorrita, Hilario Ibañez, Andrés Albors, Francisco Sebastià, Enrique Bou i Manuel Clemot. Foto cedida per Lola Torres.

El papa Climent VII comissionà l'11 de juny de 1532 l'arquebisbe de Sevilla Alfonso Manrique i, en nom d'aquest, fra Antonio de Calzena (provincial dels frares observant d'Aragó) i Antonio Remirez, que edificaren noves parròquies per ensenyar el catecisme i doctrina cristianes, segons els Breus papals del 9 de desembre de 1532 i l'11 de gener de 1533. Se'n crearen unes dues-centes, dotant-les amb els fons de les antigues mesquites, la provisió de dos mil ducats de l'Arquebisbat de València i altres vuit-centes de la Seu de Tortosa, i per últim les Corts Valencianes de 1537 recolzaren econòmicament les noves rectories de moriscos. Després s'intentaran incrementar les dotacions econòmiques tant per les Corts de 1604 com pel decret reial signat en San Lorenzo de l'Escorial el 25 de juliol de 1606.

DE RECTORIA DE MORISCOS A CAP DE LA PARROQUIAL

En concret, el 1535 fou desmembrada l'església de Xeresa de la Insigne Col·legiata de Gandia(10) o antiga pila de Gandia --títol atorgat pel papa Borja Alexandre VI-- i eregida en rectoria de moriscos, sota la invocació de sant Antoni de Pàdua, consignant-li al curato de Xeresa: congrua, casa d'habitació i hort, amb l'obligació d'assistir a l'antiga matriu Gandia-- en totes les processons generals que s'hi celebrassen. A més, la nova parròquia fou dotada amb la renda de 10 lliures anuals per les primícies de la mensa canonical de la Seu Col·legial de Gandia.
L'arquebisbe de València sant Joan de Ribera (1568-1611) tingué un paper rellevant en la conversió dels moriscos i fou l'introductor de les idees del concili trentí. Aquest justificà la decisió de Felip III sobre l'expulsió en el sermó de 27 de setembre de 1609. Manà enderrocar moltes mesquites. Considerà la conveniència, el 1574, d'unir les rectories de moriscos de Xaraco i Xeresa en una única "Parroquial Església de Xeresa i Xaraco", perquè ambdues poblacions pertanyien al duc de Gandia, estaven a curta distància -mitja llegua- i, la poca població que hi habitava -seixanta i trenta focs respectivament-. Consignà al rector de Xeresa, pel treball que li exigia fer-se càrrec de la parròquia de Xeraco, les 10 lliures que contribuïa el capítol de la Col·legiata de Gandia, les rendes del benefici fundat en Xeraco per l'últim senyor En Joan Jeroni Almúnia, més 60 lliures que li serien abonades: 10 ll. pel capítol de Gandia, 16 ll. per les pabordies de febrer, març i abril, 3 ll. per l'ardiaca de San Phelipe (Xàtiva) pels delmes que percep i, 31 ll. de la mensa arquebisbal, pel delme del capítol catedralici i les de la congrua de centum dels curatos de moriscos(11).
Tenim notícia de la creació d'un benefici sota la invocació de Ntra Sra i Sant Bartolomé, que produïa anualment 18 lliures i 5 sous, però d'ençà 1644 es reduí a dues lliures i 10 sous, amb l'obligació de celebrar vuit misses resades a l'any.
En el Llibre de visites de l'església parroquial de Xaraco i Xeresa es consignen les visites pastorals del reverendíssim don Jacinto Menuarte, bisbe de Maronea del 1644 i l'altra de 1672 feta per l'il·lustríssim i reuerendissim senyor don Joseph Barber, bisbe de Maronea i canonge de València. També es constaten les de l'arquebisbe fra. Isidor Aliaga el 1617: "Xereza cum anexo Xaraco, etiam rectoriae horum oppidorum est annexum quoddam beneficium simplex", i el 1622, "Xereza cum annexo Xaraco. Viginti [domos] et personas communicantes quadraginta duas. Annexum novem, ac fideles cumunicantes viginti tres et in matrice unum benefficium"..(12)
La del 1675, de l'arquebisbe don Luis Alonso de los Cameros diu: "Xereza viginti domos, et quadraginta quinque personas comunicantes ac unum beneficium. Xaraco annexum novem domos, cum viginti quatuor fidelibus communicantibus". La visita de 1732 , d'Andreu d'Orbe, englobà ambdós llocs: "Xeresa cum suo annexo Xaraco centum domos et bis centum viginti personas communionis cum unico beneficio" (13)

La renda que produeix al rector l'església parroquial dels llocs de Xaraco i Xeresa en el quinqueni (1772-77) i que certificà mossén Lluís Pons el 16 d' agost de 1777, fou de 338 lliures, 5 sous i 9 diners, de les quals detallem les corresponents a Xeresa:
El centum la Mensa Episcopal de cent lliures. 100 ll.
Vuitanta-quatre aniversaris amortitzats, divuit resats a tres sous, i els setant-sis restants cantats a deu sous, queden de líquid: 19 ll. i 16 sous.
Trenta-sis aniversaris i mig que han augmentat i amortitzat en la present visita, rebaixada l'almoina de la missa, són:
10 ll. i 16 sous.
Per quatre dobles amortitzades de l'església de Xeresa, a 10 sous cada una, rebajada l'almoina de la missa:
1 ll. i 4 sous.
Per les festes al Santíssim Sagrament, Sant Antoni, Sants de la Pedra, Assumpció de Ntrª Senyora, de Ntrª Senyora del Roser, Sant Vicent y Sant Antoni, i també aquests en el dia del seu sant, en l'església de Xeresa, són vuit lliures i sis sous, deduïda l'almoina de missa: 8 ll.

De 24 aniversaris que s'han celebrat de la vidriola d'Ànimes a Xeresa, descomptada l'almoina de missa: 6 ll.
Per drets de sepultura de cossos majors a Xeresa i Xeraco un quinqueni i el darrer han estat 53, a raó de tres lliures i setze sous, són: 45 ll, 1 sou i 8 diners
Dels Albats (xiquets que han mort sense aplegar a tenir ús de raó), a 15 sous comptats per un quinqueni, 46 a Xeresa són: 57 ll, 17 sous i 4 diners, essent a l'any:
11 ll, 11 sous i 8 diners.
Pels drets de Noces, de l'últim quinqueni, que han sigut a 6 sous els 31 de Xeresa, són onze lliures i divuit sous, que a l'any són: 2 ll, 7 sous i 8 diners .
Pel dret de cello, comptats en el darrer quinqueni, han produït 22 lliures, i a l'any renden: 4liures i 8 sous.
Per drets de Bateigs, d'ambdós llocs Xaraco i Xeresa són 263, a de tres sous, importen trenta-nou lliures nou sous, i a l'any són: 6 ll, 19 sous i 9 diners.
Per assistència als malalts, en aquest quinqueni han produït 24 lliures, que renden a l'any: 4 ll. i 16 sous.
De les ofrenes de les 117 Parteres que ofereixen un sou, un pa i una ampolleta de vi, que s'estiman en sis diners i per tot un sou i sis diners, sumen 8 liures 14 sous nou diners, i a l'any: 11ll. i 15 sous.
Quatre aniversaris que celebren anualment els confrares del Roser, menys l'almoina de la missa, 1 ll. i 4 sous.
Pels aniversaris dels vint Confrares del Roser soterrats en el quinqueni, rebaixada l'almoina de la missa, importen 16 lliures, i per any: 1 ll. i 4 sous.
Pel dret de cantar els gojos, per cada any: 8 lliures.
De l'arrendament de dues fanecades i mitja de terra horta, sense càrrec, que els rectors han posseït: 12 lliures

I últimament per l'almoina de la missa, rebaixats els 85 pro populo: 55 ll.

Qual todo importa la renta de 338 libras 5 sueldos y 9 dineros, cuya renta está afecta a los execidos derechos del subsidio de colectoria y gratificación de los cantores y asistentes a la Iglesia y demás, se disminuye por las frequentes enfermedades que por razón del País hazen más costosas la asistencia, lo que certifico con relación y presencia de los títulos de renta contenidos en las visitas y demás libros del régimen de dicha Parroquia.. Agosto a 16 de 1777. Dr D. Luís Pons, prevere".

LA POBLACIÓ DE XERESA.

La població del llogaret de Xeresa, després del 16 d'abril de 1249, com ja hem indicat era cristiana i sarraïna. Segons Sanchis Sivera (1922) passà per compra al metge Joan Almelio el 3 de març de 1320, però, abans, el 1309 l'havia comprat Jaume Palau a Jaume II. Després, el senyor de Xeresa, Joan de Vich el vengué el 24 de gener de 1487 a Pere Lluís de Borja, duc de Gandia, i, sa mare --tudriu i curadora-- Na Maria Enríquez, duquessa de Gandia, prengué possessió del lloc i trapig de Xeresa el 5 d'agost de 1497(14).
La població creixia molt lentament. No apareix documentada la població de Xeresa en el cens de Gandia i general contribució de 1373, ni en el del morabatí de 1393. Alguns autors ho consideren per despoblament. El còmput de Jeroni Munyoç(15) (1565-72) era de 43 focs o cases de moriscos a Xeresa. El 1609, en el recompte del virrei Caracena(16), la relació de focs de christians nous fou de 100. Després de l'expulsió dels moriscos calgué repoblar de nous pobladors vinguts de Castelló de la Ribera, Sueca, Cullera, coneixedors del conreu de l'arròs, o d'altres parts del país, i, fins i tot de les Illes Balears, principalment d'Eivissa. La recuperació seria costosa. L'aveïnament de 1646 dóna 25 cases a Xeresa(17). El 1712, en el Censo de Campoflorido n'eren 40 veïns. Al Padró de 1735? a Jeresa (sic) hi ha 43 contribuents de l'equivalent i sis pobres de solemnitat, és a dir, 49 veïns.

