Exercici de repàs d'ortografia de grafies (256 preguntes)

Per a començar cliqueu aquests botons

Aquí us apareixeran les preguntes d'una en una. Només heu d'escriure les grafies que falten o el mot cap

Escriviu la resposta a la pregunta dins d'aquest requadre Comprovar

Resultat comprovació % encerts

Veure resposta

Tancar aquesta pàgina web

(si voleu veure tot el text useu els controls que hi ha a la dreta) ---------> Les vocals a, e, o S’escriu a: En les formes verbals que acaben en vocal neutra: estudia, treballa, canta, balla, dormia, creia, plovia, corria, etc. Només hi ha les excepcions següents: corre, obre i omple (i compostos d’aquests verbs), i la segona persona de l’imperatiu del verb venir i els seus compostos: vine (tu). S’escriu e: Quan la vocal neutra és la penúltima en les formes verbals, substantius i adjectius femenins i plurals: estudies, estudiaves, treballes, treballaves, cantaves, cantàveu, ballàvem, dones, alumnes, felices, capaces, etc. S’escriu o: En la primera persona del present d’indicatiu de molts verbs que acaben en vocal neutra: dono, omplo, obro, cuso, perdo, etc. La grafia w Aquesta grafia només la trobem en paraules originàries d’altres llengües. A començament de mot. Ex: wagnerià, waterpolo, watt, web, whisky, wòlof, etc. Enmig de mot. Ex.: edelweiss, hawaià, kiwi, kuwaitià, swing, taiwanès, twist, etc. Topònims i noms estrangers: Kuwait, Hawaii, Taiwan, Wagner, Washington, etc. Molts mots han estat ja adaptats a la nostra llengua. Ex.: vamba, vàter, zinbabuès, etc. Les grafies b/v En general a b i v castellanes corresponen b i v catalanes: bo, bossa, saber, treball, etc., però hi ha excepcions. S’escriu b Davant de l, r: moble, oblidar, braç, arbre, etc. (exceptuant algun nom exòtic: Vladimir, etc.) Darrere de m: embenar, ambiciós, amb, desimbolt, embolicar, etc. Alternant amb paraules de la mateixa família que s’escriuen amb p: saber (sap), llobató (llop), cubell (cup), estrebada (estrep), etc. S’escriu v Alternant amb paraules de la mateixa família que s’escriuen amb u: blava (blau), nevar (neu), escriviu (escriure), escalivar (caliu), oval (ou), etc. Darrere de n: canvi, envestida, convers, minvar, etc. En les terminacions de l’imperfet d’indicatiu: -ava -aves -ava -àvem -àveu -aven: cantava, cantaves, cantàvem, cantàveu... Excepcions: circumval•lació, tramvia, triumvir, etc. CATALÀ AMB V - advocat, alcova, almadrava, almívar, arravatar, avet, avi, avorrir, avortar; - bava, bevem, beveu, etc.; - canviar, caravel•la, cascavell, cavalcar, cavall, civada, covard, Còrdova; - devem, deveu, etc.; - endívia, envestir, espavilar, escovilló, escrivà, escrivim, Esteve, esvelt; - fava; - gavatx, gavany, gavardina, gavarra, gleva, govern, gravar; - Havana, haver; - javelina; - llavi; - núvol; - pavelló, prevere, provar (i aprovar, comprovar, reprovar, etc.); - raval, rave, rova o arrova; - savi i saviesa; savina (arbust), Savoia, serva, sivella, tàvec; taverna, tovera, travar, trèvol; - vaixell, vedell, vermelló, vernís i envernissar, Vesuvi, voga (sinònim de moda), vogar, voltor. CATALÀ AMB B - acabar, Àlaba, arribar; - baf, baró, basc, beina, bena i embenar, Bergara, berruga, berbena, besllumar, biga, billó, Biscaia, bivac, bolcar i bolquet, rebolcar, boleiar; calb i calbesa, comboi, corb, corba; - debanar, desimbolt; - mòbil i automòbil, etc; - Nerbion (riu basc); - oblidar; - paborde ; - rebentar, riba; - saba, sabó, Sèrbia; - treballar, trobar, trobador, etc.. • Hi ha paraules que canvien el significat en funció de la grafia: abís, avis; baca, vaca; bacil•lar, vacil•lar, baga, vaga, etc. Les grafies p/b, t/d i c/g Fixeu-vos en els canvis ortogràfics d’aquestes paraules: llop/lloba (p/b), agut/aguda (t/d), amic/amiga (c/g). Fixeu-vos que el so d’aquestes terminacions és pràcticament el mateix. En català, a diferència del castellà, hi poden haver canvis entre la grafia de la terminació dels mots primitius i la grafia dels seus derivats. Per saber quina consonant heu d’escriure a final de mot cal memoritzar algunes regles. Cal memoritzar les paraules PeTaCa i BoDeGa. Les lletres majúscules d’aquestes paraules corresponen a les terminacions sordes p, t i c i sonores b, d i g. Aquestes terminacions formen les següents parelles (p/b), (t/d) i (c/g). Si qualsevol mot derivat presenta les grafies sordes p, t o c, (petaca) el mot primitiu s’escriu amb la mateixa grafia: explícita/ explícit, humitat/humit/humida, llacuna/llac, tapar/tap, tocar/toc/tocada, ric/rica... Si el mot derivat presenta terminació sonora b, d o g (bodega) i el mot primitiu és una paraula aguda o un monosíl•lab, llavors la terminació és en p, t o c (petaca): sap (saber), llop (lloba), estrep (estrebar), dit (didal), pot (poder), nebot (neboda), foc (foguera), abric (abrigar), lloc (llogar), antic (antiga)... Si el mot derivat presenta terminació sonora b, d o g (bodega) i el mot primitiu és una paraula plana, llavors la terminació és també sonora b, d o g (bodega): -Ex.: ràpid/ràpida, sòlid/sòlida, àcid, àcida, àrab, Aràbia ... Si el mot acaba amb dos consonants no hi ha canvis ortogràfics i s’escriu la mateixa grafia p/b, t/d i c/g amb què s’escriuen els mots derivats de la mateixa família: verb (verbal), serp (serpentina), sort (sortejar), sord (sordesa), arc (arcada), llarg (allargar), amarg (amarga), fang (fangós)... Excepcions acaben en –b-: adob, aljub, baobab, club, tub, cub... acaben en –b- el noms propis: Carib, Jacob, Job... acaben en –d-: fred, fluid, sud... acaben en –d- el noms propis: David, Madrid, Alfred, Bagdad, Belgrad, Conrad, Txad... sempre acaben amb –d- els mots femenins acabats en –etud- i –itud-: sol•licitud, quietud, solitud... sempre acaben amb –t- els mots masculins acabats en –ut-: bonyegut, institut, pelut, bonyegut, traçut... sempre acaben amb –t- els mots derivats acabats en itat, etat, edat, tat i dat: dignitat, precocitat, mobilitat, netedat, llibertat, claredat... sempre