"Sobre veritat i mentida en sentit extramoral"
COMENTARIR PARÀGRAF PER PARÀGRAF
TEXT SENCER:
1. En algun racó perdut qualsevol del titil•lant univers escampat en innumerables sistemes solars, hi hagué una
vegada un astre on animals llestos inventaren el coneixement. Aquell va ser el minut més arrogant i més fal•laç de la “història universal”: però certament va ser només un minut. Després d’unes poques alenades de la natura, l’astre es plaçà i els llestos animals hagueren de morir. –Algú podria inventar una faula així, i sens dubte no hauria il•lustrat prou com de miserable, de vague i de fugitiu, d’inútil i d’arbitrari sembla intel•lecte humà dins de la natura; durant eternitats no va existir; quan de nou s’hagi acabat, res no s’haurà esdevingut. Perquè per aquell intel•lecte no hi ha cap altra missió que porti més enllà de la vida humana. Ell no és sinó humà, i solament el seu possessor i procreador se’l pren tan patèticament, com si els eixos del món giressin dintre seu. Però si nosaltres poguéssim comunicar-nos amb el mosquit, llavors ens assabentaríem que ell navega per l’aire també amb aquest pathos i se sent el centre volador d’aquest món. No hi ha res en la natura tan menyspreable i insignificant que no s’infli de seguida com un globus amb un petit buf aquella força del coneixement; i així com tot camàlic vol tenir el seu admirador, així el més orgullós dels humans, el filòsof, es pensa que a tot arreu veu els ulls de l’univers dirigits telescòpicament vers les seves accions i pensaments.
2. És estrany que això ho faci l’intel•lecte, ell que precisament ha estat afegit als éssers més desgraciats, més delicats i efímers només com un mitjà per mantenir-los un minut en l’existència; de la qual, altrament, sense aquell afegit tindrien tota la raó per a fugir-ne tan de pressa com el fill de Lessing. Aquella arrogància, unida al coneixement i a la sensació, tot posant boira cegadora sobre els ulls i els sentits dels humans, els enganya, doncs, sobre el valor de l’existència, ja que hi porta la valoració més llagotera sobre el coneixement mateix. El seu efecte més general és l’engany –però també els efectes més particulars porten en ells alguna cosa del mateix caràcter.
3. L’intel•lecte, com un mitjà per a la conservació de l’individu, desenvolupa les seves forces capitals en la ficció; perquè aquesta és el mitjà gràcies al qual es conserven els individus més dèbils i menys robustos, com aquells als que ha estat denegat menar una lluita per l’existència amb banyes o amb l’esmolada dentadura dels animals carnissers. En l’ésser humà aquest art de la ficció arriba al súmmum: aquí l’engany, la llagoteria, la mentida i el frau, la difamació, l’escenificació, la vida d’esplendors manllevats, el fet d’anar disfressat, la convenció encobridora, la representació teatral davant dels altres i d’un mateix, en poques paraules, el continu borinoteig al voltant de la flama de la vanitat és la norma i la llei, tant que quasi no hi ha res més inconcebible que la manera en què es pogué introduir entre els humans un impuls sincer i pur vers la veritat. Ells estan profundament submergits en il•lusions i somnis, el seu ull plana només per damunt de la superfície de les coses, i veu “formes”, la seva sensació no porta per enlloc a la veritat, sinó que s’acontenta a rebre estímuls i, per dir-ho així, a jugar un joc a les palpentes sobre l’esquena de les coses. És per això que, tot al llarg de la vida, l’ésser humà es deixa enganyar per les nits en el somni, sense que el seu sentiment moral no hagi tractat mai d’impedir-ho: mentrestant, hi deu haver humans que amb forta voluntat han eliminat els roncs. A fi de comptes, què sap l’ésser humà d’ell mateix! Ben cert, seria capaç de copsar-se tot sencer, ni que fos una vegada, estirat com en una vitrina il•luminada? Que potser no li amaga la natura la major part de les coses, fins i tot sobre el seu cos, per captivar-lo i tancar-lo en una consciència orgullosa i impostora a banda de les sinuositats dels budells, del ràpid fluix de les corrents de sang, dels enrevessats estremiments de les fibres! Ella llençà la clau: i, ai de la funesta curiositat que fos capaç de mirar una vegada des de la cambra de la consciència cap a fora i cap avall a través d’una escletxa, i aleshores pressentirà que l’ésser humà es fonamenta en allò despietat, allò cobejós, allò insadollable i assassí, en la indiferència envers la seva ignorància i, per dir-ho així, penjant en somnis del llom d’un tigre. D’on surt en tot el món, dins d’aquesta constel•lació, l’impuls vers la veritat!
4. En la mesura que l’individu es vol conservar enfront d’altres individus utilitzarà l’intel•lecte, en un estat natural de les coses, la major part de les vegades només per a la ficció: com que l’ésser humà vol existir de manera social i gregària tant per necessitat com per fastigueig, li cal un tractat de pau i, d’acord amb això, tendeix a fer que desaparegui del seu món si més no el més brutal bellum omnium contra omnes. Aquest tractat de pau, però, comporta el que sembla ser el primer pas vers la consecució d’aquell enigmàtic impuls de veritat. És a dir, en aquest moment es fica el que d’ara endavant ha de ser “veritat”, o sigui, que s’inventa una designació de les coses uniformement vàlida i obligatòria, i la legislació del llenguatge atorga també les primeres lleis de la veritat: perquè aquí sorgeix per primera vegada el contrast entre veritat i mentida: el mentider fa servir les designacions vàlides, les paraules, per tal de fer aparèixer allò irreal com a real; ell diu, per exemple: sóc ric, mentre que per aquest estat la designació correcta fóra justament “pobre”. Abusa de les convencions consolidades, mitjançant permutacions arbitràries o fins i tot amb inversions dels noms. Si ho fa de manera interessada i que, a més a més, produeix perjudicis, la societat no li atorgarà mai més la seva confiança, i el n’exclourà. D’altra banda, els humans no defugen tant l’estafa com els perjudicis de les estafes. En el fons, en aquest nivell tampoc no detesten l’engany, sinó les conseqüències dolentes, hostils, de certs tipus d’enganys. A més, l’ésser humà solament vol la veritat en un sentit limitat semblant. Desitja les conseqüències agradables de la veritat, les que conserven la vida; és indiferent enfront del coneixement que no té conseqüències, està fins i tot hostilment predisposat contra les veritats que potser són perjudicials i destructives. I a més d’això: com van les coses amb aquelles convencions del llenguatge? Són potser productes del coneixement, del sentit de la veritat: coincideixen les designacions i les coses? És el llenguatge l’expressió adequada de totes les realitats?
5. Solament per mitjà de manca de memòria pot mai l’ésser humà arribar a imaginar-se que posseeix una veritat en el grau que acabem de designar. Si no es vol acontentar amb la veritat amb forma de tautologia, és a dir, amb closques buides, comprarà eternament il•lusions per veritats. Què és un aparaula? La reproducció en sons articulats d’una estimulació dels nervis. Inferir ulteriorment, però, de l’estimulació nerviosa una causa fora de nosaltres, això ja és el resultat d’un ús fals i injustificat del principi de raó. Com podríem dir, si la veritat hagués estat l’única cosa decisiva en la gènesi del llenguatge, si en les designacions el punt de mira de la certesa hagués estat l’únic decisiu, com podríem, doncs, dir: “la pedra és dura”: com si allò “dur” ens fos conegut d’altra manera i no solament com una excitació totalment subjectiva! Dividim les coses per gèneres, designem l’arbre com a masculí, la planta com a femenina: quines transferències tan arbitràries! Que lluny hem violat per damunt del cànon de la certesa! Parlem d’una serp: la designació no encerta cap altra cosa que el fet de retorçar-se; podria, per tant, correspondre-li també al cuc. Quines delimitacions tan arbitràries, quines preferències tan parcials, ara d’aquesta propietat d’una cosa, ara d’aquella! Les diferents llengües, reunides i comparades, mostren que amb les paraules mai no s’arriba a la veritat, mai no s’aconsegueix una expressió adequada: perquè, altrament, no hi hauria tantes llengües. La “cosa-en-si” (això seria justament la pura veritat sense conseqüències) també és per a l’artista del llenguatge totalment inabastable i no mereix en absolut que maldi per assolir-la. Ell designa solament les relacions de les coses amb els humans, i per a donar-se l’expressió es val de les metàfores més atrevides. Una estimulació dels nervis transferida en primer lloc a una imatge! Primera metàfora. La imatge una altra vegada transformada en un so articular! Segona metàfora. I cada vegada un salt integral d’esfera, al mig d’una altra totalment diferent i nova. Podem imaginar-nos una persona que fos sorda com una tàpia i que mai no hagués tingut cap sensació el so i de la música: de la mateixa manera com aquesta persona mira més o menys bocabadada les figures acústiques de Chladni en l’arena, en troba les causes en les vibracions de la corda i, després d’això, jurarà que d’ara endavant haurà de saber què és allò que els humans anomenem el so, així ens va a tots nosaltres amb el llenguatge. Tenim la creença que sabem quelcom de les coses mateixes quan parlen d’arbres, de colors, de la neu i les flors, i certament només tenim metàfores de les coses, que no corresponen gens ni mica a les entitats originàries. De la mateixa manera que el so es presenta com a figura d’arena, així l’enigmàtica X de la cosa en si ofereix d’entrada l’aspecte d’estimulació nerviosa, després de figura i finalment de so articulat. En tot cas, per tant, els esdeveniments no corren d’una manera lògica en la formació del llenguatge, i tot el material en el qual i amb el qual treballa i després construeix l’ésser humà de la veritat, l’investigador, el filòsof, procedeix, si no el país dels somiatruites, en tot cas tampoc, certament, de l’essència de les coses.
