Per al meu
pare jo era, entre altres coses, el músic de la família. Però penso que
el gust i la afecció per la
música ens ve, a mi i a d’altres germans, originàriament d’ell. Cantava bé i amb
força expressió. Tots recordem quan de molt petits ens agafava en braços per
cantar-nos “El rossinyol”. Però de més grandets, quan jo tenia cinc o sis anys,
ens havia portat al Palau de la Música a sentir algun concert. M’agradava el so
de la orquestra, especialment quan tocava fort, però recordo que m’impressionava
més la arquitectura i la decoració del Palau. Era un ambient màgic, un món
d’insomni. El pare donava explicacions erudites sobre tot, de les quals jo no
entenia res, però em quedaven gravats alguns noms, alemanys, francesos,
italians, pronunciats amb gran competència, i tot plegat em feia sentir-me
important.
Quan a casa vam comprar una ràdio, el pare la volia, sobretot, per sentir música clàssica, i jo era, amb set anys, el tècnic que sabia sintonitzar-la a la seva emissora preferida. No era gaire fàcil, perquè per poc que es moguessin el botons l’aparell emetia uns xiulets i uns remors amb totes les seves forces, que obligaven a redoblar els esforços de concentració. Finalment la cosa s’asserenava i no trigava gaire a venir la confirmació: “Ici... Montecarló!”. Era el màxim reconeixement.
Ja des dels primers anys al seminari vaig aprendre a tocar el piano, i això, principalment al pare, li va fer una il·lusió enorme. Una vegada que va venir a veure’m a Cervera li vaig tocar el primer moviment de la sonata “Al clar de lluna”, de Beethoven. Crec que va ser una de les satisfaccions més grans que li vaig donar a la vida. Més tard vaig compondre una “Ave Maria” per ser cantada a tres veus, per participar en un concurs del seminari. Jo devia tenir disset anys, a Solsona. Això va ser suficient perquè el pare em considerés un compositor consumat. I no ho era, és clar.
Al cap de poc va demanar-me que posés música en uns goigs que acabava de compondre. Li feia il·lusió publicar-los amb la indicació: “Música del meu fill...” Però no me’n vaig sortir. Crec que la confiança cega que el pare em tenia i la consideració que jo tenia per la seva poesia em bloquejaven la inspiració, i els resultats de totes les temptatives em van semblar indignes de la seva vena poètica. Probablement va ser també el disgust més gran que li vaig donar. Sempre m’ha dolgut. La música més convencional hauria pogut servir per obtenir la finalitat emotiva i afectiva que ell hi buscava. Però, en vida seva, a mi no em va semblar així.
Recordo també que el dia que va morir Pau Casals, a l’exili, el pare va dedicar-li uns versos d’homenatge. S’havien conegut, i crec que, a distància i tot servint-se d’expressions diferents, hi havia entre ells una veritable proximitat espiritual. Per al meu pare la poesia era música i la música era poesia. I tant l’una com l’altra no pretenen ser res més que, com deia Pau Casals, “el llenguatge que surt del cor”.