El Diario de Valencia aporta el 16 de novembre de 1793 : 115 veïns. El 31 de juliol de 1875, al padró de Xeresa hi ha un total de 225 cèdules, que corresponen a 951 habitants inscrits, dels quals 405 són barons, 174 solters, 216 casats i 18 víduos, i 543 dones, d'elles 281 fadrines 219 casades i 43 vídues. El cens de 1887 ja en són 1215 habitants.

El poble s'estenia al costat del barranc i la muntanyeta del Calvari o Algepsar, pel carrer del Forn, carrer de la Font-- després del Rector Calatayud, carrer dels Prats, carrer de Pere Joan Roselló, carrer de Poco trigo, carrer Major, del Ravalet... a dalt el molí fariner, prop la casa dels coloms, la muntanya lo Batall Serrat, i les terres s'establien a les partides de L'Horta de Sant Joan, la Batlia, dels Casals o les Tancades, horteta del Molí, de l'Era, Calafat, Pont de Gilabert, Pont de Francisco, el Llavador o la Punta, Racó de don Pedro, muntanyeta de la Creueta, el Carrascal, Muntanyeta de Perelló, Calamau, ...
Els veïns documentats (18) a la fi del segle XVII, reunits en els consells generals entre 1683 i 1690 són els següents:

PREVERES DE LA PARROQUIAL ESGLÉSIA.

Els rectors de l'església parroquial de Xeresa i Xaraco, que hem pogut documentar, perquè apareixen fent d'escrivans en els testaments nuncupatius, per no haver notari en la localitat, o són nomenats marmessors testamentaris, o se citen en algun expedient, foren:
Mossén Antón Sánchez (1580) que testificà davant l'inquisidor, el licenciado Ximenez de Reynoso(19) el 2 de novembre sobre moriscos "porque el testigo entendia el algarauia". "Mosén Antón Sánchez rector de Xereça y Jaraco (sic) de hedad de cincuenta y cinco años dixo: con juramento que estando en el lugar de Xe[re]ça le llamaron en casa de Jeronimo Bencada para aber de enterrar a un hierno suyo que se abia muerto, al qual alló amortajado a la morisca y declara la forma como estaba, híçole desamortajar y que le amortajaran como cristiano y de ello le pesó al dicho Jeronimo Bencada, morisco, a su muger y a una hija suya, las quales entendió el to……. Que le abian amortajado, dio por lon es a Jeronimo Mellado alguaçil de hedad de cincuenta años y Francisco Galçebre çedaçero de 55 años y este dio por conte al hijo de Alcaide de Xereça de hedad de 22 años moço por casar, examinados todos dixeron en efecto lo mismo ansí que por dixo las palabras, y los dos primeros añaden que les pareció estar labado el cuerpo del difunto, preguntados dieron raçon de su dicho y porqué y como conocieron que el difunto estaba amortajado a la morisca".
D. Joan Rodrigues el 1608. "Die xi mensis novembris anno a nativitate domini MDCVIII, ego Joannes Rodrigues presbiter rector locus de Xeresa et Xaraco[...].(20)
D. Pere Àvila, "die xxx mensis marcii anno a nativitate domini MDCXXXVIIII… testes sunt Petrus Avila rector de la parrochial de Xeresa et Xaraco.(21)
També es documenta en una àpoca del 3 d'agost de 1644, en què rep del 8é duc de Gandia, Francesc de Borja i Centelles: 7 lliures i 10 sous, per 50 misses per l'ànima de sa mare Artemisa Dòria(22). Amb ell s'inicien els Quinque libris de la parròquia.
D. Vicente Bolta que ens apareix com a testimoni de la confessió de Capbreu(23) feta per la dona de Bernat Ribes de Xeraco, Francesca Sunyer el 18 de març de 1668(24), de nissaga eivissenca.
D. Vicent Llorca prevere documentat el 13-12-1673 en l'escriptura davant el notari Antoni Vidal, en la qual s'atorgaven 12 aniversaris que després no es pagaren, i així apareixia ressenyat al llibre d'Aniversarios y Rahizes "por ser nihil e incobrable" foli 143(25), avui perdut. També s'anomena a l'establiment de "viginti jornata terra inculta", atorgat pel duc de Gandia a Jaume Ferrer de Xaraco(26) el 14 de novembre de 1680 que limita "cum terra heredorum Vicentis Llorca, quondam, rectoria locorum Xeresa et Xaraco"
D. Vicent Nadal. "Die iiii mensis martii anno a nativitate domini MDCLXXIII,... Vincentus Nadal presbiterus rectorem ecclesiarum parrochiarum oppidorum de Xeresa et Xaraco... fuit die decimo quinto mensis februarii, per Petrus Gregorius de Antillon vicarium generalem et reuerendissimus Ludouico Illefonso de los Cameros Episcopo Valentini".(27)
D. Valeriano Calatayú[d] (1687-1707). Germà dels notaris de Gandia, Ferrando i Severino Calatayud. El 1673 ja és prevere i viu a Gandia(28). En el seu temps foren alçades les noves esglésies parroquials dels llocs de Xeresa i de Xeraco(29). Fou mort en una de les incursions de les tropes borbòniques. La població de Xeresa en gratitud li dedicà el carrer de La Font(30) com carrer del Retor Calatayud.
D. Francesc Agustí (1712-1721). Estant de rector rebé el 17 d'octubre de 1712 la comissió dels drets d'amortització i sello, feta per l'advocat fiscal Josep (31)
D. Jeroni Corbí (1724-26). L'advocat fiscal de la real visita d'amortització, don Josep Ferrer visità l'església parroquial dels llocs de Xeresa i Xaraco el 6 de maig de 1724. (32)
Dr. D. Mariano Corbí (1727-1763), germà de l'anterior. Documentat en la real visita d'amortització feta per D. Josep Tortosa(33) el 1734. Després passà com a beneficiat a l'església de Sant Andreu Apòstol de València. Diu que "mercó de su dinero tierra, y determinó fundar un beneficio para que se regentara el magisterio de una escuela pública de leer y escrivir, o que se aliviase al maestro secular con veinte libras". Dels 9 trossos de terra que constava el benefici, dos n'eren a Xeraco, situats, l'un a la partida dels Fondos, "con su cenia", comprat a carta de gràcia a Vicent de Lena el 3-9-1746, i l'altre a la partida del Fossar, "lindante con dicha Iglesia, con tierras de Antonio Pérez, Antonio Cardona, y hoy en dia Joaquin Torres y con el corral de Diego Pérez, que pertenecieron a Miguel Bofí y vendió el 2-1-1750", davant el not. Ascensi Martín Garcia(34). Les terres pròpies del Corbí passaren a Vicent Agustí, segons l'escriptura de 27 de setembre de 1781 davant Joaquim Pastor de València
Dr. D. Luis Pons (maig del 1763-1802). Aquest contestà el qüestionari de 15 preguntes, en què es demanava informació sobre certs pobles, la comunicació entre ells, etc..., per carta el 23 de març de 1777 a Don Tomàs López35 autor de Relaciones geográficas, topográficas e históricas del Reino de Valencia, hechas en el siglo XVIII, aportant l'article: GEREZA O JEREZA (sic), és a dir, Xeresa. Mantingué un procés contra el fiscal de la cúria valentina començat el 16 d'agost de 1777(36) fins el 22 d'octubre de 1799. El 1791 comprà a carta de gràcia per 200 lliures tres fanecades als fills de Vicenta Pallarés: Bertomeu, Bruno, Pere Pasqual i Francesc Rosselló i Pallarés. Després passà a l'Alcúdia de Carlet, però abans vengué als germans Josep i Thomàs Castelló de Miguel les dotze fanecades de terra el 9 d'agost de 1802 davant el not. Jaume Simon de Xeresa. També apareix de fiador juntament amb Josep Castelló de Miquel en la compra que féu Pere Castelló de 114 cabres, el 12 de març de 1799, per 213 lliures. El 1775 arrendà les terres de la parroquial entre Joseph Roselló de Carles i Baptista Pallarés de Xeresa i el xeraquer Vicent Castelló de Joseph. Per aquest temps, els xeraquers inicien el procés sobre exigència d'un vicari permanent a la localitat.
D. Vicente Pla (1803-1851). Rebé la real visita del fiscal d'amortització D. Cayetano de Urbina, del consell de sa majestat, intendent general de l'exèrcit del Regne de València el 10 de gener de 1806(37).
D. Pedro Pasqual Muñoz (1851-1873), venia de l'església parroquial de les Almoynes (1848-1851).
D. Salvador Moratal (1878-1883).
D. Manuel Sanchis (1883-1893).
D. José Ramón Costa Castillo (1893-1903). Després anirà a Almoines (1903-1922).
Convé ressaltar la donació que fan Francesc Roselló de Francesc i Rosa Ferrer al seu fill Francesc d'un capital de 1900 lliures de 73 fanecades amb renda anual de 80 lliures "para que se pueda ordenar presbítero y tenga congrua de sustentación, pero si obtiene Iglesia y beneficio o prebenda, con la qual tenga congrua substentación para mantenerse el citado sacerdote, vuelva a nosotros la propiedad(38)”. Igualment, Joseph Castelló que no tenia descendents, becà Vicent Lloret "para que pueda ordenarse y a la mucha benevolencia que le tengo" amb més de 600 lliures, valor de 24 fanecades i una casa al carrer dels Prats
També ens hen trobat amb els religiosos, fills de Xeresa, com el pare Pere Roselló, monjo del Real Monestir de Nostra Senyora de Valldigna, i el seu nebot Tomàs Roselló religiós de l'orde de predicadors de sant Domènec, resident a València(39).