6. Pensem una vegada més sobretot en la formació dels conceptes: tota paraula esdevé immediatament concepte pel fet que justament no ha de servir de record a la vivència originària, única i del tot individualitzada gràcies a la qual es va formar, sinó que ha d’anar bé alhora per a incomptables vivències més o menys semblants –és a dir, mai no idèntiques parlant estrictament-, i per consegüent ha de ser apropiada per a casos netament diferents. Tot concepte sorgeix de la igualació d’allò desigual. Tan cert com que una fulla mai no és del tot igual que una altra, així mateix és ben cert que el concepte de fulla s’ha format mitjançant la renúncia arbitrària a aquestes diferències individuals, mitjançant un oblit d’allò distintiu, i aleshores provoca la representació, com si en la natura, a més de les fulles, hi hagués quelcom que fos la “fulla”, més o menys una forma primordial segons la qual totes les fulles haguessin estat teixides, dibuixades, compassades, acolorides, arrissades, pintades, però per mans inhàbils, de manera que cap exemplar no hagués resultat correcte i digne de confiança com a reproducció fidel de la forma primordial. Nosaltres anomenem honrat un ésser humà: “per què avui ha actuat tan honradament?”, ens demanem. La nostra resposta sol ser la següent: per la seva honradesa. L’honradesa! Això vol dir, novament: la fulla és la causa de les fulles. Ben cert, no sabem absolutament res sobre una qualitat essencial anomenada honradesa, però bé que en sabem prou sobre nombroses accions individualitzades, desiguals per tant, que nosaltres igualem mitjançant l’omissió d’allò desigual i que aleshores designem com accions honrades; finalment formulem des d’elles una qualitas occulta amb el nom d’”honradesa”.
7. El fet de passar per alt allò individual i allò real ens lliura el concepte, i també la forma, mentre que la natura no coneix formes ni conceptes, ni tampoc, per tant, cap mena de gèneres, sinó solament una X inaccessible i indefinible per a nosaltres. Perquè també la contraposició que fem entre l’individu i el gènere és antropomòrfica i no prové de l’essència de les coses, encara que nosaltres tampoc no gosem dir que no li correspon: perquè això seria una afirmació dogmàtica i, com a tal, tan indemostrable com el seu contrari.
8. Què és, doncs, la veritat? Un exèrcit mòbil de metàfores, metonímies, antropomorfismes, en poques paraules, una suma de relacions humanes que han estat augmentades, transferides, adornades, poèticament i retòricament, i que després d’un ús de molt de temps a un poble li semblen fixes, canòniques i obligatòries: les veritats són il•lusions de les quals hom ha oblidat que ho són, metàfores que han esdevingut desgastades i sense força sensible, monedes que han perdut la imatge i que ara ja no considerem com a monedes sinó com a metall. Encara no sabem d’on prové l’impuls vers la veritat: sinó com a metall. Encara no sabem d’on prové l’impuls vers la veritat: perquè fins ara només ens hem assabentat de l’obligació que la societat assenyala per a existir, la de ser veraç, és a dir, la de fer servir les metàfores usuals, i per tant, expressat moralment: de l’obligació de mentir segons una convenció fixa, de mentir en grups en un estil obligatori per a tots. Per descomptat, l’ésser humà oblida aleshores que així és com li van les coses; així doncs, menteix inconscientment de la manera que hem assenyalat i segons usatges centenaris –i justament per mitjà d’aquesta inconsciència, tot just gràcies a aquest oblit, arriba al sentiment de la veritat. En el sentiment d’estar obligat a designar una cosa com a roja, una altra com a freda, una tercera coma muda, es desperta un moviment moral que es refereix a la veritat: des de la contraposició del mentider, en qui ningú confia i al qual tothom exclou, l’ésser humà és demostra a si mateix allò venerable, confiat i profitós de la veritat. Aleshores posa les seves accions com a ésser racional sota l’imperi de les abstraccions: ja no pateix més el fet de ser arrossegat per les impressions inesperades, per les intuïcions, generalitza en primer lloc totes aquestes impressions i les converteix en conceptes més descolorits, més freds, per tal de lligar-hi el vehicle de la seva vida i de les seves actuacions. Tot allò que eleva l’ésser humà per damunt de l’animal depèn d’aquesta capacitat de volatilitzar les metàfores intuïtives en un esquema, és a dir, de dissoldre una imatge en un concepte; perquè en l’àmbit d’aquests esquemes és possible quelcom que mai no podria aconseguir-se sota les primeres impressions intuïtives: edificar un ordre piramidal segons castes i graus, crear un nou món de lleis, privilegis, subordinacions i delimitacions, que ara es presenta enfront de l’altre món intuïtiu de les primeres impressions com allò més fix, més universal, més conegut, més humà, i, per això, com allò regulador i imperatiu. Mentre que tota metàfora d’intuïció és individual i no n’hi ha cap altra igual i, per aquesta raó, sempre sap escapar-se de tota classificació, el gran edifici dels conceptes palesa la rígida regularitat d’un columbarium romà i insufla en la lògica el rigor i la fredor propis de la matemàtica. Qui rep l’hàlit d’aquesta fredor a penes creurà que també el concepte, ossós i octogonal com un dau i permutable com aquest, només resta com el residuum d’una metàfora, i que la il•lusió de la transferència artística d’una estimulació nerviosa en imatges, posat que no la mare, de ben cert que és l’àvia de cadascun dels conceptes. D’altra banda, a l’interior d’aquest joc de daus dels conceptes s’anomena “veritat” –el fet d’usar cada dau tal com ha estat designat; comptar-ne exactament els punts, formar classificacions correctes i no atemptar mai contra l’ordre de les castes ni contra el seguit de les classes d’escalafons. Així com els romans i els etruscs s’imaginaven el cel creuat per rígides línies matemàtiques, i en un espai delimitat d’aquella manera conjuraven un déu com en un templum, igualment cada poble té damunt seu un cel conceptual semblant, matemàticament dividit, i, aleshores, per l’exigència de la veritat entén que hom busca cada déu conceptual només en la seva esfera. En aquest punt es pot ben bé admirar l’ésser humà com a poderós geni de la construcció que sobre fonaments mòbils i, per dir-ho així, sobre aigua corrent, aconsegueix enlairar una catedral conceptual infinitament complicada; és clar, per tal de trobar suport sobre aquests fonaments cal que sigui una construcció com de teranyines, prou fina perquè se la puguin endur les ones, prou ferma perquè el vent no la destrossi. Com a geni de la construcció, l’ésser humà s’aixeca molt i molt per damunt de l’abella: aquesta construeix amb cera que arreplega de la natura, ell amb el material molt més fi dels conceptes que abans ha de fabricar-se d’ell mateix. En aquest aspecte és ben digne d’admiració –però no pas pel seu impuls vers la veritat, vers el coneixement pur de les coses. Si algú amaga una cosa darrera d’un arbust, fins i tot la torna a buscar allí mateix i la hi troba, aleshores en aquesta recerca i en aquest trobament no hi ha molt a lloar: això és el que succeeix, però, en cercar i trobar la “veritat” dins la circumscripció de la raó. Si elaboro la definició de mamífer i després, feta la inspecció d’un camell, dic: “mira, un mamífer”, és evident que amb això s’ha tret a la llum una veritat, però de valor limitat; vull dir, que és de cap a peus antropomòrfica i no conté ni un sol punt que sigui “vertader en si”, real i universalment vàlid, deixant de banda l’ésser humà. L’investigador d’aquelles veritats només busca en el fons la metamorfosi del món en els humans; ell brega per una comprensió del món com d’una cosa específicament humana i, en el millor dels casos, s’aconsegueix la sensació d’una assimilació. De manera semblant a l’astròleg, que considera les estrelles al servei dels humans i en connexió amb la felicitat i el patiment humans, així un investigador d’aquesta mena considera el món sencer lligat als humans, com l’eco infinitament trencat d’un so primordial, l’ésser humà, com la reproducció multiplicada d’una imatge primordial, l’ésser humà. El seu procediment és: prendre l’ésser humà com a mesura per a totes les coses, amb què parteix, però, de l’error de creure que té immediatament davant seu aquestes coses com a objectes purs. S’oblida, per tant, de les metàfores intuïtives originals en tant que metàfores i les pren com les coses mateixes.
