Amb motiu del centenari del naixement de Sebastià Sànchez-Juan, els seus nou fills han volgut publicar la seva Poesia completa en dos volums, edició limitada que han coordinat Rosa Sayós i Jordi Sànchez Bosch_, sota la cobertura de l'editorial Claret. El primer volum (Poesia completa: 1924-1933) era una reedició del que el 1995 havia editat Columna; i el segon, recollia els poemes escrits per Sebastià Sànchez-Juan entre 1934 i 1974, l'any de la seva mort, obra que havia estat publicada en petits volums entre 1946 i 1974. Òbviament encara queda tota una obra dispersa prou extensa −localitzada en revistes i diaris de l'època−, que aplega poesia, manifestos, narracions curtes, contes, articles de crítica i traduccions, per a poder ser valorada en un tercer volum. I és que el poeta Sebastià Sànchez-Juan va viure una trajectòria literària massa important per a haver estat injustament oblidat per un sector influent de la crítica catalana contemporània i gaírebé apartat dels cànons universitaris del país.

J.V Foix, l'any 1933, al diari «La Publicitat», deixava escrit que «de Carner a Sebastià Sànchez-Juan, la tradició, malgrat la diversitat de temperament i de les influències exteriors, no s'ha interromput. És més: Sànchez-Juan, considerat com un "avantguardista" independent, reprèn Verdaguer, de la mateixa manera que un altre "avantguardista" independent, Salvat-Papasseit, reprengué Maragall. Disciplina d'inspiració i amor a la llengua i de la puresa gramatical en els dos primers; incurança verbal, espontaneïtat poètica en Maragall i en Salvat. Jo no veig, doncs, ruptura ni anarquia en el procés poètic Verdaguer-Carner-Sànchez-]uan». I fins i tot Joan Teixidor, 1'any 1981, en un article de premsa recollit al volum Tot apuntat, recordava que per a ell i per a molts joves universitaris de la seva generació Sànchez-Juan «ens va servir molt de bandera en les nostres pugnes juvenils enfront d'un stablishment literari que ens semblava abusiu». Esgrimien el seu nom, el de Joan Salvat­-Papasseit i el de J.V. Foix com l'antídot de certs neoclassicis­mes molt sensats i prestigiosos que van imposar els àrbitres del Noucentisme.

Entre l'avantguarda independent i el neopopularisme confessional (1921-1936)

Entre 1921 i 1922, poc abans de fer públic el seu manifest futurista, Sànchez-Juan crea uns poemes circumstancials amb el pseudònim de David Cristià que dóna a les redaccions de les revistes «L'Idea» i «La Revista». No deixen de ser una anècdota en els inicis d'un poeta que vol trencar esquemes i ser conegut a la palestra literària pel seu atreviment formal. Ell mateix, anys després, reconegué d'aquests inicis que «feia una poesia tota caòtica, producte de la cobejança creativa combinada amb les influències de la meva manera monstruosa i abstracta d'interpretar les lectures». I, fins i tot, confessava que havia rebut una sèrie d'influències que l'havien conduït cap a l'aventura de l'avantguarda.

Octavi Saltor, a l'article publicat a «El Dia» de Terrassa el 29 d'abril de 1922, presentava d'una manera esquemàtica els inicis poètics de l'autor. «Començà amb la frescor de la cadència i la simplicitat del motiu; seguí el corrent del noucents, traslluint més o menys immediates influències; s'anà deixant endur pel predomini de la imatgeria, fins esdevenir generalment força conceptuós, i ajunyint el vers en una forma parnassiana, acuradíssimament correcta, tancant un contingut entelat. Com una reacció natural a aquest academisme exacerbat, inicià en l'avantguarda amb lluc excel·lent, reeixint-li per vocació; i, posat en contacte amb Salvat-Papasseit, s'ha esdevingut la catequització quasi absoluta, en trobar-se amb el primer que se li ha prestat. S'ha instruït de la seva escola, s'ha perfeccionat en el seu cultiu i dut per la força del primer encoratjament i el convit de la febre jovençana i la perspectiva d'una glòria més fàcil ha llançat el seu manifest.»