INVENTARI DELS BÉNS DIPOSITATS A L'ESGLÉSIA DE XERESA

De l'època del rector Vicent Nadal trobem un interessant inventari dels béns que es disposaven en cadascuna de les seus de la parrochial (40). A Xeresa la ressenya es fa en presència de Joan Moragues, aleshores síndic del comú del lloc de Xeresa. Transcric tot el document per considerar-lo molt interessant:

"Primerament en la sagrestia de dita Iglésia de Xeresa(41) foren atrobats los béns següents:
Primo un sent Antoni de Pàdua de bulto.
Ittem un llibre de Batisme (42) que comensa en 1 de maig de 1633, y llibre de confirmació que comensa en 1 de juny de dit any, el qual està en cubertes de pergamí.
Ittem en lo mateix llibre estan continuats los casats, en dit llibre estan continuats los diffunts, en dit llibre y a un titol que diu Libro de los descumulgados del lugar de Xeresa y Xaraco.
Ittem un llibre en cubertes de pergamí intitulat Contributiones Sinodales de l'Arsobispado de Valencia, echas por el Illustrissimo Señor don fray Pedro de Urbina, Arsobispo de Valencia, enprés en 22 de abril de 1657.
Ittem dos llibres blanch.
Ittem un globo de plata de forma chica.
Ittem un llibre de vesites, que comensa en lo any 1654 inclusive.
Ittem dos uesites, cada una en son quadern de folio que cahuna és del any 1644, feta per lo reverendissim don Jacinto Menuarte, bisbe de Maronea, y la altra de 1672 feta per lo il·lustrissim y reverendissim señor don Juseph Barber, bisbe de Maronea y canonge de Valencia.
Ittem un quadern de sis fulles intitulat Mandatos de la Yglesia de Xeresa y Xaraco, del any 1654.
Ittem dènau quaderns de carregament de censal dels aniversaris que es selebren en la Iglesia del lloch de Xeresa.
Ittem quinse quaderns de censals dels aniuersaris que respon lo lloch de Xaraco.
Ittem una inmage de plata daurada de or de Nostra Señora del Pilar de Zaragoza que es al modo de un real de quatre ab onse perles y onse granats alrededor.
Ittem un calis ab sa patena en sa funda.
Ittem un palis de tafatà colorat.
Ittem una casulla molt vella, que ya no servix.
Ittem altra casulla de chamellot colorat, guarnida de una randeta, del mateix color, usada.
Ittem una casulla de tafatà colorat, guarnida ab un galonet de plata falsa usada.
Ittem un frontal de tafatà colorat, guarnit en galo de plata falsa, usat.
Ittem tres cubricalis de tafatà, lo hu blau, lo altre vert y lo altre blanch, usats.
Ittem una dotzena de tovalloletes y purificadors, ço és miga dotzena de cada cosa, tot usat.
Ittem quatre amits, tres bons y lo hu roín, usats.
Ittem dos corporals usats.
Ittem una tovallola de desposar de tafatà blanch, guarnida de plata fina, usada.
Ittem una cortina chiqueta de tafatà colorat ab guarnició de plata falsa, usada.
Ittem quatre toualles per al altar, les tres usades y la altra noua.
Ittem un roquet usat.
Ittem una capa negra de chamello ...
Ittem set candeleros de bronce usats.
Ittem una alba usada.
Ittem una canpaneta de tocar al altar major.
Ittem un síngulo usat.
Ittem un plat de bronce usat.
Ittem una chismera de plata.
Ittem una pechina de plata.
Ittem un vaso de plata pequeño de traher la extremaunción.
Ittem dos llànties.
Ittem un encerser vell de bronse.
Ittem un globo a on està el Señor servat, de plata gran.
Ittem un faristol usat.
Ittem nou banchs usats.
Ittem un veril de plata.
Ittem un sant Cristo.
Ittem un creu de fusta vella.
Ittem una llanterna per aconpañar al ...
Ittem un missal usat y l'atril.
Ittem un manual.
Ittem dos caixes a on està l'àrdua del servisi de la Yglésia.
Hic enim sunt bonaque promine ego dictus Vincentius Nadal presbiter ac rector ecclesiarum oppidum de Xeresa et Xaraco in aenio fore et esse siue pertinere dictis ecclesiis par Rochi Alibus oppidorum de Xeresa et Xaraco protector tamen quod si in euentum aliqua alia bona opparuerint ipsarum ecclesiarum parrochiarum oppidorum de Xeresa et Xaraco possim illa in presenti inuentario addere et continuare seu continuum facere aut de illis aliud de nom confisere inuentarius adquem effectum protector quod omne tempus et iusremaneat misi salnum integrum et illerum in omnibus et per omnia que fuerunt acta in oppido de Xeresa et Xaraco respective die quarto mensis Martii anno a nativitate domini millessimo sexuntessimo septuagessimo tertio. Signum mei Vincentis Nadal rectoria predicti qui hec dicto nomine laudo concedo et firmo. Presentibus protestibus don Josepho Ysco de Quincoses et Joanni Estela chirurgo oppidi de Xeresa habitator".

EL LLIBRE D'ANIVERSARIS I CENSALS

El Libro de Aniversarios y Rahizes de la Iglesia parroquial de Xeresa y Xaraco, esmentat pel capellà don Mariano Corbí43 tal vegada és el de Mandatos de la Yglesia de Xeresa y Xaraco de l'any 1654, els dènau quaderns de carregament de censal dels aniversaris del lloc de Xeresa i els.quinse quaderns de censals dels aniversaris del lloc de Xeraco, citats en l'inventari de mossén Vicent Nadal de 1673 i que eren custodiats a la sagristia de l'Església de Xeresa44. En aquest s'especificava el nom de la persona que encarregava l'aniversari o missa cantada de requiem --bé familiar del difunt, bé el marmessor testamentari, assignat davant notari, encarregat d'executar la darrera voluntat del finat--, la data de l'aniversari de la fundació a celebrar en dia assenyalat, a qui era atorgada la intenció, el cens en lliures reials de València o els béns dipositats per amortitzar, normalment terres cedides a l'església o comprades a carta de gràcia, i les despeses per dret de soterrament o sepultura i sota quin notari es feia la cessió
Coneixem el nom dels qui han atorgat aniversaris, drets de sepultures, dobles, etc. tot estudiant els expedients o memorials de béns realencs o considerats com a tals que posseïa l'església parroquial de Xeresa i Xaraco, realitzats pels rectors: Francisco Agustí (1712), Jeroni Corbí (1724), Mariano Corbí (1740) i Vicent Pla (1815), per l'obligació per part del rector de la parròquia de retre visita al fiscal d'amortització i "sello". Aquests són:

BÉNS DE LA COL·LEGIAL DE GANDIA A XERESA(45).

Al registre de segregació dels béns de la col·legial església de Gandia, de l'any 1809, fet per l'escrivà Joan Pastor i López, encomanat pel jutge, subdelegat del senyor alcalde major de Gandia, resen les següents apuntacions:
"Tres hanegadas un quarto, treinta y seis cañas tierra huerta, partida de las Huertas de San Juan, lindantes con tierras de Miguel Ferragut a dos partes, de Vicente Serralta, azequia en medio, de herederos de Josef Roselló y de Juan Perelló, sujetas al dominio mayor y directo del Exmo. Señor Duque de Gandia a censo anuo perpetuo de tres sueldos por hanegada, luismo y fadiga y partición de frutos a la ochena.(rentan) 13 ll. 4 sous, 8 diners.
Tres hanegadas un octavo, tierra amarjal, partida del Puente de Gilabert, lindantes con tierras de Vicenta Pallarés, de Josef Roselló, de Francisco y Bruno Roselló y de Juan Perelló, tenidas al dominio mayor y directo del Exmo. Señor Duque de Gandia a censo anuo perpetuo de dos tercios de dinero por todas ellas, con luismo y fadiga y partición de frutos según cabreves. 13 ll. 14 sous, 11 diners.
Quatro hanegadas un quarto seis cañas y tres palmos de tierra huerta, partida del Pont de Francisco, lindantes con tierras de Antonio Roselló, de Vicenta Pallarés viuda de Roselló, azequia arrozera en medio, de Josef Roselló de Ignacio y de Francisco Ferragut, sujetas al dominio mayor y directo del Exmo. Señor Duque de Gandia a censo anuo perpetuo de dos sueldos por hanegada, con luismo y fadiga y partición de frutos según cabreves. 13 ll. 11 sous, 5 diners.
Dos hanegadas dos quartos, veinte y una cañas y quatro palmos y medio tierra senial, partida del Puente de Gilabert, lindantes con tierras de este Cabildo, de herederos de Thomas Estela, de Agustín Ferragut, y de Antonio Serralta, sujetas al dominio mayor y directo del Exmo. Señor Duque de Gandia a censo anuo perpetuo de dos sueldos por hanegada, luismo y fadiga y partición de frutos según cabreves. 11 ll, 14 sous 9 diners.
Dos hanegadas dos quartos, y veinte y cinco cañas de tierra huerta, partida de las Huertas del Molino, lindantes con tierras de Antonio Cavallero a dos partes de Josef y Francisco Roselló, azequia del molino en medio, sujetas al dominio mayor y directo del Exmo. Señor Duque de Gandia a censo anuo perpetuo de quatro sueldos por hanegada, luismo y fadiga y partición de frutos de la ochena. 10 ll. 17 sous 1 diners.
Dos hanegadas y media, quarenta cañas, quatro palmos y medio, tierra huerta, partida de las Huertas de San Juan, eo de la Crehueta, lindantes con tierras de Fernando Ferragut, de Thomás Castelló, de Ygnacio Roselló, camino en medio y de Leonardo Chover, azequia en medio, sujetas al dominio mayor y directo del Exmo. Señor Duque de Gandia a censo anuo perpetuo de tres sueldos por hanegada, luismo y fadiga y partición de frutos a la ochena. 14 ll. 11 sous, 10 diners.
Una hanegada, dos quartos y veinte cañas [tierra] senial, partida del Llavador, lindante con tierras de Josef Cardona, de Francisco Blanquer, de Pasqual Sebastiá y de Juan Prats, camino en medio, sujetas al dominio mayor y directo del Exmo. Señor Duque de Gandia a censo anuo perpetuo de dos sueldos por hanegada, con luismo y fadiga y partición de frutos de la ochena. 5 ll, 16 sous, 9 diners.
Dos hanegadas y seis cañas de tierra senial, partida del Pont de Gilabert, lindantes con tierras de Antonio Prats, de Ygnacio Roselló, de Francisco Moscardó, de Rafaela Castelló, camino de Xaraco en medio y de Agustín Ferragut, sujetas al dominio mayor y directo del Exmo. Señor Duque de Gandia a censo anuo perpetuo de dos sueldos por hanegada, con luismo y fadiga y partición de frutos de la ochena. 5 ll, 16 sous.
Dos hanegadas y dos quartos de tierra amarjal, partida del Pont de Francisco, lindantes con tierras de Simón Ferragut, de los herederos de Francisco Fluixà, de Josef Fenollar, de Pedro Castelló, de Francisco Ynglada, azequia arrozera y azequia del riego en medio, sujetas al dominio mayor y directo del Exmo. Señor Duque de Gandia a censo anuo perpetuo de medio dinero por toda ella, con luismo y fadiga y partición de frutos según cabreves. 10 ll. 13 sous.
Cinco hanegadas dos quartos y treinta y seis cañas tierra amarjal, partida del Sard eo de las Huertas de San Juan, lindantes con tierras de los herederos de Josef Chover, de Miquel Perelló, de esta Colegial, de Bruno Roselló
azequia del riego en medio y de Josef Blanquer, sujetas al dominio mayor y directo del Exmo. Señor Duque de Gandia a censo anuo perpetuo de un dinero por toda ella, con luismo y fadiga y partición de frutos a la ochena. 17 ll. 19 sous, 11 diners.
Tres hanegadas de tierra amarjal, partida del Pont de Francisco, lindantes con tierras de Francisco Ferragut, azequia en medio, de Thomás Castelló y de Francisco Blanquer, sujetas al dominio mayor y directo del Exmo. Señor Duque de Gandia a censo anuo perpetuo de un dinero por toda ella, con luismo y fadiga y partición de frutos de la ochena. 9 ll. 9 sous, 11 diners.
Dos hanegadas, dos quartos, catorce cañas, tierra amarjal, partida de las Huertas de San Juan, lindantes con tierras de Rafaela Castelló, del Padre Pedro Roselló , de Bruno Roselló y de Mariana Roselló viuda de Josef Roselló
, sujetas al dominio mayor y directo del Exmo. Señor Duque de Gandia a censo anuo perpetuo de dos dineros por jornal, luismo y fadiga y partición de frutos a la ochena. 4 ll. 19sous, 11 diners".

