Dietaris Novel.les Relats Poemaris Aforismes Fotografia

Sentit de l’humor

Difondre la imatge d’un món de simpàtics que maten persones innocents no emsembla cap gran cosa

Admeto que no tinc gaire sentit de l’humor. O, dit d’una altra manera: no em sembla que l’humor pugui justificar la injustícia. Ho dic perquè el president dels Estats Units, George Bush, i el seu assessor Karl Rove han repetit el número de fer-se els simpàtics durant el sopar de corresponsals a la Casa Blanca. Una de les brometes era explicar la situació desastrosa de la seva presidència l’any passat i acabar dient que aquells eren els bons temps… I l’assessor Rove es va posar a ballar a ritme de rap. Jo, francament, trobo que ambla carnisseria que es viu a l’Iraq i el cúmul de mentides evidents que van dir el trio de les Açores, la cosa no està per gaires bromes. Però es veu que la majoria de presents al sopar reien… mi emsemblamés constructiva l’actitud de la senyora Pilar Manjón quan va preguntar als polítics de què reien ses senyories. La presidenta de l’associació d’afectats de l’11-M tenia tota la raó, el moment de la seva compareixença no era per riure, i a mi em sembla que no es pot fer conya de qualsevol cosa. Quan Bush bromeja sobre la mala premsa que té, sobre els treballadors temporals o sobre la influència del nefast vicepresident Cheney, algú li hauria de retreure els centenars de milers de morts injustificades que haurien de pesar-li sobre la consciència. I dur-lo una temporada a una presó clandestina per veure què sap de terrorisme. Si fem brometes, fem-ne. En fi, que l’humor no hauria de servir per justificar o dissimular injustícies, que el bon rotllet no hauria d’estar ben vist quan es parla de coses serioses i que difondre la imatge d’un món de simpàtics que maten o han de matar persones innocents no em sembla cap gran cosa. Més aviat diria que tots plegats riem massa. I no sé de què.

©Jordi Coca. diari AVUI. Diumenge 1 d'abril 2007

Teresa Bruna

Entrevista: Abel Folk, actor de prestigi, ha dirigit tres obres amb èxit. La tercera, 'Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes'

.....Totes les comèdies estan inspirades en el clown i generalment els clowns treballen en parella. L’un és més graciós (Joan Pera) i l’altre, més seriós (Miquel Sitjar). L’un es pren la vida amb felicitat i l’altre pateix...Però tots dos estan disposats a qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius i això provoca situacions còmiques. El bo és que són gags des de la intel·ligència, no des de l’estupidesa......

©Teresa Bruna. Diari AVUI. Diumenge 1 d'abril 2007

LO SOMNI de Bernat Metge

JOSEP L’ESCRIVÀ. ELS REPOBLADORS DE VALÈNCIA

Les paraules clau són aquestes:

“...escriu en llatí... pensa en romanç... no se’n sap de cristianisme... no és mossàrab... és musulmà... s’expressa en romanç... s’expressa en valencià...” El senyor professor ens ha fet lliscar suaument, vaselinament, des de «l’escrit en llatí», fins a l’expressió «en valencià», fent-nos objecte d’una coacció mental. En casos com aquest, en què una figura prestigiosa es dirigeix a un públic innominat, cal una potent força de voluntat per a sostraure’s del pensament imposat per aquesta classe de personatges. Si existeix una figura de delicte anomenada «abús d’autoritat» en termes de vida política, deuria, així mateix, haver-ne una altra semblant, d’idèntic nivell jurídic, que configurés «l’abús de prestigi».

    .....

L’autor de la dita missiva, «uno de Denia», fou precisament el rei d’aquesta gran contrada, Alí Ibn-Mugahid, i anava dirigida a la comtessa de Barcelona, Almodís. Fóra molt difícil acceptar una altra classe de corresponsals de nissaga inferior. Fins i tot en aquella època, re- [4-172] dactar en llatí una carta era un esforç meritori a l’abast únicament de lesclasses privilegiades i dominants.

    La curiositat està en el fet que fou escrita per un rei i dirigida a una dona. A l’època medieval la dona no era, ni de bon tros, acceptada en les esferes polítiques de cap país, afers que inevitablement estaven reservats, a Orient i a Occident, als homes en exclusivitat. En segon lloc, l’estranyesa que no estigués dirigida al comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, espòs de la comtessa Almodís. Com que efectivament la carta va dirigida a la comtessa, hem d’admetre que n’era una excepció. Altrament no es podria comprendre aquesta mena de correspondència.

    .......

