EDITORIAL Inici

Encetem, amb aquest, el tercer número de "La Cisterna". I pel nombre creixent d'exemplars, -fins hem tingut de fer una reedició del primer- superat d'un a l'altre, sembla que amb èxit. No esperàvem tanta acceptació. És per això que no ens cansarem de repetir a tots aquells que ens ajuden, col·laborant d'una o altra forma, el nostre agraïment. Ens encoratja a prosseguir la nostra tasca, i a dedicar-li temps a un tr eball que creiem útil, i que a més a més -per què no dir-ho?- ens agrada.

Els papers que teniu hui a les mans tracten, sobretot, del barranc.

El barranc i el poble han estat units des de sempre; un i altre s'han donat vida, mutuament. O mort. Separar les seues històries és impossible. Sabem que a principis del segle XIII hi havia a l'actual terme municipal dues alqueries musulmanes: Xaresa i Xeresa i, si seguim les teories d'En Josep Camarena -historiador i professor notable- estarien situades una i altra a cada costat del barranc, unint-se posteriorment -no se sap quan- en un sol nucli urbà, i perdent-se en l'oblit un dels topònims.

El barranc ha servit de defensa natural al poble; li ha donat antigament aigua per rentar la roba, ha aprofitat perquè pasturaren ànecs i gallines, en època més moderna; i finalment ha servit per unir les dues parts centrals del poble en un passeig. I sempre, en tots els temps, ha proporcionat espai i lloc per jugar i distreure's la xicalla.

Era un tema que mereixia ser tractat, segons els nostre entendre. I donada la gran quantitat de material troba, segurament hi tornarem en un altre número de la revista. Si hem encertat o no, vosaltres ho direu…

PER XERESA I FENT CAMI Inici

ITINERARI 2. (FUGIDA 1)

Des de l'ermita fins l'entrada de "l’arcavó" de la Font del Molí-. (Barranc "degradat" i/o "manipulat" per l'home).

DURADA APROXIMADA: 1 hora/ 1 h. 15m.

"FUGIDES" PEL LLIT DEL BARRANC.

El mot "aventura" ha estat el primer que m'ha vingut al cap. Recapacitant -i havent fet el camí- no és una aventura, simplement. "Fugida", en aquest cas, seria més adequat. Potser valgués "escapada". No sé ben bé el substantiu escaient En principi, seria allunyar-se de les realitats en les quals es viu, oblidar els problemes, deslliurar-se dels lligams que tothom té...

Aquest és el sentit d'esta passejada: eixir-se'n del món quotidià, anar a la recerca d'allò ignorat o "no habitual", sense saber mai què trobarem. Alguna cosa nova ens ateny. Fer un camí gairebé mai xafat, on no trobem senda, sinó arena, gravó i pedres, grosses, mitjanes o menudes. Podrem canviar de perspectiva. Trobarem dificultats d'aigua o herbam; desnivells que abans no havíem mesurat... Serà "aventurar-nos" a un nou món, sentir-nos -allà estant- quasi com "descobridors". (L'ésser humà té eixa debilitat. O eixe avantatge. Sempre hi ha hagut pessimistes i optimistes). Fugir d'allò més prop que ens desagrada; escapar-se d'un quefer diari i repetit; aventurar-se. Intent de fer la "descoberta"... O de tornar-se xiquets, altra vegada... O d'acompanyar-los, ajudant-los i intentant "formar-los" en la seua "aventura personal" enfront la vida...

Investigar? Per què no...? Fer un pas endavant. Sempre.

Començament? On us vinga de gana. Acabament? On pugau eixir. Sempre, però en el sentit invers del corrent d'aigua. Esperit de contradicció? No. Comoditat i pràctica. I potser per allò de "retrobar els orígens"...

I per què tan poques indicacions? Perquè el barranc és una trampa, que ens fa perdre en el temps i en l'espai. Camineu-lo, si no esteu massa -o gens- d'acord amb l'afirmació anterior. Ens donareu la raó.

Ens fa perdre en el temps, he dit abans. Sí. Ens podrem convertir, sentir al més profund, que som gent prehistòrica, cercant un nou indret de cacera, buscant un nou refugi; que som al segle XIII, intentant envair nous espais als sarraïns; que ens amaguem de l'enemic o anem perseguint-lo... I, en aquest darrer cas, situeu-vos a l'època que us interesse. Hi ha tantes a la nostra història!

Ens fa perdre en l'espai, he dit també. Ara, som aigua contracorrent. Per on caminem, "ella" ho ha fet milers de vegades. Ha devallat per aquell llit, ha acaronat les mateixes pedres que xafem... Any rera any; s'ha sentit lliure -com nosaltres ara-. I s'ha emportat per endavant allò que li feia nosa, el que la "molestava", fóra forma, figura, arbre o roca. S'ha buscat un camí, seguit després per les altres aigües -les "filles eternes"- , que l'han continuat i el seguiran totes les vides.

Trobant-se allí, hom no sap si "endevinar" els alts, els terrenys de sobre. No els reconeix. És contemplar des d'un nou angle, un vell paisatge. Se'ns mostra diferent, de vegades còmplice; d'altres enemic.

Potser, de tan en tant, ens trobem un objecte, una deixalla, un útil, que ens farà

retornar de cop i volta al moment actual. O un punt referencial en l'espai pròxim. Només serà uns segons. I de seguida ens oblidarem, en seguir caminant. Moltes vegades trobarem, també -si som observadors i ens hi fixem molt- vestigis d'un passat remotíssim, fabricat per l'home o fet per la natura.

Deixem-nos, però, de disquisicions romanceres, i anem directes, -ara sí- a l'itinerari proposat.

Podeu arribar-hi per l'avinguda- damunt el barranc cobert- o pel carrer Bailia, fins el començament del Calvari. Allà, al costat d'un antic i vell garrofer, molt fotut a hores d'ara,

-abans joguina de molts xiquets del poble- , trobareu una baixada al barranc. Ja al llit, alguna bassa d'aigua i fang, molt de fang -si ha plogut- acumulats abans d'una espècie de xicotet assut -en trobareu uns quants al llarg del camí- construïts per evitar l'erosió i arrastre de materials. Tots els signes d'un barranc "urbà" estan a l'abast: deixalles de tota mena, "caminets" dels xiquets per jugar-hi, "trastos" inservibles que s'han aprofitat... De seguida, una coveta a l'esquerre, i més avant, vorejant una senda per evitar el fang i l'aigua, podreu continuar. Esbarzers, piteres, magraners bords, "caparreres", més garrofers, ...

De sobte heu vist baladres. I no us abandonaran en tot el camí, mentre seguiu el corrent de l'aigua. Tots coneixeu la utilitat que li han donat els llauradors del País: fer bardisses. Molts sabreu les intoxicacions que ha produit a la menudalla, per mastegar fulles o flors

-sempre molt vistoses, siguen roges, roses o blanques-. Alguns tindreu notícia d'altres que han patit els efectes de cuinar amb la seua llenya, sobretot fent alguna "torrada" de xulles a la muntanya. Però segurament seran molt pocs aquells que coneguen que en temps passats, va estar utilitzat habitualment com a verí. Era el cèlebre "gotot", -o la no menys coneguda "gotà"-, infusió diluïda i fatal, d'acció lenta, però molt segura, utilitzant-la durant un espai perllongat. Deixem-nos, però, de cabòries d'aquesta espècie, més pròpies de la llegenda negra d'antics "paisans" i "amos" coneguts arreu de l'Europa renaixentista pel seu privilegiat estatus -O Dio, la Chiesa di Roma in mani dei catalani!-, o també, suposem, de desconsolades i penedides valencianes vídues, -de temps passats, suposem també- i continuem caminant. Tot de seguida trobareu la primera eixida, a mà esquerre. Si l'agafem, ens portarà a la creu final del Calvari.

Seguim per dintre el barranc. Més fang, més aigua. I, de sobte, dues possibles "eixides": la de la dreta ens portaria al Llavador, després de caminar un poc; la de l'esquerra, al camí asfaltat del Molí -seguint amunt-, o al començament de l'itinerari, si baixem. Seguim caminant, però. Som valents i arriscats! Més magraners silvestres, uns quants pins i uns xops, vorejant els corrals de la casa que veurem a l'esquerre -"el xalet de Perelló"-. I més esbarzers! Que volen dir mores, si feu la ruta per l'estiu.

S'imagineu una bona confitura? O collir-ne i tindre els postres del dinar -o del sopar- d'aquell dia? O simplement, anar-ne menjant al pas. A més del seu sabor aromàtic, són altaments astringents. Si encara no s'havíeu fixat, ara és l'hora: també en trobareu a tot el llarg del camí.

Continuem. De seguida, un túnel que travessa per sota l'autopista A-7. Primer, terra i gravó, que han dipositat l'última avinguda, i "firme" de ciment, net, després. No cal anar de pressa, encara que us parega llarg. No patiu; no s'enfonsarà l'autopista i us cauran al damunt els cotxes! Més esbarzers... i comença l'abundància d'esparregueres. Que signifiquen espàrrecs, des d'un poc abans de començar la primavera.