BÉNS DE L'ESGLÉSIA DE XERESA(46).

El dia vint d'abril de 1807 l'alcalde major de Gandia don Andrés Rodriguez de Valenzuela, abogado de los reales consejos, es dirigeix d'ofici "al cura parroco de la Yglesia del lugar de Xeresa para que inmediatamente pase a mano de su merced una noticia exacta de todas las capellanias de su yglesia con expresión de las fincas que pertenescan a cada una de ellas, como así mismo una relación jurada y estado yndividual de todos los predios de su pertinencia y de las rentas que haia percibido de cada uno de la misma Yglesia en el quinquenio desde mil setecientos noveinta y ocho hasta mil ochocientos dos, con expresión tambien de las cargas y deducciones a que los mismos predios de la yglesia estén sujetos, lo que por este su auto así proveyó y firmó [signatura de Valenzuela], ante mí Juan Pastor y López.
Diligencia . Doy fe que por mano de Salvador Roselló se ha dirigido el oficio prevenido en el auto que antecede. Gandia dicho dia. [signatura de] Pastor."
"Certifico y juro yo [Vicent Pla] el infrafirmado cura parroco de la Parroquial Yglesia de los lugares de Xeresa y su anexo Xaraco, que los bienes que posee esta yglesia de Xeresa y su producto anual en el quinquenio des de el año mil setesientos noveinta y ocho hasta el de mil ochosientos y dos, ha sido del tenor siguiente:
Primeramente, posee esta yglesia un pedazo de tierra huerta, comprensivo de tres anegadas y tres quartos en las de San Juan, linda con Josef Castelló de Athanacio y Josef Navarro y acequia de marjales, la qual ha produsido en arriendo anual en dicho quinquenio la cantidad de veinte libras, de las quales deven rebajarse onse sueldos por los sensos y una libra por el gasto de asequia, de lo resulta quedar la cantidad de diez y ocho libras nueve sueldos, cuya cantidad tiene el destino, la nueve libras siete sueldos en misas resadas y las restantes nueve libras dos sueldos en aniversarios cantados a dies sueldos: Renta líquida: 18 libras 9 sueldos.

El rector D. José Sanz, amb Manolo i Salvador Pardo.

Otro pedazo de tierra amarjal, comprensivo de unas cinco anegadas de muy inferior estima, partida de los Fondos de la Creueta; linda con Gregorio Torres y con la viuda de Josef Planes cuyo producto anual en el referido quinquenio ha sido el de cinco libras, las que se invierten en selebracion de aniversarios cantados de a dies sueldos. Renta líquida: 5 libras.
Otra piesa de tierra huerta en las de San Juan, como de tres anegadas que linda con Vicente Roselló de Carlos, con Casimiro Cavallero y asequia de las amarjales, cuyo producto anual es como de quinse libras de las quales debe rebajarse una libra anual para composiciones de la asequia de la que es visto quedar catorse libras, líquidas anuales, moneda de este Reyno, cuya cantidad se invierte en esta Yglesia en cosas de la fábrica que para lo que esta consignada y es la unica pieza que tiene en dotación esta yglesia para su desencia. Renta líquida: 14 libras .
Nota: las nueve libras siete sueldos para misas resadas mensionadas en la primera piesa de tierra, son pertenecientes a la Yglesia del lugar de Xaraco.
Toda la qual renta sirve y es absolutamente necesaria para la presisa sustentación del cura por no tener bienes primiciales, si solo las sien libras de la mensa episcopal.
Los bienes que van anotados son los únicos que posee esta Yglesia y por ser así lo firmo en Xeresa a los quinse dias del mes de junio del año mil ochosientos y siete. D. Vicente Pla, prevere.”

Francesc Torres Navarrete

REFERÈNCIES

1 Al Llibre del Repartiment, llibre II hi ha dues donacions, el dia 13 d'abril a Arnau Carnicer quatre jovades de terra, i a Ramon i Bernat Carnicer i a Bernat Vell tres jovades a cadascú a Xaresa; i un dia després, dóna les cases i si no hi hagués terra suficient, que les tinguen en una altra alqueria, dita Xeresa.
2 A(rchivo) H(istórico) N(acional) NOBLEZA Osuna llig. 546 (37)
3 Durant aquest temps es giraren diverses visites inquisitorials com la de l'any 1580 feta per Ximénez de Reynoso, el 1590 per Pere Giron i la de Fadrique Cornet durant el període 1606-07, a fi de comprovar el grau de cristianització dels nous convertits, on els cristians vells mossén Anton Sánchez, Joan Melado i Josep Tejado, entre altres, testimoniaven contra: Boluguet, Fco. i Joan Bencada, Gaspar Omar, Jupar, Homar, Verdura, Jeronima Bardaneta, Jerónimo Moche, Çaet el carnisser, Muley, Pinçayra, Piçayra, Mart Maluc, i les dones de Jerónimo Sabe, de Senen, de Miguel Peraite, de Ramon, i de Joan Maymó, moriscos de Xeresa i Xeraco.
4, A(rxiu ) R(egne de) V(alència), Real Cancelleria, llibre 563 (II), f. 650 r. 650 v "Memorial de les armes de Xeresa, del ducat de Gandia., signat per Domingo Alexandre comissario, i micer Andrés Valleriola bayle de Xereza
5 ARV, R.C. 1328, f. 134 v-138 v, València del 3 de juny de 1564. A(rxiu) H (istòric) N(acional) Inquisición, libro 911, f. 514, datat a València el 11 de setembre de 1563.
6 Antonio Sánchez-Gijón: Defensa de costas en el Reino de Valencia, València 1996.
7 Vegeu l'interessant article de Dolors Bramon sobre la llengua dels moriscos en:"Una llengua,dues llengües , tres llengües" dins Raons d'identitat del País Valencià ("pèls i senyals") del col·lectiu Pere Sisè, València 1977, pp 17-47. Mª del Carmen Barceló Torres: Minorias islámicas en el Pais Valenciano. Historia y dialecto. València 1984, Universitat de València. Ana Labarta: La onomástica de los moriscos valencianos. C.S.I.C. Madrid 1987. Són interessants els testimonis de les visites dels inquisidors als pobles moriscos del ducat de Gandia: Ximenez de Reynoso (1580) en A H N NOBLEZA, Osuna 806 (II), Pedro Girón (1590) AHN NOBLEZA, Osuna, 1790 nº5 llibre 937, i Fadrique Cornet (1606) AHN NOBLEZA, Osuna 806(I)