acaba amb –c- la primera persona del present d’indicatiu del verbs velars: aprenc, estenc, tinc, etc. (malgrat: aprengui, estengui, tingui,...). amb terminació amb –c- els mots de terminació àtona: mànec, espàrrec, feréstec, préssec, ànec, càrrec, rònec, fàstic, aràbic, etc. acaben en –g-: zig-zag, demagog, pedagog, mag, Hug, estrateg, reg (distint de rec), tuareg; buldog, grog (beguda), hidragog... acaben amb –nt- els gerundis de tots els verbs: cantant, dormint, tement, duent, dient... amb grafia molt similar a la castellana: amant, caminant, infant, dependent, tangent... (amante, caminante, infante, dependiente, tangente...) amb grafia molt similar a la castellana: sumand, nefand, dividend, reverend... (sumando, nefando, dividendo, reverendo...) les síl•labes medials i les síl•labes a començament de paraula que tenen –p/b- i –t/d- generalment coincideixen amb les paraules equivalents en castellà. absolut, abdomen, objecte, obsequi, obsessió, obtús, obstinació, obsolet, obstacle... àpside, apte, aptitud, opció, optar, optatiu, òptim, optimista, òptic... concepció, corrupció... erupció, egipci, eclipsi, hipnòtic, lapsus, pseudònim, psicologia.... subjectiu, subjuntiu, submarí, transcripció... adjacent, adjectiu, adjudicar, adjunt, admirar, adquirir, adscriure, adverbi... atlas, atles, atlàntic, atleta, atmosfera... en altres casos tenen la grafia pròpia catalana que marca la seva pronúncia. -ab i abs-: abdomen, abdicar, absent, abscissa, abstreure... -ad-: advocat, adjectiu, adverbi -add-: addició, addicte... -at-: atzabeja, atzagaiada, atzar, atzavara, atzur... -bd-: hebdomadari; molibdè, rabdologia... -bt-: dissabte, dubte, sobte... -cab-: cabdal, cabdell, cabdill... -cap-: capçal, capficar, capgirar, captivar... -cc-: accelerar, accent, accepció, acceptar, succés, succint... -ob-: obscur, obscuritat... -pn-: pneumàtic (o neumàtic), pneumònia... -ps-: psicologia, clepsa, copsar... -pt-: pterodàctil, ptolomeic, baptisme, captiu, escriptor... -sub-: subjecte, submergir, subministrar, submissió, subscriure, substància, subtil... altres grafies de paraules amb poca similitud amb el castellà -tg-: heretge, metge, petge, sutge, viatge... -tj-: corretja, platja, viatjar... -tll-: ametlla, bitlla, butlletí, espatlla, esquitllar, guatlla, motlle, vetlla... -tm-: setmana, aritmètica, arítmia, logaritme, ritme, sotmetre, prudentment... -tn-: cotna, ètnic, reguitnar, etnòleg... -ts-: lletsó, potser, sotsobre, tsar... -tx-: cartutxera, despatxar, esquitxar, reprotxar, tatxar... -tz-: dotze, guitza, horitzó, Llàtzer, ràtzia, sutze, tretze... altres casos de grafies amb poca similitud al castellà -gd-: amígdala, Magdalena, maragda, etc. -gg-: suggerir, suggestió i derivats. -gm-: augmentar, diafragma, estalagmita, enigma, estigma, fragment, pigmeu... -gn-: cognom, diagnosi, digne, impregnar, impugnar, magne, magnòlia, maligne, regnar, signar... -cd-: anècdota, sinècdoque... -cm-: acme, dracma... -cn-: aràcnid, estricnina, tècnic... -cs-: facsímil, fúcsia, fucsina, sacsar... -ct-: adjectiu, conjectura, delicte, districte, objecte, tractar... -cz-: èczema. noms amb terminació –d- que no és fàcil de comparar amb derivats: baiard, baluard, bard, estendard, nard, lleopard, tord (ocell). Noteu que s’escriu gran, sense –d-, malgrat els derivats grandesa, grandiós..., i ven, ofèn, depèn, encén, respon, fon, etc., malgrat vendre, ofendre, dependre, encendre, respondre, fondre, etc. Les grafies s, ss, c, ç, z i sc. Les grafies ç, c, s, ss i z 1. No hi ha una regla fixa per a l’ús d’aquestes grafies o les seves equivalents z/s/c. 2. Els dubtes sobre aquestes grafies es poden presentar en posició inicial, medial o a final de mot. 3. Una pronunciació correcta us hauria d’indicar quina és la grafia adequada. La –ç- i la –c- són molt similars a una –ss- (sorda) i la –z-, en canvi, té un so de –s- (sonora). 4. La regla etimològica ens diu que les paraules castellanes que s’escriuen amb –z- o –c- preses del llatí, en general s’escriuen amb –ç- i –c-, però altres paraules castellanes preses d’altres llengües, sobretot de l’àrab, que ‘s’escriuen amb –z- i –c- en català s’escriuen amb –s- o –ss-. No obstant això, hi ha paraules que provenen del grec i que en castellà s’escriuen amb –c- que en català s’escriuen amb –z-. 5. Cal tenir en compte que les paraules amb –z- inicial o medial en català són poques si deixem de banda els derivats i els mots científics. 6. No obstant això, per a resoldre els dubtes hi ha algunes regles que us poden ajudar. A. Conservació de la –z- castellana, afegiment de –t- davant de –z- o canvi de –c- per –z-. 1. Heu de tenir en compte totes les paraules amb els sufixos de derivació –itzar- i -itzió- que en castellà és –izar- i –zación-: organitzar, organització, civilitzar, civilització, emfatitzar, etc. 2. Cal tenir en compte alguns substantius i verbs que canvien –z- per –s- i que en català terminen en –ís- o –is-. Alguns s’acostumen a pronunciar malament: croquisar, divisar, improvisar, irisar, matisar, precisar, tamisar. 3. Alguns nombres: dotze, tretze, setze, etc. 4. Llista de les paraules més habituals amb –z- medial, moltes de les quals presenten –c- en castellà: agutzil, algutzir, alzina, alzireny, amazic, amazona, aranzel, assutzena, attrezzo, atzabeja, atzagaia, atzar, atzavara, atziac, atzucac, atzur, azalea, azerbaidjanès, batzac, benzina, benzinera, bizantí, bonze, botzina, bronze, brunzit, buldòzer, calze, colza, colze, cruzeiro, donzell, donzella, èczema, embranzida, esbarzer, esbotzada, esmorzar, espermatozoide, espermatozou, esquizofrènia, esquizofrènic, etzibada, frunzidor, frunzit, galze, galzeran, gatzara, gorgonzola, guitza, hematozou, horitzó, jazz, kamikaze, lapiaz, llàtzer, llonza, magatzem, magazín, mazdeista, metzina, mezzosoprano, muetzí, natzarè, nazi, nietzscheà, ozó, paleozoologia, patzeria, pinzell, pizza, pizzicato, polzada, polze, puzle, quetzal, ràtzia, recolzar, recolze, salze, scherzo, tanzà, topazi, trapezi, uzbek, ximpanzé, zitzània. B. S’escriuen amb –z- a) Inicial: zairès, zambià, zàping, zebra, zel, zelador, zelandès, zen, zenc, zepelí, zero, zeta, zig-zag, zigzaguejar, zimbabuès, zinc, zíngar, zodíac, zona, zombi, zoo, zoològic, zoologia, zoom, zulu, etc. b) A final de mot només acaben en –z-: hertz (i derivats), jazz, kilohertz, lapiaz, quilohertz, solonetz, i tammuz. C. Canvis de –z- castellana a –ç- 1. A començament de mot en català només comencen per –ç- dues paraules: ça (aquí) i ço (això o allò). 