Quan jo tenia quinze
anys, en
una conversa ocasional, em va dir tot sorprès: “Però sí
que en saps de coses,
si parles com un home...” Em va donar la sensació que feia el gran
descobriment del miracle que el seu fill més petit ja era capaç de pa
rticipar
en una conversa amb persones grans. I, la veritat que, des d’aleshores, la
meva relació amb ell va canviar molt positivament. En aquells
anys, degut a la circumstància de la seva malaltia, es va tornar casolà i va
fer possible una relació forta i tendra, per la qual em sento afortunat.
El pare era un gran conversador, tenia molta sensibilitat per totes les manifestacions culturals, expressions artístiques, qüestions filosòfiques i religioses. Mostrava interès per tota mena de teories vinguessin d’on vinguessin: era una persona molt receptiva, que acollia amb interès qualsevol opinió i sabia descobrir sempre algun aspecte interessant.
S’ha dit del meu pare (així ho he sentit a dir) que, com a bon autodidacta, era un eclèctic. En realitat, a ell només l’interessava l´ aspecte estètic o poètic de la realitat. Les teories filosòfiques no l’interessaven especialment com a recerca profunda de la veritat, sinó com a expressió de la bellesa. Per tant, qualsevol teoria li resultava interessant sempre que s’hi manifestés una harmonia o es destaqués un aspecte que provoqués la seva admiració com a poeta.
S’ha dit de la poesia del meu pare que és sensual, jo diria que és sensitiva. Tenia una bona oïda i vibrava en la música, tenia un bon paladar i es trobava en el cel quan degustava algun menjar que li agradés especialment; també fruïa de la pintura, de l’escultura, de la dansa. Diria que per assaborir la seva poesia cal tenir obert no solament l’esperit, sinó tots el sentits per arribar a copsar-ne plenament el contingut.
Recordo que quan jo ja acabava la carrera de capellà, abans de ser ordenat sacerdot, em vaig enamorar de una noia minusvàlida. Per la meva mare, en un principi, això va representar un desengany, perquè esperava molt de la meva vida de persona entregada al ministeri. He de reconèixer la seva gran generositat i esforç per acceptar les meves decisions: com a persona d’una sola peça, va fer tot el possible per ajudar-me a ser feliç en la nova vida que emprenia.
Però de part del meu pare no vaig copsar mai cap indici de contrarietat: va rebre la noticia amb espontaneïtat, com si fos el més natural del món, i, des del principi, va acollir com una filla la que va ser la meva muller.
El meu pare va morir per una insuficiència cardíaca degut a una hipertensió i arteriosclerosi. També tenia una artrosi que li limitava bastant la mobilitat.
Passava hores i hores en el seu despatx, una habitació plena de llibres fins al sostre i una taula plena de papers com diu en un dels seus versos: “papers, papers en desgavellat equilibri”.
No recordo que es queixés mai de la seva malaltia. La malaltia no representava per a ell una pèrdua o una limitació. Tenia el seu món i era feliç. En més d’una ocasió em va dir que se sentia alliberat del neguit de les passions.
Pensant en el meu pare i havent tingut tantes converses i algunes de molt confidencials admiro especialment la seva bondat. Així com tenia una sensibilitat especial per l’aspecte estètic de tot, semblava que era incapaç de percebre la malícia. La malícia del món, del homes, la seva pròpia malícia, que com a humans tots podem tenir.
El fons de cada home és un misteri i, per tant, no es poden fer mai judicis definitius sobre les persones, de tota manera m´ atreveixo a pensar que per al meu pare el mal li resultava estrany. La seva bondat tenia un caire d’ingenuïtat que no va arribar a perdre amb els anys. Això no vol dir que no tingués un sentit de la ironia i un humor fi.
No sé fins a quin punt transmeto la manera de ser del meu pare en aquestes ratlles; de tota manera, el que val és descobrir l’importants que són les persones que ens han influït decisivament. El que som, ho som gràcies a les persones que han estat al costat nostre.
Cada poeta, cada persona té una forma original de viure, d’aprendre, d’ensenyar, de gaudir.
En una de les seves
poesies el pare diu:
"Deixo tot el que he après i el que he ensenyat
per qui ho faci pujar amb gust d'alegria"
Es molt el que el pare ha après i molt el que ha ensenyat. Però és més
important el que ha gaudit. Obert com era a la bellesa, ens ha transmès un món
ric i excepcional perquè el féssim pujar amb gust d'alegria.
Enviar
un e-mail 