8 Joan Reglà: Estudio sobre los moriscos, València 1964. J.R. Torres Morera: Repoblación del R. V. después de la expulsión de los moriscos. Ajuntament de València 1969. Luz Ortiz Garcia-Bustelo: Moros y cristianos: los moros de Albaida, Bancaixa, València 1999.
9 Jesús Villalmanzo Camero identificà el pintor Vicent Mestre (1612-1613) com l'autor del "Embarque de los moriscos en el Puerto de Dénia, fueron 47.600 moriscos embarcados, assistidos por D. Christoval Sedeño, procurador general del marquesado de Denia", al comanament del Marqués de Santa Cruz. Del mateix pintor és el "Desembarco de los moriscos en el puerto de Orán (1613)". Agraesc des d'ací l'amabilitat en la consulta dels fons de l'ARV i l'ajut en la lectura d'alguns documents.
10 Josep Sanchis i Sivera: Nomenclator geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, València 1922, p.259.
11 A(rxiu) M(etropolità) V(alència) caixa 296/9. "Expedient del procés de l'Ajuntament de Xaraco … sobre nomenament d'un vicari perpetu, iniciat el 14 de maig de 1805", f. 59r. Agraesc a la germana Pilar Corbín l'atenció amabilíssima que sempre m'ha dispensat en la consulta de la documentació d'aquest arxiu.
12 AHN NOBLEZA, Osuna, Not. Tomàs Calabuig, llig. 1345 nº3. No sabem el nombre d'habitants perquè el document s'ha perdut.
13 M ª Milagros Carcel Ortí: Relaciones sobre el Estado de las Diócesis Valencianas, II, València 1989., p., 823, 865, 941, 975, 1005, 1062 i 1132.
14 Salvador Roselló Ibáñez: Xeresa, V centenario 1497-1997. Aporta el trasllat de l'escriptura davant del notari Lluís Collar, venut per noranta-vuit mil sous, fet pel not. Ascensi Martín Garcia. El 22 de novembre de 1497, els notaris Lluís Erau i Pere Andreu reberen l'escriptura per la qual el tutor i curador de Guillem Raimon de Vic i sa mare, aprovaren la venda de Xeresa i d'Alcodar. AHN NOBLEZA, Osuna, 1048-305. Des d'ací agraesc a Salvador Roselló, apassionat cronista de Xeresa, totes les suggerències que m'ha donat .
15 Professor de la Universitat de València que féu un mapa del Regne de València i una relació de pobles amb l'expressió dels focs o cases que contenen, i si eren de cristrians vells, moriscos, de realeng o de senyoriu. Fou publicat pel canonge Roc Chabàs en Los moriscos españoles y su expulsión, en la revista "El Archivo", vol IV, Denia 1890, pp. 231-234 i 373-388.
16 Boronat op. cit. I, pp.428-443
17 ARV Generalitat llig. 4825-29. També el recull Pere Pérez Puchal dins de Geografia de la poblacions valenciana pp 43-61
18 Not. Pere Monares " Die quarto mensis maii MDCLXXXIII" AHN, NOBREZA, Osuna, lligall 1329 nº 5. Not .Pere Monares "Die xv mensis martii 1686."i "Die xxi mensis aprilii anno a nativitate domini MDCLXXXVI AHN, NOBLEZA, Osuna, lligall 1329 nº8 Not. Pere Monares "Die xxiiij februarij anno a nativitate domini MDCLXXXVII" AHN NOBLEZA, Osuna, lligall 1329 nº
9. Not. Pere Monares " Die septimo abril 1690". AHN, NOBLEZA, Osuna, lligall 1330 nº6
20 ARV Manaments i empares any 1608 llibre 3 mà 27 f. 35.
21 ARV. Not. Josep Verger 1639 lligall 2330 f.66vº
22 AHN NOBLEZA Osuna C 540/28
23 On es fa constar la partició de fruits, cens, lluïsme i altres drets dominicals, que es pactaren en les escriptures dels contractes de nova població i establiments, així com els d'emfiteusi, i on el notari inventaria els béns que tenia arrendats al senyor que es conservava el domini major i directe de la terra.
24 AHN, NOBLEZA, Osuna, lligall 1329 nº3, not. Pere Monares
25 ARV, Bailia A, n 3518
26 AHN, NOBLEZA, Osuna, lligall 1359 nº3, not Gaspar López.
27 AHN, NOBLEZA, Osuna, lligall 1345 nº3, not. Tomàs Calabuig
28 Ibidem.
29 Fou mestre d'art a l'escola parroquial de Xeresa. Apareix ben documentat com a marmessor d'Antoni Pérez de Xeraco i testimoni d'alguns testaments.. AHN, NOBLEZA, Osuna, not. Pere Monares, llig. 1330, nº10.
30 Not Roc Peinado "calle del retor Calatayud eo de la Fuente", AHN, NOBLEZA, Osuna, lligall 1194/2, f. 42 r.
31 ARV, Bailia A, nº 3518
32 Ibidem
33 ARV, Bailia A, nº 147.

34 "Por no haver maestro de escuela en dicho lugar los muchachos se crian sin saber la Doctrina Christiana, leer, ni escrivir…"ARV, Bailia A, anys 1795-1800, nº571.
35 Don Tomás López de Vargas Manchuca (1731-1802) autor dels mapes del Regne de València de 1762, basant-se en el de Cassaus de 1693, i el de 1788.
36AMV Proceso de Dr. Luis Pons contra Juan Tomàs Boïl caixa 402/7. També en els expedients 463/13 sobre declaració de pobresa per part de mossén Luis Pons. I en els autos instats pel mossén Pons contra el regiment de Xaraco.
37 ARV, Bailia A nº 147. També apareix en el procés contra l'Ajuntament de Xaraco sobre l'anomenament d'un vicari perpetu, en AMV caixa 296/9.
38 AHN NOBLEZA Osuna, Not. Joseph Py 8 abril 1772, lligall 1156/4.
39 Pere Roselló és germà de Clara, casada amb Fèlix Altur de Tavernes; Catarina casada amb Josep Llopis de Potries, i Ambrosi . Aquest fou el pare de fra Thomàs Roselló, Joseph, Vicent, Isabel muller de Francesc Serralta, Margarida muller de Baptista Fons de Tavernes i Josefa muller de Vicent Cabrera de la Font. Cfra. Not Jaume Simon 1801. ARV. 13413.
40 AHN NOBLEZA, Osuna, Not. Tomàs Calabuig, llig. 1345 nº3.
41 Ibidem. Dicto die. Anno a nativitate domini MDC septuagessimo tertio, quarto mensis Martii. Havent comparegut en presència de mi Thomàs Calabuig notari real per tot la present Reyne de València, y de testimonis de ins escrits mossén Vicent Nadal prevere retor de les yglécies parrochials de Xeresa y Xaraco en presència y asistència de Andreu Bofí llaurador del lloch de Xaraco en nom de jurat primer de dit lloch, requerí dit mossén Nadal que una porta que ix al barranch en la casa abadia del poble de Xeresa, se a de obrir conforme en ans estava per a comunicar-se per aquella així per entrar y eixir les cavalcadures, com per a lo demés necessari que convinga y necessari sia per quants és convenient tan per a la política, com per conservar la desència de la Yglécia per quant la porta principal de dita casa abadia hix a la mateixa porta de dita Yglesia y lo dit Bofí dix y respost que lo dit mossén Vicent Nadal prevere, retor de Xeresa y Xaraco conserve dita porta y lo dit mossén Nadal dix y respost que es torne dita porta que ell la conservarà, però vol que en tot y per tot sien solvats qualsevulla drets que quomodo cumque es qualiter cumque conpetixquen al señor arquebisbe de València, ço qualsevol altres retors que seran per temps de dites Yglecies in omnibus et per omnia que sia causat ningun perjuhí en dita conservació que enten fer, ni els vehins habitadors ara ni per dingun temps puguen adlegar posseció ni dret algú y no de altra manera enten conservar-la requerint de premisis carta pública ad habendum memoria in futurum, la qual ... Actum in oppido de Xaraco".
42 El canonge Sanchis Sivera al Nomenclator geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, p. 265, retarda la publicació fins 1687.
43 ARV Bailia A, any 1740 nº 147, sense foliar.
44 En les visites pastorals, els visitadors generals instruïen els rectors de les parròquies sobre les Constituciones Sinodales de 1657 de fra Pedro Urbina, Arquebisbe de València. Demanaven que es constituïra un arxiu parroquial amb els Quinque libri, llibres de cens i rendes de l'església, llibre de privilegis, llibres de béns, llibre de fàbrica i escriptures de les donacions i amortizació dels béns eclesials. En l'actualitat es custodien a l'arxiu parroquial de Xeraco els següents: Quinque libri nou vols, de 1833 a 1891, Batejos 8 vols, de 1892 a 1981, Corfirmacions 1 vol, de 1887 a 1973, matrimonis 4 vols, de 1892 a 1981, Defuncions 6 vols, 1892 a 1981, Visites Pastorals 1 vol. 1921 a 1973, Un llibre de Fàbrica de 1904. A Xeresa , se suposa, varen desaparéixer després de la guerra civil.
45 AMG, Xeresa, libro segundo de bienes sítios foli 34
46 AMG, signatura AB 18784