2. Quan una paraula s’escriu amb –ç- els derivats es poden escriure amb –ç-, davant de a, o i u; o amb –c- davant de e o i. La regla contrària és que quan una paraula presenta un derivat amb –c-, la paraula primitiva pot presentar –ç-. o –c-, però no –s- o –z-. Ex.: balanç, balança, balanços i balances; llança, llançar, llances; veloç, veloços, veloces i velocitat. 3. Tots els adjectius que en català acaben amb la lletra –ç-, en castellà acaben en –z-. Exemples: audaç, capaç, feliç, veloç, sagaç, etc. 4. També s’escriuen amb –ç- els substantius derivats formats amb els sufixos -ANÇA i -ENÇA: creença (creure), esperança (esperar), coneixença (conèixer), aparença (aparèixer), lloança (lloar), etc. En castellà, en general, corresponen a les terminacions dels derivats en –anza- i –encia-. 5. No són derivats pansa, cansa, dansa, pensa, defensa, etc. 6. Els substantius que en castellà acaben en –az-, en català acaben el –ç-. Exemples: antifaç, faç, rapaç, etc. 7. Són excepcions: capatàs, matràs i agràs. 8. En català només hi ha 4 substantius que acaben en –uç- i que en castellà tenen terminacions diverses: lluç, estruç, balbuç i cuguç. La resta de substantius acaben en –us-. 9. Els substantius que en castellà acaben en -ce- i –cio- i que alternen amb paraules derivades amb –z-, en català generalment acaben el –ç- quan va darrere de una consonant. Exemples: avanç, balanç, dolç, esforç, etc. 10. Els substantius, a final de paraula i darrere de consonant, gairebé sempre s’escriu ç amb paraules que alternen amb –z- en castellà. Exemples: avenç, falç, força, març, etc. (excepte quars). D. Canvis de –z- castellana a –s- o -ss- 1. Els substantius amb terminació castellana en –iz-, en català en general acaben en –is- o –ís-: llapis, matís, vernís, tapís, etc. (excepte calze). 2. Als sufixos de derivació castellans aza, izo, iza, uzo, uza, dizo, diza, corresponen els següents sufixos catalans: a) castellà –aza-, català – ÀS-, ASSA-: carabassa, cuirassa, mostassa, pinassa... b) castellà –iza-, català– ÍS-, -ISSA-: terrissa, hortalissa, llonganissa... c) castellà –izo-, català– ÍS-, -ISSA-: canyís, canyissos, mestís, mestissa... d) castellà –azo-, català –S-, -ASSOS-: canemàs, canemassos, gossàs, gossassos... e) castellà –uzo-, català –US-, -USSO-: bus, bussos... f) castellà -uza-, català –ÚS-, -USSA-: carnussa, pallussa, gentussa,... g) castellà –dizo- i -diza-, català – DÍS-, -DISSA-: passadís, passadissos, corredís, corredissa, etc. 3. Els noms derivats amb la terminació amb so –esa- formats a partir d’adjectius, canvien la –z- o –z + vocal- castellana per –esa- en català i, per tant, també ho faran tots els derivats. Exemples: riquesa (ric), solidesa (sòlid), franquesa (franc), pobresa (pobre), noblesa (noble), etc. 4. Algunes paraules d’origen no llatí, moltes d’origen àrab, han perdut alguna lletra i moltes han canviat la zeta castellana per –s- a començament i a final de mot. Les paraules castellanes que acaben en –z- també alternen amb –ce-, però la –s- va darrere d’una vocal. Exemples: safrà, sucre, sabata, arròs, alferes, etc. 5. Algunes paraules d’origen no llatí, moltes d’origen àrab, han canviat la –z- medial per –s- o –ss-. Exemples: assot, drassana, cassola, massapà, mesquita, etc. D. Canvis de –z- castellana a –iu- Hi ha algunes paraules castellanes acabades en –iz-, la majoria de les quals coincideixen en el gènere en tots dos idiomes, que en català acaben en –iu-. Ex.: ambaixadriu (o ambaixadora), automotriu, bisectriu, cicatriu, directriu, emperadriu, locomotriu, matriu, meretriu, motriu, nariu, psicomotriu, variu, etc. Ortografia de la s sorda –ss- (so s castellana) i s sonora –s- (so zeta) Tenint en compte les regles exposades sobre la –ç- i la –z-, en general la grafia –s- coincideix en català i en castellà. Això no obstant, hi ha algunes excepcions i sempre es pot plantejar el dubte de quantes esses s’escriuen en posició medial. En la posició inicial de mot, el so de [s castellana] és representat generalment per la lletra s si va seguida de les vocals, a, o, u. Per a saber quantes esses poden anar en posició medial, la millor guia és la pronunciació correcta del mot. No obstant això hi ha algunes regles que us poden ajudar. En la posició inicial generalment s’escriu s o c davant les vocals e, i • Darrere de consonant no es duplica –s-. Ex.: curs, cursos; vers, versos; fals, falsos, etc. • L’excepció a la regla anterior és el prefix –trans- amb paraules començades amb –s-: transsaharià, transsiberià, transsexual, etc. • No hi ha cap paraula d’origen català que comenci o acabi en –ss-. • En català no hi ha paraules amb –çç-. Els accents proporcionen una bona guia per a saber les terminacions dels derivats: 1) Terminació –as- a) Substantius acabats en –às- (amb accent) que formen altres substantius afegint –assos-. Molts alternen amb sufixos de derivació castellana amb –z-: canemàs, canemassos; matalàs, matalassos; pebràs, pebrassos, capatassos, matrassos, agrassos, etc. b) Substantius formats amb el sufix –assa- amb substantius de diverses terminacions. Molts alternen amb sufixos de derivació castellana amb –z-: barca, barcassa; cuiro, cuirassa; mare, madrassa; pi, pinassa, etc. c) Substantius amb terminació –as-, plural –assos-, monosíl•labs sense alternança amb –z- castellana: gras, grassos, nas, nassos; pas, passos. d) Substantius amb terminació –as-, plural -asos- monosíl•labs sense alternança amb –z-: as, asos; cas, casos, gas, gasos; vas, vasos; mas, masos; cas, casos, etc. e) Substantius polisíl•labs, excepció: gimnàs, gimnasos. f) Substantius amb terminació –às- plural –assos-, polisíl•labs, alguns amb alternança amb –z-: bordegàs, bordegassos; compàs, compassos, desguassos, embaràs, embarassos; també dupliquen s fracàs, matalàs, repàs, traspàs, sedàs, tiràs, cabàs, cabassos, capatàs, cartipàs... g) Adjectius monosíl•labs amb terminació –as- i plural –assos-: escàs, escassos, gras, grassos; las, lassos. h) Adjectius monosíl•labs amb terminació –as- i plural –asos-: ras, rasos. 