El
meu nom ja va començar amb una certa història... La iaia Isabel, la mare del
pare, va fer la promesa que, si el meu pare no anava a lluitar al front, el
primer fill que naixeria (es veu que ja estava convençuda que en naixeria un
altre, perquè...després de quatre, molt seria que no en naixés un altre!)
s’havia de dir Ferran. Bé, no ben bé: perquè ella deia “Fernanditu”. També puc
afegir que sort que els noms dels quatre germans anteriors ja els varen poder
triar o acordar els pares perquè així i tot, la meva mare, amb el seu raonament
de terra ferma, comentava: “Això de fer promeses que han de complir els altres
resulta més còmode del que poden esperar els sants...”
Val a dir que vaig tenir la sort que en plena dictadura a casa sempre em van dir Ferran i el nom de Ferran imprimia tal caràcter que, que fins i tot algun amic es pensava que jo em deia “Fernando Ferran”. També recordo que els meus germans, quan em volien fer enfadar, em deien amb to de burla: “Fernanditu”... “Fernanditu”...
La iaia Isabel era la meva padrina i el meu pare, quan ja era morta, li va dedicar aquest poema:
A LA MEVA MARE
Mare, més mare meva ara que mai,
ara que sóc l’antena vella en peu
de la barca podrida
dels dies tèrbols, dels camins errats
i de la solitud—
el bagul ple d’estampes en colors, de retrats,
coberts de plata i mantellines de blonda,
draps brodats i flassades, medalles, monedes,
coses que se’t tornaven temps gràcil com una boirina.
L’entranya del silenci,
tot allò que enfrontà dos móns irreductibles
deixa pas al misteri al repòs,
al judici d’Aquell que va dir «no jutgeu.».
Ah, mesclada amb la sang del meu pare,
em circula sang teva, sang teva,
per on vinc a trobar les arrels d’una planta marina
que em fa sentir, ara que ja no hi ets,
que eres la meva mare!
El sentiment que la vida no s’acaba, es transforma, fa néixer el desig d’una segona oportunitat de ser fill i li fa dir al meu pare: “Mare, més mare meva ara que mai!”.
La imatge de “la sang que circula per on vinc a trobar les arrels d’una planta marina” ens recorda els orígens eivissencs de la nostra àvia. D’una Eivissa molt diferent de la que ens ha mostrat el turisme multicolor. D’una Eivissa aïllada, de persones grans en vestits foscos…(la meva àvia sempre la vaig conèixer molt gran i en vestit fosc) i que, malgrat ser gran i portar vestits foscos, no priva al meu pare de l’impuls de dir-li “Mare, més mare meva ara que mai!”.
Val a dir que aquest sentiment se m’enllaça amb la meva condició d’avi que ve a ser com una segona oportunitat de fer de pare; si més no, una segona oportunitat de veure créixer uns infants amb la càrrega de fascinació que té poder-se adonar dels petits progressos en el dia a dia d’un infant.