9. Només mitjançant l’oblit d’aquest primitiu món de metàfores, només per mitjà de l’enduriment i la petrificació d’una massa d’imatges que originàriament brolla com un fluid candent de la facultat primordial de la fantasia humana, només mitjançant la creença invencible que aquest sol, aquesta finestra, aquesta taula són una veritat en si, en poques paraules, només perquè l’ésser humà s’oblida com a subjecte i, en efecte, com a subjecte artísticament creador, viu amb una certa pau, seguretat i coherència; si pogués trobar-se sols un instant fora dels murs de la consciència d’aquesta creença, aleshores s’hauria acabat de seguida la seva “autoconsciència”. Ja li costa treball reconèixer que l’insecte o l’au perceben un món completament diferent del que percep l’ésser humà, i que la qüestió sobre quina d’ambdues percepcions del món és més correcta, és una pregunta totalment sense sentit, perquè per escatir-la caldria mesurar aplicant ja el criteri de la percepció correcta, és a dir, aplicant un criteri inexistent. Tot comptat i debatut, la percepció correcta –això voldria dir l’expressió adequada d’un objecte en el subjecte- em sembla, però, una absurditat plena de contradiccions: perquè entre dues esferes absolutament diferents com el subjecte i l’objecte no hi ha cap causalitat, cap exactitud, cap expressió, sinó a tot estirar un comportament estètic, vull dir, una transferència indicativa, una traducció quequejant a una llengua totalment desconeguda. Per a la qual cosa cal, en tot cas, una esfera intermèdia i una força intermediària que poetitzi amb llibertat i que inventi amb llibertat. La paraula “fenomen” (Erscheinung) inclou moltes seduccions, per això l’evito tant com puc: perquè no és veritat que l’essència de les coses es presenti (erscheint) en el món empíric. Un pintor a qui li manquen les mans i que per mitjà del cant volgués expressar la imatge que es proposava fer, en aquesta permuta d’esferes encara descobrirà més que no descobreix el món empíric de l’essència de les coses. Fins i tot la relació d’una estimulació dels nervis amb la imatge produïda no és en si cap relació necessària; però quan precisament la mateixa imatge ha estat produïda milions de vegades i ha estat heretada a través de moltes generacions d’éssers humans, tot presentant-se finalment en tota la humanitat cada vegada a conseqüència de la mateixa avinentesa, a la fi arriba a assolir per a l’ésser humà la mateixa significació, com si fos l’única imatge necessària i com si aquesta relació de l’estimulació nerviosa originària amb la imatge produïda fos una estricta relació de causalitat; com un somni, eternament repetit, seria sentit i judicat del tot com a realitat. L’enduriment i la petrificació d’una metàfora no garanteixen, però, de cap manera ni la necessitat ni la legitimació exclusiva d’aquesta metàfora.
10. Certament, tota persona que es trobi com a casa en tals consideracions ha sentit una pregona desconfiança contra tot idealisme d’aquesta mena, sempre que una vegada s’hagués convençut ben clarament de la coherència, omnipresència infal•libilitat de les lleis de la natura; i ha tret la següent conclusió: aquí, en la mesura que hi penetrem, cap a les altures del món telescòpic i cap a les profunditats del món microscòpic, tot és tan segur, desenvolupat, infinit, regular i sense defectes; la ciència haurà d’excavar eternament amb èxit en aquestes mines, i tot el que hi trobi concordarà i no es contradirà. Que poc que s’assembla això a un producte de la fantasia: perquè si ho fos, sens dubte hauria de deixar endevinar en algun lloc l’aparença i la irrealitat. Contra això caldria dir el següent: si cadascun de nosaltres tingués per a ell una impressió dels sentits diferent, si poguéssim percebre nosaltres mateixos ara com percebo un au, ara com un cuc, ara com una planta, o si un mateix estímul un de nosaltres el percebés com a roig, un altre com a blau, un tercer fins i tot l’escoltés com a so, aleshores ningú no parlaria d’una tal regularitat de la natura, sinó que la concebria només com un producte summament subjectiu. Finalment: què és per a nosaltres, tot comptat i debatut, una llei de la natura? No la coneixem en si, sinó només en els seus efectes, és a dir, en les seves relacions amb altres lleis de la natura, que novament només coneixem com a relacions. Per consegüent, totes aquestes relacions no fan altra cosa que remetre’s constantment les unes a les altres, i pel que en fa a la seva essència ens són completament incomprensibles; només en coneixem realment allò que hi aportem, el temps, l’espai, és a dir, relacions de successió i nombres. Tot allò meravellós, però, que miren bocabadats justament en les lleis de la natura, tot allò que demana la nostra explicació i que podria seduir-nos perquè desconfiéssim de l’idealisme, rau justament i únicament en el rigor matemàtic i en la inviolabilitat de les representacions del temps i de l’espai. Aquestes, però, les produïm en nosaltres i des de nosaltres amb aquella necessitat amb què les aranyes filen teranyines; si estem obligats a concebre totes les coses solament sota aquestes formes, aleshores ja no és meravellós que, a fi de comptes, concebem en totes les coses només aquestes formes, precisament: perquè totes elles han de portar en elles mateixes les lleis del nombre, i el nombre és justament allò de més admirable en les coses. Tota la regularitat que tant ens imposa en l’òrbita dels astres i en les reaccions químiques coincideix, en el fons, amb aquelles propietats que nosaltres mateixos aportem a les coses, de manera que amb això ens imposem respecte a nosaltres mateixos. D’on resulta, en efecte, que aquesta artística formació de metàfores amb què en nosaltres comença tota sensació ja pressuposa aquestes formes, és a dir, s’acompleix en elles; només a partir de la ferma persistència d’aquestes formes primordials s’explica com, després, s’hi hagué de constituir novament un edifici dels conceptes a partir de les metàfores mateixes. Aquest és, doncs, una imitació de les relacions de temps, d’espai i de nombre sobre el terreny de les metàfores.
II
11. A l’edifici dels conceptes, tal com hem vist, hi treballa originàriament el llenguatge, en èpoques posteriors hi treballa la ciència. Així com l’abella construeix les cel•les i alhora les emplena de mel, igualment la ciència treballa sense parar en aquest gran columbarium dels conceptes, necròpoli de la intuïció, hi construeix sempre pisos nous i més elevats, apuntala, neteja i renova les cel•les velles i, sobretot, s’afanya per emplenar aquest bastiment enlairat fins la monstruositat i per introduir-hi en ordre tot el món empíric, és a dir, el món antropomòrfic. Si l’ésser humà que actua ja lliga la seva vida a la raó i als seus conceptes per tal de no ser arrossegat contínuament i no perdre’s ell mateix, així l’investigador construeix la seva cabana frec a frec de la torre de la ciència per tal de poder cooperar en aquesta construcció i de trobar ell mateix protecció sota el bastió que hi existeix. I li cal protecció: perquè hi ha poders terribles que sense parar l’envaeixen, i que a la veritat científica oposen “veritats” d’espècie completament diferent amb les etiquetes més heterogènies.