2) Terminació en –es- a) Paraules acabades en –ès-: pagès, francès, anglès, encès, imprès, etc., no doblen –s- quan fan el femení o el plural (pagesa, pagesos, pageses, francesos, anglesos). b) Només hi ha 5 excepcions que doblen essa: interès, estrès, espès, desfrès i xerès (interessos, estressos, espessos, desfressos, xeressos). c) Si són substantius monosíl•labs acabats en –es- sense accent tampoc dupliquen essa: mes, mesos; pes, pesos; tres, tresos; res, resos, etc. d) Si acaben en –és- doblen essa quan fan el femení o el plural.: congrés, congressos; revés, revessos; exprés, expressos, etc. e) Només hi ha una excepció a la regla anterior: avés, avesos. 3) Terminació –is- a) Substantius amb terminació –is-, -ís-, plural –issos-, en castellà molts s’escriuen amb –z-: anís, anissos; abís, abissos; canyís, canyissos; passadís, passadissos; pastís, pastissos; pedrís, pedrissos; ris, rissos; tapís, tapissos; vernís, vernissos; i també xassís, etc. b) Cal tenir en compte algun canvi estrany en: anisar, aniset i anisat (però anís, anissos), c) Substantius amb terminació –is- o –ís-, plural -isos: Ex.: avís, avisos; matís, matisos; pis, pisos; tornavís, tornavisos; i també permís, compromís, concís, país, sis, etc. d) Adjectius amb terminació ís i plural en –isos- sense alternança amb z castellana: concís, concisos; gris, grisos; precís, precisos. e) Adjectius amb terminació –ís- i plural –issos-, alguns amb alternança amb –z- castellana: estantís, estantissos; malaltís, malaltissos; massís, massissos, suís, suissos. f) Adjectius amb els sufixos –dís- i –dissa- amb alternança amb –z-: corredís, corredissa; filar, filadís, filadissa; plegar, plegadís, plegadissa, etc. 4) Terminació –os- a) Els d’adjectius acabats en –os-, -òs- i –ós- polisíl•labs, acaben els femenins en osa i els plurals en –osos- i –oses-: abundós, abundosos, abundoses; lliscós, lliscosos, lliscoses; enganxós, enganxosos, enganxoses; religiós, religiosa, religiosos, religioses; clos, closa, closos; inclòs, inclosa, inclosos, incloses, etc. b) Adjectius que són excepcions a la regla anterior: gros, grossos; ros, rossos. c) Els substantius acabats en–os- o –òs- i plural –ossos-, molts alternen amb –z- en castellà: gos, gossos; ós, óssos; arròs, arrossos; cos, cossos; cós cóssos; os, ossos; ós, óssos; terròs, terrossos; tros, trossos; calabós, calabossos; i també endós, colós, esbós, etc. d) Substantius amb terminació –os- i -òs-, plural –osos-: espòs, esposa, esposos; repòs, reposos, etc. 5) Terminació –us- a) Substantius amb terminació –us-, plural –ussos-:, en general dupliquen essa. Ex.: arcabús, arcabussos; banús, banussos; barnús, barnussos; bus (cast. «buzo), bussos; cuscús, cuscussos; embús, embussos; i també talús, ... b) Substantius amb terminació –ús-, plural –usos-: abús, abusos; autobús, autobusos; ús, usos; i també desús, obús, etc. c) Adjectius amb terminació –us-, plural –ussos-: escadús, escadussos; esmús, esmussos; gamarús, gamarussos; pallús, pallussos; rus, russos, etc. d) Excepcions en els adjectius: andalús i obtús. 6) Altres terminacions a) Substantius amb altres terminacions generalment doblen la essa per a formar els femenins singular i plural: sacerdot, sacerdotessa, sacerdotesses; mestra, mestressa, mestresses; comte, comtessa, comtesses, advocat, advocadessa, advocadesses, etc. b) Una excepció a la regla anterior: príncep, princesa, princeses. c) Adjectius formats amb el sufix –esa-: altesa, duresa, feblesa, tendresa, etc. d) Les terminacions verbals de l’imperfet de subjuntiu –íssim-, -íssiu-: conduíssim, imprimíssiu, produíssim, etc. e) Els verbs incoatius que es conjuguen amb l’increment –eixo- i les paraules derivades porten generalment –ss-: agredir, concedir, escindir, rescindir, etc., però decidir és una excepció: agressiu, concessiu, però decisió. f) Els superlatius equivalents a molt + adjectiu formats a partir d’adjectius es formen amb la terminació –íssim- i -íssima-: bo, boníssim, boníssima; tendre, tendríssim, tendríssima, etc. g) Els superlatius dels adjectius acabats en –ble- es formen amb la terminació – bilíssim-: noble, nobilíssim, nobilíssima; afable, afabilíssim; possible, possibilíssim, etc. h) Els mots castellans que acaben amb –sis i –xis, en català en singular s’escriuen sense –s-: anàlisi, crisi, diàlisi, dosi, èxtasi, hipnosi, neurosi, síntesi, tesi, etc. i) En castellà s’escriuen amb –x- i en català amb –s- els següents mots i els seus derivats: esplanada, espoliar, esprémer, estendre (però extens) estranger, estrany. j) Els derivats de dins i fons s’escriuen amb una sola –s-: enfonsar, enfonsament, endinsar, endinsament, etc. k) Totes les paraules que comencen o contenen -pas- dupliquen essa: passos, passadís, passi, passió, passiu, compassos, compassió, etc. - En posició medial els següents infixos doblen la essa. -ass: escridassar, estiregassar, herbassar, eugassada, etc. -iss: aferrissar-se, plugisser, fanguissar, encanyissada, etc. -oss: espicossar, matossar, picossada, etc. -uss: menjussar, mamussar, empapussar, cantussejar, etc. - Darrere dels prefixos generalment s’escriu –s-, encara que la pronunciació sigui de essa sorda, excepte del prefix –trans-. Exemples: