David Hume – Filòsof escocès (1711 –1776)

• Cap de fila de l’empirisme britànic en què també figuren Locke i Berkeley. Va combatre a fons les teories del racionalisme del XVII. Va negar l’existència de les idees innates i la significativitat dels conceptes de Jo, Déu i Món. Se’l considera el creador de l’escepticisme modern i de l’ètica emotivista.
• Defensa el que s’ha anomenat “principi de la còpia” segons el qual les nostres idees no són altra cosa que representacions (percepcions febles) de les nostres sensacions (percepcions fortes o vives). Tot el coneixement humà és produït per l’experiència sensible. Quan no se sap de quina percepció prové una idea, aquesta idea (Déu, per ex.) ha de ser considerada falsa.
  
  
• Per a Hume en el coneixement hi ha “relations of ideas” (les matemàtiques, la física...) i “matter of facts” (els coneixements del món empíric, pràctic, etc.)El contrari de qualsevol qüestió de fet també és possible, de manera que cal negar valor a la inducció com a criteri de coneixement.
• Mentre que en la tradició filosòfica el concepte de “causa” tenia un sentit de fonamentació objectiva i necessària, Hume  defensa un empirisme escèptic que el porta a reduir el principi de causalitat a una mera associació d’idees deguda a l’hàbit o el costum.
  
  
• Mentre que per a Descartes el “Jo” és una idea innata, per a Hume és un “un feix d’impressions i idees” que coneixem degut a processos psicològics (psicologisme). Per a Hume la ment és un pur “teatre filosòfic”. 
• Hume és el primer a considerar que el fonament de l’ètica són els sentiments o emocions. L’ètica no és ni “relation of idea” (no és matematitzable) ni “matter of fact” (el contrari de qualsevol fet no sempre és possible). El sentiment moral més significatiu i que ens impulsa a obrar més sovint és el de la “simpatia”.