12. Aquell impuls vers la formació de metàfores, aquell impuls fonamental de l’ésser humà que no es pot deixar de banda en cap moment perquè amb això es deixaria de banda l’ésser humà mateix, no està, en veritat, vençut, a penes si es troba contingut pel fet que a partir dels seus vaporosos productes, els conceptes, es construeix un nou món, rígid i regular, com una fortalesa per a ell. Mira de trobar per a la seva activitat un nou àmbit i un altre llit de riu, i ho troba en el mite i, en general, en l’art. Sense parar desordena les rúbriques i cel•les dels conceptes perquè hi introdueix noves transferències, metàfores, metonímies; sense parar mostra les ganes de configurar el món existent de l’ésser humà despert d’una manera tan acolorida, irregular, inconseqüent, incoherent, tan plena d’atractius i eternament nova com ho és el món dels somnis. En si, certament, l’ésser humà despert només s’adona d’això, del fet que està despert, per mitjà del rígid i regular filat de conceptes, i justament per això de tant en tant arriba a la creença que somia si una vegada l’art esquinça aquest filat de conceptes. Pascal té raó quan afirma que, si totes les nits ens vingués el mateix somni, ens n’ocuparien justament en la mateixa mesura que des les coses que veiem tots els dies: “si un artesà estigués segur de somiar totes les nits durant dotze hores seguides que era rei”, diu Pascal, “crec que seria justament tan venturós com un rei que somiés totes les nits dotze hores que era artesà”. El dia despert d’un poble míticament espavilat, més o menys com el dels grecs més antics, en realitat és, mitjançant el prodigi que es produeix contínuament, tal com ho admet el mite, més semblant al somni que al dia del pensador científicament desencisat. Quan cada arbre pot parlar un dia com una nimfa o quan un déu sola l’aparença d’un brau pot rapir donzelles, quan la mateixa deessa Atenea és vista de sobte travessant els mercats d’Atenes amb un bell carruatge en la companyia de Pisístrat –i això es creia l’honrat atenès-, aleshores a cada instant, com en els somnis, tot és possible, i la natura en conjunt festeja l’ésser humà com si només fos la mascarada dels déus, que sols per fer broma van enganyar l’ésser humà en totes les figures.
13. L’ésser humà mateix, però, té una invencible tendència a deixar-se enganyar, i es troba com encisat de felicitat quan el rapsode li conta faules èpiques com si fossin vertaderes, o quan l’actor fa de rei en l’obra de teatre amb més reialesa que la que li mostra la realitat. L’intel•lecte, aquell mestre de la ficció, és lliure, i és rellevat del seu habitual servei d’esclau quan pot enganyar sense perjudicar, i llavors celebra les seves saturnals; mai no és tan pletòric, tan ric, tan orgullós, tan àgil i atrevit. Amb complaença creadora llança les metàfores sense ordre ni concert i canvia de lloc les fites de frontera de l’abstracció, de manera que, per exemple, designa el riu com el camí movedís que porta l’ésser humà allí on ell habitualment va a peu. Ara ha llençat fora d’ell el signe de la servitud: afanyat abans amb melangiosa diligència per mostrar el camí i les eines a un pobre individu delirós d’existir, i maldant per pillar i despullar com un criat per al seu senyor, ara s’ha fet l’amo i té dret a esborrar dels seus gestos l’expressió de la indigència. També ara, faci el que faci, en comparació amb les seves accions d’abans tot comportarà la ficció, de la mateixa manera que aquestes accions anteriors implicaven la deformació. Ell copia la vida humana, la pren per un bon assumpte i amb ella sembla donar-se per molt satisfet. Aquest monstruós bastiment i edifici amb bigues dels conceptes, subjectant-se al qual l’ésser humà indigent se salva durant tota la vida, per a l’intel•lecte alliberat només és un entaulat i una joguina per a les seves obres d’art més atrevides: i quan ho trosseja, quan ho llança sense ordre ni concert, quan irònicament ho compon de bell nou, ajuntant-hi el més heterogeni i separant-ne el més afí, aleshores revela que no li calen aquells remeis d’urgència de la pobresa, i que ara no el dirigeixen els conceptes sinó les intuïcions. Cap dels camins regulars no condueix des d’aquestes intuïcions a la terra dels esquemes espectrals, les abstraccions: no ha estat feta la paraula per a les intuïcions, l’ésser humà calla quan les veu, o només parla amb metàfores prohibides i amb connexions conceptuals inaudites per tal de correspondre creativament a la impressió de la poderosa intuïció present, si més no mitjançant la destrucció i ridiculització de les velles barreres conceptuals.
14. Hi ha èpoques en què l’ésser humà racional i l’ésser humà intuïtiu es troben l’un al costat de l’altre, el primer amb por davant la intuïció, el segon fent mofa sobre l’abstracció; aquest darrer hi és justament tan irracional com mínimament artístic és el primer. A tots dos els abelleix dominar sobre la vida: aquest, tot sabent solucionar les necessitats més essencials mitjançant la previsió, el seny i la regularitat, aquell, sense veure, com un “heroi foll d’alegria”, aquelles necessitats, i prenent com a real només la vida fingida per l’aparença i la bellesa. Allà on l’ésser humà intuïtiu, com potser a la Grècia més antiga, maneja les seves armes de manera més poderosa i victoriosa que el seu contrari, en cas favorable s’hi pot formar una cultura i fundar el domini de l’art sobre la vida; aquella ficció, aquella negació de la indigència, aquesta esplendor de les intuïcions metafòriques i, en general, aquesta immediatesa de l’engany acompanyen totes les manifestacions d’una vida semblant. Ni la casa, ni la marxa, ni la roba, ni la gerra de terrissa cuita no delaten que les inventà la necessitat; sembla com si en totes elles hagués d’expressar-se una ventura sublim i una serenitat olímpica i, per dir-ho així, una mena de joc amb la seriositat. Mentre que l’ésser humà guiat per conceptes i abstraccions només rebutja la desventura gràcies a aquests guies, sense aconseguir-se ventura de les abstraccions, tot aspirant-hi a trobar-se lliure de dolors tant com sigui possible, l’ésser humà intuïtiu, ben dret enmig d’una cultura, ja recol•lecta de les seves intuïcions, exceptuant el rebuig del mal, una claredat, una alegria i una redempció que hi entren a doll sense parar. Per descomptat, sofreix més intensament, quan sofreix; i és cert que també sofreix més sovint, perquè no sap aprendre de l’experiència i sempre cau de nou en el mateix parany en què ja una vegada havia caigut. En el sofriment, doncs, és tan irracional com en la ventura, crida fort i no troba cap consol. De quina manera tan diferent es manté dret l’ésser humà estoic sota la mateixa desgràcia, alliçonat per l’experiència i dominant-se mitjançant conceptes! Ell, que generalment només busca franquesa, veritat, alliberament dels enganys i protecció davant d’atacs per sorpresa que captiven, ara, en la desventura, realitza l’obra d’art de la ficció, tal com aquell la feia en la ventura; no hi presenta cap cara humana que s’estremeix i fa moviments, sinó, per dir-ho així, una màscara amb digna simetria en els trets, no crida i ni una sola vegada no altera la veu. Quan un vertader núvol de tempesta es vessa al seu damunt, aleshores es cobreix amb la seva capa i s’allunya sota el temporal anant a poc a poc.
ITINERARI
Introducció.
Nietzsche parteix d’una concepció de la realitat on es deixa veure clarament l’herència d’Heràclit: la realitat no és més que un canvi incessant. Contràriament a Plató, els sentits no ens enganyen, perquè aquests ens mostren una realitat que canvia contínuament, i aquesta és per a Nietzche la realitat autèntica. Però perquè la Raó pugui treballar necessitat “fixar” d’alguna manera aquest canvi continu que és la realitat i això ho fa mitjançant el llenguatge i l’intent de metàfores, les quals, després, es converteixen en conceptes. Mitjançant els conceptes podem aturar en certa manera aquesta realitat canviant. Per exemple, hi ha una quantitat innombrable d’éssers humans, tots diferents (fins i tot un mateix ésser humà canvia constantment, no és sempre el mateix). No obstant això, mitjançant el concepte d’”ésser humà” eliminem totes aquestes diferències, com si per sota de totes aquestes hi hagués alguna cosa que fos idèntica, alguna cosa que romangués en tots els casos individuals. Però en la realitat, l’única cosa que hi ha són els individus diferents entre ells i sempre canviants.
