Succeí quan jo acabava de néixer. En una conversa entre gent de lletres, un amic va treure la llegenda, sorgida per desprestigiar la monarquia, sobre relacions dubtoses entre el Pare Claret i la Reina Isabel II, de la qual va ser confessor. El pare va defensar l’honestedat i la santedat del fundador dels Claretians, que Pius XI acabava de beatificar. En un rampell de zel, va dir a l’amic: “Miri, m’acaba de néixer un fill, que per tota la vida portarà el nom d’Anton Maria Claret”. Va córrer al Bisbat a preguntar si podia posar el nom d’un beat al seu fill i, el 10 de maig de 1936, just cinc dies després de néixer, vaig ser batejat a la Catedral de Barcelona pel Canonge Carles Cardó, bon amic del pare i bon coneixedor del paper decisiu que el Pare Claret havia tingut a l’església de Catalunya durant el segle XIX.
Tot això ho he sentit explicar. El que sí que recordo és com el pare assistia tots els diumenges a missa, acompanyat de l’esposa i dels fills. Hi portava uns fulletons en català, editats per Montserrat, amb la missa de cada diumenge. Quan va venir la reforma litúrgica, s’unia entusiàsticament al cant del poble.
No fallava mai en la benedicció de la taula, resada davant de tots en actitud reverent. Transmetia alegria quan cantàvem nadales davant el pessebre. També recordo un Divendres Sant en què el Via-Crucis de la Parròquia va passar davant de casa: des del balcó, el pare cantava fervorosament: “Per vostra Passió sagrada...”
Una altra manifestació de religiositat es troba en la seva mateixa producció poètica. L’Himne a l’Esperit Sant, el Cant a la Mare de Déu de la Mercè, nombrosos versos de tema nadalenc, els Goigs de Sant Sebastià, els de Santa Caterina...
De petit, el pare havia estat escolà a Santa Maria de Sants: n’hi va quedar una simpatia bastant estesa vers els sacerdots. Recordo l’amistat que mantenia amb Don Basilio, amb Mn. Melendres, el P. Labastida. Ell mateix havia tingut el desig de fer-se capellà, però als catorze anys va comprendre que aquell no era el seu camí.
Així m’ho va confessar quan jo, als onze anys, vaig demanar-li d’entrar al Seminari claretià. Com a pare, li dolia l’inevitable allunyament de casa, però respectava la meva opció personal, que podia ser voluntat de Déu. Tanmateix va advertir-me de la possibilitat que fos una il·lusió passatgera. Recordaré sempre la insistència a assegurar-me que, si no veia clar el camí del Seminari, no dubtés a avisar-lo, perquè casa seva seria sempre casa meva.
No solament va respectar la meva opció religiosa, sinó que m’hi va acompanyar, demostrant la satisfacció que ell sentia quan veia que jo estava satisfet. Fins i tot un dia em va explicar un somni que havia tingut: que s’estava ofegant al mar i érem els seus fills sacerdots els qui el salvàvem. Fins a tal punt apreciava i valorava la nostra vocació.
Finalment, no vull deixar de referir que les seves actituds de catòlic practicant van ser-li motiu de marginació en diversos ambients. Ell, no obstant, no claudicà en les seves conviccions. Per a mi el pare ha estat un gran referent en la meva formació personal i, juntament amb la mare, com un germen de la meva vocació religiosa. No puc menys que recordar-los amb gran veneració i agraïment.