Menú Principal
Friedrich Nietzsche
La genealogia de la moral
Sils-Maria, Alta Engadina, juliol de 1887
SÍNTESI DE LES TESIS MÉS IMPORTANTS
Joan Ordi
Pròleg
1. L’ésser humà es desconeix a si mateix, malgrat saber tantes coses, perquè no para esment a les seves vivències o experiències més directes i immediates de la vida.
2. L’origen més recent d’aquest escrit, que Nietzsche considera polèmic, es troba a Humà, massa humà. Un llibre per a esperits lliures, elaborat entre 1876 i 1877, però el seu origen més remot es remunta a la joventut. Són pensaments que descansen en una voluntat fonamental de coneixement que sempre ha acompanyat el filòsof.
3. Aquest impuls remot es troba en la tendència natural de Nietzsche a afrontar, ja als 13 anys!, el problema del mal, o sigui, en la qüestió sobre l’origen dels conceptes de bé i de mal que utilitza la cultura occidental. Llavors va fer de Déu el Pare del Mal. Després va abandonar aquest enfocament teològic i es va començar a preguntar per les condicions sociohistòriques en què l’home es va inventar els judicis de valor moral basats en la distinció entre el bé i el mal. Així volia aclarir el valor que cal atribuir a aquests judicis tradicionals.
4. El llibre del Dr. Paul Rée, de 1877, titulat L’origen dels sentiments morals, li va mostrar que cal cercar d’explicar millor la genealogia (història genètica) dels judicis morals. S’entén per «genealogia» la reconstrucció, en forma d’hipòtesi, de les circumstàncies i finalitat amb què va aparèixer per primer cop la distinció entre el bé i el mal, així com l’exposició de l’evolució posterior del significat canviat d’aquests conceptes morals (transformacions semàntiques).
5. Però Nietzsche també entén la genealogia de la moral com a mitjà per fer una valoració filosòfica crítica de la moral que tradicionalment s’ha defensat públicament a Occident. Aquesta moral tradicional també va constituir la filosofia de Schopenhauer, mestre de Nietzsche que subratllava els instints de compassió, autonegació, autosacrifici i no-egoisme. Nietzsche rebutja aquesta filosofia moral perquè representa un no a la vida i a un mateix, i així és el símptoma més evident de la decadència de la cultura europea. Ni Plató, Spinoza, La Rochefoucauld i Kant no havien arribat al punt de valorar tant la compassió com Shopenhauer!
6. Cal fer, doncs, una crítica radical dels valors morals heretats, dubtant que tinguin realment el valor que se’ls atribueix. Aquest escepticisme respecte de la moral heretada acaba afirmant que allò que és tingut tradicionalment per èticament bo no és superior de cap manera a allò que és tingut per pervers. El bé no és més favorable, útil o profitós que el mal. Al revés: la defensa dels valors tradicionals ha impedit a l’home desenvolupar tota la seva potencialitat i magnificència vitals.
7. Manca, de fet, una atenció seriosa a la història real que ha seguit la moral, el conjunt de valoracions morals. I cal una metodologia nova per investigar aquesta història, o sigui, una genealogia, i no pas una interpretació psicològica a la manera dels autors anglesos contemporanis.
8. Nietzsche creu que aquest escrit només serà ben comprès per qui s’hagi llegit els seus escrits anteriors, com Així parlà Zaratustra, tot i que la forma aforística amb què escriu resulta difícil als lectors del seu temps. Aconsella fer el que no fa l’home modern: practicar la lectura com a art de la interpretació d’aforismes, cosa que no és possible sense rumiar.
Tractat Primer
«Bo i pervers», «bo i dolent»
1. Els psicòlegs anglesos als quals Nietzsche es referia abans construeixen una història genètica de la moral (genealogia) basant-se només en la part honorable del nostre món humà interior. Obliden així que la part no idealitzable de l’ésser humà, la part fosca, repugnant i no cristiana, també té un poder explicatiu molt important a l’hora d’entendre com s’ha format la distinció entre el bé i el mal.
2. Els historiadors de la moral no veuen que el concepte i el judici «bo» van tenir un origen aristocràtic, no pas utilitarista. Van ser els nobles, poderosos, els homes de posició superior i amb sentiments de superioritat els qui es van valorar ells mateixos i el seu obrar com a bons, com a de primer rang. No era pas la utilitat el que els importava o guiava. La primera moral va ser ordenadora del rang, destacadora del rang, expressió d’una espècie dominadora superior. El llenguatge va ser exteriorització del poder del qui dominaven. És fals, doncs, pensar que la paraula «bo» va estar lligada necessàriament a accions no egoistes, desinteressades.
3. Els psicòlegs anglesos creuen que el concepte d’allò que és èticament bo es troba en la utilitat social de la conducta no egoista, i que després s’hauria oblidat aquest origen. Però així el concepte «bo» seria essencialment idèntic al concepte «útil» i, per tant, a allò que és «màximament valuós». Però aquesta via d’explicació de la moral és falsa.