Però (tornem-hi) la Raó necessita crear aquests conceptes per poder treballar, per poder fer comprensible i pensable el món. Per tant, no són els sentits la causa de l’error, com afirmava Plató –ja que aquests ens mostren la realitat tal i com és-, sinó la Raó, que en lloc de reflectir la realitat en crea una altra de diferent –la d’aquest món de conceptes- i ens fa creure que la diversitat que captem amb els sentits és només una cosa superficial, una simple aparença, un engany, que allò vertaderament real és la unitat expressada per aquest concepte, simple creació de la Raó, fruit d’un pacte.
Nietzsche defensa, així, una postura nominalista segons la qual el coneixement seguiria el procés següent:
a) Primitivament només hi ha sensacions. Cada una d’aquestes és única i exclusiva, car el món està en canvi continu i les coses no són mai idèntiques.
b) Aquestes sensacions produeixen en la nostra ment certes imatges.
c) Fixem d’alguna manera aquestes imatges i, abstraient allò que hi ha de comú en elles, creem els conceptes.
d) Un pacte interessat obliga a tots a utilitzar els mateixos conceptes. Més tard el costum ens fa creure que són allò autènticament real, i construïm la nostra vida d’acord amb aquests. Necessitem creure en la seva existència ja que, si no, no podríem sobreviure en un món sempre canviant. Però oblidem que aquests conceptes, en un principi, només eren una manera d’expressar metafòricament una realitat de la qual, si no fos així, no hauríem pogut dir res.
L’instrument mitjançant el qual la Raó “fixa” o “petrifica” la realitat per mitjà de conceptes és el llenguatge. Mitjançant les paraules donem expressió a aquests conceptes que ha creat la Raó, i oblidem que totes les coses que hem tancat sota aquelles paraules són diferents entre elles; arribem a creure que hi ha l’”ésser humà” i ens oblidem que només hi ha éssers humans concrets.
A més, el llenguatge fa que creguem en l’existència de coses que suposem que són les causants dels fets que ocorren en la realitat, ja que des del punt de vista científic i racional qualsevol fet ha d’estar causat per alguna cosa. La Raó necessita creure en l’existència de causes i així poder explicar més fàcilment la realitat; per contra, Nietzsche pensa (seguint Hume) que no hi ha causes sinó coses que se succeeixen les unes a les altres d’una manera regular i que, per costum, acabem anomenant causes. La mateixa cosa passa amb el concepte de subjecte. El llenguatge col•loca subjectes on no hi ha més que un canvi continuat, i així criem en la realitat del “jo”, l’”ànima” o “Déu”, en el fons, paraules sense cap base real. Així doncs, el llenguatge deforma la realitat, l’emmascara i ens enganya (“sedueix el nostre pensament”).
Científics i filòsofs no sols han inventat un món fictici de conceptes fixos, sinó una cosa que és pitjor, han oblidat que aquest món és inventat i li han donat un caràcter d’autèntica realitat. Mentre que la vertadera realitat (la que experimentem i vivim sensorialment), de la qual ells partiren per a construir-ne la falsa realitat de conceptes, la menyspreen tot considerant-la errònia i aparent.
La “Història de la Filosofia” no és, així, més que la història d’aquest error, un error que es consolidà amb Plató quan distingí entre el món dels sentits i el món de les idees, i digué que aquest darrer era l’autènticament real. El cristianisme, posteriorment, mantingué aquella distinció i convertí el món de les idees de Plató en el més enllà. Aquesta distinció també es troba en Kant (al qual Nietzsche critica igualment), però amb uns altres termes. “fenomen” i “noümen”. Segons Nietzsche, només hi ha els fenòmens (als quals anomena aparences), només ells són reals. Per tot això, la distinció entre món real i aparent, d’origen platònic, no té sentit per a Nietzsche: el món aparent és l’únic real.
Nietzsche pretén ser el corrector d’aquest error i tornar al món dels sentits la seva categoria d’autèntica realitat, i fer-nos veure que el món dels conceptes creats per la Raó mitjançant el llenguatge és, en realitat, el fictici. És cert que, a les ciències, tots aquests conceptes els resulten còmodes per al seu treball. Però que siguin còmodes no vol dir que siguin vertaders. Per tant, hem de rebutjar la pretensió que la ciència i la filosofia estan orientades per la voluntat de veritat, és a dir, pel desig desinteressat de conèixer la veritat pel que fa a la realitat. Res d’això és cert, segons Nietzsche, ja que no són més que l’intent per part de la majoria d’éssers humans d’interpretar la realitat de la manera com més els interessa, creant-ne per això la pròpia realitat de conceptes fixos. La veritat per a la ciència és allò al que creu que fa referència per mitjà dels seus conceptes. Però, per a Nietzsche, aquella “veritat” no és més que una ficció: no és veritat que hi hagi l’”ésser humà” o la “fulla”; només hi ha éssers humans individuals i fulles individuals.
Aquesta “veritat” procedeix d’allò que Nietzsche anomena perspectivisme. Per a ell conèixer no és més que interpretar els fets; el món de les aparences pot ser interpretat de moltes maneres (tantes com éssers humans hi ha), segons la perspectiva des d’on la fem. Interpretar és subjectivitzar, depèn sempre d’un punt de vista. La veritat de què estem acostumats a parlar depèn, així, d’un punt de vista que s’ha imposat a través de costum, i ens ajuda a viure perquè és útil. Però no és més que una mentida enganyadora, una ficció, una mentida en sentit extramoral.
Però si els conceptes no ens permeten conèixer l’autèntica realitat, ¿com podríem arribar a parlar d’aquesta? Segons Nietzsche, per mitjà del llenguatge metafòric propi de l’art. Aquest llenguatge ens allunya del dogmatisme, de la creença que allò del que parlem és l’única veritat possible, i permetrà acceptar uns altres punts de vista. En l’art, les metàfores estan sempre obertes a noves interpretacions que només eren això, metàfores. Hem passat d’utilitzar metàfores, a creure-les l’única veritat possible, a ser utilitzats per aquestes. I això és el que Nietzsche critica, que hàgim convertit un punt de vista en l’única cosa possible. Per contra, les metàfores que utilitza l’art sempre tenen en compte que són possibles uns altres punts de vista tan valuosos i tan “vertaders” com el nostre”. A més, permeten el desenvolupament de l’aspecte creatiu de l’ésser humà, un aspecte important perquè expressa aquell afany de superació, aquella voluntat de poder que és pròpia dels éssers humans.
COMENTARI PARÀGRAF PER PARÀGRAF
& 1.
Nietzsche comença la narració a la manera d’una faula, mite o paràbola. No és casualitat que procedeixi d’aquesta manera: al llarg del text ens parlarà de l’atracció que senten els éssers humans cap aquest tipus de relats, ja que, en aquests, l’ésser humà deixa en llibertat d’acció el seu vessant artístic i, en identificar-se amb les històries contades, aconsegueix escapar, tot i que sigui circumstancialment, de l’estreta cotilla que la llengua i la ciència han anat establint a l’entorn de la seva vida i a la manera de captar la realitat.
A través d’aquesta faula i d’una manera irònica, Nietzsche ens parla d’un “suposat” món (en realitat no tan suposat) on certs animals inventaren el coneixement i, per això, es cregueren una mica especials. El temps acabà per demostrar-ne la falsedat de les pretensions perquè, a l’igual que la resta dels éssers vius, també ells acabaren per desaparèixer; la seva molt esbombada intel•ligència no els serví per a sobreviure. No foren més que una busca de pols en la presència eterna de l’univers, el qual ja existia abans que ells estiguessin presents i continuarà existint sense que sigui necessària la seva presència.