A l'eixida, veurem de seguida, altra vegada, els cims d'enfront: Penya Negra, Cova dels Porcs... I "camí" de fragments de ciment trencats... L'aigua ha anat buscant el seu natural, entre els artificials que la barraven. Més avant, tot de seguida -quan avistem un pontet i sentim el brunzir d'un munt d'abelles- el ramatge d'un garrofer cobrirà tot el llit. Escoltem, darrere, un altre soroll: el dels cotxes i camions que passen per l'autopista, de la qual veiem la barana, mig coberta per pins, xops, garrofers i margallons. Hem vist als nostres peus, de tan en tant, una garrofa.

Des del túnel, el camí s'ha fet més fàcil, més suau, més planet. A poc a poc, cada vegada veíem darrere nostre menys fils d'electricitat, i sentíem menys sorolls. A partir d'ara creuarem un pont que, a més de conduir -per dalt- a una caseta de camp i als horts de tarongerar -al lloc d'una cantera ara sense explotar-, aprofita per fer passar l'aigua de reg per sobre el barranc. Veurem tot seguit més tubs d'aigua -o canals- sostinguts per pilars o, més avant, formant un agradable i romàntic pontet que regalima aigua. Uns moments abans, un antic forn de calç. I alguna pedra recentment "escrita", per la qual descobrim que no som els únics què han intentat la "descoberta". Això ens agrada i ens dóna coratge, perquè algú "sent" com nosaltres.

Ja som a un barranc que ens semblarà "quasi" verge. Alcem la cara, perquè ens caiga damunt alguna gota refrescant. El cup del Molí ens contempla.

Un incís, ara, que ja és història. Fins no fa molt -deixem-ho en, si fa no fa, un quart de segle- l'aigua de la Font del Molí -propietat d'una comunitat de regants- era la que, bàsicament, abastia el poble. I en èpoques d'escassesa, "ajudada" per l'aigua comprada del "motor de Pérez" -privat-.

Actualment, només s'utilitzen per a reg, bàsicament. Una perforació de propietat municipal, a la "Casa Blanca", substitueix amb creixes les dues. I perquè aquest parèntesi en el camí, direu? Dos motius. Un: m'he assegut per fumar-me un cigarret i contemplar el paisatge. Dos: el que escriu aquests papers es considera un dels "iniciadors, promotors i defensors" de la descabellada i polèmica, al seu temps, idea de la perforació. Hi hagué detractors, férem "enemics"... Encara queda algú que no està d'acord. I és que les "contribucions especials" sempre han tingut mala acollida entre el veïnat de qualsevol poble, fóra quina fóra la utilitat que es pretenia amb elles... I no sols era aqueixa la raó. Hi havia altres "aspectes puntuals i concrets" -com sol dir-se ara-, heretats d'uns temps que cal no anomenar.

Seguim el camí. Més pins, xiuladissa d'ocells... De sobte, el barranc ja no és un sol; ara són dos. Enmig, pedres i baladres. Una cova a la dreta... El llit, altra vegada únic, es fa ample. Caminem un poc més... Uns nuvolots negres, al cel grisenc, indiquen una incipient tronada... Cal tornar a casa, almenys avui... Uns metres més avant, a l'esquerre, unes pedres ens permeten pujar a una senda, prop de l'entrada de l'"arcavó" de la Font del Molí (Prometem notícies d'ell, en un altre número de la revista).

Seguint-la en sentit invers al que hem fet fins ara, després de passar per sota uns dels pocs ametlers del terme, arribarem al partidor d'aigües, uns metres abans del Molí

-possiblement trobem algú omplint garrafes o rentant un cotxe-, i al camí d'asfalt que ens portarà al poble, pel Calvari. Mirant a l'esquerre, endevinarem la ruta que hem fet. La "mirada" als entorns, però, serà distinta, com serà distint el nostre ànim.

Abans ens haurà sorprés, quasi segur, la imatge del "Pilonet de les Hortes", esguardant cap a Gandia amb el seu rostre de fantasma irònic.

I ens haurem assabentat d'amors perennes, insòlits o passatgers: "Toni i Fernanda","Eloi i Sandra", etc., recordats gràficament al túnel pel qual travessarem per sota l'A-7. I ens haurem sentit contents quan, de sobte, tenim a la vista la part superior del campanar del poble... El campanar i la mitja taronja... La mar al fons... Ja hi som, a casa!

I com que desitgem més que mai un café, ens dirigirem sense més dilació al "Bar Serra", en el xamfrà cantonada confluència avinguda al Mar/ carrer Alacant. Allí us atendran Mari-Carme o Vicent. Si sou "cafeters", demaneu-lo curtet. Tastareu un dels millors cafés de la comarca.

Ramon Navarro

EL BARRANC DE XERESA, ESPINA DORSAL DEL POBLE Inici

Vora el barranc dels Algadins

L'aigua corrent els camps anega;

en sos espills lo sol llampega,

i trau l'arròs verdosos brins.

Teodor Llorente

El barranc de Xeresa s'ha convertit en el carrer principal, en el centre neuràlgic del municipi. El poble ha anat creixent al seu voltant i amb el pas del temps ha sofert una transformació significativa: ha passat de barranc a Passeig Fronton. Al seu pas s'articula la vida social del poble: la Casa de la Cultura, el Jardí de les Oliveres, el Parc Infantil, el lloc d'encontre dels veïns, el centre de celebracions festives, el mercat setmanal i fins i tot el futur Ajuntament tindrà una nova façana cap al Mur, que ha desplaçat al tradicional i paral·lel carrer Major i plaça l'Església.

També és conegut per la gent del poble per altres noms: de Calafat, de la Martina o simplement el Barranc; tots s'han fet servir en determinades èpoques. Per als forasters sols hi ha un barranc i per tant aquest ha de ser el de Xeresa, tal i com es representa en la majoria dels mapes de la zona, almenys en els últims 50 anys. Sorprenentment al, recentment publicat, mapa de l'Institut Cartogràfic Valencià apareix una línia blava discontinua i anònima que recorre el curs mitjà i baix de la vall de Xeresa, el nostre barranc ha perdut el nom.

Atenent al significat del terme barranc, rambla o torrent, es tracta d'una excavació o solc que només porta aigua quan plou. Aquest fet origina una acció erosiva sobre el terra que dependrà de la intensitat de les pluges i de les característiques dels materials del terreny. En general, la majoria dels barrancs són afluents d'altres rius o barrancs més importants, però no és el cas, la proximitat a la mar i a la marjal genera una conca fluvial pròpia, de reduïdes dimensions. De fet, el barranc és la seua conca hidrogràfica, el llit sols és el solc per on circula l'aigua, la part més profunda.

La conca del barranc, que arreplega l'aigua que plou i la de les fonts, se situa sobre el vessant est del massís del Mondúver i es forma a partir de la confluència d'altres barrancs de capçalera més menuts, com el del Carritx, de Mauro, del Mondúver, de Moscardó i de la Covarxota. També hi ha diverses fonts com la del Mondúver, Carritx, de la Rabosa, del Molí i de les Senilleres. La superfície aproximada de la conca és de 598 hectàrees i el seu perímetre de 10,8 Km.. La cota màxima es situaria als 794 metres d'altura, prop del cim del Mondúver i la cota mínima estaria al voltant dels 10 metres d'altura poc abans de creuar la carretera N-332. Aquest fet suposa que els desnivells són molt importants en els 5.500 metres de longitud aproximada del barranc. El pendent mitjà estaria al voltant del 15%, nogensmenys, en les parts altes de la conca es supera el 45% i sols és inferior al 5% en la part baixa, al voltant del casc urbà. El conjunt de cursos que conformen la conca tenen una longitud total de 17,7 km, dels quals els més representatius són els de primer ordre a la capçalera del barranc amb 55 llits que representen 11,7 Km. de longitud. El cabal màxim estimat per a un periode de retorn de 50 anys seria de 58,8 m3/seg. i de 136,3 m3/seg. per a 500 anys.

Els límits de la conca hidrogràfica, seguint les agülles del rellotge, serien:e l Cingle Roig, el Picaio, el Pla de la Vella, l'Empeltada, el Ciscaret, el casc urbà, el camí de Marc Antoni, l'Algepsar, el "Maiorasgo", la Penya Roja, el Cingle del Falcó el Coll de Barxera, la Penya Negra i el Cingle de la Dona.

