D’aquí pocs dies s’acomplirà el centenari del poeta barceloní Sebastià Sànchez-Juan, avui oblidat però que destacà a la segona dècada del segle per la seva contribució a la poesia d'avantguarda, l’obra poètica del qual ha estat editada recentment per iniciativa dels seus fills.

            Escriptor autodidacte, d’extracció humil i primers oficis populars, mestre de català i deixeble de Pompeu Fabra, recollí aviat el testimoni populista de Joan Salvat-Papasseit i s'emmirallà en la figura de Marinetti, I'inventor del futurisme. Als divuit anys ja projecta el seu esperit rebel en un “Segon manifest català futurista” que signa amb el curiós pseudònim David Cristià, “contra l'extensió del tifisme en literatura” en denúncia dels noucentistes, que veu reduïts a un “neoclassicisme encarcarat”; el llenguatge és contundent, tot adelantant-se al famós “Manifest groc” dalinià d'uns anys després: “Nosaltres, qui havíem callat fins ara, obrim nostra boca, en primer lloc, per a gitar un gargall en aquest tifisme tan pudent de poetes en minúscula i per a cridar uns mots subversius -toc de trompeta de l'Avantguarda- afirmació la mes solemnial del nostre concepte”.

            Aviat publicarà els seus primers llibres, tot aplicant els principis de la nova estètica -sobretot en “Fluid” (1924) i “Cua de gall” (1929)- i retent tribut a l'avantguardisme, el popularisme i les invencions de la vida moderna, estil que derivarà després cap un cert neoromanticisme. Trobem imatges atrevides: “EI meu cor esdevé un abeurador d'ocells”, “Sagnen harmonies/ al piano de vidre de la pluja”, o “Qui vesteix els arbres/ que semblen àngels?”, així com una especial dedicació al suburbi o als oficis humils: l'”Oda al Poble Nou” (“Salut, oh Poble Nou, als teus carboners nets i

plats-i-olles!”) o l'”Oda al cirabotes” (“Cirabotes ambulant,/ amb un aire de captaire o prostituta...”), actitud que li permet també de dedicar un poema al “Llistí de telèfons” (“Llistí, ple de lletra fina, /solfes de la inquietud...”) o dirigir amb atreviment una de les seves “Divagacions” a un veïna (“En somnis, oh veïna, /he jugat amb ta sina/ com un precoç arravatat marit...”).

            Publicats aquests primers agosarats llibres, el poeta es permet una reflexió i escriu “La meva poesia”, un document revelador en el qual, per exemple, identifica les seves influències: Verdaguer, Carner i, curiosament, Rubén Darío, o manifesta les seves intencions: “l'expressió de l'absolut és la meva aspiració inevitable”, o “la bellesa, per a l'artista, és tot allò que ell adora”, per afegir, a tall d'exemple, que la seva enyorança és bella o que un problema aritmètic ben resolt és bell, i concloure que “la poesia no val pel que diu, sinó pel que és. Per la qualitat que Ii dóna el poeta”, i això mitjançant la forma i la intuïció, més que no pas pel sentiment.

            Com cal suposar, amb els anys la poesia de Sànchez-Juan va evolucionant i, a grans trets, es pot dir que passa del surrealisme al classicisme i després, a través d'una manifesta religiositat, cap a una mena d'existencialisme. No obstant això, la temàtica es manté constant i es van repetint temes com l'amor, la mort, l'encant de les coses humils i, insisteixo, el concepte religiós, que apareix aviat en els seus llibres: a “Constel·lacions”, de 1927, al costat de l'”Oda al cirabotes” ja esmentada apareix un “Himne a l'Esperit Sant”. Així, també, als llibres de postguerra, més madurs però menys incisius, segueixen els cants als barris -Horta, Santa Caterina, el carrer de Petritxol- o a les botigues, els cafès i els oficis artesans.

            Hi ha una circumstància biogràfica a la postguerra espanyola que marcarà en certa manera el destí del personatge: per necessitats peremptòries i amb família nombrosa, es farà funcionari del nou règim, a Premsa i Propaganda, i esdevé precisament censor de publicacions, cosa que li causa prevencions i distanciaments dels sectors catalanistes. No obstant, segueix publicant en català en edicions minoritàries, és clar, i inevitablement també en castellà (“Blanco y Rosicler” i “Sonetos», entre altres, als anys quaranta).

            La poesia de postguerra de Sànchez-Juan –“Claror”, “Principat del temps”, “Somnis i Èxtasis” o “Seny d'amor”- accentua el seu caràcter religiós, és clarament classicista i rebutja, doncs, l'experimentalisme dels llibres de joventut. Destaca, per exemple, el poema solemne “Som romans”, una extensa oda en homenatge a Verdaguer: “Blanc de túrgides veles llatines,/ el mar nostre glateix món enllà./ Som romans amb corona d'espines/ de l'espai on plovia el mannà... »  D'altra banda, pot ser expressió d'un estat anímic, sota l'aparença d'una circumstància externa, el poema dedicat al silenci i a la soledat.

            Un crític tan fi com Jaume Bofill i Ferro destaca la sensibilitat del nostre poeta: “La seva sensibilitat és un aparell de precisió que sap descobrir les relacions més secretes, les interseccions més incisives, il·lumina la quotidianitat catalana amb mil colors i matisos...”, i no dubta en aparellar-lo amb poetes avantguardistes com Apollinaire o Cocteau i, anant més enllà, amb els poetes entre populars i refinats de la bohèmia medieval francesa: “a la recerca del veritable sentit líric de la vida”. Heus aquí un poeta per reivindicar.