Per mitjà d’aquesta breu narració, Nietzsche pretén fer-nos entendre que allò del qual els éssers humans ens sentim tan orgullosos, la nostra intel•ligència (que, de fet, ens serveix per a autodefinir-nos davant dels altres éssers vius i ens col•loca així en un fals pla de superioritat), és en realitat una cosa que està basada en una falsa creença. És fals que nosaltres puguem arribar a conèixer sobre les coses: el coneixement no és més que un invent nostre: “animals llestos inventaren el coneixement” per a poder sobreviure.
El problema de l’ésser humà és que es creu un ésser especial dins del cosmos pel fet de posseir la capacitat de raciocini. Cau, així, en un complet antropocentrisme que el du a creure’s el centre de tot.
& 2.
Nietzsche comença presentant una idea que desenvoluparà en el paràgraf següent: el coneixement és el recurs que utilitza l’ésser humà més dèbil de la natura (l’ésser humà) per a subsistir. Mitjançant la seva possessió aquest ésser acaba considerant-se ell mateix com una cosa especial, s’infla de supèrbia i mira amb aire compassiu i superior a aquells altres éssers vius tan “infeliços” que no han aconseguit escapar del pou dels instints que els empresonen i els condicionen. La intel•ligència i el coneixement, de què estem tan orgullosos, són els causants de l’enganyosa concepció que tenim de la vida, de la falsa imatge que ens hem creat d’aquesta.
Nota curiosa. Lessing fou un literat alemany el fill del qual morí l’endemà de néixer. D’aquí que Nietzsche ens digui que fugí tan ràpidament de l’existència.
& 3.
La intel•ligència és l’instrument que hem inventat i utilitzat els éssers humans per compensar la nostra debilitat biològica. L’ésser humà, com és dèbil per natura, ha de fingir per sobreviure, ha de mentir. Per això utilitza la intel•ligència. Aquest fingiment ens du a la mentida com a mitjà de subsistència. D’aquesta manera, i per primera vegada en el text, veritat i mentida, apareixen ja com dos pols oposats. No obstant això, cal distingir entre dos sentits molt diferents d’aquests conceptes. L’un d’aquests seria un sentit moral: “l’engany”, la llagoteria, la mentida i el frau, la difamació”. Segons aquest sentit, la mentida faria referència a l’acte d’emmascarar-nos davant dels altres, d’ocultar-los la nostra autèntica personalitat i els nostres sentiments, amb l’ànim d’enganyar-los i, d’aquesta manera, traure’n algun profit.
Hi ha un altre sentit de mentida, pel qual Nietzsche s’interessa molt més i en el qual aprofundirà al llarg del text. Es tracta de la mentida en sentit extra-moral. Aquest sentit fa referència a que l’ésser humà per la seva pròpia constitució física (per la manera com estan constituïts els seus sentits), és incapaç d’accedir al coneixement autèntic de la realitat car sempre estarà condicionat de manera inevitable per la seva manera (única i exclusiva per a ell) de percebre les coses. A més, mitjançant el llenguatge i els conceptes ens allunyem cada vegada més d’aquella realitat que en ella mateixa ens resulta inaccessible. És, doncs, un sentit referit exclusivament al coneixement.
¿Com serem capaços de conèixer l’autèntica realitat de les coses, quan ni tan sols ho som de conèixer-nos nosaltres mateixos? Nietzsche s’oposa, així, a la màxima socràtica del “coneix-te a tu mateix” assenyalant la impossibilitat d’establir aquest autoconeixement: la consciència “orgullosa i impostora”, ens enganya, ens impedeix conèixer la nostra part instintiva i pulsional.
Però aquest desconeixement d’un mateix, en el fons, a l’ésser gregari li resulta beneficiós perquè li impedeix conèixer l’autèntic caràcter de la seva natura (despietat, cobejós, assassí, etc..). En realitat hauria d’estar-ne content que la ignorància li impedeixi captar aquesta veritat més profunda: que en el fons, des de la seva pròpia moral, no és més que un cruel i un malvat. No queda, doncs, ja lloc per al bon salvatge de què parla Rousseau: l’ésser humà no és bo per natura ni és la societat la que el perverteix. El seu caràcter és com el d’un tigre que hem domesticat perquè pugui exhibir-se en un circ però que, en el fons, continua sent un tigre, i en qualsevol moment pot tornar a actuar com a tal.
& 4
L’individu desitja viure en societat, diu Nietzsche (per necessitat, per fastigueig), i per aconseguir aquest objectiu vital utilitza la intel•ligència ¿Quin paper juga la intel•ligència en aquest procés de socialització? Mitjançant aquesta els éssers humans estableixen un pacte de convivència (una mena de tractat de pau). Nietzsche s’allunya així de Rousseau i s’acosta a Hobbes: l’estat de natura és un estat salvatge, de lluita constant de tots contra tots. I és per evitar aquest estat pel que s’imposa aquest pacte que assegura una situació pacífica i posa, així, les bases per l’establiment de la societat.
Però aquest pacte social té unes altres conseqüències d’enorme interès per al problema que a Nietzche preocupa, el problema de la veritat. Mitjançant aquest pacte els éssers humans també estableixen d’una manera convencional què és la veritat. A partir d’aquest moment, doncs, es considerarà vertader allò que queda legitimat com a tal pel llenguatge. Així, per exemple, si tots assenyalem cap a un mateix objecte i diem: “Aquesta fulla és verda”, donarem per sentat que aquesta afirmació és vertadera, i qui digui “Aquesta fulla és roja”, o estarà equivocat o estarà mentint-nos. El llenguatge té, d’aquesta manera, un importantíssim paper en l’establiment de la “veritat” social, ja que l’ús d’una paraula o altra donarà al nostre pensament el caràcter vertader o fals.
Aquell individu que no utilitza les paraules d’acord amb les normes establertes (mitjançant aquella convenció) serà catalogat de mentider, i quan l’esmentada mentida causi un perjudici al benestar social, aleshores la societat perdrà la confiança en els esmentats individus.
Al final del paràgraf, Nietzsche fa una crítica a la noció de veritat considerada tradicionalment com a vàlida: la veritat com a correspondència (Coincideixen les designacions, les expressions, i les coses?). Segons aquesta teoria, una proposició serà vertadera si es correspon amb els fets descrits per aquesta; en cas contrari serà falsa. Nietzsche s’oposarà a aquesta concepció de la veritat perquè per a ell la veritat no és més que una ficció, una convenció establerta pels éssers humans per a poder entendre’s i poder conèixer la realitat.
& 5.
El llenguatge, que és l’instrument mitjançant el qual pretenem establir allò que és vertader i allò que és fals, és una convenció que deforma i amaga l’autèntica realitat. Però ens oblidem d’aquell pacte i pensem que les paraules i les coses sí que coincideixen. El suposat impuls cap a la veritat que els humans manifestem a través del llenguatge parteix ja d’una base errònia. Les úniques veritats que ens resulten accessibles per mitjà d’aquest no són més que tautologies, és a dir, veritats que ho són en base a la seva definició, la qual ha estat establerta per nosaltres mateixos. Però no ens subministren cap informació nova pel que fa a la realitat (A = A, no facilita cap informació nova: la bola és rodona. La condició de rodó ja és implícita en bola).
Una prova clara que el llenguatge no coincideix amb la realitat la trobem en el procés de formació de les paraules. ¿Què és, exactament, una paraula? Nietzsche fa el següent recorregut sobre les distintes fases de la formació de les paraules.
1. L’ésser humà entra en contacte (per mitjà dels sentits) amb la realitat canviant exterior que actua com un estímul i provoca una reacció en el nostre sistema nerviós. Segons Nietzsche, de l’existència d’aquest estímul nerviós no podem concloure que existeixi alguna cosa fora de nosaltres que sigui causa d’aquest estímul.
2. Aquests estímuls captats a través dels sentits creen en la nostra ment una imatge que pretén ser una còpia de la reacció provocada per la realitat exterior a nosaltres. Però tota còpia sol ser defectuosa o, com diria Nietzsche, es converteix en una metàfora de l’original, i com a tal l’emmascara.