antesala, asèptic, asimetria, bisectriu, bisil•làbic, contrasentit, contrasenya, preselecció, presocràtic... Hi ha alguns prefixos i formes prefixades que si doblen essa en contacte amb paraules amb –s-: as: assabentar, assassinar, assaborir, assecar, etc. bis: bissextil, bissinosi. des: dessaborir, dessagnar, dessalar, dessecar, dessuar, etc. dis: dissertar, dissecar, disseny, dissident, dissoldre, dissolució, etc. pres: pressentir, pressentiment, pressupost, etc. re: ressaltar, ressecar, resseguir, ressenyar, ressopar, ressuscitar (però resurecció), etc. Altres grafies que doblen essa pressió impressió compressió gressio agressió agressor regressió missió comissió admissió comissió missa comissari premissa compromissari transmissió sessió possessió possessiu cessió successió secessió processió passió passional compassió fiss fissió fissura físsil fessio professió professional confessió cussio repercussió discussió escissió rescissió escissió grafies ass associació assimilar assassí assegurança assentir assumpte assumpció asseure assignar assolir assessoria assessor pressu pressupost pressupostari pressupostar pressuritzar possi possible possibilitat impossible impossibilitat ossa ossada ossificar ossamenta óssos la –s- sonora té la pronúncia com la –z- la majoria coincideix amb el castellà amb l’escriptura de s i c. visiò televisió divisió revisió provisió supervisió lisió elisió col•lisió demolició isio-icio decisió tradició suposició aparició afició condició transició audició addició disposició preposició definició exposició petició suposició lesió lesionar autolesió hesió cohesió adhesió La grafia c Les lletres –s- i –c- en posició inicial i medial coincideixen generalment amb el castellà però hi ha excepcions. Cal tenir en compte tot allò que s’ha dit sobre les grafies –ç-, -z- i –s-. Algunes paraules amb ortografia molt similar a la castellana han canviat la –c- per la –z- darrere de consonant i la –c- per una –s- en posició inicial. La pronunciació dóna una bona guia per l’escriptura correcta: onze, dotze, donzella, alzina, botzina, etc. Tenint en compte que hi ha mots que es poden escriure amb essa sorda (ss), en posició medial, coincideixen generalment amb el castellà les terminacions en singular i plural de: -ció, -cisió, -sició. Exemples: preposició, preposicions, conjunció, concisió, decisió, etc. També coincideixen amb el castellà les terminacions: -hesió, -isió, -osió, usió. Exemples: adhesió, col•lisió, explosió, inclusió, corrosió, etc. Hi ha algunes excepcions: escissió, excessiu, rescissió, etc. grafia sc. La majoria de mots presenten la mateixa grafia que en castellà. piscina, ascensor, escena, abscissa, consciència, susceptible, ressuscitar (resucitar) grafia x. En general coincideix amb les paraules castellanes amb x català convex ortodox text examen excel•lent català excepció excursió extensió exempció complexió català, excepcions estendre estranger estrany xifra xiprer alternances a ch i j castellanes xarop caixa punxar marxar madeixa Les grafies m/n Escrivim m: davant de b: ombra, combat, rambla, etc. davant de p: pàmpol, company, campió, etc. davant de m: immens, immoral, emmalaltir, emmetzinar, commutador, incommensurable, summa (compilació, distint de suma), gamma, gemma, Emma (distint de ema), etc. EXCEPCIÓ: Els compostos com benparlat, benmereixent, enmig, granment, tanmateix. Escrivim generalment m davant de f (al contrari que en castellà): amfi- (amfiteatre, amfibi, amfitrió...), circum- (circumferència, limfa, circumflex...);àmfora, amfetamina, càmfora, cloramfenicol, èmfasi, nimfa, pàmfil, pamflet, samfaina, simfonia, triomf, trumfa, trumfo, xamfrà, etc. EXCEPCIONS de n davant f: -fanfara (i fanfàrria), fanfarró, gonfanó -els prefixos: - con-: confort, confortable, confegir, confessar, inconfessable, etc. - en-: enfarfec, enformador, enfilar, desenfilar, etc. - in-: infinitiu, infinit, inflor, desinflar, etc. Escrivim n davant de v: canvi, convenient, invent, enveja, etc. EXCEPCIÓ: Els compostos com tramvia, triumvir, circumval•lació. Noteu el nexe mp (en què la p és muda) en els mots (i llurs derivats o compostos): -comptar (compte, comptable, comptabilitat, comptabilitzar, comptador, al comptat, comptagotes, descomptar, recomptar...). -exempt, exempció... -peremptori (peremptorietat, perempció..). -prompte (promptitud...). -redemptor (redempció, irredempt, irredemptisme...). -símptoma (simptomàtic, simptomatologia...). -sumpte (presumpte, assumpte, assumpció, sumptuós, sumptuari...). -temptar (temptació, atemptar, temptejar, tempteig...) temps ( contratemps...) Escrivim m o n, segons ho indiqui la pronúncia correcta, en casos com els següents: -circum- (circumcidar, circumdant, circumspecció, circumloqui, circumstància...); -alumne, amnistia (i amnèsia, mnemotècnic...), columna, damnar (damnificar, indemnitzar...), gimnàstica, omnipotent (i omniscient), solemne, somni (somniar o somiar, somnàmbul). -Anna (i Susanna), annals (i annalista [distint de analista], bienni, trienni, decenni, perenne...), annex, connectar (connexió...), ennegrir (i ennuvolar...), innocent (i innecessari, innoble, innat...), tànnic, tennis (o tenis), etc.; -somriure...; -premsa, Samsó; -comte (i comtessa, comtat, comtal, vescomte; distint de conte, contar, contalla, contista... i de compte, comptar...); domtar (variant de domar, i domtable, indomtable), empremta, impremta. El dígraf ny El conjunt gràfic català –ny- representa la grafia –ñ- castellana, gallega i basca. En català sempre s’escriu ny: nyanyo, nyigui-nyogui, guenyo, cenyir, companyia, enginy, refrany, disseny, almenys, lluny, etc. També, és clar, en els noms geogràfics catalans o catalanitzats: Arenys, Balenyà, Banyoles, Bunyol, Cerdanya, Organyà; Avinyó, Bolonya, la Corunya; etc. Les grafies l, l•l i ll Grafies l, ll Grafia l En general la grafia castellana i catalana coincideixen en mots amb una forma gairebé idèntica, però hi ha