L´INFANT QUE SOMIA

Josep (primer fill)

LIRA I FLORS

Jordi (segon fill)

FRANCESC MATHEU

Anton Mª (tercer fill)

MADRIGAL

Ferran  (cinquè fill)

TESTAMENT

Joan  (sisè fill)

EL NOSTRE SANT ANTONI

Jaume (setè fill)

L'INFANT QUE SOMIA

El poeta Sánchez Juan, un home que va tenir nou fills no podia passar sense tenir alguna poesia dedicada als infants, us recitaré doncs, "L´infant que somia".

                                                           Josep Sánchez Bosch

Amb la boca entreoberta i el braç estirat
l'infant que dorm somia
potsé’ el germanet que naixia
voltat de núvols blancs i rosadencs de roba.

Demà, quan es desperti, veurà el món refrescat
amb una tinta nova.
I cridarà tothom a les clares matines
de la redescoberta de les seves joguines.
Cridarà amb un llenguatge fet d'ell, que no en té prou
del que parlen els grans per a di’ el seu renou.
I, mig nu, saltarà i farà tombarelles,
i traçarà dibuixos de carrils i d'estrelles.

Desmunta i reajusta
i organitza pintades construccions de fusta.
S'embadaleix amb els ventalls i els fa a bocins,
i romp flors d'atzavara per heure'n ballarins.
I, tant com el delita la dolça xocolata,
li sembla un mirall d'àngels el paper de plata.

No el despertem —somriu: somia—
ni li esbullem els somnis d'entre dia.

          Jordi Sánchez Bosch

Després d'aquesta contemplació embadalida del primer fill, us llegiré un poema de quan els fills són uns quants més i els problemes, altres tants.  Recordeu que som nou germans, nascuts entre els anys trenta i els quaranta, en moments que van ser difícils per a tothom. La reacció del pare és veure tota la poesia i l'alegria que hi ha en aquest fet ("Lira i flors"), però també com darrere tota aquesta poesia i tota aquesta alegria hi ha seriosos patiments, entrelligats uns i altres de la manera més inseparable: sobre l'alegria s'hi posa la tristesa ("Les flors tresoregen plor") i sobre la tristesa, l'alegria ("la fusta seca, alegria"). Ho porta davant del Crucificat i en conclou que, en el fons, no n'hi ha per tant: en queda "un difús divendres". I sobresurt el fet positiu i permanent de veure's "multiplicat en fills", de veure com  l'amor de l'esposa li torna per tants espills.

          Un fet permanent, no sols perquè tots nou hem arribat a grans, sinó perquè hi hem arribat amb l'alegria de ser, com diria el pare, pètals de la mateixa rosa.

LIRA I FLORS

Les flors tresoregen plor;
la fusta seca, alegria:
ma lira amb flors, per això,
fa un so de malenconia.

La difícil caritat
afegeix espines, tendres
del front del Crucificat,
al nostre difús divendres.

M'heu multiplicat en fills,
Déu meu, l'amor de l'esposa,
per la qual tots els espills
em tornen la vostra rosa.

Cap flor del Senyor no té
llàgrimes de terbolesa,
sinó rosada de bé
i aigua i sang de vida emesa.

En l'escaiença de celebrar el trentè aniversari de la mort del pare, dintre dels actes pel Centenari del seu naixement, he accedit a la invitació de recitar algun dels seus versos. El criteri d'elecció no ha estat el valor literari, religiós o patriòtic, sinó el merament personal. El darrer llibre ESCAIENCES del nostre pare-poeta Sebastià Sánchez Juan ha estat justament denominat com el llibre de l'amistat.

Fou publicat el mateix any de la seva mort (1974) i dedica els seus versos a persones conegudes a títol de comiat o evoca persones estimades o admirades del seu passat. Incidentalment em fa sortir a mi en dos poemes d' aquest llibre. Es comprendrà que aquestes al·lusions se m'hagin clavat al cor.

La primera vegada que hi surto es troba en el poema dedicat a Francesc Matheu. Com es dedueix del mateix poema, tingueren una conversa en aquell sopar del dia venturós en que el pare guanyà els Jocs Florals i que, per coronar la seva felicitat, rebé la noticia del meu naixement, el seu tercer fill. Aquesta impressió tan forta d'aquell 5 de maig de 1936 va fer que tots els anys me la recordés de viva veu o per carta amb gran emoció per part seva i meva.

FRANCESC MATHEU

Ja era el 5 de maig (el Cinque Maggio
d'Alessandro Manzoni!),
cent quinze anys que morí Napoleó
(que volgué fer del món
la «ciutat nova» que portava al nom),
i el naixement del meu terç fill, l’Anton Maria.

Jo l’entenia sempre, En Matheu:

No et sàpiga greu
de ser petiteta:
també ho són les flors
i ho són les estrelles.

Jo també la vaig veure, aquesta dama,
petita i blanca —com la seva filla Roser.

L’altra referència a la meva persona es torba en el poema dedicat a l’argenter Ramon Sunyer. La circumstància que aquest amic tingués un germà que es deia Anton Maria i que era claretià li evoca la coincidència de tenir ell també un fill de nom Anton Maria i també claretià.

RAMON SUNYER

Hi havia enraonia
i cants al vostre domicili acollidor,
i metalls i vigor a l'obrador,
argenter de Déu, argenter de la Gran Via.

Teníeu un germà
que es deia, com un dels meus fills, Anton Maria.
(També claretià). Parent del Fundador,
em vau vení’ a trobar per demanar-me uns versos 
                                        a honor del sant, un dia.

Amb quin amor, amb quina dolcesa em vau parlar
(sempre així ens vam tractar, Ramon Sunyer Clarà, 
fins a extingir-vos com una brasa)!