3. Al mateix temps, intentem transmetre aquesta imatge mental als altres per mitjà d’un so articulat que és allò que pròpiament anomenem paraula i que, per tant, pretén ser un reflex (una segona còpia) d’aquella imatge mental que, alhora, intenta reflectir l’estímul nerviós produït per un objecte exterior a nosaltres:
Realitat canviant ----
-------Estímul nerviós
-------Imatge
-------Paraula
Veiem així, com al llarg de tot aquest procés l’experiència originària va passant per una sèrie d’intermediaris que necessàriament van modificant-la, fins al punt que podem arribar a plantejar-nos si, efectivament, hi ha una relació entre aquella realitat inicialment experimentada i el so amb què finalment pretenem referir-nos-hi. Les conseqüències que s’extrauen d’aquesta reflexió són molt importants, ja que el duen a concloure que la pretesa autèntica realitat (la “cosa en si” de la qual parlava Kant) no podrà mai ser transmesa o expressada per mitjà del llenguatge. El llenguatge, doncs, transforma la realitat originària i l’expressa d’una manera metafòrica; i mitjançant aquestes metàfores acabem perdent l’autèntic caràcter originari de les coses.
Al llarg d’aquest paràgraf ens trobem també amb una sèrie d’exemples que demostren el rebuig de Nietzsche a la teoria de la correspondència i la seva defensa del caràcter convencional del llenguatge. D’aquesta manera, la teoria de Nietzsche ens du cap a un cert escepticisme: tota especulació i tota pretensió de veritat són negades, ja que es recolzen en un llenguatge (llenguatge i pensament no poden existir l’un sense l’altre) que s’ha format a partir d’un interès il•lògic que no té res a veure amb l’autèntica realitat, de la qual no és manifestació sinó d’una manera retorçada i enganyadora.
Observació/Contradicció. Nietzsche també està emprant el llenguatge que tant menysprea per a comunicar-ne les seves idees.
& 6 i 7
Nietzsche continua insistint en el procés de formació dels conceptes. Si tinguéssim un conjunt infinit de paraules, cada una de les quals designés una experiència única i irrepetible, no hi hauria cap problema (tindríem d’altres problemes: la impossibilitat per comunicar-nos). L’autèntic problema comença quan amb una única paraula (convertida en concepte) intentem referir-nos a un conjunt ampli de coses que són, només, aproximadament, similars però mai no idèntiques. Per tant, no té sentit l’aplicació d’un concepte a coses que entre elles mateixes no són idèntiques tractant de fondre-les en una unitat impossible i no justificada.
És evident que la crítica de Nietzsche arriba de ple al pensament platònic i a la tan coneguda teoria de les idees que Plató formula. Nietzsche reivindica allò individual i allò diferent perquè és allò real, encara que resulti inaccessible per al llenguatge. No obstant això, Nietzsche és conscient que la seva pròpia distinció entre allò individual i allò general és tan arbitrària com qualsevol altra, perquè també en ella es fa un ús injustificat del llenguatge. És a dir, Nietzsche s’adona que està usant el mateix llenguatge per criticar el llenguatge que tant menysprea i, tanmateix, no té més remei que acceptar la contradicció.
& 8
La “veritat” és una creació social establerta mitjançant una convenció que l’ús i el costum han fet que acabem adoptant com una norma inviolable. La veritat, en el fons, no és més que una il•lusió, una ficció, una creació nostra. Però no hem oblidat que ho és. Hem oblidat que nosaltres n’hem sigut els creadors; d’aquí que Nietzsche la compari amb monedes que n’han perdut la imatge i que ara se les considera com a metall.
Nietzsche torna a subratllar la distinció entre un sentit moral de la veritat i un sentit extramoral d’aquesta. Aquest darrer, és el que més li interessa, ens mostra la radical falsedat que hi ha en tot llenguatge. És després d’establir, d’una manera convencional i mitjançant un pacte, aquest sentit de veritat quan apareix el sentit moral de la paraula”veritat”. A partir d’aquest moment, podem qualificar de mentider (en un sentit moral) qualsevol individu que no utilitzi les metàfores conceptuals pròpies del llenguatge respectant les normes que la resta hem establert com a vàlides. En definitiva, només s’acceptarà en societat a aquell individu que usi d’una manera correcta les metàfores establertes per convenció (mentider serà, per exemple, qui ens digui: ahir vaig estar conversant amb un lleó, perquè, segons les nostres convencions lingüístiques, la paraula lleó designa un ésser viu amb el qual és impossible mantenir una conversa). Aquesta veritat establerta convencionalment, tot i que falsa en el seu origen més profund, és necessària per a la societat.
La “veritat” extramoral està, doncs, vinculada a l’interès social, tot i que ella mateixa provingui de l’oblit de la seva mentida original.
Els éssers humans ens distingim dels animals en el fet que, partint de les nostres impressions intuïtives originàries, som capaços de construir sobre aquestes tot un univers fictici de conceptes que utilitzem per a poder comunicar-nos i conviure en societat. No obstant això, acabem sent esclaus d’aquells conceptes que hem construït, que es converteixen en “allò regulador i allò imperatiu”, n’oblidem el caràcter de ficció inicial en considerar-los sense més com la veritat. Les intuïcions primitives mitjançant les quals establim el nostre primer contacte amb la realitat són úniques i irrepetibles (i per això immanejables per a la comunicació), perquè la mateixa realitat no és més que un canvi constant i incessant.
Davant d’això, els conceptes construïts sobre elles pretenen aplicar-se a un gran nombre de circumstàncies i, ja només per aquest fet, falsegen una realitat que mai pot sotmetre’s a uns esquemes tan rígids. Els éssers humans, no obstant això, es resisteixen a creure en la falsedat radical dels conceptes, ja que això seria com destruir les fantasies, els castells d’arena que ells mateixos han construït.
No obstant això, de tot el que s’ha dit no podem extraure la conclusió que Nietzsche menystingui el llenguatge i al seu creador, l’ésser humà. Ans al contrari, admira la capacitat constructora i la inventiva d’aquest ésser que ha estat capaç de construir un edifici tan complicat com és el llenguatge, mostra de la capacitat que tenim de dominació sobre la natura. Però aquell llenguatge descansa sobre uns fonaments tan inestables com les teranyines. Per això, el llenguatge (en tant que conjunt de metàfores que és) ens allunya de l’autèntica veritat, de l’autèntica realitat, la qual, per la pròpia estructura del llenguatge, no podrà ser mai aconseguida.
La veritat que volem establir mitjançant el llenguatge no és més que una veritat construïda pel mateix ésser humà. ¿Quin valor té aleshores que la “trobem”? És com l’exemple del text de l’objecte amagat darrer d’un matoll i després trobat per nosaltres mateixos. Es tracta, al capdavall, d’una altra versió de les crítiques tradicionals fetes a la manera de raonar sil•logístic: si afirmo que “en Joan és home” i després dic que “Tots els homes són mortals”, puc extraure com a conclusió que “en Joan és mortal”, i potser creuré haver descobert una veritat nova. Però, en realitat, era una veritat que ja coneixia en establir les definicions d’”home” i “mortal”. Així, el llenguatge només ens permet establir veritats que ho són mitjançant les definicions que nosaltres mateixos hem establert, és a dir, el llenguatge és el resultat d’un procés d’antropomorfització.
No oblidem, finalment, que el mateix primer contacte de l’ésser humà amb la realitat és també a partir de metàfores, encara que siguin intuïtives i úniques, i que tota metàfora du amb ella una deformació de la realitat la qual es converteix, així, en una cosa inassolible.
& 9
Els éssers humans només podem viure segurs en la realitat deformant-la, modelant-la segons els nostres interessos i, encara més: oblidant-nos que hem emmascarat l’autèntica realitat mitjançant metàfores que no ens són útils. Hem de ser conscients que uns altres éssers vius perceben la realitat d’una manera diferent a la nostra i capten, per exemple, colors o sons inaccessibles per a nosaltres. No és ni tan sols lícit preguntar-nos quina de totes aquestes percepcions és la més correcta perquè cap d’elles ho és, ja que no hi ha un criteri que ens permeti distingir-la. Totes i cada una depenen d’una perspectiva, d’un punt de vista diferent i tan valuós com qualsevol dels altres. A un gat, la seva manera de percebre el món li resultarà més valuosa, perquè li és útil per a espavilar-se en la vida. El mateix exactament passa amb nosaltres.
Però ¿què és una percepció correcta? Aquella en què l’objecte percebut troba una expressió adequada en el subjecte que el percep. Però no hi ha cap percepció correcta, tota percepció és una interpretació per part del subjecte que percep, cosa que implica una manipulació.