Els materials geològics sobre els que circul.la el barrancn no són uniformes. A la part muntanyosa trobem calcàries i dolomies del Cretaci que alternen en franges perpendiculars. La resta del traçat, al curs mitjà i baix, està dominat pels materials quaternaris del Plistocé Superior, constituït per nivells d'argiles i cantells amb costres discontínues que formen un raiguer o glacis d'acumulació sobre el que està situat el casc urbà. Cal destacar les singularitats geològiques del Piló de la Bassa de l'Horta i del Piló de les Hortes, formes paleocàrstiques originades en periodes climàtics de major precipitació que l'actual. Dins la conca del barranc, al marge dret, també podem trobar argiles i cantells angulosos que formen un col.luvió recent; i a l'Algepsar afloren materials triàsics del Keuper d'argiles i margues variolades gipsoses. Respecte a la tectònica, la conca està fracturada per nombroses falles d'orientació variada, a conseqüència del contacte entre el Sistema Ibèric (NO-SE) i el Sistema Prebètic (SO-NE) en el dom de Xeraco.

La combinació dels forts pendents de la conca amb els materials litològics que la formen poden provocar determinats riscos de lliscament i despreniment, que són significatius a les zones de major pendent, com el Cingle de la Dona, el Cingle Tancat, la Penya Roja, el barranc del Mondúver, la Pinada de Canots i el Piló de les Hortes; així com en els llocs on afloren argiles i margues, a l'Algepsar. El risc d'erosió de la conca també és important i podria veure's agreujat si es produira un incendi que eliminara l'actual coberta vegetal de les muntanyes. En els darrers anys s'han construit, al curs mitjà (camí del Carritx o Molí) diversos dics de retenció amb l'objectiu de capturar els sediments i laminar les puntes de cabal del barranc.

Les activitats humanes més significatives que es donen en les proximitats del barranc canvien al llarg del seu traçat. En la part alta es situen les muntanyes i per tant el predomini dels usos forestals, bàsicament matollar, alguns rodals de pins i les restes dels antics corrals abandonats, el de Milhores i el de les Cabres, vorejats pels bancals abandonats de garrofers i oliveres.També, als voltants de la font del Carritx trobem la pedrera de Gualde, que explota les roques calcàries i dolomies per a àrids de trituració. A mesura que baixa paral·lel al camí del Carritx o Molí comença a alternar el bosc de pi i els camps de taronger, que abancalen les parts baixes dels vessants. És en aquest tram on trobarem el Molí, del qual es te constància des del segle XIII i que confirma l'aprofitament del barranc com a font d'energia en el passat. També trobarem, al seu voltant, restes d'antics forns de calç que feïen servir les pedres de roca calcària que el barranc arrastrava de les muntanyes i que es dipositaven en el fons. Més avall quan creua l'autopista, poc abans dels tunels de la Penya Roja, el predomini del cultiu de taronger és quasi exclusiu. En les rodalies del casc urbà passa entre el Calvari, el Llavador i l'ermita de la Santíssima Trinitat del Ravalet, poc abans de convertir-se en carrer, primer, i en passeig, després. Actualment el seu pas pel poble és subterrani fins el parc de les Oliveres, on tornen a ser visibles els murs de formigó que dirigeixen el seu camí. Abandona el poble junt al camí de Marc Antoni fins a la depuradora, on es creuaran. D'ací fins a la carretera N-332, es trobarà amb el futur poliesportiu municipal i la nova zona industrial en construcció. Després sols li resta creuar l'eixida de l'autopista i la via del tren junt al camí dels Casals, desapareixent entre les sèquies i lluents de la Marjal.

La relació del barranc amb els veïns és semblant a la de qualsevol altre barranc o riu dels voltants. Per una part, amb el pas del temps, les aigües han arrossegat i transportat la terra de les muntanyes cap a la vall, on ha crescut el poble i els cultius. L'altre aspecte, no tant positiu, són les barrancades i inundacions periòdiques que poden destruir collites, bancals, camins i cases, fins i tot posar en risc la vida de les persones. El nostre barranc compleix aquest doble paper de creador i destructor a la vegada. A la capçalera del barranc els forts pendents dificulten el desbordament de les aigües. Al curs mitjà i baix el barranc té suficient capacitat per a transportar el cabal màxim estimat (136,3 m3/seg.), 267 m3/seg. de capacitat al tunel d'entrada al casc urbà i 213 m3/seg. a l'eixida. Aquesta capacitat va reduint-se aigües avall del poble fins a 30 m3/seg. en l'encreuament amb l'eixida de l'autopista i el tren. Al Pla Especial davant del Risc d'Inundacions elaborat per la Generalitat Valenciana el barranc de Xeresa (VC38) figura com a generador d'inundacions, concretament aigües amunt de la carretera

N-332, afectant cultius i accesos a l'autopista A-7. El risc és de nivell 3, el que significa una freqüència alta, inferior a 25 anys, i un calat baix, inferior a 0,8 metres. Al curs mitjà, quan circula paral.lel al camí del Molí o del Carritx també pot provocar importants barrancades.

D'acord amb la legislació vigent el llit del barranc és de domini públic hidràulic estatal i els marges estan subjectes a servitud de 5 metres d'amplària per a ús públic, també haurà de mantenir-se expedit i es prohibeix tota edificació sobre el llits i fins a 20 metres de la seua aresta exterior. En qualsevol cas, la fitació i la delimitació del llit correspon a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

Més és podria escriure del Barranc, però en aquest número de "La Cisterna" trobareu altres aspectes que satisfaran la vostra curiositat per l'espina dorsal de Xeresa. El poble ha canviat, les activitats i costums també, el barranc sembla mort, dominat, camuflat baix els nostres peus, esperant les benvolgudes plogudes que acaben amb la sequera, saonen els camps i li donen vida, la vida que ell ha regalat al poble.

Vicent Jesús Altur Grau

Bibliografia i documentació:

-Decret 156/1999, de 17 de setembre, del Govern Valencià, pel qual s'aprova el Pla Especial davant del Risc d'Inundacions a la Comunitat Valenciana (DOGV 3593 de 29-09-1999).

-DIHMA (1996): Delimitación de riesgos de inundabilidad a escala regional en la Comunidad Valenciana (Inèdit) Estudi per a la COPUT de la G.V. València.

-Francés García, F. (1997): Delimitació del risc d'inundació a escala regional en la Comunitat Valenciana. Sèrie Cartografia Temàtica, nº 1, Conselleria d'Obres Públiques, Urbanisme i Transports de la Generalitat Valenciana, València.

-Garay, P. (1990): Evolución geomorfológica de un karst mediterráneo: El macizo del Mondúver (La Safor, Valencia). Cuadernos valencianos de Karstología Volumen I. Grupo Espeleológico Vilanova y Piera. Diputació de València, Alboraia.

-ICV (1998): Cartografia Oficial de la Comunitat Valenciana 1:10.000. Xeraco CV10 770 (4-4). Institut Cartogràfic Valencià, Generalitat Valenciana, València.

-IGME (1982): Mapa Geológico de España. E.1:50.000 Alcira 770 29-30. Instituto Geológico y Minero de España. Ministerio de Industria y Energia. Madrid.

-Martínez, J. i Balaguer, J. (1998): Litologia, aprofitament de roques industrials i risc d'esllavissament a la Comunitat Valenciana. Sèrie Cartografia Temàtica, nº 5, Conselleria d'Obres Públiques, Urbanisme i Transports de la Generalitat Valenciana, València.

-Servei d'Informació Territorial i Divulgació. Sotssecretaria d'Urbanisme i Ordenació Territorial (1998): Afectacions que incideixen en la planificació urbanística i territorial a la Comunitat Valenciana. Sèrie Cartografia Temàtica, nº 4, Conselleria d'Obres Públiques, Urbanisme i Transports de la Generalitat Valenciana, València.

OBRES DEL BARRANC 1 Inici

Des que existeix presència de població humana al lloc on hui és Xeresa n'hi ha hagut intervenció sobre el barranc. En un primer moment es degué eliminar la vegetació original; després es feren cases a la seua vora, al Ravalet i a la Bailia; amb posterioritat s'establirien conreus de garrofers i oliveres aprofitant el mateix caixer del barranc; es construïren els ponts, etc.

Tot açò és suposat, ja que de moltes d'aquestes coses no en tenim certesa documental. Sí que en tenim, però, d'altres intervencions i obres fetes per a modificar i adequar el barranc, al seu pas per dins del poble, a les necessitats i interessos dels veïns de Xeresa.

Aquesta és una cronologia aproximada de les modificacions fetes sobre el primitiu barranc i de les quals hem trobat informació documental a l'arxiu de l'Ajuntament.

Any 1895

L'any 1895 D. Tomàs Ferragud Castelló (prevere de Xeresa) i D. Antonio Castelló Muñoz (prevere de Carlet) denuncien Salvador Pelegrí Torres per una obra d'ampliació de sa casa, situada al carrer Major, ocupant l'anomenat carrer Barranc (per la part del corral, suposem). Finalment es dictamina que el terreny no li pertany i s'acorda la demolició de l'obra de la qual, a més, no tenia llicència.

