La
llista de poetes amics del pare seria inacabable: permeti-se'm citar aquelles
amistats de qui vaig ser testimoni més o menys conscient: l'Emili Guanyavents
(de qui només en guardo un record confús), en Marià Manent, sempre tan delicat,
que va ser molt generós amb nosaltres jovenets des d'Editorial Joventut. També
recordo les visites a en Josep Vicenç Foix, en Josep Lleonart, en Miquel Draper,
en Miquel Saperas, en Vicenç Solé de Sojo i encontres més esporàdics amb Josep
Carner, Manuel de Montoliu (que li va prologar un llibre), Ricard Permanyer. Amb
Carles Riba van tenir uns anys de distanciament però, al final, hi va haver
temps per a una bonica reconciliació.
Amb el Canonge Carles Cardó, la persona que ell més havia admirat, el distanciament va ser en primer lloc físic. Però quan el Doctor Cardó, després de l'exili, va tornar a Barcelona, el pare i jo vam ser els primers a anar-lo a visitar. Per altra banda, l'amistat més intensa (certament ininterrompuda) va ser amb el poeta Manuel Bertran i Oriola, l'home que els germans anàvem a visitar en massa cada any pel seu sant.
Només per sentit explicar, crec que he de citar les seves relacions amb Pompeu Fabra, amb qui el pare va col·laborar abans de la guerra a l'Institut d'Estudis Catalans i se'n va sentir estimat. En contava que en Fabra deia tranquil·lament: "bueno" i "des de luego", perquè entenia que el català normatiu havia de ser només una llengua escrita. En aquest sentit, el nostre pare va ser més "fabrista" que en Fabra, perquè fins al dia de la mort parlava i volia que es parlés segons les normes de l'Institut. Per això el tema del "bon català" era habitual en les converses de taula. Fins a tal punt que el germà petit, quan tenia uns sis anys, va voler posar cullerada en la conversa, dient: "Això, en bon català, és una cadira".
En el despatx de casa hi figura un diploma de 1933, firmat per Ventura Gasol i Pompeu Fabra, que diu: "Com el senyor Sebastià Sànchez i Juan hagi provat conèixer gramaticalment el català i ésser apte per a ensenyar aquesta llengua, per tant se l'inclou en el cens de professors de català de la Generalitat de Catalunya." La de "professor de català" (amb grau de "corrector d'estil") va ser una feina que no va deixar ni tan sols quan, per imperatius de l'economia familiar, la seva ocupació oficial va ser la de funcionari del Ministeri d'Informació i Turisme. Com a "corrector d'estil", el pare recordava amb especial fruïció la seva col·laboració amb Josep Lleonart en la traducció del Faust de Goethe. Deia: "Ens ho miràvem i remiràvem i, al final, quedava un text perfecte" (cosa que molts han confirmat).
El castellà era un altre cas, perquè és la llengua que ell, com a fill d'un ferroviari de Caravaca de la Cruz, havia parlat de petit. Per això no és tant d'estranyar que en algun moment se li despertés la idea d'escriure en la llengua del seu pare. En aquest sentit, podem veure com a fruit natural "Blanco y rosicler", publicat l'any 1946 (on ressalta la "Mágica infancia"), i els seus "Sonetos", publicats l'any 1949. En aquest sentit, els seus "Veinte poemas traducidos del catalán", publicats l'any 1940, poden representar una reivindicació, tot just després de la guerra, dels valors de la poesia catalana.
He de dir que en els meus anys de seminarista a La Conreria (on s'hi arribava amb cert esforç) i al Seminari del carrer Diputació, vaig rebre desenes de visites del pare. Molts diumenges en companyia de la mare o d'algun germà; altres vegades, ell tot sol, sobretot en l'hora de visita que teníem els dimecres a Barcelona, una hora que ni la mare ni els germans no podien aprofitar. Per suposat que tot el català que sé (i potser n'he perdut més que no pas n'he guanyat) li dec a ell. I no sols la gramàtica i l'ortografia, sinó, en la mesura de les meves capacitats, una percepció molt més difícil de la paraula justa i eficaç.
Per aquells anys, el Dr. Griera, que ens donava classes de literatura, em va dir que fes un treball sobre la poesia del meu pare. Al pare li va agradar més que al mateix Dr. Griera, que tenia molta por de la "poesia surrealista".
Em faria massa vergonya publicar ara aquell text, però sí que en sortia una certa clau per a entendre la poesia de Sánchez-Juan: comença essent "revolucionari", més o menys "surrealista", però tant la mare (una personalitat extraordinàriament serena), com el Dr. Cardó com en Bertran el porten a ser molt més "clàssic". Tanmateix, sempre li queda, i en un tercer moment se subratlla més, la capacitat d'atrevir-se, perquè per a dir "al pa, pa i al vi, vi", no ens farien falta els poetes. Per a mi són més bons els moments en què seriosament vol expressar més d'allò que pot expressar l'home corrent (i en això el pot ajudar tant el "surrealisme" com el "classicisme"). En altres moments, fa el "trapella" (com fa en Dalí, que també va néixer el 1904): en aquells moments es pot arribar a ser genial, però és més fort el perill de quedar com a simplement "trapella".
NOTA DEL SEU GERMÀ JOAN:
Malauradament Mossèn Jordi ens va deixar el 5 de juliol de 2011 a València tot acompanyant l'escolania de la parròquia de la Sagrada Família de Barcelona en el seu viatge de final de curs. Va viure plenament i era molt feliç en totes les seves activitats. Va ser qui més va entendre l'obre del nostre pare i qui més va lluitar per reeditar els seus llibres amb motiu del centenari del naixement de Sebastià Sánchez-Juan. Aquesta pàgina web és un record dels actes duts a terme amb motiu del centenari principalment dirigits per ell i amb la col·laboració de tots els germans.