4. La veritat és el contrari: «noble», «aristocràtic» en el sentit d’estament social va ser el concepte bàsic a partir del qual després es va desenvolupar el concepte de «bo» en el sentit d’allò que és «anímicament noble». Exemple: la paraula alemanya schlecht («dolent») és idèntica a schlicht («simple»), o sigui, allò que és estamentalment de rang inferior és allò que en primer lloc va ser considerat com a èticament dolent.
5. Els nobles se sentien, doncs, homes de rang superior, o sigui, «bons». I es recolzaven en un tret típic del seu caràcter: la veracitat. «Noble» és qui té realitat, qui és real, qui és vertader. Després, amb un gir subjectiu, passa a significat el qui és vertader en tant que veraç, ja que així el noble es diferencia de l’home vulgar, considerat «mentider», de categoria estamental inferior, sense veritable realitat. El plebeu és valorat pels nobles com a covard. Així «bo», «noble», «pur» era l’home de cap ros, el de la raça ària conqueridora, mentre que els autòctons o habitants primitius, de pell morena i cabells negres, eren els impurs, covards i mentiders. També així cal interpretar el llatí bonus («bo») com a emparentat amb bellum («guerra»): era bo l’home guerrer, d’estirp divina.
6. La regla genealògica diu, doncs: el concepte de preeminència política (estament o rang superior) es dilueix en un concepte de preeminència anímica (noble i bo és l’home valent i guerrer). I com que la casta suprema ha estat sempre alhora la casta sacerdotal, «bo» i «dolent» van passar a tenir un sentit estamental sacerdotal en els conceptes «pur» i «impur». Per tant, tots els conceptes morals de la humanitat primitiva van tenir, en el seu origen, un sentit groller, matusser, extern, no-simbòlic. Les antítesis valoratives (com ara «pur« oposat a «impur») tenen el seu origen en els interessos de les aristocràcies sacerdotals: la condició malaltissa dels sacerdots, la forma sacerdotal d’existència, imposa aquelles antítesis, que són hostils als sentits, corruptores. El concepte de «dolent» en el sentit de «malvat» ha estat un invent interessat de la casta sacerdotal per mantenir el seu poder estamental.
7. El cas del poble sacerdotal jueu és paradigmàtic al respecte: mostra que els sacerdots són els enemics més perversos de la vida, perquè són impotents en el sentit de poderosos físicament. La seva forma de poder és més refinada i, per això, més venjativa, subtil i cargolada. Així els jueus van dominar els seus enemics invertint els valors aristocràtics. Mentre aquests consistien en la identificació bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat de Déu, els jueus van identificar els bons amb els miserables, els pobres, els impotents, els baixos en l’escala social, els indigents, malalts i deformes, que serien els veritablement estimats per Déu. I el cristianisme ha recollit l’herència d’aquesta transvaloració (capgirament dels valors morals) jueva. Amb aquesta transvaloració va començar en la moral la rebel·lió dels esclaus, dels febles, del covards. que s’ha acabat imposant en la moral cristiana d’Occident.
8. Així la mort de Jesús en creu, que per als cristians té un sentit redemptor, en el fons només expressa un fet venjatiu, ple d’odi contra la vida i el seu poder. La Bona Nova (= evangeli) que els pobres, els malalts i els pecadors són els veritables estimats de Déu no expressava res més que una ànsia enorme de venjança contra els poderosos i dominadors. Així els adversaris d’Israel podien ser seduïts i caure en el parany. Un Déu clavat en creu només vol dir que els poderosos acaben essent crucificats pels febles.
9. La plebs, el ramat, els esclaus, l’home vulgar ha vençut els senyors. Tot es judaïtza o es cristianitza, i s’atempta així contra la vida, el seu poder i la seva voluntat. I L’Església, com a institució que amb l’evangeli dels miserables ha impulsat la lluita contra la vida, ja és inútil i repugna a qualsevol intel·ligència crítica.
10. La base psicològica de la rebel·lió dels esclaus és el ressentiment. Els febles i esclaus es sentien molestos per la superioritat dels poderosos i van tramar la manera de venjar-se’n: van cercar la manera de vèncer-los fent que s’imposessin els valors contraris als dels poderosos. Aquesta venjança imaginària dels esclaus és una forma de reacció. I una reacció en forma de falsificació. Hi actua l’odi reprimit, la venjança de l’impotent contra el seu adversari més poderós. La moral cristiana d’Occident és el conjunt de valors falsos amb què els esclaus van vèncer els homes guerrers, poderosos, nobles en rang. Aquesta raça d’homes del ressentiment és més intel·ligent que qualsevol raça noble, ja que no té la força ni l’activitat física dels nobles/poderosos i, per tant, ha de fer-se molt subtil per aconseguir dur a terme la seva venjança. El concepte de «dolent» es converteix així en el de «pervers», que és com l’home del ressentiment, que es considera ell mateix «bo», (des)qualifica moralment el seu adversari.
