De
la
infància en recordo el pare com una persona una mica absent i llunyana, diferent
i estranya o misteriosa, amb unes preocupacions pròpies, no sempre compartides:
poc relacionades amb el nostre món de la família, que érem la mare i els
germans, o amb el món del “cole” o del barri.
Aviat vaig saber que el pare
era “poeta”, cosa que semblava molt respectable però no gaire fàcil d’entendre.
Probablement això era el que el feia diferent i misteriós
, especial.
Se’m feien prou pesades les converses dels poetes, però una cosa em va quedar gravada: que versos i poesia no són necessàriament la mateixa cosa. Com per a demostrar aquesta proposició, en una reunió de poetes el pare em va fer recitar, dret sobre una cadira, el vers aquell “A casa tinc una lloca que té catorze pollets”. El pare insistia que aquells versos eren més aviat dolents i ripiosos, lluny de la poesia, però que recitats per un infant és quan es convertien per primera vegada en poesia. En la mateixa línia, anys més tard, també recordo una resposta seva a algun periodista que li va preguntar què li semblaven els pseudo-poemes de les felicitacions de Nadal impreses en targetes, per recollir diners, de “El Basurero”, “el Sereno”, o “El Tranviero”. El pare va contestar que aquells versos serien abominables si els firmés un poeta, però que eren poesia pura si els firmava El Basurero.
Una altra cosa que em va quedar gravada és la importància que pel pare tenien les frases, acudits o expressions que a vegades ens sortien a nosaltres els nens de forma totalment natural, però que ell trobava genials o senzillament poètiques. Després les repetia i commemorava. Es a dir, que ens escoltava per si en la nostra conversa se’ns havia escapat alguna frase lapidària digna de citar-se i conservar-se com un petit poema.
Aviat vam aprendre que al pare no se li podien fer gaire preguntes de coses pràctiques. Al mateix temps, el feien feliç les nostres respostes no gaire ortodoxes, però genials o atrevides, a mestres poc inclinats a entendre la ironia o sense sentit de l’humor.
Quan jo tenia onze anys, vaig passar a casa una temporada llarga fins que em van operar de l’apèndix. El pare em va acompanyar a tot una colla de metges i anàlisis. Van ser dies molt feliços per a mi, perquè el pare, en els viatges a peu per la ciutat, em va explicar moltes coses de la literatura que jo vaig començar a entendre per primera vegada. Recordo especialment les coses que m’explicava de Lope de Vega, de Sant Joan de la Creu, de Menéndez Pelayo i de García Lorca. De tots ells tenia una gran admiració per la seva fecunditat. I de Cervantes m’explicava que era un gran poeta, també molt fecund, que havia escrit milers i milers de versos endecasíl·labs, qualsevol d’ells un poema perfecte, però que, com que va deixar escrit el Quixot, ja ningú no el recorda com a poeta. També em va parlar de Dalí i de Picasso. A la Capella Francesa, un diumenge, recordo que hi vam veure Paul Claudel (jo no sabia qui era) i el pare em va presentar, com “un de mes fils”. Anys després, a Washington, al teatre, vaig assistir a l’obra d’en Claudel “The Satin Slipper” (no sé exactament el títol en francès), i en una carta vaig recordar al pare la nostra trobada a la Capella Francesa.
En comentar les coses, era capaç de dir una “boutade” per tal de no callar, com qualsevol altre, però en general, i cada vegada més, anava dret a la veritat de les coses importants, sense compromisos ni deutes amb ningú, i sense perdre l’elegància de poeta que sempre el va acompanyar. Tanmateix, de forma ben conscient, podia ser prou dur i fins i tot cruel amb els qui considerava que s’ho mereixien.
Com a persona i com a pare, crec que va tenir sempre una sensibilitat i atenció especials per les dones dels seus fills. Jo vaig quedar sorprès al descobrir, el dia que la Kazuko va visitar Còrsega 530 per primera vagada, que el pare era capaç de parlar amb ella en anglès sense cap dificultat. I el dia que el pare va morir, l’últim que recordo que va dir, perquè la trobava a faltar, va ser: “I la Kazuko, que no hi és?”