12 de desembre de 1896

En una acta de 12 de desembre de 1896 consta que Bernardino Pellicer sol·licita ampliar sa casa, situada al carrer Gandia, 14, fitant amb el barranc. Diu que existeix un terreny sobrant de la via pública que a més és antiestètic i sol·licita que isca a pública subhasta. El 10 de gener de 1897 se subhasta el terreny i se'l queda Bernardino Pellicer.

3 de setembre de 1940

Francisco Serralta Blanquer, resident al carrer Caudillo, 11 sol·licita eixamplar en 19,50 m2 el seu corral per la part posterior de sa casa, que fitava amb el barranc, sense perjudicar els interessos particulars ni municipals. L'alcalde, Miguel Pellicer Sebastià, li concedeix els terrenys. No s'hi cita que pagara cap quantitat de diners.

A la foto el barranc a l'any 1948.

Setembre de 1941

Juan Pérez Bou, resident al carrer Caudillo nº 13, sol·licità ampliar el seu corral per la part posterior de sa casa, que fitava amb el barranc, previ pagament del terreny. El 15 de setembre de 1941 l'alcalde accedeix mitjançant el pagament de 32,50 pessetes.

28 d'abril de 1952

Alcalde: Antonio (Bondia) Peiró Moscardó.

En sessió plenària, l'ajuntament acorda demanar a l'Estat (Ministeri d'Obres Públiques) la canalització del barranc.

Amb data 6 de juny de 1952, l'alcalde president de l'Ajuntament de Xeresa, Antonio (Bondia) Peiró Moscardó va sol·licitar la realització d'obres de defensa i canalització del barranc del poble atenent-se als beneficis dispensats per la llei de 7 de juliol de 1911.

El 5 de juliol i el 29 de setembre de 1952 es tornen a enviar escrits demanant el mateix. Els escrits demanen un mur "a la parte derecha desde el puente de la calle José

Antonio al puente sito el la calle Raval y que se tome, en consideración al redactar el proyecto que a la altura de la Plaza de los Caídos pueda, en su día este Ayuntamiento, acometer la construcción de un puente de acceso a la mentada plaza, así como la conveniencia de desviar dicho barranco para poder abrir una calle por su parte derecha, comunicando de este modo los dos puentes referidos".

La corporació es compromet a finançar un 25% de les obres.

Amb data 14 d'abril de 1953, la Dirección General de Obras Hidráulicas autoritza l'estudi i redacció d'un projecte, prèvia aprovació del pressupost de despeses, acompanyant el projecte d'un estudi econòmic administratiu que permeta de fixar les aportacions que li corresponen al Municipi i a l'Estat.

Redactat el pressupost de despeses, va ser aprovat per la Inspección Regional de la 10ª Demarcación amb data 9 de maig de 1953.

EXTRACTE DE LA MEMÒRIA DEL PROJECTE. CÒPIA LITERAL D'ALGUNS FRAGMENTS DEL DOCUMENT.-

OBJETO Y UTILIDAD DE LAS OBRAS.

La población de Jeresa se encuentra atravesada por el barranco que lleva su nombre y en el tramo superior que es el que nos ocupa lo hace con una curva que si bien no es excesivamente pronunciada si tiene la suficiente curvatura para que sus aguas al chocar contra la ribera izquierda que es la parte convexa de la curva vayan descarnando ésta poco a poco en su régimen normal y con gran celeridad en las grandes avenidas. (El document quasi no utilitza signes de puntuació, com ara comes).

Estas socavaciones han dado lugar a que el río vaya adentrándose en esta margen destruyendo los campos colindantes que son en su totalidad de naranjos, y que estas tierras al caer en el cauce del río motiven frecuentemente desbordamientos, uno de ellos según noticias recogidas en la localidad cegó uno de los puentes al atascarse en él algunos troncos de los árboles caídos e inundó parte de la población causando numerosos daños y poniendo en grave peligro muchas vidas humanas.

En la actualidad, la margen izquierda del río presenta un escarpe casi vertical de unos 4 a 5 metros de altura por lo que es de temer que en fecha no muy lejana, y si se produce alguna riada de consideración mucho antes, se verifique algún desprendimiento muy importante.

En el transcurso del tiempo y según datos también recogidos en la población el barranco se ha comido de la ribera izquierda unos 12 metros en la parte más pronunciada de la curva que como hemos dicho forma y que puede verse en la hoja nº 1 de los Planos Plano General.

Además de los campos ya apuntados en párrafos anteriores existe en la ribera izquierda una casa casi pegada al puente inferior o punto final de la defensa que nos ocupa que debido a las socavaciones del río y estar situada a unos 4,25 metros del cauce sus cimientos empiezan a ceder y ya presenta señales de agrietamiento en sus paredes, por lo que es de temer que si no se soluciona este problema su ruina es segura.

De lo descrito hasta aquí se desprende el objeto y utilidad de la obra que se proyecta y que pasamos a describir.

DESCRIPCIÓN DE LAS OBRAS

Las obras que comprenden este proyecto son las siguientes:

1º - La rectificación del cauce actual del Barranco de Jeresa volviéndolo al lugar que según datos recogidos en la localidad tenía anteriormente. Con esta reforma se consigue el suavizar la curva que forma el barranco y por lo tanto mejorar no solo sus condiciones de desagüe sino el que los embates de las aguas contra la parte izquierda sean de menores efectos destructores. Esta rectificación se hace posible porque en la margen derecha a pesar de haber dejado las aguas muchas tierras, éstas no han sido utilizadas y se hallan en estado selvático por lo cual no se irroga perjuicio a tercero.

2º - Para evitar las socavaciones en la ribera izquierda se proyecta la construcción de un muro de mampostería hormigonada y la cara de paramento de mampostería careada de 3,50 metros de altura salvo en el tramo final en que para defender la casa ya descrita y que amenaza ruina se ha hecho necesario el elevar la altura hasta 4,20 metros en el perfil 9, disminuyendo hasta 3,50 m. en el perfil 8.

Aunque para el encauzamiento con un muro de 2,50 m. de altura hubiera habido bastante ya que las riadas máximas recordadas por los viejos de la localidad nunca han alcanzado mayor altura de 2,00 m., se ha proyectado de 3,50 metros por dos razones. 1º - Porque la consolidación de los terrenos colindantes con el río quedará asegurada tan pronto como se construya el muro y no así con el de 2,50 m. que hubiera traído consigo que al estabilizarse las tierras aún desapareciera una franja de terreno próxima al río y 2º - Porque si una vez desaparecido el peligro del barranco se lleva a cabo lo proyectado por el Ayuntamiento que es el hacer el ensanche de la población en esta margen y comunicar ambas riberas mediante uno o varios puentes, con el muro de 3,50 metros quedarán a la misma altura y por lo tanto en condiciones de llevarse a cabo esta mejora, que ya se comprenderá no sería factible si existiera un desnivel de 1 metro. En el estudio económico ya se tiene en cuenta este aprovechamiento en la aportación municipal.

El muro que se proyecta es de sección trapecial de 3,50 m. de altura y 0,50 metros de base menor que será la coronación y 1,20 metros de base. Los cimientos se proyectan de 1,30 metros de anchura para dejar una zapata de 10 cm. en previsión de que fuera necesario dotar al barranco de solera si se viera que las aguas socavan la natural. Su profundidad la suponemos de un metro que será rectificada a la vista del terreno que salga para que el muro tenga buena cimentación.

(...) Los cimientos de estos muros son de mampostería hormigonada así como el alzado salvo en una profundidad de 30 cm. en la cara externa que se proyecta la mampostería careada con rejuntado de sus piedras, que le dará un aspecto más agradable sin encarecer su precio.

(...) El ancho del encauzamiento se ha fijado en 7,00 metros que además de ser suficiente para el paso de las aguas es el que tienen los dos puentes que une la defensa que se proyecta con lo cual en el paso de estos las aguas no experimentarán cambio alguno.

La pendiente del barranco se ha unificado tomando para ello las de las soleras de los dos puentes por ser estos puntos bastante fijos y no haberse apreciado en ellos socavaciones. Las tierras procedentes de las excavaciones tanto en la explanación del nuevo cauce como de los cimientos del muro se colocarán detrás del muro para protegerle, encargándose el Ayuntamiento de Jeresa de completar este relleno hasta dejarlo conforme figura en los perfiles transversales hoja nº 3 de los Planos. Por lo cual en el presupuesto solo se incluyen como m3 de relleno los obtenidos de las excavaciones y no se preveen terraplenes de préstamos. La pendiente que resulta es de 0,014006.

CAUDAL DE AVENIDAS

(...) Se llegó a valorar la riada máxima en unos 50 m3/seg. calculando con exceso.

Siendo capaz de pasar una avenida de 60 m3/seg. por el encauzamiento proyectado con una lámina de agua de 2 metros vemos que éste es más que suficiente pues aún le quedará un resguardo de 1,50 metros por si los datos tomados en la población hubieran sido dados por defecto, aunque como ya hemos dicho en artículos anteriores esta altura del muro se ha proyectado para consolidar los terrenos adyacentes al río y sobre todo para tener en cuenta el posible ensanche de la población por esta margen, a sabiendas de que excedían de los necesarios únicamente para el encauzamiento de las aguas por lo menos en un metro de altura. (...).