           Feta la presentació dels personatges que intervingueren anecdòticament o directa en el cas de la «carta de Dénia», escorcollem breument els perfils històrico-lingüístics d’aquelles frases del professor que hem subratllat, i que han promogut la nostra nerviosa confrontació:....... (pg 12)

© JOSEP L’ESCRIVÀ. ELS REPOBLADORS DE VALÈNCIA

Societat Limitada

de Ferran Torrent

—Sinyoret, brolla aigua fresca.

—Deu ser per les darreres pluges.

Una setmana abans havia plogut a bots i barrals, moltíssima aigua que fins i tot féu vessar els camps i inundà els petits caminals de terra. La climatologia mediterrània funcionava així en aquesta zona: cicles de sequera llarguíssims i intervals de pluja breus però intensíssims que feien malbé les collites. D'anys ençà que passava, però ningú era capaç de preveure-ho.

—Caguendéu, sinyoret, els anys que no havia vist un ullal amb aigua fresca.

L'oncle Granero va tirar l'aigua de la cassoleta i la va omplir a l'ullal. Gram s'hi va banyar.

—No tot s'està perdent, Granero —digué amb un punt de satisfacció Juan Lloris, que en realitat volia dir que al seu tancat les coses perduraven perquè es feien pensant en la recuperació i millora del medi.

Un ullal amb aigua fresca! Segur que no n'hi havia cap altre en tota l'Albufera. L'oncle Granero començà a perxar amb un aire de melangia.

—Quan jo era un xiquet —digué, i llavors Juan Lloris va deixar la Scott al sòl de la barca i s'encengué un cigar. Així que Granero començava una frase amb «quan jo era un xiquet» el monòleg era més aviat llarg—. Quan jo era un xiquet ma mare m'enviava als ullals a buscar aigua per als segadors. Era fresca, clara, neta i bona com un Déu, sinyoret. Segur que vostè també n'ha begut, dels ullals —Lloris amb la vista al davant, de nou abstret—. Eixia a caçar hores i hores sense aigua, sempre trobava un ullal o un altre on amorrar-me. Qui m'havia de dir a mi que acabaria comprant l'aigua. Jo, que m'he passat la vida voltat d'aigua —l'oncle Granero va esperar en va que Lloris li contestara. El fum s'escampava amb rapidesa així que li eixia de la boca. Potser al senyoret no li interessava aquella conversa—. Avui no farem rata —l'expressió «avui no farem rata» volia dir manca de cacera—. Fa seixanta anys, tal dia com ahir, dia de Sant Vicent, l'Albufera era tot un espallar. L'altre sinyoret, Manuel Navarro, en pau descanse, vingué a caçar i mon pare i ell mataren en una tirà vuit coes de junç, divuit bragats, sis morells, quatre boixos, tres ascles, vint-i-dos collverds, setze piulos i tres civerds.... Pg 5/6

......

—Entesos, figura. No és una bona idea.

—No està malament, però és arriscada.

—¿I què proposes?

—En primer lloc, calma.

—No tinc molt de temps.

No en tenia molt, però n'hi havia. El fet cert és que Lloris frisava per estar al lloc adient. Calia estar prop dels grans esdeveniments empresarials que s'albiraven: el Parc Central, el Parc de Capçalera, la concessió d'Aigües Potables de València, l'arribada del TGV, la reconstrucció del barri del Cabanyal, els projectes de més parcs temàtics... Negocis en què el poder polític estava implicat. Negocis, d'altra banda, dels quals no en tindria part si no estava a prop del poder o almenys en disposició d'influenciar-lo. S'havia quedat fora de Terra Mítica, l'intent d'entrar al consell d'administració de Bancam s'havia frustrat perquè cap partit parlamentari volia recolzar la seua candidatura, i les grans construccions al voltant del Palau de Congressos, de la Ciutat de les Arts i les Ciències i de l'Avinguda de França, les havien edificat empreses rivals. Oriol sabia que l'esclat de la construcció, iniciat de nou l'any 1996, ja estava tocant sostre. El de la construcció era el sector més sensible a les crisis econòmiques, però també el més receptiu a les èpoques de bonança. Des de l'any 1987 fins al 1992, els preus de les residències es duplicaren al País Valencià. Després, fins al 95, el sector va passar per moments crítics. Ara hi havia indicis que el cicle anava a la baixa. La idea d'Oriol era potenciar l'empresa del Grup Lloris que es dedicava a les obres públiques, que depenien de l'Administració. Calia molta calma i paciència per refer les relacions que la prepotència de Juan Lloris havia destruït. En realitat, gairebé totes les vies de comunicació estaven barrades.

—Vinga, figura, dóna'm una idea d'eixes tan brillants que tens.

El to era de broma, però li ho estava exigint. Una de les societats de Lloris, la que es dedicava a la construcció de xalets de luxe, havia fet un tomb espectacular gràcies a la intervenció d'Oriol.... (pg 30)