Els meus records seran molt curts, perquè jo no sóc home de lletres, sinó d'acció. I, a més, repetiria el que han dit altres germans.
De petit ho era potser massa un “home d'acció". No se sap com, pujava dempeus a la taula del menjador i hi feia anar la làmpada d'un cantó a l'altre com si fos un botafumeiro.
El
pare més aviat em tenia por i m'atribuïa les majors malifetes. Un dia el terra
es va moure (un d'aquells terratrèmols de què després parlen els diaris). El
pare va veure que se li movia la taula i va fer un gran crit: "Isidor, què
fas?!" 
Mica en mica aquella capacitat d'acció es va encarrilar en bon sentit. La mare m'havia arribat a dir: "No puc més! Jo et trauré de casa!" I jo li vaig respondre: "Mare, no ho facis que, en aquesta casa, jo hi seré molt necessari!" I així va ser: des d'aquell dia vaig ser l'home que assumia tots els petits arreglos i trobava solució a tota mena de problemes.
Al pare jo li sabia preparar la taula del despatx millor que ningú. I li trobava de seguida el disc que ell volia sentir. Més encara: amb gran sorpresa d'altres germans més intel·lectuals, jo li trobava sempre el paper que buscava o el llibre que se li havia perdut.
Quan va ser l'hora de pensar en el matrimoni, el pare va acollir esplèndidament la meva promesa, la Maria Neus. I amb els pares d'ella, amb qui coincidíem sovint, hi desplegava tota la seva capacitat de fer-se simpàtic i les seves qualitats de gran conversador.
Malgrat entre el meu pare i jo ens podíem sentir de dos móns molt diferents, li vaig notar com una simpatia potser perquè també s’engrescava amb la sorpresa, amb l’originalitat i en aquest camp jo li podia donar moltes oportunitats per entretenir-se. Recordo que una vegada volia recitar una poesia i li vaig dir: - Mira papa, no estic per versos! Ser que aquesta frase la va repetir molt, en to festiu, entre amics i familiars.
En els moments de la seva malaltia, jo era a casa i també el veia com més distès, més alliberat. El costum era que per sopar prenia una bona tassa de xocolata que la meva mare sabia fer com ningú. Però quan se li va detectar que estava delicat del cor, es va acabar la xocolata i va haver de ser substituïda per una barreja de fruita, això sí, pelada i a trossos petits amb una mica de mel per sobre. No era el mateix i a mi se’m va acudir de dir-li: -Papa, ja tens el “merder” preparat! Li va fer molta gràcia i així va quedar batejada la nova forma de sopar.
La malaltia va fer que, el meu pare, hagués d’anar sovint al metge. Jo l’acompanyava molt sovint total que ara penso que el temps em va donar la raó: jo era molt necessari a casa meva.…