ESTUDIO ECONÓMICO ADMINISTRATIVO

Atravesando el Barranco de Jeresa la población de la que toma su nombre y haciéndolo en curva sus aguas socavan la margen izquierda sobre todo en las avenidas en que además de ser mayor el volumen de agua su poder es más destructivo por llevar en suspensión o arrastrar materias sólidas algunas de ellas de gran tamaño. Estas socavaciones en la margen izquierda traen como consecuencia dos tipos de perjuicios. 1º - El que las tierras situadas en esta margen izquierda, en su mayoría huertos de naranjos, y lindantes con el río vayan desapareciendo poco a poco al desprenderse por falta de base y 2º - Que estos desprendimientos tapen en muchas ocasiones el cauce del río y las aguas al no encontrar su curso normal se embalsen y tiendan a abrirse paso por la orilla derecha que como puede verse en el plano general está más baja que la izquierda y además totalmente edificada por lo que los daños son en estas ocasiones de mucha mayor importancia ya que inutilizan los enseres de los habitantes de esta población y corre peligro su vida.

Con el muro que se proyecta, el cual se ha procurado llevar a lo que debió ser en tiempos pasados el barranco, se suaviza la curva de él y se conducen las aguas con menos choques reduciéndose por lo tanto su poder erosivo. Además, al alejar el muro del escarpe actual permitirá el que se llegue a un talud estable de las tierras situadas en este margen, y quizás según manifestaciones del Ayuntamiento a una posible ampliación en esta margen a lo que no se han atrevido hasta el presente por el peligro ya apuntado que siempre ha representado el río.

La valoración de los perjuicios antes apuntados para poder ser comparados con el importe de las obras que se proyectan, se comprenderá que son muy difíciles de llevar a cabo con alguna exactitud, sin embargo vamos a procurar realizarlo con los datos recogidos en la localidad.

1º - Supongamos que en transcurso de más de 20 años el río haya penetrado en la margen izquierda cinco metros que multiplicado por 180 m. que tiene de longitud la ribera en este tramo representará una superficie de 900 m2 lo que representa 1 hanegada que se puede valorar en 30.000,00 pesetas.

2º - Suponiendo que una sola vez quede el cauce cegado por estos desprendimientos y que al abrirse paso por la margen derecha los daños ocasionados en las casas colindantes que son unas 20 será de unas 5.000,00 pesetas por casa dará un total de 100.000,00 pesetas.

3º - La extracción de estos productos del cauce que podemos valuarlos en unos 1.000 m3 y a un precio de 10,00 pesetas el m3 ocasionará un gasto de 10.000,00 pesetas.

4º - Las cosechas de la hanegada de tierra durante 10 años, suponiendo que los otros 10 han dado producción, serán de unas 8.000,00 pesetas por año, o sea 80.000,00 pesetas.

5º - Existe una casa en la margen izquierda del río y el perfil 9 (del plano) que ya en la actualidad ha empezado a agrietarse y que de no hacer el muro de defensa su ruina es segura. Según datos recogidos en el Ayuntamiento se puede valuar en 100.000,00 pesetas.

Sumando todas estas partidas dan un total de 320.000,00 pesetas o sea aproximadamente igual al presupuesto de las obras, que se proyectan.

Solo con lo antedicho queda justificada la conveniencia de las obras, además hemos de tener muy en cuenta lo que en las vidas humanas y enseres puede representar y que es imposible de valuar.

A la vista de los datos anteriores, lo resuelto por la Superioridad en casos muy parecidos como son las defensas de Alcoy, Beniopa, Villalonga, Alfahuir, etc., y teniendo presente la circunstancia apuntada en la Memoria de recrecimiento del muro por la posibilidad de edificación, estimamos que la aportación del Ayuntamiento debe ser de un 50 por 100 del coste de las obras, abonando un 20 por 100 durante la ejecución y el resto en 20 anualidades. Valencia, 16 de Mayo de 1953. El Ingeniero Autor del Proyecto, Manuel S. Robles.- Rubricado. Examinado: El Ingeniero Jefe de la Sección Sur, M. Cánovas,- Rubricado. = Vo. Bo. El Ingeniero Director, Burguera.- Rubricado.

Vicent Puig i altres.

Agraïm a l’Ajuntament les facilitats oferides per tal de consultar els arxius.

LA COVA PELLICER Inici

SUMARI.- En el present treball es presenta la topografia, morfologia geològica, descripció i història d'una de les majors cavitats de recorregut horitzontal de Xeresa. És, a la vegada, una de les més boniques de Xeresa.

* INTRODUCCIÓ.- En l'àrea muntanyosa situada entre la Penyeta Jover i el Racó de Pataques hi ha tres cavitats anomenades genèricament Coves del Blasco. Dues d'elles són conegudes pel col·lectiu d'espeleòlegs valencians, encara que poc visitades.

Els seus noms autèntics són AVENC DE LA PENYETA JOVER, la situada més al sud, i COVA DEL RACÓ DE PATAQUES la situada més al nord. Entre aquestes dues cavitats n'existeix una tercera de major grandària i interés, quasi desconeguda , fins i tot per a la gent del poble. Es tracta de la COVA DE PELLICER.

Amb aquest treball, el C.M.E.X. pretén d'omplir part del buit existent en l'estudi dels fenòmens espeleològics d'eixa zona en concret, i de Xeresa en general, i la seua inclusió al Catàleg Espeleològic de la Província de València.

* SITUACIÓ I LOCALITZACIÓ.- Es troba al nord de la Penyeta Jover, a escassos metres del Barranc del Racó Pataques, en la partida de Federico Canet (Xeresa).

Per accedir a la cavitat, eixim de la població de Xeresa en direcció al CARRITX. A 2.100 metres apareix una pista a la dreta amb un rètol que indica: Corral de Senent. Avancem per ella 140 m. fins una xicoteta esplanada -Voltador del Blasco-, on hi aparcarem els vehicles. Des d'allí creuarem el Barranc del Mondúver - que queda a l'est -, i seguirem una senda que comença al mateix "talweg" del barranc i que, en direcció NO, ens condueix a la boca de la cavitat, després de superar un desnivell d'uns 60 metres.

- CARTOGRAFIA I COORDENADES.- Full S.G.E. ALZIRA (770-771) Escala 1:50.000

Coordenades U.T.M. X =738953

Y = 4321095

Z = 175 msnm.

GEOLOGIA.- La cavitat s'ha desenvolupat al si de calcàries i dolòmies del període Albiense Superior -Conomaniense-, en la transició del Cretaci Inferior al Superior; és a dir, en materials dipositats fa 105 a 115 milions d'anys.

* TECTÒNICA.- La zona en estudi se situa al sud de l'anomenat "Domo de Xeraco", que és la zona d'interferència entre las serralades Ibèrica i Bètica. Açò implica l'existència d'una xarxa de falles amb directrius tectòniques tant ibèriques com bètiques.

La cavitat i el seu entorn es troben a escassos decàmetres, en direcció nord, de la Gran Falla Valenciana Meridional (BRINKMANN-1931), de direcció E-O, i a pocs metres d'una falla més o menys perpendicular a aquella, de direcció

N-S. Aquesta última falla, que va des de la Font de l'Esbarzer (Xeraco), fins al Collado d'Evaristo (Xeresa), sembla ser que marca la direcció de la major part de las fractures -diàclasis- de la zona, algunes d'elles perfectament visibles en bastant d'espai. De fet, nou de las catorze cavitats conegudes en esta zona van en direcció NS, o NNE-SSO, sent la resta de direcció ENE-OSO.

*HIDROLOGIA.- Suposem que aquesta xicoteta unitat hidrològica, enclavada en la part. oriental del massís del Mondúver, té una extensió aproximada de 1,50 km2 i efectua les seues descàrregues hidràuliques a favor de nivells margosos intercalats en el conjunt calcari-dolomític. Tal és el cas de la Font del Carritx, el Brollador de Gorrita i la Font del Molí

, situades al sud de la zona, a una altura entre 130 i 190 msnm., fonts actives al llarg de tot l'any, si exceptuem el Brollador de Gorrita.

En la part nord està la Font de la Rabosa -que és estacional, a uns 220 metres sobre el nivell de la mar (msnm.)-, la Font del Mondúver -que sol ser activa durant tot l'any i a una altura de 300 msnm. és la surgència més elevada del terme-, y tota una sèrie de minúscules surgències estacionals.

La zona és molt fracturada, el que possibilita que les aigües de pluja s'infiltren en el subsòl en una quantitat pròxima al 55%.