L'ESGLÈSIA DE SANT ANTONI DE PÀDUA DE XERESA
(UNA APROXIMACIÓ A LA SEUA PROBLEMÀTICA CRONOLÒGICA) Inici

L'any 1997 vam realitzar un estudi generalitzat sobre la història de l'art a la nostra comarca(1). En el capítol dedicat al neoclassicisme o millor dit, al barroc neoclassicista- l'obra més reeixida a les nostres conrades havia de ser l'església de Santa Maria d'Oliva, com així està reconegut en la historiografia més recent(2). En aquest mateix capítol incloíem, és clar, la magnífica església de Sant Antoni de Xeresa sense saber però, quina era la data de la seua construcció tot i establir-la al voltant de la influència de l'església d'Oliva.
Efectivament, Santa Maria d'Oliva arribà a ser el paradigma on es miraven aquells pobles o parròquies que volien renovar les velles esglésies gòtiques per altres de nova planta.
Algunes d'aquestes decisions seguien les novetats introduïdes a finals del segle XVII en algunes esglésies de Roma com ara la de Sant Ignasi "con presbiterio semicircular, elevado tambor ochavado con cúpula en el crucero, nave articulada con un rigor clásico inusual los arcos alcanzan un radio máximo de luz, rozando las pilastras laterales y la línea del entrablamento- y luminosas y proporcionadas capillas laterales con cúpulas de media naranja y linterna"(3). Novetats reproduïdes en els tractats arquitectònics del moment com ara el del pare Pozzo o el de Rossi, les quals començaren a difondre's en algunes de les esglésies construïdes al nostre país al llarg de la primera meitat del segle XVIII i que foren força celebrades pels arquitectes i teòrics científics al capdavant dels quals es trobava el pare Tosca.
Sant Sebastià de València, les parroquials de l'Alcúdia, Alcalà de Xivert, Torís o la pròpia Santa Maria d'Oliva marcaven la novetat de l'aplicació de les matemàtiques i la geometria al classicisme arquitectònic. Aquesta tònica, inaugurada segurament per l'església de la Companyia de València, va ser modernitzada per la més novetosa planta de l'església de Sant Felip Neri avui Sant Tomàs- de València (1725-1736), el plànol de la qual tradicionalment se li atribueix al pare Tosca però que en realitat va vindre de Roma: "...la amplitud espacial de su crucero, con una elevada cúpula sobre esbelto tambor octogonal externo pero de perfil circular al interior, las capillas laterales, también con cúpulas y linternas, configurando un anillo luminoso alrededor del templo, o la perfecta articulación clásica de su alzado interior, suponen novedades que abrieron amplias expectativas en el medio valenciano para el entendimiento de una concepción clasicista a la romana, por más que en lo decorativo aflorase, de forma mitigada, una actitud aún barroca" (4).
A ca nostra, Santa Maria d'Oliva representa el trencament amb la tradició arquitectònica valenciana per quant la seua fàbrica s'adapta d'una manera conscient a les aportacions novetoses de planta i alçat. L'arquitecte Gil Torralba traça en 1705 el projecte que va ser elogiat pel pare Tosca i per Corachán. Posteriorment, l'arquitecte Cardona i Pertusa introduí algunes modificacions per tal d'adaptar-lo a una major superfície de sòl i ja finalment, el 1770, Vicent Gascó va canviar el presbiteri semicircular per un altre de línies quadrangulars.
Per tant i, comparant la planta i l'alçat de l'església de Sant Antoni de Xeresa amb Santa Maria d'Oliva, és obvi que la influència dels elements classicistes en clau barroca- domina el conjunt.
Cap a l'any 1662 es construeix la nova església del convent de Sant Domènec d'Oriola, obra de Pedro Quintana. La closca de quart de taronja del presbiteri està
revestida amb una gran petxina talment com apareix en la nostra església. Anys enrere però, algunes esglésies incorporen aquest element en les seues capçaleres com ara Santa Úrsula de València 1605-, Sant Martí, de Sogorb 1622-, o Sant Tomàs d'Aquino, de Castelló de la Plana 1620. Aquest és un element simbòlic que ja es feia servir durant el Renaixement.
En el cas de Xeresa però, alguns d'aquests elements, com ara la presència de tribunes en el presbiteri posen aquesta església en concordança amb la novetosa arquitectura predicada pels jesuïtes i el model adoptat pels preceptes del Concili de Trento concretats en les Advertencias del Arzobispo Aliaga del 1631 que, a més a més, recomanaven en les construccions d'esglésies de nova planta, la introducció de la sagristia i la capella de la comunió a una banda i altra del presbiteri així com un espai posterior al presbiteri, dedicat al trasagrari(5).
I així ho podem observar en la nostra església. En planta, Sant Antoni de Xeresa representa una creu llatina amb capçalera semicircular i ampli creuer. Tant el presbiteri com els braços del creuer rematen amb un absis cobert per un quart de taronja. Una curta nau central amb volta de canó de tres trams i dues laterals claustrals amb capelles fornícules de les quals, els dos trams més propers al creuer es cobreixen amb mitges taronges rematades per llanterna. La coberta del tercer tram es de volta per petxines. El centre del creuer es cobreix amb cúpula de mitja taronja sobre petxines.
La conformació dels volums de la capçalera i del creuer, amb unes mateixes dimensions, unida a la reduïda dimensió de la longitud de la nau central i de les claustrals, gairebé sembla que vulguen configurar un espai centralitzat de gran amplitud i diafanitat. D'altra banda, la planta i l'alçat de Xeresa adopten l'esquema basilical escalonat de tres naus amb trams cupulats a les laterals que proporcionen, com hem dit, una intensa lluminositat i amplitud espacial a tot el conjunt templari.

Ara bé, l'objectiu d'aquest estudi pretén situar cronològicament i en el seu context, la construcció de la parròquia de Xeresa. Si bé comptem amb el document contractual amb el mestre d'obres i per tant amb la data de la seua construcció, tot el que abans hem exposat ens condueix a un seguit de dubtes respecte a la data expressada en el referit document: 21 d'abril de1686 (6).

Es tracta del contracte entre les autoritats de Xeresa i Josep Domingo, "mestre d'obres" de la ciutat de Gandia, en el qual, després de la corresponent subhasta pública a so de trompeta feta en la plaça Major de Gandia i amb les pertinents autoritzacions del duc de Gandia, Pasqual Francesc de Borja i de l'arquebisbe de València, Tomàs de Rocabertí, es redacten les capitulacions entre el poble de Xeresa i el referit Josep Domingo(7). Aquest accepta les condicions de cobrar un total de 990 lliures pels treballs de construcció de l'església en el lloc que Valeriano de Calatayud, "presbíter, mestre en arts i retor dels llochs de Xeresa i Xaraco" i el poble, havien elegit per més convenient(8). Els treballs havien d'estar enllestits en el terme de sis anys.
D'entrada, en els "capítols de condisions de la Iglesia que se ha de fer en lo poble de Xeresa conforme la planta y perfil que es fet", ens adonem que Josep Domingo havia de seguir el disseny del plànol que se li facilitava, l'autor del qual hauria de ser un arquitecte que desconeguem. A més a més, s'estipula que els fonaments havien de tindre tres pams i mig d'amplària tot aprofundint el que fóra menester i que tots estigueren al mateix nivell. A continuació, la paret havia de tindre de "gruixa" tres pams fins la cornisa i des d'aquest punt fins on havia de carregar la volta, dos pams i mig.
Per tant, planta, perfil i la progressiva reducció de les mides de l'amplària dels murs li eren donats al mestre d'obres de Gandia. Tenim doncs una data, un plànol i unes condicions contractades amb un "mestre d'obres" que devia seguir al peu de la lletra les instruccions dissenyades per un arquitecte desconegut. Però, com és que el contracte amb Josep Domingo no deixa estipulat el seguiment o la visura de les obres per l'autor del projecte o per algun altre arquitecte? Potser el projecte vingué de fora? De la mateixa Roma? Tot és possible.
Així doncs, si entenem que l'actual església correspon a un plànol dissenyat en l'any 1686 i si les esglésies amb aquests paràmetres que es construeixen al nostre país són de les primeres dècades del segle XVIII, segons el que hem vist anteriorment, el resultat ens diu que estem al davant d'un projecte arquitectònic que per l'avançada de la seua data és de cabdal importància en la història de l'art de ca nostra.
D'altra banda, també hem de plantejar-nos la hipòtesi que l'esmentat projecte no arribara a concretar-se en la data i condicions estipulades en el contracte del 1686 i, per tant, la seua realització es retardara fins ben entrat el segle XVIII.
Vistes aquestes dues opcions, tractarem d'analitzar el context arquitectònic del nostre país pels volts de l'any 1686. El panorama resulta una mica complex i és difícil d'entendre'l doncs, per una banda, entre el 1674 i el 1682, Juan Pérez Castiel està treballant en la remodelació barroca del presbiteri de la catedral de València que tots coneixem. El presbiteri de la catedral valenciana, obri el camí a la profusió ornamental que disfressa en major o menor grau- la línia arquitectònica d'un edifici, com ara l'església de la Valldigna, començada en 1648 per Joaquim Bernabeu arquitecte de Carcaixent que també va ampliar la seua església parroquial (ca. 1650)- i acabada per Gaspar Díez, arquitecte d'Alzira gairebé a les acaballes del segle XVII.
Per contra, altres arquitectes opten per la depuració classicista de les línies geomètriques com ara, la basílica d'Elx, el claustre del Puig o també l'església de Sant Pius V, aquesta, segons projecte del mateix Pérez Castiel el qual, paradoxalment opta per un disseny de nuesa ornamental. Aquestes realitzacions s'inclouen dins del que seria una evident manifestació de la crítica a l'ornament desmesurat de la qual es faria ressò l'academicisme il·lustrat de la segona meitat del segle XVIII.
Ja el 1735, els arquitectes de la ciutat de València encarregats de presentar l'informe sobre els projectes de l'església d'Alcalà de Xivert condicionaven l'aprovació a la supressió de "todo el follage" en voltes, finestres i portada(9).
Així doncs, les variacions d'aquest barroquisme estava en l'aplicació més o menys accentuada d'uns ornaments que els detractors anomenaven com a niu de pols i de teranyines.
Tot i això, la influència i la difusió dels tractats arquitectònics francesos i italians basats en l'aplicació racional de la ciència a l'arquitectura anirien depurant i fent desaparèixer molt a poc a poc el protagonisme de pintors i escultors en el terreny estricte de l'arquitectura. La lluita seria llarga i no mancada d'enfrontaments. Acabaria amb la creació d'unes institucions que havien de vetllar pel bon ús i aplicació de les Arts com ara, l'Acadèmia de Santa Bàrbara, transformada posteriorment en l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València.
Pels volts de l'any 1686, sembla que cap església valenciana s'havia construït seguint els paràmetres usats a l'església de Xeresa. Aleshores ens queda concloure aquest informe proposant una via d'investigació que tracte de continuar la línia exposada per veure si l'església parroquial de Sant Antoni de Xeresa és capdavantera en el seu estil o bé malgrat el document contractual de 1686- es va realitzar dècades més tard per raons que potser tingueren el seu origen, en un primer moment, en una mala conjuntura social i econòmica i, posteriorment també, per les derivacions de la Guerra de Successió.
Tanmateix, siguen trenta o quaranta anys abans o més tard, el que és cert és que l'església parroquial de Sant Antoni de Pàdua de Xeresa gaudeix d'una importància tal que mereix, de totes totes, l'atenció dels investigadors i la seua introducció amb majúscules en la historiografia de l'art del nostre país.
Vicent Pellicer Rocher