algunes excepcions: Coincideixen a començament de mot: la, laberint, labial, laboral, laca, lacerar, lacrar, lacrimogen, làctic, lactosa, laic, lamentar, làmpada, làpida, lapsus, laringe, latent, lateral, latifundi, lavabo, legal, legionari, legislar, legítim, lema, lentitud, lesió, letal, letargia, levitació, lèxic, liberal, licitació, licor, lila, lineal, línia, liquar, líquid, liquiditat, literal, literatura, litigi, litoral, litre, litúrgia, local, locomoció, locució, locutor logaritme, lògic, logopeda, longitud, loteria, lubricà, lúcid, lucratiu, lúgubre, lumbago, lumínic, lunar, lustre, luxe, etc. Grafia ll Hi ha moltes paraules que en castellà s’escriuen amb l inicial i amb una forma, de vegades, molt similar a la catalana que en català s’escriuen amb ll. Ex.: llac (lago), llacuna (laguna), llaç (lazo), lladre (ladrón), llagosta (langosta), llàgrima (làgrima), llançar i llençar (lanzar), llana (lana), llanterna (linterna), llàpis (lápiz), llarg (largo), llatí (latín), llauna (lata), llavi (labio), lleial (leal), llebre (liebre), llegenda (leyenda), llegir (leer), llenceria (lenceria), llengua (lengua), llenya (leña), lleó (león), llet, (leche), lletra (letra), lleu (leve), llei (ley), llibertat (libertat), llibre (libro), llibreta (libreta), llicenciat (licenciado), llima (lima), llimonada (limonada), llinatge (linage), llis (liso), lliurar (librar), llom, (lomo), llonganissa (longaniza), llop (lobo), llosa (losa), llotja (lonja), lloro (loro), lluç (lucio), lluir (lucir), lluita (lucha), llum (luz), lluna (luna), lluny (lejos), etc. Altres paraules castellanes que s’escriuen amb una j o g medial en català s’escriuen amb ll. Ex.: agulla (aguja), all (ajo), anoll (añojo), aparellar (aparejar), vaixell (bajel), baralla (baraja), bombolla (burbuja), cella (ceja), collonut (cojonudo), recollir (recoger), conill (conejo), quallar (cuajar), espill (espejo), fill (hijo), fulla (hoja), fullejar (hojear), millor (mejor), mullar (mojar), navalla (navaja), ocell (pájaro), orella (oreja), palla (paja), poll (piojo), riallada (carcajada), tall (tajo), treballar (trabajar) ull (ojo), vell (viejo), etc. Altres paraules, en canvi, tenen la mateixa forma o una molt similar. Ex.: anell (anillo), botella (botella), cabell (cabello), el (el), ell (él), ella (ella), allí (allí), allà (allà), aquell (aquel), donzella (doncella), llaga (llaga), moll (muelle), nul (nulo), vall (valle), etc. Grafia l•l Les paraules que s’escriuen amb l•l (ela geminada) són mots cultes que s’escriuen amb ll en llatí o grec. També cal tenir en compte que el prefix il- (amb significat de negació del radical de la paraula a la qual s’adjunta) unit a paraules començades en l forma paraules amb ela geminada. Ex.: il•lícit, il•legal, etc. Alguns mots que acaben amb l o ll formen derivats amb l•l: cabell, capil•lar...; caramel, caramel•litzar...; corall, coral•lí...; cristall, cristal•lí...; gal, gal•la, Gàl•lic...; flagell, flagel•lació...; imbècil, imbecil•litat...; libel, libel•lista; Maquiavel, maquiavèl•lic...; mel, mel•lificar...; metall, metàl•lic...; mil, mil•lenari, mil•límetre...; nul, nul•la nul•litat...; pupil, pupil•la, pupil•latge...; protocol, protocol•lari, protocol•litzar...; tranquil, tranquil•la, etc. Cal tenir en compte que no només s’escriuen amb l•l les paraules del exemples sinó qualsevol paraula que es pugui formar per derivació a partir de les paraules primitives. Moltes paraules amb significat i grafia molt similar a la catalana que en francès i en anglès porten doble ela s’escriuen en català amb ela geminada. Exemples: intel•ligent, excel•lent, al•legoria, col•legi, etc. No hi ha gairebé cap paraula que en castellà s’escrigui amb ll que en català porti l•l. Ex.: il•legal (ilegal), col•legi (colegio), bèl•lic (bélico), mortadel•la (mortadela), etc. A començament de mot, s’escriuen amb l•l els mots que comencen per: al i que no tenen el so de ll com all, allà, allargar: al•legació, al•lèrgia, al•licient, al•locució, al•lucinació o al•ludir. bacil i bacil•lar (presència de bacils). bel com bèl•lic (relatiu a la guerra) i derivats com bel•ligerant. cal com cal•ligrafia i derivats com cal•ligràfic. cel com cel•la, cèl•lula i derivats col (gairebé totes les paraules) com col•legi, col•lega i derivats. d no n’hi ha cap el com el•lipse, el•líptic i derivats. fal com fal•laç, fal•làcia, fàl•lic i derivats. fel com fel•lació fil com fil•loxera. fol com fol•licle o fol•licular. gal com gal•les, gal•li i derivats. hàl•lux (dit gros del peu). hel•lè i hel•lènic i derivats. il•l (gairebé totes les paraules) com il•legal, il•luminar, il•lús, il•lustríssim i derivats. j no n’hi ha cap k no n’hi ha cap libel com libèl•lula lul• com lul•lià o lul•lisme mal com mal•leable medul com medul•la mel com mel•liflu metal com metàl•lic mil com mil•lenari, mil•lèsim i derivats mol com mol•lusc nul com nul•la i nul•litat o no n’hi ha cap pal com pàl•lid pel com pel•lícula pol com pol•lució q no n’hi ha cap ral com ral•li sil com síl•laba o sil•logisme. sol com sol•licitar, sol•licitud i derivats, però no solució. tel com tel•luri til com til•la tol només tol•le-tol•le (clamor contra algú) u no n’hi ha cap vil com vil•la w, x, y i z no n’hi ha cap Paraules amb terminacions en l•l -el•la/el•lar: aquarel•la, bagatel•la, caravel•la, carretel•la, damisel•la, mortadel•la, novel•la, ombrel•la, parcel•la, pastorel•la, xinel•la, estel•lar, flagel•lar, etc. -il•la/il•lar: axil•la, capil•lar, cavil•lar, destil•lar, goril•la, maxil•lar, oscil•lar, pupil•la, vacil•lar, etc. Altres terminacions i l•l medial ampul•lós, apel•lació, circumval•lació constel•lació cristal•lí excel•lent, excel•lència, excel•lentíssim infal•lible idil•li imbecil•litat, instal•lar intel•lecte, intel•ligent, intel•ligència, interpel•lar; libèl•lula, lil•liputenc; maquiavèl•lic medul•la, metàl•lic, metal•loide; miscel•lània mol•lície, mol•lusc nul•la, nul•litat