Sebastià Sànchez-Juan, amb el pseudònim de David Cristià, publica el «Segon manifest català futurista», que encapçala amb un titular, «Contra l'estensió del tifisme en literatura». El full, amb el qual Sànchez-Juan es dóna a conèixer en l'ambient literari −fins al cap de dos anys no publicarà el seu primer llibre de poemes−, no és sinó una reivindicació de Salvat-Papasseit i, a través d'ell, d'una poesia d'avantguarda més o menys inconcreta. Aquest manifest futurista va rebre una crítica molt heterogènia. Octavi Saltor, després de fer una anàlisi de la poesia avantguardista catalana d'aquells anys, afirma que «no pot acceptar-se el futurisme com un camí definitiu sinó com una tendència contingent o una moda circumstancial; ni és possible creure que sigui aquesta la via per on pugui produir-se una superació en la poesia; acceptant-la però en el sentit que −com diu Salvat− dintre la revisió de valors futurs, l'avantguarda tingui un lloc al costat de les altres escoles». I, a més, fa una imprecació als crítics del seu temps perquè no el jutgin només per «un manifest d'estridència pueril, sinó que s'esperi a conèixer la seva obra poètica».

I així va ser. Quan semblava gairebé acabat el procés avantguardista a Catalunya, o almenys la febre de produccions avantguardistes, el mes d'octubre de 1924 Sebastià Sànchez­Juan publica el seu primer llibre de poemes, Fluid. El volum aplega un seguit de composicions poètiques que, segons que confessava ell mateix en una carta enviada a Marinetti, eren netament influïdes pel futurisme. Per corroborar-ho, els poemes de Fluid, impresos en tinta blava, s'estructuren en tres parts que s'encapçalen amb elements significatius del temari futurista: «Films», «T.S.F.» i «Finestres», als quals caldria afegir d'altres elements com el jazz, l'esport o la velocitat. Recicla elements avantguardistes i apunta expressions netament particulars: l'ús del cal·ligrama, la gairebé substitució del ritme del vers per la imatge, l'humorisme subjectiu amb una habilitat tècnica imaginativa o la manca de forma, que es redueix: a un codi de preceptes reguladors d'una estètica insospitada. L'autor serà titllat de líder de l'avantguardisme pairal, en uns anys en què el futurisme a Europa ja no tenia acòlits i en què només s'aguantava amb força el surrealisme. Tomàs Garcés, a la secció «Els llibres» de «La Revista», puntualitza que Fluid és un llibre «cronològicament inoportú, de l'únic autor avantguardista actual, almenys a Catalunya». Aquest aspecte no treu mèrits a l'autor i justifica el retard d'aquest recull poètic per raons de la seva joventut.

A partir d'aquest volum, compaginarà la seva participació en l'avantguarda, però en una avantguarda més aviat cautelosa, lluny de la provocació i més reclosa en una nova manera d'entendre la creació, amb la poesia més classicista i tradicional. Aquesta alternància poètica sorprèn, ja que Sànchez-Juan; esdevingut civilíssim, conviurà literàriament amb Josep Carner a la pàgina central de «La Veu de Catalunya» i hi publicarà magnífics sonets, on supera el seu Fluid inicial. Els sonets publicats en aquest rotatiu consagraran definitivament el seu prestigi. Un prestigi que, segons Armand Obiols, l’aplicarà a descobrir els enigmes de les paraules, ja que ha sabut derivar lentament del cal·ligrama al sonet. A més col·laborarà assíduament en publicacions d'àmbits culturals molt diversos, fins al punt que es retrobarà amb les inquietuds de revistes de barriada com és el cas de «Poble Nou». Es veurà obligat, per seny, a comptar amb el fons tradicional i clàssic. I, a més, se sentirà còmode en l'anomenada escola del suburbi. En aquesta etapa més revolucionària, enmig de les inquietuds més pregonament sentides, servarà aquell equilibri interior indispensable. És per això que el seu classicisme no serà formal, sinó d'esperit. La seva poesia naixerà d'una injecció urgent de vida interior, del somni personal del poeta, de la topada entre el món exterior i el món interior. Aquest nou valor anirà madurant amb els nous reculls de poesia i sempre sabrà incorporar­lo, al moment oportú, dins la seva poesia.