11. Per al noble, en canvi, «bo» no es concebia per oposició a un «dolent», sinó a partir de si mateix, del poder, la força i el rang de què es gaudia. I així «dolent» era simplement el qui no pertanyia a aquest rang superior. Per contra, la moral d’esclaus treu del «dolent» (schlecht) un «pervers» (böse), a causa de l’odi i del ressentiment. Per això, els febles només coneixen adversaris que són «perversos», i no simplement «dolents». Els conceptes morals ja estan carregats de la transvaloració dels esclaus i de la venjança que la motiva. Nietzsche ho diu ben clar: «... tots aquells instints de reacció i ressentiment, amb l’ajut dels quals es va acabar per humiliar i dominar les races nobles, així com tots els seus ideals, han estat els autèntics instruments de la cultura.» Per això avui dia ja no es té por de l’home: ha quedat completament domesticat per la transvaloració ètica del poble jueu i del cristianisme.
12. I aquesta situació és expressió del nihilisme en què viu actualment la humanitat. Amb la paraula nihilisme Nietzsche vol afirmar aquí que l’home producte de la moral dels esclaus no val res («nihilisme» ve del llatí nihil = «no res»), que ni fa por ni entusiasma. Per això mateix l’home ja no està justificat en la seva existència. El poder de la vida ja no el redimeix. S’ha convertit en un xai de la moral, i la moral ha matat la vida de l’home. I en això s’expressa avui el nihilisme: que estem cansats de l’home.
13. Cal posar fi, doncs, al problema del bé tal com se l’ha imaginat l’home del ressentiment. La vida és fortalesa, un voler-dominar, un voler-sotmetre, un voler- ensenyorir-se, una set d’enemics, resistències i triomfs, i no pas humiliació, feblesa, malalties, covardia. Ara bé, per donar pas a la vida cal superar la seducció o embruixament del llenguatge, que ens porta a suposar que tot voler i tot fer està condicionat per un subjecte (de la voluntat, de l’acció) o que és una manifestació del subjecte. El subjecte com a substrat de l’acció és un error del llenguatge: simplement, no existeix. No hi ha res al darrere del fer, de l’actuar, de l’esdevenir-se. El fer ho és tot, el passar ho és tot. I aquesta seducció del llenguatge afecta també la ciència, que també suposa, erròniament, que les forces de la matèria responen a subjectes. La moral tradicional, la moral dels esclaus, també ha errat interessadament en suposar que hi ha un subjecte humà al darrere de les accions, com si el fort fos lliure de ser feble. I així s’ha imaginat que la feblesa mateixa del feble era una realització voluntària. La moral tradicional necessita creure en el subjecte indiferent, lliure per a escollir. És així com va dominar els forts: amb el dogma de l’ànima o subjecte que pot escollir lliurement, ja que és així que es podia interpretar la feblesa com a llibertat, i fins i tot com a mèrit.
14. I la fe en el Regne de Déu? És un ideal fabricat a la terra, una manera mentidera de transformar la feblesa en mèrit personal. Els ideals religiosos, com el cristianisme, són una mentida interessada per fer prevaler la moral dels esclaus, una moral de la venjança, una moral del ressentiment. Els febles es fan un Regne de Déu a la seva mida que triomfa sobre els ateus.
15. la vida eterna és l’invent que els febles necessiten per rescabalar-se en l’altre món de la posició d’inferioritat en aquest. La fe, l’amor i l’esperança dels cristians són la mentida dels febles, ressentits contra els forts, que s’imaginen una venjança eterna.
16. Nietzsche conclou el primer tractat o dissertació de La genealogia de la moral dient que els dos valors contraposats «bo i dolent», «bo i pervers», han mantingut una lluita terrible a la terra que ha durat mil·lennis. La simbolitza en l’expressió «Roma contra Judea, Judea contra Roma». Per capgirar el sentit favorable a Judea que la lluita ha acabat tenint, cal «vincular la salvació i el futur del gènere humà al domini incondicional dels valors aristocràtics, dels valors romans», ja que els romans eren els forts i els nobles, mentre que els jueus era el poble sacerdotal del ressentiment par excellence. Cal tornar a donar la victòria a Roma, a l’ideal clàssic, a la manera noble de valorar totes les coses. És en aquesta línia que cal valorar l’intent del Renaixement i l’aparició de Napoleó, síntesi d’inhumanitat i de superhome.
17. Aquesta era la consigna del llibre Més enllà del bé i del mal. I així la tasca futura del filòsof serà la de solucionar el problema del valor, la de determinar la jerarquia dels valors. O sigui, la de capgirar els valors predominants.