El vostre gloriós ascendent,
el nostre sant Antoni, hauria estat content
de veure'ns amics, de veure-us artífex del calze de casa.

     Anton Mª Sánchez Bosch

MADRIGAL

Comeré las amargas cortezas

del pan moreno como tu color,

y las comeré con amor.

Y, mojada con lágrimas ácidas,

se ablandará la hogaza del dolor,

y me sabrá mejor a amor.

Al besarnos tú y yo, sentiremos

la paz de la pobreza en derredor,

y te querré con sólo amor.

Aquesta composició poètica va ser escrita en el temps del pa negre, però, més enllà de les condicions d’escassetat de l’època s’hi troben elements que, a la meva manera de veure, fan intuir un sentit més ampli tant de la relació (no només amb la parella) com del moment concret en què va ser escrit..

En primer lloc, es constata la situació devastadora de la guerra “incivil” que condiciona fins i tot la forma externa en què el meu pare va esdevenir poeta (va ser un poeta essencialment català). Tanmateix, troba en els seus propis orígens (el seu pare era de Caravaca) una força expressiva marcada per la contundent amargura que suposa el fet d’haver de conviure amb una situació de deficiència, de pèrdua. Però, en aquesta situació, el poeta hi troba una sortida que esdevé generadora d’esperança. Perquè, sense negar la seva realitat més propera, la vol assumir i la vol assumir transformant-la amb amor.

En aquest sentit, la pròpia composició poètica ens mostra que la deficiència, la pèrdua, no ens deixa passar per alt el dolor, però aquest dol demana llàgrimes, llàgrimes que si són acompanyades, són capaces d’estovar la molla d’aquesta espècie de pa de pagès (hogaza). És el procés humà del dol que, si troba el seu propi camí, ens pot ennoblir com a persones.

Aquest procés no ens condueix a defugir la realitat sinó a veure-la a sentir la nuesa de la pròpia pobresa, però, l’amor, entès com a força activa que busca el bé de l’altre, pot esdevenir consol, pot portar nova esperança, pot fer venir ganes de viure.

                                                                           Ferran Sánchez Bosch

TESTAMENT

TESTAMENT

TESTAMENT

Torno paraules, ritmes i silenci

als aires viatgers que me'ls deixaren.

Jo no tinc res, no tinc res per deixar—
com no siguin despulles, com no siguin
veus més de noi senyorejant les coses.

Deixo tot el que he après i el que he ensenyat
per qui ho faci pujà’ amb gust d'alegria.

Quan el pare va morir no em podia creure que de cop hagués desaparegut tota la riquesa dels seus coneixements, el seu domini de l’art poètic, la seva erudició tant ample sobre les lletres i la vida. 

Aquest poema em va servir de consol i de resposta. 

La seva postura humil i realista davant la vida fa que no es senti propietari de res, per més que de vegades pretenem ser molt importants.

El que ha rebut generosament ho torna també generosament a aquells qui ho vulguin fer servir i millorar amb alegria. El que ell ens deixa no només són les paraules i la bellesa dels seus ritmes sinó també tot l’esperit i la força del que no ens diu expressament però que ens ho suggereix subtilment a cada un dels seus poemes.

                                                                       Joan Sánchez Bosch

      Jaume Sánchez Bosch

EL NOSTRE SANT ANTONI

A monsenyor Pere Casaldàliga, C.M.F.,
i a mossèn Pere Ribot

Entre el segle divuit i el segle vint
     Claret Clarà sorgia,
i, pels qui en aquest món anem vivint
     és un sant d'avui dia.

Els mateixos neguits desfan el món
     i les mateixes febres.
il•lumineu-nos, sant Antoni, el front
     enmig de les tenebres.

Trobà’ el cor de Maria i fer-lo clar
     al poble que en fretura,
llum de crida de Déu per a ajuntar
     aquest món i l'Altura!3

La virginal claror parturient
     del Verb ens hi aproximi,
flocs que som enrosats de l'orient
      infús al sant eximi.

Camí d'estrelles? Caminet de flors
      és el sublim connubi?
Argelagar d'enllaminí’ el dispost
      a emprendre vols de nuvi!

Obrer, com Jesucrist, portant la creu,
     dens missatger del Pare,
vós, que de l'Esperit vermellegeu,
      mostreu-nos-en l'empara.

1950-1970.

Aquest poema em porta un record personal. Pel maig del 1950, quan el Pare Claret va ser canonitzat, jo tenia sis anys. Els claretians van organitzar un acte literari en honor del nou sant. El pare m’hi va portar, jo tot sol amb ell. Per l’escenari del teatre Capsa van anar passant diferents persones, cada una amb la seva col·laboració. Un dels últims va ser el pare amb aquest poema, que va recitar de memòria. Llegint-lo ara recordo exactament les paraules tal com les vaig sentir llavors.

            Al bisbe Pere Casaldàliga, claretià, el pare dedicava una simpatia especial, recordant com, coneixedor de la seva poesia, i poeta ell mateix, un dia l’havia definit “profeta de la paraula”.

            Titulant aquest poema “El nostre sant Antoni”, Sánchez Juan caracteritza el Pare Claret com una figura familiar, un sant català, que coneix per experiència els nostres “neguits” i les nostres “febres”. El Cor de Maria, característic de la predicació claretiana, és vist com aquell en qui es troben aquest món convuls i la “Altura”. El poema recorda també que el camí del Pare Claret no va ser sempre un “caminet de roses”, sinó més aviat un argelagar que l’amor endolceix i que estimula a emprendre el vol. Finalment recorda que, com Jesucrist, el Pare Claret va ser un obrer, va portar la creu, i va dedicar la vida a l’Evangeli, “dens missatger del Pare”.