Fins que no sortirà al carrer el nou recull poètic, intitulat Constel·lacions (1927), la majoria dels seus poemes inèdits són presentats en revistes de caire popularista o d'arrel noucentista com «Poble Nou», «La Revista», «Revista de Poesia», «Joventut Catalana», «Bella Terra», «El Borinot», «Paraula Cristiana», «D'Ací d'Allà» o «La Nova Revista». També és cert que alguns poemes esparsos formen part de revistes amb plantejaments marcadament avantguardistes com ara «L'Amic de les Arts» o «La Gaceta Literaria». Vinculat durant uns quants anys a les trobades literàries que funda Rafael Barradas a l'Ateneíllo de l'Hospitalet, atret per l'ambient obrer i l'accessibilitat econòmica d'aquella ciutat, el seu neguit avantguardista el pot expressar a través de les pàgines de «L'Amic de les Arts». Ell sap que, més enllà de l'època radicalment daliniana, és un model de revista culturalment eclèctica. Tot i decantar-se inicialment per una heterogeneïtat cultural accentuada, donarà ben aviat prioritat a la idea de modernitat sobre la d'avantguarda i ja des del començament s'hi barrejaran missatges culturals clarament antiinstitucionals. En aquest context, a vegades fins i tot paradoxal, donarà a conèixer textos de creació, a la vora de les polèmiques encetades amb Dalí o Foix. Aquest esperit eclèctic el convenç. Així, la preocupació literària de Sànchez-Juan va molt més enllà dels tòpics de l'època. L'ajudarà la seva condició de lector i traductor de diverses llengües. Per aquest motiu es fa difícil classificar la seva poesia per les influències que hagi pogut rebre. La seva sensibilitat poètica l'apropa a autors tan allunyats com Salvat-Papasseit, Rimbaud, Tagore, Marinetti, García Lorca, Cocteau, Baudelaire, Carner, Verdaguer, Dante, Rubén Darío, Verlaine o Apollinaire. Reconeix, l'any 1929 a la revista «La Paraula Cristiana», que ha rebut influències d'esperit de tres grans poetes: Verdaguer, Carner i Rubén Darío. D'altres poetes també l'han influït, però no amb la intensitat d'aquests tres.

El dia 24 de desembre de 1927 ha enllestit el segon llibre de poesia: Constel·lacions. Sànchez-Juan roman fidel a la poesia com un voluptuós col·leccionista d'imatges. Els crítics aventuren una nova etapa de creació. És un període de traspàs: és l’inici del progressiu abandonament de l'avantguardisme futurista. El poeta evoluciona del cal·ligrama i de l'avantguardisme més exasperat cap a formes més acadèmiques, amb una barreja propera a un cert popularisme. Molts d'aquests postulats ja els ha sintetitzat a les seves «Converses literàries», publicades a la revista «Art Novell» entre els mesos de maig de 1926 i agost de 1927. La seva poesia ha evolucionat. Aquelles primeres composicions avantguardistes han fet pressentir, en el nou recull poètic, un rerafons de poeta clàssic. Hi ha una evolució, una trajectòria plena de possibilitats. Diversos poemes, però, serien repudiats per qualsevol fidel de l'estètica avantguardista. Fins i tot el crític Manuel de Montoliu comenta que «en aquestes poesies trobem ja un tema concret, adés emocional, adés plàstic, i llur originalitat és algunes vegades el resultat de la combinació d'una concepció i una estructura clàssiques amb una tècnica cubista. Ja no és exclusivament el món extern el que li forneix els elements de la seva poesia; àdhuc quan li serveixen de punts de partida, és el seu "jo" el qui li dicta la llei del seu lirisme». L'autèntica originalitat imaginativa i musical del seu lirisme es veu filtrada_, sobretot, per les lectures poèti­ques de Rimbaud, Salvat-Papasseit i Mallarmé.

L'eclecticisme poètic de Sànchez-Juan prossegueix el seu camí particular, moltes vegades allunyat del convencionalisme oficialista. Es declara un aventurer de la poesia que viu immergit en una ambició complicada. Es mou entre dos extrems: tant se sent un poeta de sensibilitat avantguardista que no vol o no sap renunciar a l'element emotiu, com es veu un líric essencialment emotiu que algun cop assaja d'expressar la seva emoció amb els procediments propers a la tècnica surrealista. Aquesta íntima contradicció marca, amb un segell característic, els tres reculls posteriors: Elegies, Cua de gall i Divagacions.