Una hipòtesi de l'origen d'aquestes tres cavitats i de la COVA DEL BARRANC DE MAURO és la següent:

Després d'intenses pluges que ocasionalment es produeixen a la nostra zona, el Barranc del Mondúver condueix les aigües que sorgeixen de la font del mateix nom. Al cap de pocs dies, l'aigua sols circula en la superfície des de la font fins uns 400-500 m. més avall, per a reaparèixer a partir de la 'Font del Molí", fins la seua desembocadura en la marjal. Ara bé, si dibuixem una línia imaginària des d'on hi "desapareix" l'aigua fins el punt on hi apareix altra vegada, la línia coincideix amb la que formen las tres cavitats citades en la introducció i amb la del "Barranc de Mauro". Aleshores, cap la possibilitat que aquestes quatre cavitats tingueren un mateix origen i formen part d'una mateixa xarxa subterrània, que es troba actualment colgada, a uns 70-110 m. del nivell actual de circulació.

* GÈNESI.- Es tracta d'una surgència fòssil, a favor de una fractura principal de direcció N-S. Els estrats calcaris en els què es desenrotlla mostren una lleugera inclinació cap al SO.

També s'hi observa, a la seua zona central, una gran ensulsida que separa la galeria d'entrada de la sala central, i que coincideix amb la presència d'una gran fractura, transversal a la principal, amb direcció ENE-OSO.

* DESCRIPCÓ.- La boca de 1,50 m. x 0,90 m., orientada al nord, dóna pas a una galeria de 16 por 5 per 2 m. de mida. En aquesta galeria i en la seua zona N. el terreny és d'argila i roques autòctones barrejat amb pols i material orgànic d'origen alòcton. A la part S. és estalagmític, amb alguns processos reconstructius i "gours", a continuació ve un clavegueró que, després de baixar-lo, ens situa dins d'una saleta, en la part E. de la qual es veu perfectament la fractura principal de la cavitat. En aquesta saleta hi existeix un estret conducte que la connecta amb la sala central, encara que uns blocs soldats, a la seua fi, ens tanquen el pas.

Tornant a la boca del clavegueró, i passant por ell en direcció S., una sèrie de tres gateres en el reduit espai de 10 m., ens duen a la sala central. Tot el terra d'aquesta sala és estalagmític, amb petits "gours", i grans blocs soldats entre ells i amb el sòl. Les seues dimensions són 13 m. x 12 m., amb una altura màxima de 6 m. en la part oriental, i uns 2 m. de mitjana en la zona occidental. El centre de la sala és ocupat per una multitud de formes reconstructives. Pel SO s'hi accedeix, entre columnes, a una sala de sostre baix que pot quedar totalment inundada en època de pluges. Aquesta sala consta de dos zones ben diferenciades, separades por un escaló : la part inferior, de sòl estalagmític, sent la superior una gran acumulació d'argila.

Al SE de la sala central s'obri un estret clavegueró que ens deixa abaixar uns 10-11 metres en la fractura principal. Un sondeig ens permet saber que encara profunditza uns 15 m. més. Aquesta és la màxima profunditat a la que hi arribem.

* ESPELEOMETRIA.- El desenrotllament de la cavitat és de 52 m. El recorregut total és de 93 m. La profunditat màxima abastada és de 16 m.

* UNA MICA D'HISTÒRIA.- La primera referència que tenim d'aquesta cavitat la trobem al "Catálogo Espeleológico de la provincia de Valencia" Mem. del Inst. Geológico y Minero de España, volum LXVII (Madrid), DONAT J. (1966), en el qual, senzillament, se la cita.

Les primeres notícies que tenim de la seua existència li les devem a Àngel Cardona ("SENENT") qui, a les acaballes dels anys 70 ens contava estranyes històries ocorregudes al seu interior. Després alguns joves de Xeresa ens conten que el 1983-84 la cavitat es limitava a la sala d'entrada i clavegueró; posteriorment efectuaren una desobstrucció darrere del clavegueró, amb la qual cosa aconseguiren d'entrar a la sala central.

* ESTAT DE CONSERVACIÓ.- Fins el moment actual, aquesta cavitat està lliure de brutícia, pintades, piles, cordes, etc. característiques d'altres coves més conegudes i visitades, tant a la comarca de La Safor com a altres llocs. L'estat de conservació dels "ESPEOLOTEMAS" - formes reconstructives - és quasi perfecte. Cert és que n'hi ha una gran quantitat d'elles al terra, però això és degut, fonamentalment, a causes naturals, estant totes elles soldades al terra estalagmític que cobreix del 75 al 80% de la cavitat.

De tota manera, ¡atenció!: En una visita realitzada a finals del 1995, trobàrem varis fragments d'estalactites -una desena, aproximadament- en el sòl de la sala central, cosa que ens va alarmar. Pot ser que únicament siga degut a descuits en la visita a la cavitat - no sembla que ningú s'haja endut cap troç a casa -. De moment és molt poca cosa... Des d'aquestes pàgines fem una crida als futurs visitants per a que no trenquen ni s'enduguen cap de les formacions. Si ho fan així, la cavitat conservarà tota la seua bellesa i podrà ser admirada per posteriors generacions de visitants; en cas contrari, no serà massa el temps que passarà per a que aquesta cova siga un forat més, sense cap interés per a ningú.

Solament una cosa poden - i deuen - emportar-se , que servirà ensems de record i divulgació: unes quantes i bones fotografies!

Tomás Fernando Castelló Ferragud.

ELS FORNS DE CALÇ Inici

La funció dels forns de calç era obtindre la calç per mitjà de la fundició de la pedra. Qualsevol tipus de pedra era recollida menys la pedra viva "perquè pegaven uns estampits quan es cremaven que semblaven una barrinà amb el perill que esclafira el forn i que inclús caiguera". El tamany de les pedres tot era bo, hi havia algunes que pesaven fins dues arroves. El que solia fer-se amb pedres tan grans i groses era estellar-les abans de posar-les al forn, ja que la seua preparació i ubicació dins el forn es feia d'una manera especial i requeria l'ajuda d'un expert, i no tots els calcers ho sabien fer. De vegades s'havia de recórrer a hòmens que no pertanyien al grup, perquè és de saber que en cada forn treballaven grups de tres o quatre homens que demanant-li permís a l'amo del forn, els hi deixava coure la pedra, convertir-la en calç i posteriorment ser venuda.

Avui és més difícil de comprovar, però els forns eren construïts en llocs on hi havia abundància de pedra, - hem investigat que la majoria de forns estan construïts a les sospalmes d'algun barranc pel fet que són els barrancs qui arrosseguen grans quantitats de pedres-, altres es construïen en llocs on no era dificultós traure la calç, i altres on havia abundància de llenya, -la qüestió és que buscaven llocs on es facilitara la labor en tot allò relacionat a la "fornà"-, ja que aquesta, la pedra, era recollida pels calciners per les rodalies del forn i duta normalment caminant i amb les mans, recorrent, de vegades, al carro i l'haca quan les pedres eren molt grans i estaven un poc llunyanes, fins la boca del forn.

A la foto restes d'un forn de calç.

Els tamanys dels forns, amb un figura cilíndrica de bases ovalades com el forn del Molí- o de bases redones com el forn del "Pla Negret", eren variables. Les mesures que hem recollit són les del forn del Molí que tenia de diàmetre major 3.50 m. i diàmetre menor 3 m., essent l'altura 2.80 m. (possiblement siga el més gran que haja a Xeresa, a més que van aprofitar la paret de la muntanya per fer part de les parets del forn) i el forn del "Pla Negret" amb un diàmetre de 2.70 m. i l'alçària 1.70 m.; les parets dels forns estan fetes de pedra i lluïdes amb fang de la zona i amb calç, tenint grossàries de 50/70 centímetres. Els forns eren descoberts per dalt i tenien un portó d'un metre d'alçada en base al sòl per on introduïen la pedra i la llenya. El fonament del forn l'anomenaven "olla".

La introducció de la pedra ho feia "el muntador, especialista o expert" de manera que deixava un buit a la part de baix per afegir la llenya i la part superior quedava completament coberta de pedra: primer es posen els ferros, que són pedres, a cada pam o pam i mig les unes de les altres, formant la base o assentament de la "fornà", després es col·loquen els armadors, que són també pedres o bé naturals, tal conforme són, o bé tallades per donar-li la forma escaient; els armadors es posaven entre els ferros, damunt d'ells en una segona "tirà", i les altres tirades de pedra ja anaven posant-se damunt dels armadors de baix però un dit més cap a fora i de seguida "ripio", reble, llesques o llescam, que eren els trossos de pedra que quedaven a la boca del forn com a conseqüència de tallar la pedra; quan ja hi havia una paret d'un metre d'alçada, el muntador pujava damunt i continuava la col·locació de la pedra per dalt: armadors, "ripio", reble, llescam i llesques menudes, així fins que s'omplia tot el forn i damunt de tot uns quants cabassos de "ripio" que tapaven tot el sostre. Una vegada col·locada tota la pedra dins del forn, estava distribuïda de manera que quedava un con al centre del forn que era on s'afegien els feixos de llenya i anava cremant-se la "fornà".

