De ben petit jo
sabia que el pare era una persona important perquè escrivia llibres i guanyava
premis de poesia que tots vèiem per casa. Recordo molt bé qu
e
les tardes dels diumenges, quan nosaltres anàvem al cine, deixàvem els pares a
casa amb un plec de folis escrits a mà plens de poesies que ell llegia i la
mare escoltava. Però vaig trigar una mica més a entendre quin era el secret i
la força del contingut d’aquelles sessions. A aquella època tampoc no entenia
la seva preocupació per corregir-nos tot sovint el català que parlàvem, ple de
barbarismes.
Més tard vaig veure clar que no havia de buscar la rima, el vers, la mètrica ni cap altre convencionalisme sinó més aviat trobar la bellesa del so i la llibertat de les paraules, la seva musicalitat i la seva intenció amagada. Ell captava una tercera dimensió a les paraules que pels altres només eren un medi de transport d’idees. Una vegada, després d’haver-me llegit un dels seus versos, em va dir: “Això no vol dir res, però sona molt bé”. Val a dir que tenia sentit de l’humor.
Em vaig convèncer que no era el típic trobador romàntic que s’inspira només en l’amor, les flors i la primavera. Era un poeta de ciutat. Quedava encisat pels racons insòlits, el paisatge de llençols estesos als balcons, els rètols de les parets. Les expressions populars.
La seva perseverança en la investigació i el coneixement de qualsevol tema relacionat amb el món literari van contribuir a que fos tota una autoritat en la llengua i els costums de la nostra terra. Per això el llibre de les seves memòries (malauradament perdut) era el document més fidel del que representava la Barcelona del segle XX, el seu ambient, totes les vivències i el seu entorn humà. A mi me’n va llegir molts capítols. No parava de polir i millorar, perquè era insaciable. Llàstima que l’art i els genis en general només s’apreciïn en la distància, quan ja no ets a temps de fer-li el comentari afalagador que tant agraïa.
El dia que va morir vaig sentir que era injusta la dràstica desaparició de tot aquell bagatge tan ric de cultura que ell portava a dins i que desesperadament volia transmetre’ns. Tant de bo que la posteritat, si més no, faci justícia a la seva obra i a la seva contribució a la nostra poesia.