 Fidel a la seva ductilitat lírica, Sànchez-Juan publica el seu tercer recull poètic a la «Biblioteca Literària Joia», el dia 30 de setembre de 1928. Porta per títol Elegies. El poeta té un èxit evident de crítica. Sense renunciar als seus habituals jocs d'acrobàcia imaginativa, se submergeix en un estat d'ànim estrictament líric que arriba a una perfecta fusió d'idees i de sensacions contradictòries. Aquest resultat, amb arravataments místics o amb suaus gestos d'ironia, és signe d'un conceptisme sensibilitzat que l'apropa a Mallarmé. El poeta, ajudat per una veu hermètica i insòlita, s'ha endinsat disciplinadament en la poesia pura i ha deixat que parlés el seu esperit amb un llenguatge de la més subtil puresa. Ha estat capaç d'escriure uns perfectes sonets, «riquíssims de ritme i admirables d'inspiració» −comenta Lluís Montanyà a «L'Amic de les Arts» a final de desembre de 1928. No obstant això, després de descobrir-hi alguns exquisits exemples de simplicitat nua i d'elogiar-lo per l'aprofitament de totes les formes poètiques possibles, l'avisa del perill de reincidir en aquests exercicis excessivament simbòlics. I l'anima a presentar públicament les seves esperades Divagacions. Aviat es trobarà en una cruïlla poètica totalment oberta. En tot cas, no sembla, immediatament, que vulgui separar-se de cap dels camins que va perfilant el seu bagatge poètic cosmopolita.

Mesos abans que el grup dels «Amics de les Arts» es desintegrés, Sànchez-Juan −l'any 1929− publica dos nous reculls poètics, separats per un marge de temps molt curt. Són dos poemaris aparentment deslligats: Cua de gall i Divagacions. El primer és editat per la Llibreria Verdaguer; el segon, per les publicacions de «La Revista». En tot cas, sembla que clourà una etapa per encetar, a partir de 1930, una època de creació poètica marcada per l'afany de normativisme i per la tendència a la intimitat, a imitació de la poesia moderna europea. Armand Obiols li recrimina la seva obsessió per la rectificació. Ja ho havia observat en alguns dels poemaris anteriors, però sobretot ara, a Cua de gall, es fa malaltissa. No fa estrany que retoqui molts dels seus versos fruit d'aquest perfeccionisme que viu des del seu ofici. Havia après el català tan a fons que va arribar a tenir manies lingüístiques. «El seu subconscient de corrector, estimulat, potser, per l'exemple de la seva passió rectificadora», el portarà a buscar, més endavant, l'essència de la poesia més humanitzada. Ell sap que aprofitant totes les formes, les més clàssiques i les més lliures, les tradicionals i les més subjectives, va bastint una obra personal, malgrat els crítics. Per això, arran d'una enquesta sobre la utilitat de la secció «Buirac», que dinamitza el mateix Armand Obiols, Sànchez-Juan no s'està de dir, amb una sinceritat estudiada, que «hom no deixarà d'ésser el que és, malgrat tota mena de critiques». I acaba el seu discurs amb molta contundència de criteri afirmant que «cap sageta, per fina i potent que sigui, no aconseguirà destruir les meves qualitats». I les seves qualitats poètiques passen per la fusió depuradíssima del classicisme i del nou romanticisme actual, de la tradició i de la novetat, de l'art humana i de l'art deshumanitzada. Potser, fins i tot, amb la pretensió d'atansar-se a l'obra poètica de Lorca, amb qui comparteix els elements del romanç popular. I en alguns dels seus poemes, sota la mística de les paraules, hi ha insinuacions morals. En aquesta atmosfera poètica concep els versos de Cua de gall, absent del record de les lectures. Busca tresors amagats en els cants meravellosos de la infància, en les imatges recreades de la Mare de Déu i de l'àngel de la guarda. Aquestes figures simpàtiques de la innocència, els records de l'adolescència o els sentiments socials recobren vida en la sensibilitat del poeta. I, més enllà de la poesia espiritual, defensa altres possibilitats creatives a contracorrent tant a Cua de gall com al nou llibre Divagacions. «I faig poesia d'objectes i poesia de sentiments, i poesia mixta de sentiments i d'objectes, compel·lit per l'emoció de crear sense altre límit que l'expressió.»

Després d'expressar diversos pensaments sobre la seva poesia en un seguit d'articles d'assaig publicats a «La Paraula Cristiana» entre 1929 i 1930, es decanta clarament cap a l'opció d'integrar-se dins els corrents postsimbolistes, però amb l'ofici de qui ha fet d'aprenent de l'avantguarda. Aquesta pruïja d'autoexigència i el seu excés de subtilesa poètica apunten l'inici d'un nou període de poesia normativista. Més enllà d'algunes iniciatives vinculades a l'estètica avantguardista, les noves poesies formaran part del recull Cançons i poemes que editarà a la Llibreria Verdaguer de Barcelona el mes de juny de 1931. Els retalls crítics que apareixen a la premsa especialitzada destaquen l'originalitat d'una poesia que desconcerta perquè el poeta tant es presenta com a epidèrmic i graciós, com a sentimental o com a gairebé místic. És un llibre epitalàmic i madrigalesc, en què alterna els models de tipus popular amb els de ressò neoclàssic. Uns models amb els quals canta una mena d'intimisme quotidià i confessional.

