Sànchez-Juan

  i          Juneda

 (Article editat al programa de la festa major de Juneda 2004 per Jordi Sànchez Bosch)

Sebastià Sànchez-Juan (1904-1974) era un poeta eminentment ciutadà: era més inclinat a veure poesia en un tramvia o en una tenda d’antiguitats que no pas en un camp florit. La seva vinculació amb el món rural, i concretament amb Juneda, va venir de Maria Bosch, filla de  "Pepe el pastisser", que va començar anant a les seves lliçons de català i va acabar essent mare dels seus nou fills i companya inseparable fins al moment de la mort.

Josep Bosch, el pastisser de Juneda, havia mort el 1919, deixant la muller Adelaida i quatre fills, però sense deixar ni un sol paper sobre els diners que li devien (portava tots els comptes al cap!), el que va fer que mare i fills haguessin d’emigrar a Barcelona, cercant un mitjà de vida.

Maria estava avesada a afrontar la duresa de la vida amb una confiança total en Déu que no ens abandona. Sebastià, poeta, descriu el trobament amb l’amada:

Qui em despertava el cor en carn celeste?

Una donzella gràcil i modesta

per qui afina amb vellut ecos de festa

el silenci expectant.

És la imatge vivent de la paraula,

gentil i pura, «noia» —parant taula

i llescant pa de veritat i faula

amb un caient d'infant.

Les terres de Lleida són descrites com la  "terra ferma". Per a Sànchez-Juan la promesa-esposa va ser la  "terra ferma" on aterraven totes les seves vacil·lacions:

Neguits i angoixes de la primeria

(jo era trenc d'alba i ella ja era dia)

acidulaven la melancolia;

però ben tost vam ser

una llum sola sense defallença,

un zel unit sota la volta immensa,

una estratègia honesta de defensa

enfront del temps que ve.

El contacte personal de Sànchez-Juan amb les terres de Lleida, concretament amb Juneda,  va venir quan, a la primeria de casats, va anar a passar al poble la convalescència després d’unes febres de Malta. Divertia la gent amb la seva ignorància sobre les coses del camp (la manera que tenen els de ciutat de  "fer el pagès"), però va quedar corprès de la bondat d’aquella gent i, com a lletraferit, observava amb fruïció totes les característiques de la parla lleidatana.

Vivint a Barcelona, visitava assíduament el  "Centre de Lleida"  i hi tenia bons amics.

En la producció global del poeta, l’amor a la muller és un dels temes fonamentals. Observem que si els Poemes de promès  (dels quals n’hem extret dos fragments) representen el punt culminant de la seva poesia de pre-guerra, diríem que Seny d’amor representa la culminació de la seva etapa més madura: subratlla la paradoxa que ell veia en la nostra mare, que era “l’amor” i, al mateix temps, vessava “seny” per tots cantons. Recordem-ne:

Tu ets el pa. El pa

xop de la sang que t’hi vas fer.

Tu el parteixes, el pa, i ens el llesques.

Ets la pau, ets el bé.

Ets el seny fins i tot adormida.

El mateix any de la seva mort, el 1974,  publicà el volum Escaiences, on recollia poemes ocasionals, que haurien pogut quedar inèdits per manca d’un títol aglutinador. S’hi enduen més espai els In memoriam, d’altíssim valor anecdòtic, on fa memòria de persones traspassades i la dedica a persones vivents. Entre ells hi figura, com a poema dedicat a Anton Bergós, la memoria de  Ramon Borràs, “entreparent de santa Teresa Jornet, d'Aitona”, que “coneixia Lleida pam a pam” i deia: «Un lleidatà,
no saps mai si parla formal o en broma.» Recordem també la memòria de Miquel Capdevila, del qual diu:

Estimava tant —tant!— el seu poble,

que hi reduïa tot el que li semblava més noble

       «Això del Cor de Maria és cosa de Juneda.»

M'ho deia a mi? Sí, a mi,

que hi tinc fills ordenats a la Congregació

i la dona de Juneda.

(Ell la va tení’ al braç de petita.)

Presentant-me a l'Aunós, li va dir:

«Aqueix, també és de Juneda.»

Una secció important d’aquelles Escaiences s’anomena  les Santes Maries: són una bona representació dels poemes que cada any dedicava a la muller el quinze d’agost, dia del seu sant. En un d’ells evoca el temps de guerra, i també la  "terra ferma".

Solca l’onada on va florint l’escuma

la nau de l’amor,

precedida de coloms blancs,

i tu al mig, dreta, esvelta.

Això en el somni. A la terra ferma del dia

tu em vas vení’ a cercar, fina amor,

a través de les malles de trets amb què es vestia

la ciutat de les nostres glòries i vergonyes.

—ni els xiulets ni les flames, ni la mort

que el ram de plom encès i esclatant encloïa—

ni cap esfondrament no et van fer tornar pàl·lid

el cor que bategant em vas posà’ a les mans.

Jo em vaig sentir, ple d'alegria, al pit,

cor amb cor, en la nostra infinita abraçada.

Tot això i molt més podeu trobar en els dos volums de Poesia Completa que Editorial Claret acaba de publicar per a celebrar els cent anys del naixement de Sebastià Sànchez-Juan. El primer, a cura de Rosa Sayós,  reprodueix el text publicat l’any 1995 per Columna i conté poesia publicada entre el 1924 i 1933. El segon, a cura dels seus fills, enclou tota la poesia posterior, més unes pinzellades de record, escrites per cadascun dels fills.

En aquests moments hauria estat quasi impossible retrobar tota aquesta poesia que, qui la conegui, dirà que per res del món no s’havia de deixar perdre.