ESTEL FUGAÇ
(Als qui han mort mentre escrivia aquest poema)
| Sóc la flama de la llàntia que trontolla en la finestra sense vidre ni batent. Sóc la gota que tremola, dalt del cel, sobre l'abisme, fent-se pluja lentament. Cada dia se m'informa del caràcter lleu i efímer del meu cos i de la ment, que s'afanya sense traça, sense força i sense ganes a comprendre el rumb del vent. Cada dia, la darrera fulla seca del meu arbre és a punt de caure. Sent que l'hivern que avui naixia era hivern ja des de sempre, des d'un bell començament. |