LÈXIC, SEMÀNTICA, MORFOLOGIA I SINTAXI
Categories gramaticals o parts de l’oració i
sintagmes
Oracions coordinades i subordinades
LÈXIC, SEMÀNTICA,
MORFOLOGIA I SINTAXI
La llengua és un sistema
de signes orals, reflectit sovint en un codi escrit, que serveix per a la
comunicació.
El llenguatge es pot
definir com la facultat humana que permet comunicar pensaments o sentiments a
un interlocutor mitjançant un codi oral (llengua) compartit.
El lèxic és el conjunt de mots o paraules d’una llengua.
La semàntica fa referència al significat o contingut de les paraules o mots. Hi ha
dos tipus de mots: els lexicals o plens expressen per si mateixos persones,
coses, conceptes, etc. (edifici, menjar, negre...); i els gramaticals o buits
que depenen del context i no expressen res per si mateixos (tu, aqueix, a...)
La morfologia analitza la forma de les paraules. Hi ha mots
variables (negra, negres, dona, dones, estudia, estudiaves...) i mots invariables
(i, però, doncs, diàriament...).
La sintaxi estudia les categories lèxiques, els oficis (modificar, complementar,
relacionar...) i les funcions exercides dins l’oració (subjecte, verb,
complement indirecte...).
La fonètica estudia els sons dels llenguatge. Els sons sempre són més nombrosos
que les lletres (grafemes o grafies) d’un alfabet. Els sons estan representats
pels símbols fonètics. Exemple: llet [ʎ] [e]
[t]
La fonologia estudia els fonemes, és a dir, els sons que tenen un valor distintiu
en una llengua. Exemple: en el mot pa hi ha dos fonemes, perquè si
canvien la p per una f el significat canvia (fa) i si
canviem la a per una i (pi) el significat també canvia.
La ortografia és la part de la gramàtica que ensenya
l’escriptura correcte de les paraules i dels altres signes gràfics d’una
llengua.
La gramàtica és la ciència que estudia el sistema fonològic, lèxic, morfològic i
sintàctic d’una llengua.
La gramàtica normativa és la que estableix les regles referides a un bon ús
ortogràfic, fonètic, lèxic, morfològic i sintàctic d’una llengua.
Categories gramaticals o parts de l’oració i sintagmes
Des d’un punt de vista sintàctic, les paraules de la nostra llengua les
podem classificar en diferents categories gramaticals o lèxiques: articles,
noms (substantius), verbs, adjectius, adverbis, pronoms, preposicions,
conjuncions i interjeccions.
Els sintagmes són agrupacions de paraules al voltant d’una paraula
més important (nucli) que formen una unitat
sintàctica superior al mot i inferiors a l’oració. En funció del nucli,
n’hi ha de diferents tipus: sintagmes nominals, verbals, preposicionals,
adjectivals, adverbials, conjuntius i perífrasis verbals. El sintagmes
preposicionals, conjuntius i adverbials també reben el nom de locucions.
El
substantiu o nom és la classe de paraula que utilitzem per designar coses,
persones, animal, objectes, conceptes, etc. El substantiu és un mot lexical pel
que fa al seu significat. Dins dels noms es poden distingir les classificacions
següents:
Noms propis:
serveixen per designar i distingir persones, animals o coses dins del mateix
grup. Ex.: Pere, Catalunya, Espanya, Tarragona.
Noms comuns:
serveixen per designar persones, animals i coses del mateix grup sense
concretar a què o qui ens referim. Poden ser comptables com taula i ovella o no
comptables com llet i sucre. Ex.: noi, advocat, cavall, braç, aigua, sal, etc.
Noms abstractes: designen un concepte mental. Ex.: felicitat,
llibertat, cultura, etc.
Noms concrets: designa una cosa real. Ex.: pilota, cadira,
districte, etc.
Noms col·lectius: designen un conjunt o grup. Exemple:
orquestra, esbart, cobla, equipatge, etc.
Hi
ha dos gèneres per als noms o substantius:
Masculí:
homes o animals mascles. Exemple: Joan, lleó.
Femení:
dones o animals femelles. Maria, girafa, ulleres.