(1)PELLICER i ROCHER, V., Història de l'Art a la Safor, inèdit.
(2) Vegeu BÉRCHEZ, J., Arquitectura barroca valenciana, Bancaixa, València, 1992
(3) BÉRCHEZ, J., Arquitectura Barroca Valenciana, op. cit., p. 100.
(4) Íbidem, p. 96.
(5) Vegeu PINGARRON, F., "La arquitectura religiosa valenciana del siglo XVII y las "Advertencias del Arzobispo Aliaga en su Sínodo de 1631", Archivo de Arte Valenciano (AAV), any LXXIII, p. 72 i ss.
(6) Archivo Histórico Nacional, AHN., Osuna, Protocols Pere Monares, lligall 1328/8 i 9; Arxiu Municipal de Gandia, AMG., FC-135.
(7) Josep Domingo era en aquells moments mestre d'obres de la ciutat de Gandia el qual, junt als Martínez i els Trotonda formava part de tres sagues de mestres d'obres que s'encarregaren de dur a terme nombrosos projectes de caràcter públic i religiós. Val a dir que aleshores, la denominació "mestre d'obres" equivalia tant a aquell que, o bé tan sols es dedicava a realitzar els projectes d'altres mestres d'obres, com aquell que dissenyava plànols i alçats talment com un vertader arquitecte. La denominació "arquitecte" però, encara no es feia servir. Per tant un "mestre d'obres" podria tindre coneixements més o menys amplis de l'art de l'arquitectura o per contra, ser un "mestre d'obres" tal com ho coneguem avui en dia. Tot i així, en 1698 el duc de Gandia expressa les directrius a seguir en la construcció de l'anomenada Torre de l'Àngel de la muralla de Gandia emplaçada en el que avui en dia és el cantó entre l'avinguda Marqués de Campo i el carrer d'Alzira- La planta, que incloïa la presó i la carnisseria, era obra de Pere Joan Bosch, Onofre Trotonda i Josep Domingo. (Arxiu Municipal de Gandia AMG- Llibre de Cartes i Ordres, AB/181, 29 d'octubre de 1698).
(8) De manera semblant ocorregué en abril de 1699 en el poble de Xeraco, aleshores encara depenent de la parròquia de Xeresa. L'obrer contractat també va ser Josep Domingo no sabem si el pare o el fill- el qual encara apareix en 1710 cobrant pels treballs realitzats en l'església xeraquera. (Vegeu FRANCESC TORRES i NAVARRETE, "Apunts històrics de l'església de Xeraco", Tres-cents anys en camí. L'església de Xeraco. 1701-2001, Parròquia de l'Encarnació de Xeraco/Afers, Xeraco, 2001, p. 18). Volem fer notar però, que tot i ser el mateix mestre d'obres l'encarregat dels treballs de construcció de totes dues esglésies, els resultats son, de bon tros, ben diferents, la qual cosa ve donada perquè si bé en el cas de Xeresa està clar que el mestre d'obres de Gandia segueix els plànols que li van ser remesos, segurament per l'arquebisbat de València, en el cas de Xeraco, de dimensions molt més reduïdes pot ser el disseny fóra del propi Josep Domingo. És per això que Xeraco no arriba a manifestar la voluntat classicista en planta i alçat que veiem en Xeresa, on es fa de veure la mà d'un mestre arquitecte experimentat i coneixedor de l'actualitat arquitectònica del moment. (Nota de l'autor).
(9) BÉRCHEZ, J., op. cit., p. 92.

INVENTARI DELS OBJECTES LITÚRGICS I DE CULTE REALITZATS PEL NOTARI DE GANDIA CÉSAR COLL EL DIA 30 DE MARÇ DE L'ANY 1936 Inici

PROTOCOLS DE CESAR COLL
Any 1936, 30 de març
Número 336. Foli 960 i ss.
Arxiu Municipal de Gandia, DA/275

En el pueblo de Jeresa a treinta de marzo de mil novecientos treinta y seis. Yo César Coll Brüch, abogado y notario con residencia en la ciudad de Gandia, constituido en el Ayuntamiento de este pueblo a requerimiento de Don Francisco Peiró Lacomba, teniente Alcalde en funciones de Alcalde Presidente de la Comisión Gestora, para levantar acta de la incautación de la Iglesia y casa Abadía por abandono del párroco, haciendo en ella inventario de todo cuanto en dichos lugares se encuentre, paso a relatar lo ocurrido que fue lo siguiente:
Siendo las diez y seis horas de este día me trasladé en compañía de mi requirente, del señor Secretario del Ayuntamiento don Miguel Benito Iscar y del auxiliar don Fidel Roselló Roselló, en la casa Abadía, donde compareció el señor Secretario del Juzgado Municipal don Andrés Carrión Carrión quien manifestando obrar por delegación del señor Juez Municipal de este pueblo, hace entrega a mi requirente de las llaves de la casa Abadía y de las de la Iglesia, haciendo constar que dichas llaves fueron entregadas al señor Juez por el cura párroco de este pueblo al ausentarse el día veintiséis de los corrientes. Mi requirente se hace cargo de las llaves y abierta la casa Abadía, se procede a inventariar lo en ella existente, que es lo siguiente.
En la habitación de la derecha entrando, encontramos: un armario viejo de madera con puertas en la parte inferior y sin ellas en el cuerpo superior, destinado a librería, completamente vacío; una palomilla de madera a la izquierda del armario. En otro armario empotrado a la pared está el archivo parroquial, conteniendo los libros de bautismos, defunciones y expedientes de matrimonios, hay también boletines oficiales y eclesiásticos encuadernados, contiene también los sellos parroquiales. En la parte baja hay una garrafa vacía. Franqueada la habitación de la izquierda, está plenamente vacía. En otra habitación de la parte trasera, existe una despensa donde encontramos un copón que parece de plata con su patena y cucharilla, una corona de latón y un bote conteniendo flores de tela. La cocina está plenamente vacía. En el patio tampoco se ve mueble alguno.
En el primer piso, hallamos en una habitación, un cuadro muy antiguo y completamente deteriorado de San José con el Niño, sin firma alguna, no tiene marco; un estandarte completamente estropeado, una pequeña peana de madera pintada de blanco con alguna moldura dorada. En uno de los porches, una pequeña librería con libros viejos destruidos por el polvo y la polilla. Es de advertir que en toda la casa no existe un solo mueble ni ropa alguna, dando la sensación de no estar ocupada por persona alguna o de haber retirado la persona que lo ocupaba todo lo en ella existente.
Abierta la Iglesia, lo en ella encontrado, es lo siguiente.
A la derecha entrando y en la pared de la frontera hay un cuadro en lienzo, grande que parece ser muy antiguo, sin firma alguna, con una Virgen, el Niño y otras figuras. Sobre la pila bautismal hay dos candeleros corrientes y una estampa del bautismo; existe también una capillita que encierra dos santos. Viene a continuación el altar de San Luis que tiene dos candeleros de metal ordinarios. Sigue el altar de la Virgen del Carmen que tiene además de los dos candeleros de uso corriente, un candelabro de tamaño grande, de metal, para diez velas; viene a continuación el altar de Cristo en la Cruz y la Dolorosa, que tiene dos candelabros pequeños y dos mayores; sigue el altar de los Patriarcas, con dos buenos candelabros dorados y dos más pequeños; viene a continuación el altar del Sagrado Corazón de Jesús con dos candelabros grandes, dos medianos y dos pequeños, dos floreros con flores de tela. Sigue el altar mayor con seis candelabros grandes, cuatro pequeños, un crucifijo de metal, existiendo a la derecha de este altar, un reloj viejo de péndulo y a la izquierda un sillón de terciopelo completamente estropeado.
En el ala izquierda y marchando a continuación del altar mayor, está el altar de la Virgen del Rosario, que tiene dos candelabros regulares y cuatro floreros con flores de tela; viene a continuación el altar de San Vicente Ferrer, con dos candelabros malos de madera; viene a continuación el altar de San José con dos candelabros de metal; sigue el altar de la Divina Aurora, sin candelabro alguno, viniendo a continuación una pequeña capillita conteniendo una imagen de San Francisco de Asís y a continuación en la pared de la frontera, un lienzo viejo sin firma alguna, haciendo parangón con el primeramente indicado.
Fuera de la nave central, y al lado del altar mayor está la llamada Capilla de la Comunión, cuyo altar tiene como imagen la Purísima y además dos capillitas laterales encerrando una un pequeño Niño Jesús y la otra la Virgen de los Desamparados. Sobre el altar de esta capilla hay ocho flores [sic] con flores de tela, cuatro candelabros de mediano tamaño y dos pequeños, un sagrario vacío, un florero de metal y cristal y al lado del altar, una mesita con piedra de mármol. Por esta capilla se entra a una habitación donde existen cajas con distintos ornamentos de la Iglesia, candelabros y hay también dos pequeñas peanas y otras piezas para formación de altares y monumentos, todo ello ordinario y corriente, sin que exista nada de significación importante. Todos los altares se hallan revestidos y con sus correspondientes sacras, existiendo distribuidos dentro de la Iglesia cuatro cepillos, tres cerrados y uno abierto conteniendo cuarenta y cinco céntimos; ocho pequeñas lámparas de aceite y dos grandes que están en el altar mayor, más una araña en el centro del mismo altar, existe también dos confesionarios, uno en la Iglesia y otro en la capilla de la Comunión y además diez bancos grandes en la nave central.
Dentro de la Sacristía, hallamos lo siguiente:
Una mesa muy vieja de madera; una cruz parroquial de metal y los ciriales; un atril, cuatro sillas, de ellas tres de paja y una de madera; dos sillones de terciopelo muy deteriorados; un espejo y en la misma pared una gran cruz de madera con el Crucificado; un cuadrito con el Nazaret [sic]; dos cuadros pequeños con estampas; un medallón con una pintura; una hornacina de madera conteniendo una pequeña figura del Sagrado Corazón de Jesús; una percha de madera con trece juegos de estolas y una alba; un pequeño botijo de barro; un crucifijo con dos faroles de cristal de los que se usan para llevar el viático; una tohalla. Existe una arca de gran tamaño con seis cajones destinados a guardar la ropa de la Iglesia, cuyos cajones contienen: el primero, señalando como tal el de la izquierda comenzando por la parte alta del arca; una casulla con juego completo de estola y cíngulo, de seda negra, rameada con galón dorado, otra con los mismos accesorios, de seda blanca, adornos amarillos de galón dorado; otra morada rameada y galón dorado; otra negra con galón dorado; otra morada rameada con galón dorado; otra de encarnado obscuro rameado blanco y galón dorado; otra azul rameada con galón plateado; otra blanca rameada con galón plateado; otra blanca rameada con flores de colores y galón dorado; otra encarnada más vieja rameada con galón dorado; otra inferior a las anteriores, morada con estrecho galón dorado; otra también vieja, morada con galón dorado, otra verde rameada en floreos con galón dorado; tres capas pluviales blancas rameadas con galón dorado y flores, un tapete viejísimo completamente estropeado; un alba con encaje; tres cubre-cáliz; un bonete; un sello de San Antonio y distintas llaves. Segundo cajón; un paño de hombros blanco, una capa pequeña, blanca con estrellas amarillas y galón dorado; otra igual también blanca y amarilla con galón dorado; otra igual blanca y amarilla con galón dorado; otra igual azul con galón plateado; otra igual blanca y dorada con galón dorado; una casulla con sus estolas haciendo juego con la anterior capa pequeña o paño de hombros; otras dos blancas y doradas iguales a la anterior con sus correspondientes capitas o paños de hombros, pues los tres forman un completo juego; un paño de hombros azul con ramificaciones y galón dorado; tres albas con encajes; dos buenas casullas con sus estolas y paños de hombros y demás aditamentos con flores doradas y galón dorado; otra viegísima verde con ramos de distintos colores y otra también viegísima morada.
Tercer cajón: Contiene una tela para cubrir altares, encarnada con flores, otra en negro con galones amarillos muy usados; un paño de terciopelo negro con galón, flecos y borlas doradas para revestir túmulos; dos más iguales en negro con galón dorado; otro paño de seda encarnada y otro verde enramados, éste último con flecos y borlas de l mismo color y otro negro de percal.
Cuarto cajón: Contiene una casulla con sus aditamentos, encarnada, con flores amarillas y galón dorado; otra igual azul con flores blancas y galón plateado; otra morada con galón plateado; otra negra con flor blanca y galón dorado; otra igual de fondo morado con flor amarilla y galón dorado; otra color ladrillo con bordados en plata; otra vieja blanca bordada en flores de colores y galón dorado; otra negra con flor amarilla y galón dorado; otra blanca bordada en oro; otra azul pálido con galón plateado; un alba, tres bonetes, ocho cirios regulares y dos pequeños.
Quinto cajón: contiene una capa pluvial blanca bordada en flores amarillas con galón dorado; otra negra con flores doradas y galón dorado, otra morada con flor amarilla y galón dorado; otra blanca bordada en flores de colores y galón dorado; otra negra con flor blanca; otra verde con flores amarillas y galón dorado; otra azul pálido con flores blancas; otra bastante vieja; otra blanca bordada con flores doradas; otra vieja negra rameada con galón dorado; otra encarnada con flores amarillas y galón dorado; otra verde lisa con galón dorado; otra vieja (dorada digo) morada con galón dorado, otra muy vieja completamente deteriorada con flores amarillas y galón dorado.
Sexto cajón: ocho paños blancos para cubrir altares, tres más bordados; tres albas, una capa y dalmática negra con galón dorado; una casulla morada con flor amarilla y galón dorado; otra igual con sus aditamentos; una casulla y dalmática azul con flores blancas y galón plateado, dos paños de altares con puntilla; capa dalmática morada con flor amarilla y galón dorado y capa dalmática verde, con flor amarilla y galón dorado.
Una cómoda que contiene:
Primer cajón: estampas, papeles y parte de un cirio.
Segundo cajón: cajas de paños de iglesia.
Tercer cajón: seis roquetes blancos.
Cuarto cajón: dos libros para el coro y ropa del sacristán.
Un armario incrustado en la pared en el cual existe un Sacramento de metal dorado; dos incensarios; un misal; dos hisopos; unas vinajeras; tres campanillas; un farol de acompañar al Señor, una botella con vino y otra con agua y tres atriles.
En otro armarito también empotrado a la pared, hay un cáliz de metal dorado; otro más pequeño de metal dorado; otro en su caja que parece de plata en parte sobre dorado, con su correspondiente patena; otro antiguo que también parece de plata; otro pequeño de llevar formas; otro en su correspondiente estuche que igualmente parece de plata sobre dorado con su correspondiente patena y cucharilla; hay también en este armarito tres misales de tamaño grande; dos pequeños y otros cuatro completamente deteriorados; una caja con utensilios para bautizar. Subiendo a la parte alta o coro hay ropas de monaguillos; un pequeño órgano con su correspondiente asiento; dos bancos viejos y una silla también vieja; una bandera pendón de San Antonio en azul y blanco bordada en oro; una caja de cartón conteniendo paños blancos y azules y una corona con bombillas eléctricas; y una arca de madera vieja conteniendo cuatro albas, cuatro paños blancos para revestir altares. Detrás del altar mayor hay dieciséis candelabros de madera de distintas clases para uso de la iglesia; una cruz parroquial de metal; dos faroles y dos ciriales; tres sillones viejos de piel; un San Antonio y la Purísima cubierta con paños.
A la última parte del inventario se personó el que dijo ser sacristán y llamarse Jacinto Martorell.
De todo lo cual, levanto esta acta que dejo extendida en cuatro pliegos de clase octava serie B números 320.521 y los tres anteriores en orden, que leída a mi requirente el señor Secretario y al auxiliar y hallándola conforme en todo su contenido la firman conmigo, doy fe. [4 firmas] Nota: en 25 de abril de 1936 y a instancia de mi requirente libré primera copia en un pliego de la clase séptima serie A número 1.395.487 y tres de la octava serie B números el 320.280, el 320.289 y el anterior en orden.

