L’any 218 abans de Crist es va produir la invasió romana de la
península ibèrica. A partir d’aquest moment la llengua que parlaven els mercaders,
els soldats i funcionaris romans, el llatí vulgar, es comença a utilitzar en el
diferents usos socials, és a dir, a nivell administratiu, científic, jurídic,
pedagògic i popular. La caiguda de l’Imperi romà va
succeir l’any 476 després de Crist, no obstant això, la seva influència
lingüística i cultural es va prolongar fins l’ Edat Mitjana.
L’evolució lingüística provocada per la invasió romana va ser diversa
en els diferents llocs de l’Imperi. Aquesta
diversitat es deu fonamentalment a 4 factors: (1) el grau d’intensitat de la
romanització; (2) el substrat o llengües que es parlaven abans de la invasió com l’iber o el celta;
el superestrat o aportacions de llengües posteriors
com el germànic o l’àrab; i (3) l’adstrat o la influència de llengües veïnes
com l’occità, l’aragonès o el castellà.
La base lingüística del català, del castellà o del gallec, és el llatí.
La majoria del lèxic català prové del llatí vulgar, és a dir, del llatí que
parlava el poble, diferent en molts aspectes del llatí clàssic o literari. Així
del llatí mater
tenim mare, de dormire
tenim dormir, de funda tenim fona,
etc.
També hi ha, però, altres llengües que han tingut una aportació menor: (1)
les llengües preromàniques: la ibèrica (esquerre, estalviar...), la cèltica (banya,
carro, ...), l’hebrea (al·leluia, dissabte, sabàtic...), la grega (calaix,
prestatge, xarxa...); (2) les llengües post - romàniques: la germànica (ganivet,
guerra...), l’àrab (arròs, carxofa...); (3) més modernament: el francès
(croissant, terrorisme...), l’anglès (whisky, waterpolo...), l’àrab: arròs,
carxofa...), l’italià (pizza, espagueti...), etc.
L’imperi romà es va estendre per
Europa, l’Orient, nord d’Àfrica
i Anglaterra. Per això la influència del llatí la trobem en idiomes com l’occità,
el francès, l’italià, el portuguès, el romanès i l’anglès. Així tenim per
exemple que la paraula castellana tio, en català és oncle igual que en francès; en anglès
s’escriu uncle
i té el mateix significat. De la paraula llatina umbraculum, que vol dir para-sol
, tenim la paraula castellana amb diferent significat però amb la mateixa idea,
umbrela, i
les paraules umbrella
en anglès, la francesa, ombrelle,
i la catalana ombrel·la, amb el significat de para-sol.
És important subratllar la similitud en les paraules i les
construccions gramaticals dels idiomes esmentats, perquè sovint pensem que es
tracten d’idiomes completament diferents quan tenen la mateixa arrel llatina
que el català. És per això que el català, el castellà, el gallec, el valencià,
el francès, el portuguès, el romanès,
l’italià i d’altres es coneixen com idiomes romànics o llengües
romàniques.
Es creu que els canvis del llatí al català es van produir cap el segle VII i
es considera que els primers documents escrits completament en català medieval són
les traduccions del Liber iudicus o Forum Iudicum (llibre de lleis visigòtic) i les Homilies d’Organyà (recull de sermons eclesiàstics), tots dos del
segle XII.
Sobre el nom de la llengua, el filòleg Joan Coromines creia que la
paraula català i Catalunya vénen de la paraula lacetani
(nom d’una tribu ibèrica que poblava el Principat) i que per una transposició
de sons es va anar transformant en catelani, Catelonia, Catalonia i finalment
en català i Catalunya. No s’ha d’oblidar, però, que el català ha tingut altres
denominacions: romanç (segles VIII
a XII), llemosí (segles XIII i XVI
a XIX), catalanesc (segles XIII i XIV)
i llengua valenciana (segles XV
i XVI).