També
hi ha noms que són considerats tradicionalment masculins o femenins, d’altres
que poden tenir dos gèneres i d’altres que son invariables. Exemple de masculins:
paper, sucre. Exemple de femenins: lluna, rosa. Exemple de dos gèneres: el
clau, la clau. Exemple invariables: llapis, temps, dimecres.
El nombre dels substantius
Hi ha dos nombres per
als noms o substantius:
Singular: una cosa: una dona,
un home.
Plural: més d’una cosa:
unes dones, uns homes.
El
article acompanya als noms o substantius concordant-hi amb gènere i nombre. Els
articles només poden ser definits, indefinits i personals. Exemple: La casa, el
cotxe, unes cases, uns cotxes, el Joan, en Ramon,
També s’anomena nom adjectiu o simplement adjectiu. Expressa les
qualitats dels noms substantius i pot dir simplement quina qualitat té el
substantiu o pot determinar-lo, limitar-lo o restringir-lo. Així donat un nom o
substantiu com noi, podem aplicar diferents adjectius, per exemple, noi gran
(qualitat), noi ros (qualitat), el noi rialler (restricció), el cavall blanc (restricció).
El adjectius poden tenir gènere, nombre o ésser invariables. L’adjectiu ha de
tenir el mateix gènere i nombre que el substantiu que acompanya. Ex.: un noi
gran, unes noies grans, un noi estudiós, unes noies estudioses (gran, grans,
estudiós, estudioses); Ex.: un noi fidel, una noia fidel, uns nois fidels, unes
noies fidels (fidel, fidels); fars antiboira, aparells antiradar (antiboira,
antiradar).
Són un grup de paraules que fan la funció d’un adjectiu. Generalment
s’uneixen al nom amb una preposició, però també poden anar acompanyats al
davant d’altres adjectius que fan d’adverbi, de frases adjectives
especificatives de relatiu i de conjuncions que coordinen dos o més adjectius .
Ex.: la taula de ferro; viatge de plaer; un oasi en el desert; una camisa amb
mànigues; una taronja cada dia; una quadre sense marc; un cotxe molt vell; un
gos massa gros; un cavall tan alt; els llibres que són de color negre; el bastó
llarg i prim; rellotge d’or o d’argent; una caixa grossa però lleugera (de
ferro, de plaer, en el desert, amb mànigues, cada dia, sense marc; molt vell,
massa gros, tan alt, que són de color negre, llarg i prim, d’or o d’argent,
grossa però lleugera).
Els substantius o noms poden estar acompanyats, tal i com s’ha vist,
per adjectius i per grups adjectivals. Tant els adjectius com els grups
adjectivals quan acompanyen als noms o substantius constitueixen els anomenats
complements de nom. Ex.: una taula vermella; una taula de fusta de caoba; un
viatge a Itàlia; un cafè amb conyac; una ampolla sense aigua (vermella, de
fusta de caoba, a Itàlia, amb conyac, sense aigua).
Són grups de paraules que acompanyen a l’adjectiu i que en complementen
el significat. Generalment s’uneixen a l’adjectiu amb una preposició i com els
complements de nom també poden portar conjuncions de coordinació . Ex.: un calaix ple de paper; un gat curt de
cua; un gos gros sense cua; una casa gran amb arbres i baixa de sostre (de
paper, de cua, sense cua, amb arbres i baixa de sostre).
És aquell mot que designa una persona, animal o cosa sense anomenar-lo.
Ex.: ella vindrà demà (Carme); dóna’m aquest (el llibre); el porto a passejar (
al nen, a l’home); en menjaré (pomes, taronges); el que és de color negre (el
telèfon, el llapis...).
És el mot que expressa l’acció, el procés o l’estat, ens diu el que
està succeint. El verb expressa l’acció que realitza o rep el subjecte, la seva existència o el seu
estat. El verb té nombre i gènere. Ex.: canto a l’església; la música està molt
forta; nosaltres cantem sempre; l’he perduda, la corda; ella va vestida de blau
(canto, està, cantem, he perduda, va vestida).
Mot o grup de mots que té per nucli un verb
del que depenen. Ex.: cal cantar, hem de sentir, deuen ser les dues, vaig haver
cantat.
Els adverbis són mots que modifiquen l’acció, el procés o l’estat que
ens diu el verb. També poden modificar altres adverbis, adjectius, predicats i
oracions. Ex.: ell llegeix molt (molt).