(Transcripció de Vicent Pellicer i Rocher)

PAELLA D'ABADEJO I CEBA Inici

Haver de parlar de paelles ho suposem una tasca difícil, arriscada i compromesa. Cosa pareguda a l'intèrpret que ha de cantar davant d'una concurrència que sap ben bé per on va la tonada. Per això hi ha qui, curant-se en salut, escriu d'ella explicant, fins i tot, com, quan i on menjar-la. Gràcies a aquesta estricta ortodòxia, mantinguda per alguns, es pot conservar el seny d'un plat que sovint esdevé, a casa nostra i a la dels altres, un bordenc desgavell quan parlem d'hoteleria.
No ens referim a les sanes disputes que es plantegen en la colla que va de paella i discuteix sobre la conveniència de sofregir o no les mandonguilles, el tipus de safrà o de la quantitat d'aigua que s'ha d'afegir, sinó
dels disbarats que amb el nom comú de paella s'escampen, amb la mateixa alegria que la pólvora valenciana, per tot arreu.
És més, ens atrevirem a dir que potser la mala pràctica d'aquesta recepta és més metòdica que no la fidelitat a una fórmula digna, per no dir autèntica. Al darrere d'això, hi ha de tot: indiferència, pressa, incultura i poca vergonya.
Per fortuna, la paella que mengem a casa poc té de plat universal. Encara que el valencià sempre pica quan demana aquest plat en qualsevol restaurat de Madrid o d'Andorra, per queixar-se després, potser, d'aquella cosa tan roïn que li han servit. Açò ho devem fer per mantindre el vincle arrosser quan s'està fora de casa i no per un desafiament audaç a la ventura.

I posats a parlar de la paella, parlem-ne d'aquella que és real. D'aquella que ens fa declarar entre amics, que la guisada per la mare d'u és la millor de totes. Perquè aquest és el veritable secret de la paella, el que ens fa somoure l'ànima quan descobrim alguna recepta que incorpora el xoriço, per posar un exemple.
La paella perquè siga autèntica s'ha de reconèixer des de l'experiència del que n'ha menjat tota la vida a sa casa. Per això
res ens estranya la paella negra (amb faves i carxofes), la de floricol, la de ceba, la de cigrons, la de rabo -dita així perquè es guisa en una paella menuda amb mànec-, o la de mareny. I tampoc ens sorprèn que porte algun caragol o xoneta, mandonguilles o costelles de porc o que s'adjunten musclos i gambes el diumenge o quan l'ocasió ho demana.
Com vegeu, no hi ha res més variable que la paella. Per canviar, canvia amb cada estació de l'any, amb cada dia de la setmana, i com no, d'una casa a un altra. Perquè també és cert que cadascú, per fortuna, guisa d'una manera, i això ha de ser benvingut quan tots entenem i parlem del mateix. Si n'hi han secrets per tal de guisar-la entre ells estaran cuinar-la per a més de dos, fer servir les verdures de temporada, emprar un aigua del País, que l'arròs siga justet i fer un sofregit pacient.

Les millors paelles, com veureu, són les que tenen nom propi: la de cigrons que fa la mare d'un amic meu, la de floricol que fa la meua, les de mon tio guisades amb llenya.
Aquesta, però, no és una competició oberta. Ningú no es baralla per dir o fer-les millor. Perquè cadascú se sap les seues de memòria: la que va menjar un dia o un altre, amb fulanet o sotanet, de lo crua o empastrada que va quedar. I a partir d'ahí, sorgeix la seua paella com un icona màgica que porta arrelat en la convivència harmoniosa.
Caldrà això sí, que en cas de no posar-se d'acord a l'hora de guisar-la, si n'hi ha molts cuiners, que se li done el mandat a un, i els altres confien en la seua obra, perquè de clavar tots la cullerada les sobres estan garantides.
Deixem-nos, doncs, de l'arròs dels falleros incrèduls, de sobrevalorar el socarrat i de tanta traca, i estimem -això sí- els nostres plats, els que hem menjat tota la vida a casa.

Ingredients: Arròs, Abadejo dessalat, Ceba, Creïlla, Oli, Sal, Pebre roig, Aigua

Com es fa:
En una paella sofregiu la ceba tallada en juliana i la creïlla en rodanxes. Quan esdevinguen transparents, sofregiu un poc l'arròs (tres grapats per persona). Després empolsegueu el pebre roig i, tot seguit, sumeu l'aigua que caldrà siga el doble de volum que l'arròs. Quan arranque el bull incorporeu l'abadejo dessalat. Aquest també es pot sofregir prèviament i reservar-lo per aquest moment. Rectifiqueu de sal i doneu-li color amb el safrà. Deixar eixugar el caldo fins que l'arròs quede sec.

Joan Ll. Mollà

LA MAQUINA DE RETRATAR Inici
Carmen Prats.

Inici