Algú podrà pensar que en uns dies es recolliria la pedra i es prepararia la llenya per a cremar-la. Doncs bé, no es sorprengueu al saber que la preparació d'una "fornà" durava vora un mes o mes i mig entre la recollida de la pedra i la recollida de la llenya. Els calciners anaven a fer feixos on en trobaven: baix la "Penya Roja", a la "Cova dels Porcs", a la "Mina de Ferro", ...i la baixaven a peu i carregada al llom; a més, es necessitaven uns dos- cents feixos per a una "fornà"; si en alguna fornà hi havia "gana de calç" es donaven més pressa en tota la preparació i inclús arribaven a llogar alguns forners, conforme van fer la quadrilla de Tomàs Castelló que van sol·licitar l'ajuda de Fedrico "Forner" (cunyat de Visentico "Catalí") i Teodoro, ambdós germans, per a que els baixaren 50 feixos de llenya que els faltaven per coure la pedra - i arreglant la pedra dins del forn per un especialista que segons ens contà Juan "de Naya", no havia ningú del poble que ho sapiera. Per a cremar el forn que portava el grup d'ell, el que havia enfront de la caseta d'Enrique "el Margener" o més conegut com Enrique "el Madrilenyo", venia un home de Palma anomenat el ti Vicent "de Fesola" i quan no podia vindre aquest, enviava al "ti" "Gostino", també de Palma, i es quedaven dues o tres nits, el temps que durava la fundició de la pedra. I quan aquest especialista creia que la pedra ja estava cuita, ho comunicava al grup per a que deixara d'afegir llenya (des de que encenien el foc fins a la fundició de la pedra sempre hi havia un home a la boca del forn, es tornaven els components del grup, introduint contínuament feixos de llenya per a que no s'apagara)-.

Homens com el ti Vicent "de Fesola", mestres en l'obtenció de la calç, guanyaven un bon jornal i la seua feina consistia en arreglar la pedra dins del forn i comunicar quan la pedra estava ja cuita, que només ells ho sabien. Una vegada la pedra estava cuita, cobraven i se n'anaven. Un altre "muntador" de forns de calç era Sauret de "Foios", de Simat, que era llogat per la quadrilla de Tomàs Castelló Torres, el "ti Randero", Sauret "de Foios" i el "ti Boles" de Xeraco.

Comunicat que la pedra era cuita, esperaven que s'apagara el foc, obrien el portó que havien tapat per on introduïen la pedra i anaven traient les pedres de calç per a vendre-la. (Si algú pensa que la calç la treien feta pols, li fem saber que aquest estat tenia lloc quan, durant la cremada es passava el temps amb pluja i l'aigua penetrava dins del forn; si no es produïa aquest fenomen sempre la calç la treien en pedra, és a dir, conforme s'havia introduït).

En una "fornà" d'un forn gran es treien unes 1.100 ó 1.200 arroves.

La calç era venuda normalment al mateix forn per a personal del poble tant per a obrar, (es venia a arroves i a quartons d'arrova), com per a emblanquinar, es venien pedres soltes. O també anava Daviu amb el carro, carregava i se n'anava a vendre-la als pobles de les rodalies: El Real, Marxuquera,... per a obrar.

L'instrument per a pesar-la durant la venda era mitjançant una bàscula semblant a les que avui utilitzen per a pesar taronja. Una arrova de calç en l'any 1944 valia quatre ó sis pessetes.

També podia ser encomanada i ells la portaven a casa.

"El segon forn que férem ens conta Tomàs Castelló- quan portàvem 40 hores de foc, sentim una solsida en una vora de la paret del forn i ens va caure el forn. Resulta que el foc no cremava bé, el van muntar Pepe Revert i "Boles" de Xeraco, que no sabien molt i el "ripio" de les vores es va quedar quasi cru. Després, quan vam vendre el forn va eixir molta pedra i els compradors venien a queixar-se. Eixa vegada vam perdre diners, de traure uns 1.200 ó 1.300 duros per "fornà", vam arreplegar uns 500 duros".

Per l'any 1952/1953 un jornal valia 16 pessetes i d'una "fornà", un mes o més i mig de faena, es podien guanyar 500 duros per calcer i que venien molt bé per pagar els fiats a la tenda.

Les diverses utilitzacions de la calç eren:

- Per a obrar. La calç era comprada en pedra pel propietari de la vivenda en construcció i el que feien eren merar-la davant la paret d'Enrique "Mestre" de la següent manera:

Feien una bassa al sòl de terra en parets altes, posaven les pedres dins i després afegien aigua. Amb la mescla de la pedra en l'aigua, aquesta començava a bollir al mateix temps que es desfeia la pedra i es convertia en una pasta. Convertir-se en pasta era merar la calç i ho acabaven de comprovar introduint un bastó dins la bassa i xafant els trossos que quedaven. Conforme la pedra es desfeia pegava esclafits ocasionant gran perill per al dels voltants. Una vegada feta la pasta o, millor dit, quan la calç era merà, agafaven dos llegonades d'aquesta i la mesclaven amb dos cabassos de terra per a fer el morter i llest per a obrar. (Aquest preparat solia fer-lo normalment el propietari de la vivenda, que feia de peó, i ajudava a l'obrer passant-li el morter i altres eines o preparatius. Per posar un exemple i comprovar la gran misèria de l'època, a mitjans dels anys trenta, Juan de Naya va pastar tota la casa del costat del quarter, avuí propietat del poble però

en aquell temps propietat d'Emilio "Vinader", a canvi de menjar esmorzar, dinar i sopar-). Les persones velles diuen que els castells dels moros estaven obrats amb morter de calç, per això viuen tants segles, de igual manera, les cases velles del poble obrades amb calç són tan fortes i no es clavillen. La paret forta es feia amb calç calenta, arena i grava, és la paret de moro.

- Per desinfectar l'aigua de la cisterna es posaven pedres de calç al fons del seu dipòsit.

- Per a les baralles dels nuvis. Feien una línia blanca amb calç que anava des de casa el xic fins casa la xica, per a que tots s'assabentaren que s'havien barallat.

- Per a emblanquinar. La calç era comprada en xicotetes pedres que les mesclaven dins un poal amb aigua i amb brotxes emblanquinaven les parets de les cases o dels corrals. Per aquesta utilitat eren escollides les pedres més blanques.

- Per a tirar-la a la terra. Era comprada en pols i normalment quan solia ploure durant la cremada de la pedra. Conten els vells que la calç matava la manganella, l'eruga i totes les maleses de la terra. Primer l'escampaven, després llauraven i per últim regaven.

Com que en aquella època els diners escassejaven tant, i només en tenien quan en tenien, quin millor moment per a tindre "quatre quinzets" que després de ser venuda tota la calç i ser cobrada. Aleshores, això s'havia de celebrar, i què millor que fer-se la paella! Però no se n'anaven a algun restaurant, sinó al costat del mateix forn que els havia proporcionat els diners. Allí, ells quatre menjaven la paella i bevien quatre glops de vi agafant "mitja garrofeta", però era molt ben saborejada ja que el moment els havia suposat més d'un mes de feina des d'abans d'eixir el sol fins a després d'amagar-se.

A vegades, ens contava Juan "de Naya", únic calcer vivent d'aquell grup quan ens ho contava- s'agregava a la paella un guarda del terme, Fedrico Pelegrí (pare de Carme "la Pelegrina") que ens portava taronges de les bones que arreplegava dels horts tancats dels rics, abans no hi havia tants tarongers com avui- barata beure vi i fumar.

Forns i propietaris:

-Barranc de Campanero de Fedrico "Campanero".

-Pla Negret de Vicent del " Negret".

-Racó Verneta de Federico Mestre (primer), i després de Juan Verneta.

-Al Molí, enfront de la coetera, però baix al barranc de Pérez.

-El de les Senilleres, per la senda que puja al Pla la Vella, dels Bondies.

-A la casa Blanca.

Hi havia alguns més, però es van assolar, com:

El de la pinada de Canots, el Sequer d'Arturo, la creu del Calvari, el "Fornet" i el que estava a unes 20 passes abans d'arribar al pont del Blasco, a l'esquerra del barranc Pérez.

Calcers, calciners o forners de calç:

-Francisco Cardona Chuliá (Francisquet "de Senent"), com al més vell calcer que es recorda. Feia les "fornaes" al Sequer d'Arturo, on hui té el tros de terra Lluís "de Martinot" prop de la depuradora.

-Toni Chuliá (Jordi).

-Pepe Revert (l'home de Julia "la Cartera").

-Tomàs Castelló Torres (va fer 13 forns de calç i en va construir un, el de "la Casa Blanca" que ja n'hi havia un allí però només quedava l'olla).