paral•lel pul•lular, pusil•lànime, putxinel•li rebel•lió, repel•lir satèl•lit taral•lirot, tel•lúric violoncel•lista, vil•la xarel•lo, xitxarel•lo noms propis: Apel•les, Apol•lo, Apol•loni, Aquil•les, Avel•lí, Brussel•les, Gal•la, Gàl•lia, Gal•lípoli, Compostel•la, Marcel•la, Marcel•lí, Camil•la, Ciril•li, Sal•lusti, Tertul•lià i Tul•li. Les grafies r i rr la –r- i –rr- presenten la mateixa problemàtica que té en castellà, però, a més a més, en català tenim la peculiaritat ortogràfica de la erra muda. En català tenim la erra que s’escriu però que, en general, en tot el domini lingüístic, exceptuant València, no es pronuncia. Això succeeix en la majoria dels mots quan la erra es troba al final. Exemples: cantar, fuster, senyor, témer, cantar, haver... El so de [r] (erra simple) és sempre representat per la grafia –r-: pare, cara, Sara... -r- es pot escriure a principi de mot, darrera de consonant i en alguns mots compostos darrera de vocal: remei, Manresa, antiraquític, autoretrat, birectangle (però no: birrem), contrarèplica, extraradi, monorefringent, neoradical, semirecta, sobrerealitat, suprarenal, triradiat, (no: trirrem),ultraràpid... -rr- (erra múltiple) entre vocals (menys en els casos anteriors): carro, serra, parra, birrem, trirrem, prerrogativa... Per a saber si hem d’escriure la –r- muda a final de mot podem seguir les indicacions següents: els infinitius dels verbs que són monosíl•labs o aguts s’escriuen amb –r- final. Ex.: dir, dur, ser, comptar, menjar estudiar, etc. També s’escriuen amb r final els infinitius plans que no porten una –r- entre la consonant i la vocal de l’última síl•laba. Ex.: vèncer, néixer, ésser, córrer, etc. En canvi no porten –r- final perquè porten una r a l’última síl•laba cabre, perdre, rebre, cloure, respondre, etc. Podem comprovar aquesta darrera regla quan l’infinitiu va seguit d’un pronom feble: venir-ne, dur-la, estudiar-lo, enviar-li... També es pot comprovar com en els verbs dels exemples la lletra –r- també apareix en el futur : portaré, vindré, portaré, duré, sabré, faré, temeré, correré... Cal distingir bé les formes del passat simple (ell cantà, ell temé, ell serví, etc.) de les del passat perifràstic (ell va cantar, ell va témer, ell va servir, etc.). El passat simple va sense erra final; el passat perifràstic, essent compost de l’auxiliar va + infinitiu, durà la majoria de les vegades l’erra de l’infinitiu. S’escriuen amb –r- final el mots els femenins o derivats dels quals presenten una –r-. Ex.: clar/clara/clarejar/claror,...por/poruc/poruga,...càntir/cantiret/cantiró... S’escriuen amb –r- els sufixos de derivació: ar, er, or, dor, tor, sor: -ar (noms col•lectius o de lloc): bestiar, platanar, colomar, llindar, etc. -er (noms de persona, lloc, instrument, planta): sabater, femer, clauer, presseguer, etc. -or (noms abstractes): blavor, escalfor, etc. -dor, -tor, -sor (noms de lloc, instrument, persona): parador, espolsador, pescador; cantor, pintor; impressor, professor... EXCEPCIÓ. Els compostos s’escriuen només amb una erra. Exemples: antireligiós, autoretrat, contrarestar, extraradi, multiracial, neoromàntic, suprarenal, bielorús, termoregulació, telereceptor, preromà, prerafaelita, preregnant, preromànic, etc. Hi ha alguns casos de vacil•lació entre la pronúncia amb r final o sense: poder (s.), sincer, autor, castor; anterior i posterior, interior i exterior, inferior i superior. És admès de pronunciar «abre» per arbre i «pendre, pendré, pendria...» per prendre, prendré, prendria... Cal esforçar-se a no ometre la r líquida dels grups fr, pr, tr en mots com Frederic, prostrar, orquestra, trempar. Al costat de cartó, tartana. REMARQUES: Hi ha, tanmateix, un bon nombre de mots en els quals la erra final s’ha de pronunciar per no confondre el significat de les paraules. En altres casos hi ha vacil•lacions. terminació -ar: anular, auricular, cel•lular, consular, dactilar, epistolar, espectacular, exemplar, familiar, insular, lunar, muscular, ocular, popular, pulmonar, secular, singular, noms acabats en –ar- : atzar, avar, balear, basar, calamar o calamars, cigar, escolar, hangar, jaguar, manillar, solar... terminació en –er-: acer, auster, enter, pròsper... terminació –ir-: faquir, papir, respir, safir, sospir, tir, vampir, sàtir... monosíl•labs: per, per a, llar, car, gir, rar, clos, cor, tir, or, mar, mor... noms acabats en -or-: tresor, amor, error, favor, fervor, honor, horror, humor, labor, licor, motor, menor, rigor, rubor, sabor (distint de sabó), sonor, temor, tenor, terror, tumor, valor, vapor, vigor... noms acabats en –ur-: atur, atzur, bromur, cangur, carbur, cianur, clorur, conjur, fur, fluorur, futur, llur, manicur, mur, obscur, prematur, pur, sulfur... noms propis: Artur,Ter, Ester, Mir, Ramir, Isidor, Empar, Gaspar, Casimir... La grafia h la lletra -h-, en general, no representa en català cap so de la llengua parlada, però hi ha alguns mots que pronunciem amb hac aspirada: onomatopeies com ha, ha, ha! (riure) i ehem! (per cridar l’atenció); mots manllevats a altres llengües com halar (menjar), haima (tenda nòmada), haixix (al•lucinogen), halter (aparell halterofília), hàmster (mamífer rosegador), handicap (desavantatge), hawaià (habitant de Hawaii). Aquesta hac aspirada també es troba enmig d’algunes paraules com Sàhara, sahariana, saharià i apartheid. També hi ha vacil•lacions en la pronúncia de hoquei, handbol, hòlding (grup d’empreses) i henry (unitat de mesura elèctrica). la lletra hac conserva un valor etimològic segons l’origen llatí o grec dels mots. Aquest fet planteja algunes dificultats a l’hora d’escriure, que només es poden resoldre memoritzant les paraules més bàsiques i fent atenció a altres mots cultes, tècnics o científics. pel que fa als mots cultes, tècnics i científics, el català s’acosta al francès i al castellà. mots bàsics: les interjeccions ah!, eh!, oh!; i els mots