Després de les seves adhesions a la trobada d'intel·lectuals entre escriptors catalans i castellans celebrada a Barcelona (març de 1930) i als actes del desè aniversari de la fundació de la companyia teatral Belluguet (desembre de 1931), s'integrarà al col·lectiu dels Amics de l'Art Nou. I a la vora de J.V Foix intervindrà en diverses sessions dels Amics de la Poesia. La seva trajectòria poètica, ben valorada en els diferents àmbits de la intel·lectualitat catalana, serà reconeguda a l'hora de ser inclosa en diverses antologies. L'any 1933, per primera vegada, la seva poesia serà catalogada en una antologia de prosistes i poetes catalans, a cura de Carles Rahola, i en el primer número de la revista avantguardista «Art» de Lleida. I, sobretot, els seus poemes formaran part, l'any 1936, de l'Antologia general de la poesia catalana de Martí de Riquer, Josep M. Miquel i Vergés i Joan Teixidor.

Amb el pas dels anys, Sànchez-Juan anirà incrementant la seva afiliació al catolicisme per influència de la seva muller, de mossèn Carles Cardó i de les lectures poètiques de Jacint Verdaguer. Així ho confessà al qüestionari de «La Revista» de l'any 1933. «Per bé que català de naixença, vaig descobrir Catalunya a l'edat de nou anys, llavors que, junt amb la llengua catalana, em fou revelada, per mitjà d'estampetes de l'església, la poesia de Verdaguer, el qual ha estat sempre més una de les meves adoracions màximes.» Adoptarà també un aire neopopularista i accentuarà la deu poètica religiosa perquè responia a una convicció molt íntima. I, a més, perfeccionarà els seus mots gràcies al mestratge de Pompeu Fabra, amb qui compartirà espai de corrector a l'Institut d'Estudis Catalans fins a les acaballes de la guerra civil.

Guillem Díaz-Plaja, l'any 1932, ja havia qualificat la darrera etapa de creació de Sànchez-Juan com a «acte de presència en el període neopopularista». Hi tenen cabuda Cançons í poemes i Poemes de promès. Aquest darrer poemari, una apologia a la filosofia de l'enamorament, un himne a l'amor i al matrimoni, és dedicat a la seva muller, Maria Bosch, filla de Juneda. Ella s'havia convertit en el puntal del poeta. Sacrificada, discreta i realista, tenia aquell toc del món rural que mancava al poeta de Sants. En més d'una ocasió, se l'havia definit com un poeta massa urbà, pràcticament sense paisatge. Amb el nou recull poètic, editat a les publicacions de «La Revista», trencava una llança per la imatgeria romàntica i destil·lava un llibre molt més sensible i ingenu, amb alguns ressons salvatians. El misticisme i l'afecte conjugal arribaven a transformacions i graus de depuració excessiva realment sorprenents i, a vegades, s'hi intuïa una tendresa amarada amb ironia. Jaume Bofill i Ferro un dels crítics que més havien valorat i defensat la poesia sanxesjoanesca, oferia una síntesi deliciosa de la seva trajectòria al seu llibre, pòstum, Poetes catalans moderns: «Per a Sànchez­Juan no hi ha antic ni modern, en les seves mans tot es torna viu i ple d'interès. Tot és jovenívol en aquest poeta, fins quan es recorda de la retòrica que ens hauria pogut semblar més caduca; tot hi es jovenívol, i potser una mica arrauxat. És el poeta dels tendres i perfumats malabarismes: un constant jugar amb coses brillants i acolorides, les paraules, els signes de les coses, als quals sap comunicar la seva pròpia emoció d'existir.»

