|
| |
Lectures d'hivern
 Articles de premsa
Diario de un seductor
de SOREN KIERKEGAARD
....Con seguridad, nuestros
frecuentes encuentros le habrán llamado la atención; quizás ahora comienza a
advertir la nueva estrella que ha aparecido en su horizonte y que gravita en
la órbita de su vida con fuerza subversiva, pero no tiene la menor idea de
las leyes del movimiento. Con frecuencia se siente tentada de mirar en torno
suyo para ver el punto al que marcha la nueva estrella y jamás piensa que
sea ella misma ese punto. Puede que también a ella se le ocurra creer lo que
tantas personas que me rodean creen, es decir, que poseo una gran cantidad
de comercios, que siempre estoy en movimiento y que sigo la frase de Fígaro:
"Una, dos, tres, cuatro intrigas a la vez, ese es mi
deleite".
Antes de iniciar o de preparar mi
ataque, es preciso que tenga un perfecto conocimiento de su carácter. Casi
siempre se pretende gozar desaprensivamente de una muchacha igual que de una
copa de champaña
en el momento en que hierve la espuma....
© Soren Kierkegaard. Diario de un seductor.
Diccionari per a ociosos
de Joan Fuster
ESCEPTICISME
M’agradaria d’escriure una apologia
de l’escepticisme.
-
Heus ací uns temes que caldria
explanar-hi:
-
1) Aspecte intel·lectual:
Els escèptics són sempre —i per definició— persones raonables: enraonades.
Es posen cautelosament al costat de la raó, i per això solen tenir raó. O
dit d’una altramanera: dubten, i encerten.
2) Aspecte moral: L’escepticisme és l’únic
correctiu viable de la fanatització i de la
badoqueria. L’únic: no n’hi ha d’altre. De més a més, l’escèptic s’inclina a
practicar el sarcasme, que, com tothom sap, és una forma higiènica i
eficient de la caritat.
3) Aspecte social:
L’escèptic no serà mai un assassí. Tampoc no incorrerà mai en pecat
d’heroisme. Es tracta de dos mèrits que cal valorar en els seus termes
justos.
4) Aspecte polític: Els
escèptics no fan les revolucions, certament. De vegades les preparen; de
vegades les depuren. I res més. D’altra banda, no indueixen els seus
conciutadans a l’odi, ni a la resignació, ni a la indiferència.
5) Aspecte tècnic:
L’escèptic —i només l’escèptic— és sensible al temps, a la història, a
l’irrepetible, al concret. Se situa, doncs, als antípodes de qualsevol
tendència a l’abstracció.
6) Aspecte literari:
L’escepticisme és incompatible amb la poesia lírica, amb l’oratòria —sagrada
o profana— i amb la metafísica. Si l’escèptic intenta fer versos, li
sortiran pedestres i àcids; si intenta pronunciar discursos, quequejarà, per
indecís o per escrupolós; si intenta elaborar disquisicions sobre l’ésser,
acabarà burlant-se’n.
Etcètera.
ÈTICA
Quan els philosophes i els
Aufklärer del XVIII
postulaven i predicaven la idea
de «progrés», mal podien
imaginar fins a quin punt la posteritat, una posteritat precisament ja «progressada»,
desconfiaria d’aquell optimisme bondadós que vaticinava per a l’home un
futur cada cop més noble i feliç. Crec que dir-ne «desconfiança» no serà
excessiu. Només els romàntics de la branca reaccionària, i la seva
descendència intel·lectual, han gosat formular objeccions o retrets al «progrés»
en termes d’absoluta rigidesa: no és d’aquests que vull parlar. Penso en els
altres, en uns altres. Resulta evident que l’eufòria inicial, la gratitud i
l’esperança projectades sobre la perspectiva alliberadora del «progrés», han
anat minvant en entusiasme i en insistència. El «progrés» no va ser —no era,
no és— solament una bona intenció, sinó també un «fet», i a mesura que
s’acomplia, un dels seus aspectes més indiscutibles començà a despertar
suspicàcies, temors i tot. En la pràctica, i per a tothom, «progrés» ha
vingut a significar, d’una manera primordial, «progrés tècnic»: sèrie
complicada de fenòmens que s’origina en els avenços teòrics de la ciència,
es tradueix en aplicacions materials, revoluciona els mitjans de producció i
amplia les possibilitats de consum i de domini de la naturalesa. En els
últims temps, això s’esdevé amb una intensitat i una acceleració sense
precedents en la història. Deixem de banda, ara, qualsevol consideració a
propòsit dels condicionaments socials —impuls de lucre privat o planificació
col·lectiva— que ho provoquen o estimulen. L’important és la magnitud del
procés, i les seves repercussions en el sistema complet de formes de vida
del món actual. Ha suposat, en efecte, un canvi fabulós en el comportament i
en la mentalitat d’uns quants centenars de milions de persones. La situació
creada és totalment nova, i aquesta «novetat» desconcerta i desvetlla
inquietuds que acaben convertint-se en desconfiança: desconfiança envers el
«progrés», envers la «tècnica». L’home corrent i vulgar no en fa cas. O no
hi és sensible. Per regla general, ell accepta i aprofita les opcions que li
brinda la ciència aplicada —l’automòbil i la penicil·lina, el televisor i la
nevera elèctrica, el radar i el giradiscos, el film i la revista il·lustrada,
els enginys de la cibernètica i els plàstics sintètics, tot el que se li
ofereixi—, sense pensar si les conseqüències que en pervinguin poden ser
altres que la mera utilitat. En les zones urbanes dels països industrials,
l’adaptació de la gent als hàbits que l’expansió de la tècnica imposa s’ha
realitzat a gran escala. Els avantatges immediats eren massa vistosos perquè
no fos així; la força inflexible del mecanisme econòmic tampoc no tolerava
cap alternativa, d’altra banda. I és enmig d’aquesta docilitat que
s’aixequen els crits d’alerta. El recel i la protesta, però, procedeixen de
sectors ben concrets, inequívocs. Surten del camp de les ideologies que
solem anomenar «humanistes» —i, és clar, com un al·legat a favor de l’«home».
La tesi genèrica i més o menys explícita ve a dir: el «progrés», o certes
desviacions del «progrés», amenacen la millor dignitat de l’«home». Moltes i
molt distintes alarmes es barregen en l’acusació. Hi ha la denúncia de la
màquina, que «deshumanitza» el treball i implanta l’«standardització»
uniformadora i enervant. Hi ha el clamor per la llibertat individual, que la
massa gregària, les drogues policíaques i l’elefantiasi de l’Estat, derivats
del «progrés», posen en perill. Hi ha el fàstic davant la invasió d’una
cultura de pacotilla, la dels mass media, exclusivament comercial. Hi
ha la por que les descobertes dels biòlegs i dels químics alterin —posem per
cas: la gestació in vitro, o la generació sense pare— la mateixa
estructura natural de la vida humana. Hi ha
l’experiència luctuosa, tràgica, del vigor destructiu que les armes
científiques més recents arriben a aconseguir: el malsomni d’una catàstrofe
nuclear és justificat i burxador. La llista, podríem allargar..........
© Joan Fuster i Ortells.
Edicions 62. Diccionari per a ociosos, 1964
Portada/INDEX
|