Així doncs, ni tan sols la percepció sensorial ens pot mostrar mai l’autèntica realitat, sinó una realitat ja deformada. Només així s’expliquen les diferents percepcions dels distints éssers vius. Allò que passa és que en repetir-se una vegada i una altra una mateixa percepció en presència d’un mateix estímul tendim a establir un vincle indestructible entre ambdós i a pensar, equivocadament, que la nostra percepció és un reflex fidel d’un cert objecte que actua com a estímul.
Aquest raonament erroni és similar a l’utilitzat en els processos inductius. En la inducció, per exemple, concloem que perquè l’aigua sempre ha bullit en posar-la al foc, el mateix passaria necessàriament demà si es repetís la situació. Però aquest pas és (com ja va aclarir Hume en la seva crítica al concepte de causalitat) absolutament injustificat per estar basat únicament en el nostre costum que les coses han ocorregut sempre així. Així doncs, per molt que es repetís una metàfora, mai podrà ser real; seguirà sent una metàfora.
& 10
Sembla doncs, que l’autèntica realitat, sigui com sigui aquesta, resulta ser una cosa radical inaccessible per a l’ésser humà, perquè partim ja de la base que nosaltres interpretem ja aquella realitat d’una manera peculiar des d’una certa perspectiva (perspectivisme), des de la manera com estan configurats els nostres òrgans sensorials. No obstant això, davant d’aquesta postura es troba la d’aquells que creuen en el rigor de la ciència i que aquesta ens desvetlla l’existència d’unes lleis de la natura que en reflecteixen d’una manera perfeta el funcionament.
Però, ¿què són exactament aquestes lleis de la natura? Per als creients en el poder i en la veracitat de la ciència, aquestes lleis expressarien certes regularitats que es donen en el món real (per exemple que Velocitat = Espai/ Temps). No obstant això, Nietzsche qüestiona aquesta creença ingènua: si nosaltres tinguéssim capacitats sensorials distintes, aleshores aquestes regularitats no ens semblarien així. O fins i tot en construiríem unes altres totalment diferents.
Per això, per a Nietzsche, les lleis de la natura expressarien en realitat la manera com nosaltres la percebem. Són, doncs, més lleis nostres (nosaltres les creem) que no pas lleis de la natura i tenen, per tant, un caràcter subjectiu.
Així, seguint l’exemple anterior (V= E/T), ¿d’on sorgeix exactament aquesta llei? Dels conceptes de “velocitat”, “espai” i “temps”, conceptes que, no s’ha d’oblidar, són igual de metafòrics que qualsevol altre concepte, i són un producte de la nostra manera peculiar d’interpretar la realitat. És com l’exemple de l’objecte amagat en el matoll del paràgraf 8: no té res de meravellós que V= E/T, perquè ha de ser necessàriament així tal i com nosaltres hem anat definint aquests conceptes. Així s’explica igualment que, amb la mateixa “necessitat”, definim l’espai com E= V x T, i el temps com T = E/T.
Així, doncs, aquestes lleis de la natura només expressen la perspectiva des de la qual nosaltres, d’una manera completament subjectiva, interpretem la realitat. Només podem captar aquesta realitat d’una manera metafòrica i sempre allunyats, per les imposicions de la nostra pròpia constitució, d’una “autèntica realitat” que ens resultarà en tot moment inassolible.
& 11
Així doncs, la ciència i el treball científic signifiquen un pas més en aquell allunyament de la realitat dut a terme contínuament pels éssers humans. El llenguatge havia creat ja un món de conceptes ficticis necessaris per al nostre maneig de la realitat però totalment allunyats d’aquesta. La ciència, per la seva banda, crea tot un entramat de relacions fictícies entre aquests conceptes, igual que les abelles reomplen les bresques (metàfora dels conceptes lingüístics) fixant, així, la il•lusió que aquelles relacions són autèntiques, que hi són de veritat en la natura i que n’expressen el funcionament.
Però la suposada veritat científica no és més que una entre altres moltes veritats, totes elles igualment vàlides. Tot i que la ciència rebutja orgullosament qualsevol altra interpretació possible de la realitat, i considera la seva com l’única vàlida. Mitjançant la creació d’un món fet a la seva imatge, i que obliga als altres a compartir, el científic pretén protegir-se del caos que és la realitat, i obtenir un sentiment de seguretat.
& 12
L’ésser humà és un constructor de metàfores per natura o, més aviat, per necessitat natural i vital, ja que sense les metàfores que són comunes al llenguatge i a la ciència no hauria pogut subsistir. Però aquest impuls instintiu a construir metàfores no s’esgota únicament amb el llenguatge i la ciència, sinó que troba un camp nou d’extensió en l’art.
El món de l’art i el món dels somnis guarden, segons Nietzsche, un alt nombre de similituds, ja que en ambdós capgirem l’ordre de les coses que la ciència ens ha ensenyat a acceptar com a normal. En ells, creem metàfores noves o canviem i barregem el significat de les que havíem après a utilitzar d’una única i inviolable manera.
La importància donada al somni i a l’art pels antics grecs a través, per exemple, dels mites que ells crearen és una de les causes de l’admiració de Nietzche per aquella cultura.
& 13
L’ésser humà té una tendència inevitable a deixar-se enganyar (el món de conceptes que ha construït mitjançant el llenguatge no és més que el resultat d’aquesta tendència). Així, l’art significa dur a l’últim extrem aquest afany per deixar-se enganyar. D’aquí el plaer que extraiem en submergir-nos en una novel•la, una obra de teatre o una pel•lícula, deixant-nos enganyar per ella i arribant a viure-la com una cosa real.
És evident que la intel•ligència també té molt a veure en la creació d’aquestes obres artístiques, però és una intel•ligència usada d’una manera distinta a la usual. En el llenguatge i la ciència el llenguatge actuava com un serf que havia d’adaptar-se a unes convencions ja establertes i de les quals no podia escapar sota la pena d’enfrontar-se al rebuig social i a la incomprensió. Ara, gràcies a l’art, la intel•ligència passa a actuar com a senyor. És ella la que fa i desfà al seu caprici, la que crea sense límits ni barreres que la constrenyeixin. L’ésser humà és ara l’amo de les coses que construeix, i juga amb els conceptes creant així l’obra d’art.
Nietzsche, així, ha anat introduint una distinció molt important, en la qual aprofundirà en el següent i darrer paràgraf: la distinció entre home racional i home intuïtiu. El primer seria el científic, però també la majoria dels éssers humans que en gran mesura actuem d’acord amb normes, lleis i conceptes convencionalment acceptats com a vàlids en la nostra societat. Aquest home racional es caracteritza, doncs, per l’ús de conceptes sense qüestionar-se’n mai l’origen ni la validesa. Davant d’ell, l’home intuïtiu, l’artista, que fa ús de les seves intuïcions, i juga amb aquestes, i destrueix i transforma els conceptes dels quals l’home racional es mostrava tan orgullós. Per a Nietzsche, els conceptes són inferiors a les intuïcions, entre altres coses, perquè els conceptes són construïts pels éssers humans a partir de les nostres intuïcions originàries, única manera vàlida d’acostar-nos (només acostar-nos) al coneixement de la realitat autèntica. Intuïció i abstracció són, per a Nietzsche, enemics naturals. Per això, també ho seran l’home intuïtiu i l’home racional.
& 14
Aquesta distinció entre home racional i home intuïtiu és ara analitzada d’una manera més profunda. Partint del fet que ambdós designen “dominar la vida”, podem assenyalar les diferències següents:
a) Home racional: es definiria per la “precisió”, la “prudència” i la “regularitat”, característiques aquestes fruit d’un ús repetit i constant dels conceptes mitjançant els quals es reforça aquella regularitat en la natura (regularitat que no és real) per així poder conèixer-la i dominar-la.
b) Home intuïtiu: és com un infant que juga amb les intuïcions i els conceptes modelant-los a voluntat i creant d’aquesta manera metàfores noves i personals. D’aquesta manera frueix de la creació i viu amb major intensitat els seus sentiments, tant de goig com de sofriment. Per això domina la vida: perquè la viu i la sent d’una manera molt més intensa que el previsor i cerebral home racional, el qual li n’ha tret la frescor i l’ha encaixonada en una cel•la de conceptes rígids