Els primers records del meu pare són que ens prenia en braços i ens cantava "el Rossinyol" o el "Leu-Leu" i les seves correccions de llenguatge, mentre passejàvem o em duia a casa la "iaia" Adelaida: ens explicava les regles gramaticals, les diferències entre el català de Barcelona i el de Lleida, les diferències amb el castellà. I sobre les Classes Socials "Nosaltres som de classe mitja".
A casa vam passar por
durant la guerra civil, no sols pels bombardejos, sinó que degut a que érem gent
de missa, molts veïns ens miraven amb desconfiança: el mateix 19 de juliol del
1936, van pujar veïns a fer-nos obrir les persianes del balcó per por que es
pogués disparar des del darrere. Vam tenir dos re
gistres i la nostra àvia
Adelaida va anar a trobar els del Comitè de la F.A.I. per dir-los que el pare
era home de pau i no era capaç de fer mal a ningú, que cometrien un greu error
si li feien qualsevol cosa.
De tant en tant publicava algun llibret de versos, Algun d’ells sense passar per la censura, si el publicava en català. Recordo que l’estampa de la meva primera comunió la va fer escriure en llatí per no plegar-se totalment al castellà.
Per justificar el seu paper dins la societat deia: "Em paguen com a funcionari, però jo cobro com a poeta".
Al gener del 1947 jo tenia 14 anys i vaig entrar a treballar a l’Elizalde (que tenia una fàbrica prop de casa). Amb alguns companys vam formar un grup de JOC (Joventut Obrera Cristiana). La meva mare es va espantar quan vaig portar a casa alguns fulletons de la JOC: pensava que podia ser cosa de comunistes. El pare se’ls va mirar i va dir que els cristians també podíem reaccionar davant la injustícia.
El nostre pare no estava exempt de la por que patia el país en general: una vegada li vaig ensenyar una carta que enviava a un ex-company de treball que estava a Algèria. L’escrit li va agradar, però el va espantar el contingut: em va dir que no posés el remitent correcte en el sobre.
Jo ja tenia més de vint anys i li vaig demanar que em corregís la meva lectura de francès: va estar molt content i em va dir que per ell era una oportunitat de compensar la falta de dedicació que havia tingut envers nosaltres de petits.
Era propens a idealitzar les coses: un dia que acompanyava una cosina de la Lourdes (la meva dona) i que venia amb una colla de joves que sortíem abans de prometre’ns, ens vam trobar al tramvia i li vaig presentar la noia. Després va comentar que ens havia vist com a àngels.
De petits ens portava a casa dels seus amics poetes o literats: el Sr. Bertran, el Sr. Guanyabens, el Sr. Ros, el Sr. Llongueres, la Sra. Eugènia, la Sra. Jaquetti... Quan es posaven a parlar de literatura, s’oblidaven de nosaltres i, si no hi havia altres nens per jugar, ens avorríem. Un cop, un dels nostres germans es va ajeure sota la taula dient: "Jo no estic per versos". El pare ho explicava com una gràcia.