- També Juan Torres, el "ti" "Randero", "Sauret Bacorero" (avi de "Xeraquero"), Vicent Naya, Pepet "de la Roja" (vivia al costat del "ti" "Barbarroja"), "Sauret de Foios" (de Simat) i Ricardo "Boles" (de Xeraco).

El negoci de l'obtenció de la calç de manera artesanal va començar a apagar-se a finals dels anys cinquanta, quan començà a comercialitzar-se el "portland" i la calç hidràulica. A hores d'ara, només ens queden uns pocs forns i uns pocs calcers per poder somiar com seria un mes de faena per la muntanya dels nostres avantpassats recents, per poder guanyar, en el millor dels casos, cinc-cents durets per poder pagar alguns fiats a la tenda.

Vicent Serra

(Aquesta història ens la va contar Juan Torres, més conegut com Juan "de Naya". Agraïm també la col·laboració de Tomàs Castelló Torres.)

APUNTS D’HISTÒRIA RECENT 2 Inici

El cementeri " nou"

La proposta de construcció del cementeri actual, obra "cuya necesidad apremiante y urgente es", apareix per primera vegada, sembla, l'any 1910, sent alcalde Don Arturo Pérez Camilleri. Sembla, també, que es volia aprofitar la circumstància de certes concessions que un recent Real Decret donava a les Corporacions Municipals per poder administrar lliurement els seus béns i drets comunals. La Corporació, però no està massa d'acord, en conjunt. Uns creuen que encara hi ha suficient lloc a l'existent; d'altres donen la raó a l'alcalde en la proposta feta.

L'assumpte queda pendent, i fins la reunió del 22 de gener de 1916, en la qual el President manifesta "que por unas gestiones que ha hecho en unión de varios concejales y vecinos de reconocido prestigio, no había podido conseguir obtener un sitio bien orientado, con buen suelo y subsuelo, para la construcción del nuevo cementerio", no tenim notícies de la persistència de la idea. En la mateixa acta s'informa també de la demanda de l'alcalde a D. Federico Mestre perquè fera cessió d'uns terrenys de la seua propietat per tal finalitat, cosa amb la qual el propietari està d'acord, però que fetes les proves pertinents "resulta tener un subsuelo fatal, que todo es piedra de difícil remoción, por cuyo motivo no responde para los fines que se desean y tienen que desistir de semejante proyecto en el indicado sitio". S'acorda proseguir les gestions, fins obtindre un lloc a propòsit. És quasi dos mesos després quan algú té una idea que proposa a l'alcalde i aquest a la corporació: Donya Adelaida Roselló Part té unes terres a un lloc ideal i ben situat -costat del camí Xeraco- i d'una extensió idònia -dues fanecades i mitja, aproximadament-. "Tras una larga discusión , por unanimidad, se acordó: que se hagan en dicho campo las pruebas necesarias, para en el caso de que tenga buen subsuelo gestionar de la señora Roselló se allane a la venta con destino al nuevo cementerio". (Acta 04-03-1916).

Es fan les proves pertinents -cavar l'equivalent a una fossa- i resulten tots meravellats: hi ha més de metre i mig de terreny tou, tot terra. ( Pel que es desprén de les "proves" a realitzar -i realitzades- així com dels comentaris, es pensava en soterrar "a terra" i no en nínxols, com després ocorregué). Les gestions cal que vagen de pressa: convéncer de la venta a l'ama de la terra -és el que més costa; al final, i considerant que és un bé públic, està d'acord si el preu és peritat per dues persones, una anomenada per cada part-, aprovacions en plenari, obrir l'expedient adequat al cas, demanar permís a Governació, etc. El 30 de juny es rep un ofici del Governador Civil concedint a l'ajuntament la facultat d'adquirir directament el ditxós camp i al dia següent - l'1 de juliol- es reuneix urgentment el consistori amb l'únic objecte de la compra de "un campo propiedad de Dª Adelaida Roselló Part, de dos hanegadas y ciento quince brazas…" "…situado en este término, partida Puente de Francisco, lindante por Oeste con el camino vecinal de Jaraco; Este con tierras de María Teresa Roselló Alandete y mediodía con las de Carmen Adela Mos-cardó, por el precio de mil trescientas cincuenta y una pesetas ochenta y siete céntimos y con destino a un nuevo cementerio municipal…" "…que ha sido tasado de común por los precios designados por las partes contrastantes". Es donen poders i es faculta al regidor síndic Fabián Roselló per a que actue en nom de l'ajuntament davant el notari de Gandia D. César Coll, en la susdita compravenda, que es realitza a la setmana següent. S'encarrega el projecte al mestre d'obres Pascual Bohigues Aparisi, de Gandia. S'exposa el projecte al públic en octubre, per si hi ha algun "juicio contradictorio, a fin de que cuantos se estimen lesionados puedan exponer verbal o por escrito lo que tengan por conveniente", es publica al Butlletí Oficial, es paguen 74,50 ptes. al registrador de la propietat pels drets reals de la compra -desembre-, etc.

I no sabem el perquè, va alentint-se el procés. Dos anys després, en sessió de 7 de setembre de 1918, es remou seriosament l'assumpte: consta en acta la lectura íntegra de l'expedient, amb els informes favorables del rector i dels metges - D Daniel Izquierdo (Xeresa) i D. Francisco Castelló (Xeraco) -, del Registre Civil, el projecte d'acord amb les disposicions legals, les no alegacions en contra, el compromís de fer-se càrrec de l'import de l'obra, d'acord amb la valoració feta -14.789,15 ptes, -que ja consten en el pressupost municipal-, la justificació de la capacitat - "…según se evidencia en el informe de la Junta de Sanidad, el proyectado cementerio podría utilizarse por más de veinte años, sin necesidad de remover los restos mortales, puesto que su superficie es superior a los mil cien metros cuadrados cuando por el número de defunciones según los datos oficiales del último decenio, habiendo de ocuparse en cada inhumación dos metros de longitud por ocho decímetros de ancho, más las líneas divisorias y el lugar destinado a sepelio de los que mueran fuera de la religión católica dentro del perímetro de los muros bastaría que tuviera una extensión de mil quinientos metros cuadrados…", l'escriptura de possessió dels terrenys, i l'acord de remetre a Govern Civil tot l'expedient, per la seua aprovació, cosa que es resol favorablement al mes de maig.

I altra vegada l'espera. En abril de l'any 1921, l'ajuntament acorda "se requiera a Ramón Guerola Gapita, arrendatario del campo adquirido por el municipio para nuevo cementerio municipal, lo desaloje y deje a disposición del Ayuntamiento por si hubiera necesidad de hacer obras…" Cap a mitjans de febrer de 1922 es celebra subhasta per a la construcció del cementeri.

Queda sense adjudicar. El 19 de març s'en fa una altra, i s'adjudica l'obra a José Castelló Ferragud, pel mateix import consignat l'any 1918: catorze mil set-centes vuitanta-nou pessetes!

Un any, menys un dia després - 18 març 1923- , l'alcalde dona compte a la Corporació del final de l'obra. El 29 de juliol s'accepten les obres, i es queda a l'espera dels sis mesos de garantia, tornant-li al constructor les 2.000 ptes. dipositades en concepte de fiança. En acta de 5 d'agost de 1923 consta: "Dióse cuenta al Ayuntamiento de que en méritos a lo acordado por la Comisión de Concejales que asistió a la bendición e inauguración del nuevo cementerio municipal, por la Junta de Autoridades que concurrieron a dicho acto, celebrado el día 2 del actual, el día 4 de los corrientes fué inhumado el cadáver de la niña Josefa Liñana Roselló, de 19 meses, hija de los consortes José Liñana Balaguer e Hilario Roselló Caballero, pobres, que por ser el primero que ha fallecido acordó aquella Junta, según consta en acta levantada al efecto, regalarle el nicho nº 1 de los construidos, principiando por el lado izquierdo entrando en el cementerio. El Ayuntamiento acordó quedar enterado y aprobar semejante medida".

Després del segon soterrament, el de Cándida Peiró Prats, el Consistori se n'adona que no ha posat preu als nínxols, i en setembre acordà per unanimitat, per un període de 10 anys, i provisionalment, els següents:

"Los nichos de la 1ª línea, en 50 ptas.

Los de la 2ª, en 65 ptas.

Los de la 3ª, en 100 ptas.

Los de la 4ª, en 50 ptas.

Sin perjuicios de la modificación que puedan sufrir al tiempo de formalizarse el oportuno Reglamento, que se estima necesario, consultándose previamente todas las disposiciones dictadas sobre la materia" (i ací una nota d'humor del secretari) "trabajo ímprobo que se encomienda al secretario o el que se imponga por las circunstancias".

El tema, tot el procés seguit -des de la idea a la construcció-, i les quantitats esmentades -en ptes.- donen per pensar en la lentitud -o la fugacitat- del pas del temps. O no?

Ramon Navarro

El "ti Pepe Piró" amb un feix d'herba a l'esquena.

Anar a l'inici de la revista