La decísió d'allunyar-se definitivament de l'avantguarda com a finalitat pura i rupturista, malgrat l'ús de certs mots o d'alguns detalls futuristes, farà de Sànchez-Juan un poeta cotitzat. El seu estil i el seu ofici han cristal·litzat en un esperit classicitzant que serà reconegut en els àmbits literaris del moment. Entre d'altres espais, formarà part activa a les tertúlies dels Amics de la Poesia, col·laborarà com a crític literari i d'art a les revistes «Art» i «La Paraula Cristiana», serà membre del jurat del premi Joaquim Folguera de poesia catalana, l'any 1935, i assistirà a la lectura de poemes de la cloenda de curs de l'Escola d'Assistència Social a la vora de Josep M. de Sagarra, Clementina Arderiu i Tomàs Garcés. I en el camp de la creació literària presentarà poemes originals −fins i tot en altres llengües− a «La Revista» (1935) i a «Quaderns de Poesia» (1935-­1936). Després d'aquestes aportacions poètiques, encara rebé un premi als Jocs Florals de Barcelona el dia 3 de maig de 1936. Sota la presidència de Prudenci Bertrana, i en el marc del Palau de la Música Catalana, li era concedida la Viola pel poema «Cinc avemaries». La crítica del moment, gràcies a haver donat a la poesia de tonalitat moderna una base essencialment i específicament cristiana, li reconegué el lideratge indiscutible de l'Escola Espiritualista Catalana.

El nou règim

Els crims i els malastres de la guerra civil van fer patir molt Sebastià Sànchez-Juan, que apregonà el seu sentiment religiós. Aleshores idealitzà el franquisme i es convertí en un catecumen del nou règim_, al qual dedicà un llibre de poemes_, Régimen (1940), molt per sota de la seva saviesa literària. Per guanyar-se la vida va acceptar un càrrec secundari a l'oficina de censura. S'ocupava −abans que l'arraconessin− dels programes d'espectacles, dels actes d'entitats i, els primers temps, de llegir-hi algun llibre. Va perdre moltes amistats i va haver d'aguantar, durant anys, el silenci i el rebuig de molts intel·lectuals catalans, amb un ressentiment molt més contundent que en d'altres escriptors que s'havien compromès amb Franco. El llibreter-editor Josep Porter li forní textos per corregir, li edità els llibres i el féu oficial de secretaria de l'Associació de Bibliòfils de Barcelona, a canvi d'ensenyar gramàtica als seus fills. Curiosament, l'any 1939 Sànchez-Juan hi publicava la seva antologia Prismes, pocs dies abans que entressin els vencedors. El pròleg d'aquesta antologia va ser escrit per Josep Lleonart amb la voluntat de situar el poeta en el lloc que mereixia la seva obra literària. «La crítica ha reconegut Sànchez-Juan com un dels poetes de més qualitat de la promoció intermèdia, la influència del qual es marca en alguns de la generació dels joves arribats de poc al camp literari. És considerat un capdavanter en la promoció posterior als Carner, Guerau de Liost, Riba.» Pocs anys abans, Josep M. López-Picó, al seu dietari, amb data 12 de maig de 1934, havia deixat anotada una reflexió al voltant dels poetes que havien influït més al llarg del primer terç del segle XX. Sebastià Sànchez-Juan hi era present. Així ho comentava: «Tres direccions, tres guanys de la poesia catalana posterior al cicle Carner, López-Picó, Carles Riba. Món suprasensible: Sànchez-Juan; món sensible: Salvat-Papasseit; món infrasensible: J.M. de Sagarra.»

Els versos de postguerra van ser desiguals, potser per una pruïja excessiva de depuració o de formalisme. Quan tornava als orígens reprenia la seva millor inspiració lírica. Tot amb tot, fou inexplicable estèticament que Joan Triadú l'exclogués de la seva Antología de la poesia catalana (1900-1950), publicada l'any 1951. Precisament aquell any Sebastià Sànchez-Juan guanyava amb l'antologia poètica Claror el premi Ciutat de Barcelona en llengua catalana. La seva obra poètica, però, va continuar patint un handicap important: el fet que no fos inclosa −d'una manera decidida− a les antologies dels anys cinquanta i seixanta no ajudà a la poca difusió dels seus llibres. Res no semblava que podia esborrar el seu passat mes immediat. Havia pagat molt car la seva afiliació al nou règim, tot i que mai se sentí franquista. I de retruc se'n ressentí la seva poesia, oblidada durant molts anys.

IL·LUSTRACIONS

        Ays vint. Sebastià Sànchez-Juan, Joan Cristófol i Xavier Benguerel al peu d'un pi de Collserola.

Any 1935. D'esquerra a dreta, Joan Teixidor, Sebastià Sànchez-Juan, Marià Manent, Manuel de Montoliu, M. Luz Morales, Ignasi Agustí i Lluís Montanyà, en una reunió dels Amics de la Poesia.

El volum que recull la poesia de Sànchez-Juan publicada en llibres esparsos fins a l'any de la seva mort.

Barcelona, 1969. Sànchez-Juan i la seva muller, Maria Bosch.