habitar, hàbil, ham, haver, hereu, herba, història, hivern, home, honor, hora, horror, hort, hospital, hotel, humanitat, humil, humor, vehicle, harmonia, harmònica. mots cultes, tècnics o científics: adherir, conhort, cohesió, exhalar, exhaurir, inherent, hecatombe, hectòmetre, hegemonia, hel•lènic, hemicicle, hemorràgia,hèrnia, hexàgon, heterodox, hidrogen, higiene, hipèrbole, hipòtesi, hissar, homogeni, homicida, honest, hulla, menhir... Amb h intercalada: ahir, aleshores, alhora, cohesió, enhorabona, exhaurir, exhortar, inherent, malhumorat, prohibir, subhasta, tothom, vehicle, etc. Alguns mots que en català no escrivim amb h: avui, cacauet, coet, orfe, orxata, os, ou, benaurat, malaurat, Vic, Montblanc, Judit, Elisabet, Maó, Taüll, Boí... alguns altres que podem escriure amb h o sense h: Helena/Elena; Hanníbal/Anníbal; Hàsdrubal/ Àsdrubal... convé distingir els mots següents: a) ho: Pronom feble, pronunciat [u]: «Ho tens?» o o oh: Conjunció o interjecció exclamativa: «Ell o nosaltres // Oh déus (també o déus)...!». b) hi: Pronom feble: «Ara hi aniré, no n’hi ha més» i: conjunció: «Ell i nosaltres». c) hem: Verb haver, pronunciació [Ém]: «Avui hem vist en Pere» em: Pronom feble, pronunciació [3m]: «La Joana em fa un petó». d) ha: Verb haver: «En Pere ho ha deixat per a tu» a: Preposició: «Vinc a veure-us» ah: Interjecció: «Ah, Barcelona...!». e) hom: Pronom, pronunciació [Om]: «Hom diu que hi ha canvis» om: arbre: «Un om estenia les seves branques» ohm: unitat d’electricitat: «Aquest circuit és de tants ohms. català amb -h- (castellà sense): ham, hamartritis, harmònica, harmonia (i harmònic, harmonitzar, harmònium, filharmònic...), hivern (i hivernal, hivernar, hivernacle...), hològraf; ahir, subhasta, subtrahend, hendeca- (hendecasíl•lab...) català sense -h- (castellà amb h): avui, orfe, orxata, os, ou, braman (i bramanisme), cacauet, coet, Rin, truà. Les grafies j/g, x/ix i tx/ig La grafia j • Davant de a, o i u: rajar, platja, rajolí, jove, ajut, just, etc. • Els nexes -jecc- i -ject-: injecció, objecció, projectar, subjecte, etc. • El verb jeure: jec, jeus, jeu... • Els mots jerarquia (i jeràrquic...), jeroglífic, Jeroni (i jerònimes...), jersei, majestat (i majestuós...) Noms hebreus: Jesús (i jesuïta...), Jeremies, Jerusalem, Jericó, etc. La grafia g Davant de e, i: ragen, platges, gener, gerani, garatge, metge, rellotge, ragin, ginesta, girafa, bugia, règim... La grafia x • En molts casos ha substituït les grafies –ch- i –j- castellanes. • A principi de mot: xarop, xifra, xuclar, xarampió, xofer, Xàtiva, Xauxa, Xerta, Xivert, Xixona, la Xina, Xipre, Xile, etc. • Darrere de consonant: punxar, guerxo, torxa, bolxevic, Elx, marxant, Manxúria, etc. • Darrere de i: guix, mixeta, clixé, bixest, Flix, etc. • Darrere de u semivocal (diftong): rauxa, disbauxa... La grafia ix • Darrere les vocals a: baixar, caixa, calaix, Carcaixent, Caixmir, etc. e: eixam, reixa, peix, etc. o: moixó, cartoixa, boix, Foixà, etc. u: uixer, maduixa, gruix, guix, etc. El so africat sord, que dins un mot escrivim {tx}: cotxe, botxí, Coratxà, la Garrotxa, etc. A final de paraula pot escriure’s de dues maneres. Compareu: • -IG quan alterna amb j/g o amb tj/tg als derivats • -aig: raig, rajar, ragés, ragi, rajolí, maig, magenc... • -eig: passeig, passejar, passegem, lleig, lletja, lletges, lletjor... • -oig: boig, boja, bogeria, roig, rogenc, rojor, enrogir... • -uig: fuig, fugir, fugida, fujo, fuges, puig, Puigcerdà, pujar, pujada, pujol, Puiggròs, Puigmal, Puig-reig...) • -ig: mig (i migpartir), mitja, mitges, mitjó, mitjà, mitger, desig , desitjar, desitjós, desitgem, desitgi ... La grafia tx En molts casos a substituït la grafia –ch- castellana. -atx: despatx empatx gavatx matx tatx despatxar, despatxos empatxar gavatxos matxs (partit esportiu) tatxar (taxa, tallar un tros) -etx: campetx campetxos (arbre) escabetx escabetxar -itx: capritx capritxós càrritx carritxera (planta) escarritx escarritxar (soroll aspre, cruixit de les dents) esquitx esquitxar pastitx pastitxos resquitx resquitxos (tros petit) sandvitx sandvitxos -utx: cartutx cartutxera falutx falutxos (barca) sacabutx sacabutxos (semblant a la trompeta): La grafia k La grafia k no és pròpia del català, però hi ha paraules manllevades a altres llengües que sí conserven la seva grafia original. Altres mots, en canvi, que originàriament s’escrivien amb aquesta grafia s’han catalanitzat. Grafia catalanitzada: bàsquet, basquetbol, biquini, búnquer, còctel, discjòquei, esmòquing, estoc, ianqui, joquei, màrqueting, pàrquing, quilo (però kilogram), quilòmetre (però quilòmetre), quiosc, rànquing, tiquet, etc. Conserven la grafia originària: dakota, kàiser, kamikaze, karaoke, kart, kilòmetre, kirsch, kiwi, karate, kappa, kremlin, vodka, whisky, etc. També s’escriuen amb k diferents topònims i gentilicis: Euskadi, Frankfurt, Kenya, Kuwait, Kurdistan, kenyà, kuwaitià, kurd, víking, etc. Els símbols conserven k: kg (kilogram), km (kilòmetre), etc Duplicació de consonants En català es dupliquen altres consonants, a més a més de les ja vistes (rr, ss, ll), i cal tenir en compte que també les dupliquen els seus derivats: -bb-: abbàssida, subbranquial... -cc-: accedir, accelerar, accent, acceptar, accés, accessori, accidental, acció, aflicció, cocció, confecció, construcció, diccionari, facció, ficció, fracció, occident, protecció, reacció, selecció, succés, succint, traducció... -dd-: addició, addicció, addicte, adduir... -ff-: office... -gg- sangglaçar, suggerir... -mm-: comminació, commoció, commutar, desemmarcar, emmagatzemar, emmascarar, emmenar, emmoquetar, immadur, immaterial, immobilitzar, immens. immigració, sommelier, summa... -nn-: annals, annalista, annex, annexió, connat, connectar, connivent, connotar, decenni, ennegrir, innat, innoble, innovador, tennis, trienni... -pp-: grappa, kappa, proppassat, propparent... -tt-: attrezzo, avanttrèn, hittita, watt... -zz-: pizza, pizzeria...