Sóc
el germà que fa cinc. Tan si es compta començant per dalt, pels més grans, com
començant per baix, pels més petits... sempre em toca el número cinc...És un
numero prou significatiu també pel meu pare perquè el meu pare em deia: “no hay
quinto malo”. Però també fem referència als cinc sentits, als cinc dits de la
mà, als cinc continents a... fer-ne cinc cèntims... Bé, d’això es tracta, de
fer-ne cinc cèntims...de reflectir, a través d’unes quantes pinzellades, una
visió panoràmica de les experiències viscudes sota el prisma del meu
pare.
Des de petits havíem estat sempre a ciutat i el pare es considerava home de ciutat de manera que mai no li vaig sentir cap mena de neguit per sortir al camp o sortir d’excursió. No sortíem massa sovint amb ell, per això, penso que em va quedar molt gravada la imatge d’un matí de visita al parc de la Ciutadella!
Era un matí de diumenge i jo hi anava com a germà gran. A casa s’hi va quedar la mare amb el més petit, l’Andreu. Els altres, vàrem gaudir del passeig, dels animals, de l’ambient de festa que s’hi respirava... i ben cert que va resultar una festa més que extraordinària perquè fins i tot vàrem pujar dalt d’un petit carro que portava un cavall també petit. Bé és cert que vist des d’ara tot era petit, però, per a nosaltres va ser molt gran: El nostre pare havia estat tot un matí amb nosaltres!
El dia de la setmana que més recordem és el dimecres, perquè sempre li donaven un exemplar del TBO. Aquell dia el Joan, el Jaume i jo (els germans que el pare va anomenar “els tres mosqueters”) estàvem més atents que mai a l’arribada del pare. És que el primer que aconseguia fer-li el petó d’arribada s’enduia el TBO i, per tant, era qui el podia llegir primer.
Un dia vaig veure passejar els meus pares passadís amunt, passadís avall; tots dos agafats del bracet tot seguint el compàs d’una marxa nupcial i amb una alegria il·lusionada. El meu pare havia guanyat la Flor Natural en uns jocs florals, em sembla que van ser els de Terrassa. El guanyador de la Flor Natural havia d’acompanyar la reina i això s’havia d’assajar. Convé recordar que el premi de la Flor Natural corresponia a la millor poesia que enaltia l’amor. Més d’una vegada vaig tenir l’oportunitat d’acompanyar el pare a aquest tipus de conteses poètiques. He de reconèixer que, tot i trobar força interessant el muntatge de la festa, allò que més em fascinava era el piscolabis que venia al darrere (jo no sabia pas què volia dir “self service”, però Déu n’hi do com el practicava!)
Recordo el meu pare amb tracte afectuós; estava content si li preguntaves qualsevol cosa sobre llenguatge, tant de català com de castellà. També molt vinculat a la seva poesia i, per tant, molt delicat: les expressions barroeres el ferien i s’hi sentia molt incòmode. Aquesta manera de ser feia que li agradés més quedar-se a casa que no pas sortir al camp. Tot el contrari de la meva mare que vibrava davant de qualsevol manifestació de la bellesa vingués d’on vingués. Tant de la natura, com de l’arquitectura, pintura, ferros forjats, etc. per tot s’il·lusionava, en especial, quan podia sortir i veure els camps. Tota mena de paisatges perquè en tots hi descobria la bellesa.
En aquell moment no el vaig comprendre. Ara penso que, a la seva manera, era fidel a la seva vocació: una forta vocació de poeta i, malgrat els diferents moments que li va tocar viure, vocació de poeta català amb un esperit delicat, dedicat a polir més i més la llengua, de manera que tant l’expressió parlada com l’escrita fos de la mateixa bellesa.
