Tornar a la pagina "revistes ja publicades"
Llegir la revista
completa
Polsa damunt de la imatge per vore ampliada la portada de
la revista 19
Quan arriba la tardor els tords sempre han regressat als olivars per passar l'hivern. Potser també hi ha alguna cosa d'açò, de tornada, en la Cisterna: amb el canvi d'estació i després d'un llarg període de vacances torna a estar al carrer.
Certament, pels que fem la revista aquest retard, aquest entreacte no ha implicat cap etapa de reflexió ni de renovació; no ho hem cregut necessari. De fet, ha sigut si més no, un descans, mai no hem pensat en una retirada fora temps. Pel que fa al consell de redacció sempre hem continuat amb les xerrades i les reunions.
A mitjans de la dècada dels seixanta, per tenir accés a aquell tractor, almenys per poder pagar les primeres lletres, calia emigrar, com feren al voltant de 240.000 valencians, entre 1960 i 1967, dels quals 221 ho feren a França.. Una altra solució era l'emigració de temporada, com per exemple, anar a l'estat veí per fer la verema, treballar a la fruita, etc. El sou era més elevat que ací quasi el doble-; era feina 'segura' tots els dies que durava; s'estalviava en menjar i en diversions... Eixa és la situació en la qual es trobava molta gent a l'Estat espanyol, i bastants al País Valencià, des del començament de l'"apertura" fins la dècada dels vuitanta. Massa gent, potser.
Ramon Navarro
La situació anava agreujant-se, fins que molts ciutadans de Xeresa optaren per emigrar a París. En aquells temps es sentia parlar de ganàncies entre 7000 i 8000 pessetes mensuals al país veí.
Els primers en emigrar -Fernando, Paco, Ernesto i Miguel- provaren sort per allà l'any 56, viatjant en tren a París, ja que aleshores no hi havien línies d'autobús. Altres més pobres i menys decidits abandonaren el país a principis dels 60 esperant que amics o familiars els garantiren una poca d'esperança.
El viatge, per a la majoria, era en autobús. Pujaven la maleta amb les poques pertinences particulars: unes mudaes i, si de cas, un paquet on portaven un quilet de butifarres o algun manoll de bajoques o fesols per fer uns escasos menjars. A Xeresa teníem el de Miguel Ferragud i a Pepe Sala.
Vicent Serra
Fragment: Romualdo Martínez
Ja fa més d'un any anàrem a parlar amb el ti Romualdo per a què ens contara les seues vivències. Romualdo és conegut per la seua aficció a confeccionar
guiatos, per haver-se dedicat a la fabricació de carbó i per haver emigrat primer a l'Argentina i després a França.
Romualdo va nàixer l'any 1924 i una de les feines que feia era fer carbó:
-Per fer el carbó posàvem un pal al mig i, tot rodant, anaven ficant llenya per tots els costats. Primer la més grossa i després cada vegada més prima; perquè a la part del mig el foc té més força i la llenya ha de ser més grossa. Quan ho teníem tot amuntonat es tapava la llenya amb jaç, brossa, i després amb terra. Finalment el pal el llevàvem i per eixe forat anàvem llançant brases i quan el foc ja s'agarrava tapàvem el forat amb brossa i després terra. Pels costats, tot rodant, teníem ximeneretes i quan el foc ja eixia per elles les tapàvem i ne fèiem unes altres més amunt per a que anara eixit el fum per dalt. En fèiem set o huit de ximeneretes, no més. En acabant amb l'haca baixàvem quatre saquets de carbó i un altre dia quatre més. En fèiem set, huit o deu saquets no més. La llenya que gastaven era de carrasca, mata, rabasses, borderisses de garrofer bord, genebrisses... tota classe de llenya baixeta que es cria per les muntanyes. Arborcer també en vam fer una volta a Xeraco.
Vicent Puig i Vicent Bou
Les persones més grans de Xeresa recordaran encara Enrique Bou Arlandis que vivia al carrer Camí Llavador. Ell era el menor de sis germans, la majoria d’ells molt viatgers. El major, Toni Vicent, emigrà en els últims anys del segle XIX a Cuba i després a Califòrnia. És per això, que entre els familiars és conegut com el tio d’Amèrica. Allí es va dedicar al cinema i al teatre. Va estar 40 anys sense tornar a visitar Xeresa. Els germans Paco i Pepe emigraren de jovenets a Barcelona. Des d’allí Pepe va viatjar a Cuba Estats Units i França. Finalment, l’any 1921, junt amb la seua dona Carmen Bou Blanquer, també nascuda a Xeresa, s’instal·laren a Igualada. Un dels seus fills: Francesc Bou Bou va meréixer ser un dels protagonistes del llibre “Arrels Igualadines” de Jaume Ferrer i Piñol. A continuació transcrivim els capítols del llibre que es refereixen a aquest descendent d’una família d’emigrants xeresans.
