A LA MEVA MULLER
Tu ets el pa. El pa
xop de la sang que t’hi vas fer.
Tu el parteixes, el pa, i ens el llesques.
Ets la pau, ets el bé.
Ets el seny fins i tot adormida.
Si et deixo alguna nit,
ets el fred dels meus ossos i la meva tristor,
com jo sóc el teu fred.
Jo lluito i folgo en variat divertiment;
tu has portat la sement, amb recança
de no haver-me com t'exigia el cor
de dona amb l'aliança
d’or.
Ara que en ordre abandonat reposa
tota la casa amb múltiples respirs,
vine, amor, a les amples avingudes,
vine amb mi pels vials quasi deserts.
L'oratge en el brancatge!
Aquest vent, aquest vent que ens fa bategà’ amb nova vida!
Vine a veure la faç del rellotge,
i a sentir l'allargat xiulet del tren,
i a percebre l'olor de la saba a la fusta.
Se'ns apareixen núvols, cases, folcs.
Però ni l'encís al llenç blanc
de formes eventives,
ni l'esbalaïment al teatre de les meravelles,
ni fires infinites, amb miralls,
—ni el gorg, ni els llacs, ni els penys,
ni la refiladissa a través de les fulles,
ni les fonts ni les flors,
ni la carrossa de la reina de les fades
d'una clofolla d'avellaneret,—
no tenen el fulgor
d’aquest cos i aquests ulls animats per l'amor!
Per l'amor, sagrament de plenitud, uns signes,
i, tan senzilla, la significada
veritat reverible!
Angelívola amor, les entranyes
se'm desfan —rocs, reblum, arramassall roents—
oh, nit del cor feta carn d'alba!
Tu ets el pa. El pa xop de la sang que t’hi vas fer. Tu el parteixes, el pa, i ens el llesques. Ets la pau, ets el bé. Ets el seny fins i tot adormida. Si et deixo alguna nit, ets el fred dels meus ossos i la meva tristor, com jo sóc el teu fred. Jo lluito i folgo en variat divertiment; tu has portat la sement, amb recança de no haver-me com t'exigia el cor de dona amb l'aliança d’or. Ara que en ordre abandonat reposa tota la casa amb múltiples respirs, vine, amor, a les amples avingudes, vine amb mi pels vials quasi deserts. L'oratge en el brancatge! Aquest vent, aquest vent que ens fa bategà’ amb nova vida! Vine a veure la faç del rellotge, i a sentir l'allargat xiulet del tren, i a percebre l'olor de la saba a la fusta. Se'ns apareixen núvols, cases, folcs. Però ni l'encís al llenç blanc de formes eventives, ni l'esbalaïment al teatre de les meravelles, ni fires infinites, amb miralls, —ni el gorg, ni els llacs, ni els penys, ni la refiladissa a través de les fulles, ni les fonts ni les flors, ni la carrossa de la reina de les fades d'una clofolla d'avellaneret,— no tenen el fulgor d’aquest cos i aquests ulls animats per l'amor! Per l'amor, sagrament de plenitud, uns signes, i, tan senzilla, la significada veritat reverible! Angelívola amor, les entranyes se'm desfan —rocs, reblum, arramassall roents— oh, nit del cor feta carn d'alba!