Ex.: ell llegeix molt a poc a poc (a poc a poc). També poden modificar un adjectiu. Ex.: Ell
era un home molt llest (molt). El mateix mot de vegades por fer d’adjectiu i
d’adverbi. Ex.: Ell parla clar. Ell té el cap clar (clar). Quan un mot fa la
funció d’un adverbi esdevé invariable. Ex.: ell menja molt, ells mengen molt
(molt).
Són grups de paraules que fan la funció d’un adverbi. Exemple: ell
treballa a poc a poc. Va caure al davant de la casa (a poc a poc, al davant).
Són mots que complementen adverbis o locucions adverbials. Ex.: anava
lluny de casa; caminava ben de presa; va passar tan a prop; posa-ho al davant
del cotxe (de casa, ben, tan, del cotxe)
La preposició enllaça mots o sintagmes i subordina el segon al primer i
converteix el segon en complement del primer. Enllaça noms, adjectius, adverbis,
el verb i els seus complements etc. Ex.: els meus amics han pensat en tu; en
Jordi anava amb un barret gris (en, amb); una joia de platí; taula de fusta
(de); pinta de dalt a baix; vés a poc a poc (de i a).
Són un grup de paraules que fan la funció d’una preposició. Ex.: ho
aconseguirem a força de protestes. No van sortir a causa de la neu (a força, a
causa).
Les conjuncions generalment enllacen
elements de la mateixa categoria funcional. Poden establir relacions de
coordinació i de subordinació. Poden enllaçar substantius, adjectius, adverbis,
verbs, oracions, etc. Ex.: en Joan i en Pere; plou i fa sol; és gros o alt;
parla diàriament i contínuament; tu pujaràs a cavall i jo aniré a peu, però tu
portaràs el paraigua (i, però).
Són grups de paraules que fan la funció
d’una conjunció. Ex.: ells volen estudiar, abans que anar a jugar. No m’agrada
gaire, més aviat em desagrada; encara que és vermell m’agrada (abans que, més
aviat, encara que).
Són paraules o mots que serveixen per
expressar diversos sentiments (alegria, dolor, admiració...) d’una manera breu
i que per si sols constitueixen una oració. Ex.: ai!, ah!, oh!, au!, apa!, ep!,
uf!, ui!
Les oracions estan formades generalment per un sintagma nominal i un
sintagma verbal. Es pot expressar una oració sense sintagma nominal, però no
sense verb. Ex.: plou, trona, neva. El verb és l’element central i
imprescindible de l’oració. La segona condició per a formar una oració és que
tingui significat. Ex.: el locutor cantava un gol al final del partit
(cantava); vindré a la tarda (vindré).
Les oracions són simples quan només hi ha un sintagma verbal i si hi ha
més d’un es parla d’oracions compostes
Els elements de l’oració acostumen a guardar un cert ordre: primer la
persona, animal o cosa que realitza l’acció (el subjecte), segon el verb que
indica quina acció es realitza i finalment els elements sobre els que recau
l’acció expressada pel verb (els complements del verb). Els complements que ens
diuen en quina circumstància passa l’acció (els circumstancials) també poden
anar davant del subjecte i del verb. Ex.: ahir al matí (complement
circumstancial) en Joan (subjecte) treia (verb) aigua (complement directe) del
pou (complement circumstancial).
Oracions
coordinades i subordinades
Les oracions compostes poden ser independents les unes de les altres o
estar relacionades. Les frases coordinades són les que no depenen les unes de les altres. Exemple: Joan
porta les bosses i en Pere puja a l’habitació. En les frases subordinades
l’oració subordinada forma part de l’oració principal i hi ha una relació de
dependència. Exemple: Com que en Joan està cansat en Pere l’ajuda a pujar les
bosses a l’habitació; Com que en Joan està cansat és l’oració subordinada i en
Pere l’ajuda a pujar les bosses a l’habitació és la principal.
Hi ha molts mots que poden pertànyer a diferents classes o categories en
funció de la seva situació dins l’oració o per la relació amb altres paraules
que tenen a la vora. Ex.: no sé com es diu
això (com adverbi); ha menjat tant com tu
(tant pronom, com conjunció
modal); ell estudia tant com ella (tant
adverbi); fa tant de vent (tant adjectiu); la casa
(la article);