A la foto: Enrique Bou Arlandis i la seua dona Trinidad Sastre Sanpedro.
Vicent Bou Serralta
En Bou, recordat pels joves
Ens referim a Francesc Bou i Bou. I a uns joves, que ja no ho són tant però més que ell
sí
Aquells Bou que escolliren Igualada
Quan aquests dies he parlat amb en Francesc Bou, m'ha fet un retrat viu, acolorit, de la Igualada que ell conegué dels anys 20 i 30. En Josep Bou i Erlándiz (Potser hauria de dir
Arlandis) -el seu pare- i Carme Bou i Blanqué (Potser hauria de dir
Blanquer) -la seva mare-, van arribar a Igualada ara fa setanta-un anys. Havien nascut a Xeresa «un poble petit i preciós»,
-recalca en Francesc-, al costat de Gandia, província de València.
GENEALOGIA DELS BOU ARLANDIS
|
Isidro Bou (nascut pel 1770) casat amb
Tomasa Fuster |
|||||||
| José Bou |
Aurora Bofí de Xeraco |
Bautista Bou Fuster **** |
Josefa Mª Peiró Martínez |
||||
| José Bou Bofí “Malví” |
Dolores Aparisi Blanquer |
Mª Teresa Bou Peiró 1815-1896 **** |
Vicente Arlandis Llodrà |
||||
|
Francisco Bou Aparisi |
Mª Teresa Arlandis Bou Mare dels germans Bou Arlandis era germana de Josefa Mª i Dolores. Les tres germanes eren conegudes com les “Sabateres” **** |
||||||
| Toni Vicent Bou Arlandis |
Francisco Bou Arlandis |
José Bou Arlandis |
Dolores Bou Arlandis |
Rosario Bou Arlandis |
Enrique Bou Arlandis |
||
| Va emigrar a Cuba i després a Califòrnia. Casat amb Leonor, els seus fills Mª Teresa Bou i David Bou viuen als Estats Units. | Es va casar amb Margarita Pocovi. Va emigrar a Barcelona on treballava al mercat de majoristes. Els seus fills Pedro, Anita, Amparo i Carmen viuen a Barcelona. | Va emigrar a Barcelona i va estar a Cuba, Estats Units i França. Finalment es va establir a Igualada amb la seua dona, també de Xeresa, Carmen Bou Blanquer. El seu fill major, Francesc Bou Bou, va nàixer a Barcelona. Els altres: Vicenç, Leonard, Antònia, Teresa, Núria i Josep nasqueren a Igualada. | Casada amb Teodoro. Vivia a Palmera. Els seus fills són Paco i Teodoro que viuen a Palmera, i Lola i Enrique que vivien a Barcelona. | Es va casar amb Luis Pamblanco Expósito i tingué dues filles: Rosario i Elvira. Els seus descendents viuen a Xeresa. | Es va casar amb Trinidad Sastre Sanpedro. Els seus fills Trini Bou Sastre i Enrique Bou Sastre viuen a Xeresa | ||
D'esquerra a dreta: José Bou
Arlandis,
Enrique Bou Arlandis, Quico Catina, Enrique Bou Sastre, Antonio Ferragud (Tonico
Miguel).
Foto d’Enrique Bou.
A Lluís de Martinot
Els arrossars estan constituïts, com qualsevol altre paratge, per un seguit d'elements que formen un patró repetitiu i reconeixible. Són, en definitiva, la suma d'orografia, vegetació i aigua, a més de l'element humà. La teoria paisatgística, però, sovint prescindeix de la vessant immaterial del paisatge, és a dir, d'allò que podíem anomenar l'estat d'ànim que ens propicia quan interaccionem amb ell, per centrar-se en l'aspecte més físic. És clar que la ciència ha de ser tan asèptica com calga i, per tant, ha d'abstenir-se de qualsevol trivialitat que resulte vergonyosa per no distraure's d'uns objectius clars i demostrables. Amb tot i això, tampoc s'ha de descuidar l'aspecte subjectiu, com són les percepcions que indiquen l'esdevenir del temps de forma personal.
Joan Ll. Mollà
CONTRAPORTADA
