Aquest article, encara que tracti sobre uns aparells en aparença tan innocents com els telèfons mòbils, va aparèixer en el nº de Distorsió d’octubre del 2001, que va ser un “Especial Sexe” (a la portada no ho posava, que fos especial, però ho era...)

Aplicacions de les telecomunicacions V:

MÒBILS, CÀNCER I PLAER ANAL

    Això dels telèfons mòbils pot resultar una mica emprenyador quan estàs parlant amb algú i de cop i volta comença a sonar una mel·lodia tan entranyable com “Mayonesa” o “In the Navy” en versió instrumental Pi-pu-pip! Pi-pu-pip! Pi-pu-pi-po-piiiiip! més desagradable que un despertador en diumenge; però no negaré que la telefonia cel·lular ha estat un gran invent que ha fet la vida més fàcil a tothom.

    Per exemple: jo abans, quan estava pel carrer i havia de fer una trucada, buscava una cabina, feia cua fins que arribava el meu torn i trucava; però ara, gràcies als telèfons mòbils, puc anar a la cabina i trucar directament, sense cues.

    A més, els mòbils promouen la cultura: Quants pre-adolescents aprenen a llegir i fins i tot a escriure gracies a l’SMS? I els seus textos no són precissament banals: solen ser subtils exemples de poesia minimalista amb molts nivells de lectura, com ara “Hl kr qdm pzz xxl ptc-tpm d9! bst x1000” (sublim, no?).

    Però utilitzar un mòbil pot ser mooolt perillós. I no em refereixo al perill de quedar-se sense amics degut a que la gent s’avorreix quan estàs amb ells però et passes la puta nit parlant amb algú altre (o de quedar-se sense parella, si ets d’aquells subnormals que no el desconnecten ni per xingar). Ni em refereixo tampoc al perill de que algú et parteixi la cara si fas pitar el mòbil quan estàs al cinema...

No, amics, us estic parlant del més xungo dels signes zodiacals: el temible càncer!

    Resulta que els mòbils disparen uns rajos mortals anomenats ones electromagnètiques que t’afecten irreparablement el cervell, i encara més si a sobre de casa t’hi possen una malèfica antena repetidora! (El fet de que tinguis un cervell subdesenvolupat i infrautilitzat i que siguis incapaç de distingir una ona electromagnètica d’una amanida de kiwi no et salvarà d’una mort lenta i dolorosa... i segurament merescuda, per tocar els nassos amb el pi-pu-pi!).

    Molts investigadors seriosos sostenen que aquestes alarmants teories tenen tant fonament científic com l’Expediente X, els Mundos de Yupi o el cristianisme; però què collons saben els científics?

Qui tindrà raó: uns ridículs empollons que només surten del laboratori per anar a la biblioteca, o una anònima però aparentment rigorosa carta-cadena que m’ha enviat el meu cosinet per e-mail? (I diu que hi havia un senyor que no creia en la maledicció dels mòbils i li va sortir un tumor de la mida d’un piano!).

(Però el pitjor del cas és que els científics en realitat ho saben i ho amaguen per motius econòmics, igual que fan amb la vacuna contra la SIDA, el fenòmen de les abduccions extraterrestres, o el fantasma de l’Elvis Presley!)

    I una bona conversa paranoie sobre perills imaginaris encara pot ser més irònica del normal si es manté amb un Malbolo als llavis, un cubata a una mà i una hamburguesa MacMerda a l’altre, o prenent el saludable sol del migdia, directament vingut des del forat de l’ozó. (Si això de que la llum solar també és una ona electromagnètica de demostrat efecte cancerígen és un mite! Com allò del tall de digestió!).

    Però, sense contar càncers reals i/o imaginaris, els mòbils són perillosos (i ara ho dic molt seriosament). Podeu confirmar-ho preguntant als metges d’urgències de qualsevol hospital. Aquests senyors ja estaven farts d’extreure tota mena d’objectes dels més inesperats orificis de l’anatomia humana abans de la revolució cel·lular, però sembla ser que ara les modes han canviat i el producte estrella per entaforar-se’l al cul ja no és una ampolleta de cacacola sinó un telèfon mòbil. ⁽¹⁾

    Us explicaré en que consisteix el joc per si no el coneixeu i esteu interesats en experimentar noves sensacions: només cal baixar-se els pantalons, untar (opcionalment) el mòbil amb una mica de mantega o similar, connectar-lo a mode vibrador, introduir-lo al recte, agafar un altre telèfon, marcar... i a vibrraaaaarrrrrrrr!!

    Ho practiquen tant nois com noies, de totes les edats, sols o amb parella. I les noies jo crec que poden trobar llocs millors on ficar-se’l, però dels que també resulta més fàcil extreure’l i per tant es perdrien la part més divertida i apassionant del joc: intentar ficar-se la mà pel cul per recuperar l’aparell! En els abundants casos en que el trasto no surt ni cagant-lo (jo ho anomeno “efecte supositori” o “One Way Only”), és quan més et pots divertir:

Vas cap a urgències, t’acostes a la infermera amb cara de ser la més comprensiva, procures no mirar-la als ulls, i dius allò tan entranyable de “me senté encima accidentalmente...”.

    Deixant de banda les titoles autèntiques, hom es pot preguntar quin encant té un telèfon mòbil que no tingui un clàssic vibrador dissenyat per donar plaer enlloc de per comunicar-se. I jo tinc la resposta: els vibradors cal comprar-los a sex-shops i a les sex-shops només hi van els pervertits, els depravats, els gays i les meuques, mentre que un mòbil és quelcom tope de cool i tope de fashion, és lo més in, ho anuncien per la tele i té carcasses de colors!

    Doncs bé, només us vull donar 4 savis consells a mode de conclusions:

a) desconnecteu el mòbil quan entreu al cine;

b) no prengueu el sol sense crema protectora;

c) supereu la vergonya i entreu a un sex-shop a comprar tots els artilugis que us puguin divertir i fer pessigolletes allí on més us plagui;

i d) si sou noies i necessiteu una bona polla de veritat, no dubteu a trucar-me.

Fins aviat,

                                         Dr. Hackenbush                 

(1) Molts lectors s’han cregut que m’ho inventava... Ni parlar-ne! Jo em documento! De veritat! Pregunteu a qualsevol metge d’urgències!

VOLS MÉS APLICACIONS ?

VOLS ANAR A LA PÀGINA PRINCIPAL ?